iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Joan Barceló II

(Mestre de Castelsardo?)

  Actiu entre finals del segle XV i inicis del segle XVI -  

Pintura gòtica  Pintura renaixentista 


Obra - Obres destacades - Exposicions - Bibliografia


A principis del segle XVI, l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona era una de les obres més importants de la ciutat. El gener del 1508 es va iniciar la reforma integral de la zona del presbiteri i es va encomanar al mestre Joan Barceló la tasca de crear un nou retaule per a l’altar major. L’escriptura d’encàrrec indica que l’artista va presentar un esbós detallat de l’obra, que s’havia de completar en un termini de cinc anys i per un preu de 1.300 lliures.

Malauradament, Joan Barceló mai no va pintar el retaule, tot i que la junta d’obra el va esperar gairebé tres anys, però el pintor finalment no va respectar el contracte. Més endavant, la construcció es va confiar a Nicolau de Credença i, després de diverses vicissituds, la tasca va passar a Joan de Borgonya, fins que va ser completada cap al 1525 per Pere Nunyes. El políptic es va perdre en el segle XVIII. Durant molts anys, Joan Barceló, conegut per l’encàrrec d’un retaule que mai no va fer, va romandre en l’oblit perquè els estudiosos el van confondre amb un altre pintor del mateix nom, també actiu a Sardenya i que fou autor del petit retaule de la Visitació conservat a la Pinacoteca Nacional de Càller (Sardenya), però originàriament col·locat a l’església perduda de Sant Francesc d’Estampatx (Sardenya).

Una de les característiques d’aquest petit retaule, amb una clara empremta valenciana, és el cartutx pintat al panell central, en què s’indica el nom de l’autor: «Johan[n]es Barcelo / me fecit». La signatura del quadre i el descobriment d’un document del 1488 en què s’encarregava al «mestre Johan Barsalo» la creació d’un retaule perdut destinat a l’Alguer van fer que els estudiosos consideressin que l’autor dels panells de Càller era el mateix pintor al qual es va encarregar el retaule de l’altar major de Santa Maria del Pi. En els documents d’arxiu, els noms dels dos artistes es transcriuen amb diferents grafies: «Johanots Barceló» (Barcelona, 1485), «Johan Barsalo» (Alguer, 1488), «Iohan Barceló» (Sàsser, 1494), «Joan Barçaló» (Barcelona, 1508), «Joanes Barcalo» (Sàsser, 1510) i «Johanne Barceló» (Sàsser, 1516). Aquestes variants i l’absència d’altres obres signades o directament atribuïbles a Joan Barceló van fer que els estudiosos els consideressin erròniament com una sola persona.

En l’estat dels estudis a principis de la segona dècada del segle XXI, aquesta proposta ja no és sostenible perquè s’ha demostrat que els dos pintors, documentats durant un període de més de trenta anys, van néixer en llocs diferents. Joan Barceló I, a qui s’atribueix el retaule de la Visitació, és un «pintor natural de Tortosa», mentre que el pintor al qual van encarregar l’elaboració del retaule de Santa Maria del Pi el 1508, que convencionalment anomenem Joan Barceló II, és un «pintor natural del Camp de Tarragona», comarca ben definida en termes geogràfics i no es pot confondre amb Tortosa ni sobreposar-la a aquesta ciutat, ja que en l’època, com avui, estava històricament limitada a diferents àmbits jurisdiccionals i a territoris absolutament llunyans.

Joan Barceló II va estar actiu entre finals del segle XV i principis del segle XVI, però no sabem exactament quan va néixer ni per quins motius es va traslladar a Sardenya. La tesi més fascinant és la que l’imagina vinculat a Joan Barceló I, de qui podria haver heretat el taller, però, per desgràcia, no hi ha evidència documental que avali aquesta hipòtesi. A través de la lectura de registres d’arxiu, descobrim que el pintor, documentat a Barcelona, va residir a Sàsser des del 1494, juntament amb la seva esposa Antonusca Puliga, filla de Zacaria Puliga, que el 1504 va obtenir, a la Cort d’Espanya, el càrrec d’alcalde extraordinari de la ciutat. Joan Barceló II sembla ben integrat al Sàsser del segle XVI, on era propietari d’una casa i d’un terreny i vivia en un edifici a la plaça central de la ciutat. El 1508, el pintor està documentat a Barcelona, a càrrec de la important comissió per al retaule de Santa Maria del Pi i, posteriorment, a Tarragona, mentre que el 1510 el trobem de nou a Sardenya, tal com testimonien els documents catalans i confirmen els documents de Sàsser, en què apareix per última vegada l’any 1516.

