A Ricard Giralt Casadesús se l’ha definit com a arquitecte racionalista i també com un noucentista possibilista que prioritza la funció de l’arquitectura per sobre de l’estil. La seva trajectòria vital ens ofereix bons exemples de com va cultivar el compromís social a partir de la seva vocació. La seva biografia ens presenta un nou model d’arquitecte adaptat al segle XX i ens il·lustra un canvi professional que s’enregistrarà en diverses professions liberals i, especialment, en l’arquitectura.
Quan era nen, Ricard Giralt va quedar orfe de pare i va patir grans dificultats per poder estudiar. Sens dubte, la seva consciència de classe, contraposada a l’ambient elitista encara dominant a les aules de l’Escola d’Arquitectura dels primers anys del segle XX, va definir la seva manera d’exercir la professió com una reivindicació social, més enllà de l’statu quo existent. Va encarar l’arquitectura com una missió per millorar les condicions de les classes populars, connectant en clau tecnocràtica amb els governants, especialment als ajuntaments. Només des d’aquesta perspectiva podem entendre la seva relativa indiferència estilística i la seva obsessió per optimitzar els recursos públics en benefici de la comunitat.
D’aquesta consciència de classe se’n derivaria també una intensa lluita per millorar la consideració dels arquitectes com a servidors públics. Giralt va maldar per articular la transició entre els arquitectes liberals i els arquitectes laborals, que no venien de la burgesia, no tenien hisenda pròpia i es reivindicaven amb drets i deures com a funcionaris públics.
Ricard Giralt va néixer a Barcelona el 15 de desembre de 1884. Era fill de Gaietà Giralt i de Dolors Casadesús, va ser el segon de cinc germans i la seva família tenia una botiga d’objectes religiosos al número 27 del carrer de la Canuda de Barcelona. Quan el 1901 Ricard Giralt entrà a l’Escola d’Arquitectura ja era orfe de pare, fet que el portà a cursar la major part de la carrera com a alumne lliure i treballant. El seu currículum acadèmic va patir nombroses interrupcions, que dilataren la seva titulació fins al 1913, quan ja tenia vint-i-nou anys. Durant els gairebé quinze anys en què Giralt entrava i sortia de les aules, l’arquitectura catalana i europea vivia anys de transformació entre la crisi del Modernisme, l’academicisme més conservador, el naixement del Noucentisme en l’àmbit català i d’un racionalisme avantguardista a Europa, que fascinà el jove arquitecte perquè era modern, auster i funcional. En la política es vivia el progressiu ascens de la Lliga Regionalista als ajuntaments i la maduració del projecte municipalista en el context de la Mancomunitat de Catalunya, que obria noves perspectives d’acció als professionals de l’Administració.
Mentrestant, els joves estudiants d’arquitectura es formaven entre els ensenyaments conservadors de les aules i el debat i les innovacions en acadèmies i cenacles ciutadans, com l’Associació Catalana d’Excursions Científiques (després, Centre Excursionista de Catalunya) i la Societat Cívica la Ciutat Jardí, on es difonien els valors del patrimoni històric del país i, al mateix temps, es debatien les noves concepcions de l’arquitectura, l’urbanisme i la gestió dels municipis. Tota aquesta efervescència va marcar la trajectòria del jove Giralt, que madurà també políticament, vers el republicanisme d’esquerres i el municipalisme. És en aquell moment quan el trobem col·laborant en la premsa, a El Poble Català, òrgan del Centre Nacionalista Republicà, i també a Renaixement, periòdic de la Joventut Nacionalista de Catalunya adherit a Unió Catalanista. A la redacció d’El Poble Català coincidia amb Ildefons Sunyol, Cebrià de Montoliu, Gabriel Alomar i també amb els gironins i figuerencs Carles Rahola, Ramon Noguer i Comet i Josep Pous i Pagès, coincidències primerenques que assolirien tot el sentit pocs anys després. També escrivia articles a La Nació, en els quals defensava el progrés social i el benestar dels obrers partint d’estudis estadístics i comparatius de les condicions de vida i la demografia en relació amb altres capitals europees. En aquesta revista, també es publicaven treballs de Domènec Martí i Julià, Pere Casals, Antoni Rovira i Virgili i Manuel Serra i Moret, entre d’altres.
