iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries Institucions adherides



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Mestre de Sixena

(Rodrigo de Sajonia)

  Actiu entre el primer i el segon quart del segle XVI -  

Art renaixentista  Pintura renaixentista 


Obra - Exposicions - Bibliografia


Han hagut de passar cinc segles per conèixer el nom de la persona que s’amagava darrere la denominació Mestre de Sixena, autor del retaule major del monestir d’Osca de Santa Maria (1514 -1519; la figura 1 en mostra una reconstrucció hipotètica feta el 2024), elaborat per encàrrec de la priora Maria Ximénez d’Urrea, i del retaule de la Pietat (c. 1517-1521; en la figura 2 se’n pot veure una reconstrucció hipotètica), destinat al mateix monestir.

La incògnita de la identitat del Mestre i el seu possible origen i influències pictòriques són temes tractats a bastament per la historiografia. Volem constatar, però, la manca d’estudis monogràfics sobre el Mestre. Les notícies sobre la figura d’aquest artista les trobem fonamentalment en obres generals sobre el monestir de Santa Maria de Sixena, en fitxes de catàlegs d’exposició en què es tracta alguna taula produïda per ell o en catàlegs de museus que alberguen alguna d’aquestes obres.

En una primera etapa de la historiografia sobre el Mestre de Sixena, se’l considerava molt vinculat a la figura de Damià Forment. Se li va atribuir una formació pictòrica propera al seu cercle artístic, es va afirmar que n’havia estat deixeble (Bertaux, 1910; Del Arco, 1913) o, fins i tot, se’ls va arribar a considerar la mateixa persona (Abizanda Broto, 1915-1932; Soldevila Faro, 1933).

Més endavant, es reforçà la idea de les relacions amb el món pictòric valencià, però sense parlar de la figura concreta de Forment. Es donà importància a les relacions entre el Mestre de Sixena i el Mestre d’Alzira i, també, als vincles amb Fernando Yáñez i amb Fernando Llanos (Angulo Íñiguez, 1954; Post, 1966; Camón, 1970). Paral·lelament, les relacions amb Itàlia, sobretot amb l’obra d’Andrea Mantegna, són una constant que s’anà reiterant en la historiografia (Del Arco, 1942; Post, 1966). Fins i tot, alguns historiadors defensen el possible origen italià del mestre (Donoso, 1968).

La historiografia més recent fa un repàs del que s’ha dit anteriorment, sense aportar novetats substancials (Naval i Naval, 1980-1992; Navla Mas, 1999; Berlabé i Puig, 2000), o emfatitza les relacions del Mestre de Sixena amb el món artístic de la Itàlia septentrional i amb el món valencià (Mestre d’Alzira, Yáñez i Llanos, fonamentalment) i també es parla d’una relació clara amb el cercle pictòric tirolès de Michael Pacher, molt connectat, d’altra banda, amb aquesta zona del nord d’Itàlia (Morte, 1985, 1990, 1993 i 1994; Company i Tarragona, ed., 1993; Company, dir., 1994).

El 2018 i el 2019 hi va haver dues troballes fonamentals per situar la figura del pintor fora de l’àmbit hispà i poder posar-li nom —Rodrigo de Sajonia—, després de cinc-cents anys.

En el número 39 de la revista Ars Magazine, corresponent a l’any 2018, es publiquen dos articles dedicats a la taula Adoració dels Mags, arran de la seva aparició al mercat el 16 de juny de 2017 i de la seva adquisició per part del Museu Meadows d’Art, a Dallas (Estats Units). En el primer article, Albert Velasco planteja una nova reconstrucció del retaule major de Santa Maria de Sixena i la hipòtesi —ja plantejada anteriorment per Morte (1985)— de l’origen nòrdic, possiblement alemany, del Mestre de Sixena, a partir dels estudis radiogràfics i tècnics dels pigments fets a la taula del Meadows. El segon article, signat pels restauradors del retaule (Adelina Illán i Rafael Romero), segueix aquesta mateixa línia. El text descriu l’estudi analític de la taula amb diferents mètodes fisicoquímics del dibuix subjacent, que conclou que el dibuix es va fer amb una tinta ferrogàlica, l’ús de la qual va ser massiu a l’edat mitjana tant als Països Baixos com a Alemanya, però que no es va documentar mai en la pintura espanyola.

Aquesta hipòtesi es va confirmar l’any 2019 amb la troballa d’un document relacionat amb un assassinat ocorregut el 18 d’octubre de 1514 a Sena (Osca, Aragó). El text formava part de la documentació procedent del monestir de Sixena que va ser retornada per Catalunya l’any 2017. En el text esmentat es consigna la presència d’algunes persones que vivien al monestir i que van ser cridades per la priora perquè signessin com a testimonis dels fets. Entre ells hi havia «Rodrigo de Sagonia, pintor, habitante en el monesterio de Xixena».

Aquest descobriment transcendental s’ha donat a conèixer en un article publicat a Emblemata. Revista Aragonesa d’Emblemàtica (volum XXV, 2019), signat per Carmen Morte García, Ana Ágreda Pino, Carolina Naya i Elisa Ramiro Reglero. A més, tal com assenyalen les seves autores, el document permet datar el contracte del retaule el 1514, un any abans de la data que es considerava.

Un protocol del 1514 recull els noms d’artistes que apareixen com a testimonis en sis documents emesos des del monestir. La presència de cinc pintors a Sixena en aquesta data no concreta una relació directa amb el retaule major ni en resol completament el problema de l’autoria, però representa un pas més per comprendre la complexitat de l’obra i les seves formes artístiques.

