Actiu en el segon quart del segle XVI -  

La personalitat del Mestre d’Alzira encara és una incògnita i, malauradament, no s’ha trobat cap document concloent que proporcioni una mica de llum a l’hora de traçar la trajectòria vital d’aquest interessant pintor cinccentista.

El Mestre d’Alzira estigué actiu en terres valencianes i en el cercle dels Hernandos. Les seves obres tenen algunes reminiscències de les de Paolo de San Leocadio i un estil no gaire allunyat del de Vicent Macip; s’hi poden entreveure, a més, relacions amb el Mestre de Sixena.

Un tema important tractat per la historiografia és la incògnita de la identitat d’aquest mestre. Totes les hipòtesis derivaven de la inscripció de la cartel·la de la taula El judici de Sant Jaume (figura 1) —forma part de la col·lecció privada Laia-Bosch—, on es pot llegir: «Consumatum deo e…/coensor tribue: do…/ab la aiuda de deu a…/ra lo pitor lann 1528…/la dexa com v…» (agraïm la transcripció de la cartel·la a la doctora Lluïsa Tolosa, de la Universitat Politècnica de València). Hem de lamentar, però, que fos retallada i s’hagi perdut aquesta informació tan valuosa que potser ens permetria donar nom al Mestre d’Alzira. S’interpreta que «ra» serien les dues darreres lletres del cognom del pintor i que podria ser que aquest artista tingués alguna altra ocupació i que, amb l’afegitó «lo pitor», volgués concretar aquí aquesta faceta seva.

Aquest tema no fou novament abordat fins al 1984, quan Isabel Mateo proposà el nom de «Joan Boira». Amb posterioritat, tampoc no se segueixen les investigacions sobre aquesta qüestió (Company aborda la possibilitat d’aquesta hipòtesi els anys 2006 i 2007). Fins que el 2006, Josep Lluís Cebrián parlarà de «Diego Barrera» o «Barrera lo pintor» com a possible alter ego del Mestre d’Alzira. González en parla també el 2007.

Tornant a la taula El judici de Sant Jaume, és prou interessant comentar el periple que va viure aquesta obra —com d’altres atribuïdes al Mestre d’Alzira. L’any 1893 era propietat del doctor Robert Kenny i la cerca a través dels seus descendents va ser infructuosa. La taula reapareix en una subhasta de Sotheby’s el 8 de juny de 2007 a Nova York (Estats Units). L’import pel qual surt a subhasta és d’entre 20.000 i 30.000 dòlars, però finalment es ven per 78.000. El propietari actual de la peça és el col·leccionista basc Javier Férnandez Landeta (Col·lecció Laia-Bosch). En relació amb l’any d’elaboració d’aquesta obra, fins a la troballa d’aquesta taula en la col·lecció privada Laia-Bosch, es considerava que havia estat pintada el 1553, ja que en fotografies antigues (bones fotografies en color) s’havia llegit aquesta data, però, gràcies a l’observació directa de la peça, es llegeix clarament 1528.

Amb aquesta nova data, el 2013 el mateix Cebrián es replanteja la seva hipòtesi inicial. El pintor que coincidiria més, cronològicament, amb la producció del Mestre d’Alzira seria Joan Boira. Ja en estudis més recents, però, s’abandona la idea que «ra» fossin les darreres lletres del cognom del pintor.

El 2010, Mercedes Gómez-Ferrer Lozano parla del pintor Gaspar Godos en un article sobre pintors aragonesos i de Navarra actius a la València del segle XVI. En dona algunes dades biogràfiques i de la seva producció pictòrica, però encara no el relaciona amb el Mestre d’Alzira. No és fins al 2019 que Antonio Gómez Arribas relaciona la figura del Mestre d’Alzira amb el pintor Gaspar Godos. En dona també dades biogràfiques i de la producció artística, procedents de diferents arxius. Li atribueix dos retaules: La Nativitat del monestir de Santa Maria de la Glòria, de Casbas, i Les ànimes del monestir de Montearagón, ambdós a la província d’Osca. De fet, Gaspar Godos seria un pintor d’origen aragonès nascut el 1480 i que, cap al 1520, es traslladà a València, on rebé diversos encàrrecs.

