Barcelona (Barcelonès), 24-3-1832 - Barcelona (Barcelonès), 25-11-1905

Art del segle XIX  Art del segle XX  Escultura del segle XIX  Escultura del segle XX 

Agapit Vallmitjana i Barbany i el seu germà Venanci són considerats figures clau en la renovació del llenguatge escultòric de finals del segle XIX a casa nostra. L’obra dels Vallmitjana es presenta sovint com un punt d’inflexió en l’escultura catalana moderna, que permet explicar la transició, des dels pressupòsits formals del Neoclassicisme, cap a un estil més naturalista, més centrat en l’estudi de l’anatomia, i en diàleg amb els principals corrents escultòrics del moment. Ja en vida, els germans Vallmitjana esdevingueren un referent en la pràctica de l’escultura a casa nostra. Al seu taller es formaren dues generacions posteriors d’escultors, fet que explica l’abast de la influència que els germans exerciren en la pràctica escultòrica del segle proppassat. A més, foren els iniciadors d’una nissaga dedicada a la creació artística. Un dels fills de Venanci, Agapit Vallmitjana i Abarca (1850-1915), també es consagrà a l’escultura, amb un èxit notable, mentre que generacions posteriors de la família sobresortiren en el conreu d’altres arts, com ara la pintura i la fotografia.

Des de mitjan dècada del 1850, els Vallmitjana compartiren taller i participaren plegats en diferents projectes, una col·laboració que fou més activa durant els primers anys de llurs trajectòries. Per aquesta raó, hom parla sovint de l’obra dels germans de manera conjunta, indistintament. Es dona la circumstància que la muller d’Agapit, Irene Abarca i Dalmau (c. 1836-1928), mare dels seus cinc fills, era germana de Carolina (?-1879), esposa de Venanci. El 1883, per motius que encara no s’han esclarit completament, els Vallmitjana i Barbany decidiren establir tallers separats. A partir d’aquell moment i fins a la seva mort el 1905, Agapit ocupà diferents espais, als carrers de Balmes i de València de Barcelona. Malgrat que resulta difícil considerar-les separadament, independentment l’una de l’altra, si comparem la producció d’Agapit Vallmitjana amb la del seu germà Venanci, la d’Agapit presenta un estil més concret i cohesiu en el decurs de la seva trajectòria, malgrat que és menys variada pel que fa a la temàtica i les tipologies emprades.

Fill del matrimoni format per Francesca Barbany i el mestre veler Felip Vallmitjana i Canal, es creu que Agapit inicià la seva formació reglada l’any de la posada en funcionament de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. Aquell curs (1849-1850) estigué marcat pel canvi de direcció de l’Escola de Belles Arts, que deixava de dependre de la Junta de Comerç per fer-ho de l’Acadèmia. Hi cursà estudis fins a l’any acadèmic 1852-1853 i destacà particularment com a alumne en l’assignatura d’escultura. Damià Campeny i Estrany (1771-1855) impartia aquesta matèria aleshores, malgrat que, atesa la precarietat del seu estat de salut, sovint no podia fer-se càrrec de la docència. Temps més tard, el 1877, Vallmitjana fou nomenat catedràtic d’escultura a la mateixa escola, càrrec que va ocupar fins al seu traspàs i que va compaginar amb una producció escultòrica abundant i de gran solidesa, particularment brillant en temes religiosos, però que també inclou l’al·legoria i el retrat. No podem deixar d’esmentar, també, la seva producció en el camp de l’escultura funerària. La participació d’Agapit Vallmitjana en la decoració escultòrica de sepulcres i panteons arreu del territori és sovint desconeguda, malgrat l’alt nivell de qualitat assolit per l’escultor en aquest àmbit (figura 1).

Convé situar l’època d’esplendor de la carrera d’Agapit Vallmitjana a la dècada del 1870 i a principis de la del 1880. Aquesta etapa s’encetà amb la creació de la primera versió del seu cèlebre Crist jacent, obra mestra de l’escultor, que podem considerar la culminació de la seva trajectòria. L’èxit de l’obra entre la clientela explica que n’existeixin nombroses versions, de dimensions i materials diferents, que presenten el Crist en postures diverses, i en les quals el drapejat de la túnica també varia. El Crist jacent va consolidar l’escultor en el panorama artístic espanyol i el presentà al públic internacional: la versió en marbre i de grans dimensions de l’obra, que es pot veure al Museu Nacional del Prado (figura 2), fou premiada a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid el 1876 i a l’Exposició Universal de Viena el 1873. És molt probable que el primer esbós d’aquesta obra es gestés cap al 1869, com a escultura susceptible de ser utilitzada tant en temples —per al culte— com en projectes funeraris. De fet, a la capella panteó del palau de Sobrellano (Astúries), hi ha un exemplar magnífic de l’obra, que fou un encàrrec del segon marquès de Comillas, un dels patrons de l’escultor.

