Joan Llaverias i Labró va néixer en el si d’una família dedicada als negocis naviliers, quan Vilanova i la Geltrú vivia la seva esplendor. Hi havia indústria tèxtil i un gran volum de producció de vi i de destil·lats que s’exportaven a Barcelona i a la costa peninsular (per via marítima), però, sobretot, a ultramar.
El jove Joan era de complexió forta i ferrenya, tenia el cos agegantat, però era tendre de cor i cortès de tracte. Sentia la necessitat d’estar a l’aire lliure i es delia per l’acció. Com que no s’adaptava a estar tancat a l’aula, resultà un pèssim estudiant. Als tretze anys i sense haver completat el batxillerat, deixà els estudis. Durant gairebé dos anys, vagarejà per molls i platges, dibuixant del natural, afició que tenia des de petit. Era tan hàbil que, quan en complí quinze, la família l’envià a Barcelona a estudiar dibuix i pintura. Passà per diverses acadèmies fins que el 1882 entrà a Llotja.
Llotja
Premiat en composició i dibuix, aprengué a pintar a l’oli, tècnica que conreà amb precisió, encara que preferia el dibuix a la ploma i l’aquarel·la, que havia après com a autodidacte. L’aquarel·la permet captar l’instant, exigeix rapidesa i no permet rectificació, tot i que Llaverias hi excel·lí tant que sabia com rectificar-les.
A Llotja, establí relació amb Fèlix Mestres, Miquel Utrillo i Dionís Baixeras, que l’introduïren en el món artístic barceloní. S’incorporà al Centre d’Aquarel·listes, participà en les exposicions de l’entitat i en fou vicepresident. A la primera exposició, organitzada el 1885, presentà l’oli Moll de Barcelona.
Quan sortia de les classes de Llotja, corria al moll, a pintar marines. A més de naus, pescadors i mariners, hi trobà l’incipient esport marítim de les regates i la vela. El 1896, pintaria els socis del Real Club de Regatas, club que ja havia cridat l’atenció de Ramon Casas, que l’havia pintat el 1892. Si comparem els dos quadres, el de Llaverias resulta més acadèmic: personatges refinats i elegants que gaudeixen de l’oci arran de mar. En canvi, Casas pinta un modest establiment, gairebé bohemi, amb una pinzellada més solta, no en va havia estat a París (França).
Llaverias residia a Barcelona, però passava els caps de setmana i les vacances d’estiu a Vilanova, tot i que ho alternava amb sortides arreu de Catalunya, en cerca de paisatges. Els estius del 1892 i el 1894, el meravellà la costa empordanesa, que mai no va deixar de retratar.
Acabats els estudis, tornà a Vilanova a guanyar-se la vida. Els pares havien mort i es va fer responsable del seu germà petit. Ensenyà dibuix a l’Escola Samà i feu classes particulars. Col·laborà en periòdics vilanovins, com L’Àngel del Campanar (1883) i L’Angelet del Campanar (1885-1887), sense desvincular-se de Barcelona. El 1893, juntament amb Joan Llimona, Josep Llimona, Antoni Utrillo i Alexandre de Riquer, fundà el Cercle Artístic de Sant Lluc, i els anys 1894 i 1896 participà en les exposicions de l’entitat.
El 1900 es casà amb Antònia Serra i s’instal·laren a Barcelona. Arran de la pèrdua de les colònies espanyoles d’ultramar, Vilanova estava en decadència. A més, l’arribada del tren que enllaçava Valls (Alt Camp) i Barcelona, deixava el comerç per mar sota mínims, mentre la fil·loxera destruïa la vinya. A Barcelona, en canvi, creixia el comerç, la indústria i els moviments artístics s’obrien a les novetats de París.
També el 1900 exposà a l’exhibició «Art íntim» del Cercle Artístic Sant Lluc i els anys 1902 i 1904 mostrà obra a la Sala Parés. Feia classes de dibuix i pintura al Col·legi dels Escolapis de Barcelona i a l’Escola Professional de la Dona. Al seu taller, formà artistes tan prestigiosos com Lola Anglada, Josep de Togores i Valentí Castanys.
