iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Lola Anglada i Sarriera

Barcelona (Barcelonès), 28-10-1892 - Tiana (Maresme), 12-9-1984

Art del segle XX  Ceràmica  Còmic  Dibuix  Escultura del segle XX  Il·lustració  Modernisme  Noucentisme  Pintura del segle XX 

Jo, Lola Anglada (1924).
Col·lecció Lola Anglada, núm. 1222 (Diputació de Barcelona).


Obra - Obres destacades - Exposicions - Bibliografia


Lola [Dolors] Anglada i Sarriera, primera il·lustradora catalana, també fou escriptora, investigadora de la cultura popular, ceramista i pintora. La seva obra, que fou àmplia, variada i rica, respon a un ideal i un criteri al qual ella és conseqüent tota la vida. Anglada volia l’èxit i ser coneguda, com la majoria d’artistes, però no tant per a ella mateixa, sinó per formar els infants, futurs ciutadans de Catalunya. Per assolir-ho, ens deixà una obra feta de bellesa, gentilesa i civisme, d’harmonia i perfecció, de cultura posada a l’abast de tothom, per a la realització de la qual no va escatimar esforços.

Nascuda al si d’una família burgesa aristocratitzant, Anglada va gaudir d’una infantesa confortable. Els pares, en adonar-se que la filla tenia una destresa fora de mida en el dibuix, li van proporcionar mestres, entre els quals hi hagueren reconeguts artistes: Antoni Utrillo i Joan Llaverias. També assistí a classes de dibuix del natural a Llotja i a l’acadèmia de Francesc Galí, on feu amistat amb Enric Cristòfol Ricart i Joan Miró, entre d’altres. Tot i haver rebut formació, es considerà autodidacte i, com més èxit tenia, més es refermava en aquesta idea. Potser amb raó, ja que dibuixava des de molt menuda i havent pres com a models els dibuixants d’En Patufet i els grans il·lustradors anglesos i francesos, els llibres dels quals avis i pares adquirien per al gaudi d’ella i els seus germans.

Malgrat l’autodidactisme, propi de la precocitat, la formació i les relacions que mestres i companys de professió li proporcionaren foren definitives per consolidar-la en el món artístic barceloní. Anglada compartí estudi amb uns joves que esdevindrien personalitats artístiques: Josep Francesc Ràfols, Joan Miró i Enric C. Ricart. Va ser a través de Llaverias que, a finals del 1910, inicià la col·laboració a la revista satírica ¡Cu-cut! I a la infantil En Patufet, ambdues de l’editor Josep Baguñà, amb qui Llaverias col·laborava. A partir d’aleshores, el dibuix no seria per a ella ni un entreteniment ni una afició ornamental de noia de casa bona, com volien els seus pares. Tampoc no va acceptar romandre com a pintora aficionada, com hagueren de fer bones artistes de la mateixa època, que, fins fa poc, han estat ignorades: per a Lola Anglada, el dibuix fou una professió.

El 1911, la revista ¡Cu-cut! destacà la seva presència —joveneta tímida i modesta— en un món professional exclusiu dels homes. La revista Feminal s’interessà per ella i també li dedicà un article; Anglada hi contribuiria regularment. Publicà al modern magazín D’Ací i d’Allà i, el 1935, a la revista Claror, creada per Francesca Bonnemaison per a la promoció de les dones.

Joan Llaverias propiciaria la primera exposició de la seva deixebla. El 1912, tots dos presentaven «La montanya del misteri», al Faianç Català. Anglada hi exposava caricatures, acudits i aquarel·les. El 1916, novament al Faianç però ja sola, exhibí il·lustracions de contes (figura 1), fetes sense encàrrec editorial i amb la voluntat de propiciar-ne. L’èxit d’aquestes dues exposicions i de la que feu el 1917 al saló de La Publicidad, la consagrà dins del món artístic barceloní.

L’esquer llançat per Anglada a l’exposició del Faianç fou efectiu, tot i que no com pretenia: no s’editaren els Contes d’Oscar Wilde, de Charles Perrault o els Contes catalans, amb tan meravellosos dibuixos, però va rebre encàrrecs de Muntañola, una innovadora editorial barcelonina. El 1917, Muntañola presentava àlbums per a infants, a tot color, amb preeminència de la il·lustració damunt del text i en gran format, una novetat editorial absoluta a Catalunya. Anglada hi fou una col·laboradora determinant. En destaquem: Magraneta, Taronges d’or, La pau de casa i altres, Contes i apòlegs de tots els països, editats el mateix 1917, i La hija de la luna i Leyendas de Oriente, editats el 1919. Anglada hi cerca l’estil personal i hi palesa la influència dels seus admirats Arthur Rackham, Edmund Dulac i Aubrey Beardsley; tanmateix, ja és una obra refinada i de remarcable personalitat.