Les dades dels artistes a Sixena l’any 1514 són les que es recullen tot seguit. «Johan Navarro y Rodrigo de Sebilla pintores habitantes en Xixena» apareixen com a testimonis quan la priora del monestir de Sixena Maria Ximénez d’Urrea dona llicència al vicari de la localitat de Sena perquè pugui disposar de tots els seus béns (11 de gener de 1514). «Mastre Gaspar Godos, pintor y Johan Tudon, habitantes en la villa de Caspe» figuren com a testimonis en un document escrit al monestir de Sixena en què uns residents a Casp (Saragossa, Aragó) nomenen procuradors (10 de març de 1514). «Mastre Gil de Barbant, carpentero, habitante en el monesterio de Xixena» és tesitmoni (17 de març de 1514). «Guallart de Camps, pintor, habitante en el monesterio de Xixena» és testimoni en un document realitzat al mateix monestir (31 de juliol de 1514). «Rodrigo de Sagonia, pintor, habitante en el monesterio de Xixena» apareix com a testimoni en un document escrit al monestir en què la priora Maria Ximénez d’Urrea nomena una persona per aixecar el cadàver d’una dona degollada a Sena, localitat propera al monestir (18 d’octubre de 1514). Finalment, en el monestir de «Xixena, yo Gaspar Godos, pintor habitante en la villa de Caspe», nomena procuradors Antón Camajor, teixidor, i Bernat Camajor, pagès, germans, habitants al monestir de Sixena (8 de desembre de 1514).

Molt significativa és la presència al monestir del pintor Rodrigo de Sagonia, que ha de ser Sajonia. L’origen alemany d’aquest pintor podria aclarir les connexions artístiques de les taules del retaule major amb la pintura centreeuropea. Es desconeix qualsevol altra dada sobre aquest pintor. A Morte i Sarría (2024) es fa una anàlisi molt completa i acurada del retaule major de Sixena. Carmen Morte hi diu: «El autor del proyecto más monumental pudo ser Rodrigo de Sajonia, un artista itinerante del que no hemos podido identificar ningún otro dato. Debió tener una primera formación en talleres centroeuropeos, pero fue muy receptivo a los modelos pictóricos que conoció en su trayectoria profesional: grabados alemanes, pinturas del norte de Italia y de Aragón.»

En aquesta publicació es tracten amb molt detall diversos aspectes de les taules: el context historicoartístic, la crònica de la dispersió del patrimoni pictòric de Sixena, la iconografia, les arts tèxtils representades en el retaule, els ornaments dels cabells i els fermalls, la ceràmica i els mobles en les pintures, les inscripcions llatines i pseudohebraiques, la botànica representada, l’empremta documental conservada i els estudis tècnics i radiogràfics.

L’estada documentada del pintor Gaspar de Godos a Sixena entre el març i el desembre del 1514 és clau per explicar la connexió entre el Mestre de Sixena i el Mestre d’Alzira, un altre «enigma» de la història de l’art. Gaspar de Godos (segon quart del segle XVI) es creu que era oriünd de la localitat de Castro (Osca, Aragó) i pel que sabem va desenvolupar una primera etapa professional a Aragó, encara que, almenys des del 1520, tenia taller a València, sense arribar a perdre la relació amb terres aragoneses.

Resseguint la producció pictòrica del Mestre de Sixena, hem pogut observar que hi ha elements que es van repetint en les seves pintures i constitueixen els trets distintius de la seva mà. El pintor treballa en uns moments de transició entre el gòtic tardà i el Renaixement. Encara hi ha dubtes entre l’adopció de models flamencs o italians. Hi ha taules d’un mateix mestre que són més renaixentistes i altres que encara es basen en tipologies gòtiques. Això fa que ens trobem en una època molt rica i variada i, al mateix temps, complexa i, per tant, molt interessant. Amb tot, el Mestre de Sixena és un dels pintors més arriscats i decidits a l’hora d’utilitzar esquemes clarament renaixentistes.

Relacions del Mestre de Sixena amb mestres pintors contemporanis

En l’època en què treballa el nostre mestre hi ha una gran difusió de les creacions de Martin Schongauer i Albrecht Dürer. Aquests dos artistes serviran de model a diversos pintors de finals del segle XV i inicis del XVI. Entre les seves obres, cal destacar (per les seves clares relacions amb les taules de Sixena) els gravats Crist davant Caifàs i Crist amb la creu a coll, de Schongauer, i els gravats Desposoris de Maria i Visitació, de Dürer.

Després d’aquests dos mestres gravadors ens centrem en els pintors paduanoferraresos per veure que la influència de la seva obra va arribar a la península Ibèrica a inicis del segle XVI i que va incidir en alguns pintors del país i en els que treballaven aquí en aquell moment, com és el cas del Mestre de Sixena. Al llarg de la historiografia s’ha anat afirmant que l’obra del Mestre de Sixena té alguns elements coincidents amb aquest univers pictòric del nord d’Itàlia. Nosaltres creiem que aquests elements del Quattrocento arriben a Aragó d’una manera bastant feble a inicis del segle XVI i, cada vegada més en clau rafaelesca, aniran prenent força cap a finals d’aquesta mateixa centúria. Sí que en alguna figura més monumental o escultòrica (com ara la dama de la taula Nativitat de Maria del Mestre de Sixena) s’hi veuen reminiscències mantegnesques, però creiem que són bastant vagues i generals i, en cap cas, suficients per justificar una possible relació —directa, indirecta o substancial— entre els dos mestres del Renaixement.

Seguidament, ens centrem en la zona del Tirol (Àustria) i, concretament, en Michael Pacher i el seu cercle. Pacher es forma en un àmbit en el qual són importants els elements nòrdics i els nord-italians i en el qual rep influències diverses que ell sap adaptar a les seves necessitats. Tot això dona com a resultat una producció d’una qualitat elevada amb un estil propi, que no queda lluny del que observem en l’obra del Mestre de Sixena. El 2024 no podem afirmar rotundament que el nostre mestre pogués provenir d’aquesta zona o del cercle concret de Pacher ni que hagués conegut la seva obra. El que sí que tenim clar és que les connexions entre els dos artistes són evidents i es fa difícil pensar que siguin degudes només a la cultura artística comuna a diverses zones de la Mediterrània.

D’altra banda, al llarg de la presentació de l’estat de la qüestió sobre la identitat del Mestre de Sixena, hem vist que en alguns moments se l’ha relacionat amb l’escultor Damià Forment. Fins i tot, se’ls va considerar la mateixa persona i també es va afirmar que el Mestre de Sixena havia estat deixeble de Forment. És cert, però, que, quan ha anat passant el temps, aquestes afirmacions s’han anat descartant, ja que no hi ha cap document que les ratifiqui i els elements visuals de què disposem no suggereixen que entre els dos mestres hi hagués hagut una relació tan estreta com s’havia pensat.

Per acabar, cal parlar del taller de Yáñez i Llanos, on treballava també el Mestre d’Alzira. En aquest cas, tampoc no podem parlar de dades concloents, però sí de coincidències en la composició, l’estil i la cronologia. Les obres dels Hernandos són d’una qualitat superior —o, com a mínim, més regular— que les del Mestre d’Alzira i les del Mestre de Sixena. Aquests tenen peces d’alta qualitat, però altres una mica desiguals sense arribar al mateix nivell. Pel que fa a les característiques comunes, destaquem la corporeïtat escultòrica de les figures i la presència de fons arquitectònics de regust clàssic i amb teixits decorats amb elements geometricoflorals molt particulars. També coincideixen en l’ús d’estampes de Dürer, sobretot del cicle Vida de la Verge. Els Hernandos van ser pioners en la introducció d’aquests gravats a l’Estat espanyol ja l’any 1506.

Obra

Rodrigo de Sajonia, conegut anteriorment com a Mestre de Sixena, va dur a terme durant la segona dècada del segle XVI un dels conjunts pictòrics més rellevants del panorama artístic aragonès: el retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena (c. 1514-1519), oli sobre taula (desmembrat des del segle XVII). El retaule pictòric fou substituït per un d’escultòric al segle XVII, fou desmuntat i les seves taules foren guardades en diverses dependències del monestir. A partir del segle XIX va començar la dispersió de les taules per diverses institucions nacionals i estrangeres. En la nostra tesi doctoral vam fer un repàs exhaustiu fins al 2015 del periple tant d’aquestes taules com de les del retaule de la Pietat (c. 1517-1521), oli sobre taula (les taules que es conserven són al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal). Actualitzem aquí algunes dades, arran de la nova documentació trobada i de les taules que han reaparegut en subhastes.

Rodrigo de Sajonia va pintar el retaule major i el retaule de la Pietat del monestir de Santa Maria de Sixena per encàrrec de la priora Maria Ximènez d’Urrea. Ens trobem davant de dos retaules monumentals que foren desmuntats durant el segle XVII (el retaule major) i el segle XIX (el retaule de la Pietat). Nosaltres hem seguit el periple de les taules i, a continuació, presentem tot el que sabem del moviment de les peces i la seva localització.

En la nostra tesi doctoral vam presentar diverses cartes inèdites de les priores del monestir al bisbat. Durant el priorat de Matilde Ferrer, a principis del segle XX, es van vendre moltes obres. Hi havia una certa consciència que unes tenien més valor que les altres, però se’n va prioritzar el valor econòmic per sobre de l’artístic, perquè s’havien de solucionar les necessitats diàries del monestir. També és rellevant l’interès que hi hagué d’assessorar-se del possible valor de cada peça. Generalment, qui es va encarregar d’aquesta tasca fou l’historiador i erudit Mariano del Pano. Algunes peces venudes a museus, com el Museu de Lleida, van tornar temporalment al monestir (per exemple, el 1948, durant el priorat de Pilar Samitier, hi van retornar algunes peces). Les monges preferien vendre o cedir les peces a museus i no a antiquaris particulars, perquè sabien que així es conservarien adequadament, podrien ser vistes pel públic i, a més, podrien arribar a tornar al cenobi. En canvi, si les venien a antiquaris, era força probable que no les recuperessin i que mai no arribessin a saber on havien anat a parar; a més, sabien que serien aquests els que en traurien un veritable benefici econòmic mercadejant amb les peces, però també afirmaven que, en alguns casos, no els va quedar cap més remei que vendre peces a antiquaris, perquè ells els podien oferir més diners que els museus.

Creiem que és molt interessant que es facin aquestes reflexions en les cartes de les priores dirigides als bisbes successius. És una llàstima, però, que en les cartes no s’especifiqui més de quines obres es parla, perquè això constituiria un document valuosíssim per al coneixement concret de tot aquest moviment d’obres. I, evidentment, ens seria molt útil poder llegir les respostes del bisbat als requeriments del monestir de Sixena, però es van perdre en els successius incendis del cenobi.

En el cas del retaule major, el desmembrament va començar el segle XIX. Això no obstant, durant el segle XVII havia estat substituït per un retaule escultòric. El retaule pictòric del segle XVI es va desmuntar llavors i les diverses taules van ser guardades en dependències del monestir. Les primeres peces que van haver de sortir del cenobi van ser les catorze que van arribar a l’església parroquial d’Albelda (Osca, Aragó). Malauradament, aquestes peces van ser destruïdes durant la Guerra Civil i les coneixem només per fotografies antigues.

El 1873, les taules Abraçada a la Porta Daurada, Anunciació (figura 3), Visitació i Nativitat de Maria van ingressar al Museu Provincial d’Osca, gràcies a la donació del col·leccionista local Valentín Carderera. Des del museu ens han informat que no es conserva cap document que ratifiqui aquesta dada.

Des del 1908, la taula Crist entre els doctors formava part de la Col·lecció Muntadas de Barcelona. L’any 1956 va ingressar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (aleshores anomenat Museu d’Art de Catalunya). En la nostra tesi vam adjuntar el document original de la donació, que es conserva a l’Arxiu Administratiu Municipal de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta taula va ser cedida al Museu de Lleida l’any 2018.

Una de les primeres peces que fou venuda a col·leccionistes estrangers fou Naixement de Crist (figura 4). L’any 1908 encara era al monestir, però el 1954 formava de la col·lecció nord-americana Selingman Rey i, segons Post, el 1966 era a la col·lecció de Thomas Harris de Londres (Regne Unit). El 9 de desembre de 1992 la peça passà a mans d’un altre col·leccionista en la subhasta de Sotheby’s Peel. El 8 de maig de 2003 es va subhastar a la sala Alcalá de Madrid i, a proposta de la Direcció General de Belles Arts i Béns Culturals —amb un informe favorable de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Històric Espanyol—, el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport va exercir el dret de tanteig per a l’Estat i la va adscriure al Museu Nacional del Prado.

