Joaquim Vayreda i Vila era l’hereu d’una família olotina amb unes importants rendes. El rei Carles IV va concedir al seu avi la distinció de ciutadà honrat de Barcelona, fet que significava pertànyer a la noblesa rural catalana no titulada. Com altres famílies amb el seu nivell de rendes, eren fervorosos catòlics i d’ideologia carlina. Joaquim Vayreda va néixer accidentalment a Girona, on s’havien traslladat els seus pares amb motiu de la Guerra dels Set Anys. En una data indeterminada van tornar a la casa pairal, on transcorre la infància dels set germans de la nissaga.
Va estudiar els ensenyaments primaris i el batxillerat a l’Escola Pia d’Olot, mentre rebia classes particulars de dibuix per part de Narcís Pascual, que era el director de l’Escola de Dibuix de la seva ciutat. S’ha especulat sobre el fet que potser l’afició li podia venir del seu pare, que tenia interès per les arts plàstiques, i que, com que pintava a casa, els fills ho veien, i dos d’ells, Joaquim i Marian, van seguir els seus passos. La pedagogia de Pascual, en paraules del mateix Joaquim Vayreda, consistia a ensenyar «un sistema absurd i rutinari de copiar làmines i models estampats més o menys artístics. I això no era el pitjor sinó que tàcitament semblava partir-se del principi axiomàtic de que tot quan podia fer-se estava ja fet per uns essers distints de nosaltres, que visqueren en una edat d’or que no podia tornar mai més, i nosaltres pobres mortals hem de resignar-nos a imitar les seves obres». Uns comentaris ben poc engrescadors. De fet, aquesta era, més o menys, la tònica de les acadèmies del país d’inspiració neoclàssica.
El darrer curs de batxiller en filosofia, nom que tenia en el pla d’estudis del 1845, es feia a Barcelona, on es va desplaçar l’any 1860. Alhora, va entrar en un dels tallers de Ramon Martí Alsina, un dels principals representants del realisme català, que li va ampliar els coneixements artístics informant-lo dels corrents pictòrics del moment i, de forma especial, dels paisatgistes francesos, que van esdevenir el seu interès principal. Vayreda diu que «va esquinçar-se davant meu aquella cortina impenetrable i obrir-se immens l’espectacle d’un horitzó sense fi».
Va residir a Barcelona fins a la proclamació de la República (1868), moment en què va tornar a Olot (Garrotxa), on va passar sempre els estius i altres períodes anyals. Rafel Benet, el seu primer biògraf, el defineix com un «home silenciós de mena», de poques paraules, però amable, d’una honrada simpatia, i el seu germà Marian, el defineix com «Vayreda, ànima freda».
Amb el seu amic, el paisatgista Josep Berga i Boix, va fundar l’any 1869 el Centre Artístic d’Olot, una acadèmia d’ensenyament del dibuix que pretenia ser una continuació de la pedagogia que li havia ensenyat Martí Alsina, i que contrastava amb l’encarcarament imperant a l’Escola de Dibuix. El Centre també era un lloc de trobada de persones benestants d’ideologia carlina. Benet diu que era «un club reaccionari, contra el qual s’estrallava la ira dels avençats».
No tenim gaire informació dels tres viatges que va fer a la capital francesa i a altres poblacions. Sabem que va anar a Madrid el 1871, any en què també va visitar per primera vegada la ciutat de París per veure els salons de pintura i conèixer de primera mà l’activitat artística del moment. Té alguns escrits en què esmenta d’una manera poc concreta aquestes visites, sense detallar amb qui es va relacionar ni opinar del que visitava, però en què afirma que «s’acabaren de fixar les meves conviccions pictòriques».
No va prendre part activa en la Tercera Guerra Carlina, com sí que ho van fer els seus tres germans, que van agafar les armes i van anar a combatre al front. Segurament van influir en aquesta decisió —a més del fet que era l’hereu del patrimoni— uns problemes cardíacs que havia tingut des de petit i que, de fet, van ser els que li van provocar una mort prematura, als cinquanta-un anys. L’any 1873, per allunyar-se de l’ambient bèl·lic, es va exiliar a diferents poblacions de la Catalunya del Nord. D’aquest període cal destacar l’estada a la ciutat costanera de Seta (França), on va pintar marines, una temàtica poc freqüent en la seva obra.
Es va casar amb Mercè Casabó i Puig de la Bella Casa l’any 1876 i del seu matrimoni van néixer set fills. Van posar casa a Barcelona, on vivien durant bona part dels hiverns, i van continuar el costum de passar períodes a Olot. En aquestes estades, Joaquim Vayreda aprofitava per agafar notes dels entorns d’Olot, que moltes vegades passava a mides grans quan era a Barcelona, on va tenir diversos estudis per pintar. Tot i l’activitat artística, mai no va oblidar els seus compromisos d’hereu d’una important hisenda.