Anglada anhelava anar a París, meca artística mundial, com els seus companys d’estudi, i ho aconseguí vers el 1919. Duia visat de turista, però hi va romandre més temps en aconseguir una borsa d’estudis de l’Estat francès. A París, feu amistat amb Josep Clarà i Juli González i la seva família i hi adquirí nines antigues, amb les quals continuà la col·lecció iniciada per l’avi. Aquesta col·lecció de nines constituiria, a la llarga, la més important de Catalunya.

Treballà per a editorials parisenques prestigioses. De l’editorial Hachette en remarquem La chatte blanche, de Madame d’Aulnoy (1926); Le bon roi Ortolan, d’H. Monquet (1929), i Histoire de Blondine (1930) i Le bon petit Henri (1931), ambdós de la comtessa de Ségur. De l’editorial Nathan en destaquem La récitation française a l’École (en dos volums, 1924 i 1925), i de Roudanez, Les Chansons du couleur du temps, d’Henri Dubus. Arran de la profitosa estada a París, que sovintejaria, combinaria les col·laboracions a cases editores parisenques amb les barcelonines.

Treballà en més publicacions per a infants. A la innovadora Virolet, crearia un dels seus personatges més populars: en Peret. Contribuí a La Mainada, Jordi, La Rondalla del Dijous i a publicacions per a adults, com Joventut Catalana, Butlletí del Centre Excursionista Els Blaus i Teatre Català. Conscient del paper secundari —si no nul— de la dona dins la societat catalana i per combatre’l, creà la revista La Nuri el 1925. A La Nuri, les nenes són protagonistes, no comparses de l’acció. Amb la mateixa intenció, donaria el protagonisme d’una de les més celebrades novel·letes seves a Margarida, una nena de la Barcelona vella i amb la qual s’identifica. I, com que considerava que el teatre per a infants que es feia no era ni divertit ni atractiu o formatiu, escriví peces teatrals que es representaren amb gran èxit al Teatre Romea de Barcelona. Per a aquestes obres, Lola feia figurins i decorats.        

En els anys vint, s’inicià en la pintura de manera autodidàctica i exposà a les Galeries Dalmau, el 1925 i el 1927 a Can Parés. Lola Anglada s’encaminava vers l’artista completa que arribaria a ser.

Seguí il·lustrant. De la seva col·laboració amb L’Avenç, en destaquem La nau de les veles d’or (1925), i de la col·laboració amb H. Abadal, La llàntia meravellosa d’Aladí (1926). Il·lustrà uns quants títols de la col·lecció «Biblioteca de La Mainada». Dels que feu per a Mentora, en destaquem Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carrol (1927), traduït per Josep Carner (figura 2). Per a Políglota, escriví i il·lustrà la col·lecció «Follet» (1933). Feu dibuixos i cartells i il·lustrà llibres de lectura de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, un referent d’innovació pedagògica.

Aviat, tenint la capacitat, la inquietud i la voluntat de dur a terme tot el que cregués necessari i beneficiós per als infants, escriví, il·lustrà i edità llibres propis. Editats per Catalana, però a iniciativa seva, hi ha Contes del paradís (1920) o El Parenostre interpretat per a infants, imprès per Pal·las (1927). Entre els llibres editats per ella mateixa hi ha els títols més recordats: En Peret (1928; figura 3), Margarida (1928), Monsenyor Llangardaix (1930), Narcís (1930) i Contes d’argent (1934). A aquests volums, totalment personals, Lola Anglada triava, fins i tot, el format i la tipografia que fossin adients per als infants lectors.

Lola Anglada tenia inquietud política. Milità a la Unió Catalanista, com el seu pare, i fou secretària d’Acció Social i Cultural d’Unió, a partir del 1932. Encapçalà iniciatives per a l’alliberament de presos polítics i el retorn dels exiliats catalanistes. Amb l’adveniment de la República, inicià una intensa col·laboració a la revista Nosaltres Sols (1931-1934). L’amistat amb Francesc Macià reblà el seu republicanisme i la confirmà en la defensa de la llibertat de Catalunya, a la qual mai no renunciaria.

