Manuel Humbert i Esteve va ser un artista pintor —tal com li agradava definir-se—, que va dedicar tota la seva llarga vida a la conquesta d’aquest ofici. L’any 1934 va obtenir el primer Premi Nonell de Pintura que atorgà la Generalitat de Catalunya. Va ser un dels pintors catalans del segle XX més reconeguts pels crítics de la seva època. Amb dots innats pel dibuix, sobresortí des de ben jove amb les seves creacions a les revistes humorístiques Papitu i Picarol. Imbuït de la cultura noucentista dels bells oficis i de la idea d’impregnar de bellesa els espais públics i, fins i tot, els elements més humils de la realitat, cultivà les arts aplicades (ceràmica, vidre, ventalls, etc.) i la pintura mural, de manera destacada en la cúpula del Palau Nacional. També dominà les diferents varietats de gravat i ensenyà litografia l’estiu del 1936 a l’Escola de Paisatge d’Olot.
Va néixer el 1890 a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, a tocar de la plaça de la Universitat. Cinc dies més tard fou batejat a la catedral. El seu pare, Florentí Humbert, era advocat i un alt funcionari de l’Ajuntament. La seva mare, Carme Esteve, natural d’Olot (Garrotxa), se separà del seu espòs després de donar-li nou fills, dels quals cinc van arribar a l’adolescència i només tres —Maria, Manuel i Mercè— a la maduresa. Maria estudià magisteri, va romandre soltera i va anar a viure a casa d’una cosina paterna, mare de l’advocat Socias Humbert, qui, per designació reial, esdevindria alcalde Barcelona entre el 1976 i el 1979, els primers anys de la Transició. Mercè, que també va estudiar magisteri i tenia una gran cultura musical, es va fer monja de la congregació de les Mares del Diví Pastor i va arribar a ser superiora de diverses comunitats.
Manuel Humbert va créixer en un ambient familiar culte i cosmopolita. La seva àvia materna vivia a la Costa Blava, a Cros de Cagnes, on ell i les seves germanes l’anaven a visitar, especialment a l’estiu. Quan Carme Esteve es va separar del marit, també va allargar les estades a França. En esclatar la Gran Guerra (1914-1918), l’àvia decidí viure a Badalona, perquè el seu passeig marítim li recordava el de la costa francesa. Manuel no renuncià mai a la cultura francesa ni al model residencial de dues ciutats i dos països que havien cultivat les dones de la seva família. D’altra banda, el pare no sols li proporcionà els mitjans per estudiar el batxillerat, sinó que va educar-li la sensibilitat acompanyant-lo a concerts, espectacles i exposicions i, conscient dels seus dots artístics, li posà un professor particular de dibuix i pintura, el senyor Guillem Pujadas. Humbert assistí a algunes classes de la sucursal del carrer d’Aribau de l’Escola de Belles Arts, però els aires de modernitat i els consells d’artistes de la generació anterior, reticents als estudis acadèmics, el van fer renunciar als estudis reglats de Llotja. En canvi, es va inscriure a l’Acadèmia Galí, on segons Rafael Benet, company seu en aquella escola, era un heterodox en la forma i el color i no compartia la devoció fanàtica pel mestre de la majoria dels seus companys, tot i apreciar-lo molt. De fet, només hi va romandre uns pocs mesos per la raó que ell mateix va explicar: «L’Acadèmia Galí es preocupava molt de teories pictòriques. Donava unes classes d’orientació d’una utilitat innegable, però s’ensenyava poc l’ofici. Aquest és el mal. Perquè en pintura, al principi, l’ofici ho és tot.»
