Joan Ferrer i Miró, que havia nascut a Vilanova i la Geltrú en el si d’una família menestral, no va aconseguir el reconeixement de crítica i públic que sí que van obtenir altres col·legues coetanis. Tanmateix, malgrat aquestes adversitats, l’autor sempre es va caracteritzar per mantenir una fèrria tenacitat amb l’objectiu de completar la seva formació i poder dedicar-se a l’exercici de la pràctica pictòrica, una disciplina en la qual va manifestar una atracció pel conreu de la temàtica costumista i el retrat. L’escassa presència d’obres seves en col·leccions públiques confirma, d’una banda, fins a quin punt el seu treball no va gaudir d’una gran fortuna i, de l’altra, la limitada penetració de la seva producció en el mercat artístic de l’època.
No obstant això, la pintura Exposició pública d’un quadre (figura 4), conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, presentada a l’Exposició Universal de l’any 1888 i per la qual va ser premiat amb una medalla d’or, ha esdevingut una de les peces més icòniques de la història de l’art català i una de les més estimades pel gran públic. Al capdavall, la pintura concentra bona part de les característiques estilístiques que han definit el llenguatge de Ferrer i, per extensió, el d’una determinada cultura figurativa que va formular una estètica visualment atractiva, de factura impecable i amb un gran nombre de concessions al preciosisme i virtuosisme, com dos dels principis consubstancials al moviment de l’anomenat anecdotisme pictòric i del qual va esdevenir un dels representants més conspicus.
La formació artística de Ferrer es va iniciar a la seva vila nativa de Vilanova, ciutat en la qual, segons Puig Rovira (2003), havia nascut el 4 de juny de l’any 1851 i no un any abans, com tradicionalment havien recollit els diccionaris biogràfics. Fill del fuster Joan B. Ferrer i Miró i de Dolors Miró Ortoll, la vocació del jove no va trobar el suport de la família, fins al punt que va haver de vèncer la resistència a estudiar dibuix en l’acadèmia privada que dirigia Francesc Mestre Espasa. Ferrer va poder prosseguir amb els estudis gràcies a la generositat del mestre, que li va permetre assistir a les classes de forma gratuïta, atesa la vocació que havia fet palesa. No disposem de cap dada documental que permeti realitzar una aproximació a quina va ser la tipologia d’ensenyament que va rebre ni quina durada va tenir.
L’any 1864 ja el trobem a Barcelona, com a deixeble de l’acadèmia privada que regentava Pere Borrell del Caso (1835-1910) i per la qual va desfilar tota una generació de futurs pintors, que com el vilanoví també van assistir a la docència que va impartir el pintor realista, entre els quals podem esmentar Romà Ribera (1848-1935), amb qui, a partir d’aquest moment, Ferrer va establir un vincle d’amistat que va perdurar en el temps. A diferència d’altres models vigents, que seguien ancorats en la pràctica de l’estudi de les estampes antigues, el sistema d’aprenentatge impartit per Borrell presentava la singularitat d’educar el gest en la pràctica de la còpia dels models vius, que proporcionava a l’aprenent unes eines formatives més sòlides i versemblants. Tot i que no es conserven notícies d’arxiu que permetin verificar-ho, alguns biògrafs fan constar la presència de Ferrer en el curs 1868-1869 impartit a l’Escola de Belles Arts de Llotja, on devia completar el procés de formació, encara que desconeixem quines van ser les assignatures que hi va cursar i quins van ser els seus professors.
En aquest context formatiu i en aquest període, algunes biografies el vinculen amb la societat barcelonina artisticorecreativa El Gavilán, que sostenia una classe de dibuix dedicada als seus associats, dirigida per Antoni Caba i a la qual va assistir Ferrer.
