Pintor, pedagog, dibuixant, muralista, cartellista i il·lustrador, Francesc d’Assís Galí i Fabra va ser una de les figures més rellevants de l’art català de la primera meitat del segle XX. Reconegut com a gran renovador de la pedagogia artística catalana, en la seva tasca docent a l’Escola d’Art Galí (1905-1915) o com a director de l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya (1915-1923), Galí també desenvolupà una fecunda trajectòria com a creador, amb aportacions als moviments modernista, simbolista, noucentista, d’avantguarda i a les arts de postguerra, i amb obres destacades, com el mural de la cúpula del Palau Nacional (Barcelona) o els cartells promocionals de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Francesc d’A. Galí va néixer a Barcelona el 1880, fill de Bartolomé Galí i Claret i d’Anna Fabra i Poch, germana del filòleg i artífex de la normativa moderna catalana, Pompeu Fabra i Poch. Galí, juntament amb el seu germà Josep i el seu cosí Alexandre, rebran una formació pedagògica privilegiada: els instruïren, d’una banda, Bartolomé Galí, que fou un destacat pedagog sorgit de la primera generació d’estudiants de la Universitat de Barcelona després de la seva restauració l’any 1837, i, de l’altra, Pompeu Fabra, que els obrí a la mirada humanística, a través de lectures dels grans clàssics de la literatura, com Zola, Dostoievski o Goethe. En aquest context, el jove Galí pogué acabar els estudis de batxillerat precoçment, als tretze anys, i inicià, també amb precocitat, estudis d’arquitectura per indicació paterna.
Francesc d’A. Galí és un dels artistes inscrits a l’Escola de Llotja del curs 1895-1896, en la mateixa promoció de Pablo Picasso. En l’Homenot que Josep Pla dedica a Galí, el pintor evoca els seus inicis com a artista i recorda com, l’any 1897, gràcies a l’amistat del seu oncle amb els pintors Ramon Casas i Santiago Rusiñol, començà a freqüentar la cerveseria d’Els Quatre Gats. D’aquells anys es conserven alguns dibuixos de Galí adscrits, en paraules del mateix artista, en l’estil «realista» i «naturalista» dels modernistes, que contrastava amb la mirada més «rebel» i «expresiva» que en aquells anys ja estaven endegant els seus companys de generació postmodernistes, com Picasso, Isidre Nonell, Joaquim Mir o Ramon Pichot.
Cap al tombant de segle, Francesc d’A. Galí es reivindica com un pintor simbolista en tota regla. Pogué contribuir al canvi d’orientació la seva fugaç estada formativa al taller del pintor i decorador simbolista Claudi Hoyos, un dels fundadors del Centre Artístic de Sant Lluc, entitat de la qual Galí aviat serà un col·laborador habitual. Però l’element decisiu serà el trasllat al seu nou taller al carrer de les Trompetes de Jaume I, en ple cor del gòtic barcelonès, que compartirà amb el músic Joan Llongueras i l’escriptor Manuel de Montoliu. Aleshores, fundaran una comunitat prerafaelita basada en la consecució de l’art total i de la bellesa ideal, sota l’influx del pensament d’Alexandre de Riquer. El polifacètic pintor i dissenyador de Calaf (Anoia) havia obert un taller també darrere l’absis de la catedral, just quan acabava de tornar d’Anglaterra i estava plenament imbuït de l’esperit simbolista prerafaelista i de la doctrina estètica de William Morris. En paraules d’Eugeni d’Ors, el taller de Riquer fou «l’únic seminari d’art veritable a la ciutat de Barcelona» i va influir d’una manera decisiva en la transformació de l’obra de tota una generació que renuncià definitivament al «realisme malaltís» d’Els Quatre Gats.
L’obra simbolista de Francesc d’A. Galí de principis de segle és de temàtica medievalitzant i de contingut catòlic: retaules, tríptics, retrats de papes i cardenals i il·lustracions per a revistes catòliques i catalanistes, com Almanaque de los Amigos del Papa o Montserrat. També trobem dibuixos de gran qualitat, que fan vàlides les paraules d’Eugeni d’Ors, que afirmava que Galí era «el jove a qui, al començar el segle, millor dibuixava». Així mateix, en aquells primers anys del 1900, Galí formà part de l’entorn universitari de Josep Carner i de la revista Catalunya, de la qual el poeta fou editor entre el 1903 i el 1905 i que va tenir com a primera seu el taller de Galí. La revista agrupà moltes personalitats protagonistes del gir noucentista (Jaume Bofill i Mates, D’Ors, Francesc Pujols, Jaume Figueres o Joan Llongueras) i, a parer d’Albert Manent, «denotarà un to optimista i de renovació integradora que acabaria cristal·litzant en l’obra d’Enric Prat de la Riba».