Gómez Arribas veu un estil que concorda amb les obres atribuïdes al Mestre d’Alzira i també coincidències cronològiques, documentals i artístiques entre els dos retaules d’Osca i les pintures de València i Dublín (entre d’altres) atribuïdes al Mestre d’Alzira.

El 2019, en un article publicat a Emblemata. Revista Aragonesa de Emblemática (volum XXV), signat per Carmen Morte García, Ana Ágreda Pino, Carolina Naya i Elisa Ramiro Reglero, les seves autores expliquen com la devolució —aleshores recent— de diferents volums de protocols notarials procedents del reial monestir de Santa Maria de Sixena (Osca), que estaven dipositats al Museu Nacional d’Art de Catalunya i van tornar al seu lloc d’origen en aplicació de les sentències dels béns de Sixena, els van permetre obtenir dades d’un gran interès per a la història del monestir. Un protocol del 1514 recull els noms d’artistes que apareixen com a testimonis en sis documents emesos des del mateix monestir. Pel que fa a Gaspar Godos, apareix en dos dels textos: en un, «Mastre Gaspar Godos, pintor y Johan Tudon, habitantes en la villa de Caspe» figuren com a testimonis en un document escrit al monestir de Sixena en què uns residents a Casp nomenen procuradors (10 de març de 1514), i, en l’altre, en el monestir de «Xixena, yo Gaspar Godos, pintor habitante en la villa de Caspe», nomena procuradors Antón Camajor, Teixidor i Bernat Camajor, pagès, germans, habitants al monestir de Sixena (8 de desembre de 1514).

L’estada documentada del pintor Gaspar de Godos a Sixena entre el març i el desembre del 1514 és clau per explicar la connexió entre el Mestre de Sixena i el Mestre d’Alzira. Gaspar de Godos (c. 1480-1547) es creu que era oriünd de la localitat de Castro (Osca) i pel que sabem va desenvolupar una primera etapa professional a Aragó, encara que almenys, des del 1520, tenia taller a València, sense arribar a perdre la relació amb les terres aragoneses.

El 2021, Mercedes Gómez-Ferrer Lozano continua amb aquesta hipòtesi i presenta documentació sobre Gaspar Godos que vol ratificar que ell i el Mestre d’Alzira serien la mateixa persona.

Com veiem, no tenim dades concloents per donar nom al Mestre, el que sí que podem observar són els trets distintius de la seva pintura. Resseguint la producció pictòrica del Mestre d’Alzira, hem pogut observar que hi ha elements que es van repetint en diverses pintures seves. Entre aquests trets destaca, en primer lloc, la gran importància que tenen les figures en totes les composicions, ja que en conformen la part principal i protagonista i deixen només una petita part del fons per representar-hi algun paisatge o element arquitectònic amb un clar regust clàssic. Aquestes figures, sovint, es presenten en grups compactes, en algunes ocasions tapant-se les unes amb les altres, solució molt original en aquella època —com les de la part dreta de la taula Atributs de la Passió de Crist del Palau Ducal de Gandia (figura 2) o el grup d’apòstols de la Dormició de la Verge de Guadalest (Marina Baixa). També és original representar les figures totalment de perfil o, fins i tot, d’esquena —com la figura masculina de la part esquerra de la taula de Dublín on hi ha representats sant Jaume el Gran i Hermògenes (cat. 4026 verso)—, així com la presència de personatges que observen directament l’espectador —com la figura masculina de l’Adoració dels Reis Mags del retaule de la Verge de Sant d’Agustí d’Alzira (figura 3).

En segon lloc, pel que fa als rostres, es manifesta l’alternança de personatges amb ulls grans i ametllats amb altres d’ulls petits. En algunes ocasions, es representen les orelles entremig dels cabells, que tenen una tipologia característica fàcilment identificable. Els perfils rectilinis dels nassos quan es representen de perfil són un altre dels seus trets distintius, així com els tirabuixons dels cabells.