Cartellista
El cartellisme, activitat publicitària rellevant i artística, es desenvolupà entre les darreries del segle XIX i el principi del segle XX, mercès als nous sistemes de reproducció de la imatge, com la litografia en color. Es desenvoluparen molts altres productes gràfics com fulletons, targetes i col·leccions de cromos. Els artistes hi trobaren un camp en el qual assajar nous llenguatges i que, a més, feia que l’art sortís al carrer i arribés a comerços i cafès publicitant productes, donant missatges polítics o anunciant teatre, concerts, exposicions i patrimoni. Llaverias s’hi inicià a Vilanova i obtingué el primer premi i l’accèssit del concurs de cartells del carnaval del 1899.
Si en la pintura a l’oli Llaverias havia demostrat perícia, en el cartell sortí de l’acadèmia. Feu cartells de bon nivell, d’un realisme estilitzat, com Electricitat Tàpies i Camprubí, (1899), seguint Jules Cheret. Del 1900 són Maristany & Amo, Vinos i A. Sanromà. Montaje y reparaciones de bicicletas. Aquests darrers, el d’E. Grego i els dos que dissenyà per al Real Club de Regatas de Barcelona el 1902 presenten un llenguatge més sintètic, deutor del gravat japonès, amb tintes planes i punts de vista poc convencionals (figura 1). A partir del 1903, no li coneixem més cartells, segurament per la seva implicació en la premsa satírica.
Dibuixant del satíric
El dibuix satíric seria central en la seva carrera i li atorgaria un lloc en l’art català. Des de la seva creació, el 1902, col·laborà en el setmanari catalanista ¡Cu-cut!, que la Lliga Regionalista fundà per combatre el centralisme i el lerrouxisme. Hi coneixeria els millors dibuixants de la generació: Gaietà Cornet, el director artístic; Ricard Opisso; Feliu Elias (Apa); Ismael Smith; Lluís Bagaria, i Joan Junceda. Llaverias tenia trenta-sis anys i els altres vint-i-tants, però aquesta diferència d’edat no fou obstacle perquè creessin equip i travessin fermes amistats (sobretot amb Junceda).
Llaverias esdevingué un dels dibuixants capitals de la revista: feu reportatges gràfics, acudits, portades, historietes i decoracions de gust modernista, paisatges i sàtira política, tot emprant figures d’animals. Són rellevants les caricatures de personalitats com Santiago Rusiñol i Josep Ferrer Vidal, que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
D’aquesta època (1904) és la col·lecció de cinquanta-un cromos Episodis històrics de Catalunya (figura 2). El 1934 il·lustraria una altra col·lecció: El hombre y las fieras.
Contribuí a ¡Cu-cut! fins que la revista tancà (abril del 1912). Precisament, un acudit seu publicat en portada va ocasionar la crisi amb el govern central. A Orfeu domesticant les feres representava Lluís Millet com Orfeu tocant la lira davant de l’os (símbol de Madrid) i un seguit de bestioles (polítics tractats de feres) en ocasió d’un viatge de l’Orfeó Català a la capital de l’Estat espanyol. El govern pressionà la Lliga Regionalista perquè tanqués la revista, que ja havia patit suspensions i un atac per part d’un grup de militars el 1905. Així fou silenciada definitivament.
Amb el tancament de ¡Cu-cut! hauria desaparegut la principal font d’ingressos de Llaverias si no fos perquè, des del 1905, dibuixava per a En Patufet, de la mateixa editorial i n’era un dels dibuixants principals. Hi feia acudits, il·lustrava calendaris, paisatges per a Episodis i aventures i, sobretot, històries protagonitzades per animals. En el dibuix d’animals, Llaverias fou d’una perfecció extraordinària. Feia oblidar que era absurd que incorporessin vicis i virtuts humanes i els seus rols. La seva fama com a animalista no fou superada per cap altre dibuixant.
Llaverias estigué vinculat a En Patufet fins a la mort. La revista tancà al cap d’un mes del seu decés, quan la guerra d’Espanya veia la fi. També col·laborà amb Virolet i L’Esquitx, revistes que naixeren a l’entorn d’En Patufet per satisfer els lectors més menuts, àvids d’historietes i acudits.