L’any 1905, Francesc d’A. Galí fundà una de les escoles d’art més renovadores del primer terç del segle XX a Catalunya: l’Escola d’Art Francesc Galí. Imbuït de l’ideari noucentista que estava a punt de fer eclosió, el mogué la necessitat de renovar les arts del seu temps a partir de la formació d’una generació que fos capaç de generar una nova imatgeria popular, nacional i mediterrània, allunyada de la pura «erudició goticista» de finals de segle. Al seu torn, Galí es distingí pel seu ensenyament modern de la pedagogia artística, centrada en la doctrina humanística i aplicant tècniques modernes inspirades en teòrics de l’art, com Hyppolite Taine. Tenien cabuda en el programa educatiu de l’escola lectures d’Èsquil, Shakespeare, Goethe i Dostoievski; es parlava de les biografies dels grans artistes (Fra Angelico, Miquel Àngel, Velázquez); es comentava el Glosari d’Eugeni d’Ors; s’organitzaven excursions arreu del territori (Montseny, Poblet o Gósol), i es visitaven exposicions de la ciutat de Barcelona, fins i tot les d’avantguarda a les Galeries Dalmau. Així mateix, Joan Miró, anys més tard, recordarà els exercicis de tacte de Galí com un moment clau en el desvetllament de la seva vessant com a escultor.
La transcendència de l’ensenyament de Galí s’evidencia en la quantitat d’alumnes de primer rang que sorgiren de les seves aules (figura 1). Entre els pintors, cal destacar Marià Espinal, Francisco Goitia, Manuel Humbert, Ignasi Mallol, Jaume Mercadé, Joan Miró, Enric C. Ricart, Rafael Benet, Francesc Domingo i Francesc Vayreda; entre els arquitectes, Joan Bergós, Cèsar Martinell, Antoni i Ramon Puig Gairalt o Nicolau M. Rubió i Tudurí; entre els escultors, Rafael Solanich i Esteve Monegal; entre els ceramistes, Joan Vilàs i Josep Llorens Artigas, i d’altres, com el col·leccionista Lluís Plandiura, el dibuixant i dissenyador de jardins Joan Mirambell o el teixidor Tomàs Aymat.
L’obra galiniana dels anys deu serà limitada però significativa, i d’un estil característic de tall popular, simbòlic i mediterranista. Hi trobem pintures molt afins a la gramàtica noucentista que estava contribuint a forjar: vaixells, orenetes, deesses, flora i fauna mediterrània, en un estil serè, elegant i equilibrat que acabarà concretant en els seus primers cartells, com el promocional de les Festes de Primavera de l’Ajuntament de Barcelona (1910), el de les festes de la Mercè del 1915 o el de la revista Vell i Nou (1915).
En virtut dels seus mèrits pedagògics, el 1915 Galí serà nomenat el primer director de l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya, càrrec que ocuparà fins a la clausura del centre, a causa de l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera el 1923. En aquella institució eixamplarà els principis iniciats a l’Escola d’Art Galí, fent un èmfasi especial en la consolidació dels oficis artístics, els quals estructurà a través d’un programa d’estudis que comptà amb la participació de molts dels seus deixebles, com Jaume Mercadé (orfebreria), Llorens Artigas (ceràmica) o Tomàs Aymat (arts del tèxtil).
Amb l’adveniment de la dictadura, per bé que prosseguirà la seva activitat docent a l’Atheneu Polytechnum, Galí disposarà de més temps per dedicar-se a la praxi artística i ho farà d’una manera extensa i multidisciplinària, articulant el seu imaginari mediterranista. El cartellisme fou una de les disciplines a la qual més es dedicà i en la qual més reeixí. A través del cartell, s’arribà a vincular al moviment de l’avantguarda catalana dels anys vint, tal com es fa palès en l’exposició individual de les Galeries Dalmau del 1926, el catàleg de la qual fou prologat per Llorens Artigas, que el definí com un cartellista d’avantguarda rus. La seva obra cartellista evoluciona, així, des d’un mediterranisme popular cap a unes formes sintètiques i depurades, com s’evidenciarà en els cartells promocionals de l’Exposició Internacional del 1929 o en el cartell de l’Orquestra Pau Casals (1931; figura 2).
Entre el 1923 i el 1929, Galí també dugué a terme sis grans encàrrecs de pintura mural: la decoració de l’absis de la Seu Nova de Lleida, un dels plafons per al hall de l’edifici central de Correus de Barcelona, les pintures per a l’editorial Montaner i Simón, els murals de la sala de música de la Casa Guarro de Barcelona, els murals del frontó del Palau de la Metal·lúrgia de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 i, finalment, la cúpula del Palau Nacional de la mateixa exposició (figura 3). L’Exposició Internacional va consagrar Galí com un dels artistes catalans més rellevants del seu temps, que hi va participar amb un total d’onze obres: els dos murals esmentats, tres cartells promocionals, cinc pintures per a l’exposició «Arte en España» i, finalment, el paravent de la Creació per al pavelló dels artistes reunits, en col·laboració amb Ramon Sarsanedas (figura 4).
