Pere Daura i Garcia va néixer el 21 de febrer del 1896 a l’illa de Menorca. El dia 2 de març el seu pare, Joan Daura i Sendra, l’inscrivia al Registre Civil de Barcelona, on residia la família, ja que el pare tenia una indústria tèxtil d’estampació de troques al carrer d’Anglesola, un dels carrers principals de les Corts de Sarrià (poc més d’un any després, el 20 d’abril del 1897, aquest municipi va passar a formar part de Barcelona). Joan Daura era aficionat a la música. La fàbrica li permetia mantenir la família, però compaginava aquesta feina amb la de percussionista a l’orquestra del Gran Teatre del Liceu. Potser fou la música el motiu que portà la família a Menorca un dia d’hivern.
El jove Pere Daura molt aviat va mostrar interès pel món de l’art. Seguí cursos a Llotja i assistí a algunes classes a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a l’Acadèmia Gelabert de Barcelona, mentre compaginava estudis i treball. Amb la mort de la mare quan ell tenia vuit anys i pel fet de ser el gran de tres germans, va haver de contribuir a l’economia familiar. Els contactes amb el món del teatre que tenia el pare van permetre al jove Pere Daura, amb catorze anys, trobar feina com a decorador amb l’escenògraf Joaquim Jiménez Solà (1888-1950).
Amb dos companys d’estudis, Agapit Vidal Salichs (1894-1942) i Emili Bosch-Roger (1894-1980), Daura va llogar un local, que anomenaven Estudi Verd, a prop del mercat de Santa Caterina. Allí, el 1911 van fer la primera exposició i Daura va vendre el seu primer quadre, que va comprar el pintor Emili Pascual Monturiol (Barcelona, 1886 - Nova York, 1934). L’any següent repeteixen l’experiència en un altre estudi situat a l’edifici medieval que encara es conserva al carrer de Mercaders.
Amb el pas dels anys, Daura recordava només dos dels professors de Llotja: José Ruiz Blasco (Màlaga, 1838 - Barcelona, 1913), el pare de Pablo Picasso, i Josep Calvo Verdonces (València, 1841 - Barcelona, 1924), escenògraf i professor de perspectiva que l’animà a visitar París (França). Va poder marxar a la capital francesa el 1914, quan els encàrrecs al taller de Jiménez Solà minvaren i, a més, va poder comptar amb l’aval del seu padrí de bateig, Pau Casals, que va convèncer el seu pare de la necessitat que Pere anés a formar-se a París. Allí fou aprenent a l’estudi d’Émile Bernard (Lilla, 1868 - París, 1941), estudià gravat amb André Lambert (Stuttgart, 1884 - París, 1967) i s’inicià en la xilografia amb Lluís Jou Senabre (Barcelona, 1881 - Baus 1968). Malauradament, l’esclat de la Primera Guerra Mundial va impedir que Daura aprofités les oportunitats que li oferia la ciutat.
Del 1917 al 1920 va haver de fer el servei militar i va ser destinat a Menorca. Instal·lat a unes barraques des Castell amb la seva unitat d’artilleria solia aprofitar el temps lliure per dibuixar l’illa. No deixà d’estar en contacte amb els amics pintors catalans i, tot i ser a les Balears, el 1919 participà en la fundació de l’Agrupació d’Artistes Catalans, amb la qual exposà en la mostra de les Galeries Dalmau.