Ja al cim de la popularitat, seguirà obrint horitzons. El 1933 i a la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, feu l’exposició «Visions de la Barcelona vuitcentista», amb originals que reconstruïen un tema de la seva preferència (el Vuit-cents català) i que havia desenvolupat marginalment. Molts dels útils, mobles, vestits i estris que dibuixa, els havia vist a la casa dels avis, on va viure de menuda. Coneixia per experiència i per gust personal el que configura l’atmosfera del Vuit-cents, un temps que li era familiar i benvolgut. L’èxit de l’exhibició a la Casa de l’Ardiaca la confirmà en el nou camí que emprenia. La precisió del dibuix i la capacitat per documentar-se feren d’ella la investigadora ideal del Vuit-cents català. Arran de l’exposició i, juntament amb l’historiador Francesc Curet, van iniciar un ambiciós projecte: Visions barcelonines (figura 4) en deu volums, una reconstrucció dels usos i costums de la Barcelona del Vuit-cents. Lola Anglada investigava, documentava i il·lustrava, i el text era a càrrec de Curet. L’esclat de la guerra d’Espanya interrompé el projecte i la repressió franquista posterior feren impossible l’edició, que només es començà a dur a terme a partir del 1952, amb dificultats materials de tota mena i sota censura.

Durant la guerra, Anglada no va voler participar en el Sindicat de Dibuixants per diferències ideològiques, però no va deixar de dibuixar. Col·laborà a les efímeres revistes per a infants Estel i Mirbal. Observant-los al carrer o a la Caserna Carlos Marx, dibuixà milicians i brigadistes, o voluntaris a punt de marxar al front. També, les cues del pa i, en general, l’ambient urbà de guerra. Més endavant, dibuixaria «els altres»: les vencedores tropes feixistes. En conjunt, doncs, un testimoni gràfic, precís i impagable. Tot i això, la seva aportació més important per a la Catalunya en guerra fou el llibre El més petit de tots (1937), escrit i dibuixat per ella com un encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (figura 5). L’obra tingué un gran èxit, se’n feren versions en diferents llengües i fou enviada a dirigents i personalitats polítiques i culturals del món democràtic per recaptar suport per a la República en guerra.

La victòria franquista significà la fi de la República, de la democràcia, del dret i les llibertats i, també, de l’esperança d’una vida justa per a la ciutadania. Per a Anglada, a més, significà caure en la misèria i la fi del seu món, del prestigi i la llibertat personals. Fou perseguida, visqué amagada i fou marginada i silenciada de manera absoluta. Durant molts anys, no pogué publicar ni fer exposicions. Si sobrevisqué, fou mercès al suport d’amics fidels i del monestir de Montserrat, que li encarregà dibuixos i estampes per promoure l’entronització de la Mare de Déu, realitzada el 1947.

En el llarg període de solitud i d’oblit, de negació de la seva obra i d’ella mateixa, d’enclaustrament al seu recer i presó de Tiana, seguí escrivint i il·lustrant, per al propi gaudi i per consolar-se. S’obrí a noves tècniques: pintà al fresc, feu ceràmica i modelà fang.

Deu anys després de la fi de la guerra, pogué participar en l’exposició col·lectiva de la Cúpula del Coliseum, i l’any següent, escriví, il·lustrà i publicà La Barcelona dels nostres avis, llibre de bibliòfil de comptats exemplars i, per això, permès en català. El 1951 feu una exposició a les Galeries Syra i publicà El Parenostre. L’Avemaria, també de bibliòfil. El 1947 publicà Contes meravellosos, escriví i il·lustrà La meva casa i el meu jardí, records personals. El 1962 feu un nou llibre per a infants: Martinet, obra fora d’època i poc adient per als joves lectors, ja que s’hi expressa plena de melangia i de decepció.

Com que Lola Anglada tenia clara voluntat que la seva obra formés part del patrimoni català i com que no hi havia cap institució pròpia de Catalunya, donà les seves col·leccions, bona part del patrimoni immobiliari i la seva obra a la Diputació de Barcelona, a canvi d’una renda vitalícia i la creació del Museu Lola Anglada. El 1983, la Diputació publicà Les meves nines (figura 6), dins la recuperació parcial de l’artista, que es produí a partir de la mort del dictador i mercès a la crida de Josep M. Espinàs, feta des del diari Avui, adreçada als infants de Catalunya, perquè amb els seus dibuixos li rendissin homenatge.