En algunes taules es poden verificar algunes incorreccions, com ara en l’arquitectura de la taula Aparició de Crist a la Verge, de la Col·lecció Lassala, o en la figura d’un rei en l’Adoració dels Reis Mags del retaule de Sant Agustí d’Alzira, en què la postura del cos i les seves proporcions són un xic antinaturals, així com en la postura del braç dret de sant Pere de la Dormició de la Verge de Guadalest. En algunes taules també es detecta una gran intervenció de taller. L’estil del Mestre és filoitalià, en clara relació amb ecos leonardescs i més directament lligat a l’obra dels Hernandos, com succeïa també amb el Mestre de Sixena.

Algunes de les taules atribuïdes al Mestre d’Alzira, en alguns moments ho foren a Vicent Macip i aquest fet no és casual. Les relacions entre les obres d’ambdós mestres són clares. També volem destacar els paral·lelismes entre l’obra dels mestres de Sixena i Alzira amb la dels Hernandos.

Relacions del Mestre d’Alzira amb mestres pintors contemporanis

L’obra del Mestre d’Alzira té clares relacions amb la d’altres pintors contemporanis. Alguns autors van atribuir a Vicent Macip algunes taules que, des de finals del segle XX i principis del XXI, formen part del catàleg de la producció pictòrica del Mestre d’Alzira.

Les relacions estilístiques i formals entre Fernando Llanos, Fernando Yáñez, el Mestre de Sixena i el Mestre d’Alzira són clares i evidents. Seguidament, destaquem alguns elements coincidents de la seva producció tenint en compte la problemàtica de la manca de dades documentals sobre aquests artistes. No podem parlar de dades concloents, però sí de coincidències en la composició i l’estil i en la cronologia entre les obres dels Hernandos i les del Mestre de Sixena i del Mestre d’Alzira. Es considera que ambdós reben influències pictòriques dels Hernandos. De nou, en aquest punt, ens trobem amb un interrogant quant a la identitat i procedència del Mestre d’Alzira i, tant si el relacionem amb el Mestre de Sixena com si no, ens quedarà l’enigma obert de l’origen d’ambdós pintors.

Sembla que la formació del Mestre d’Alzira amb els Hernandos i, en concret amb Yáñez, és força plausible i es fa palesa en els rostres d’alguns personatges, en la monumentalitat de les formes i en el sentit de l’espai i la perspectiva en les arquitectures.

Hi ha força trets comuns entre l’obra del Mestre d’Alzira i la del Mestre de Sixena, però n’hi ha d’altres que no són del tot coincidents. Hem de tenir en compte que del Mestre de Sixena només en coneixem les obres del primer quart de segle i la producció del Mestre d’Alzira s’allarga gairebé fins a la meitat, i això fa que els elements clàssics potser hi siguin més presents i vagin evolucionant, sense que això vulgui dir que la seva obra sigui d’una qualitat superior a la del Mestre de Sixena.

Les obres dels Hernandos són d’una qualitat superior, o si més no, més regular, que les dels mestres d’Alzira i de Sixena. Aquests tenen peces d’alta qualitat, però d’altres que són un xic desiguals i no assoleixen el mateix nivell. Aquest fet pot ser degut a la intervenció de taller.

Quant a les característiques comunes, destaquem la corporeïtat escultòrica de les figures i la presència de fons arquitectònics de regust clàssic i amb teixits decorats amb elements geometricoflorals molt particulars. Tots s’inspiren en estampes d’Albrecht Dürer, sobretot del cicle de la vida de la Verge. Els Hernandos foren pioners en la introducció d’aquests gravats a l’Estat espanyol ja l’any 1506.