Aquella era una formació a peu pla i de proximitat, duta a terme a Barcelona, sense massa recursos, ni marge per viatjar encara a l’exterior. Al cap d’uns quants anys, durant la dècada dels vint, quan Ricard Giralt ja exercia d’arquitecte, va viatjar sovint a l’Alemanya d’entreguerres, país que, al costat d’Anglaterra, era un veritable referent de l’urbanisme, una disciplina encara germinal a l’Estat espanyol. Allà va ampliar la seva formació en temes com la urbanització, els barris obrers, els escorxadors, els mercats, les escoles i els parcs; els coneixements en aquests àmbits van donar molt fruit anys més tard. Gràcies a aquells treballs i contactes, l’agost del 1925 Ricard Giralt fou admès com a soci a la Deutsche Akademie des Städtebau, de Berlín (Alemanya). No era una consideració que li anés baldera, ja que l’arquitecte és considerat per molts l’introductor de la urbanística germànica al nostre país.
El 20 de desembre de 1911, Ricard Giralt va aprovar l’examen de revàlida de la carrera. Un any i mig més tard, el 21 de juliol de 1913, va obtenir formalment el títol d’arquitecte. Tenia vint-i-nou anys i en feia dotze que s’havia matriculat per primera vegada a l’Escola. Aquesta dilació, sens dubte, té a veure amb l’alt preu que s’havia de pagar per obtenir el títol. No era un fet habitual. Alguns dels seus companys de promoció, que es titularen el mateix any, foren Adolf Florensa, Josep M. Miró i Ramon Puig Gairalt; en els seus expedients, hi consta que eren entre dos i cinc anys més joves que Giralt. Cal atribuir aquest decalatge, doncs, a les interrupcions i al fet de compaginar els estudis amb la feina. Acabat de titular, Ricard Giralt obrí el seu primer despatx a Barcelona i, de seguida, inicià la carrera a l’Administració i una creixent activitat periodística mitjançant la qual difonia les seves idees sobre arquitectura i urbanisme en clau social. El 21 d’octubre de 1915 va obtenir la plaça d’arquitecte municipal de l’Ajuntament de Figueres (Alt Empordà). Feia un any que treballava en el despatx de l’anterior arquitecte municipal Josep Azemar, abans que aquest traspassés.
Aviat va percebre, però, la poca consistència del càrrec d’arquitecte prevista aleshores en l’Administració municipal, sense sou, escalafó ni previsió social, i sempre a mercè de les afinitats polítiques de les autoritats de torn. Aquesta inseguretat, que significava també una baixa consideració de la rellevància del càrrec si es compara amb l’estatus d’altres professionals al servei de l’Administració, va ser l’embrió d’una permanent reivindicació de Giralt per a la consolidació i funcionarització dels arquitectes, a través del Cuerpo de Arquitectos Municipales de España, associació professional que ell va fundar i va desplegar intensament fins a la Guerra Civil.
A Figueres, Ricard Giralt va començar a treballar en els projectes que ja es trobà sobre la taula, com la construcció de la volta de cobriment de la riera Galligans, l’ordenació de la plaça de la Palmera i l’acabament de la Rambla amb el monument a Narcís Monturiol (figura 1). Des del primer moment va aplicar els seus coneixements avançats i els seus plantejaments socials a través de l’arquitectura. A més de la il·lusió del càrrec, Giralt estava en plena sintonia amb el govern municipal, presidit aleshores pel republicà Marià Pujolà, i comptava amb el suport de la Mancomunitat, instaurada el 1914, que contribuiria, a través de la Caixa de Crèdit Comunal, en les obres de municipalització de les aigües, de renovació i extensió de la xarxa de clavegueram, d’empedrat i asfaltat de la major part dels carrers de la ciutat, d’implantació definitiva de la telefonia urbana, de construcció de la Biblioteca Popular (segons el projecte de Lluís Planas) i de la urbanització del Parc Bosc Municipal. Paral·lelament, projectà obra privada, especialment habitatges unifamiliars de tipus menestral en les zones de creixement de la ciutat.
Aviat, però, el canvi de signe polític de la dictadura de Primo de Rivera va apartar-lo del càrrec fins al 1928. Durant aquells anys ocupà el seu lloc l’arquitecte Pelayo Martínez Paricio, el qual va continuar els projectes de Giralt, com l’acabament del Parc Bosc de Figueres, una de les seves obres més emblemàtiques.
Paral·lelament, el 1922, Giralt també havia aconseguit la plaça d’arquitecte municipal de Girona, en la qual estava en plena sintonia amb el regidor de Foment, l’arquitecte Rafael Masó (n’era alcalde el doctor Francesc Coll Turbau). A Girona, Giralt tenia com a principal encàrrec trobar la solució de dues grans problemàtiques que afectaven la ciutat: la necessitat de recosir la trama urbana un cop enderrocat el cinyell de la muralla i la urbanització dels espais dels baluards, juntament amb els greus problemes higiènics i d’infraestructures que la ciutat arrossegava des del segle XIX.
Els primers encàrrecs a Girona van ser també la transformació de l’Escola Municipal de Belles Arts en Escola d’Arts i Oficis, una vella aspiració de Rafael Masó, i l’arranjament del parc de la Devesa, força malmès a causa de la inundació del 7 d’octubre de 1919. El 1926 hi va dissenyar una de les peces més identificatives del jardí, la Caseta del Rellotge (figura 2), en un exercici d’arquitectura popular amb biaix centreeuropeu, producte de la seva formació i els seus interessos. També va treballar en la implementació de les Ordenances del Barri Vell de Girona, redactades per Masó.
La integració dels espais alliberats pels baluards va comportar la urbanització d’un rosari de places que enllaçaven la ciutat antiga amb l’eixample futur: la plaça de Correus i l’avinguda de Ramon Folch (1924), la plaça del Marquès de Camps (1925; figura 3) i la plaça del Carril (1926) i la pujada de Sant Feliu (1927). Devem a Giralt el cèlebre monument de la Copa, que dona nom al passeig que originàriament es va emplaçar davant de Correus (figura 4). També va desplegar el pla d’equipaments de la Devesa, que incloïa la futura piscina i el camp d’esports, i va projectar un important nombre d’escoles, algunes de les quals no es construïren. Participà, a més, en la Comissió Provincial de Monuments de Girona des del 1922. Tots aquests encàrrecs oficials no el feren abandonar el seu despatx privat. Des de la plaça del Marquès de Camps de Girona, dissenyà habitatges a Figueres, Girona, Barcelona i moltes altres localitats catalanes. També va projectar el sanejament de poblacions com Badalona (Barcelonès) i Salt (Gironès). El 1922 es va produir una fita important, ja que se li va concedir el primer premi, al costat d’Adolf Florensa, pel projecte d’Eixample de Lleida.