Lola Anglada és un cas excepcional entre els il·lustradors de l’època. Es compromet amb el país i la política, es diversifica artísticament, il·lustra els textos que escriu i els edita. A partir de la influència dels millors il·lustradors anglesos i dels seus mestres, creà estil. Se la considera dins del Noucentisme i n’és una part essencial: ella va contribuir a configurar-lo. Va estirar-ne els límits o, altrament, el Noucentisme hauria quedat dins d’un estàtic mediterranisme. Lola feu seu el Barroc popular i, alhora, la tradició clàssica. Evolucionà de l’estilització a figures de cànon baix, rodanxones, que la caracteritzaren; també, de la fantasia més exacerbada a una de basada en elements quotidians. Així, Lola Anglada va del misteri de les ombres a la claredat mediterrània. La seva obra palesa una adaptació al gust d’una època, però també construeix aquest gust; contribueix a materialitzar-lo. Feu servir la fantasia com a eina de coneixement per a l’infant, ajudant-se de l’estilització, les ombres i d’un ampli camp cromàtic, quan aplica color a les il·lustracions.

Sigui quina sigui la història, Anglada retrata el paisatge català camperol i costaner, habitualment el Maresme. Ho fa triant moments idíl·lics, creant una imatge de la pàtria catalana —imatge del paradís terrenal volgut i anhelat per ella per a Catalunya— que el públic lector identificarà com a propi.

Obra

Obra pròpia il·lustrada

Floriana (inèdit, 1914); Contes d’Oscar Wilde (inèdit, 1915); Contes de Perrault (inèdit, 1915); Contes catalans (inèdit, 1915); Contes del paradís (Barcelona, Editorial Catalana, 1920); El Parenostre interpretat per a infants (Barcelona, Pal·las, 1927); En Peret (Barcelona, Impremta Altés, 1928); Margarida (Barcelona, Impremta Altés, 1928); Monsenyor Llangardaix (Barcelona, Políglota, 1930); Narcís (Barcelona, Políglota, 1930); Contes d’argent (Barcelona, Llibreria Verdaguer, 1934); El més petit de tots (Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937); Contes meravellosos (Barcelona, Indústria Gràfica Viladot, 1947); La Barcelona dels nostres avis (Barcelona, F. Rodríguez, 1949); El Parenostre. L’Avemaria (Barcelona, Dalmau i Jover, 1951); La meva casa i el meu jardí (Barcelona, 1958); Martinet (Barcelona, Joventut, 1962); Les meves nines (Barcelona, Diputació de Barcelona, 1983).

Obra il·lustrada d’altres autors

Blanca Neus i altres, de Josep Carner (Barcelona, Muntañola, 1917); Magraneta, de Joan Gay (Pere Aldavert; Barcelona, Muntañola, 1917); La pau de casa i altres, de Josep Carner (Barcelona, Muntañola, 1917); La hija de la luna i Leyendas de Oriente, de Carles Riba (Barcelona, Muntañola, 1919); La récitation française a l’École (París, Fernand Nathan, 1924 i 1925); La nau de les veles d’or, de Josep Massó Ventós (Barcelona, L’Avenç, 1925); La chatte blanche, de Madame d’Aulnoy (París, Hachette, 1926); La llàntia meravellosa d’Aladí, de Marçal Riba i Rostoll (Mataró, H. Abadal, 1926); Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll (Barcelona, Mentora, 1927); Le bon roi Ortolan, d’H. Monquet (París, Hachette, 1929); Histoire de Blondine, de la comtessa de Ségur (París, Hachette, 1930); Le bon petit Henri, de la comtessa de Ségur (París, Hachette, 1931); Visions barcelonines, de Francesc Curet (deu volums; Barcelona, Dalmau i Jover, 1952-1956).

