Primeres col·laboracions
Quan Pau Sunyer va morir l’any 1694, Josep Sunyer i Raurell va esdevenir el cap del taller, on també treballava el seu cunyat, Francesc Ferriol. Tots tres junts havien esculpit el retaule major del santuari de la Gleva (1683-1688) i el de la Puríssima Sang de la seu de Manresa (1689-1691). A més, Francesc Ferriol va ser qui va obrir el mercat en terres nord-catalanes, perquè el 5 de juny de 1691 va contractar el retaule de la Mare de Déu de la Sagristia de l’església parroquial de Puigcerdà (Cerdanya). L’estiu del 1691, el retaule va quedar inacabat a causa de la mort de Ferriol i, el 2 d’octubre, Josep Sunyer i Raurell se’n va fer càrrec.
De Manresa a Prada de Conflent
El juny del 1693, l’escultor manresà i Pere Gorina, un escultor de Terrassa (Vallès Occidental), visuraren el retaule dedicat als sants Bonósi Maximià de la parròquia de Blanes (Selva). Entre el 1694 i el 1695, Josep Sunyer i Raurell i el seu germà, Pau, van marxar cap a Puigcerdà, segurament per acabar de supervisar el muntatge del retaule de la Mare de Déu de la Sagristia. Poc després, els tres germans, Josep, Pau i Maria —aquesta última era la vídua de Francesc Ferriol— es van traslladar a Prada (Conflent) amb la intenció clara de romandre a la regió i d’organitzar-hi un obrador que va treballar-hi activament gairebé vint anys. L’any 1696, Josep Sunyer i Raurell s’hi va comprar una casa, la primera de les tres que l’escultor i la seva família van habitar al Conflent. La seva estada també es va oficialitzar a Perpinyà, on des del 1698 va formar part del col·legi de pintors, escultors, dauradors i brodadors. Va estar-hi afiliat catorze anys, per bé que va assistir a poquíssimes reunions (1698, 1704 i 1713). El darrer puntal de la solidesa del taller sunyerià a Prada el componen els nombrosos aprenents que van treballar-hi: Segimon Pujol, Miquel Cassanyes, Gaspar Illes i Pau Sunyer, tots ells hi eren documentats l’any 1696, per J. L. Antoniazzi.
El retaule major de Prada de Conflent, dedicat a sant Pere, és la primera i l’obra més gran de l’escultor als comtats nord-catalans (figura 1). El contracte es va signar el 28 de març de 1696, per bé que l’obra no havia de començar fins a l’1 de gener de 1697. El fuster Simó Parer va ser l’encarregat de proporcionar la fusta i de tallar els elements arquitectònics. Sense visurar-se, el retaule es va donar per enllestit l’octubre del 1699, tot i que es produïren notables endarreriments en els terminis de pagament. Aquest conjunt va esdevenir la carta de presentació del taller sunyerià i un bon esquer per aconseguir nous encàrrecs. Així, poc després s’aconseguiren les empreses del retaule major de Cotlliure (1698), del retaule major de Rià (1699) i del retaule major de Llívia (1700-1704; figura 2).
Retaules contractats al Rosselló
A Perpinyà, Josep Sunyer i Raurell va esculpir el retaule major de l’església de Nostra Senyora la Real i el retaule de Sant Homobó del convent de Sant Domènec, tots dos documentats, i el retaule de Sant Libori de l’església de Sant Jaume, que ja va atribuir-li B. Tollon. Al Rosselló també són obra seva els retaules de Sant Sebastià d’Illa, de Sant Sadurní de Bula d’Amunt i de Sant Llorenç d’Òpol.
Retaules contractats al Conflent
El prestigi que li havia reportat el retaule major de Sant Pere de Prada explica la intensa activitat desplegada a la regió. A la capella del Roser de l’església parroquial de Prada, va esculpir-hi l’estàtua de la Mare de Déu del Roser. Entre el 1710 i el 1712 va esculpir el retaule de la Verge del Roser de Vinçà (figura 3), el retaule de Nostra Senyora de la Vida de Vilafranca de Conflent i el retaule de la Mare de Déu del Roser de l’església parroquial de Llo. En tots tres, la talla central de la Verge segueix el mateix patró. L’any 1713, els parroquians de Prada van contractar-lo per a l’elaboració del retaule de Sant Joan Baptista i també li atribuïm el retaule dedicat a sant Galdric. A la regió també va esculpir el retaule i l’escultura solta de sant Miquel i el retaule de Sant Josep, tots tres per a l’església parroquial dels Masos, i el retaule major de Sant Martí de Jóc. També és obra seva la sèrie de relleus dels sants sagraments d’Espirà de Conflent i els retaules majors de Noedes i de Ralleu.
