Irene Narezo Dragoné ha estat una artista oblidada, ja que va desenvolupar el seu art a l’ombra del seu espòs —amb qui va conviure tota la vida—, el pintor Federico Beltran Masses (1885-1949), un pintor de forta personalitat i que va gaudir de molta fama en el seu temps. Aquesta ha estat la història d’un grapat de dones artistes, sobretot de les que van viure a principis del segle XX, una època en què la dedicació artística es considerava un entreteniment de dones benestants, no pas una professió. Narezo, com altres pintores del seu moment, es va limitar a pintar el seu entorn i a retratar membres de la família. Un cop casada es va convertir, a poc a poc, en l’ajudant del seu marit a l’estudi fins a deixar de banda la seva obra pròpia.
Irene Narezo Dragoné va néixer el 12 de setembre de 1891 a la ciutat mexicana de San Luis Potosí. Era filla d’un emigrant espanyol, Pablo Roiz de la Parra (1833-1902), procedent de Cantàbria (concretament, del petit poble de Frama, al Valle de Liébana, als Picos de Europa), i d’una mexicana, Sarah Dragoné (1872-1920).
Quan Irene Narezo tenia sis anys, la família va tornar a Espanya i s’instal·laren al poble de Frama, on conservaven la casa natal del pare. Poc temps després, però, es van traslladar a Barcelona i van fixar la residència a Villa Gloria, una magnífica torre situada al número 86 de la travessera de Dalt. Tot i això, cada any estiuejaven a Cantàbria.
El 1902, el pare d’Irene va morir a Barcelona i va deixar la jove vídua, Sarah Dragoné, i els seus quatre fills en una bona situació econòmica. Quan Sarah Dragoné va conèixer el jove pintor Federico Beltran Masses, el va convidar a visitar la casa familiar de Liébana amb l’esperança que es convertís en el seu gendre.
Irene Narezo sempre havia demostrat un gran interès i talent pel dibuix, però no va ser fins que va conèixer el pintor que no va començar a desenvolupar el seu art i a aprendre l’ofici pictòric. Els estius passats a Frama van ser per a ella la millor escola, on, tutelada per Beltran i vencent la timidesa, va fer les primeres passes en el món de la pintura. La seva extraordinària sensibilitat i la facilitat que tenia per al dibuix la van fer una alumna excel·lent. El temps que Narezo i Beltran passaren junts va ser l’escola de la jove, així com el lloc on va néixer un idil·li que va culminar en el casament de la parella, celebrat al cambril de la Verge del monestir de Montserrat el 27 de setembre de 1911. Aleshores, Irene tenia vint anys, i Federico, vint-i-sis.
Durant el viatge de nuvis que la parella va fer per Europa, van visitar els principals museus i van ampliar els seus coneixements amb l’observació i la còpia d’obres dels grans mestres. Irene era una gran observadora, va aprendre molt ràpidament i el seu entusiasme anava creixent a mesura que aprenia noves tècniques i analitzava les obres cabdals dels grans mestres.
Al llarg del temps que la família va viure a Villa Gloria, els dos artistes van compartir l’estudi i va ser allà on Irene va preparar la seva exposició individual a la Sala Parés (1915). Va ser l’única exposició individual que va fer. La mostra va tenir molt ressò i èxit, i la premsa i el públic van descriure Narezo com una sòlida promesa del món pictòric català del moment.
Això no obstant, la pintora no va poder desenvolupar el seu propi art amb tranquil·litat durant gaire temps, ja que aviat la família va decidir traslladar-se a París. Per aquest motiu, Narezo gairebé va deixar de pintar per dedicar-se a ajudar en el trasllat i l’adaptació de la família a la nova ciutat. Cada cop tenia menys temps per dedicar a la seva pròpia obra. Tot i això, el 1919 va presentar dues obres a l’Exposició Hispanoamericana de Saragossa, una de les quals —La enlutada— va obtenir el Gran Diploma d’Honor.
Amb el pas dels anys, el seu espòs gaudia cada vegada de més fama i el temps que Irene havia de dedicar a donar-li un cop de mà havia augmentat de manera proporcional. Tot coincidint amb la mort de la seva mare, Irene va deixar de pintar professionalment per centrar-se a ser mestressa de casa i l’ajudant del seu marit a l’estudi.
Es té constància, però, que el 1925 va presentar obra a l’Exposición de Artistas Ibéricos de Madrid, tot i que es desconeix quines pintures van ser les escollides. També se sap que el 1927 li van concedir el Diploma d’Honor de l’Exposició Internacional de Belles Arts de Bordeus, però tampoc coneixem el motiu pel qual li van donar: no es conserva documentació que indiqui per quina obra se li va atorgar i, de fet, potser només va ser pel seu paper com a ajudant del seu espòs, que va ser el comissari de la mostra.
Beltran Masses i família van residir a París, a la Villa Guibert, una casa palauet al barri de Passy, fins al 1944. Seguidament, es van traslladar al número 3 de l’avenue Raphael, al mateix barri. És a dir, la seva estada a París va ser de gairebé trenta anys. Per aquest motiu, Narezo sempre es va considerar parisenca.
Dos anys després, el 1946, Irene Narezo, per indicació del seu espòs, va començar a desmuntar el domicili familiar per retornar a l’Estat espanyol, on arribarà el 1947 després de superar grans entrebancs deguts al moment polític i a les males relacions entre aquests dos països. En arribar a Barcelona, Narezo es trobà amb el seu espòs, que havia decidit que el seu domicili a la Ciutat Comtal seria una habitació de l’Hotel Ritz. No van cercar una residència més definitiva a Barcelona, perquè, entre altres motius, sempre van creure que la seva era una estada provisional i que, passat un temps, tornarien a París, on havien deixat les seves pertinences.
El mateix 1947, Irene Narezo rebé la Creu de Dama de l’Orde d’Alfons X el Savi.
El 4 d’octubre de 1949, Federico Beltran Masses va morir als seixanta-quatre anys a Barcelona, sense diners, sense cap altra família ni descendència. Tot i això, abans de morir, el pintor era conscient de la mala situació en què es trobava i va encomanar Irene al seu amic i doctor oftalmòleg Jaime Salom Calafat, qui es va comprometre a acollir-la amb la seva família. Aleshores, Irene Narezo tenia cinquanta-vuit anys i va viure a Barcelona amb la família Salom fins al 1970, quan va morir a causa d’una malaltia estomacal.
La influència de Narezo sobre Federico Beltran Masses va més enllà del paper tradicional de musa o d’esposa. Irene Narezo va ser una presència constant en la vida de Beltran al llarg dels anys. Un cop mort el seu espòs, Irene es dedicà a recuperar la seva obra, que tenia emmagatzemada a París, i a recopilar tota la documentació sobre el pintor per tal que el seu llegat i la seva història no es perdessin ni s’oblidessin.
L’obra d’Irene Narezo que coneixem és molt limitada. A l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB), es conserven, fotografiades per Francesc Serra, gran part de les obres que Narezo va exposar a la Sala Parés l’any 1915. Les hem completat amb les fotografies d’altres obres que la mateixa pintora va conservar i que es troben a l’Archivo Federico Beltran Masses (AFBM).
Per tots aquests documents veiem que Narezo no va pintar gaire: els onze olis que van ser presentats a la seva exposició a la Sala Parés de Barcelona, que en la llista d’obres es referencia completa, tot i no tenir-ne més dades. Perquè siguin més fàcils d’identificar, s’han posat amb la referència numerada del Catàleg de la Sala Parés (CSP). També, segons el catàleg, a la mateixa exposició es van poder veure quatre dibuixos —només en tenim tres d’identificats fotogràficament— i alguna nota de color —no tenim cap traç.
A més, s’han pogut trobar imatges d’una altra obra seva, que va ser reproduïda a Esfera (14 de juny de 1919, p. 285). Es tracta d’una pintura titulada Interior, que es va presentar a l’Exposició Hispanoamericana de Saragossa (1919). També s’ha localitzat un altre oli, que es conserva en l’entorn familiar en una col·lecció de París, que és un autoretrat d’una Irene molt jove. A més, encara es conserva una lluneta que representa flors de tardor, que va ser pintada sobre la llinda d’una porta del saló del pis que, en el seu moment, va pertànyer a la família Salom Vidal, situat en el barri de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona.
A continuació, es recull la relació dels olis exposats a la Sala Parés (1915): La ingenua [retrat d’Amelia Narezo] (CSP 5, signada «I. Narezo Dragone. 1914»; 1914, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia; figura 1); Retrato de mi madre (CSP 1; desapareguda); La enlutada (CSP 2; 1915, desapareguda; figura 2); Claudine (CSP 3), oli sobre tela, 66 × 50 cm (París, col·lecció particular); Estudio (CSP 4; desapareguda); Autorretrato (CSP 6; 1915, desapareguda; figura 3); Estudio en color (CSP 7), oli sobre tela, 45 × 41 cm (París, col·lecció particular); Amanecer (CSP 8; desapareguda; figura 4); Vieja montañesa (CSP 9, sense reproducció; desapareguda); Los dos hermanos (CSP 10; desapareguda); Gip, el gallo negresole (CSP 11; desapareguda).
En aquesta mateixa exposició, també es van poder veure alguns dibuixos: Cabeza 1 (CSP 14; 1915, desapareguda); Cabeza 2 (CSP 15; 1915, desapareguda); La maja del abanico (CSP 12; 1915, desapareguda); La mantilla (CSP 13; 1915, desapareguda).
Per acabar, es coneixen dues obres més que no es van incloure en l’exposició de la Sala Parés: Autorretrato, oli sobre tela, 25 × 35 cm (París, col·lecció particular); Interior (c. 1919, desapareguda; figura 5).
No hi ha constància de cap altra obra pròpia seva fins que entre el 1955 i el 1960 va pintar per al saló de la casa de la família Salom una lluneta decorativa (figura 6).