Federico Armando Beltran Masses va gaudir en vida de fama i reconeixement. La seva obra, que comença en un realisme naturalista gairebé antropològic, va evolucionant cap a un estil més simbolista fins a derivar, uns quants anys després, en un clar estil art decó, que era la pura expressió del tipus de vida de la societat frívola i cosmopolita del París on va viure i treballar.
Però Beltran Masses va ser, per damunt de tot, un retratista de societat, qualificat a França de peintre mondaine. Els retrats, generalment de gran format, van ser un sinònim d’estatus, d’èxit i de reconeixement social. En aquestes pintures, Beltran immortalitzà nombrosos personatges de la Belle Époque, persones d’arreu que van residir a París —o van visitar la ciutat— en aquells moments de glòria efervescent dels anys d’entreguerres. Tots ells desitjaven ser immortalitzats pel retratista de moda: escriptors, ballarins, milionaris, maharajàs de l’Índia, personatges de la noblesa o de la reialesa d’arreu i, sobretot, actors de Hollywood van ser protagonistes dels seus retrats. Part de l’èxit del pintor es deu al seu desig de complaure la persona retratada, sovint amagant els seus defectes i, fins i tot, allunyant-se de la realitat de les seves faccions. Beltran cerca mostrar-los com es veuen ells mateixos en somnis i en les seves fantasies. Per aconseguir-ho, dedica una atenció especial als detalls que l’ajuden a definir l’estatus, com la qualitat i riquesa de la seva vestimenta i la joieria, els fons exòtics, la brillantor dels teixits, dels metalls i de les gemmes… El lloc on els situa per retratar-los, així com els fons on els emmarca i la posició amb què els mostra, són exquisidament triats. En el més pur esperit simbolista, a vegades, veiem la dona plasmada com a femme fatale, amb els llavis molt vermells i els ulls vidriosos. Quan pinta nus femenins, són poc realistes i les seves figures molts cops pequen d’andrògines, però hi infon una gran càrrega sexual alhora que sensual.
La nit, els estels i la foscor del blau de les seves escenes es converteixen en una de les característiques més celebrades de la seva obra. De fet, el blau típic de la seva paleta, utilitzat en les escenes nocturnes, va ser denominat blau Beltran.
Tot i que va viure i treballar a París des del 1916 fins al 1946, Beltran no va tenir gairebé cap contacte amb l’art d’avantguarda que es desenvolupa a la capital francesa en aquest moment. Mai no va tenir temptacions de fer abstracció.
Federico Beltran Masses va néixer a Cuba, que aleshores era una colònia espanyola. El seu pare, Luis Beltran de Lis Fernández de Estepona (1859-1904), fou un militar de l’exèrcit espanyol, i la seva mare, Mercedes Masses i Estrada, era filla d’un metge català d’Agramunt (Urgell) emigrat a Cuba i d’una dona cubana nascuda a Matanzas. Beltran Masses es va considerar a si mateix espanyol però cubà de naixement, tot i no haver rebut oficialment la nacionalitat espanyola fins al 1911.
El 1892, la família abandona Cuba i s’instal·la a Barcelona, on Beltran va iniciar la seva formació acadèmica a l’Ateneu Obrer. Després de treballar un temps als magatzems Old England de Barcelona, el 1903 aconsegueix el permís familiar per començar els estudis pictòrics a la Llotja (Escola de Belles Arts de Barcelona) sota la tutela del pintor Antonio Caba (1838-1907). En morir tràgicament el seu pare el 1904, es va veure obligat a mantenir la seva mare, amb dinou anys. Ja ho va fer com a pintor professional.
A l’exposició de l’Ateneu Barcelonès va assolir un reconeixement tan gran que li va permetre traslladar-se a Madrid el 1906 i treballar com aprenent a l’estudi del pintor Joaquim Sorolla (1863-1923). Al llarg de la seva estada a la capital de l’Estat espanyol, va visitar sovint el Museu Nacional del Prado, on va aprofundir en l’estudi de la pintura espanyola del Segle d’Or i dels grans mestres italians. Això, juntament amb el que va aprendre del mestre Sorolla, el va portar a desenvolupar una pintura d’un cert realisme regionalista, que al cap d’un temps va evolucionar cap al naturalisme.
El 1906 participà en l’Exposición Nacional de Madrid i, un any després, en l’Exposició Internacional de Barcelona.
L’any 1908, Sarah Dragoné (1872-1920), vídua de Pablo Narezo, el va convidar a passar l’estiu a la seva casona del poble de Frama, als Picos d’Europa (Santander), on va iniciar una relació amb la seva filla Irene Narezo Dragoné (San Luis Potosí, Mèxic, 1891 - Barcelona, 1970). La seva estada a la petita vall càntabra va exercir tal influència en ell i en la seva pintura que li feu encetar un camí cap a un realisme regionalista inspirat en els temes i els personatges del Valle de Liébana. El 1909 va exposar una sèrie d’obres inspirades en el món rural d’aquesta vall a la Galería Orfila de Madrid i el 1910 va presentar-ne un parell a l’Exposició Universal de Brussel·les, on va ser distingit amb una medalla (figura 1).
Va participar en diverses mostres col·lectives internacionals fins que, el 1910, realitza la primera exposició individual a la Sala Parés, de Barcelona, on comença a definir el seu estil com a simbolista. En aquells moments, Beltran cercava la bellesa per mitjà d’una pintura amb temes idealitzats, que va acabar desembocant en una obra summament decorativista, d’escenes sensuals, en grans composicions al·legòriques plenes de llum i de color. Els seus retrats, tant femenins com masculins, plasmen belleses ideals i exquisides, amb un toc de perversitat ambigua.
El 1911 va contreure matrimoni amb Irene Narezo Dragoné, que era pintora com ell, amb qui va conviure tota la seva vida.
El 1914 presenta una segona exposició individual a la Sala Parés de Barcelona, en la qual mostra una obra ja consolidada en un estil que, tot i ser encara proper al Simbolisme, va derivant cap a l’art decó, però que sempre manté un lleuger to costumista i remarcadament espanyol. L’any 1915, la seva esposa, Irene Narezo Dragoné, realitza una única exposició personal a la Sala Parés. La premsa la va definir com una de les pintores amb més talent a Catalunya.
També el 1915, Beltran presenta La maja marquesa a l’Exposición Nacional de Madrid, d’on va ser retirada perquè es va considerar escandalosa i indecent. Arran d’aquest rebuig, el pintor, molt dolgut amb el puritanisme hispà i convençut que seria molt millor per a la seva carrera, decideix traslladar-se a París. Així, el 1916, la família es va instal·lar en una gran mansió (hôtel particuliere) del barri de Passy de la capital francesa. El mateix any, Beltran va exposar a l’Hotel Palace de Madrid i la seva obra Noche galante va ser comprada pel rei Alfons XIII, amic i admirador de Beltran, qui també el va avalar per aconseguir el permís de residència a França.
El 1918, Beltran va ser nomenat delegat de l’Exposició Hispanofrancesa de Saragossa, que es feu l’any següent, on també va participar com a pintor. El 1919 va participar en l’Exposició Espanyola del Petit Palais de París i, amb l’obra La maja maldita (figura 2), es van consolidar la seva carrera i la seva popularitat.
La Biennal de Venècia del 1920 li va dedicar la sala d’honor. Aquest fet, juntament amb la compra del seu Autoretrat per a la col·lecció de la Galeria dels Uffizi (Florència), concediren el reconeixement internacional definitiu a la seva figura. La ciutat de Venècia i els seus canals i góndoles van marcar molt especialment l’obra de Beltran: van proporcionar inspiració i sentit a les seves fantasies i, de fet, va convertir la ciutat en el fons perfecte i, fins i tot, en la protagonista d’algunes obres.
Beltran va continuar la seva carrera, que estava en ascens, i el 1921 va exposar a la Societé National des Beaux Arts de París i al Cercle Interalié de París, on va exhibir més de cent obres i va publicar, com a catàleg de la mostra, una edició de gravats en paper Arches que reproduïen en blanc i negre les seves millors obres. Dos anys més tard, la Societé des Beaux Arts de Niça li dedica la sala d’honor en la mostra organitzada per Vicente Blasco Ibáñez. El 1924 exposa a la Galerie Trotti, i el Museu de Luxemburg li va adquirir tres obres, que es troben a la col·lecció del Centre Pompidou de París.