L’any 1908, la taula Presentació de Jesús al temple (figura 5) encara era al monestir, ja que Bértaux la veié a Sixena; el 1921, Ricardo del Arco ja no la hi va veure. De fet, a la part posterior de la taula hi ha una etiqueta d’una empresa de transports: la taula va viatjar amb destí a Barcelona. Això va passar abans que el 1923 el monestir fos declarat monument nacional i, per tant, el seu patrimoni moble i immoble esdevingués indivisible. Hi ha fotografies posteriors al 1956 que demostren la seva presència a la col·lecció barcelonina dels hereus de Roberto Robert i Surís (1851-1929), marquès de Robert i comte de Torroella de Montgrí (Baix Empordà). La taula va ser repintada de manera que es va alterar gairebé un 60 % de la superfície pictòrica (es volia fer passar per una obra flamenca) i això va fer que es dubtés de l’autoria del mestre. Aquesta taula va sortir a subhasta el 31 de maig de 2017 a la Sala Balclis de Barcelona. L’Ajuntament de Vilanova de Sixena (Osca, Aragó) va demanar la suspensió de la venda per la suposada sortida il·lícita de la taula del monestir. La taula va estar dipositada al Museu de Belles Arts de Saragossa, a l’espera de judici, fins que, el febrer del 2022, l’Audiència d’Osca va ordenar el retorn de la taula al monestir de Santa Maria de Sixena i va reconèixer que és propietat de la comunitat de reverendes monges santjoanistes del monestir en qüestió.

La taula Epifania (figura 6) sortí també molt aviat del cenobi. Javier Fuentes i Ponte la va veure el 1890 al rebedor del monestir, però es va vendre entre el 1901 i el 1902 (Berlabé, 2018, p. 195-196) i, per tant, Salvador Sanpere Miquel el 1906 i Bertaux el 1908 ja no la veieren. Se’n desconeixia la localització fins que va sortir a subhasta el 16 de juny de 2017, a la galeria Stucker de Berna (Suïssa). Fins aleshores, havia estat en una col·lecció privada a Suïssa, catalogada com una obra d’escola italiana del segle XVI i havia passat força desapercebuda. Els antiquaris madrilenys de la Casa Caylus la van comprar per uns 119.000 euros, la van restaurar i, a principis d’octubre del mateix any, va sortir a subhasta a Frieze Art Fair, de Londres, però no es va arribar a vendre. A finals del mateix mes, a la fira Tefaf de Nova York (Estats Units), la va comprar el Museu Meadows d’Art per uns 500.000 dòlars. El Museu de Lleida va ser l’única institució pública que es va adonar de l’origen de l’obra i la va intentar comprar, però la sala privada va guanyar la partida econòmica.

Les taules Crist davant Caifàs i Crist amb la creu a coll són al Museu de Belles Arts de Saragossa. En el museu es conserva una carta de la priora en què es comunica als responsables de la institució que ja en poden anar a recollir les peces. La missiva data del 17 d’abril de 1921 i s’hi pot llegir que es van pagar mil pessetes per a cada taula.

Les taules Sant Agustí, Sant Ambrós, Sant Pere i Sant Pau i la major part de les del retaule de la Pietat (menys la central i la dedicada a sant Cosme, desaparegudes) van ingressar al Museu de Lleida el 1936. Es deia que aquestes peces haurien estat al museu de la Confederació Nacional del Treball - Federació Anarquista Ibèrica (CNT-FAI) a Albalate de Cinca (Osca, Aragó). Els documents originals del seu ingrés al museu lleidatà invaliden cronològicament que passessin pel museu esmentat. El 1948 les peces van tornar temporalment al monestir i, probablement, el 1970 es van traslladar al museu lleidatà.

El periple de les taules Ascensió i Presentació de la Verge al temple l’explica molt bé Naval Mas en el seu article de la revista Goya (Naval Mas, 1992). L’any 1913 encara eren al monestir. L’any 1926, Post no les devia veure en la seva visita al cenobi, perquè no les menciona. Però l’any 1933 Soldevila afirma que encara eren a Sixena. Segurament, desaparegueren durant la Guerra Civil. Post creu que l’any 1966 eren a Londres, però aquest any ja havien tornat a l’Estat espanyol. L’any 1955 eren en una col·lecció privada de Londres, tot i que Presentació de la Verge al temple era a la Col·lecció Carvalho de París l’any 1954, segons Angulo Iñíguez. Posteriorment, foren adquirides pel govern espanyol. Morte afirma que fou amb anterioritat al 1961 i Naval Mas dona la data concreta: 18 de maig de 1959. Foren adscrites al Museu de Santa Cruz de Toledo (Castella-la Manxa), on encara es poden veure el 2024. Des d’aquest museu se’ns ha donat la informació que les dues taules foren adquirides pel Ministeri d’Educació Nacional, mitjançant una ordre ministerial del 18 de maig de 1959 (per tant, la data proporcionada per Naval Mas era correcta) a Lord Robert Chichten Stuart de Londres, per 175.000 pessetes cadascuna. Des del Museu d’Osca es feren gestions perquè aquestes peces fossin adscrites al seu museu, però van ser infructuoses. Quant a la data de retorn de les peces al país hi ha una certa controvèrsia. Post diu que el 1966 encara eren a Anglaterra, mentre que Morte defensa que abans del 1961 ja eren a l’Estat espanyol. Això no obstant, el que ha quedat clar és que el 18 de maig de 1959 es van comprar les peces i es van adscriure al Museu de Santa Cruz de Toledo.

Exposicions

Totes les exposicions que s’han fet amb obres del Mestre de Sixena han estat col·lectives. N’hem d’agrair la informació als diferents museus que custodien les peces: el Museu Provincial d’Osca, el Museu de Santa Cruz de Toledo, el Museu Nacional del Prado, el Museu de Belles Arts de Saragossa, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal.

A continuació, recollim les exposicions documentades agrupant-les en funció de les obres que s’hi van poder veure. 

‘Abraçada a la Porta Daurada’ del retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena

«400 años de pintura española» (Museu de Belles Arts de Veneçuela, Caracas, 1981); «Signos: arte y cultura en Huesca» (Osca, 1994); «Aragón, reino y corona» (Centro Cultural de la Villa de Madrid, 2000); «El esplendor del Renacimiento en Aragón» (Museu de Belles Arts de Saragossa, 2010); «Intacta Maria. Política i religiositat en l’Espanya barroca» (Museu de Belles Arts de València, 2017).

‘Naixement de la Verge’ del retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena

Exposición Histórico-Europea (Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales de Madrid, 1892); Exposición Retrospectiva de Arte (Saragossa, 1908); «Signos: arte y cultura en Huesca» (Osca, 1994); «Aragón, reino y corona» (Centro Cultural de la Villa de Madrid, 2000).

‘Anunciació’ del retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena

Exposición Histórico-Europea (Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales de Madrid, 1892); Exposición Retrospectiva de Arte (Saragossa, 1908); «La Virgen en el arte y la tradición popular de los Pirineos» (Museu Pirinenc de Lourdes, 1958); «Signos: arte y cultura en Huesca» (Osca, 1994); «Aragón, reino y corona» (Centro Cultural de la Villa de Madrid, 2000); «Panteones reales de Aragón» (Sala de la Corona del edificio Pignatelli, Saragossa, 2018).

‘Visitació’ del retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena

Exposición Histórico-Europea (Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales de Madrid, 1892); Exposición Retrospectiva de Arte (Saragossa, 1908); «La Virgen en el arte y la tradición popular de los Pirineos» (Museu Pirinenc de Lourdes, 1958); «Reyes y mecenas» (Museu de Santa Cruz de Toledo, 1992); «Signos: arte y cultura en el Alto Aragón Medieval» (Osca, 1993); «Signos: arte y cultura en Huesca» (Osca, 1994); «Aragón, reino y corona» (Centro Cultural de la Villa de Madrid, 2000).

‘Presentació de la Verge al temple’ del retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena

«Reyes y mecenas» (Museu de Santa Cruz de Toledo, 1992); «Aragón, reino y corona» (Centro Cultural de la Villa de Madrid, 2000); «Carolus: quinto centenario del nacimiento de Carlos V» (Museu de Santa Cruz de Toledo, 2000-2001); «Renacimiento, el auge de Europa» (Museu Nacional Suís, Zúric, 2016).

‘Ascensió’ del retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena

«Reyes y mecenas» (Museu de Santa Cruz de Toledo, 1992); «Aragón, reino y corona» (Centro Cultural de la Villa de Madrid, 2000). 

‘Naixement de Crist’ del retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena

Provinent d’una col·lecció privada londinenca es va exposar a «Signos: arte y cultura en Huesca» (Osca, 1994). Des del 2003 és Museu Nacional del Prado i no n’ha sortit per a cap exposició temporal.

‘Crist davant Caifàs’ i ‘Crist amb la creu a coll’ del retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena

«Signos: arte y cultura en Huesca» (Osca, 1994); «Aragón, reino y corona» (Centro Cultural de la Villa de Madrid, 2000); «La Corona de Aragón: el poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII-XVIII)» (Museu de Belles Arts de València, Centre del Carme, 2006); «El esplendor del Renacimiento en Aragón» (Museu de Belles Arts de Bilbao, 2009; Museu de Belles Arts de València, 2009-2010; Museu de Saragossa, 2010); exposició permanent del Museu Diocesà de Barbastre-Monzó (Barbastre, 2010-2011).

‘Crist entre els doctors’ del retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena

Quan era propietat de Matías Muntadas, es va poder veure a l’Exposición de Arte Antiguo (Barcelona, 1902). Un cop la col·lecció de Muntadas va ser adquirida pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (1956), es va exposar a: «Colección Matías Muntadas» (Barcelona, 1957); «Prefiguració del Museu Nacioanl d’Art de Catalunya» (Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 1992); «Aragón, reino y corona» (Centro Cultural de la Villa de Madrid, 2000).

‘Sant Agustí’ i ‘Sant Ambròs’ del retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena

Les dues taules van ser exposades a «Pulchra» (Lleida, 1993-1994); «Prooemium» (església de Sant Martí i Palau Episcopal, Lleida, 1997-2007); «Aragón, reino y corona» (Centro Cultural de la Villa de Madrid, 2000). La de Sant Agustí també va ser exposada a «Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya» (Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2007).

‘Sant Pere’ i ‘Sant Pau’ del retaule major del monestir de Santa Maria de Sixena

Les dues taules van ser exposades a «Pulchra» (Lleida, 1993-1994); «Aragón, reino y corona» (Centro Cultural de la Villa de Madrid, 2000); «Monegros. Arte y artistas II» (església parroquial de Perdiguera, Saragossa, 2002). La de Sant Pere també va ser exposada a «Signos: arte y cultura en el Alto Aragón Medieval» (Osca, 1993).

Retaule de la Pietat

«Llums i ombres. Memòria d’un retaule» (Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, 2001-2002); «Dual. Trànsits i encreuaments per la història de l’art» (s’hi va poder veure la taula Jesús amb la creu al coll; Centre d’Art la Panera i església romànica de Sant Martí, Lleida, 2005).

Bibliografia

Monografies

Jesús Moreno, Hierusalem religiosa, tercera part (Osca, Archivo Diocesano, Mss., h. 1623); Mariano de Pano y Ruata, El Real Monasterio de Sijena. Su historia y descripción (Lleida, Tipografía Mariana, 1883); Javier Fuentes Ponte, Memoria histórico descriptiva del santuario de Santa María de Sijena (Lleida, Academia Bibliográfico-Mariana, 1890); Exposición Histórico-Europea. 1892 á 1893. Catálogo General (1893) (Madrid, Establecimiento Tipográfico de Fortanet, 1893); Carles de Bofarull i Sans i Junta Municipal de Museos y Bellas Artes (ed.), Catálogo de la Exposición de Arte Antiguo (Barcelona, Reproducciones Artísticas Thomas, 1902); Émile Bertaux et al., Exposición retrospectiva de Arte de Zaragoza 1908 (Saragossa, Madrid i París, Tip. La Editorial, Librería de Fernando Fe i Librairie Central des Beaux-Arts, 1910); Manuel Abizanda Broto, Documentos para la historia artística y literaria de Aragón. Siglo XVI, vol. I-III (Saragossa, Patronato Villahermosa-Guaqui i Tip. La Editorial, 1915-1932); Juan de Contreras y López de Ayala (marquès de Lozoya), Historia del arte hispánico, vol. III (Barcelona, Salvat, 1940); Ricardo del Arco, Catálogo monumental de España. Huesca (Madrid, CSIC, 1942); Diego Angulo Íñiguez, Ars Hispaniae, vol. XII: Pintura del Renacimiento (Madrid, Plus Ultra, 1954); Juan Manuel Palacios Sánchez, Real Monasterio de Sijena. Memoria históricodescriptiva de los acontecimientos acaecidos desde 1936 a 1954 (Calahorra, Gráficos Gracia, 1955); E. Vidal, Diocesis de Lérida. Materiales para colaborar con la B.A.C. en la Historia del Martirio de la Iglesia en España (inèdit; Lleida, agost 1955); Colección Matías Muntadas. Catálogo-guía (Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1957); Chandler-Rafton Post, A history of Spanish painting (Cambridge, Harvard University Press, 1966); Antonio Ubieto Arteta, El Real Monasterio de Sigena (1188-1300) (València, Anubar, 1966); Antonio Beltrán Martínez, Catálogo del Museo Provincial de Bellas Artes de Zaragoza (Saragossa, Museo Provincial de Zaragoza, 1967); Rosa Donoso, Guía del Museo Provincial de Huesca (Madrid, Dirección General de Bellas Artes, 1968); José Camón Aznar, Summa Artis, vol. XXIV: La pintura española del siglo XVI (Madrid, Espasa-Calpe, 1970); Antonio Ubieto Arteta, Documentos de Sigena (València, Anubar, 1972); Julio P. Arribas Salaberri, Historia de Sijena (Lleida, Gráfica Larrosa, 1975); Julio P. Arribas Salaberri, Sijena durante el reinado de José I (Vilanova de Sixena, Instituto de Estudios Sijenenses Miguel Servet, 1978); Juan Manuel Palacios Sánchez, El Real Monasterio de Sijena. Introducción a la historia del monasterio (Saragossa, Octavio y Félez, 1980); Antonio Naval Mas i Joaquín Naval Mas, Inventario artístico de Huesca y su provincia (Madrid, Ministerio de Cultura, 1980-1992); Matías Díaz Padrón, 400 años de pintura española (Museu de Belles Arts de Veneçuela, 19 febrer - 19 març 1981), catàleg de l’exposició (Caracas, Museo de Bellas Artes, 1981); Ximo Company i Climent (dir.), El món dels Osona (ca. 1460 - ca. 1540) (València, Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Museu Sant Pius V, Fundación Argentaria, 1994); María Carmen Lacarra Ducay i Carmen Morte García, Catálogo del Museo Episcopal y Capitular de Huesca (Saragossa, Guara, 1984); Antonio Ubieto Arteta, El monasterio dúplice de Sigena (Osca, Instituto de Estudios Altoaragoneses i Diputación Provincial de Huesca, 1986); Susana Cortés Hernández, Ana María Gómez Basco i Matilde Revuelta Tubino, Museo de Santa Cruz de Toledo, 2 vol. (Toledo, Consejería de Educación y Cultura de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, 1987); Carmen Morte García, Aragón y la pintura del Renacimiento (Saragossa, Museo e Instituto Camón Aznar, 1990); Carmen Morte García et al., Museo de Zaragoza. Sección de Bellas Artes (Saragossa, Ibercaja, 1990, col. «Musea Nostra»); Ministeri de Cultura (ed.), Reyes y mecenas. Los reyes católicos Maximiliano I y los inicios de la casa de Austria en España (Madrid, Electa, 1992); Prefiguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Exposició celebrada al Palau Nacional de Montjuïc del 27 de juliol al 30 de setembre de 1992 (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya i Lunwerg, 1992); Ximo Company i Climent i Jesús Tarragona i Muray (ed.), Museu Diocesà de Lleida (1893-1993). Catàleg Exposició Pulchra (Lleida, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1993); María Carmen Lacarra Ducay i Carmen Morte García (coord.), Signos. Arte y cultura en Huesca. De Forment a Lastanosa. Siglos XVI-XVII (Osca, Gobierno de Aragón i Diputación de Huesca, 1994); Regina Sáinz de la Maza, El Monasterio de Sijena. Catálogo de Documentos del Archivo de la Corona de Aragón II (1348-1451) (Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas i Institució Milà i Fontanals, 1998); Antonio Naval Mas, El patrimonio emigrado (Osca, Publicaciones y Ediciones del Alto Aragón, 1999); Aragón, reino y corona (Madrid i Saragossa, Centro Cultural de la Villa de Madrid, Gobierno de Aragón i Ibercaja, 2000); Miguel Beltrán Lloris (coord.), Museo de Zaragoza. 150 años de historia (1848-1998) (Saragossa, Diputación General de Aragón i Ibercaja, 2000); Fernando Checa Cremades, Carolus (Toledo, Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V i Museo de Santa Cruz de Toledo, 2000); L’art a Catalunya i els regnes hispans en temps de Carles I (Saló del Tinell, Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona, 19 desembre 2000 - 4 març 2001), catàleg de l’exposició (Madrid, Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, 2000); María Carmen Lacarra Ducay, El retablo mayor de San Salvador de Zaragoza (Saragossa, Librería General i Departamento de Cultura y Turismo del Gobierno de Aragón, 2000); Montserrat Macià, Isidre Puig i Núria Gilart (ed.), Llums i ombres: memòria d’un retaule (Lleida, 29 novembre 2001 - 3 febrer 2002), catàleg de l’exposició (Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 2001); Andrés San Martín Medina, Iglesia parroquial de San Mateo de Gállego (San Mateo de Gállego, Patrimonio de la Humanidad, Parroquia de San Mateo de Gállego, Ayuntamiento de San Mateo de Gállego i Caja de Aragón, 2003); Seu Vella. L’esplendor retrobada (Lleida, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Fundació La Caixa, 2003); Elena Toló López, El Mestre de Sixena: un pintor entre el darrer gòtic i el primer Renaixement de la Corona d’Aragó, 3 vol. (treball inèdit per a l’obtenció del diploma d’estudis avançats; Lleida, Universitat de Lleida, 2003); Los Reyes Católicos y la monarquía de España (Museu del Segle XIX, València, setembre-novembre 2004), catàleg de l’exposició (Madrid, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2004); Glòria Picazo (ed.), Dual: trànsits i encreuaments per la història de l’art (Lleida, Ajuntament de Lleida i Centre d’Art la Panera, 2005); La Corona de Aragón: el poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII-XVIII) (Museu de Belles Arts de València, 16 gener - 17 abril 2006), catàleg de l’exposició (Madrid i Barcelona, Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior i Lunwerg, 2006); Joan Vicens i Tarré (ed.), Per bruixa i metzinera: la cacera de bruixes a Catalunya (Barcelona, Museu d’Història de Catalunya i Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, 2007); Carmen Morte García (dir.), El esplendor del Renacimiento en Aragón (Museu de Belles Arts de Bilbao, juny-setembre 2009); Museu de Belles Arts de València, octubre 2009 - gener 2010; Museu de Saragossa, febrer-abril de 2010), catàleg de l’exposició (Saragossa, Bilbao i València, Gobierno de Aragón, Museo de Bellas Artes de Bilbao i Generalitat Valenciana, 2009); Elena Toló López, El Mestre de Sixena i el Mestre d’Alzira: dos enigmes de la pintura del Renaixement (tesi doctoral; Lleida, Universitat de Lleida, 2015); Intacta María, política y religiosidad en la España Barroca (Museu de Belles Arts de València, 30 novembre 2017 - 8 abril 2018), catàleg de l’exposició (València, Generalitat Valenciana, 2017); Carme Berlabé Saura, Del Museu Diocesà al Museu de Lleida: formació i legitimitat del seu patrimoni artístic (Lleida, Pagès, 2018); Marisancho Menjón Ruiz (dir.), Panteones reales de Aragón (edifici Pignatelli, Saragossa, 20 desembre 2018 - 17 març 2019), catàleg de l’exposició (Saragossa, Gobierno de Aragón, 2018); Carmen Morte García i Fernando Sarría Ramírez (coord.), Las pinturas del retablo mayor de Sijena. Un proyecto del Renacimiento para un monasterio femenino (Osca, Museo de Huesca i Gobierno de Aragón, 2024). 

Parts de monografies

José Soldevila Faro, «El arte del Maestro de Sigena», a Aragón, IX (Saragossa, Sindicato de Iniciativa y Propaganda, 1933, p. 211-214); Carmen Morte García, «La pintura aragonesa del Renacimiento en el contexto hispánico y europeo», a El arte aragonés y sus relaciones con el hispánico e internacional (III Coloquio de Arte Aragonés, Osca, 19-21 desembre 1983), actes del congrés (Osca, Diputación Provincial de Huesca, 1985); Carmen Morte García, «Fernando el Católico y las artes», a María del Carmen Lacarra Ducay (coord.), Las artes en Aragón durante el reinado de Fernando el Católico (1479-1516) (Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1993, p. 155-198); Camen Morte García, «Reflexiones sobre unos siglos conflictivos: XVI-XVII», a Carmen Morte García (dir.), Signos. Arte y cultura en Huesca. De Forment a Lastanosa. Siglos XVI-XVII (Osca, Gobierno de Aragón i Diputación de Huesca, 1994, p. 27-34); Joan Aliaga Morell, «Retaule major de l’església parroquial de Sant Pere de Xàtiva», a Xàtiva. Els Borja, una projecció europea, vol. II (Xàtiva, Ajuntament, 1995, p. 7- 9); Elena Toló López, «El Maestro de Sijena y los pintores valencianos de su tiempo (el Maestro de Alcira, Fernando Yáñez y Fernando Llanos)», a Lorenzo Hernández Guardiola (coord.), De pintura valenciana (1400-1600). Estudios y documentación (Alacant, Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert, 2006, p. 101-132); Josep Lluís Cebrián i Molina, «Las tablas… 100 anys després», a Elías Tormo, Las tablas de las iglesias de Játiva (Xàtiva, Ulleye, 2007 [1a ed., 1912]); Vicente Samper Embiz, «Dormición de la Virgen», a Ximo Company Climent, Vicente Pons Alòs i Joan Aliaga Morell (coord.), La llum de les imatges. La faç de l’eternitat (València, Generalitat Valenciana, 2007, p. 208-209); Elena Toló López, «Apunts sobre el Mestre de Sixena: un pintor entre el darrer gòtic i el primer Renaixement», a Ximo Company, Maria José Vilalta i Isidre Puig (ed.), El rol de lo hispano en la pintura mediterránea de los siglos XV y XVI (Lleida, Garsineu, Centre d’Art d’Època Moderna i Universitat de Lleida, 2009, p. 326-352); Josep Lluís Cebrián i Molina, «La primera etapa del Mestre d’Alzira: les taules xativines», a Beatriu Navarro i Buenaventura (ed.), Entre el Compromís de Casp i la constitució de Cadis (IV Jornades d’Art i Història, Xàtiva, 2-4 agost 2012), actes de la jornada (Xàtiva, Ulleye, 2013, p. 117-160); Enric Olivares Torres, «La pintura renaixentista i barroca a València. El retaule de Sant Silvestre i el Mestre d’Alzira», a Ester Alba Pagán i Aureliano Lairón (coord.), Història d’Alzira, volum II: Geografia, art i patrimoni cultural (València, Universitat de València, 2020, p. 304-312); Luis Arciniega García, «La alegoría del Maestro de Alcira, una obra de concordia marital y connotaciones políticas», a Luis Arciniega García i Amadeo Serra Desfilis (coord.), Imágenes y espacios en conflicto: las Germanías de Valencia y otras revueltas en la Europa del Renacimiento (València, Tirant, 2021, p. 189-246); Mercedes Gómez-Ferrer Lozano, «A vueltas con Gaspar Godos (1480-1547). Una posible respuesta al maestro de Alzira», a Albert Ferrer Orts (coord.), La pintura valenciana del Renacimiento en tiempos convulsos. El impacto de las Germanías (Madrid, Sílex, 2021, p. 187-220); Fernando Sarría Ramírez, «La huella documental de las tablas renacentistas del retablo en las colecciones del Museo de Huesca», a Carmen Morte García i Fernando Sarría Ramírez (coord.), Las pinturas del retablo mayor de Sijena. Un proyecto del Renacimiento para un monasterio femenino (Osca, Museo de Huesca i Gobierno de Aragón, 2024). 

Parts de publicacions periòdiques

Ximo Company i Climent, «Tablas gandienses» (Archivo de Arte Valenciano, València, Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, any LXIV, 1983, p. 41-45); Felip Gabriel Perles Martí, «Cinco tablas en Gandía del Maestro de Alcira» (Archivo de Arte Valenciano, València, Academia de Bellas Artes de San Carlos, any LXIV, 1983, p. 46); Isabel Mateo Gómez, «Unas tablas del Museo de Dublín atribuibles al Maestro de Alcira» (Archivo Español de Arte, Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas i Instituto Diego Velázquez, tom 57, núm. 228, 1984, p. 367-375); Alfonso Emilio Pérez Sánchez, «Sobre una Piedad del Maestro de Alzira» (Archivo de Arte Valenciano, València, Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, any LXVII, 1986, p. 8-11); Antonio Naval Mas, «El retablo mayor del real monasterio de Sigena» (Goya, Madrid, núm. 229-230, 1992, p. 39-49); Isabel Mateo Gómez, «Algo más sobre La alegoría de las Pasiones Humanas del Museo de Budapest» (Ars Longa, València, Departament d’Història de l’Art de la Universitat de València, núm. 5, 1994, p. 21-23); Carme Berlabé Saura i Isidre Puig Sanchis, «Retaules de Sixena al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal. Una proposta de reconstrucció del retaule major del monestir» (Seu Vella. Anuari d’Història i Cultura, Lleida, núm. 2, 2000, p. 245-263); Josep Lluís Cebrián i Molina, «Setze taules del Mestre d’Alzira (Barrera lo pintor?) a Xàtiva» (L’Informador de la Costera, Xàtiva, núm. 307, 2007, p. 20); Mercedes Gómez-Ferrer Lozano, «Pintores aragoneses y navarros en Valencia (ca. 1490-1550)» (Artigrama, Saragossa, Departamento de Historia del Arte de la Universidad de Zaragoza, núm. 25, 2010, p. 345-361); Isabel Ruiz Garnelo, «La personalidad artística del Maestro de Alcira. Necesidad de una revisión» (Archivo de Arte Valenciano, València, Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, any XCVII, 2016, p. 67-84); Vicente Samper Embiz, «Una inédita Oración en el huerto del Maestro de Alzira y algunas consideraciones más» (Archivo de Arte Valenciano, València, Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, any XCVII, 2016, p. 85-95); Mercedes Gómez-Ferrer Lozano, «Discutiendo la identidad del “Maestro de Alzira”. Gaspar Godos, pintor del retablo de Santiago (Valencia, 1538)» (Ars Longa, València, Departament d’Història de l’Art de la Universitat de València, núm. 31, 2022, p. 37-54); «Alcira Master», a Sotheby’s (en línia; Londres, Sotheby’s [consulta: 17 novembre 2024]); «Maestro De Alzira (Gaspar Godos, 1480-1547). Retablo de los Principados Angélicos», a Drouot (en línia; París, Drouot [consulta: 17 novembre 2024]); «Maestro de Alzira (Gaspar Godos?). Virgen con el Niño, Santa Isabel y San Juanito», a Drouot (en línia; París, Drouot [consulta: 17 novembre 2024]).

Referències de materials d’arxiu

Cartes de la priora Matilde Ferrer dirigides al bisbe de Lleida (manuscrits; Arxiu Diocesà i Comarcal de Lleida. Lligall Sigena, 1899-1903); cartes de la priora Mª Ignacia Perella dirigides al bisbe de Lleida (manuscrits; Arxiu Diocesà i Comarcal de Lleida. Lligall Sigena, 1909-1910); cartes de les religioses del monestir al Museo de Zaragoza (manuscrits de Sixena; Museu de Saragossa, 1921); Certificado de D. Salvador Roca Lletjós, director del Museo del “Poble de Lleida”, de los objetos ingresados en dicho Museo procedentes de diversos lugares de Catalunya y Aragón. Lérida desde el 19 de julio de 1936 al 19 de enero de 1937 (document mecanografiat; Lleida, Arxiu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Servicio del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), capsa 31, núm. 1282, C 31/10, juliol 1936 - gener 1937); Relació dels objectes procedents del monestir de Sixena que en data 23 d’agost de 1948 són retornats al cenobi (document mecanografiat; Arxiu del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, Ingressos / Dipòsit, Fons artístic Museu Diocesà, Dipòsit Sigena, 23 agost 1948); Acta de entrega de la colección Muntadas al Ayuntamiento C-I-12. 1956- 19-4 (document mecanografiat; Barcelona, Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona, expedient «Ayuntamiento de Barcelona. Sección Gobernación. Subsección Cultura. Expediente n.º 5889», 21-22 gener 1957); carta de la priora Angelita Opi al bisbe de Lleida (document mecanografiat; Lleida, Arxiu del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, Ingressos / Dipòsit, Fons artístic Museu Diocesà, Dipòsit Sigena, 1970); resposta del bisbe de Lleida, Ramon Malla, a la priora de Sixena, Angelita Opi (document mecanografiat; Lleida, Arxiu del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, Ingressos / Dipòsit, Fons artístic Museu Diocesà, Dipòsit Sigena, 31 maig 1974).

Jornada científica

El Mestre de Sixena: el pintor i el seu context (Museu de Lleida, 2 de juliol de 2018; textos inèdits).

Elena Toló López
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona