Josep Campeny Santamaria
Josep Campeny Santamaria
Obra - Exposicions - Bibliografia
Josep Campeny Santamaria va ser un escultor que va treballar en un gran nombre d’obres de temàtica diversa, però que va destacar per la seva destresa en el modelatge i per la creació d’obres d’animals en lluita.
Va néixer en el si d’una família de torners d’Igualada que es va traslladar a Barcelona quan ell encara era molt petit. El 1874, quan comptava setze anys d’edat, es matriculà a l’Escola de Belles Arts Llotja, on cursà estudis fins al 1878. Durant aquests mateixos anys també va entrar d’aprenent al taller que l’escultor Joan Roig i Solé (1835-1918) tenia al carrer d’Aragó.
Era nebot de l’escultor neoclàssic Damià Campeny, segons es desprèn d’una carta que va adreçar al bibliotecari de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer l’any 1890, en què diu que envia al museu l’obra Neptú, original del seu oncle, que tenia la família de Josep Campeny.
Poc després va prendre part en la Pensió Fortuny d’escultura del 1879 amb l’obra El fill pròdig. El mateix any va exposar per primera vegada a la Sala Parés, a Barcelona, on exhibí l’obra en guix Prometeu, de la qual la crítica va destacar la joventut i les bones condicions per al cultiu d’aquest art. A partir d’aleshores i al llarg de la seva carrera artística va ser habitual la presència d’escultures de l’artista en les exposicions col·lectives d’aquesta sala. Les primeres obres que va mostrar a començaments dels anys vuitanta són treballs de caràcter anecdòtic modelats principalment en terra cuita. Les manoles, les toreres, les figures exòtiques i els personatges teatrals feien les delícies de la burgesia barcelonina. Més tard, però, a l’entorn dels anys noranta, quan ja era un artista reconegut, els seus treballs mostraven una realitat social. Deserto (1892) i La formiga (1891), obra d’influència francesa, representen el món rural. D’altra banda, Venedor de diaris (1891) i Arrencaqueixals (1893) van esdevenir testimonis d’uns costums i una manera de fer d’una època passada. Totes aquestes peces destaquen per la minuciositat en els detalls.
A l’entorn del 1883 va viatjar a París per ampliar els estudis. L’estada a la capital francesa va ser fructífera, d’una banda, perquè va obtenir un guardó al Salon de París del 1884 per l’obra Populus pro pàtria i, de l’altra, perquè va conèixer l’obra dels grans artistes animalistes francesos, dels quals va rebre influència. De fet, Josep Campeny va esdevenir un gran especialista en aquesta temàtica a Catalunya.
La seva participació en l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 va ser un punt d’inflexió a la seva carrera, ja que se li presentà l’oportunitat de donar a conèixer la seva obra a un públic més ampli. A partir d’aleshores, una selecta clientela burgesa li va fer nombrosos encàrrecs, sobretot funeraris per als diferents cementiris de Barcelona, però també per a les necròpolis de Sant Feliu de Guíxols, Mataró, Cadaqués, Hellín (Albacete) i, fins i tot, per al cementiri Presbítero Maestro a Lima (Perú).
La prolífica obra funerària que portà a terme a la dècada dels noranta el va fer exclamar: «Sin el cementerio no viviría». Les escultures, principalment d’àngels, que executà per a les diferents necròpolis permeten traçar l’evolució de la seva obra, que va des d’unes figures rotundes i musculades a la primera època fins a uns àngels eteris i modernistes amb ales de libèl·lula a la maduresa, a començaments del segle XX.
Una de les primeres escultures funeràries que va crear és un àngel que diposita flors sobre la tomba de la família de Pere Llibre (1887), al cementiri de Montjuïc de Barcelona, panteó que és exactament igual al de José Precioso Roche, a la localitat d’Hellín (Albacete). Aquest treball fou seguit per més encàrrecs en què representà diversos tipus d’àngels: l’àngel en marbre que escriu el cenotafi per al panteó dedicat a Juan Forgas Bayo (1891); el que vetlla l’entrada del panteó de la família Albareda (1889); el que, amb l’espasa a la mà, guarda el panteó d’Adela Labrós, vídua de Boada (1889), i l’àngel que s’endú l’ànima del difunt al panteó de la família d’Eduardo Puig i Valls (1890).