A Girona, l’adveniment de Primo de Rivera també va tenir conseqüències: un reial decret del 30 de setembre ordenà dissoldre tots els ajuntaments. El mateix alcalde, Francesc Coll i Turbau i set regidors catalanistes, entre ells Rafael Masó com a regidor de Foment, foren empresonats. Ricard Giralt va ser substituït com a arquitecte municipal per Joaquim Maggioni. El febrer del 1930 caigué la dictadura i es va resoldre revertir els ajuntaments a la situació anterior. Rafael Masó tornà com a regidor i Ricard Giralt com a arquitecte. No obstant això, Joaquim Maggioni es mantingué en el càrrec i a Giralt se’l nomenà director de la companyia de bombers, tot i que de facto exercia d’arquitecte municipal al costat de Masó. Aquest va ser el primer dels atacs que Giralt va patir com a arquitecte municipal. Masó i Giralt, junts, en plena sintonia, haurien pogut transformar encara més Girona si el 1935 la prematura mort de Rafael Masó i l’inici de la Guerra Civil l’any següent no haguessin estroncat aquella il·lusió. Dissenyaren, entre d’altres, el mapa escolar de la ciutat i el traçat del futur passeig arqueològic, desenvolupat durant la postguerra.
Quan Rafael Masó va escollir Ricard Giralt com a arquitecte municipal de Girona, sens dubte buscava el professional que pogués desenvolupar urbanísticament la ciutat i modernitzar-ne les infraestructures i els equipaments. Aquests eren els objectius que havien impel·lit Rafael Masó a presentar-se com a regidor de Foment per Acció Catalana. És per això que, al costat de la redacció i l’aprovació d’unes noves ordenances d’edificació, també van activar les reformes urbanes més tangibles i necessàries, com la pavimentació dels carrers més importants, la urbanització de la Séquia Monar al seu pas per Jaume I i l’obertura del carrer del Pare Claret per unir el nou eixample amb la Girona antiga.
Una de les fites més importants del projecte de ciutat va ser la conversió de la muntanya de Montjuïc en una ciutat jardí per a obrers. La idea es desenvolupà, i només en part, durant la República. Un cas semblant va passar amb les escoles graduades Ramon Turró (Col·legi Verd) i l’Escola de Montjuïc, que, aprovades definitivament abans del 1931, es construiran i inauguraran el 1933. L’abril del 1931, poc més d’un any després de la reposició del Govern, l’adveniment de la República portà un canvi de signe al consistori i es prioritzaren l’abastiment d’aigües, l’enderroc dels barris insalubres i la construcció d’escoles. Totes aquestes propostes ja havien estat traçades en l’etapa anterior per part dels regidors regionalistes i republicans dels diferents consistoris, i s’anaren materialitzant fins que va esclatar la guerra.
A partir del 18 de juliol de 1936, l’escenari de treball de l’arquitecte canvià radicalment. Les noves prioritats feren que es creés la Junta de Defensa Passiva, on Giralt dirigí la construcció de refugis antiaeris a la ciutat. El canvi de paradigma del 1939 va provocar que Ricard Giralt Casadesús, en la seva triple condició d’arquitecte municipal de Figueres, arquitecte municipal de Girona i membre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, fos objecte de tres expedients de depuració, que es van resoldre amb la seva inhabilitació per exercir d’arquitecte municipal. Quan finalment quedà tancat l’expedient de la depuració professional el 1942, Giralt tenia cinquanta-vuit anys.
Giralt va tancar així la seva etapa com a arquitecte municipal, però no va abandonar la professió ni tampoc el compromís polític lligat a l’arquitectura. Va encarar la nova etapa recuperant la seva passió per l’urbanisme teòric com a assessor a la Dirección General de Arquitectura, que havia estat creada feia poc, i duent a terme encàrrecs puntuals per als ajuntaments de Girona i Barcelona, on conservava col·legues amics d’abans de la guerra. També va projectar edificis industrials i residencials, públics i privats. Són remarcables els projectes lligats als Laboratorios del Norte de España, al Masnou (Maresme), per al seu client i amic el figuerenc Joaquim Cusí Fortunet. També va continuar la divulgació de l’urbanisme a la premsa, amb articles a La Vanguardia i altres publicacions. D’aquesta manera va recuperar la seva passió per la pedagogia i la gestió urbanística pública, que mai no havia abandonat.