A Barcelona freqüentava els ambients selectes de la ciutat, que també li servien per contactar amb una burgesia adinerada que s’interessava per les seves pintures i li comprava paisatges per decorar els salons de casa seva tot coincidint amb el període de bonança del país conegut com la Febre d’Or.
Vayreda visita novament París l’any 1878 amb motiu de l’Exposició Universal, en la qual tenia exposat el quadre Recança (figura 1), del tema del qual té diverses versions. Torna a París l’any 1880.
Era sobretot un pintor d’estudi, espai en el qual va fer la major part dels seus treballs. Anava a l’exterior a fer multitud de dibuixos i també notes a l’oli de dimensions reduïdes, però sobretot observava amb un gran interès i gaudia d’una retentiva excel·lent que li permetia reproduir uns ambients sense observar-los. Generalment, no pintava a plein air carregat amb les teles i tot el material de pintor i, quan ho feia, tenia pintors que l’acompanyaven i que eren els encarregats de portar els estris artístics i sovint eren els que posaven sobre la tela les primeres capes de pintura, que després Vayreda acabava. Se li coneixen dos ajudants: Melcior Domenge a Olot i Francesc Gómez Soler a Barcelona, que feien aquestes feines. Les pinzellades d’aquests dos col·laboradors són manifestes en algunes pintures, sobretot en superfícies de certes dimensions, com celatges que Vayreda va deixar per definitius.
Entre les notes i els dibuixos fets al natural que es van guardar en el seu estudi, hi tenia una col·lecció de fotografies que li van servir en diverses ocasions per a les seves composicions, recurs freqüent en altres pintors i que, per a ell, tenien el mateix valor que un apunt del natural. És palès que algunes imatges fotogràfiques guardades al seu estudi van servir per composicions posteriors.
En l’aspecte empresarial, cal assenyalar que l’any 1880 es fundà a Olot l’empresa Art Cristià, dedicada a la fabricació d’imatges religioses. Joaquim Vayreda va ser una de les persones que aportà el capital inicial per obrir el negoci i sempre va ser un dels directius de l’empresa.
De la seva faceta pública recordem que va ser regidor de l’Ajuntament d’Olot en diverses ocasions: el 1872, abans de la carlinada, i novament el 1881 i el 1883. També va ser diputat provincial per la Lliga. L’any 1887 es funda a Olot el Centre Catalanista, del qual fou president. Uns quants anys després, el 1892, fou nomenat vicepresident de la primera Assemblea de la Unió Catalanista, celebrada a Manresa, i va ser un dels ponents que va redactar les famoses Bases de Manresa, atret pels ideals que preconitzaven.
La caiguda de la borsa de l’any 1882 va ser un cop per al pintor, ja que va deixar de tenir clients interessats a adquirir la seva obra, fet que va provocar que dibuixés i pintés menys. A aquestes circumstàncies cal afegir el fet que va tenir dificultats en els negocis familiars, als quals hagué de dedicar més temps i atenció. Havia sentit a casa seva que un bon hereu havia de deixar el patrimoni familiar sanejat i, si era possible, ampliat. Aquest record li pesava com una llosa. A això s’hi sumava la gran baixada de valors del 1882, que li feu perdre el capital que hi tenia invertit. Aleshores, va voler recuperar el que havia perdut entrant en negocis que no dominava, com l’arribada de l’electricitat a la ciutat d’Olot, que va resultar un fracàs. Aquests esdeveniments li van aguditzar els problemes cardíacs fins que va morir prematurament el 1894.
Joaquim Vayreda va ser sobretot un paisatgista, amb algunes escenes de gènere i retrats. Els primers paisatges coneguts són dibuixos dels anys seixanta del segle XIX, que tenen un tractament com d’obra definitiva, característica que és quasi inexistent en els anys posterior, en els quals abunden els dibuixos de notes sovint només esbossades i fetes en les dues cares del paper i, a vegades, amb formes una sobre de l’altra, amb una clara voluntat d’estudi. Té ben pocs dibuixos datats i signats, que han continuat guardats a la casa pairal, ja que mai no es van arribar a comercialitzar.
En els seus inicis va pintar a l’oli algunes composicions de gran format en què reprodueix les fèrtils i humides valls olotines. D’aquest període inicial, cal destacar una tela de grans dimensions (125 × 255 cm) titulada Arri Moreu (1866-1868; figura 2), pintada a l’oli, la seva tècnica preferida i amb la qual va fer la major part de la seva obra cromàtica. Com s’ha dit, va ser sobretot un pintor d’estudi i, amb teles com aquesta, era evident que traslladar-les a plein air hauria estat de gran complexitat. La tela Els jugadors (1866), anterior a la que hem comentat, és significativa com una pintura de gènere de joventut, en què encara empra el betum barrejat amb els colors.