Animalista i aventurer
El lligam amb Josep Baguñà, editor de ¡Cu-cut! i després d’En Patufet, el portà a il·lustrar llibres per a infants. El primer fou el 1905: Història sagrada educativa, de Josefa Soronellas, que era el tercer volum de la «Biblioteca Escolar Moderna». Alhora, per consolidar el públic lector d’En Patufet, Baguñà creà col·leccions de llibres per a infants: «Biblioteca Patufet» i «Col·lecció Patufet». Així, el 1907, Llaverias il·lustrà el número 2 de la primera de les col·leccions esmentades: De quan les bèsties parlaven, de Manuel Folch i Torres (figura 3). Eren contes semblants a faules, amb animals com a protagonistes. Partint d’un dibuix proper al Modernisme, del qual servà la retolació decorativa i corba dels capítols, Llaverias representà els animals amb la minuciositat d’un naturalista, però sense la seva fredor. A la revista, incloïa acudits amb animals, però al llibre els animals eren protagonistes prenent vida, caràcter i actituds expressives —fins i tot, els peixos més anodins. Així ho entengueren els lectors i el llibre fou un èxit. L’autor, esperonat pels insuperables animals de Llaverias, escrigué una continuació: Encara parlen les bèsties (1909). D’ambdós títols se’n feren múltiples edicions. Aquests volums van consagrar Llaverias com el millor animalista de Catalunya. Tanmateix, malgrat que les il·lustracions de fantasia li havien donat la fama, també va il·lustrar beceroles i llibres escolars.
Els editors per a infants es disputaren els seus preciosos animals. Per a l’editorial Muntañola, il·lustrà àlbums de gran format i de ple color, que foren dels llibres més importants en què ell treballà. Com els seus contemporanis, dibuixava a la ploma, però, quan calia posar-hi color, ho feia amb la precisió d’un pintor. En són exemples: El drac de Puignegrós (1917), de Pere d’Ordal; Contes de la guineu i altres (1917), La princesa de los cabellos de oro (1918) i El campesino y el caballo (1920), tots tres de Josep Carner, i Guillot bandoler (1919), de Carles Riba.
Per a Ramon Sopena, il·lustrà una sèrie d’àlbums amb protagonistes animals. Per a l’editorial Joventut, el 1930 s’encarregà d’El libro de las fábulas i El arca de Noé. Dos anys més tard, per a Edicions Enllà, feu els dibuixos de L’ós benemèrit i altres bèsties, de Prudenci Bertrana. El darrer llibre l’il·lustrà el 1935, recordant l’èxit primerenc: Tornen a parlar les bèsties, escrit per Ramon Blasi i Rabasa.
Del primer títol al darrer, el dibuix d’animals mantingué la perfecció i l’estil. Mai no patí ni decadència ni cansament que, en canvi, sí que manifesten algunes il·lustracions de llibres d’aventures. El 1911, havia començat a il·lustrar aquest gènere amb El gegant dels aires, de Josep M. Folch i Torres. D’aventures n’il·lustraria força títols i també uns quants per a la «Col·lecció Patufet».
La seva perícia com a paisatgista li permeté fer unes il·lustracions meravelloses per a novel·les d’aventures, en les quals el paisatge era el protagonista únic d’algunes escenes. Navegant i gran caminador de paratges naturals, era sensible a la potència de la narració d’aventures. Com més bona era la història, més bé la il·lustrava. Prioritzava l’entorn natural i els animals respecte dels humans. En un cas, fa un esforç de documentació d’un rar exemplar de llangardaix de Nova Guinea per representar-lo en primer pla i en un clarobscur que, en lloc d’ocultar-lo, fa que ressaltin ell i la vegetació que l’envolta, i deixa els dos personatges que l’observen desdibuixats sota un sol radiant, que els difumina (figura 4). A més, fos per la urgència amb què havia de lliurar els originals, fos per cansament, hi ha figures humanes poc afortunades, fetes amb pocs traços. En canvi, mai no el fatigava la representació animalística, que manté l’altíssim nivell a què ell mateix l’havia elevat.
El navegant que pinta a l’aigua
Al safareig de casa, d’infant feia navegar les barquetes que es construïa. D’adult, home gran, brau i valent, navegava a mar obert. Dominava l’art de la navegació: vogava amb grans braçades i navegava a vela en una època en què els esports nàutics eren incipients a Catalunya i només en feien a la mar els marins, perquè era la seva professió, i els pescadors, per guanyar-se el pa. Llaverias sortia al mar per goig personal i per trobar bells paisatges per pintar.
Navegant de Tarragona (Tarragonès) a Cadaqués (Alt Empordà), va conèixer la costa catalana racó a racó, se n’enamorà i la va pintar. Els dibuixos i les pintures del port i de la costa vilanovina —i, més tard, de la costa empordanesa— popularitzarien el gènere de marines i contribuirien a incrementar el gust per la pintura de tema marí a Catalunya. Navegava vers les illes, on passava el dia sol; en una ocasió, hi va pernoctar i tot, perquè s’havia aixecat el temporal. La seva feina era la d’un descobridor i així el van caricaturitzar Lola Anglada i Joan Junceda.
Llaverias de la costa empordanesa en deia la Costa del Corall, ja que llavors n’era rica. La descobrí als barcelonins quan, el 1906, exposà les aquarel·les dels seus paisatges predilectes a la Sala Parés en l’exposició «Catalunya grega». El nom li suggerí Josep Pella i Forgas i Llaverias, admirador de la cultura clàssica, l’acceptà de grat. El nom denotava la serenor que ell trobava en entorns privilegiats i, fins aleshores, ignots. Quan exposà, mancaven encara dos anys perquè s’iniciessin les excavacions de Josep Puig i Cadafalch, que foren seguides per les de Pere Bosch Gimpera, que confirmarien, ja del cert, els orígens grecs de Catalunya, que serien reblats el 1909 amb la troballa de l’escultura d’Asclepi. En aquest sentit, Llaverias s’anticipava —encara que ja ningú no dubtava que l’Empúries grecoromana era allí— al jaciment excavat entre el 1846 i el 1847, tot i que les troballes corresponguessin a l’antiguitat tardana. La crítica i el públic s’entusiasmaren amb l’obra de Llaverias, tant per la qualitat indiscutible de la seva pintura a l’aigua, que el convertia en el millor aquarel·lista de Catalunya, com per haver donat una imatge bella a la identitat grega de Catalunya, a aquell passat que creien que els distingia d’altres pobles de la península Ibèrica.
Diem que Llaverias va descobrir la costa empordanesa, perquè era desconeguda. Les comunicacions eren inexistents o minses. El tren procedent de Barcelona s’aturava —i s’atura— a Blanes, i l’accés a Lloret, on Llaverias estiuejaria i arrelaria des del 1914 era dificultós. El vincle amorós amb Lloret és evident: a més de pintar la població i la rodalia, participava en els actes de la vil·la i hi organitzava activitats culturals. Solia pintar a l’entorn de l’ermita de Santa Cristina i, de la processó anual, en feu una obra gran, un dels seus olis més destacats. De fet, en pintà dues: l’inicial es conserva a l’ermita i l’altra és al Museu del Mar (figura 5). En aquest quadre retratà bona part de la població, prohoms i persones significatives.
Certament, la tasca de navegant i pintor de Llaverias era la d’un descobridor. El 1908 faria una nova exposició, «Blanes, Lloret i Tosa», i, tres anys després, descobriria el conjunt de la Costa Brava als anglesos en l’exposició celebrada a The Victoria Galleries, de Londres, que causà expectació i bones crítiques. Incloïa una secció titulada A mountain of mystery, amb obres sobre Montserrat. Un estiu, viatjà a Eivissa per pintar-la.
Pintava el mateix lloc a diferents hores del dia per apreciar els canvis de llum damunt de l’aigua i veure com aquesta lluïa destriant-se en colors impossibles (figura 6) fins al punt que arribaven a semblar espais dispars sense ser-ho. Captava la impressió del moment. Consagrat com a paisatgista, continuaria exposant fins ben entrats els anys trenta.
Mestre generós, ajudà els seus alumnes a introduir-se en la professió. El cas més paradigmàtic és el de Lola Anglada, a qui obrí les portes d’En Patufet i amb qui exposà a «La muntanya del misteri» al Faianç Català el 1912. També emprà un dibuix d’ella com a cartell anunciador.