Del seu pas per tots aquests centres es conserven alguns testimonis visuals: dues pintures i un grup de dibuixos. Una de les pintures documenta la relació afectiva que Ferrer va tenir amb el seu mestre, Pere Borrell, autor d’un retrat del vilanoví que es conserva en una col·lecció privada i en el qual el model atura la seva activitat formativa, consistent en la realització d’una làmina amb un motiu floral. L’altra pintura és un retrat de Joan Ferrer i Miró fet, en aquest cas, pel condeixeble i amic Romà Ribera, que el va representar al taller mentre Ferrer treballava en la realització d’una pintura que descansa sobre un cavallet de característiques modestes. En termes generals, es tracta d’una composició que reflecteix l’atmosfera d’un estudi humil, de mides reduïdes i amb una escassa presència d’objectes decoratius o de recursos instrumentals; tot plegat és una bona prova de les penúries econòmiques que va patir el retratat. També sembla plausible pensar que aquest escenari fos el del taller que, segons informen els diferents biògrafs, van arribar a compartir els dos amics.
Pel que fa al segon grup, es tracta d’un conjunt de dibuixos, conservats en una col·lecció privada, en què es representen motius florals i vegetals i ocells que són el fruit d’exercitar-se en la còpia d’estampes i models d’aprenentatge i que formaven part de quaderns de dibuix.
Cap a la segona meitat de la dècada del 1870, Ferrer va fer una estada formativa a la ciutat de Roma (Itàlia), a l’Acadèmia Espanya a Roma, en la qual, segons va afirmar Ràfols (1953), va estudiar sota el lideratge de Francisco Pradilla. Segons indica Puig (2003), el viatge es va produir gràcies a la iniciativa dels prohoms i promotors vilanovins Pau Soler Morell (1821-1900) i Josep Ferrer Vidal (1817-1893), els quals van exercir la labor de mecenatge i van sufragar les despeses del viatge. Tanmateix, d’aquesta estada, l’única certesa documental que en tenim són les obres conservades en col·leccions privades —majoritàriament aquarel·les—, moltes d’elles datades a Roma els anys 1878 i 1879 i en les quals, a més de comprovar el seu domini d’una tècnica que requereix una gran destresa, també s’observa una gran perícia en la realització d’un tipus d’obres que van esdevenir una convenció d’època i que van ser molt conreades per tots aquells artistes que visitaven la ciutat. Es tracta d’un repertori costumista format per camperoles, les tradicionals ciociares, tipus populars, músics de carrer, els populars pifferari (figura 2), soldats o representacions de membres de la cúria romana, que documenten el seu contacte amb una temàtica que va assolir una alta difusió i que va ser visitada per un gran nombre d’artistes catalans. A aquesta mateixa etapa d’activitat pertanyen alguns estudis de cap, acadèmies a llapis, que daten de l’any 1879 i s’emmarquen en el context de les pràctiques formatives. En qualsevol cas, tot el grup palesa els grans beneficis que, per a la seva evolució com a pintor, va representar l’experiència romana.
De retorn a Vilanova va decidir obrir una acadèmia de pintura i dibuix a la plaça de Riego, que va adquirir una gran notorietat i va ser l’escola de formació de diferents artistes, entre els quals destaca el nom de Gaspar Miró Lleó (1859-1930), que va mantenir una gran fidelitat als models i al llenguatge del seu il·lustre predecessor, en l’obra del qual es va arribar a emmirallar. La història de la relació de Ferrer amb la seva ciutat es va nodrir d’altres episodis, com, per exemple, la seva participació, l’any 1882, en l’Exposició Regional, en la qual va ser premiat amb una medalla del mèrit. Un any abans, havia pintat una composició costumista, Plaça de mercat (figura 3), localitzada a la Cambra de Comerç de Barcelona, que evoca el barceloní mercat de la Boqueria. És possible que la composició fos una de les obres que el pintor va presentar, aquest mateix any, a la Sala Parés i que va ser ben rebuda per la crítica. A partir d’aquest moment, va començar a exposar algunes de les seves creacions en aquesta galeria.
A l’entorn d’aquests anys, va fixar la seva residència al número 7 del carrer de la Llibreteria, de Barcelona, adreça en la qual va compartir estudi amb el seu amic Ribera, amb qui havia coincidit a l’acadèmia de Borrell, havia viatjat a Roma i va començar a col·laborar en l’àmbit professional.
La segona meitat de la dècada del 1880 va marcar el període d’eclosió creativa del pintor, que abans de ser entronitzat en l’exposició de l’any 1888, va participar amb la pintura Amateur en l’exposició del Centre d’Aquarel·listes organitzada pel Museu Martorell. La imatge va obtenir una gran fortuna, atès que constitueix un estudi d’una de les figures que tres anys més tard serà una de les protagonistes de la seva pintura més celebrada i marcarà l’inici d’una dinàmica basada en el model de la repetició i en l’ús d’unes fórmules adotzenades orientades a la consecució de reputació social i èxit econòmic. Ferrer va escenificar el que podríem considerar un fenomen d’autoplagi, que va consistir en la inclusió de citacions, moltes de les quals va repetir amb insistència, fins al punt de generar un aire de família, un dejà vu. Un dels elements distintius va ser el paper que va atorgar a uns personatges que van repetir protagonisme i van adoptar actituds, gestos i accions molt similars en moltes de les seves composicions. De la mateixa manera, també va privilegiar la utilització d’un enquadrament, un repertori i uns recursos visuals gairebé idèntics.
La millor prova és que d’aquesta mateixa composició es conserven dues rèpliques pictòriques, Mirant l’aparador i Mirant quadres, ambdues en col·leccions privades, que confirmen un fenomen del qual també participarà la més emblemàtica de les seves aportacions a la història de l’art català, Exposició pública d’un quadre, de la qual va fer una segona versió (figura 4). Aquesta segona versió, conservada en una col·lecció privada, va ser venuda a la Sala Parés l’any 1889 i adquirida per la Schweitzer Gallery de Nova York (Estats Units), i el 1977 es va poder veure, novament a Barcelona, amb motiu de la celebració del centenari de l’obertura de la Sala Parés.
Sortida de missa, obra datada el 1893 i pertanyent a la col·lecció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, és una altra de les pintures que confirma la metodologia de treball del nostre pintor, atès que com les anteriors, amb algunes variants i diferències, va servir de model per a la pintura Sortida d’església, conservada en una col·lecció privada, i per a la molt més ambiciosa Sortida de Santa Maria del Mar, també en una col·lecció privada, i que repeteix algunes de les solucions compositives que trobem en altres obres seves i que, novament, fa pensar en obres de Romà Ribera.
La seva participació en l’Exposició de Belles Arts del 1894 i en la de Belles Arts i Indústries Artístiques celebrada l’any 1898 consolida aquesta tendència narcisista, consistent a emmirallar-se en la seva pròpia obra i conrear una temàtica amable, connotada d’efectisme sentimental i que explota l’èxit que havia obtingut amb la presentació d’Exposició pública d’un quadre. A la primera mostra va presentar una pintura, com el cas de l’altra, de caràcter anecdòtic titulada El darrer guarniment, i a la segona, la tela Vigília de Reis (figura 5), obra conservada en una col·lecció privada, que reincideix en els mateixos elements que alimenten una cultura figurativa inclinada cap a fer ostensible el principi de la varietat i la simultaneïtat dels relats anecdòtics, com un dels elements que formen part de la seva identitat pictòrica. L’obra va ser premiada amb un diploma i una consideració de medalla d’or i el 1900 es va poder veure a l’Exposició Universal de París (França). En la majoria d’aquestes produccions, Ferrer inclou contínues referències al model de vida burgès, a la proclamació d’uns valors socials que exterioritzen uns personatges que vesteixen indumentàries elegants, com un signe de distinció i de galanteria, i que fan protagonista el brogit de la ciutat, amb els seus aparadors enlluernadors i llaminers, en els quals s’exhibeixen els objectes de consum (quadres, joguines, estampes) cobejats per uns grups socials que s’exposen públicament en diferents escenaris: entrades i sortides dels llocs públics, com esglésies, botigues i llocs d’esbarjo reservats als membres d’aquesta classe dirigent adinerada que recorre els carrers d’aquestes urbs damunt d’elegants carruatges. En termes formals, la contemplació d’aquestes produccions remet, de forma inevitable, a l’evocació dels models creats per Romà Ribera, l’obra del qual va exercir en Ferrer un influx permanent.