Acabat el servei militar i abans de tornar-se’n a París, va fer un viatge per diversos llocs de l’Estat espanyol amb el pintor nord-americà Charles Logasa (Davenport, 1883 - Nova York, 1936). Vistes de les ciutats i paisatges que copsà durant el viatge foren mostrades a l’exposició de l’Agrupació d’Artistes Catalans a la Galeria Dalmau del 1922. Aquella mateixa tardor, Daura participà en el Salon d’Automne de la capital francesa. El 1925 Logasa demanà a Daura que ajudés el seu amic Joaquín Torres-García (Montevideo, 1874 - Montevideo, 1949) a exposar a París. Torres-García aleshores estava instal·lat a Vilafranca de Mar (França). Daura li aconsegueix una galeria i l’ajuda en la selecció de les obres. L’èxit de la mostra permet a Torres-García traslladar-se a París amb tota la família, primer en un estudi cedit per Jean Hélion (Couterne, 1904 - París, 1987) i després en un apartament d’un bloc de pisos al qual també anaren a viure els Daura. La correspondència entre Daura i Torres-García en la qual parlen de l’art d’avantguarda és molt interessant. Daura va fer retrats dels fills i de l’esposa de J. Torres-García (Ifigènia Torres, 1929).
Durant aquells anys instal·lat a París, Daura viatjà sovint per França i Bèlgica i, en la seva obra, representa ports, cales, platges i carrers. El maig del 1923 a la ciutat normanda de Cherbourg (França), va patir un accident quan se li va ensorrar una bastida mentre pintava un fresc. La gravetat de les ferides que patí l’obligà a estar ingressat en un hospital durant uns quants mesos i va perdre per sempre la força al braç esquerre. En aquesta segona etapa a París, Daura va tenir molta relació amb el pintor català Pere Créixams (Barcelona, 1893 - Barcelona, 1965), que vivia a Montmartre. Amb aquell artista i amb l’escriptor i poeta Marcel Sauvage (París, 1895 - Peymeinade, 1988) van participar en la primera fira al carrer, on Daura va vendre tots els seus dibuixos al marxant D. H. Kahnweiler (Mannheim, 1884 ‐ París, 1979).
L’any 1925, amb Gustavo Cochet (Rosario, 1894 - Funes, 1979), pintor d’origen argentí que havia conegut a Barcelona, crea una empresa de decoració de teixits de bàtik a París. El negoci els va anar força bé, fins que un incendi destruí el taller l’any 1926.
El 1927, Daura torna a exposar a Barcelona amb l’Agrupació d’Artistes Catalans i a la galeria La Sélection de París, juntament amb altres artistes. A finals d’aquell any, Daura coneix Louise Blair (1905-1972), una estudiant d’art nord-americana amb qui es casà a finals de l’any següent. El 1928, Daura passa uns mesos pintant a Còrsega (Itàlia). Les pintures d’aquell període s’exposen a París, a la galeria René Zivy, i a Barcelona, a la Sala Badrinas, l’any següent.
El jurat del Salon d’Automne del 1928 rebutja una obra presentada per Pere Daura i tampoc no selecciona les de Torres-García, Ernest Engel-Rozier, Jean Hélion i Alfred Aberdam. Els cinc pintors refusats fan un front comú i exposen les obres rebutjades a la Gallerie Marck, i la premsa es fa ressò de les seves obres innovadores i la seva actitud de protesta. La revista Blanco y Negro, de Madrid, el 9 de desembre del 1928 recull la notícia amb una fotografia dels cinc artistes refusats.
Immers en l’ambient avantguardista, Daura durant aquells anys a París s’acosta al constructivisme i a l’abstracció i, a més de l’estreta amistat amb Torres-García, té relació amb el crític d’art Glika Milbauer (1900-1980), amb el pintor Camille Descossy (Ceret, 1904 - Castellnou dels Aspres, 1980), John Xceron (Isaris, 1890 - Nova York, 1967), l’escultor Beniamino Bufano (San Fele, 1890 - San Francisco, 1970) i el crític d’art, pintor i editor Michel Seuphor (Anvers, 1901 - París, 1999). També es relaciona amb els membres del grup De Stijl: Piet Mondrian (Amersfoort, 1872 - Nova York, 1944) i Theo van Doesburg (Utrecht, 1883 - Davos, 1931).