Alliberat dels encàrrecs murals, entre el 1929 i el 1936, Galí trobarà el temps necessari per fer un pas endavant en la disciplina pictòrica. D’aquest període han estat documentades fins a quaranta pintures a l’oli, entre paisatges, bodegons i retrats. A més, va fer a dues exposicions individuals a la Sala Parés i va participar en diferents certàmens nacionals (Exposicions de Primavera) i, fins i tot, internacionals (com en el Pittsburgh International Exhibition of Painting, del Carnegie Institute, als Estats Units).
L’esclat de la Guerra Civil el forçà a interrompre la seva trajectòria pictòrica ascendent i es bolcà de nou a la seva professió de pedagog. Així, Galí va ser un dels membres destacats del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), creada el 26 de juliol de 1936 després del cop d’estat, i per decret de la Generalitat de Catalunya, sota la presidència del pedagog llibertari Joan Puig i Elias. Durant la primavera del 1938, a través de la mediació de Puig, Galí entrà a formar part del Govern de la Segona República espanyola sota la presidència de Juan Negrín i amb el càrrec de director general de Belles Arts, el qual exercí durant poc menys d’un any en substitució de Josep Renau. Una de les escomeses a què Galí s’hagué d’enfrontar va ser el trasllat del tresor nacional, tasca en què, segons Cirici Pellicer, va tenir un paper clau, «instal·lant al castell de Peralada tres mil obres procedents del Museu del Prado i ordenant el trasllat de les obres a Suïssa».
Amb l’entrada dels nacionals a Catalunya, Francesc d’A. Galí i tres dels seus fills (Francesc, Oriol i Medir) emprenen l’exili al sud de França, però són reclosos en diferents camps de concentració dels Pirineus i del litoral francès. El març del 1939, i gràcies a la mediació de la seva filla Maria Galí i del seu marit, l’economista i cèlebre radiofonista Josep Manyé i Vendrell, s’instal·larà a Londres, on romandrà fins al 1948. Durant l’exili londinenc, Galí va reprendre la seva activitat artística participant, com a mínim, en vuit exposicions. Entrarà en contacte amb el grup surrealista anglès i especialment amb la pintora indiobritànica Ithell Colquhoun, amb qui va intercanviar correspondència (s’han documentat més de trenta cartes signades per Galí, que es conserven a l’arxiu de la Tate Britain, de Londres). En l’exposició «Imaginative art since the war», una mostra organitzada per l’escriptora corsa Dorothy Carrington i celebrada a The Leicester Galleries el 1942, Galí exposà al costat de la plana major del grup surrealista anglès: Henry Moore, Paul Nash, John Tunnard, Ithell Colquohn, Toni del Renzio o Lucian Freud.
En un document amb data 4 de març de 1948, el Ministeri d’Assumptes Exteriors concedeix l’indult a Francesc Galí pels seus «delictes» polítics i, en conseqüència, ell emprèn el camí de retorn a Barcelona, juntament amb els seus fills, les joves i els nets. S’organitzen diferents exposicions i homenatges al que fou mestre de tota una generació d’artistes: el febrer del 1949, la pintora i mecenes Anita Solà d’Imbert organitza una exposició de dibuixos de Galí a casa d’ella i, més tard, el 1951, la Sala Rovira prepara una exposició individual amb obres endegades durant l’exili, que s’acompanyà d’un sopar d’homenatge per part dels seus deixebles.
En l’obra galiniana d’aquells anys, i fins a la seva mort, es fa palesa moderadament la influència onírica anglesa, a través de dibuixos insòlits caracteritzats per composicions figuratives amb àngels, centaures, sants, animals de circ o policies, que es barregen, amb una gran definició tècnica i una estructura neta per formar temes irònics i moralitzants.
En els darrers anys, Galí endegà una vida professional prolífica mitjançant la col·laboració en molts encàrrecs del seu fill Jordi Galí, que era dissenyador i decorador. Executà fins a un total d’onze pintures murals, tant per a entitats públiques (com l’homenatge al Quixot per als despatxos de l’Ajuntament de Barcelona) com privades (per a les famílies Espona, Bartomeu, Samaranch o Andreu —murals de l’hotel La Rotonda—). Feu fins a quatre exposicions individuals en espais artístics destacats de la ciutat (com la Sala Rovira o la Sala Gaspar), la darrera d’elles al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, el mateix any de la seva mort, a l’edat de vuitanta-quatre anys.