Va viatjar als Estats Units el 1924, on va exposar a la galeria Wildenstein de Nova York i a Whitehall Palm Beach. L’actor Rodolfo Valentino, gran amic seu, el va convidar a visitar-lo i li va organitzar una gran exposició el 1925 a Stendhal Art Galleries de Los Angeles per presentar la seva obra a tot Hollywood i als seus amics del món del cinema. El pintor va residir a Los Angeles l’hivern del 1925, convidat a casa de l’actor, a qui va retratar en dues ocasions lluint vestuari de les seves pel·lícules: Caballero jerezano i Dawn le Faucon Noir.
Entre els seus clients i amics americans, hi havia Charles Chaplin, Marion Davies —la va retratar en tres ocasions— i també el magnat William Randolph Hearst, que li va comprar diverses obres per a la seva col·lecció particular. Entre tots ells també el van convertir en el retratista favorit de la jet-set americana: va rebre encàrrecs per retratar membres de famílies adinerades com els Rothschild, els Morgan o els Forbes, entre d’altres.
A finals del 1925 va tornar a París. El 1926, però, ja va passar l’hivern a Madrid, on el Museu Nacional d’Art Modern li va comprar l’obra Noche azul (figura 3), que posteriorment va passar a la col·lecció del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia.
Gràcies a la curiositat i el gust per tot el que era exòtic, el 1927 va viatjar a Sri Lanka (anomenat Ceilan fins al 1972) i a l’Índia a la recerca d’inspiració i exotisme. Potser a instàncies d’Anita Delgado, maharaní de Kapurthala, a qui havia retratat a París el 1919 (figura 4).
El 1928 va ser nomenat comissari de l’exposició homenatge amb motiu del centenari de Francisco de Goya a Bordeus (França), en la qual també va participar com a pintor. El 1929, a la Galerie Javal et Bourdeaux de París presenta una exposició amb il·lustracions per al llibre de Gabriele d’Annunzio Triomphe de la mort, que va ser publicat el 1932. També el 1929 realitza la seva primera exposició individual a Londres, a la New Burlington Gallery, on presenta amb gran èxit de públic l’obra Salomé (figura 5). El 1934 i el 1938 va fer dues altres mostres a la mateixa galeria.
La relació amb el món dels artistes del cinema que havia conegut a Los Angeles va continuar viva des de París, on els actors de Hollywood viatjaven assíduament. Aleshores, va fer diversos retrats a Joan Crawford, Douglas Fairbanks i Pola Negri. El 1930 va tornar a exposar a Nova York. Aquests són uns anys de gran activitat pictòrica, en què se succeeixen exposicions individuals i col·lectives en les millors galeries de París.
El matrimoni Beltran Masses continua residint a París durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945), fins i tot durant l’ocupació alemanya de França (1940-1944). El 1942, Beltran exposa a la Llar Espanyola de París, alhora que imparteix lliçons de pintura. Els encàrrecs de retrats cada vegada són més difícils d’aconseguir i les seves finances ho noten.
El 1943 torna a exposar a l’Hotel Palace de Madrid i a les Galerías Pallarés de Barcelona. El 1944, a causa d’uns greus problemes de salut, el metge li aconsella passar l’hivern en un clima més suau i la parella decideix tornar a Barcelona i s’instal·len a l’Hotel Ritz. L’artista va morir sense descendència a la Ciutat Comtal el 1949, als seixanta-quatre anys. Irene Narezo Dragoné, la seva esposa, va morir el setembre del 1970.
A Beltran les distincions li importaven i el reconfortaven. Per a ell, la fama i el reconeixement externs eren molt rellevants. Al llarg de la seva vida va rebre una gran quantitat de distincions i reconeixements tant nacionals com internacionals, entre els quals cal destacar la Gran Creu de Cavaller de l’Orde de Carles III i de l’Orde Civil d’Alfons XIII (1918), la de Comandant de la Legió d’Honor (1927) i la Gran Creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica (1924), de l’Orde de Malta i la Gran Creu de l’Orde del Mèrit Civil (1943), així com la Gran Creu de Céspedes del Mèrit d’Honor per part de Cuba. Va ser membre de la Hispanic Society (1924) i agregat artístic de la legació cubana a França (1938-1941). També va ser membre de múltiples acadèmies, com ara la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi o l’Institut de França.