El pare, preocupat per les incerteses econòmiques inherents a la professió artística, li demanà que fes carrera universitària i el curs 1906-1907 Humbert començà els estudis de dret a la Universitat de Barcelona. Aprovà el primer curs, però al segon el seu desinterès era evident, i a tercer ja ni s’hi va matricular. El pare de Manuel Humbert morí la tardor del 1908. Humbert, malgrat haver abandonat els estudis de dret, no havia menystingut les preocupacions del pare, ja que el 21 de febrer del mateix any havia aconseguit ser nomenat «escrivent interí de la Secretaria General de la Universitat de Barcelona», amb un sou anual de mil pessetes. Iniciava així una carrera de funcionari marcada per moltes llicències i interrupcions degudes als seus freqüents viatges, sobretot a París, a fi de millorar la seva formació artística. Tanmateix, dotat d’intel·ligència i bona lletra, va anar ascendint fins al 1917, quan renuncià al càrrec en sentir-se capaç d’esdevenir pintor professional i instal·lar-se al barri parisenc de Montparnasse, que aleshores era el centre del món artístic.
Josep Pla, que l’havia tractat a París el 1920, en fer-li el Retrat de passaport (1963) va escriure: «Des dels primers moments vaig veure que Humbert era un home excepcional». En l’Homenot dedicat a Enric Casanovas, afegí que Humbert era un home «d’un interès extraordinari». I, a Darrers escrits. Manuel Humbert em parla de Manolo, recordà què havia sentit i percebut quan va visitar l’exposició del pintor a la Sala Parés el 1927: «S’està bé al costat d’Humbert. És un xicot alt, d’una figuració esvelta, naturalíssima, llunyana, callada, de paraula escassa, de rialla rara, sense cap extravagància o exageració, caut i circumspecte, propaganda personal nul·la, sense cap estridència […], un home agradable, perfecte.» Aquests trets de personalitat, juntament amb la seva qualitat artística, indissociable d’aquella personalitat, expliquen una constant en la vida d’Humbert: va tenir bons amics que l’estimaven i l’admiraven.
Un dia del 1908, quan encara alumne de Francesc d’Assís Galí, en sortir de la feina a la universitat, anà fins a la redacció de Papitu al carrer de Pelai, amb un plec de dibuixos, i no sols fou acceptat com a dibuixant —el gener del 1909 hi publicà el primer d’una sèrie d’uns cent quaranta dibuixos—, sinó que establí relacions d’amistat amb tots els components de la redacció. Aquestes relacions foren especialment intenses en els casos d’Isidre Nonell, Ricard Canals, Xavier Nogués, Josep Aragay i el mateix Feliu Elias, propietari de la revista, qui va considerar els seus dibuixos dotats «d’un to superbament europeu» (Solà, 1968, p. 8) i afegí, retrospectivament, «bé podem dir que aquell setmanari valia, aleshores, pels dibuixos de Nogués, d’en Nonell i de l’Humbert». Quan Elias vengué Papitu, Humbert, Nogués i Aragay crearen la revista Picarol, veritable prodigi gràfic de curta vida: l’amo era Santiago Segura, i el director, Francesc Pujols.
Humbert va conèixer Picasso en alguna de les estades d’aquest a Barcelona per visitar la família. En anar a París per primer cop la tardor del 1909, Picasso el rebé cordialment, va presentar-lo a Juan Gris, col·laborador també de Papitu, i el portà a la botiga del marxant Vollard, en absència d’aquest, on van poder mirar i regirar els molts quadres de Cézanne que hi havia. L’experiència resultaria inoblidable per a Humbert, que anà plasmant i aprofundint la lliçó de Cézanne, especialment en les natures mortes, tota la seva vida (figura 1).
En el viatge a París del 1909 va fer amistat amb dos artistes portuguesos veïns seus, Guilherme de Santa-Rita i Amadeo de Souza-Cardoso, i, a través d’ells, conegué Amedeo Modigliani i es van fer amics. L’amistat s’anà aprofundint en successius viatges i estades d’Humbert a París. Tots dos, més Kisling i Soutine, integraven el cercle del poeta i marxant polonès Zborowski, qui tractava de vendre llurs obres. També els obria el pis que tenia al carrer de Joseph Bara, prop dels jardins de Luxemburg. Sembla que fou allà on Modigliani immortalitzà el seu amic català, a qui deia afectuosament Manuel·lo, nom que apareix escrit en majúscules als dos retrats que li va fer, segons Ceroni, el 1916, però ens inclinem pel 1917 o pel 1918. Un d’ells és un bust que va pertànyer, entre d’altres, al director de cinema William Wyler, qui va cedir-lo per motius fiscals al County Museum de Los Angeles (Estats Units). L’any 2005 va ser subhastat a Sotheby’s. L’altre retrat, en què apareix assegut (figura 2), és una de les joies de la National Gallery of Victoria, de Melbourne (Austràlia). De fet, els dos quadres han estat considerats per l’expert Marc Restellini d’una qualitat especial dins la producció de l’artista italià. Humbert, per part seva, va deixar una sanguina, que constitueix un document molt important perquè al dors va escriure que es tracta d’un apunt que va fer del seu amic el 1918 mentre aquest pintava. També va fer un guaix de l’interior del cabaret de Montmartre Le Lapin Agile (figura 3), on apareix, entre d’altres, un personatge amb actitud i els atributs d’indumentària característics de Modigliani. Almenys dues altres obres d’Humbert, que no tenen títol però representen una figura amb aquelles característiques, és molt probable que tinguessin Modigliani com a model.
D’altra banda, en una carta del 19 de gener de 1918, Gris va dir a Humbert que anés a visitar Berthe Veil «amb algunes coses» per mostrar-li, perquè ja l’havia previngut de la seva visita. Berthe Veil regentava la galeria on Modigliani havia exposat uns nus que van provocar un gran escàndol. A la fi, Humbert no hi exposà, però l’episodi és significatiu del cercle on es movia.
Humbert va fer les dues primeres exposicions individuals a les Galeries Laietanes (1915 i 1918). Hi predominaven obres sobre paper, superfície en la qual demostraria sempre un gran domini, gràcies a la seva seguretat en el dibuix, tan incisiu, i el seu domini de les tintes, l’aquarel·la i el guaix, el qual li permetia jugar amb les formes i la llum dels interiors, on plasmava personatges solitaris, marginals, humils, a cops frívols, però sempre entendridors i abismats, creant unes atmosferes densament poètiques, entre la més crua realitat i el somni més meravellós (figura 4). Rafael Benet qualificà l’estil que Humbert portà de París de «realisme mental i poètic» i va dir que era «el missatger de París», perquè duia les novetats que s’hi produïen de seguida i de primera mà, ja que també contribuïa a crear-les.
En l’anada definitiva d’Humbert a París hi va tenir un paper important André Saglio, alt funcionari francès, militar i artista, que s’encarregà d’organitzar l’Exposició d’Art Francès del 1917 a Barcelona, per a la qual va reunir les obres dels quatre salons parisencs que no es podien celebrar a la capital francesa a causa de la Primera Guerra Mundial. Van viatjar junts a París i Saglio allotjà Humbert a casa seva mentre buscava estudi. Abans del viatge, Humbert va rebre la Palma Acadèmica, una condecoració de l’Estat francès, un fet poc habitual en un artista tan jove. Saglio també parlava d’Humbert amb Picasso, qui confiava del tot en el seu futur artístic. També hi havia de confiar personalment, ja que, segons Josep Palau i Fabre, Picasso va demanar-li una gestió delicada: durant la visita a Barcelona dels ballets russos el 1917, en plena guerra, la seva companya —la ballarina russa Olga Khokhlova— no podia entrar a França, i Picasso, aprofitant l’anada d’Humbert a París amb intenció de quedar-s’hi, va encarregar-li que demanés personalment a Jean Cocteau que activés les seves influències per aconseguir un passaport per a Olga. La gestió va ser exitosa i Picasso, ja a París, rebia Humbert sovint a la seva casa de Montrouge, on a vegades dinaven o sopaven en companyia de Max Jacob.
