Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans

Emília Xargay Pagès

Sarrià de Ter (Gironès), 20-11-1927 - l'Escala (Alt Empordà), 20-12-2002

Art del segle XX Avantguardes Dibuix Escultura del segle XX Esmalt Pintura del segle XX

Emília Xargay Pagès va néixer a Sarrià de Ter el 22 de novembre de 1927, filla d’un mestre d’obres que va col·laborar amb Rafael Masó en diverses ocasions i que va morir quan ella tenia tres anys, i d’una mestressa de casa; era la petita de tres germans. Va créixer amb els seus avis en un ambient rural i en contacte permanent amb la naturalesa, amb molta llibertat, fins que, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, va començar a anar a l’escola a Girona. Segons va explicar ella mateixa, d’amagat de la seva mare anava a classes particulars de dibuix. Tanmateix, quan la van fer fora del col·legi per haver contestat malament a la professora de dibuix dient-li que ella en sabia més, la mare va veure la seva vocació i li va permetre estudiar amb el pintor barceloní academicista Joan Orihuel, que acabava d’instal·lar-se a la ciutat. Xargay es va formar amb ell fins al 1947 i va esdevenir, juntament amb el seu company Francesc Torres Monsó, la seva millor alumna.

Xargay és una artista precoç: exposa per primera vegada a la Sala Municipal de la rambla de Girona el 1944 en una mostra del seu mestre, en la qual també van participar els alumnes més avançats. Un parell d’anys abans, ja havia venut la seva primera pintura per 200 pessetes en una altra exposició organitzada per Orihuel al seu taller. El 1946 celebra, a la mateixa Sala Municipal, la seva primera individual, amb molt poc ressò. Comença a treballar com a restauradora al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants i crea, juntament amb Torres Monsó i Joaquim Casellas, l’empresa de ceràmica Xarcató. El 1947, amb vint anys, guanya el primer premi de pintura de la fase provincial de selecció organitzada per l’Obra Sindical de Educación y Descanso per presentar-se a l’Exposició Nacional de Madrid, on guanyarà el segon premi. La premsa local comença a parlar, ara sí, de la seva tasca.

El 1950 exposa, juntament amb Enric Marquès i Joaquim Casellas, en el marc de la segona edició dels Ciclos Experimentales de Arte Nuevo, que coordinava el crític Àngel Marsà a les Galerías El Jardín de la Gran Via de les Corts Catalanes, a Barcelona. Es donen a conèixer amb el nom de Grup de Girona. En el catàleg, Marsà parla d’ella com d’una dona i artista forta, segura, vigorosa i directa, i inaugura així una línia interpretativa, seguida per molts crítics des d’aleshores, que descriurà Xargay com l’antítesi de la «feminitat», un concepte que aleshores, en el món de l’art, només tenia connotacions negatives associades amb la feblesa, l’amateurisme i la sensibleria. Val a dir que, com tantes altres artistes de la seva generació, Xargay en cap moment no reivindicarà la seva condició de dona ni en farà motiu de cap diferència; de fet, arribarà a afirmar, fins i tot, que això no havia condicionat de cap manera la seva obra ni la seva trajectòria. La coincidència d’aquesta mostra amb la del grup Postectura (format per Paco Torres Monsó, Esther Boix, Joaquim Datsira, Josep Martí Sabés, Ricard Creus i Josep M. Subirachs) a les Galeries Laietanes, situades davant per davant, enfortirà la relació dels artistes gironins amb els de Barcelona, i això facilitarà que Xargay sigui seleccionada per participar en el Saló d’Octubre d’aquell any.

El 1951 viatja a Itàlia, el primer viatge a l’estranger dels molts que farà a partir d’aquest moment, i el 1952 participa en la primera edició del Concurs de Pintura organitzat per la Diputació de Girona, al qual concorrerà assíduament a partir d’aleshores i en el qual obtindrà premis en diverses modalitats (pintura, dibuix i escultura; figura 1). L’estiu d’aquell any funda l’efímer grup Indika, juntament amb Torres Monsó, Boix, Casellas, Joan Massanet, Jordi Curós, Bartomeu Massot, Marià Oliveras i Evarist Vallès. Indika fou un primer intent d’unir a escala gironina els creadors d’avantguarda del territori. En el futur, formarà part d’altres grups d’artistes gironins, que també seran de caràcter efímer, com el Grup 8 i el Grup 5.

