Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans

Joan Barceló I

Actiu a finals del segle XV -

Art gòtic Pintura gòtica

A la Pinacoteca Nacional de Càller (Sardenya) es conserva el petit retaule de la Visitació (figura 1), realitzat a finals del segle XV. Es caracteritza per un element molt rar en les obres supervivents de la pintura sardocatalana de la baixa edat mitjana, que és la presència d’un petit cartutx, pintat a la base del compartiment central, en el qual apareix la inscripció en minúscula gòtica: «Joha(nn)es Barcelo me fecit». Aquesta signatura i la identificació de l’autor del retaule han estat durant molt de temps objecte de debat per part dels estudiosos que, entre finals del segle XIX i els primers anys del segle XX, van buscar indicis útils per definir el perfil artístic del desconegut pintor. Els dubtes sobre la seva identitat real es van resoldre definitivament l’any 1931, amb la publicació per part de Carlo Aru de l’article titulat «Un documento definitivo per l’identificazione di Giovanni Barcelo». En el text, l’estudiós va fer públic que havia descobert a la Biblioteca Universitària de Sàsser (Sardenya) un contracte estipulat el 7 de juny de 1488 pel qual s’encarregava al pintor Joan Barceló de pintar el gran retaule destinat a l’altar major de la reformada església de Sant Francesc de l’Alguer (Sardenya). Concretament hi deia: «Capitols fets fermats inhits passats e concordats entre lo magnifich en Guaspar Romanga obrer de la sglesia e monestir de Sanct Francesch de la present vila del Alguer de una part e mestre Johan Barsalo pintor natural de Tortosa de la part altra».

La proximitat cronològica entre la realització del retaule de Càller signat per Barceló (estilísticament referible a les últimes dècades del segle XV) i el contracte de l’Alguer, signat l’any 1488, permeté als historiadors coincidir en el fet que es tractava del mateix pintor. Aquestes dades, combinades amb el descobriment d’altres documents sardocatalans en els quals Joan Barceló apareix en diferents situacions, han permès dibuixar un quadre biogràfic de l’artista nascut a Tortosa (Baix Ebre) que sembla haver estat actiu a Barcelona, Tarragona, Alguer, Sàsser i Càller entre finals del segle XV i principis del segle XVI. Les petjades de la seva activitat parteixen, presumiblement, del 1472 —referència indicada pel professor Ainaud de Lasarte, però que malauradament no s’ha pogut comprovar en fonts documentals—, passen pel 1485 —any en què es va documentar a Barcelona— i el 1508 —any en què va ser l’encarregat de realitzar el prestigiós altar destinat a l’altar major de Santa Maria del Pi de Barcelona— fins a arribar, a través d’alguns testimonis documentals del 1510 al 1516 —any en què trobem les últimes traces de la seva presència a Sàsser. Segons aquesta reconstrucció, tot el corpus documental trobat fins ara sobre Joan Barceló es remunta a l’activitat d’un sol artista, del qual només tenim una obra, que va treballar a les més importants places sardocatalanes i que aparentment va ser capaç de mantenir encàrrecs i fortuna estilística durant quaranta anys en presència d’un mercat artístic que, a principis del segle XVI, s’anava actualitzant i remodelant ràpidament d’acord amb les innovacions del Renaixement.

La primera reconstrucció del quadre històric, traçada a principis del segle XX i confirmada encara ben entrat el segle XXI per alguns estudiosos, va acompanyada d’una altra proposta que difereix de l’anterior i considera dissonant la hipòtesi que un pintor clarament conservador en relació amb els trets estilístics de la pintura valenciana de finals de segle pogués salvaguardar la seva fortuna estilística i comercial des del 1485 (o 1472) fins al 1516 aconseguint guanyar, entre d’altres, un dels encàrrecs més prestigiosos de la plaça barcelonina de principis del segle XVI, com era el del retaule per a l’altar major de Santa Maria del Pi. Aquesta segona hipòtesi historiogràfica, doncs, afirma que no tots els documents que testimonien la presència de Joan Barceló trobats fins al 2024 entre Sardenya i Catalunya es remunten només al pintor tortosí autor del retaule de la Visitació, sinó que cal dividir-los segons les rutes traçades per les fonts documentals de Santa Maria del Pi, entre aquest artista i un segon Joan Barceló, que, a finals del segle XV i presumiblement fins al 1516, visqué i treballà a Tarragona, Barcelona i Sàsser (vegeu l’entrada de Joan Barceló II en aquesta obra). En suport d’aquests arguments hi ha estudis dels anys vint del segle XXI que han posat de manifest que el Joan Barceló encarregat l’any 1508 de la realització del retaule destinat a Santa Maria del Pi era, en realitat, originari del Camp de Tarragona, i no de Tortosa. Va ser un artista especialment buscat en el mercat barceloní de principis del segle XVI i, per tant, presumiblement, actualitzat en els nous llenguatges pictòrics renaixentistes, ja assimilats pel mercat artístic sardocatalà i molt allunyat de les maneres del pintor que vint anys abans pintava el retaule de la Visitació. Segur que la discussió entre historiadors es mantindrà durant molt de temps i amb l’esperança de trobar més documents capaços de donar suport o refutar aquests arguments, analitzem l’obra, l’única adscrita per unanimitat al pintor tortosí que, per convenció, anomenarem Joan Barceló I.