La relació artística amb Xavier Nogués fou molt intensa. Van pintar junts al fresc unes dependències de La Basílica, casa d’antiguitats que Santiago Segura obrí el 1916 a la casa dels Canonges del carrer de la Pietat, darrere de la catedral de Barcelona. També van treballar la ceràmica amb Francesc Quer i algunes d’aquelles peces s’exposaren a les Galeries Laietanes la tardor del 1918. Entrats els anys vint, van treballar l’esmalt en vidres amb Ricard Crespo, i el 1928 en van fer una exposició conjunta a les Galeries Laietanes. Humbert presentà vuit peces úniques i sis gots de xampany, uns prodigis de transparència, color i gràcia. En una carta a Nogués de l’any 1921, després d’una vista al Museu del Louvre, li exposà les seves preferències pel que feia als artistes francesos: Delacroix i Courbet, però també Ingres, David, Manet, Renoir i Daumier. En altres moments, confessà admiració pels holandesos i pels espanyols, i per Leonardo per damunt de tots.
A començaments del 1919, Manolo Hugué, establert a Arenys de Munt (Maresme), convidà Humbert a passar una temporada amb ell. Tots els biògrafs de Manolo, començant per Josep Pla, que ho va reconèixer obertament, es basaren en les anècdotes que els contà Humbert d’aquells mesos de convivència per descriure la personalitat extraordinària de l’escultor. També es retrataren mútuament i, per a Humbert, que era més jove i menys bregat que Manolo, aquella experiència amb algú que tenia una relació tan íntima i profunda amb la naturalesa i els humans —i que estimava tant el jove amic— fou personalment i artísticament decisiva. Humbert pintà paisatges i adquirí un compromís ètic i estètic amb la dimensió meravellosa de la realitat que ja no abandonaria més. Benet explicà aquella transició: «Abans que l’art de somni d’Humbert es revestís de les aparences naturalistes va passar per una etapa de naturalisme mental, […] voluntàriament objectiva» (Benet, 1960), i citava tres obres mestres d’aquell període: Grup d’amics (1920); Des del meu taller (1922), premiat al Concurs Plandiura, i Sònia (1924), una de les predilectes de l’autor (figura 5). L’aprenentatge pictòric fet en els anys anteriors i que continuaria fent a París li havia proporcionat recursos tècnics que possibilitaren aquell salt qualitatiu.
Després d’Arenys de Munt i passada la guerra europea, Manolo s’instal·là a Ceret (Vallespir) i Humbert tornà a París. Aconseguí un estudi a la rue Mathurien Régnier, tocant a Montparnasse, que mantindria molts anys, fins i tot després de tornar a Barcelona l’any 1927 (figura 6). Com diria Pla, Humbert feia «la navette» entre París i Barcelona, on seguia exposant individualment a la Sala Camarín (1921), a la Llibreria Catalònia (1925) i, a partir del 1927, a la Sala Parés. A París el seu lloc d’exposició més regular fins a mitjans dels anys trenta va ser el Salon des Indépendants.
Humbert s’enamorà d’una vistosa model de Montparnasse, Suzanne Cornet, que ho havia estat de Josep Clarà i potser també de Modigliani, entre d’altres, i que tenia una filla d’un matrimoni anterior. Després d’un temps de convivència, i morta la mare, s’hi casà el 1927. Poc abans, Aristides Maillol havia fet una gestió perquè Humbert exposés a París individualment, però Humbert, en aquelles circumstàncies personals, deixà perdre l’ocasió, cosa que representà un gran disgust per a Maillol. El pintor preparava el retorn a Barcelona, que es produí poc després de casar-se.