El 1953 participa en una segona mostra del Grup de Girona, en la II Bienal Hispanoamericana de Arte, que se celebra a l’Havana, i en el Salon de l’Art Libre de París. Comença, doncs, la seva projecció internacional, que anirà augmentant progressivament. Els crítics detecten en la seva obra pictòrica una indecisió entre les formes més figuratives i les experimentacions més formals que es mantindrà al llarg del temps. Certament, tot i que la seva obra evoluciona fortament des de l’academicisme inicial i rep l’impacte de les successives avantguardes que va coneixent, l’artista sempre es mantindrà de la banda de la figuració. Anys més tard, Xargay dividiria la seva trajectòria en quatre períodes: «una etapa figurativa, que aniria fins al 1949; una segona expressionista que acaba l’any 1960; una tercera neofigurativa, i una última etapa en què m’he decantat per una escultura de línia única, suggerent» (Guixeres, 1991). La importància del dibuix i la línia com a elements estructurants de la seva visió plàstica es mantenen en tota la seva trajectòria i en tots els mitjans que treballa.

El 1955 obté el premi concedit pel Ministeri d’Instrucció Pública del Brasil en el marc de la III Bienal Hispanoamericana de Arte, el primer gran reconeixement que rep. El febrer del 1958 presenta la seva segona exposició individual a Girona, de pintures i dibuixos. Participa en el II Saló de Maig (ho continuarà fent en edicions posteriors) i en el Concurs de Pintura Ràpida de Tossa de Mar (Selva), al qual també seguirà concorrent. El 1959 comença a treballar l’esmalt sobre metall, la fusta i el ferro; d’aquesta manera, avança en un treball escultòric en el qual, de fet, ja s’havia iniciat uns deu anys abans i al qual, amb el temps, acabaria dedicant-se prioritàriament.

A principis dels anys seixanta ja és una artista molt reconeguda tant a Girona com a fora. Això, juntament amb el seu caràcter extravertit, farà que se la convidi a participar en tota mena d’activitats ciutadanes, com ara jurats de concursos d’art o, fins i tot, concursos de bellesa. Promou iniciatives com, per exemple, juntament amb Carles Vivó, Antoni Varés i Isidre Vicens, la celebració de la I Fira del Dibuix per a les Fires de Sant Narcís (1960), que es porta a terme des d’aleshores; la primera exposició d’art informal gironí, que se celebra a la Sala Municipal (1960), o la constitució de la delegació gironina de l’Agrupación Nacional Sindical de Artistas Plásticos (Ansiba, 1964). La seva activitat artística també es multiplica: pren part en tota mena de concursos artístics i d’exposicions, individuals o col·lectives, arreu de Catalunya, a la resta d’Estat espanyol i a l’estranger (es calcula que al llarg de la seva carrera va participar en unes tres-centes vuitanta mostres). Tot sovint és l’única dona representada en les propostes col·lectives, encara que, si s’escau, també pren part en exposicions exclusives per a dones artistes. D’entre la trentena de premis i distincions rebuts al llarg de la seva carrera, destaca, a més del ja citat que va rebre del govern brasiler, el Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot (1963).

El fet que cada vegada presenti més obres en tècniques diferents de la pintura i el dibuix, com ara l’esmalt i l’escultura, farà que també es vagi consolidant la seva fama de creadora polifacètica, a més de molt prolífica. En més d’una ocasió, se la considera una «artista del Renaixement». A partir del 1964 inicia la seva sèrie dels braus (figura 2), possiblement el seu motiu més conegut en l’àmbit popular, que en un primer moment treballarà des d’una aproximació molt experimental, tot i que amb el temps s’anirà tornant més decorativa. Els braus s’afegeixen a una temàtica animalística (cavalls, peixos, galls…) que ja havia tractat els anys anteriors (figura 3). La multiplicitat de motius i la impossibilitat de decidir-se prioritàriament per alguna tècnica que caracteritzen la seva obra sembla que van en paral·lel a la seva poca definició ideològica. El 1964, per exemple, accepta participar en l’exposició propagandística «25 años de arte español», organitzada pel règim franquista a Madrid per celebrar els «vint-i-cinc anys de pau». I l’any següent també participa en la mostra que el col·lectiu Estampa Popular, de tendència antifranquista, organitza a la Sala Municipal de Girona, en què es presenten obres de vint-i-set artistes catalans. Al llarg de la dècada següent, veurem que continua prenent part, al mateix temps, tant en iniciatives de caràcter oficial com en altres que posaven en solfa l’oposició democràtica. Aquesta actitud tan poc compromesa políticament no anirà a favor seu a l’hora de ser reconeguda per les generacions de creadors més joves que anaven emergint.