Obres destacades

Exposicions

«La montanya del misteri» (exposició d’obres de Llaverias i d’Anglada; Faianç Català, Barcelona, març-abril del 1912); Exposició Lola Anglada Sarriera (Galeries Dalmau, Barcelona, febrer-març del 1925); «Nines i dibuixos de Lola Anglada Sarriera» (Sala Reig, Barcelona, març del 1925); «Visions de la Barcelona vuitcentista» (primer centenari de la Renaixença catalana; Casa de l’Ardiaca, Barcelona, 24 de maig - 10 de juny de 1933); Exposición Lola Anglada (Instituto Nacional del Libro Español [INLE], Saló del Tinell, Barcelona, desembre del 1973); exposició de dibuixos sobre el tema de la Guerra Civil realitzats per Lola Anglada en el període 1936-1939 (Diputació Provincial de Barcelona, Sala d’Art Provincial Santiago Rusiñol, Barcelona, juny-juliol del 1977); homenatge de Tiana a Lola Anglada (Tiana, 1978); Exposició Homenatge de Catalunya a Lola Anglada (Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, Barcelona, febrer del 1980); «La Guerra Civil vista per Lola Anglada» (Diputació de Barcelona, Ateneu Barcelonès, Barcelona, setembre del 1986); «Les nines del Museu Romàntic» (Diputació de Barcelona, Barcelona, 1986); «Entreveure Lola Anglada» (Diputació de Barcelona, Casa Elizalde, Barcelona, desembre del 1992 - gener del 1993); «Els il·lustradors d’En Patufet. L’excel·lència del traç» (Fundació Caixa Tarragona, Tarragona, 2004-2005); «Lola Anglada i l’ideal del llibre», Diputació de Barcelona i Xarxa de Municipis, Barcelona, 2005); «Del fons a la superfície» (Centre de Dones Francesca Bonnemaison, Barcelona, 2008); «Lola Anglada, poderosa memòria» (Ajuntament de Tiana, Tiana, 2010).

Bibliografia

Llibres

Maria Rius, Catàleg d’il·lustradors de llibre infantil en català (Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Consell Català del Llibre per a Infants i Associació Professional d’Il·lustradors, 1984); Francesc Granell, Lola Anglada (Barcelona, Nou Art Thor, 1988, «Gent Nostra», 64); Montserrat Castillo, Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants (1905-1939) (Barcelona, Biblioteca de Catalunya i Barcanova, 1997); Lola Anglada o la creació del paradís propi (Barcelona, Meteora, 2000); El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer (Barcelona, Associació Conèixer Catalunya i Pòrtic, 2004); Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll, Lola Anglada, poderosa memòria (Tiana, Ajuntament de Tiana, 2010); Lola Anglada, Memòries 1892-1984 (edició a cura de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll; Barcelona, Diputació de Barcelona, 2015).

Articles i capítols (selecció)