Ja a Barcelona rebé encàrrecs d’il·lustracions: Paradisos de paper, per a la Llibreria Catalònia, i els programes de la temporada de concerts de Da Camera. També rebé encàrrecs en les arts aplicades: les rajoles i una pica per a la Torre Salvans a Matadepera (Vallès Occidental), on s’allotjaria uns mesos Manuel Azaña durant la guerra. Exposà amb Les Arts i els Artistes a l’Exposició d’Art de la Primavera, L’hostal, una aquarel·la molt important per la seva qualitat i per les conseqüències que tingué en la seva carrera. Xavier Nogués recomanà a Joan Anton Maragall que la comprés dient-li «és el millor que hi ha a l’exposició». Maragall, en recordar-ho, va escriure: «Vaig fer-ho immediatament i avui aquesta aquarel·la és una de les obres que més estimo de la meva petita col·lecció» (Maragall, 1975, p. 170). Maragall va fer molt més, ja que integrà Humbert en el grup d’artistes de la galeria. Pel que fa a la significació d’Humbert dins l’agrupació Les Arts i els Artistes, Jaume Vidal afirma: «Nogués, Humbert o Canals seran els exemples arquetípics de Les Arts i els Artistes» (Vidal, 1999, p. 71). Fou seleccionat el 1930 per exposar al Carnegie Institute de Pittsburgh (Estats Units) i el 1932 al Western Art Museum de Califòrnia (Estats Units).
La trajectòria ascendent d’Humbert es confirmà de manera esclatant en els salons oficials dels primers anys trenta. Presentà Jove mora al Saló de Montjuïc del 1932, que adquirí la Junta de Museus, i Descans al del 1934, amb el qual va guanyar el primer Premi Nonell (figura 7). Humbert va retre homenatge a l’enyorat amic que donava nom al premi visitant en companyia d’amics comuns la tomba de Nonell, on deixà un ram de roses vermelles. Amb el premi assolí un reconeixement artístic gairebé unànime i, a més, adquirí una dimensió social en ser elegit president del Saló de Montjuïc. Des d’aquest càrrec i amb Frederic Marès com a president del Saló de Barcelona, reeixí a crear el 1935 l’Ajut als Artistes Pintors i Escultors de Catalunya, molts dels quals, tot i haver gaudit d’un cert èxit en algun moment de la vida, es trobaven necessitats.
La situació dels artistes era una mostra ínfima i parcial de la situació del país. El conflicte social s’havia aguditzat massa per apaivagar-lo amb solucions com l’ajut als artistes. Esclatà la Guerra Civil i el símbol de tota una època, el quadre de Nogués i Humbert La Penya del Colon, on figuraven joiosament caricaturitzats els artistes de tarannà liberal i catalanista que es reunien a dinar entorn de Lluís Plandiura, fou literalment afusellat per un escamot revolucionari. S’instal·là al país un règim de terror com a resposta als militars sollevats. Per a Humbert, aquesta situació va arribar en el pitjor moment: quan ell, després de tant esforç, era al cim de la carrera i de la vida.
El 1936 encara participà en la Biennal de Venècia, exposà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, fou inclòs en el llibre 33 pintors catalans de Joan Merli i feu classes de litografia a l’Escola de Paisatge d’Olot. I el 15 de setembre de 1936 marxà a França per Portbou (Alt Empordà). Seria acollit pels sogres de Gisele, la filla de Suzanne, a l’Hôtel d’Anglemont, la seva sumptuosa residència de Les Lilas, tocant a París. Quan l’any següent aquells senyors compraren el Château de Giverzac a la Dordonya (França), els Humbert hi passaren llargues temporades. Les condicions materials de l’exili no podien ser millors, però el cop moral que significaren la guerra i la situació de tants companys el desgastà físicament. Tot i això, l’any 1938 va poder celebrar dues exposicions individuals a París, on també participà en el Salon des Tuileries.
L’abril del 1939, tres setmanes després que Franco dictés el «parte de la victoria», Humbert provà d’entrar a l’Estat espanyol pel pas fronterer d’Hendaia (França), però fou rebutjat. Va haver d’esperar un temps al Rosselló abans de poder tornar. Un cop a Barcelona llogà un estudi al carrer de Sant Pere Més Baix, propietat del comte de Moy, amic seu, que l’havia fet segons el model de l’estudi parisenc. Inicialment, fou lloc de treball i residència, però durant els anys cinquanta els Humbert van anar a viure al carrer de Bonavista. A més de pintar, a l’estudi hi rebé, entre d’altres, Joan Teixidor i Sebastià Gasch, els quals en van deixar constància escrita a les pàgines de la revista Destino.
L’entrada de França a la Segona Guerra Mundial l’acabà d’afectar seriosament, com es fa palès en les fotografies de l’època, especialment després de rebre cops tan durs com el del martiri i mort de Max Jacob. Tanmateix, com havia fet el 1917, no deixà d’anar a França. El 1942 pintà l’exterior de La Louque, a Cannes la Bocca, casa d’estiu de Maurice Chevalier, amic seu des de la joventut. Tampoc no aturà les estades a París, on Gisele, molt compromesa amb la resistència, els reservava apartament a Les Lilas, o a la mansió de la Dordonya, no exempt de perill perquè ella hi enviava per protegir-les dels nazis les nenes jueves de l’escola que dirigia a Les Lilas.
A Barcelona hagué d’exposar a la Exposición Nacional de Bellas Artes del 1942, saludada amb entusiasme pels franquistes catalans, i celebrà dues exposicions individuals a la Galeria Argos (1943 i 1945). En la segona hi figurava un retrat d’Anita Solà, esposa de Víctor Imbert, qui va organitzar-li un exquisit homenatge al seu pis de la gaudiniana Casa Calvet. Els amics van ser molt importants per fer front a les adversitats ambientals de la postguerra. A Madrid, convidat per Eugeni d’Ors, que admirava les seves subtilitats, participà en el II Salón de los Once (1944).
Aquells anys intensificà l’activitat com a il·lustrador de llibres. El 1945, deu anys després de fer els aiguaforts per a Cinc contes, de Miquel Llor, va fer un dibuix per a Un senyor de Barcelona, de Josep Pla, publicat per l’editorial Destino. El 1947 il·lustrà El pas de l’any, de Joan Maragall per Edimar, i El estudiante de Salamanca, de José de Espronceda per Argos, on l’any següent publicà nou aiguaforts en color d’intensitat goyesca per a La Celestina, amb la qual cosa culminà la seva tasca com a il·lustrador. Aquell any també exposà a Madrid i va reprendre les exposicions a la Sala Parés, on ja no deixaria de fer-ho, amb regularitat bianual, fins al 1970, quan celebrà la darrera exposició en vida. En aquella sala, l’any 1948, i a la Galeria Lars, el 1950, feu les darreres exposicions de guaixos, tècnica en què sempre va excel·lir i amb què va obtenir un darrer reconeixement internacional en guanyar el Gran Premi de la II Bienal Hispanoamericana de Arte el 1953 a l’Havana (Cuba).
Quan es creà el Cercle Maillol (1947), per iniciativa de Pierre Deffontaines, director de l’Institut Francès de Barcelona, Humbert participà amb un gran interès en les seves activitats, donant suport a les noves generacions d’artistes. També participà amb altres artistes consagrats, però oberts a les noves formes d’art, en la Sala d’Honor del Saló d’Octubre del 1948.
Els anys cinquanta, més refet del cop de les guerres, la seva pintura a l’oli, tècnica a què es consagra plenament, es revitalitza i rejoveneix, i no deixarà de fer-ho fins al final, com constataren crítics com Joan Teixidor, Joan Cortés, Alberto del Castillo i Rafael Santos Torroella, en articles que són veritables assaigs sobre l’obra de qui consideraven un mestre. Humbert continuava cultivant tots els gèneres i, si bé en tipus, actituds i indumentària de les figures, que sempre van ser la seva predilecció, traslluïa l’evolució del temps històric, en les natures mortes, primer, i, finalment, en els paisatges palesava l’evolució i la cerca incessants de la perfecció.
L’any 1951, l’Estat francès li comprà una Figura asseguda i, dos anys més tard, Eugeni d’Ors el tornà a convidar al Salón de los Once i demanà a Francesc Pujols, reclòs a la Torre de les Hores, de fer l’escrit de presentació del pintor per al catàleg. Pujols va fer un text elegíac i malenconiós, que constitueix una impressionant síntesi de la tragèdia d’una generació i de la dignitat d’alguns dels seus membres: «Evocar la figura de Manuel Humbert en aquests temps és recordar aquells en què el nostre artista amb Xavier Nogués i Josep Aragay van formar la Trinitat de la pintura catalana que aspirava a desmuntar la nostra pintura del cavallet per muntar en el cavall de la pintura mural i des de les seves bastides estendre-la per les parets dels grans edificis que nosaltres esperàvem que es construirien per donar cabuda a les visions d’aquests tres homes nascuts per marcar una època en el nostre art que competís amb la del Renaixement». Pujols concloïa recordant que «Humbert, no podent llançar-se al món somniat, es va anar apartant també del dibuix i amb els anys va arribar a ser el pintor angèlic de la nostra estimada pintura, fins al punt que podem anomenar-lo des de la nostra terra “l’àngel del nostre cicle pictòric”».
Als seixanta-quatre anys, emprengué amb Rafael Benet una nova aventura artística: l’inventari dels béns artístics andorrans i la restauració de les pintures de la Casa de la Vall, culminada el 1963 amb la restauració del retaule del segle XVI de l’església de Sant Joan de Caselles.
També acceptà la proposta de Jaume Pla de fer gravats per a Els gravadors de la Rosa Vera, cosa que, segons Francesc Fontbona, «havia de marcar una fita única en la història del gravat a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol» (Fontbona, 2000, p. 245-246). Humbert, de primer, va fer un aiguafort, Interior de taverna, acompanyat del text «El cercle nostàlgic», de Ferran Canyameres; per al segon quadern, gravà Taula de cuina, un aiguafort i aiguatinta sobreposada, acompanyat d’un text filosòfic de Maurici Serrahima sobre l’essència de l’art; per al tercer quadern, gravà a l’aiguatinta Nu, petita meravella que inspirà Carles Riba a compondre el 9 d’agost de 1954 «Cançó d’amor davant un cos un», un dels seus Deu darrers poemes.
L’any 1960 Edimar publicà l’obra El pintor Manuel Humbert constituïda per assaigs de Rafael Benet i Marçal Olivar, que havien gaudit de les confidències biogràfiques directes de l’artista. El 26 de març de 1969, Humbert va ser elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Quan l’any següent exposà trenta teles en la seva última exposició, Santos Torroella l’imaginà davant el cavallet, «en estat de gràcia», i afegí: «és com si tot, en cada una de les seves obres, comencés de bell nou». Així, el gran entès d’art rematava l’homenatge, que el conjunt de la crítica i ell en particular li havien fet des de les exposicions anteriors. Dos anys abans, en efecte, Santos havia escrit que tenia «Manuel Humbert per un dels millors pintors espanyols d’aquest segle» i havia definit la seva pintura com «la realitat salvada per la conquesta de la bellesa com a sentir íntim i quotidià». Era tant com dir que havia reeixit a realitzar amb els seus pinzells l’ideal noucentista més arrelat en els millors somnis de la humanitat (figura 8).
Xavier Nogués havia mort l’any 1942 i, trenta anys més tard, Humbert anà a Breda (Selva) per retrobar Josep Aragay, l’altre membre de la terna evocada per Pujols i un dels fars del Noucentisme. Conscients que s’acostava el final, evocaren amb intensa emoció els fets i els somnis de joventut. Humbert ja havia fet la seva darrera exposició i aquell mateix any deixà el seu estudi del carrer de Sant Pere més Baix. Aragay morí aquell hivern, el gener del 1943. Les facultats d’Humbert i de Suzanne disminuïren ràpidament i Gisele vivia a Les Lilas. La vellesa i la solitud convergiren fatalment perquè fossin internats en una residència d’ancians de Cubelles (Garraf), de nom Edelweiss, cosa aleshores inaudita. Allà Humbert encara deixà proves en uns simples quaderns del gran artista que s’encaminava a la mort. El desenllaç es produí mentre el traslladaven a l’Hospital de Sant Pau en haver sofert un accident vascular cerebral. Està enterrat al cementiri de Montjuïc, al nínxol familiar, del qual tenen cura les germanes de la Divina Pastora.