De fet, tan important com la seva arquitectura, era la seva faceta de «reformista il·lustrat», tal com el va qualificar Ignasi de Solà-Morales. En aquest sentit, tot i projectar obres perdurables en estil noucentista (com els parcs i jardins o algunes places i habitatges privats), va trobar en el racionalisme del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC) l’expressió màxima d’aquella arquitectura tant bella com útil que ell cercava. En són exemples ben reconeguts l’Escola Ignasi Iglesias de Montjuïc (figura 5) i el projecte no realitzat de ciutat escolar Prat de la Riba a les Pedreres de Girona. Els qui han estudiat el seu llegat, tant constructiu com editorial, reconeixen en el seu pragmatisme un cert nihilisme estilístic en benefici de l’austeritat i l’eficàcia, com una mena de justícia social en l’optimització dels recursos i en benefici dels ciutadans. No obstant això, cal reconèixer en Giralt el sentit esteticista de la bellesa pública, tan noucentista, especialment en l’urbanisme de proximitat, en els detalls més quotidians. Tot aquest corpus de pensament el va difondre al llarg de la seva vida en centenars d’articles en què combinava divulgació i coneixement per parlar de fanals, llambordes, aparadors, voreres, mercats i escorxadors. En articles a la premsa generalista hi retrobem el Giralt més compromès, més didàctic, més social. En les revistes especialitzades, principalment en la que va promoure a partir del 1929, la Revista del Cuerpo de Arquitectos Municipales de España (CAME; figura 6), va articular la formació dels arquitectes en les competències municipals, cosa que ha fet que es definís el CAME com una veritable acadèmia per als arquitectes municipals. L’altre gran camp en què va excel·lir va ser l’elaboració de manuals, seguint la tradició germànica i publicant obres de construcció d’escoles, mercats, escorxadors i altres equipaments públics.
El llegat gironí de l’arquitecte, a més de les obres ja esmentades, es completa amb la remodelació dels jardins i la plaça de la Independència (1924-1925, desapareguts a principis del segle XXI), la reforma de la rambla de la Llibertat i el sanejament i l’enderroc de cases insalubres de la zona de Sant Pere de Galligants i de la part baixa del passeig arqueològic (1926-1930). També les noves escoles Ignasi Iglesias o Lorenzana —i les no realitzades (Prat de la Riba i Casal del Nen)—, la Casa dels Bombers (1926-1927), els urinaris públics de la rambla de la Llibertat (1926-1930), la reforma de cases consistorials i del Teatre Municipal (1926-1933), el jardí de la Infància (1926-1927) i les balustrades de l’Onyar al sector del Pont de Pedra (1926-1930). Restaren pendents molts altres projectes, el més decisiu dels quals hagués estat la urbanització de la muntanya de Montjuïc amb les cases destinades a obrers, que tan sols s’apuntaren, i l’escola que fou una realitat a partir del 1933.
El seu compromís polític amb la professió també l’havia portat, al llarg del primer terç del segle XX, a presidir durant breus períodes l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i el CAME. Amb aquesta darrera entitat va aconseguir aglutinar la professió d’arquitecte municipal i definir un nou perfil capaç d’intervenir en la transformació urbana del segle XX. Al mateix temps, va vetllar pel reconeixement de la professió maldant per aconseguir l’aprovació d’un cos oficial d’arquitectes municipals que mai no va passar d’associació. Va ser molt important, però, la fundació de la Mútua General de Arquitectos, les derivacions de la qual en la Hermandad Nacional de Arquitectos actual són ben clares.
El 28 d’abril de 1970, Ricard Giralt va morir a casa seva, a Barcelona, als vuitanta-cinc anys. El seu record és el d’un professional profundament implicat en la missió que ha d’assistir els servidors públics i molt preocupat per millorar les condicions de vida dels ciutadans des de l’urbanisme i l’arquitectura.