Tant en companyia del seu germà Venanci com en solitari, Agapit Vallmitjana consagrà una part important de la seva producció a confegir escultura aplicada a l’arquitectura. Un dels primers exercicis en aquest camp, signat conjuntament, fou Al·legoria del Comerç i la Indústria, completada el 1859 per a l’antiga seu del Banc de Barcelona, a la rambla de Santa Mònica. A principis de la dècada del 1880, Agapit Vallmitjana hagué de tornar a representar aquests conceptes, ara per separat, per a sengles estàtues que flanquegen l’accés al parc de la Ciutadella des del passeig de Sant Joan, executades pel seu deixeble Josep Carcassó i Font (1851-1921) seguint el disseny del mestre. Convé també esmentar les estàtues de cos sencer del rei Alfons X el Savi i de l’humanista del Renaixement Lluís Vives, que li confià Elies Rogent i Amat (1821-1897) per al vestíbul del nou edifici de la Universitat de Barcelona, l’elaboració de les quals s’allargà fins a mitjan dècada del 1870.

La participació més rellevant d’Agapit Vallmitjana en un projecte d’escultura aplicada a l’arquitectura va ser, sens dubte, el del Crist i l’apostolat de la façana neogòtica de la catedral de Barcelona (1887-1890), encàrrec de l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas (1815-1895). L’apostolat d’Agapit Vallmitjana conforma un conjunt de gran entitat i qualitat, que palesa la voluntat de presentar un programa homogeni i ben integrat en el seu marc arquitectònic (figura 3). Tanmateix, sabem que l’autor hagué de suavitzar la seva visió preliminar dels apòstols per tal d’adaptar-la als trets més convencionals de l’estil gòtic, tot renunciant a part de la càrrega expressiva, emotivitat i dramatisme que hi preveia inicialment, característics del seu estil personal. El Museu Frederic Marès conserva una gran quantitat d’esbossos d’aquest apostolat, que en permeten entendre el procés creatiu (figura 4). Agapit Vallmitjana fou també responsable de l’apostolat de la façana neoplateresca de la basílica de Montserrat, de Francesc de Paula Villar i Carmona (1860-1927), un projecte enllestit el 1901 i que presenta molts paral·lelismes amb el de la catedral de Barcelona.

Agapit es dedicà menys al retrat i a l’escultura de saló que Venanci. No obstant això, es conserven retrats signats per l’escultor tan interessants com, entre d’altres, els que feu dels seus antics professors de Llotja i col·legues acadèmics de belles arts Claudi Lorenzale i Sugrañes (1814-1889) i Pau Milà i Fontanals (1810-1883). No podem deixar d’esmentar el retrat Isabel II amb el príncep Alfons infant (1860), que es troba al Museu Nacional del Prado (figura 5), del qual el Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva diversos estudis, exercicis de figura nua que palesen els processos creatius de l’escultor. Entre les obres al·legòriques de petit format, podem destacar La tradició (c. 1883), de la qual hi ha exemplars en diferents museus catalans (figura 6).

Obra

Obra escultòrica en museus (selecció)

Bust d’home (1857), marbre (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC], actualment a la Casa de la Ciutat de Barcelona); esbós per a Retrat de la reina Isabel II presentant el príncep Alfons (c. 1859-1860), terracota (Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona); esbós per a Retrat de la reina Isabel II presentant el príncep Alfons (c. 1859-1860), terracota (Museu d’Història de Barcelona); Retrat d’Isabel II (c. 1860), terracota (Museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi); Retrat de la reina Isabel II presentant el príncep d’Astúries (1860), escaiola, buidat amb motlle a peces (MNAC); dues versions d’esbossos per a Isabel II presentant el príncep d’Astúries (c. 1860-1861), terracota (MNAC); Retrat d’Isabel II amb el príncep Alfons infant (1860), marbre (Museu Nacional del Prado); Retrat de l’arxiver i historiador Manuel Bofarull (1861), marbre (MNAC); Bust d’Isabel II per al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (c. 1862), marbre (desaparegut); Retrat de Claudi Lorenzale i Sugrañes (1864), escaiola (Museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi); Adam (1864), terracota (col·lecció particular); Retrat de Pau Milà i Fontanals (1867), marbre (Museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi); Crist jacent (1869), terracota (MNAC); Faune vell (c. 1870-1890), terracota (MNAC); Faune vell corrent (c. 1870-1890), terracota (MNAC); Silè (c. 1870-1890), terracota (MNAC); dues versions de Crist jacent (c. 1870-1900), terracota (Museu del Monestir de Montserrat); quatre versions de Crist jacent (c. 1872-1875), terracota (Museu Frederic Marès [MFM]); Crist jacent (1872), marbre (Museu Nacional del Prado); Santa Teresa de Jesús (c. 1875-1900), terracota (MFM); La Caritat (1880), terracota (MNAC); Cadell d’orangutan (c. 1880), terracota (MNAC); Dos dromedaris (c. 1880), terracota (MNAC); Bisó (c.1880), terracota (MNAC); Elefant de circ (c. 1880), terracota (MNAC); Cap de camell (c. 1880), bronze (MNAC); Cap de camell (c. 1880), escaiola (MNAC); Àngel de la guarda (c. 1880-1890), cera (MNAC); La coronació d’espines (c. 1880-1890), cera (MNAC); Pietat (c. 1880-1890), cera (MNAC); Napolitana (c. 1880-1890), terracota (MNAC); projecte d’altar amb la Sagrada Família (c. 1880-1900), terracota (MNAC); Frare amb un malalt als braços (c. 1880-1900), terracota (MNAC); Dona nua amb Hermes (c. 1880-1900), terracota (MNAC); tres versions de Sant Ignasi de Loiola (c. 1880-1900), terracota o escaiola (MFM); Rei negre i patge (atribució; c. 1880-1900), terracota (MFM); La tradició (c. 1883), terracota (MNAC); La tradició (c. 1883), terracota (Museu Abelló); La tradició (c. 1883), terracota (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Sant Joan de Déu (c. 1883), terracota (MNAC); Àngel del Judici Final (1884), terracota (Museu Diocesà de Barcelona); Retrat de Leandro de San Germán Malet (c. 1885-1890), marbre (MNAC); Bust de Concepció de Llanza i Ros (c. 1885-1890), marbre (MNAC); Sant Francesc de Paula (anterior a 1887), terracota (MFM); Sant Simó (1887), terracota (MFM); Sant Bartomeu (1887), terracota (MFM); Sant Bartomeu (1888), terracota (MFM); cinc versions de Sant Mateu (1887-1889), terracota (MFM); Sant Simó (1888), terracota (MFM); Sant Jaume el Major (1888-1889), terracota (MFM); Escotògenes vençut (anterior a 1890), escaiola (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Llucifer (c. 1890), cera (MNAC); Sant Antoni de Pàdua (c. 1890), terracota (Museu Diocesà de Barcelona); Sant Joan de Déu (c. 1890), terracota (MFM); Sant Joan de Déu (c. 1890), terracota (Museu d’Art Frederic Marès de Montblanc); Sant Joan de Déu (c. 1890), terracota (Museu del Monestir de Montserrat); Sant Joan de Déu (c. 1890), terracota (Museu de Maricel); Sant Antoni de Pàdua, Sant Jordi i Sant Jaume (c. 1890-1900), fusta (basílica de Montserrat); Sant Pere (c. 1897), terracota (MFM); Sant Simó (c. 1897), terracota (MFM); Immaculada (1898), marbre (Museu Diocesà de Barcelona); Bust d’Antonio López y López (sense data), terracota (Museu Abelló); Bust del rei Jaume (sense data), talla policromada (Museu Històric Municipal de València); En perill (sense data), escaiola (Barcelona, Capitania General); Maja madrilenya (sense data), terracota (Museu d’Història de Madrid); Estudiant panderotòleg (sense data), terracota (Museu d’Història de Madrid).

Obra escultòrica en espais de culte (selecció)

Sant Marc, Sant Mateu, Sant Lluc, Sant Joan i La Fe (1854), pedra (basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, Barcelona); Nostra Senyora dels Reis, Evangelistes de l’altar major i Crist jacent per a Santa Maria del Pi de Barcelona (c. 1868), fusta (desaparegudes); Crist jacent (1876), marbre (Comillas, capella panteó del palau de Sobrellano); sepulcre de Francesc Fleix i Solans (1879), marbre (catedral de Tarragona); sepulcre de María Luisa López y Bru (c. 1881), marbre (Comillas, capella panteó del palau de Sobrellano); sepulcre del bisbe Joaquim Lluch i Garriga (1883), marbre (catedral de Sevilla); sepulcre del bisbe Josep-Maria Urquinaona (1885), marbre (basílica de la Mercè, Barcelona); Crist jacent (1887), marbre (catedral de Vic); Apostolat i Crist (1887-1890), pedra (façana principal de la catedral de Barcelona); Jesucrist obrint les intel·ligències als apòstols per al Seminari Conciliar de Barcelona (obra dels germans Vallmitjana; c. 1890), pedra (desapareguda); sepulcre de Santa Maria Miquela del Santíssim Sagrament (1891), marbre (convent de les Adoratrius Esclaves, València); La flagel·lació de Jesús del Segon Misteri de Dolor (c. 1898), pedra (Montserrat); Misteri de la Visitació del Rosari Monumental (c. 1898), pedra (Montserrat); altar major de la capella per al Seminari Conciliar de Barcelona (c. 1900), pedra (desaparegut); Apostolat (c. 1901), pedra (façana principal de la basílica de Montserrat); Sant Jordi (sense data), talla policroma (capella del cambril de la basílica de Montserrat).

Escultura laica aplicada a l’arquitectura i a l’espai públic (selecció)

Medallons amb les efígies de Donizetti, Meyerbeer, Beethoven, Auber, Rossini, Mozart, Calderón i Moratín (c. 1847), pedra (façana principal del Liceu, Barcelona); Al·legoria del Comerç i la Indústria (obra dels germans Vallmitjana; 1859), pedra (antic edifici del Banc de Barcelona, a la rambla de Santa Mònica); Retrat de la reina Isabel II presentant el príncep Alfons (1860), marbre (Palau de Pedralbes, Barcelona); Al·legoria de Barcelona (obra atribuïda als germans Vallmitjana; 1861-1862), pedra (façana lateral de l’estació del Nord, Barcelona); escut reial (1865), pedra (façana principal de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona); Lluís Vives i Alfons X el Savi (1871), pedra (vestíbul de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona); model per a El naixement de Venus executat per E. Batiste Alentorn (obra dels germans Vallmitjana; c. 1872-1881, cascada del parc de la Ciutadella, Barcelona); Font del Nen (1880), marbre (jardins de Can Mantega, Barcelona); al·legories del Comerç i la Indústria (c. 1883), pedra (accés per l’antic Saló de Sant Joan Parc al parc de la Ciutadella, Barcelona); Guifré el Pilós per a l’antic Saló de Sant Joan (1884-1888), bronze (desapareguda); figura d’Antonio López y López per al Monument a Antonio López y López (c. 1885-1891), bronze (Comillas); Monument a Jaume I el Conqueridor (1886-1891), bronze (pl. d’Alfons el Magnànim, València); figura d’Antonio López y López per al Monument a Antonio López y López (1891), bronze (dic de Matagorda al Puerto Real, Cádiz); Relleu del Consell de Cent (c. 1891), pedra (Palau de Justícia, Barcelona).

Escultura funerària (selecció)

Crist redemptor i àngel del Judici Final del panteó Jover Serra (obra dels germans Vallmitjana; 1863), marbre (cementiri del Poblenou); medallons amb les virtuts cardinals del panteó de Francesc Permanyer (obra dels germans Vallmitjana; c. 1864-1868), pedra (cementiri del Poblenou); àngel del Judici Final (c. 1866), marbre (pòrtic d’accés del cementiri del Poblenou); figures jacents de Maria Francesca Vilarasau i Riu i d’Emmanuel Jordà i Vilarasau (c. 1868), marbre (cementiri de Poblenou); Santa Teresa de Jesús, Sant Ignasi de Loiola i Sant Francesc de Paula del panteó Quer Vilaregut (posteriorment, panteó Valls Taberner; c. 1875-1900), marbre (cementiri de Montjuïc); Puríssima del panteó Serra Canela Ibars (antic panteó de Pedro Monès; anterior al 1880), marbre (cementiri del Poblenou); La Fe i Caritat del panteó Òdena-Iglésias (c. 1880), marbre (cementiri de Reus); àngels i escultures jacents de Francesc Quer i Teresa Vilaregut del panteó Quer Vilaregut (posteriorment, panteó Valls Taberner; c. 1883), marbre (cementiri de Montjuïc); àngel del sepulcre d’Aleix Vidal Quadras (1884), marbre (cementiri de Sitges); àngel del sepulcre Llagostera i Beguer (1884), marbre (cementiri de Sant Feliu de Guíxols); Calvari del panteó de Teresa Llagostera (1904-1905), pedra (cementiri de Montjuïc).

Obres destacades