Retaules contractats a la Cerdanya
Ja hem dit que Josep Sunyer i Raurell va treballar a Puigcerdà i a Llívia (Cerdanya) i que aquests indrets foren la seva porta d’entrada als comtats nord-catalans. Doncs bé, just quan acabava el retaule major llivienc, va començar el retaule major del santuari de Font-romeu. Segons E. Rous, va treballar-hi entre el 1704 i el 1707, quan va esculpir-hi el retaule major i una talla de sant Josep que decora un dels retaules laterals. A partir del 1718 s’ocupà de la decoració interior del cambril, de la qual destaquen els quatre àngels amb instruments musicals de les arestes de l’espai (figura 4). Aquesta fou la darrera intervenció de l’escultor en terres nord-catalanes, ja que aquell mateix any apareix documentat a Manresa. En el període comprès entre el 1711 i el 1718, Josep Sunyer i Raurell va construir els retaules dedicats a sant Eloi (1711-1714) i a sant Sebastià (1712) de l’església parroquial de Puigcerdà. B. Tollon també va atribuir-li amb encert el retaule major de sant Llorenç i el de sant Francesc Xavier de la Tor de Querol, el retaule major de Sant Antoni de Ro, la reforma del retaule major de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Vilanova de les Escaldes, el retaule de santa Llúcia d’Oceja i la reforma del retaule major de Sant Martí d’Ur. Finalment, E. Cortade va atribuir-li el retaule de l’Anunciació de la capella del mas d’en Girvés de Llo i els cordaliers de les farmàcies setcentistes de Puigcerdà i de Llívia. Moltes d’aquestes obres foren daurades pel seu gendre Fèlix Escrivà.
La tornada a Manresa
L’any 1714 i en el context de la guerra de Successió, les tropes borbòniques incendiaren la seu de Manresa. El foc va destruir el cadirat gòtic i el faristol del cor, els vitralls i pràcticament tots els retaules dels altars laterals. Les parts més afectades van ser el cor i les capelles occidentals del temple. Els canonges van pensar en Josep Sunyer i Raurell per refer la decoració interior de la basílica en un ambiciós projecte que, a causa de les dificultats econòmiques, s’allargà des dels anys vint fins als anys quaranta del segle XVIII. Les primeres obres de reconstrucció preveieren refer el cadirat del cor (1715) i el retaule de la capella del Santíssim Sagrament. Del cor que esculpí Josep Sunyer i Raurell només se’n conserva una Anunciació, dipositada al Museu Comarcal de Manresa (figura 5); dues talles de fusta en blanc, que a manera de bastaixos sostenien el cadirat, i alguns fragments del faristol; un dels quatre àngels de les arestes del moble i alguns angelets portadors de les arma Christi dipositades al peu del Crucificat. En canvi, conservem fotografies excel·lents del conjunt i de detalls, com ara el faristol i el Crucificat.
L’actual sagristia, antiga capella de Sant Agustí edificada el 1623, fou remodelada a principis del segle XVIII, per tal de recordar el canonge Francesc Mulet, assassinat el 1428. El 1712 s’hi penjaren sis grans quadres amb històries de la vida, la mort i la resurrecció del canonge, obra de Josep Bal. També s’encarregà la pintura Sant Agustí en èxtasi contemplant la Santíssima Trinitat i el canonge Mulet al pintor Juan Gerardo de Ávila (traspassat pels volts del 1704). El 1713 s’hi traslladaren les despulles del canonge i, finalment, cap al 1718-1720, s’hi col·locà el sepulcre d’alabastre que esculpí Josep Sunyer i Raurell. La tomba, que estava situada en una de les galeries del claustre, va quedar totalment calcinada el desembre del 2012.
L’escultor ja no es va desvincular mai de la seva ciutat natal. Així, anys a venir va contractar l’urna i l’altar de la capella de Sant Antoni Abat (1723), el monument al Santíssim Sagrament i el retaule de Santa Llúcia. Aquestes obres havien de completar la nova decoració de la seu de Manresa.
A la capital del Bages, el conjunt jesuític de la Santa Cova també veié la intervenció del mestre manresà. Tot i que no he localitzat cap document que confirmi l’atribució, convinc amb la historiografia, especialment amb J. M. Gasol, a considerar que Josep Sunyer i Raurell és l’artífex dels nou relleus ovalats d’alabastre amb històries de la vida de sant Ignasi emplaçats en l’arrambador de marbre de la Santa Cova. Els relleus degueren esculpir-se a partir del 1729, coincidint amb l’acabament de les obres del retaule major d’Igualada, i representen episodis de la vida de sant Ignasi. Els marcs metàl·lics que llueixen el 2024 i els relleus que daten del 1900 imiten els originals de fusta policromada, que també va tallar Josep Sunyer i Raurell.
Igualment i en previsió de nombrosos encàrrecs, el març del 1730, Josep Sunyer i Raurell va contreure un acord de col·laboració professional amb el seu fill Josep Sunyer i Fontanelles i amb el mestre manresà Josep Quer. Era un acord que establia que els tres mestres havien de treballar plegats d’aleshores ençà i repartir-se la feina a parts iguals.