A partir del 1868, ja instal·lat a Olot, pintà alguns retrats d’un gust neoclàssic, sovint de membres de la família o com a encàrrecs puntuals. Durant els anys setanta va fer composicions amb uns paisatges equilibrats en què apareixen molts estudis de rierols, on l’aigua sempre és mansa i equilibrada, igual que els personatges representats, abillats amb barretines els nois i caputxes blanques les noies, vestimenta que no corresponia a la realitat, ja que ningú no anava vestit així en tota la comarca. Era una estampa que només existia idíl·licament en la seva ment. De la seva estada a la Catalunya del Nord hi ha unes notes a l’oli, de petites dimensions, d’una gran espontaneïtat amb un traç enèrgic i només esbossat, amb un evident desig de síntesi, que tradicionalment han estat titulades Cette, el nom francès de la població on les va pintar, així com alguna tela de proporcions més grans.
Les pintures de Vayreda a partir de mitjan anys vuitanta i, per tant, dels darrers deu anys de vida, són unes composicions horitzontals, amb grans celatges, que poden ocupar la meitat, o més, de la superfície. Moltes vegades són esbossades, amb una seguretat i una simplicitat remarcable. Hi ha una riquesa cromàtica que no era tan palpable en períodes anteriors, que prescindeix de convencionalismes i gaudeix d’una llibertat que potser li donava no haver de pensar a exposar els resultats i agradar a un públic que no sempre era prou cultivat i, a vegades, li imposava algunes exigències.
Se sent atret i enamorat del paisatge olotí, per la plasmació de les valls ubèrrimes i els aiguamoixos, amb les gammes interminables de verds primaverals o, també, de marrons, ocres i vermells dels boscos tardorals. Gaudeix amb les calitges matinals que embolcallen els boscos o les postes de sol que tenyeixen de color roig tot l’horitzó. Les seves pintures tenen una influència formal milletiana considerable, amb pagesos i animals domèstics col·locats en uns entorns arcàdics, però sense la càrrega social del pintor francès.
Va ser l’ambaixador del paisatge olotí, de l’escola d’Olot, moviment que consagrà un model de pintura de paisatge i que engrescà molts joves inquiets del moment, que gràcies al coneixement de la seva pintura, que es mostrava a les exposicions barcelonines, es van traslladar a Olot per contemplar in situ i reproduir les imatges que havien vist en les teles vayredanes i que els havien esperonat. Va ser poc procliu al preciosisme del fortunyisme i de l’escola de Roma, un retret que li van fer alguns crítics del moment. Un text seu resumeix el que s’ha comentat. «Se m’ha tatxat pels nostres crítics d’impressionista i s’ha dit que els meus quadres pequen d’esbossats. No diré que no tinguin raó els que asseguren tal cosa; però en els grans mestres he après que, en el paisatge sobretot, el que ens atrau i fascina és la impressió del conjunt».
Joaquim Vayreda, a més d’alguns escrits de reflexions biogràfiques, també va tenir una producció discreta: sobretot relats curts i una novel·la titulada Tres generacions, en què defensa els valors tradicionals de la pairalia catalana.
Rafel Benet assegura que les primeres teles de Vayreda foren exposades en galeries del passeig de Gràcia, de les quals Martí Alsina era l’ànima. Va penjar obra en mostres col·lectives durant els anys seixanta i va exposar en botigues de roba i de mobles. A Olot va exposar anualment al Centre Artístic, en unes exposicions a les quals van acudir, portant-hi obra plàstica, els millors pintors catalans del moment. L’ambient olotí era de tal activitat que Benet afirma que Olot es va convertir en «la meca de l’art català». El paper aglutinador de l’escola d’Olot, en paraules de Francesc Fontbona, va «descentralitzar molt eficaçment el centre neuràlgic de l’art viu català durant una important etapa de la seva història» i, prossegueix, «Barcelona va cedir l’hegemonia artística a Olot, que es convertí —en una comparació que ha esdevingut típica— en el Barbizon de Catalunya». El lloc on més vegades va exposar Vayreda va ser la Sala Parés de Barcelona, en què les seves pintures assoliren un gran predicament. En paraules del propietari de la galeria: «quadre que posava a la venda del pintor olotí, quadre que es venia immediatament».
Vayreda va aconseguir incorporar a la plàstica catalana elements típicament olotins que fins aleshores no s’havien pintat mai, des d’aiguamolls fins a fagedes, camps de fajol o prats humits. Joaquim Vayreda va ser un dels pintors del moment que va tenir una projecció i un reconeixement més important i va esdevenir una fita dins l’evolució de la pintura catalana.