El juny del 1967 marxa cap a l’Argentina i hi fa una estada de deu mesos, durant la qual visita la seva germana i celebra quatre exposicions. En aquest viatge coneixerà un comerciant argentí amb el qual arribarà a prometre’s en matrimoni, però finalment decideix tornar a Catalunya per no deixar sola la seva mare. Xargay no es va casar mai i la seva solteria és un tema pel qual sovint li pregunten els entrevistadors. L’any 1968 exposarà a Girona l’obra inspirada per l’estada americana. Val a dir que durant aquesta estada la seva mare, Dolors Pagès (figura 4), que s’havia quedat sola a Girona, també comença a pintar i, fins i tot, arriba a presentar públicament la seva obra.

El 1981, Emília Xargay realitza la seva primera escultura per a l’espai públic, el bronze La família, que li encarrega l’Ajuntament de Girona. En els anys següents continua fent peces per a espais urbans, com ara el Toro de formigó que es pot veure a Sarrià de Ter (1992-1994). Altres poblacions on hi ha obra seva són Olot (Garrotxa), Cadaqués (Alt Empordà), Salt (Gironès), Sant Julià de Ramis (Gironès), Llanars (Ripollès), Santa Coloma de Farners (Selva), Torroella de Montgrí (Baix Empordà) o Tossa de Mar. Des del 1967 ja havia anat fent murals per a diferents espais i edificis (aeroport de Girona, oficines de La Caixa, Col·legi de Metges de Girona…), en els quals va utilitzar ciment, esmalt, llautó, ferro, ceràmica, vidre o esgrafiats, així com algunes peces per a esglésies. També va fer cartells per a diverses entitats i il·lustracions per a revistes i llibres.

També el 1981 el Museu de l’Empordà li organitzarà la primera exposició antològica. Tot i això, malgrat que continua treballant intensament i celebra nombroses exposicions, la seva obra ja no rep tanta atenció per part de la premsa, que es limita a ressenyar-la, sense gaires comentaris. El 1989, el Museu d’Història de Girona li dedica una important mostra antològica, que inclou peces realitzades en totes les èpoques i en tots els procediments que havia treballat. La selecció que s’exposarà, feta per ella mateixa, serà la base del llegat que cedirà als ajuntaments de Girona i Sarrià de Ter, que des del 2002 gestionen conjuntament el Fons Emília Xargay Pagès. El fons inclou un total de 487 obres, de les quals dinou ja eren propietat de l’Ajuntament de Girona i les restants foren adquirides l’any 1998; comprèn objectes de ceràmica, dibuixos, escultures, pintures, esmalts, gravats i cartells (figura 5). La seva obra també és present en nombroses col·leccions privades i en altres museus, com el Museu d’Art de Girona, el Museu de Montserrat, el Museu de la Garrotxa o el Museu de l’Empordà. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi i la biblioteca municipal de Sarrià de Ter porta el seu nom.

El 12 d’octubre de 1993 va tenir un greu accident de cotxe, a partir del qual, malalta, es retirà de la vida pública. Va morir a l’Escala, on vivia, el 28 de desembre de 2002.

Obra

Natura morta (1943), oli sobre tela (Museu d’Història de Girona [MHG]); Cases de l’Onyar (1947), oli sobre tela (MHG); Paisatge (paller) (1948), pintura sobre taula (MHG); Escena de cafè (1950), oli sobre tela (MHG); Enric (1951), oli sobre fusta (MHG); Arlequí (1952), oli sobre tela (Museu d’Art de Girona); Sant Daniel (1953), oli sobre tela (MHG); La meva mare (1954), dibuix a llapis carbó (MHG); Ocell (1954), terrissa pintada (MHG); Perfil (1955), oli sobre tela (MHG); El venedor (1955), oli sobre tela (MHG); Bodegó (1958), dibuix sobre paper (MHG); Venècia (1959), oli sobre tela (MHG); Toro (1961), planxa de ferro (MHG); Girona (1963), pintura sobre taula (MHG); Torero (1964), dibuix sobre paper (MHG); Gat (1965), planxa de ferro (MHG); Cases (1965), pintura sobre paper (MHG); Cavall (1966), planxa de ferro (MHG); Peix (1966), planxa de ferro (MHG); 1969 (1969), esmalt i formigó (MHG); Escarabat (1970), esmalt (MHG); Rei (1970), plom i formigó (MHG); Brau (1970), bronze (Museu d’Art de Girona); Genet (1972), oli sobre fusta i collage (MHG); Sant Cosme i sant Damià (1972), esmalt i formigó (MHG); Ciclista (1975), ferro i formigó (MHG); Piràmide màgica (1979), oli sobre tela (MHG); Animal (1980), esmalt (MHG); Toro vermell (1980), ferro pintat (MHG); Família (1981), bronze (espai públic de Girona); Guitarrista (1984), filferro (MHG); Els amants (1988), oli sobre tela (MHG); Toro que mira la muntanya (1990), formigó (espai públic de Llanars); L’origen (1990), pedra i acer (espai públic d’Olot); Rostres (1993), dibuix sobre cartó (MHG).

Exposicions

Exposicions individuals (selecció)

Girona, Biblioteca Municipal (1946); Barcelona, Galerías El Jardín, III Ciclo Experimental de Arte Nuevo: «Xargay. 15 pinturas» (1951); Girona, La Artística, «Pinturas y dibuixos» (1958); Barcelona, Ateneo Barcelonés, «Dibujos» (1961); Barcelona, Galeria Grifé & Escoda, «Pinturas, dibujos, esmaltes» (1963); Madrid, Sala Neblí, «Emília Xargay. Pinturas, hierros, esmaltes» (1966); Buenos Aires, Consulado General de España, «Dibujos, pinturas, esmaltes» (1967); Córdoba (Argentina), Museu Municipal de Belles Arts Dr. Genaro Pérez, «Pinturas - dibujos» (1967); Girona, sala d’exposicions de La Caixa (1968); Madrid, Sala del Prado del Ateneo, «Esculturas - pinturas» (1968); València, Sala Braulio, «Dibujos y esmaltes» (1969); Sant Feliu de Guíxols, sala d’exposicions de l’Hotel Reina Elisenda, «Dibujos, esculturas y pinturas» (1970); Olot, Sala Francesc Armengol, «Dibujos y pinturas» (1970); Girona, Les Voltes, «Dibuixos» (1971); l’Escala, Galeria Massanet, «Pinturas, esculturas y dibujos» (1972); Barcelona, Galeria Matisse, «Dibuixos» (1974); Figueres, Galeria Vallès, «Dibuixos» (1974); Girona, Galeria d’Art 3 i 5, «Escultures» (1976); Olot, Galeria d’Art Sant Lluc, «Dibuixos i escultures» (1976); Madrid, Galería Gorem, «Esculturas, bronces» (1977); Vidreres, Galeria d’Art Vidreres, «Dibuix, pintura, esmalt, escultura» (1978); Palafrugell, Galeria Tamariu, «Escultures, dibuixos» (1979); Figueres, Museu de l’Empordà, «Emília Xargay 1943-1981» (1981); Santa Coloma de Farners, Galeria d’Art Farners, «Escultures i dibuixos» (1982); Blanes, Galeria Silva, «Escultures i dibuixos» (1983); Salt, Casa de Cultura Les Bernardes, «Emília Xargay. Escultures - dibuixos» (1984); Girona, Galeria Palau de Caramany, «Escultures» (1986); Tolosa, Galeria Auriel, «Escultures» (1987); Vic, Galeria d’art Clariana, «Escultures i dibuixos» (1988); Barcelona, Galeria Theseus, «Escultures, dibuixos» (1989); Girona, Museu d’Història, «Emília Xargay. 50 anys d’art» (1989); Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, «Emília Xargay (1941-1989)» (exposició itinerant, 1991); l’Escala, sala del Carrer del Port, «Vida i obra d’Emília Xargay» (2002); Girona, Museu d’Història, «Emília Xargay. El vol d’una ratlla» (2007); Sarrià de Ter, Centre de Visitants del Gironès, «Emília Xargay» (2011).

Exposicions col·lectives (selecció)

Girona, Biblioteca Municipal (1944, 1947 i 1948); Madrid, Exposición Nacional de Arte (1947); Girona, Círculo Artístico (1949 i 1952); Barcelona, Galerías El Jardín, II Ciclo Experimental de Arte Nuevo: «Grupo de Gerona: Xargay, Casellas y Marquès» (1950); Barcelona, Saló d’Octubre (1950 i 1954); Rubí, Exposición de Arte Nuevo (1951); Sabadell, 2.º Salón de Arte Actual (1952); Girona, I Concurso de Pintura (Diputació Provincial de Girona, 1952); París, Salon de l’Art Libre (1952); Figueres i Girona, sala de sessions de l’Ajuntament i Biblioteca Municipal, «Grup Indika» (1952); l’Havana, II Bienal Hispanoamericana de Arte (1953); Barcelona, Sala Caralt, «Grup de Girona» (1953); Barcelona, «El arte en el deporte» (1955); Barcelona, III Bienal Hispanoamericana de Arte (1955); Barcelona, Salón de Mayo (1957-1962, 1964-1967 i 1969); Girona, Biblioteca Pública, II Concurso de Pintura y Escultura (1957); Barcelona, Galerías El Jardín, Homenaje a Ángel Marsà (1959); Girona, Biblioteca Municipal, Exposició d’Art Femení (1960); Granollers, Saló del Jazz (1960); Madrid, Exposición Nacional de Bellas Artes (1960); Barcelona, Cercle Artístic de Sant Lluc, «Ciclo de arte de hoy» (exposició itinerant, 1962-1963); Barcelona, capella de l’Hospital de la Santa Creu, Salón Femenino de Arte Actual (1962-1971); Madrid, Palau d’Exposicions d’El Retiro, I Certamen Nacional de Artes Plásticas (1962); Barcelona, Cercle Artístic de Sant Lluc, Premi de Dibuix Joan Miró (1962); Perpinyà, «Pintores catalanes» (1963); Barcelona, Exposición Nacional de Arte Sacro para el Hogar (1963); Mèxic, I Panorámica de Arte Actual Español (1963); Barcelona, Mostra d’Art Nou de Barcelona - MAN 64 (1964); Girona, Casa de Cultura, «Grup de Girona» (1964); Madrid, «XXV años de arte español» (1964); Madrid, Sala del Prado del Ateneo, «Tres pintoras catalanas» (1965); Lleida, Instituto de Estudios Ilerdenses, «Grup de Girona» (1965); Barcelona, Col·legi d’Arquitectes, «Frente al espejo. Autorretratos de artistas españoles contemporáneos» (1966); Sòria, I Salón del Toro (1966); Montblanc, VI Concurso Exposición Bienal de Arte de Montblanc (1966); Girona, «Estampa popular» (1967); Girona, Casa de Cultura, II Exposició d’Art Sacre (1967); Barcelona, I Salón de Barcelona de Escultura Contemporánea (1968); Barcelona, Homenatge a Pompeu Fabra, 1868-1968 (1968); Buenos Aires, Galería de Arte Tiempo Cero, «Dos pintoras de Barcelona» (1968); Barcelona, Col·legi d’Arquitectes, «85 artistas en busca de espectador» (1969); Salamanca, Escuela de Nobles y Bellas Artes de San Eloy, «31 artistas catalanes exponen en Salamanca» (1969); San Diego i Saint Louis, «Figurative painters in Spain today» (1969); Barcelona, Palau de la Virreina, Premis d’Art Ciutat de Barcelona (1970); Girona, Casa de Cultura, «Promoció: art contemporani» (1971); Figueres i Olot, «Grup 5» (1973); Barcelona, Foment de les Arts Decoratives, Mostra d’Art Múltiple 74 (1974); Brussel·les, Museu Reial de Belles Arts, «Art espagnol d’aujourd’hui» (1974); Barcelona, Galeries Laietanes, I Mostra d’Art i Medicina (1975); Girona, Homenatge a Carles Rahola (1976); Girona, Casa de Cultura, Mostra del Patrimoni Artístic de la Diputació de Girona (1979); Girona, Fontana d’Or i Institut Vell, «Plàstica gironina actual» (1980); Perpinyà, Palau de Congressos i de la Joventut, Mostra d’Art Gironí Actual (1981); Figueres i Girona, Museu de l’Empordà i Fontana d’Or, «Indika» (1981 i 1982); Andorra la Vella, Sala d’Exposicions Permanent, Mostra d’Art Contemporani de les Comarques Gironines (1984); Barcelona, II Biennal: «L’art i la dona» (Banc de Bilbao, 1986); Cotlliure, castell de Cotlliure, «El retrat a Catalunya» (1987); Miami, Maria Calas Art Gallery, «Spanish art. The new expression» (1987); Girona, Sala d’Art Sebastià Jané, «Grisa i negra» (1988).

Bibliografia

Monografies i catàlegs (selecció)

Emília Xargay. 50 anys d’art (Girona, Ajuntament de Girona, 1989); Joan Iriarte i Joan-Josep Tharrats, L’entorn d’Emília Xargay (Girona, Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics, 1989); Emília Xargay (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991); Cesáreo Rodríguez Aguilera i Joan Iriarte, Emília Xargay. Obra pública 1967-1991 (Barcelona, I. G. Viladot, 1991); Emília Xargay. Etapa americana, 1967-1968 (1992); Rafael Manzano, Emília Xargay. Biografia - antologia (1993); Eva Vàzquez (ed.), Emília Xargay. El vol d’una ratlla (Girona, Ajuntament de Girona, 2007).

Obres de referència (selecció)

Alexandre Cirici Pellicer, La pintura catalana (Palma, Moll, 1959); Carlos A. Areán, Joven figuración en España (Madrid, Publicaciones Españolas, 1963); Francesc Miralles, Història de l’art català, vol. VII: L’època de les avantguardes (1917-1970) (Barcelona, Edicions 62, 1970); José Marín Medina, La escultura española contemporánea (1800-1978) (Madrid, Edarcón, 1971); Enric Jardí, L’art català contemporani (Barcelona, Proa, 1972); Xavier Amir, Vint-i-cinc artistes del Gironès i comarques de Banyoles (Palafrugell, Rosa Estela, 1980); Jaume Fabre, Guia d’escultures als carrers de Girona (Girona, Ajuntament de Girona, 1985); Joan Iriarte i Joan Perucho, Els tallers: Xavier Corberó, Marcel Martí, Joan Mora, Josep M. Subirachs, Emília Xargay (Barcelona, Galeria Sèrie-Disseny, 1987); 75 anys d’art a Girona (Girona, Grup Excursionista i Esportiu Gironí, 1994); Narcís Selles, Art, política i societat en la derogació del franquisme. L’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (Girona, Llibres del Segle, 1999); Sota la boira. Lletres, arts i música a la Girona del primer franquisme (1939-1960) (Girona, Museu d’Art de Girona, 2000).

Articles i capítols (selecció)

Carles de Bolós (Argos), «Honrosa recompensa» (Los Sitios, 27 novembre 1947); Carles de Bolós (Argos), «Gerundenses en Barcelona» (Los Sitios, 23 març 1950); Àngel Marsà, «Emília Xargay», a Arte Nuevo. III Ciclo Experimental. Exposición n.º 7. Xargay. 15 pinturas (Barcelona, Galerías El Jardín, 1951); Carles de Bolós (Argos), «El grupo Indika» (Los Sitios, 21 juny 1952); Francisco Rico, «Dialogando con Emília Xargay» (Los Sitios, 4 setembre 1960); Miquel Gil Bonancia, «Esta tarde será inaugurada la exposición de Arte Informal» (Los Sitios, 7 desembre 1960); Luis Bosch C., «Carnet de arte. Emília Xargay» (Àncora, núm. 677, 6 abril 1961); Narcís Pijoan, «Rendez-vous con los artistas de Gerona. Emília Xargay» (Los Sitios, 7 abril 1962); M. Assumpció Soler, «Las actividades de Emília Xargay» (Revista de Girona, 1962, núm. 18, p. 79-80); Fernando Lience Basi, «La fascinante personalidad artística de la pintora gerundense Emília Xargay» (El Noticiero Universal, 9 maig 1963); M. Assumpció Soler, «Emília Xargay nos habla de su premio» (Revista de Girona, 1963, núm. 23, p. 77); Cesáreo Rodriguez-Aguilera, «Grupo de Gerona» (Canigó, 1 novembre 1964); José Corredor Matheos, «El arte en la provincia de Gerona» (Presència, 10 abril 1965, p. 12); Alberto del Castillo, «El triunfal polifacetismo de Emilia Xargay», a Gloria Morera, María Asunción Raventós, Emilia Xargay (Madrid, Publicaciones Españolas, 1965); Manuel Sánchez-Camargo, «Emília Xargay y su diferente obra» (La Vanguardia Española, 13 març 1966); Miquel Gil Bonancia, «El personaje del mes: Emília Xargay» (Turissa, agost 1966, p. 14-15); Pius Pujades, «Emília Xargay després d’Amèrica» (Presència, 29 maig 1968, p. 8-9); Mireia Xapellí, «Emília Xargay, en Estudio de Arte de Radio Barcelona» (Los Sitios, 23 març 1969); Lucila Cabrejas, «Emilia Xargay no cree en la inspiración» (Presència, 5 abril 1969, p. 14); L. A., «Emília Xargay en Olot» (La Garrotxa, 26 setembre 1970); Manuel Cabeza, «Emília Xargay, temperamento artístico» (Diario de Barcelona, 29 juny 1972); G. S., «Grup 5» (Canigó, 31 març 1973, p. 8-9); Carme Alcalde, «Hacer Gerona desde dentro. “En Fita i la Xargay”» (Destino, 4 maig 1974); J. B., «Xarma, tapissos de drap» (Llum i Guia, núm. 385, juliol 1983, p. 12); Jofre Ferrer, «Emília Xargay. L’art i l’ofici» (Presència, 12 març 1989, p. 4-7); Joan-Lluís Montané, «Entrevista a… Emília Xargay» (La Punxa, núm. esp., 1989); Ramon Ceide, «Homenatge a una generosa artista» (La Punxa, núm. 10, octubre 1990); David Guixeres, «Emília Xargay ha treballat tots els materials possibles, des del formigó al metacrilat» (Hora Nova, 17 setembre 1991); Manel Mesquita, «El darrer cafè amb la Xargay» (Revista de Girona, 2003, núm. 220, p. 11); Ibet Vila, «Emília Xargay: l’habilitat de convertir el món en art» (Revista de Girona, 2003, núm. 217, p. 32-37); Eva Vàzquez, «Emília Xargay. El vol d’una ratlla» (Revista de Girona, núm. 246, 2008, p. 46-49); M. Lluïsa Faxedas Brujats, «“Hacer mucho o no hacer nada”. La relación epistolar entre Esther Boix y Emilia Xargay», a Eva M. Ramos et al. (ed.), Géneros y subjetividades en las prácticas artísticas contemporáneas (Màlaga, Universidad de Málaga, 2020, p. 190-203).

Webgrafia

Real Academia de la Historia, «Emília Xargay Pagès», a Diccionario biográfico electrónico (en línia; Madrid, Real Academia de la Historia, s. d. [consulta: 14 setembre 2024]); «Emília Xargay Pagès», a Enciclopèdia.cat (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, s. d. [consulta: 14 setembre 2024]); notícies sobre Emília Xargay a Eldimoni.com (en línia; Santa Eugènia de Ter, s. d. [consulta: 14 setembre 2024]); «Xargay Pagès, Emília», a Fons d’Art de la Diputació de Girona (en línia; Girona, Diputació de Girona, 2014 [consulta: 14 setembre 2024]); «Emília Xargay i Pagès», a Dones als carrers de Girona (en línia; Girona, Dones als carrers de Girona, 2019 [consulta: 14 setembre 2024]); Ajuntament de Girona, Art al carrer (en línia; Girona, Ajuntament de Girona, 2024 [consulta: 14 setembre 2024]).

M. Lluïsa Faxedas Brujats
Informació sobre l'autor