I la coincidència cronològica és molt significativa. Entre el 1514 i el 1515 es dissol el taller valencià dels Hernandos, quan Llanos es trasllada a Múrcia i Yáñez passa primer per Barcelona i després per Almedina (Castella-la Manxa), fins que s’acaba instal·lant a Conca (Castella-la Manxa). És a partir d’aquest moment quan trobem el Mestre d’Alzira treballant en solitari en terres valencianes i és també justament el 1515 quan es produeix l’encàrrec del retaule major al Mestre de Sixena. És cert que no tenim cap document que ens serveixi per ratificar aquestes relacions, però hem considerat totes aquestes coincidències prou significatives per deixar-ne constància.

Obra

Després d’haver estudiat amb detall la historiografia referida al Mestre d’Alzira i d’haver-ne analitzat minuciosament la pintura, nosaltres hem establert el que creiem que seria el catàleg de la seva obra. Ho fem tenint molt en compte l’única data segura coneguda (1528), que canvia substancialment els plantejaments cronològics de part de la historiografia i també la nostra hipòtesi inicial, ja que ressitua la figura de l’artista en un moment del segle XVI que estilísticament li és més adient. La tasca de reconstrucció d’aquesta producció ha estat laboriosa i ens permet parlar gairebé d’una vintena d’obres que ens mostren l’evolució del seu estil des d’aproximadament el 1520 fins a la dècada dels quaranta del segle XVI.

Retaule de la Verge de Sant Agustí d’Alzira (1517 o c. 1520), oli sobre taula (sagristia dels Pares Escolapis de Gandia); portes del rerecor de la catedral de València, amb les representacions de sant Vicent Ferrer i sant Vicent Màrtir (c. 1520), oli sobre taula (Museu Catedralici Diocesà de València); taula Sagrada Família i dos sants (c. 1520), oli sobre taula (Madrid, Col·lecció Marquesa de Heredia); Sant Miquel Arcàngel (c. 1520), oli sobre taula (Museu de Belles Arts de València; figura 4); Atributs de la Passió (c. 1520), oli sobre taula (Palau Ducal de Gandia); setze taules del retaule major de Sant Pere de Xàtiva (c. 1520), oli sobre taula (parròquia de Sant Pere de Xàtiva); taula Principats angèlics* (c. 1520), oli sobre taula (va sortir a subhasta a Drouot el 13 d’octubre de 2022 i provenia del convent de la Consolació de Xàtiva); taules amb imatges de la Sagrada Família i la vida de sant Jaume (1528), oli sobre taula (una de conservada a la Col·lecció Laia-Bosch i les altres tres a la Galeria Nacional d’Irlanda, a Dublín); retaule de la Magdalena per al convent de Servites de Sagunt (c. 1530), oli sobre taula (Museu Catedralici Diocesà de València); Pietat (c. 1530), oli sobre taula (Museu de Belles Arts de València); Al·legoria de les passions humanes (c. 1530), oli sobre taula (Museu de Budapest); Verge amb el nen, santa Isabel i sant Joanet* (c. 1530), oli sobre taula (va sortir a subhasta a Drouot el 7 de juliol de 2022 i provenia d’una col·lecció particular); Improperis (c. 1540), oli sobre taula (Museu Catedralici Diocesà de València; figura 5); Aparició de Crist a la Verge (c. 1540), oli sobre taula (va sortir a subhasta a Ansorena, a Madrid, el 16 de juny de 2021; el 2019 s’havia subhastat a Londres i havia anat a parar a una col·lecció privada de Madrid, provenia de la col·lecció privada Lassala de València); Dormició de la Verge de Guadalest (c. 1540), oli sobre taula (Ajuntament de Guadalest); Crist sobre el sepulcre amb tres àngels (Pietat) (c. 1540), oli sobre taula (Museu de Belles Arts de València, procedent de la Col·lecció Orts-Bosch; figura 6); Crist sostingut per àngels (c. 1540), oli sobre taula (Londres, col·lecció privada).

* La reconstrucció de la producció pictòrica del Mestre d’Alzira és la que ja vam presentar en la nostra tesi doctoral el 2015. Hi afegim la taula subhastada a Ansorena (Madrid) el 2021 i les dues taules que es van subhastar a la casa de subhastes Drouot (París) el 2022 atribuïdes també al Mestre.