«Una col·laboradora de ¡Cu-cut!» (¡Cu-cut!, Barcelona, núm. 468, 10 maig 1911, p. 299); «Una artista catalana. Lola Anglada» (Feminal, Barcelona, núm. 59, 25 febrer 1912); Joaquim Folch i Torres, «L’exposició Llaverias-Anglada al Fayanç» (La Veu de Catalunya. Pàgina Artística, Barcelona, núm. 119, 28 març 1912, p. 5); Lluís Folch, «Las exposiciones de la semana. Llaverias, Anglada, Rusiñol, Estivill» (Diario de Barcelona, Barcelona, 31 març 1912); Joaquim Folch i Torres, «Dibuixos de la Srta. Anglada al Faianç» (La Veu de Catalunya. Pàgina Artística Barcelona, núm. 322, 14 febrer 1916, p. 6); «Lola Anglada» (Vell i Nou, Barcelona, núm. 19, 15 febrer 1916, p. 10); Josep Lleonart, «Contes del Paradís, de Lola Anglada i Sarriera» (La Revista, Barcelona, núm. 125, desembre 1920, p. 361); Carles Soldevila, «Interviu amb Lola Anglada» (D’Ací i d’Allà, Barcelona, agost 1924, p. 54); Lola Anglada, «En aquest gran jardí…» (La Nuri, Barcelona, núm. 1, 26 novembre 1925, p. 5); Artur Martorell, «El Parenostre interpretat per a infants, per Lola Anglada» (La Paraula Cristiana, Barcelona, núm. 27, març 1927, p. 260); Joaquim Folch i Torres, «Lola Anglada» (Gaseta de les Arts, Barcelona, núm. 70, abril 1927, p. 2); Domènech Guansé, «En Peret, de Lola Anglada» (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 47, maig 1928, p. 530); «La infantesa de les nostres artistes contades per elles mateixes» (Jordi, Barcelona, núm. 16, 7 juny 1928, p. 9); Alexandre Galí, «Literatura per a infants» (La Veu de Catalunya, Barcelona, 19 juny 1928); Xavier Picanyol, «Margarida, el nou llibre de Lola Anglada» (La Nau, Barcelona, núm. 394, 8 gener 1929, p. 4); Joan Sacs, «Lola Anglada Sarriera. Monsenyor Llangardaix» (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 60, novembre-desembre 1929, p. 495-496); Marta Romaní, «Lola Anglada. La artista de los niños barceloneses» (Barcelona Gráfica, Barcelona, núm. 46, 18 gener 1930); Joan Sacs, «Narcís» (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 68, abril 1931, p. 376); Esteve Busquet i Moles, «Els nostres ninotaires» (Flama, Barcelona, 10 juny 1932, p. 5); Joan Sacs, «Lola Anglada i Sarriera» (Mirador, Barcelona, núm. 226, 1 juny 1933, p. 7); «La vida artística en Cataluña. Barcelona ochocentista» (Gaceta de Bellas Artes, Barcelona, núm. 424, juny 1933, p. 32-33); Sempronio, «“Que venga alguien a sacarme de la isla de Santa Elena!”; pide desesperadamente Lola Anglada, la desterrada» (Destino, Barcelona, núm. 1181, 25 març 1960, p. 35); José Corredor Matheos, «Lola Anglada en la Sala Rovira» (Destino, Barcelona, núm. 1394, 25 abril 1964, p. 70); Daniel Giralt Miracle, «Lola Anglada en la Sala Rovira» (Destino, Barcelona, núm. 1498, 23 abril 1966, p. 53); Daniel Giralt Miracle, «La guerra vista per Lola Anglada» (Avui, Barcelona, 28 agost 1977, p. 18); Mercedes Beneto, «Lola Anglada. El redescubrimiento de una pintora» (Destino, Barcelona, núm. 2120, 25-30 maig 1978); Alexandre Cirici Pellicer, «Lola Anglada i els mites» (Quaderns de l’Obra Social, Barcelona, núm. 1, maig 1979, p. 9); Enric Canals, «Conversa amb Lola Anglada» (L’Avenç, Barcelona, núm. 13, novembre 1979, p. 15); Alexandre Cirici, «La vida i l’obra de Lola Anglada», a Exposició homenatge a Lola Anglada (Barcelona, Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya, 1979); Lluís Solà i Dachs, «En Patufet, 1904-1938», a L’humor català, vol. 3: La premsa humorística II (Barcelona, Bruguera, 1979, p. 11-23); Teresa Carreras, «El artista debe ser siempre fiel a su arte» (El Noticiero Universal, Barcelona, 15 juliol 1981); Maria Rius i Núria Ventura, «Lola Anglada, una il·lustradora excepcional» (Quaderns de Pedagogia, Barcelona, núm. 119, novembre 1984, p. 38);  Teresa Rovira, «La literatura infantil i juvenil», a Història de la literatura catalana, vol. XI (Barcelona, Ariel, 1988); Jesús Cuadrado, «Anglada, Lola», a Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso (1873-2000) (Madrid, Sinsentido i Fundación Germán Sánchez Ruipérez, p. 54); Montserrat Castillo, Lola Anglada i l’ideal del llibre (Barcelona, Diputació de Barcelona i Xarxa de Municipis, 2005, p. 11-23 i 38-143); Teresa Mañà Ferré, «La infància com a font d’inspiració», a Lola Anglada i l’ideal del llibre (Barcelona, Diputació de Barcelona i Xarxa de Municipis, 2005, p. 25-30); Maria Rius, «La primera il·lustradora catalana», a Lola Anglada i l’ideal del llibre (Barcelona, Diputació de Barcelona i Xarxa de Municipis, 2005, p. 31-35); Aurora Díaz-Plaja, «Margarida de Lola Anglada», a El patrimoni de la imaginació. Llibres d’ahir per a lectors d’avui (Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 2007, p. 102-109); Maria Campillo, «El més petit de tots de Lola Anglada», a El patrimoni de la imaginació. Llibres d’ahir per a lectors d’avui (Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 2007, p. 157-161); Núria Rius Vernet, Del fons a la superfície (Barcelona, Centre de Dones Francesca Bonnemaison, 2008, p. 10-52); Montserrat Castillo, «Lola Anglada, estil d’un temps, d’un país», a Lola Anglada, poderosa memòria (Tiana, Ajuntament de Tiana, 2010, p. 9-14); Montserrat Castillo, «Lola Anglada i El més petit de tots», a Lola Anglada i Sarriera, El més petit de tots (edició facsímil de la del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya de 1937; Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Libros del Zorro Rojo, 2021, p. I-X); Teresa Mañà Ferré, «Un llibre de la revolució», a Lola Anglada i Sarriera, El més petit de tots (edició facsímil de la del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya de 1937; Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Libros del Zorro Rojo, 2021, p. XI-XX).

Montserrat Castillo
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat