Eduard Flò i Guitart va ser un pintor i dibuixant figuratiu que s’especialitzà en el retrat i el paisatge. En demostrar de molt petit una gran afecció i facilitat per al dibuix, els pares, a indicació del seu mestre, el matricularen el 1890 a Llotja, on feu un llarg aprenentatge que determinaria, en el futur, els seus criteris pictòrics.
Molt aviat es posà a treballar d’aprenent de pintor decorador, tasca que compaginà amb l’assistència a Llotja els vespres. Cap als setze anys deixà aquella feina, s’apuntà a l’acadèmia de Ricard Martí i Aguiló gràcies a una subvenció que li concedí la infanta Isabel, germana gran del rei Alfons XII, i es feu soci del Reial Cercle Artístic. Són d’aquell moment diverses acadèmies, uns quaderns plens d’esbossos de persones en distintes postures —hi buscava copsar amb prestesa gestos i actituds— i alguns olis ben resolts —bàsicament paisatges rurals i marines de petit format.
El curs 1900-1901 tornà a Llotja a seguir-hi estudis superiors. Els professors que més l’impressionaren van ser Antoni Caba i Modest Urgell. De l’octubre del 1901 al juny del 1902 va fer una estada a Roma (Itàlia), becat per l’Ajuntament de Badalona, al qual regalà l’oli sobre tela, del 1901, Camí entre arbres (figura 1), un paisatge amb uns contrastats efectes de llum i ombres molt aconseguits, que es conserva al Museu de Badalona. És d’abans de marxar a la ciutat italiana l’oli Sagristia, que presentà el 1901 en una exposició col·lectiva a la Sala Parés, del qual La Vanguardia va dir: «es una bonita escena de monaguillos […] llena de realismo y buen humor». Es tracta d’una obra d’argument, d’anècdota amable i de molt correcta execució. A Roma, on el coneixement directe dels grans mestres del Renaixement i del Barroc italians l’impressionà profundament, realitzà nombrosos retrats a l’oli i alguns quadres de composició més complexa, com Escena de taverna, del 1902, que regalà al consistori badaloní, obra que ens parla de lliçons apreses dels pintors del Barroc. De tornada, va fer una exposició individual a la Sala Parés. Entre el 1905 i el 1906, amb l’import d’un premi que li concedí l’Escola de Llotja, va anar a París (França), on treballà amb pinzellada més àmplia i fluida, de paleta més lluminosa.
El 1906 obrí una acadèmia de dibuix i de pintura a Badalona i inicià, així, una activitat per a la qual demostrà unes condicions excel·lents. Tan sols tres anys després, el 1909, als salons del Teatre Zorrilla de la ciutat, va fer una exposició d’obres dels seus alumnes, que rebé bons comentaris a la premsa local. Entre els alumnes que hi exposaren hi havia Jaume Passarell, que en el futur seria un conegut dibuixant, caricaturista i periodista, artísticament ben allunyat de la manera de fer de Flò, i el dibuixant Santiago Mateu i Pla.
Són dels anys deu del segle XX algunes de les millors obres de tota la seva producció. Destaquen, sobretot, dos olis sobre tela, Autoretrat amb barret i amb ulleres (figura 2), del 1911, i Bust de nena amb medalla i amb llaç al cap (figura 3), tots dos en col·leccions particulars, en què les formes i els volums són explicats amb pinzellades ràpides, amb una gran economia de detalls i amb una gamma de colors sòbria i elegant.
Més endavant, també va exercir la docència a l’Ateneu Obrer i a l’Escola Elemental del Treball de Badalona, feina que compaginà amb la realització de molts encàrrecs: sants sopars, puríssimes… —la majoria còpies d’obres de pintors famosos—, i retrats, fets amb una precisió gairebé fotogràfica, que li van donar un cert nom. Destaquen el de l’historiador i polític Francesc Carreras i Candi i el del rector de la Universitat de Barcelona Andrés Martínez Vargas. Ell valorava especialment el que va fer de l’actor badaloní Enric Borràs (figura 4) a finals del 1913, dipositat al Museu de Badalona, que pintà per encàrrec de l’Ajuntament de la ciutat amb motiu de l’homenatge que aquest va retre a l’actor el 1914. Malgrat aquesta dedicació a l’ensenyament i als encàrrecs, continuà dibuixant i pintant les poques estones lliures que li quedaven. Dels anys vint es conserven diversos paisatges del barri de Canyet, de Badalona, on passà alguns estius; figures i mitges figures, per a les quals se serví dels seus familiars —la dona i els fills, principalment—, i marines pintades de matinada a la platja badalonina.
Els tres anys de guerra els va passar en una masia d’Alella (Maresme), on pintà diversos indrets dels voltants i moltes natures mortes a partir de pocs i senzills elements que tenia a mà. També feu algunes estades a Llavaneres (Maresme) i a Caldetes (Maresme) per dibuixar i pintar retrats de personal diplomàtic estranger que hi residia, que sempre cobrà amb menjar.
De retorn a Barcelona, als anys quaranta continuà amb els encàrrecs i amb les classes particulars i es va tornar a fer soci del Reial Cercle Artístic. Són temps en què va col·laborar activament en les exposicions de belles arts que s’organitzaren a Badalona des del 1942, amb caràcter anual, impulsades pel pintor Antoni Ros i Güell, instal·lat a la ciutat, i va ser vocal de la junta assessora i vocal del jurat que adjudicava els premis. A la dècada dels cinquanta, en què per fi disposà de força temps lliure, pintà diverses teles sobre indrets de Barcelona, de format més aviat petit, la major part d’elles sense firmar, que considerava exercicis o apunts de color sense més importància. Són notes fetes amb prestesa, mitjançant tocs àgils i pinzellades molt diluïdes, que tenen l’atractiu de l’obra espontània, gairebé impensada. En la mateixa línia, també d’aquest moment, destaca Bust d’home gran, amb barba, adormit, un oli petit que sobta pel vigor i el nervi que desprèn la seva execució.
Els darrers anys de la seva vida patí una lesió ocular i, si bé no perdé la visió, va haver de deixar de pintar i dibuixar poc abans de morir, el 1958. L’Exposició de Belles Arts de Badalona d’aquell any li dedicà una sala d’honor presidida per un dels seus autoretrats. L’any següent, el Ple municipal acordà donar el seu nom a un carrer de la ciutat. La descoberta de la placa va tenir lloc el novembre del 1960 i es va fer coincidir amb la cloenda d’una exposició d’obra seva a manera d’homenatge. Més de vint anys després, el 1982, el Museu de Badalona organitzà una exposició antològica i edità una monografia sobre l’artista amb motiu del centenari del seu naixement.
El seu caràcter reservat i gens ambiciós el mantingué sempre al marge dels ambients artístics de Barcelona. Aquest fet marcà la seva obra, molt poc permeable a influències pictòriques innovadores, vers les quals actuava amb força prevenció, i fixà la seva manera de fer en les pautes apreses durant els seus anys d’aprenentatge, en la línia de la tradició realista del segle XIX. Aquest aïllament també explica que la premsa barcelonina en parlés ben poc, tan sols ressenyes breus amb motiu d’alguna de les escasses exposicions que va fer al llarg dels anys. Però sempre van coincidir a considerar-lo molt competent pel que fa a l’ofici i un mestre en el domini de la tècnica, per bé que la seva obra, que es troba majoritàriament en col·leccions particulars i també al Museu de Badalona, respongués a un sentit estètic lligat a fórmules expressives del passat.