El retaule de la Visitació s’allotjava originàriament a la perduda església de Sant Francesc d’Estampatx, a Càller. Situada a la primera capella a la dreta de l’entrada, l’obra va ser desmuntada i entregada el 1873 als dipòsits de la Reial Universitat de Càller. Des del 1985 es conserva a la Pinacoteca Nacional de Càller i, en la configuració que té en aquesta entitat, mesura 249,6 × 188,4 cm, presentat sense marcs, guardapols ni predel·la (inv. DI6). El compartiment central representa la Visitació de la Mare de Déu i, al capdamunt, hi ha el compartiment que acull la Crucifixió de Crist. A la part superior esquerra, hi ha una tauleta amb l’Anunciació i, a sota, la figura de sant Jeroni. A la part superior dreta, hi ha l’escena de Pentecosta, i a la inferior, la figura de santa Apol·lònia d’Alexandria.

La pintura, d’excel·lent qualitat, troba referències indubtables en el context valencià de la segona meitat del segle XV, que es va inspirar en els models i els trets estilístics de la pintura flamenca propera a les maneres de Rogier van der Weyden i Jacques Daret i a les estampes d’Israhel van Meckenem fins a arribar inequívocament a l’obra de Jacomart i de Joan Reixach. El compartiment principal, per exemple, troba la seva correspondència en les formes del plafó del retaule de la Visitació de Maria pintat per Reixach entre el 1461 i el 1465, que es conserva al Museu de la Basílica de Santa Maria de Morella (Castelló), i, també, en la seva Visitació de la Verge amb Zacaries i sant Josep, subhastada per Christie’s el 2011 i que, des de llavors, és en una col·lecció privada.

En el compartiment de la Crucifixió, el delicadíssim paisatge està ple de personatges que desfilen a la llunyania —darrere dels protagonistes de l’escena principal— per turons irregulars entre petits arbres de troncs esvelts i arquitectura amb torretes segons la tradició flamenca més difosa. El panell està realitzat amb una alta qualitat pictòrica que es desprèn clarament del refinament dels detalls i de l’atenció a la indumentària dels espectadors representada, efectivament, per la figura del soldat oriental amb jaqueta de mànigues llargues obertes, que recull un model ja conegut en diferents produccions il·luminades. L’estructura de l’escena, l’esvelta figura de Crist, que no respecta la verticalitat de la creu perquè s’arqueja cap al costat dret, així com les característiques dels personatges, pertanyen a un vocabulari pictòric ja conegut i molt difós no només en el context valencià, sinó també en el context sard. Tant és així que, dècades després, tant el Mestre del Pessebre com el Mestre de Castelsardo van pintar les seves crucifixions amb les mateixes peculiaritats.

Així mateix, la taula de Pentecosta pertany a un model molt difús i gairebé mecànicament reproduït del Barceló I, com es pot deduir de les taules homònimes del taller de Joan Reixach. Les aurèoles, com a la resta de compartiments, són tots diferents entre si, amb decoracions i gravats que difereixen d’una figura a una altra.