No sabem exactament la data de la mort del «mastru Johanne Barcelo pintor», però sabem el destí de la seva família, la qual es va extingir a finals de segle sense que cap dels fills de l’artista seguís l’activitat del pare.

Definit el quadre biogràfic de Joan Barceló II continua sent un misteri l’activitat del seu taller, ja que, de moment, cap de les obres que han arribat fins als nostres dies pot remuntar-se des del punt de vista documental al «pictor Saceris civis». Aquest misteri posa de manifest una gran anomalia historiogràfica. D’una banda, observem una activitat de més de vint anys de taller, ben documentada i prou important en l’escena artística del gòtic tardà per arreplegar de la competència un encàrrec de prestigi com el de l’altar major de Santa Maria del Pi. De l’altra, comptem amb el nom d’un artista destacat, però confinat en un àmbit estret com el sardocatalà, en el qual aparentment no trobem cap pintura que se li pugui atribuir. Aquest va ser el punt de partida perquè els estudiosos busquessin rastres de les seves obres en col·leccions internacionals i reconsideressin les atribucions dels catàlegs assignades mentrestant a altres artistes anònims. Certament, els esdeveniments que van envoltar l’encàrrec del retaule que mai no va arribar a executar Barceló II ajuden a delinear el perfil del pintor que va haver de treballar en un context cada vegada més orientat a les formes italianitzants de la pintura renaixentista. Així ho evidencien les peculiaritats dels artistes que el van succeir en l’encàrrec català (Nicolau de Credença, Joan de Borgonya i Pere Nunyes), la qual cosa demostra que la intenció dels mecenes de Santa Maria del Pi era posseir un políptic allunyat dels fons daurats i les formes tardogòtiques que els tallers catalans encara produïen només uns anys abans. Per tant, és plausible que Joan Barceló II representés eficaçment les instàncies artístiques que pretenien superar les matrius del gòtic tardà, renovant el llenguatge pictòric amb l’originalitat i la qualitat necessàries per prevaler en competència amb els tallers catalans més importants.

Els artistes amb tals característiques actius a la Sardenya de principis del segle XVI no són gaires. Entre ells, les tendències italianitzants més actualitzades les van difondre el Mestre de Castelsardo, Giovanni Muru, el Mestre de Sanluri i Pietro Cavaro, que, en alguns casos, van ser capaços d’anticipar-se als llenguatges pictòrics que es van estendre lentament a Catalunya. Per això, entre les propostes d’identificació del catàleg de Joan Barceló II, la hipòtesi més fiable fins al moment és la que el superposa i l’identifica amb la figura de l’artista català tardogòtic més important i actiu a Sardenya en aquells anys, és a dir, l’anomenat Mestre de Castelsardo. La hipòtesi, que encara manca de proves documentals, reprèn una proposta ja formulada per estudiosos en el passat i es basa essencialment en el fet que la trajectòria artística del mestre anònim és perfectament superposable a les etapes de la vida de Joan Barceló II que han sorgit dels documents d’arxiu.

El Mestre de Castelsardo va estar actiu a Sardenya, Catalunya i Còrsega entre finals del segle XV i principis del segle XVI. No se’n coneix la identitat, el nom li va ser atribuït per Enrico Brunelli en l’estudi de la seva primera obra coneguda, el retaule de Castelsardo (Sardenya). Brunelli el considerava «superiore a ogni altro dei suoi contemporanei» i tots els estudiosos coincideixen que el Mestre de Castelsardo és un dels protagonistes més originals del panorama artístic de la pintura gòtica tardana catalana. Va crear importants obres pictòriques en col·laboració amb un taller ben estructurat i actualitzat en relació amb les innovacions estilístiques provinents dels vessants italià i flamenc. A Castelsardo hi ha un dels seus retaules més importants (s’ha conservat descompost i incomplet), pintat presumiblement en la fase inicial de la seva carrera artística (figura 1). Es tracta d’una obra que combina formes del gòtic tardà, fons daurats i rica decoració d’origen català amb la monumentalitat de la figura humana que s’inspira en models italians. En canvi, a Tuili, un petit poble del sud de Sardenya, es conserva l’únic políptic intacte en totes les seves parts (figura 2). És el magnífic retaule de l’església de Sant Pere, encarregat per la família Santa Cruz l’any 1500 i que representa l’expressió de la plena maduresa del llenguatge pictòric del mestre, que en aquesta obra abandona definitivament els fons daurats, obre els horitzons a l’espacialitat italiana i defineix els personatges amb múltiples referències extretes de gravats procedents del nord d’Europa. Després de la creació del retaule de Tuili, el Mestre es va traslladar a Barcelona, on va pintar la Mare de Déu de la Llet (figura 3) i el Calvari de la col·lecció de J. A. Roura i Comas (figura 4), que probablement eren compartiments del mateix retaule. En la taula amb la Mare de Déu, procedent de la Col·lecció Muntadas i conservada als dipòsits del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), hi ha un dels elements més originals i rars de la producció del Mestre: per a les figures de la Mare de Déu i del nen empra una còpia exacta del dibuix utilitzat l’any 1490 per Lorenzo di Credi per pintar la seva «Madonna del latte», que es conserva a la National Gallery de Londres. Aquesta novetat demostra la plena actualització del diccionari figuratiu renaixentista i la capacitat del Mestre d’adaptar-lo a la llengua pictòrica del gòtic tardà català. En els mateixos anys, el Mestre va col·laborar en l’acabament del retaule de l’església de Sant Vicenç de Sarrià, a Barcelona, que el taller de Jaume Huguet havia deixat inacabat. S’atribueixen al Mestre de Castelsardo tres panells: la Flagel·lació de sant Vicenç (figura 5), Sant Vicenç a les graelles i la Mort de sant Vicenç, tots exposats al MNAC. El retaule de Sant Vicenç de Sarrià representa, doncs, un enllaç fonamental per a la lectura i descodificació dels llenguatges pictòrics barcelonins que des de Jaume Huguet arriben fins a les albors de principis del segle XVI, passant de la concepció del gòtic tardà de la pintura als renovats diccionaris figuratius de la marca renaixentista que imposen nous equilibris compositius a causa de l’aplicació de les més estrictes regles de la perspectiva. Entre totes les taules de Sarrià, en la Flagel·lació de sant Vicenç, el Mestre de Castelsardo exhibeix com mai nombroses cites «classicistes», que testimonien una època força avançada (pels volts dels anys 1500-1508), així com un coneixement acurat del nou llenguatge pictòric italià i nord-europeu. Ell forma part d’una tradició figurativa més àmplia que va tenir gran fortuna a Europa i que va arribar a Catalunya a través de la mediació d’artistes eclèctics com el Mestre de Castelsardo.

De nou a Sardenya, cap al 1510, el pintor va crear, entre altres obres, el retaule de la Porciúncula per a l’església de Sant Francesc d’Estampatx, a Càller. El políptic, només parcialment conservat, marca la transposició plena de la tradició huguetiana, a través de la col·laboració amb el taller dels Vergós a Barcelona. L’activitat del Mestre és molt estesa i les seves obres van viatjar, van arribar amb ell a Catalunya i als centres més remots de Còrsega i Sardenya, però és al nord de l’illa on podem atrapar les empremtes més interessants de la seva activitat i, en particular, a Sàsser. Entre els segles XV i XVI, la ciutat era la més poblada de l’illa, estava en plena expansió urbanística i econòmica i els contactes comercials, polítics i artístics amb Barcelona eren coneguts i molt estrets. A més, a Sàsser residien artistes italians, per la qual cosa és el lloc més adequat per acollir i contextualitzar històricament i artísticament les fortíssimes influències lígurs, llombardes, venecianes i florentines que es troben en l’obra del Mestre de Castelsardo. Aquestes només es poden comprendre plenament segons la hipòtesi que visqués al nord de Sardenya i no, com creuen alguns estudiosos, a Càller. Un suport addicional a aquesta hipòtesi procedeix de les assignacions al Mestre de Castelsardo dels dos retaules destinats a Còrsega que li va encarregar Rinuccio della Rocca. El poderós senyor cors en els seus passatges sards estava documentat al nord de Sardenya i, en particular, a Sàsser, on ja vivia una branca de la seva família des de la primera meitat del segle XIV; per tant, és presumible que els encàrrecs dels dos retaules també tinguessin lloc en aquella ciutat.

Finalment, la ubicació de les obres conservades del Mestre, la relació amb Giovanni Muru —el seu reconegut col·laborador que és autor de la predel·la del retaule d’Ardara— i els contactes estilístics amb la pintura de Joan Barceló I, també documentat a la ciutat, són elements que reforcen la tesi que assenyala Sàsser com el centre on el misteriós Mestre de Castelsardo va tenir el seu taller, igual que els documents testifiquen que ho va ser per a Joan Barceló II. La trajectòria artística del Mestre de Castelsardo, el desenvolupament diacrònic del qual és debatut pels historiadors, no sols és superposable a la biografia de Joan Barceló II, que va treballar a Barcelona, Tarragona i de nou a Sardenya en els mateixos anys en què l’anònim mestre hi va treballar, sinó que es considera un referent imprescindible i difícilment igualable quant a novetat, originalitat i qualitat pictòrica en el panorama artístic català del gòtic tardà posthuguetià.

Els orígens de la pintura del Mestre de Castelsardo estan arrelats en el context cultural catalanoaragonès del canvi de segle, però és com si aquestes arrels es ramifiquessin en diversos territoris alhora. L’artista va absorbir mòduls i suggeriments pictòrics d’Itàlia i de Flandes (Bèlgica), a banda d’acceptar i reformular amb gran originalitat models presos dels cartoni de Lorenzo di Credi i dels gravats d’Albrecht Dürer, de Martin Schongauer, i del Mestre FVB modificant i actualitzant constantment el diccionari figuratiu de la seva producció artística. La seva és una pintura elàstica, variable, multiforme, que troba referències clares i admiradors directes tant a Tarragona i Barcelona com a Sardenya. Es tracta d’una pintura amb diversos trets característics (volums, signe i fisonomia) que romanen constants dins dels continus canvis de registre pictòric que es van convertir en la seva fortuna, distingint-lo en el panorama artístic català de principis del segle XVI. El laboriós procés de transformació del diccionari figuratiu del qual el mestre i el seu taller es van convertir en protagonistes va avançar a través de la hibridació d’esquemes i de fórmules compositives tardogòtiques que van convergir, sense ruptures abruptes, cap a formes italianitzants més madures i de vigorosa personalitat. Les innovacions introduïdes pel Mestre de Castelsardo en els panells destinats al retaule de Sarrià, per exemple (figura 5) tenen poques semblances amb les obres produïdes pels tallers contemporanis actius a Barcelona i representen un dels millors exemples pictòrics del panorama artístic català de principis del segle XVI.

Per aquest motiu, cal suposar que els trets estilístics que van conquistar els mecenes del retaule destinat a Santa Maria del Pi procedien del taller que, en aquell moment, era el més representatiu del nou curs pictòric sardocatalà posthuguetià. Un taller dirigit per un pintor de qualitat, actual i actiu en el mateix circuit artístic, en les mateixes ciutats, en els mateixos anys i amb la mateixa importància que presumiblement tenia Joan Barceló II, qui, en aquest punt, podem suposar per raons històriques, estilístiques i deductives que va ser el Mestre de Castelsardo.