Obres contractades a l’Anoia
El 1704, Josep Sunyer i Raurell i l’escultor vigatà Jacint Morató Soler elaboraren una primera traça del retaule major d’Igualada, que es conserva al Gabinet de Dibuixos i Estampes del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Tanmateix, la guerra de Successió va endarrerir l’inici de les obres, ja que el contracte no es va formalitzar fins al juliol del 1718. El moble es convertí en una estructura més imponent, més decorada, més monumental i amb alguns elements definidors del Barroc salomònic diluïts enmig dels ornaments. En general, el disseny resultava més net i clar a la traça que en el retaule que s’acabà muntant sobretot perquè, en l’obra acabada, la presència de motius decoratius hi és molt més acusada. Aquesta estructura immensa va ser desmuntada durant la Guerra Civil i es va cremar parcialment. Se’n conservaren les escultures exemptes i els relleus que, anys a venir, es muntaren en un marc arquitectònic dissenyat per Cèsar Martinell (figura 6).
A la comarca de l’Anoia, Josep Sunyer i Raurell també va esculpir els retaules de Sant Isidre i del Sant Crist de l’església parroquial de Santa Margarida de Montbui (1722).
L’església parroquial de Cervera (1729-1735)
Per a l’església parroquial de Cervera (Segarra), Josep Sunyer i Raurell va esculpir el retaule de les Ànimes del Purgatori (1729-1730), el retaule de Sant Nicolau (1730-1731) i el retaule del Sant Àngel Custodi (1731-1732). Tots tres foren destruïts durant la Guerra Civil espanyola, per bé que se’n conserven fotografies de conjunt i els dos relleus laterals de la predel·la del retaule del Sant Àngel Custodi, que es troben al Museu Comarcal de Cervera.
L’anada a Barcelona (1735-1739)
L’1 d’abril de 1735, l’escultor manresà apareix documentat a Barcelona, on durant aproximadament quatre anys treballà, primer, en les obres de l’avantcapella del Roser del convent de Santa Caterina, juntament amb el fuster Sebastià Aldabó, i, després, en el monument de Setmana Santa de la catedral de Barcelona, on comptà amb la col·laboració del seu fill Josep Sunyer i Fontanelles. Fins fa poc, es pensava que l’únic vestigi conservat d’aquest monument era la traça conservada al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC (núm. inv. 4220), atribuïda tradicionalment a Antoni Viladomat i Manalt. L’any 2008, però, S. Mercader va localitzar a la torre del Seny de la mateixa catedral les escultures exemptes de cinc àngels i de les tres virtuts teologals, que estan exposades al museu de la catedral (secció de sant Sever) i a la Pia Almoina. Aquestes dues intervencions provocaren que el gremi d’escultors de la ciutat comtal reclamés el pagament d’impostos al mestre manresà pel fet de treballar sense haver-se col·legiat (1737-1738). Per tal de posar fi al conflicte, Sunyer i Raurell s’avingué a passar l’examen que li permetria agremiar-se i entrà a formar part de la institució l’octubre del 1738.
L’anada a Solsona (1738-1742)
Mentre residia a Barcelona, al carrer d’en Fonollar, degué traslladar-se a Solsona (Solsonès). Una vegada més, el desplaçament era per raons professionals i s’ha de situar en el context de la decoració de la capella de la Mare de Déu del Claustre de la catedral d’aquella ciutat. Es tractava d’un projecte molt ambiciós, que es va dur a terme entre el 1726 i el 1752 i que implicà nombrosos escultors, entre ells el mateix Josep Sunyer i Raurell i Carles Morató i Brugaroles, que va començar a treballar com a fadrí escultor.
L’anada a Berga (1739-1744)
Entorn del 1739 rebé l’encàrrec d’esculpir el retaule major del santuari de Queralt, juntament amb els germans fusters Pau i Francesc Galtaires. Entrat el 1740, la dedicació que exigia aquesta empresa obligà Sunyer i Raurell a tancar el taller barceloní i a traslladar-se permanentment a Berga (Berguedà), on es reuní amb el seu germà, Pau. Tot fa pensar que treballaren conjuntament en el retaule del santuari durant uns quants mesos. Fins que la mort sorprengué Pau Sunyer el 6 de novembre de 1740.
Les darreres obres: Tremp, Moià i Santa Maria de Joncadella
A mesura que passava el temps, Sunyer i Raurell degué veure la necessitat d’associar-se amb algun altre escultor atès el volum considerable de feina i la seva edat avançada. El candidat escollit fou Carles Morató i Brugaroles, amb qui el manresà ja havia treballat a Solsona. Així doncs, l’agost del 1744, Josep Sunyer i Raurell i Carles Morató i Brugaroles contractaren el retaule major de l’església parroquial de Tremp (Pallars Jussà) per un preu de dues mil dues-centes lliures. L’octubre del 1745 contractaren el retaule major de l’església parroquial de Moià (Moianès), valorat en dues mil nou-centes lliures i enllestit l’any 1749.
Finalment, poc abans de morir, el desembre del 1748, l’escultor manresà acceptà dirigir les obres de l’església del santuari de Joncadella, a Sant Joan de Vilatorrada (Bages), la realització material de la qual recaigué en el mestre d’obres manresà Joan Espluga.