El panell de l’Anunciació està embellit amb meravellosos tocs de llum als cabells de l’àngel obtinguts amb delicades pinzellades. També en aquest plafó hi ha clares referències a la tradició valenciana i a l’ús de composicions fruit de pràctiques pictòriques consolidades i de segura ascendència flamenca. Observant amb atenció els detalls, veiem que el dit petit de les mans, tal com passa en les pintures del Mestre de Castelsardo, es troba sempre deslligat dels altres dits i lleugerament flexionat respecte a la posició de la resta de la mà. D’altra banda, també els nimbes de la Mare de Déu i l’àngel estan fets amb diferents i delicats gravats sobre fons daurat, mentre que la finestra central s’obre a un paisatge delicat pintat sense perfils de contorn segons el principi marcadament flamenc de la diferent intensitat dels tons de llum ombrejada en relació amb la profunditat del camp visual. Darrere de l’àngel i la verge hi ha grans finestres amb arcs de mig punt, tan grans que semblen portes. Tota l’escena està emmarcada per les quatre columnes cantoneres (dues de verdes i dues de vermelles) que sostenen la presumpta volta de creueria. A la part superior esquerra hi ha el detall quasi imperceptible del Déu a màndorla entre querubins. Aquest model d’Anunciació s’assembla amb el plafó de la predel·la del retaule de l’Epifania pintat per Joan Reixach cap a l’any 1469 i procedent del convent de monges agustines de Rubielos de Mora (Terol, Aragó), que es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Un altre fil conductor que porta el retaule sard a un àmbit molt proper al de Reixach (de fet, gairebé exclusiu d’aquest artista) és traçat per la figura de sant Jeroni pintada al compartiment lateral. La figura del sant, representat amb vestimenta de cardenal i sostenint a la mà la maqueta de l’església, es pot trobar en models anàlegs pintats a la predel·la del retaule de Sant Llorenç i Sant Pere Màrtir conservat a l’església parroquial de Catí (Castelló), al guardapols dels retaules de l’Epifania o de Santa Úrsula (tots dos al MNAC) o, de nou, al tríptic de la Mare de Déu i el Nen, acompanyats de Sant Miquel i Sant Jeroni, atribuït a Jacomart i Reixach i datat entre el 1448 i el 1458.

Considerats els trets estilístics generals i l’estructura compositiva del retaule, la col·locació cronològica de l’obra es va poder inserir cap a finals de la dècada del 1480, en línia amb la trajectòria final de Reixach a València i, sobretot, en línia amb els successius desenvolupaments del llenguatge pictòric a Sardenya.

Obra

Retaule de la Visitació (1488-1490), oli i tremp sobre fusta (Pinacoteca Nacional de Càller).

Exposicions

«Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti» (claustre del convent de Sant Domènec, Càller, 26 de novembre - 20 de desembre de 1983); «Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti» (Ciutadella dels Museus, Càller, 26 de desembre de 1983 - 20 de gener de 1984); «La Corona d’Aragona: un patrimonio comune per Italia e Spagna. Sec. XIV-XV» (Ciutadella dels Museus, Càller, 27 de gener - 31 de març de 1989); «Retabli: Sardinias sacred art of the fifteen and sixteen centuries» (IBM Gallery of Science and Art, Nova York, 14 de desembre de 1993 - 29 de gener de 1994); «La Visitazione» (Càller, Museu de la Catedral, 20 d’octubre - 8 de desembre de 2009).

Bibliografia

Giovanni Spano, Guida della città e dei dintorni di Cagliari (Càller, 1861, p. 171-172); Giovanni Spano, «Pitture antiche a fresco e storia artistica sarda» (Bullettino Archeologico Sardo, núm. VII, 1861, p. 42-43); Giovanni Spano, Storia dei pittori sardi e catalogo descrittivo della privata pinacoteca (Càller, 1870, p. 14); Guida pratica di Cagliari (Càller, 1902, p. 180); Enrico Brunelli, «Appunti sulla storia della pittura in Sardegna. Pittori spagnoli del Quattrocento in Sardegna» (L’Arte, núm. X, 1907, p. 359-361); Adolfo Venturi, Storia dell’arte italiana (Milà, 1911, vol. VII, part 1, p. 150-152); Carlo Aru, «Storia della pittura in Sardegna nel secolo XV» (Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, núm. IV, 1912, p. 11-15); Walther Biehl, «Die Meister von Castel Sardo. Ein Beitrag zur Geschichte der sardischen Malerei im 15 bis 16 Jahrhundert» (Mitteilungen des Kunsthistorischen Instituts in Florenz, vol. II, 1912-1917, p. 130); Antonio Taramelli, Guida del Museo Nazionale di Cagliari (Càller, 1914, p. 157-158, núm. V); Adolfo Venturi, Storia dell’arte italiana (Milà, 1915, vol. VII, part 4, p. 114); Enrico Brunelli, «Un quadro sardo nella Galleria di Birmingham» (L’Arte, núm. XXII, 1919, p. 240-241); Enrico Brunelli, «Giovanni Barcels e Giovanni Figuera» (L’Arte, núm. XXIII, 1920, p. 284-288); Enrico Brunelli, «L’Ancona di Tuili» (L’Arte, núm. XXIII, 1920, p. 116-118); Carlo Aru, «La pittura sarda nei secoli XV e XVI», a Atti del X Congresso Internazionale di Storia dell’arte in Roma «1912» (Roma, 1922, p. 266-267); August L. Mayer, Geschichte der spanischen Malerei (Leipzig, 1922, p. 81); Georgiana Goddard King, Sardinian painting, vol. I: The painters of the gold backgrounds (Bryn Mawr et al., Bryn Mawr College i Green Longmans and Co., 1923, p. 208, nota 16); Carlo Aru, «Identificazione di Giovanni Barcels» (Il Nuraghe, núm. I, 1923-4, p. 4-5); Carlo Aru, «La pittura sarda nel Rinascimento» (Archivio Storico Sardo, núm. XV, 1924, p. 4-11); Carlo Aru, «La pittura sarda nel Rinascimento, II. I documenti d’Archivio» (Archivio Storico Sardo, núm. XVI, 1926, p. 165-167); Carlo Aru, «Il Maestro di Castelsardo» (Annali della Facoltà di Lettere e Filosofia dell’Università di Cagliari, núm. I-II, 1926-1927, p. 28); Carlo Aru, «Un documento definitivo per l’identificazione di Giovanni Barcelo» (Annali della Facoltà di Lettere e Filosofia dell’Università di Cagliari, núm. III, 1931, p. 169-178); Raimond van Marle, The development of the Italian schools of painting (la Haia, 1934, vol. XV, p. 455); Chandler Rathfon Post, A history of Spanish painting (Cambridge i Massachusetts, 1935, vol. VI, p. 456-463); Antonio Taramelli i Raffaello Delogu, Il R. Museo Nazionale e la Pinacoteca di Cagliari (Roma, 1936, p. 38-39); Enrico Brunelli, «Arte. Sardegna», a Enciclopedia italiana di Scienze, Lettere e Arti (Roma, 1936, vol. XXX, p. 866); Dionigi Scano, «Avanzi e ricordi in Cagliari di un insigne monumento francescano» (Palladio, vol. XVI, 1938, p. 126); Raffaello Delogu, «Primitivi spagnoli nella Pinacoteca di Cagliari» (Le Vie d’Italia, núm. XLVIII, 1941, p. 1238-1239); Chandler Rathfon Post, A history of Spanish painting (Cambridge i Massachusetts, 1941, vol. VIII, p. 496); Raffaello Delogu, «Il “Maestro di Olzai” e le origini della Scuola di Stampace» (Studi Sardi, núm. VI, 1945, p. 5); Chandler Rathfon Post, A history of Spanish painting (Cambridge i Massachusetts, 1947, vol. IX, p. 845-846); Josep Francesc Ràfols, «Barceló, Joan», a Diccionario biográfico de artistas de Cataluña: desde la época romana hasta nuestros días (Barcelona, 1951); Touring Club Italiano, Attraverso l’Italia, vol. XX: Sardegna (Milà, 1954, p. 26, n. 27); Josep Gudiol i