Des de la tardor del 1928 i durant tot el 1929, Daura treballa acostant-se cada vegada més a l’abstracció, però parteix sempre del natural i no perd totalment el referent figuratiu. La seva obra evoluciona de manera semblant a com ho fa la de Torres-García i la d’altres pintors figuratius catalans, com ara Josep de Togores (Cerdanyola del Vallès, 1893 - Barcelona, 1970), que els mateixos anys practica un estil proper a l’automatisme surrealista.
El 1929, Daura pinta a Tarragona, exposa a la Sala Badrinas de Barcelona i participa en l’exposició de Les Surindépendants a París, on presenta deu obres, totes elles titulades Composition, que és el mateix títol que posen a les obres que hi exposen Torres-García i Van Doesburg. Amplia també les seves amistats i coneix Luis Fernández (Oviedo, 1900 - París, 1973), Amédée Ozenfant (Saint-Quentin, 1886 - Canes, 1966), Otto van Rees (Friburg, 1884 - Utrecht, 1957), Hans Arp (Estrasburg, 1886 - Basilea, 1966) i Luigi Russolo (Portogruaro, 1885 - Laveno-Mombello, 1947). Exposa a Barcelona a la Galeria Dalmau amb alguns d’aquells artistes en l’exposició d’art modern nacional i estranger. A la tardor Daura, Torres-García i Seuphor decideixen crear un grup per defensar la construcció geomètrica i l’abstracció, en oposició al Surrealisme. Inicialment, el grup es va anomenar Construction, fins que a Seuphor se li va acudir el nom Cercle et Carré i va demanar a Daura que en dissenyés l’emblema. L’única exposició del grup va tenir lloc la primavera del 1930 a la Gallerie 23 de París. Daura hi va presentar dues obres: Ordre i Elan Discipliné. També van publicar una revista amb el mateix nom, de la qual s’encarregà Michel Seuphor, que aconseguí treure’n tres números, tot i que abans de sortir el darrer número, el grup ja s’havia dissolt (figura 1).
El 1930, Daura exposa als Països Baixos; concretament, a «Les expositions sélectes d’art contemporain», que organitzà Van Doesburg i que incloïa obres de Miró, Picasso, Arp, Luis Fernández i Torres-García, entre d’altres. També es relaciona a París amb Albert Junyent, a qui va retratar (A. Junyent, 1930), i amb Joan Junyer (Barcelona, 1904 - Barcelona, 1994); a casa de Mondrian, coneix Georges Vantongerloo (Anvers, 1886 - París, 1965).
Aquell mateix any, Daura i la seva esposa deixen París i s’instal·len al poble medieval de Sent Circ de la Pòpia (França). En viure lluny de París, Daura allunya també de la seva obra la tendència a l’abstracció i retorna a la figuració, on se sent molt més còmode. El seu estil, tanmateix, en surt renovat. Les seves formes es fan més contundents i el seu color més lliure. Les cases, els carrers i el paisatge d’aquell poblet encimbellat a Òlt van ser a partir d’aquell moment un dels motius principals de la seva obra. Un altre gran canvi s’esdevé en la vida de Daura aquell any 1930: el mes de setembre neix la seva filla, Martha.
La primavera del 1931, Daura passa alguns mesos pintant a Montserrat, treballant per a presentar una obra al concurs «Montserrat vist pels artistes», en el qual obtingué el Premi Santa Cecília. Els diners del premi van permetre a la família Daura instal·lar-se durant uns quants mesos d’hivern a Mallorca (figura 2). Del juny al juliol també exposa a París, en una mostra organitzada per la Casa de Catalunya a la galeria Billiet, on dos paisatges de Daura es mostren al costat d’obres de Créixams, Durancamps, Fenosa, Gargallo, Juli González, Salvadó, Senabre, Joan Junyer, Manolo, Joan Miró, Picasso, Torres-García, entre d’altres. A finals d’any participa en una exposició col·lectiva a la Sala Badrinas de Barcelona. L’any següent, el 1932, participa en el Saló Montjuïc de l’Exposició de Primavera i en la Fira de Dibuix de les Galeries Syra de Barcelona.
Durant aquells anys és tingut en compte, amb molt bones crítiques, i exposa en mostres col·lectives en algunes galeries de la capital catalana, com també ho fa a París, a Amsterdam (Països Baixos) i a altres ciutats franceses, com Lió i Fijac. Li organitzen exposicions individuals d’olis i gravats al museu de Caors (França) i també a Rosario (Argentina). Les institucions catalanes i els col·leccionistes, a més de particulars, adquireixen algunes de les seves obres.
El maig del 1934, Daura marxa amb la família cap als Estats Units per conèixer la família nord-americana, les muntanyes i valls de Virgínia i la serralada dels Apalatxes, que es va convertir temporalment en motiu de les seves obres. Va mostrar aquelles peces a la sala Barcino de Barcelona a finals d’aquell any, en una exposició organitzada pel polític i crític de teatre Modest Sabaté (Cassà de la Selva, 1909 - el Voló, 1986).
Mentre és a l’Amèrica del Nord, es desplaça dues vegades a Nova York (Estats Units), on visita museus i exposicions amb obres d’alguns dels seus amics: Charles Logasa, Torres-García i Jean Hélion. També es troba amb John Xceron i el metge barceloní Francesc Duran i Reynals (Barcelona, 1899 - New Haven, 1958).
Des de l’inici de la Guerra Civil espanyola, Daura viu pendent de les notícies esperant la victòria republicana, però el febrer del 1937, cansat d’esperar, marxa cap a Barcelona i s’allista per fer d’observador d’artilleria, formació que havia rebut durant el servei militar. Amb quaranta-un anys fets i amb el braç esquerre mig paralitzat, marxa cap al front. Els seus companys de brigada, molt més joves, l’anomenaven l’Avi. Altres amics artistes fan el mateix: Gustavo Cochet, Albert Junyent i Joan Junyer.
En les cartes que des de Terol (Aragó), a primera línia de foc, envia a la seva esposa Louise explica la duresa d’aquella vida, el fred, la gana i la proximitat de l’enemic. Sovint, les cartes van acompanyades de dibuixos, que il·lustren la tenda on dormen, el xai que va esdevenir la seva mascota, els seus companys d’unitat, etc. Les cartes que rep Louise de Daura són tan emotives que ella en tradueix paràgrafs sencers a l’anglès en les cartes que envia des de França als seus familiars. L’interès internacional per la revolució espanyola va fer que alguns d’aquells relats sortissin publicats a The Atlantic Monthy, de Boston, i que una editorial anglosaxona proposés a Louise escriure un llibre sobre la guerra.
Daura restà al front fins que fou ferit a les cames i al braç esquerre. El col·lapse dels hospitals i els pocs recursos sanitaris de què disposava Catalunya van facilitar el seu trasllat a Sent Circ a recuperar-se. Des d’allí va ajudar tant com va poder totes les persones que fugien de la guerra: va acollir gent a casa, es va desplaçar sovint als camps de concentració i va escriure moltes cartes per mirar d’obtenir notícies d’amics, familiars i coneguts. La seva experiència de la guerra la trobem molt ben il·lustrada en els dibuixos, aiguaforts i olis que va fer del 1937 al 1939, una part important dels quals es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Produeix una sèrie d’autoretrats amb vestit de milicià, que mostren el dramatisme de la guerra, amb el pintor a primer terme amb un posat amoïnat i al fons el ressò d’alguna batalla, amb cases bombardejades o paisatges desèrtics. Algunes d’aquestes obres, que es poden veure en línia, es troben al MNAC i al Museu d’Art Hyacinthe Rigaud, de Perpinyà (Rosselló).
Les ferides del seu cos van anar cicatritzant amb el temps, però la ferida que la guerra deixà en el seu interior no es va tancar mai més (figura 3). Igual que feu el seu padrí, Pau Casals, es va proposar no tornar a Catalunya fins que l’ordre democràtic no hi fos restablert.
La primavera del 1939, Louise emmalaltí. A París li diagnosticaren un problema greu de ronyó i decidiren marxar cap als Estats Units, on hi havia els millors especialistes. Louise es recuperà ben aviat i no arribà a desenvolupar la malaltia greu que li diagnosticaren. Mentre eren a Virgínia, esclatà la Segona Guerra Mundial i Daura, que havia renunciat a tornar a l’Estat espanyol i, amb aquest gest a la nacionalitat espanyola, no va veure convenient tornar a França fins al final del conflicte bèl·lic. S’instal·len a Rockbridge Baths, en una casa d’estiu propietat de la família de Louise. Els paisatges suaus de Virgínia, amb les granges, les tanques, els graners, el bestiar i els camperols, van ser els motius de les seves obres. La llarga estada als Estats Units permet a Daura i a la seva filla Martha obtenir la nacionalitat nord-americana. El 1940 exposa a Richmond (Estats Units) i a Hopewell (Estats Units) i fa una primera gran exposició individual a la Lynchburg Art Gallery, amb més de cent obres, que s’havia d’inaugurar el 7 de desembre de 1941, el mateix dia que els japonesos van bombardejar Pearl Harbor i els Estats Units van entrar al conflicte bèl·lic. El 1942, dos dels cartells que Daura feu sobre la guerra intitulats Deliver us from devil, amb els números 141 i 174, foren escollits pel Museu d’Art Modern de Nova York per formar part d’una exposició itinerant que va visitar diversos estats. En els cartells que Daura realitzà per col·laborar amb la causa als Estats Units, hi ha una clara relació amb els cartells que Daura va poder veure a Barcelona durant la Guerra Civil espanyola.
El 1942, els Daura canvien de residència i s’instal·len fins al 1945 a Tuckaway (Estats Units), a casa d’un amic de la família, que havia sigut cridat al servei actiu. El 1945, hi ha un nou canvi de residència, a Lynchburg (Estats Units), en un apartament. En aquesta darrera ciutat, Daura pot acceptar una feina de professor d’art, tasca que exercí fins al 1953. Compagina la docència amb la pintura i comença a fer escultura, també comença a introduir la temàtica religiosa a la seva obra. El 1953 torna a exposar individualment al Lynchburg Art Center, on mostra obres recents i quadres pintats durant els anys vint i trenta, quan encara era a Europa. Entre els seus alumnes destacà Cy Twombly (Lexington, 1928 - Virgínia, 2011), que es formà amb ell durant quatre cursos i a qui Daura va introduir a l’art i la història europea.
L’estiu del 1947, Daura va poder tornar a Sent Circ de la Pòpia, i ho feu cada estiu fins al 1953, any en què s’alliberà de la seva tasca docent i va poder començar a passar-hi temporades més llargues.
Tornar a Europa i no poder tornar a trepitjar Catalunya, que ell considerava la seva llar, ben segur que el va trasbalsar, i en les cartes d’aquell moment es pregunta si els constants canvis de residència no li han fet perdre l’orientació que un artista necessita, les arrels que li han de permetre assentar-hi la seva obra. Aquest neguit, la solitud i l’enyorament el porten a un canvi d’estil.
Tot d’una, veu les cases i els carrers de Sent Circ d’una altra manera i els dona vida a través de la pintura. El dibuix no queda amagat sota la pinzellada de color, el llapis negre es contrasta amb un blanc molt pur. El traç envelleix les cases, que mostren sense vergonya arrugues a les parets; les finestres es converteixen en ulls, les portes són boques obertes, i els teulats, els seus barrets. Daura aconsegueix que les cases, aixafades sota el pes dels segles, es mostrin més vives que mai i amb moltes ganes d’explicar les mil i una històries que han presenciat. Daura justifica el seu canvi d’estil dient que ha entès el llenguatge que parlen les cases, el campanar, l’església i el cel de Sent Circ (figura 4).
I és en aquell poblet de la vall d’Òlt on retroba alguns dels seus amics catalans que havien restat a França i on, a principis dels anys cinquanta, coneix André Breton (Tinchebray, 1896 - París, 1966), un dels nous veïns, amb qui farà amistat i parlarà d’art, d’exposicions, de llibres i de revistes que intercanvien.
El 1955 exposa al Lynchburg Art Center, en una mostra titulada «Variacions d’una temàtica familiar», en la qual es poden veure obres fetes a Sent Circ durant els darrers mesos. Tant la crítica com el públic queden sorpresos pel canvi d’estil i parlen d’un renaixement de l’obra de Daura i de la seva vitalitat i espontaneïtat.
El 1959 exposa individualment a Roanoke Arts Center, novament al Lynchburg Art Center i al Hollins College de Roanoke. Aquell mateix any torna a canviar de domicili i ell i la seva família s’instal·len en una casa nova a Rockbridge Baths, encarada a les muntanyes dels Apalatxes.
El 1961 exposa individualment a Lexington (Estats Units), en una mostra organitzada per la Universitat Washington and Lee, i també a Blacksburg (Estats Units). L’any següent, la seva obra es pot admirar a Staunton (Estats Units), on el seu estil és qualificat d’expressionisme líric, per Horace Day, que compara la seva obra amb la d’Oskar Kokoschka (Pöchlarn, 1886 - Montreaux, 1980). Els anys següents torna a exposar a Washington and Lee i a l’Institut Militar de Virgínia.
El 1969, la crescuda del riu Maury els va inundar la casa i va malmetre la majoria de les obres que tenia a punt per ser traslladades a diverses sales d’exposició. El 1970 exposa a Sent Circ; el 1973, al May Baldwin College de Staunton, i el 1974, al Lynchburg College.
Passa els darrers anys de la seva vida fent allò que més li agradava: pintar. Li agrada treballar en sèries i els motius sovint són escollits de quadres que pintà en la seva joventut. Quan comença a tenir dificultats per moure’s, busca temes en el seu món interior, ric en vivències i records. Es deixa vèncer més sovint per l’enyorament, quan a la seva ment entre els seus records hi ha tots aquells de la infantesa, d’un país i d’una llengua que no sentia a parlar. Amb la mort de la seva esposa el 1972, la soledat se li fa encara més feixuga.
Els darrers anys de la seva vida va fer una sèrie extraordinària d’autoretrats, que mostren com el pas del temps va aixafant la figura de l’artista, una figura resolta amb pinzellades soltes i segures i envoltada d’una llum daurada i molt càlida. Pere Daura va morir a Rockbridge Baths l’1 de gener del 1976.
D’ençà la seva mort, la seva obra continua exposant-se a molts museus dels Estats Units i d’Europa. L’any 1977, a la Galeria Dau al Set, de Barcelona, es van incloure dos quadres seus a la mostra «Avantguarda catalana. 1916-1936», al costat d’obres de Pere Créixams, Gargallo, Juli González, Joan Miró, Joan Junyer, Joan Sandalies, Josep de Togores, Torres-García, etc., que eren majoritàriament artistes amb els quals Daura va tenir una forta vinculació durant la seva joventut.
Posteriorment, durant la dècada dels noranta, la seva filla, Martha, va visitar diversos punts de Catalunya, les Balears i la Catalunya del Nord. Va fer, a més, donacions d’algunes obres al Museu de Montserrat —ja hi havia dues obres de Daura a l’exposició permanent—, al Museu Diocesà de Menorca, al MNAC, al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), al Museu d’Art Hyacinthe Rigaud, al Museu dels Augustins de Tolosa (Occitània) i al Museu Paul Dupuy de Tolosa (França), entre d’altres. En aquella mateixa època, també feu donacions a alguns museus nord-americans.