El catàleg d’actuació també inclou incursions naturalistes, focalitzades en la representació d’escenes ambientades en entorns costumistes i en les quals fa servir la platja de Vilanova com a teló de fons. En termes compositius i formals, Platja de Vilanova (figura 6), realitzada l’any 1883 i exposada a la Sala Parés un any més tard, és una de les més representatives i és la que millor palesa la dependència dels models creats per Joan Roig i Soler (1852-1909), sense arribar a assolir, però, els resultats brillants pel que fa al tractament de la llum natural que van caracteritzar les produccions del pintor barceloní.
De la mateixa manera, també cal ressenyar una presència molt destacada de la temàtica del retrat, un gènere que va conrear amb assiduïtat i que inclou, com a episodi més reeixit, la sèrie dedicada a retratar alguns membres de la nissaga del marquesat d’Alòs i que han estat identificats com a pertanyents a la família del segon marquès d’Alòs, Antoni d’Alòs i de Mora. Aquesta identificació, però, no sembla plausible, perquè qui va ocupar aquest lloc en la línia successòria va ser Josep d’Alòs i Bru (figura 7). En qualsevol cas, es tracta d’un grup de pintures, conservades en una col·lecció privada, que segueixen una tipologia idèntica i en les quals el pintor practica l’anacronisme històric, atès que els models vesteixen una indumentària d’època, que hauríem de situar entre finals del segle XVIII i inicis del XIX. Sens dubte, el retrat del marquès és el més programàtic, perquè fa ostentació de la seva condició aristocràtica i vesteix uniforme de gala, probablement el del cos de granaders. Malgrat que desconeixem l’autoria i les circumstàncies concretes de l’encàrrec, sí que podem especular sobre la probable intenció, que seria la de retre homenatge als avantpassats i reafirmar el sentit de pertànyer a un llinatge nobiliari.
De manera sobtada, l’any 1906 el pintor, per motius de salut, es va veure obligat a abandonar la seva carrera professional i recuperar una activitat docent que va cristal·litzar en la publicació d’un mètode d’ensenyament, amb el qual va aconseguir una gran popularitat. Amb l’obra titulada El dibujo al alcance de todos, l’autor va crear un sistema d’aprenentatge format per disset quaderns que va ser molt ben valorat, fins al punt que, un any més tard, va ser reconegut, en una ordre reial, com un procediment d’una gran utilitat pública. Ferrer va exercir la tasca pedagògica al domicili familiar, ubicat al número 35 del carrer de la Princesa, de Barcelona, espai que va compartir amb la seva dona, Assumpció Camps Sucarrats, directora de l’Escola Nacional de Nenes, que ocupava la planta baixa de la casa. Camps també va destacar per esdevenir una gran especialista en l’art de brodats en seda i or, tal com palesen alguns treballs seus que es conserven en col·leccions privades. Camps va participar en l’Exposició d’Arts Industrials celebrada a Barcelona el 1892.
L’any 1997, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú va programar una exposició antològica de l’obra del pintor. Sens dubte, una de les grans contribucions d’aquella mostra va ser la d’aplegar un gran nombre de produccions seves, moltes d’elles mai vistes, que van servir per reivindicar el treball d’un creador força desconegut pel gran públic i per acabar amb el prejudici que l’assenyalava com un pintor amb una producció escassa.