Ricart, Ars Hispaniae, vol. IX: Pintura gótica (Madrid, 1955, p. 255); Costantino Devilla, I frati minori conventuali in Sardegna (Sàsser, 1958, p. 177-178); José Anton Gaya Nuño, La pintura española fuera de España (Madrid, 1958, fitxa 318); Chandler Rathfon Post, A history of Spanish painting (Cambridge i Massachusetts, 1958, vol. XII, p. 467-468); Joan Ainaud de Lasarte, «Les relacions econòmiques de Barcelona amb Sardenya i la seva projecció artística», a VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón (Sardenya, 1957), actes del congrés (Madrid, 1959, p. 642); Corrado Maltese, Arte in Sardegna dal V al XVIII secolo (Roma, 1962, p. 22); Corrado Maltese i Renata Serra, Episodi di una civiltà anticlassica (Venècia, 1969, p. 272 i següents); Renata Serra, «La Pinacoteca del Museo Nazionale» (Almanacco di Cagliari, Càller, 1975); Renata Serra, Retabli pittorici in Sardegna nel Quattrocento e nel Cinquecento (Roma, 1980, p. 53-54, fitxa 10); Joaquin Arce, La Spagna in Sardegna. Apporti culturali e testimonianze della sua influenza (a cura de Luigi Spanu; Càller, 1982, p. 110 i 332-334); Renata Serra, «Pittura e scultura in Sardegna dal Medioevo all’Ottocento» (La Sardegna, núm. I, 1982, secció III, p. 88); Joan Ainaud de Lasarte, «La pittura sardo-catalana», a I Catalani in Sardegna (Barcelona i Càller, Generalitat de Catalunya i Consell Regional de Sardenya, 1984, p. 111-122); Joan Ainaud de Lasarte, «La pittura sardo-catalana», a Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti, catàleg de l’exposició (Càller, 1985, p. 27); Antonino Caleca, «Pittura in Sardegna: problemi mediterranei», a Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti, catàleg de l’exposició (Càller, 1985, p. 36); Antonia Giulia Maxia, «Joan Barcelo. Retablo della Visitazione», a Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti, catàleg de l’exposició (Càller, 1985, p. 120-122); Pere Català i Roca, «El pintor medieval Joan Barceló, natural del Camp de Tarragona?» (Revista Cultural, Valls, núm. 439, 1985, p. 15-17); Daniele Pescarmona, «La pittura in Sardegna nel Quattrocento», a La Pittura in Italia. Il Quattrocento (a cura de Federico Zeri; Milà, 1987, p. 571); Pinacoteca Nazionale di Cagliari (Càller, 1988, catàleg I, p. 28-29, fitxa PI 6 —a cura de Roberto Concas—); Caterina Limentani Virdis, «Sardegna, Spagna, Fiandre e dintorni più o meno immediati fra Quattro e Cinquecento» (Archivio Storico Sardo, núm. XXXVI, 1989, p. 137-138); Renata Serra, «La posizione della pittura nel panorama culturale sardo aragonese», a La Corona d’Aragona: un patrimonio comune tra Italia e Spagna (a cura de Gabriella Olla Repetto; Càller, 1989, secció XIV-XV, p. 82-88); La Corona d’Aragona: un patrimonio comune tra Italia e Spagna, secc. XIV- XV, catàleg de l’exposició (a cura de Gabriella Olla Repetto; Càller, 1989, p. 393, fitxa 682 —a cura de Marcella Serreli—); Joan Ainaud de Lasarte, «De l’esplendor del gòtic al Barroc», a La pintura catalana (Barcelona, 1990, vol. II, p. 115); Renata Serra, Pittura e scultura dall’età romanica alla fine del ‘500 (Nuoro, 1990, p. 107-110, fitxa 47 —a cura de Roberto Coroneo—); Tomàs Verges i Fons, Santa Maria del Pi i la seva història (Barcelona, 1992, p. 73); Retabli. Arte in Sardegna nei secoli XV e XVI (Càller, 1993. p. 86-87); E. Kasten (cur.), «Barceló, Joan», a Allgemeines Künstler-Lexicon, vol. VII (Múnic i Leipzig, 1993); Maria Rosa Padrós i Costa, Francesc Ruiz i Quesada i Maria Rosa Manote i Clivilles, «Italia e Catalogna. Chiavi per l’avvicinamento alla pittura e scultura gotiche», a Bagliori del Medioevo. Arte romanica e gotica dal Museu Nacional d’Art de Catalunya (Milà, Leonardo Arte, 1999, p. 38-39); Roberto Coroneo, Pittura sarda del Quattro-Cinquecento (Nuoro, 2000, p. 94-98); Sofia Mata de la Cruz, La pintura del Cinc-cents a la diòcesi de Tarragona (1495-1620) (Tarragona, 2005, p. 205); Maria Grazia Scano, «Giovanni Spano, la sua “collezione” e i problemi attuali della storia della pittura sarda», a Il tesoro del canonico. Vita, opere e virtù di Giovanni Spano 1803-1878 (a cura de Paolo Pulina i Salvatore Tola; Càller, 2005, p. 207); Maria Grazia Scano, «Presències catalanes a la pintura de Sardenya», a L’art gòtic a Catalunya. Pintura, vol. III: Darreres manifestacions (Barcelona, 2006, p. 249); Caterina Limentani Virdis, «Dipinti fiamminghi e sardo catalani in Sardegna», a Nord/Sud. Presenze e ricezioni fiamminghe in Liguria, Veneto e Sardegna (a cura de Caterina Limentani Virdis; Pàdova, 2007, p. 157); Maria Grazia Scano, Storia dell’arte moderna in Sardegna. Introduzione allo studio (Dolianova, 2008, p. 23, 29); Aldo Sari, «L’arte in Sardegna nel XIV-XV secolo e il polittico dell’Annunciazione di Joan Mates» (Insula. Quaderno di Cultura Sarda, núm. 6, desembre 2009, p. 49); Alessandra Pasolini, «I fondi d’oro e i motivi tessili nel Maestro di Castelsardo e nei retabli sardi tra la fine del ‘400 e gli inizi del ‘500», a I retabli sardo-catalani dalla fine del XV agli inizi del XVI secolo e il Maestro di Castelsardo (a cura d’Alessandra Pasolini; Càller, 2013, p. 69-82); Marisa Porcu Gaias, «Il retablo maggiore di Saccargia: un’ipotesi attributiva», a I retabli sardo-catalani dalla fine del XV agli inizi del XVI secolo e il Maestro di Castelsardo (a cura d’Alessandra Pasolini; Càller, 2013, p. 135-139); Mauro Salis, «Percorsi di indagine sui retabli pittorici dal tardo ‘400 al primo ‘500 negli archivi sardi e catalani», a I retabli sardo-catalani dalla fine del XV agli inizi del XVI secolo e il Maestro di Castelsardo (a cura d’Alessandra Pasolini; Càller, 2013, p. 117-119, 121); Maria Grazia Scano, «Il Maestro di Castelsardo: lo stato della ricerca», a I retabli sardo-catalani dalla fine del XV agli inizi del XVI secolo e il Maestro di Castelsardo (a cura d’Alessandra Pasolini; Càller, 2013, p. 12-21); Joan Yeguas, «Un seguidor de Joan Barceló en el retaule de Sant Esteve de Granollers», a I retabli sardo-catalani dalla fine del XV agli inizi del XVI secolo e il Maestro di Castelsardo (a cura d’Alessandra Pasolini; Càller, 2013, p. 183-194); Enrico Pusceddu, Joan Barceló II (già Maestro di Castelsardo): questioni di pittura in Sardegna intorno al 1500 (tesi doctoral dirigida per Rosa Alcoy; Barcelona, Universitat de Barcelona, 2014); Aldo Pilittu, «La Civiltà artistica catalana in Sardegna», a Sardegna catalana (a cura d’A. M. Oliva i O. Schena; Barcelona, 2014, p. 324-325); Maria Vittoria Spissu, «Un oltremare diffuso. Il navegar sardesco fra Mediterraneo di Ponente, echi dell’Impero e italianismi», a Il capitale culturale. Studies on the Value of Cultural Heritage (Macerata, 2014, vol. 10, p. 285); Mauro Salis, Rotte mediterranee della pittura. Artisti e committenti tra Sardegna e Catalogna nella prima età moderna (Perpinyà, 2015, p. 83-107); Aldo Sari, I retabli in Sardegna dal XIV al XVI secolo. Storia e iconografia (Ghilarza, 2017, p. 37, 96-97); Maria Vittoria Spissu i Caterina Limentani Virdis, La via dei retabli. Le frontiere europee degli altari dipinti nella Sardegna del Quattro e Cinquecento (Sàsser, 2018, p. 186-191); Alessandra Pasolini, «Dialogo tra le arti nei retabli sardi», a La Sardegna medievale moderna contemporanea. Storia e materiali (Pescia, 2021, p. 90-92); Mauro Salis, «Il ruolo del disegno e dell’incisione nella progettazione dell’opera d’arte», a La Sardegna medievale moderna contemporanea. Storia e materiali (Pescia, 2021, p. 110-111).

Enrico Pusceddu
Informació sobre l'autor