Paral·lelament als treballs funeraris d’aquests anys, Josep Campeny va prendre part en diferents concursos i va fer obra pública. L’any 1890 treballà la figura de Manuel de Cabanyes per a la façana del Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, després de guanyar un concurs. L’escultura en pedra d’Alacant representa el poeta de cos sencer, vestit a la moda de l’època i amb una ploma a la mà. Un any més tard, el 1891, de tipus semblant, s’inaugura l’escultura pública dedicada a Nicomedes Pastor Díaz a la plaça de l’Ajuntament de Vivero (Lugo). El 1893 participà en el concurs per erigir un monument dedicat a Legazpi i Urdaneta a Manila (Filipines), i el 1897 ho feu en el concurs per al monument dedicat a Francesc de Paula Rius i Taulet a Barcelona.
Entre la diversa temàtica que treballà, hi ha els busts i retrats de personatges rellevants de la burgesia, com ara industrials, polítics, metges i escriptors. En són exemples els bustos de Víctor Balaguer (1890), del doctor Andreu (1893), de Josep García Oliver (1893) —fundador de la Caixa d’Estalvis de Mataró— i del fotògraf Antoni Esplugas (1899).
Josep Campeny va compaginar la pràctica de l’escultura amb l’exercici de la docència a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de la Vila de Gràcia des del 1891 fins a la seva mort, l’any 1922. Entre els seus alumnes sobresurt el també escultor Lambert Escaler (1874-1957).
L’escultor era de caràcter afable i tracte proper. Per això, Francesc Giraldos, en l’article titulat «Gent notable de Catalunya», va dir: «És catedrátich; entusiasta de la Naturalesa, de son taller y de sa família; és emprenedor, de caràcter franch, de tracte simpàtic, cualitats que fan mes agradable al artista».
Va participar en nombroses exposicions oficials de belles arts entre Madrid i Barcelona, a les quals va obtenir diverses medalles, així com en exposicions internacionals i universals a les ciutats de Berlín (1891), Chicago (1893), Anvers (1894), Viena (1904), Budapest (1907) —va obtenir-hi una medalla d’or— i Atenes (1908).
A les primeres exposicions de belles arts hi presentà obres anecdòtiques i de tipus bibelot. Però a partir del 1893 mostrà una obra més personal, lluny de la pressió de l’encàrrec, i s’especialitzà en obra animalera: primer amb la lluita entre animals i més tard amb la lluita entre l’home i la fera.
Possiblement, el contacte amb la natura en les seves estades a la vall d’Aran, d’on era originària la seva dona, va influir en alguns dels temes que va representar, com els diferents ossos, tot i que majoritàriament representà felins.
Bisó atacat per llops (1893), Cos a cos / Hèrcules (1895) i L’edat de pedra (1896) mostren el moviment dels animals en acció copsat com si fos una instantània fotogràfica, alhora que evidencien el profund coneixement anatòmic que l’artista té de la bèstia, que plasma amb minuciositat i detall. Daina atacada per una àliga (1894), que es conserva al Museu de la Pell d’Igualada, representa l’ocell rapinyaire amb les ales obertes que picoteja el coll del cèrvid mentre aquest es retorça de dolor. L’artista aconsegueix un gran realisme amb el moviment i amb el modelatge creat al natural a partir del model d’una cérvola real de Sant Humbert que l’artista va portar d’un viatge a Lisboa i que posteriorment va donar al parc zoològic de Barcelona. Les obres A Mort! La lluita d’un indi amb un tigre (1899), Epíleg de la lluita (1901), In extremis (1907) i Reciari (1908) mostren la lluita entre la força de l’animal i la intel·ligència de l’home.
Alfred Opisso va destacar de Josep Campeny el 1898 a La Vanguardia la constància en el treball, el desig de perfecció, la intel·ligència i l’habilitat en les mans.
Pel que fa a la producció religiosa de l’escultor, el Primer misteri de dolor del rosari monumental de Montserrat (1897) mostra l’escena de l’oració de Jesús a l’hort de Getsemaní, en què la figura en bronze de Jesús agenollat prega acompanyada d’un àngel que porta el calze de l’amargor (l’àngel fou afegit el 1900).
A l’entorn de l’any 1902, l’obra de Campeny esdevé modernista, amb escultures funeràries més femenines i etèries, que contrasten amb els àngels musculosos dels primers anys. Ara aquestes figures presenten unes formes més lleugeres, els trets de la cara se suavitzen i mostren una expressió més dolça, mentre que els cossos són més expressius. Pel que fa a les ales dels àngels, l’artista comença a esculpir el tipus de libèl·lula, com les de la sepultura d’Aurèlia Joseph (1901), al cementiri de Montjuïc, o les de la sepultura de la família Xatart, al cementiri de Sant Feliu de Guíxols.
A finals de la primera dècada del segle XX, la trajectòria artística de Josep Campeny va fer un gir i va passar a dedicar-se principalment a projectes de monuments públics. Tanmateix, l’escultor prèviament ja havia participat en concursos públics. Paral·lelament a l’exercici d’aquesta activitat i a la docència, durant aquests anys l’escultor també devia treballar en tota mena d’encàrrecs privats, ja que l’any 1911 encara s’anunciava a l’Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña.
Entre els diversos projectes de monuments públics dissenyats per l’escultor, destaquen els que commemoren, l’any 1911, la Guerra de la Independència del 1811; els dos relleus del Monument als defensors de Girona, més conegut com La font del lleó, a la plaça de Francesc Calvet Rubalcaba, a Girona; el Monument als herois del Bruc, que es trobava a Montserrat i que va ser destruït l’any 1936; la làpida als herois defensors de Tarragona, que avui es conserva a la Casa-Museu Castellarnau, de Tarragona, i el desaparegut projecte de monument commemoratiu a les Corts, la Constitució i el setge de Cadis, que coneixem per fotografies de l’època.
També va presentar projectes per a concursos convocats a Iberoamèrica, com el Monument eqüestre a Ignacio Agramonte per a la ciutat de Camagüei (Cuba, 1910), i el Monument al general Antonio Maceo y Grajales, representant de la independència cubana, per a la ciutat de l’Havana (Cuba, 1912).
Entre tota la producció de l’artista són força conegudes les tres fonts artístiques per a l’Eixample: La font del trinxa, El nen de la granota i El noi del càntir, encarregades per l’Ajuntament de Barcelona el 1911 per embellir la ciutat. El tema que va representar l’escultor era el d’uns pillets, que, amb els peus descalços i el vestit descurat, es relacionaven amb l’aigua. Josep Campeny retratà aquests personatges de manera realista tant en el gest com en l’actitud, però també va fer un treball minuciós i detallista en les butxaques i els botons dels pantalons, en el cistell i en el barret de vímet.
Dels últims anys de la seva vida no se’n coneixen gaires escultures, ja que, possiblement per motius de salut, l’artista abandonà l’activitat escultòrica per centrar-se en la docència. D’aquest període hi ha la placa per recordar Jaume Caresmar (1918), que s’havia de col·locar a la façana de la casa on va nàixer d’Igualada, i el projecte de monument a l’aviador Salvador Hedilla (1919), fundador i director de l’Escola Catalana d’Aviació.
Josep Campeny finà el dia 21 gener de 1922, als seixanta-quatre anys, víctima d’una broncopneumònia.
Obra Un gos (1877); El fill pròdig (1879); Prometeu encadenat (1879, a l’Ateneu d’Igualada, l’original en guix, i a la plaça de Sant Miquel d’Igualada, l’obra en bronze); grup d’un cérvol i un gos (1880); bust Manola (1880); Mefistòfil (1881); Dos nois saltant un sobre l’altre (c. 1881, col·lecció particular, Igualada); bust Soldat gal (1882); Al·legoria de la caça (1882); Músic ambulant (1882); Nostre pervindre (1882); Espadatxí embolcallat amb una capa (1882); Bust de Sancho Panza (1882); bust Asiàtica (1882); Cap d’Índia (1882); bust Indi (1882); bust Xinès (1883, pintat imitant el ferro oxidat); retrat en terra cuita del tenor Angelo Masini amb la indumentària de Les Huguenots (1883); un altre retrat del mateix tenor amb el vestit de Vasco da Gama que portava a l’òpera L’Africana (1883); Retrat de Lleó Fontova (1883); Vercigentòrix (1883); La cucanya (1883); Populus (1884); Una suerte de vara (1886); Colombina (1887, col·lecció particular, Barcelona); Bust de Salvador Vidal; àngel a la sepultura de Pere Llibre (1888, cementiri de Montjuïc, Barcelona); Bust de Frederic Soler, «Pitarra» (1888); Minerva detura el geni (1889); Al·legoria de l’immortal Cervantes (1889); Record (1889); La mort que precipita la joventut (1889); escultures per al panteó de Precioso Roche (c. 1889, cementiri d’Hellín, Albacete); escultures per al panteó de la família Albareda (1889, cementiri de Montjuïc, Barcelona); escultures per al panteó d’Adela Labros, vídua de Boada (1889, cementiri de Montjuïc, Barcelona); àngel per al panteó de la família Palay-Gaudier (1889, cementiri de Sant Gervasi, Barcelona); Crist per al panteó de la família Roura (1889, cementiri de Montjuïc, Barcelona); escultures per al panteó de la família Gallissà i Botet (1889, cementiri de Montjuïc, Barcelona); escultures per al panteó de la família d’Eduardo Puig i Valls (1890, cementiri de Montjuïc, Barcelona); L’escàndol (1890); Incroyable moderna (1890, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú); Tipus madrileny amb pandereta (1890, Museu Abelló, Mollet del Vallès); Carmen (1890); Amor de carnaval (1890, col·lecció particular, Igualada); El vals (1890); Manola (1890); Xula a cavall (1890, col·lecció particular, Barcelona); Bust de Juan Topete (1890, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú); Bust de Víctor Balaguer en bronze (1890, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú); Manuel de Cabanyes (1890, pòrtic de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú); Monument a Nicomedes Pastor Díaz (1891, plaça Major de Vivero, Lugo); La Formiga (1891, col·lecció particular, Igualada); Venedor de diaris / Última hora (1891, col·lecció particular, Barcelona); escultures per al panteó de Juan Forgas Bayo (1891, cementiri de Montjuïc, Barcelona); Desertor! (1892, col·lecció particular, Igualada); Un postulant / Ós mendicant (c. 1892, col·lecció particular, Barcelona); escultures per al panteó de la família Andreu i Grau (1892, cementiri de Montjuïc, Barcelona); escultures per al panteó d’Alfonso Ugarte (c. 1892, Museu-Cementiri Presbítero Maestro, Lima); Baccilus Virgula (1892); Fascinació (1892); escultura per a la sepultura d’Olegari Gomis (1892, cementiri de Montjuïc, Barcelona); Pa i toros (1892); Coqueteria (1892); Lluita de races (1893); projecte de monument a Legazpi i Urdaneta (1893, Manila); Arrencaqueixals (1893, Fundación Fran Daurel, Madrid); El preferit del corral (1893); Hirondelle (1893); Bisó atacat per llops (1893); Bust de Josep García Oliver en marbre (1893, Fundació Iluro, Mataró); Bust de Minerva (1893); El geni de la fotografia (1893); Bust de Zorrilla (1893); Bust del doctor Andreu (1893, vestíbul de l’edifici al carrer de Pau Claris número 94, Barcelona); Lo preferit del corral (1893); Elefant i mono (1894); Sàtir estirat (1894); escultura de Josep Monràs (1894, façana del Palau de Justícia de Barcelona); Bust del marquès de Grimaldo (1894); El déu Pan (1894); Lluita per l’existència / Llop atacat per gossos (1894); Daina atacada per una àliga (1894, Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, Igualada); Sàtir (c. 1894); Cos a cos / Hèrcules (1895, a l’Ateneu d’Igualada, l’original en guix, i a la plaça del Pilar d’Igualada, l’obra en bronze); L’edat de pedra (1896); Les heures (1896, façana del palau de les Heures, Barcelona); El millor de la fira (1896); Final del quadre tràgic Heròstrat (c. 1897, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú); projecte de monument a Francesc de Paula Rius i Taulet (1897); escultures per al panteó de Francisco Masriera Manovens (1897, cementiri de Montjuïc, Barcelona); Fascinació (1897); Barcelona i Montjuïc (1898); Primer misteri de dolor. Oració de Jesús a l’hort de Getsemaní (1897-1898, camí de la Santa Cova de Montserrat); Verge de la Mercè (1899, Hostal Bofill, Viladrau); Bust del fotògraf Antoni Esplugas (1899); A Mort! La lluita d’un indi amb un tigre (1899); Panteó d’Antoni Bastinos (1899, cementiri de Montjuïc, Barcelona); Sereno despertant-se (c. 1899, Museu d’Història de Barcelona); Sagrat Cor de Jesús per al panteó d’Eugènia Vallarín (1900, cementiri de Montjuïc, Barcelona); gerros decoratius per al marquès de Marianao (1900, col·lecció particular, Cambrils); Epíleg de la lluita (1901); Bust de Verdi (1901); escultura per a la sepultura d’Aurèlia Joseph (1901, cementiri de Montjuïc, Barcelona); escultura per a la sepultura de la família Xatart (c. 1902, cementiri de Sant Feliu de Guíxols); Crisantems i semprevives (1902, col·lecció particular, Barcelona); escultures per al panteó de Baltasar Fortuño Ferrús (1902, cementiri de Montjuïc, Barcelona); escultures per al panteó de Cosme Batlle (c. 1902, cementiri dels Caputxins, Mataró); rellotge de centre amb una noia i una boa (1903); escultures per al panteó de Francesc Masriera Manovens (1903, cementiri de Montjuïc, Barcelona); Zaida (1904); Infantesa d’Aquil·les / El centaure Quiró (1904); Desastre (1904); escultures per al panteó de la família Vilaret (1905, Sant Feliu de Guíxols); escultura per a la sepultura menor dels esposos Octavio Zaragoza Grau i María de los Ángeles Darma (1905, cementiri de Montjuïc, Barcelona); In extremis, original en guix (1906, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona); escultura per a la sepultura de Violet Rouse Alexander (1907, cementiri del Poblenou, Barcelona); escultura per a la sepultura de Ramon Blanco de Erenas (1908, cementiri de Montjuïc, Barcelona); Reciari (1908); escultura orant per al panteó del bisbe Comes (1908, erigit a l’església del Rapte de Sant Ignasi de Manresa, obra desapareguda); escultures de sant Antoni de Pàdua, de santa Isabel d’Hongria i de sant Març, que formaven part de l’enderrocat panteó de Marcos Rocamora Laporta (1909, cementiri de Montjuïc, Barcelona); lleó del Monument a Alfons XII (parc d’El Retiro, Madrid); relleus en bronze per al monument Exèrcit als herois de Girona 1808 i 1809 (1909, plaça de Francesc Calvet Rubalcaba, coneguda amb el nom de plaça del Lleó, Girona); Carro de combat (c. 1910, col·lecció particular, Igualada); projecte de monument a Ignacio Agramonte (1910, Camagüei, Cuba); La font del trinxa, El nen de la granota i El noi del càntir (1911); corona del Cos d’Artilleria en homenatge als Herois Defensors de Tarragona (1911, Casa-Museu Castellarnau, Tarragona); làpida en homenatge als herois de Tarragona (1911, Casa-Museu Castellarnau, Tarragona); projecte de monument commemoratiu a les Corts, la Constitució i el setge de Cadis (1911); A orillas del Ganges (1911); escultures en bronze per al Monument als herois del Bruch, destruït durant la Guerra Civil espanyola (1911); projecte de monument al general Antonio Maceo y Grajales (1912, l’Havana); Bust de Josep M. Planas i Casals (1912); Crist lligat a la columna del Pas de la flagel·lació o dels Assots per a la processó de Setmana Santa de Tarragona, destruït l’any 1936 (1914); font artística (1914, plaça de la Fira, Cardona); projecte de monument a Miguel de Cervantes (1916, Madrid); làpida de Jaume Caresmar (1918); projecte de monument a l’aviador Salvador Hedilla (1919); relleu Bust de Víctor Balaguer (Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú); Lluita entre un gos i un llop (Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, Igualada); Ós amb un ocell a la boca (col·lecció particular, Igualada); Mico assegut en un plat (col·lecció particular, Igualada); relleu en bronze d’un gos amb un conill a la boca (col·lecció particular, Barcelona); Ós i dona en bronze (col·lecció particular, Barcelona); Pantera ataca un estruç (col·lecció particular, Barcelona); Bust d’Emilia Pardo Bazán; Gata amb la seva ventrada (col·lecció particular, Barcelona); Sant Jordi (col·lecció particular, Barcelona); Món, dimoni i carn (col·lecció particular, Barcelona); rellotge modernista esculturat (col·lecció particular, Mollet del Vallès); escultures per al panteó de la família Serinyana (cementiri de Cadaqués, Cadaqués).
|