Obra

Retaule de Castelsardo (1488-1490, catedral de Sant Antoni Abat i Museu Diocesà de Castelsardo, Sardenya); Sant diaca (1488-1500, Pinacoteca Nacional de Sàsser, Sardenya); Crucifixió de Tallanu (1492-1494, església parroquial de Santa Llúcia de Tallanu, Còrsega); retaule de Tallanu (1496-1499, església parroquial de Santa Llúcia de Tallanu, Còrsega); retaule de Tuili (1500, església parroquial de Sant Pere de Tuili, Sardenya); retaule de la Trinitat (1500-1505, Museo e Centro di Documentazione de Codrongianos, Sardenya); Flagel·lació de sant Vicenç, Martiri de sant Vicenç a les graelles, Mort de sant Vicenç al llit i compartiments del retaule major de l’església de Sant Vicenç de Sarrià (1500-1508, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Mare de Déu de la Llet (1500-1509, MNAC); Calvari (1500-1508, Museu Diocesà de Tarragona, col·lecció de J. A. Roura i Comas); retaule de la Porciúncula (1509-1515, Pinacoteca Nacional de Càller, Sardenya); Sant Francesc renuncia als béns terrenals (1510-1515, Col·lecció Crobu); Annunciazione (1510-1515, Museu Diocesà de Iglesias, Sardenya); Mare de Déu amb l’Infant, àngels i dos comitents (1510-1515, Birmingham, Museum and Art Gallery); Sant Antoni de Pàdua (c. 1510-1515, Bari, col·lecció particular); predel·la de San Gavino Monreale (principi del segle XVI, Museu Diocesà d’Ales, Sardenya); estendard processional de la Pietat (principis del segle XVI, localització desconeguda).

Obres destacades

Exposicions

«Arte catalana nel Nord Sardegna» (Palazzo Ducale, Sàsser, 13 d’agost - 30 de setembre de 1983); «Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti» (Chiostro di S. Domenico, Càller, 26 de novembre - 20 de desembre de 1983); «Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti» (Cittadella dei Musei, Càller, 26 de desembre de 1983 - 20 de gener de 1984); «La Corona d’Aragona: un patrimonio comune per Italia e Spagna. Sec. XIV-XV» (Cittadella dei Musei, Càller, 27 de gener - 31 de març de 1989); «Retabli: Sardinias sacred art of the fifteen and sixteen centuries» (IBM Gallery of Science and Art, Nova York, 14 de desembre de 1993 - 29 de gener de 1994); «Devozione e restauro. Mostre di opere d’arte religiose del Nord Sardegna restaurate» (Galleria Comunale d’Arte, Càller, 30 de març - 13 d’abril de 1988); «Devozione e restauro. Mostre di opere d’arte religiose del Nord Sardegna restaurate» (Museo Sanna, Sàsser, 19 d’abril - 2 de maig de 1998); «L’ Arte di Francesco. Capolavori d’Arte italiana e Terre d’Asia dal XIII al XV secolo» (Galleria dell’Accademia, Florència, 31 de març - 11 d’octubre de 2015); «Restituzioni. Tesori d’arte restaurati» (Reggia di Venaria, Torí, 28 de març - 16 de setembre de 2018); «Rinascimento visto da Sud. Matera, l’Italia meridionale e il Mediterraneo tra ‘400 e ‘500» (Palazzo Lanfranchi, Matera, 19 d’abril - 19 d’agost de 2019).

Bibliografia

Enrico Brunelli, «Appunti sulla storia della pittura in Sardegna. Pittori spagnoli del Quattrocento in Sardegna» (L’Arte, núm. X, 1907, p. 370); Carlo Aru, «Storia della pittura in Sardegna nel secolo XV», a Anuari MCMXI-XII (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1912, p. 508-529); Enrico Brunelli, «Un quadro sardo nella Galleria di Birmingham» (L’Arte, núm. XXI-XXII, 1919, p. 232-242); Enrico Brunelli, «L’Ancona di Tuili» (L’Arte, núm. XXIII, 1920, p. 114-119); Carlo Aru, «La pittura sarda nei secoli XV e XVI», a Atti del X Congresso internazionale di Storia dell’Arte in Roma (Roma, 1912), actes del congés (Roma, Maglione & Strini, 1922, p. 263-269); Georgiana Goddard King, Sardinian Painting. The painting of the gold backgrounds (Nova York et al., Green Longmans and Co. et al., 1923, p. 89-118); Carlo Aru, «La pittura sarda nel Rinascimento» (Archivio Storico Sardo, núm. XV, 1924, p. 3-25); Carlo Aru, «La pittura sarda nel Rinascimento. I documenti d’Archivio» (Archivio Storico Sardo, núm. XVI, 1926, p. 161-223); Carlo Aru, «Il Maestro di Castelsardo» (Annali della facoltà di Lettere e Filosofia dell’Università di Cagliari, núm. I-II, 1927, p. 27-54); Solomon Charles Kaines Smith, «Spanish painting», a E. Allison Peers (dir.), Spain a companion to Spanish studies (Londres, 1929, p. 186-209); Maties Muntada i Rovira, La Colección Muntadas: pinturas, esculturas en piedra y madera policromada y otros objetos de alto interés correspondientes a los siglos XII al XIV, pinturas, retablos, altares, trípticos de los siglos XV y XVI (Barcelona, 1931, p. 37); Chandler Rathfon Post, A history of Spanish painting, 14 vol. (Cambridge, Harvard University Press, 1930-1966, vol. VI, p. 84; vol. VII, p. 442-448; vol. VIII, p. 489-496; vol. XII, I, p. 461-496 i 539-542); Dionigi Scano, «Avanzi e ricordi in Cagliari di un insigne monumento francescano» (Palladio, núm. XVI, 1938, p. 126); Carlo Aru, «L’arte italiana in Corsica» (Mediterranea, Càller, núm. únic, 1939, p. 101); Raffaello Delogu, «Primitivi spagnoli nella Pinacoteca di Cagliari» (Le Vie d’Italia, núm. XLVIII, 1941, p. 1237-1241); Josep Maria Madurell Marimón, «Pedro Nunyes y Enrique Fernandes, pintores de retablos (Notas para la historia de la pintura catalana de la primera mitad del siglo XVI)» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, núm. 4, 1944. p. 70-89); Joan Ainaud de Lasarte, «La pintura dels segles XVI i XVII», a Joaquim Folch i Torres, L’art català (Barcelona, 1958, vol. II, p. 73-94); Joan Ainaud de Lasarte, «Les relacions econòmiques de Barcelona amb Sardenya i la seva projecció artística», a VI Congreso de Historia de la Corona d’Aragón (Sardenya, 1957), actes del congrés (Madrid, 1959, p. 637-645); Renata Serra, Retabli pittorici in Sardegna nel Quattrocento e nel Cinquecento (Roma, 1980, p. 28-60); Rossella Sfogliano, «Il retablo di Castelsardo» (Archivio Storico Sardo di Sassari, núm. VII, 1981, p. 284-295); Foiso Fois, «Marti Torner pittore dai molti nomi» (Anuario de Estudios Medievales, 1983, p. 423-552); Joan Ainaud de Lasarte, «La pittura sardo-catalana», a I Catalani in Sardegna (Cinisello Balsamo, 1984, p. 111-122); Joan Ainaud de Lasarte, «La pittura sardo-catalana», a Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna, retabli restaurati e documenti, catàleg de l’exposició (Càller, 1985, p. 25-29); Daniele Pescarmona, «Considerazioni in margine ad alcuni problemi offerti in discussione dalla mostra», a Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna, retabli restaurati e documenti, catàleg de l’exposició (Càller, 1985, p. 41-50); Marcella Serreli, «Maestro di Castelsardo. Retablo della Porziuncola», a Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna, retabli restaurati e documenti, catàleg de l’exposició (Càller, 1985, p. 125-127); Joaquim Garriga i Riera, Història de l’art català, vol. IV: L’època del Renaixement. S. XVI (Barcelona, Edicions 62, 1986, p. 63, n. 84); Daniele Pescarmona «La pittura in Sardegna nel Quattrocento», a Federico Zeri (dir.), La pittura in Italia, vol. 2: Il Quattrocento (Milà, 1987, p. 488-496 i 688-689); Gabriella Olla Repetto (dir.), La Corona d’Aragona: un patrimonio comune per Italia e Spagna. Sec. XIV-XV (Càller, 1989); Caterina Limentani Virdis, «Sardegna, Spagna, Fiandre e dintorni più o meno immediati fra Quattro e Cinquecento» (Archivio Storico Sardo, núm. XXXVI, 1989, p. 129-152); Joaquim Garriga i Riera, «Imatges amb punt: el primer ressò de la perspectiva lineal en la pintura catalana vers 1490-1500» (D’Art, núm. 16, 1990, p. 59-79); Renata Serra, Pittura e scultura dall’età romanica alla fine del ‘500 (Nuoro, Ilisso, 1990, p. 108-141 i 278, targetes editades per Roberto Coroneo núm. 50-57, 59-60 i 66); Joan Bosch i Ballbona, «Autor desconegut anomenat Mestre de Castelsardo», a Prefiguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona, 1992, p. 328-333); Rosa Alcoy, «Retaule de Sant Vicenç de Sarrià», a Jaume Huguet, 500 anys (Barcelona, 1993, p. 154-159); Retabli. Arte in Sardegna nei secoli XV e XVI (Càller, 1993, p. 99); Marie José Forconi, «Courants artistiques de la Ligurie à la Catalogne entre la fin du XVe et le dèbut du XVIe siècle: l’exemple de la Corse», a Arts et culture: une vision méridionale (IV Congrés de l’APAHAU, Montpeller, 1996), actes del congrés (París, 2001, p. 147-154); Francesc Ruiz i Quesada, «Els Vergós i el retaule de Sant Esteve de Granollers. Un nou apropament a la seva complexitat», a Entra a l’església gòtica de Granollers (Granollers, 1997, p. 74-81); Luigi Agus, Gioachino Cavaro, il Maestro di Castelsardo (Càller, 2000); Simone Mereu, «Osservazioni sull’opera del Maestro di Castelsardo» (Studi Sardi, núm. XXXII, 2000, p. 367-384); Caterina Limentani Virdis i Maria Pietrogiovanna, Polittici. Pale d’Altare dal Gotico al Rinascimento (Verona, 2001, p. 370-379); Fernanda Poli, «La prospettiva nelle opere del Maestro di Castelsardo» (Archivio Storico Sardo, núm. XLI, 2001, p. 387-483); Rosa Alcoy, «Los santos franciscanos de Filadelfia. Culto hagiográfico en Cerdeña y revisión de estilos en algunas tablas góticas vinculadas a los Vergós», a Giampaolo Mele (cur.), Chiesa, potere politico e cultura in Sardegna dall’età giudicale al Settecento (2° Convegno Internazionale di Studi, Oristany, 7-10 desembre 2000), actes del congrés (Oristany, 2005, p. 13-68); Miquel Mirambell i Abancó, «El Mestre de Castelsardo», a L’art gòtic a Catalunya, vol. VI: Pintura III. Darreres manifestacions (Barcelona, 2006, p. 267-270); Aldo Pillittu, «Maître de Castelsardo», a A. L. Serpentini (dir.), Dictionnaire historique de la Corse (Albiana, 2006, p. 587-588); Maria Grazia Scano, «Presències catalanes a la pintura de Sardenya», a L’art gòtic a Catalunya, vol. VI: Pintura III. Darreres manifestacions (Barcelona, 2006, p. 245-255); Joaquim Garriga i Riera, «L’impianto spaziale di dipinti catalani e sardi del Quattrocento», a Caterina Limentani Virdis (dir.), Nord/Sud. Presenze e ricezioni fiamminghe in Liguria, veneto e Sardegna (Pàdua, 2007, p. 61-71); Aldo Pillittu, «Nuovi scenari per il Maestro di castelsardo e per la pittura in Sardegna fra Quattrocento e Cinquecento», a Antonello Mattone i Alessandro Soddu (dir.), Castelsardo. Novecento anni di storia (Roma, 2007, p. 695-738); Luigi Agus, «Le botteghe pittoriche della prima metà del Cinquecento nel Capo di Sopra» (Martis, l’Anglona e la Sardegna nella Storia. Cronache di Archeologia, Sàsser, núm. 7, 2008, p. 115-127); Montserrat Jardí Anguera, «Juan de la Abadía y la pintura aragonesa del siglo XV. La “Virgen de la Leche” del Museu Nacional d’Art de Catalunya» (Goya, núm. 330, 2010, p. 3-15); Aldo Pillittu, «Una crocefissione di provenienza sarda della cerchia del Maestro di Castelsardo» (Archivio Storico Sardo, núm. XLVI, 2011, p. 795-831); Lucia Siddi, La predella di San Gavino Monreale. Riscoperta e restauro (Càller, 2011); Luigi Agus, «Il Maestro di Castelsardo, la genesi della scuola di Stampace e i rapporti con il ponente ligure» (Parola, núm. 24, juliol-desembre 2013, p. 315-345); Alessandra Pasolini (dir.), I retabli sardo-catalani dalla fine del XV agli inizi del XVI secolo e il Maestro di Castelsardo (Càller, Cittadella dei Musei, 13-14 desembre 2012), actes del congrés (Càller, 2013); Enrico Pusceddu, Joan Barceló II (già Maestro di Castelsardo): questioni di pittura in Sardegna intorno al 1500, 2 vol. (tesi doctoral dirigida per Rosa Alcoy; Barcelona, Universitat de Barcelona, 2013); Marco Antonio Scanu, «Il Retablo della Porziuncola del Maestro di Castelsardo nella Pinacoteca Nazionale di Cagliari. Rilettura delle vicende e dell’iconografia» (Biblioteca Francescana Sarda, núm. XV, 2013, p. 113-182); Laura Donati i Ombretta Cocco, Leggere l’invisibile. Storia, diagnostica e restauro del retablo di Castelsardo (Roma, 2015); Enrico Pusceddu, «Il collezionista inglese William Middleditch Scott (1835-1916) e la tavola della Madonna in trono col Bambino, angeli e committenti del Maestro di Castelsardo», a Rossana Martorelli (dir.), Itinerando. Senza confini dalla preistoria ad oggi. Studi in onore di Roberto Coroneo (Perusa, 2015, vol. 1.3, p. 1407-1429); Mauro Salis, Rotte mediterranee della pittura. Artisti e committenti tra Sardegna e Catalogna nella prima età moderna (Perpinyà, 2015); Giovanni Zanzu, «Dipinti scomparsi», a Rossana Martorelli (dir.), Itinerando. Senza confini dalla preistoria ad oggi. Studi in onore di Roberto Coroneo (Perusa, 2015, vol.1.3, p. 1275-1285); Enrico Pusceddu, «Un Re di fiori per Nerone: modelli desunti dalle stampe nelle botteghe sardo-catalane (1488-1518)» (Locus Amoenus, Bellaterra, núm. 14, 2016, p. 49-61); Mauro Salis, «Un’aggiunta al Maestro di Castelsardo: il frammento di predella con San Francesco rinuncia ai beni terreni. Lettura preliminare e restauro» (Locus Amoenus, Bellaterra, núm. 14, 2016, p. 49-61); Marco Antonio Scanu, Il retablo di Tuili. Depingi Solempniter. Uomini, viaggi e vicende attorno al Maestro di Castelsardo (Ghilarza, Iskra, 2017); Caterina Limentani Virdis i Maria Vittoria Spissu, La via dei retabli. Le frontiere europee degli altari dipinti nella Sardegna del Quattro e Cinquecento (Sàsser, Carlo Delfino Editore, 2018, p. 193-210); Francesco Tamponi, Il retablo perduto. Cronografia di un’ipotesi (Carbonia, Susil Edizioni, 2019); Enrico Pusceddu, «La mort al Calvari, La flagel·lació de sants, El martiri a les graelles», a Rosa Alcoy (dir.), Iconografies de la justícia en l’art català medieval i modern (Barcelona, Grup d’investigació Emac, 2022, p. 312-313, 340-341 i 372-373).

Enrico Pusceddu
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat