Adolf Fargnoli Iannetta, nascut a la Bisbal d’Empordà, era fill d’una família modesta vinguda d’Itàlia, que va acabar instal·lant-se a Girona. Fargnoli vivia al número 3 del carrer de les Olles, a sobre de la rambla d’Álvarez de Castro (posteriorment, rambla de la Llibertat). Es conserven uns quaderns manuscrits amb uns contes en català i uns dibuixos de guixos i de model del 1908 que fan pensar que podia haver anat a les classes de l’Escola de Belles Arts de l’Ajuntament de Girona, que estava situada als baixos de l’antic institut. També havia fet d’aprenent amb el fotògraf Artur Girbal fins al 1909, aproximadament, i havia treballat a la fàbrica Grober, on feia d’intèrpret entre els obrers i els directors italians. Però, fonamentalment, va ser un autodidacte, dotat d’una gran sensibilitat i una gran destresa, que va ser descobert per l’arquitecte Rafael Masó. Gràcies a ell, va poder accedir a la vida cultural gironina que Masó contribuí a revifar en l’època noucentista, sobretot amb la reivindicació de les arts i la promoció dels bells oficis.
Fargnoli va ser un notable artesà de la talla de fusta, que combinava amb metalls, i realitzava les seves característiques arquetes —capsetes i cofrets, com ells les anomenava—, que solien tenir un nom propi (figures 1, 2 i 3). També eren conegudes les seves creus amb els evangelistes de ceràmica argerata de l’obrador Marcó (figura 4), de Quart (Gironès), que conegué a través de Masó, i altres objectes com palmatòries, marcs, petits llums, algun prestatge…
L’any 1919, Rafael Masó, amb qui Fargnoli ja havia col·laborat en algun projecte seu, escriví un article a Nostres Arts. Suplement a El Gironès, en què el proposava com a model d’artesà i lloava les seves qualitats i, sobretot, la capacitat de superació i d’integració en el món gironí. Podria ser el «príncep de les arts», afirmava. De fet, Fargnoli va ser un dels artistes més reconeguts del col·lectiu que Joaquim Folch i Torres denominava «escola de Girona» (o «escola de Masó»), i sempre li va reconèixer el mestratge i l’amistat. Així mateix, fou també mentor seu Carles Rahola, amb qui mantingué relació i correspondència fins a la mort del polític republicà. Tot plegat acabaria convertint-lo en un mite de la Girona noucentista.
Fargnoli va tenir dos tallers a Girona. El primer era al número 32 del carrer de Santa Eugènia, i el segon, des del 1927, al número 23 del carrer de la Força. Les capsetes de «l’artesà medieval del carrer de la Força», com era conegut aleshores, eren realment singulars, petits contenidors de joies, de cartes o de tabac, però el gust per aquest tipus d’objectes estava força estès més enllà de Girona. En dissenyà un gran nombre de models. Eren peces úniques, en l’elaboració de les quals intervenien un fuster i un manyà i, després, ell les tallava, de vegades les pintava, hi aplicava el metall i el nacre, hi pirogravava el nom amb què les distingia, la data i la signatura a la base, i en solia folrar l’interior de seda. El valor de la peça única, artesana, era molt remarcat pels crítics, i això fou el que el convertí en el mític «monjo artesà», que feia miracles amb les mans. Entre el 1918 i el 1932 va ser molt apreciat per la crítica i per altres artistes i escriptors que van col·laborar en els catàlegs de les seves exposicions i n’admiraren l’obra, i que sovint van esdevenir presoners de la seva aura.
Fargnoli també dissenyà peces de ceràmica, de terra cuita amb la tècnica del negre i pàtina argerata, de to bronzejat, i amb una personal decoració incisa, no gaire lluny dels motius decoratius de les capsetes de fusta. Destaquen una sèrie de gerros —en deia gerricons— cuits per Frederic Marcó (figura 5), una obra poc coneguda, que presentà en dues exposicions el 1924 i 1925 i que van tenir una gran difusió, per bé que la seva autoria, com era habitual aleshores, no hi constava.
Exposà individualment per primera vegada a les Galeries Laietanes de Barcelona el gener del 1918, i tornà a fer-ho col·lectivament el juny del mateix any en la denominada Exposició d’Artistes Gironins, que, coordinada per Masó, va significar la presentació dels artistes noucentistes de Girona a la capital catalana. El text del catàleg de presentació, signat per Xavier Monsalvatje, explicava als barcelonins la força de la revifalla artística gironina, encapçalada per Masó i ell mateix, sobretot a través de l’activitat cultural de la societat Athenea (1913-1917).
El gener del 1927, Fargnoli va viure una dolorosa situació familiar. La seva esposa, Anna Oliver, amb qui s’havien casat el setembre del 1925, va morir poc temps després del part i el va deixar sol amb un nadó, el seu fill Tomàs. Aquest fet el marcaria per sempre més.
La carrera expositiva de Fargnoli va ser intensa. La singularitat artística i personal el va fer mereixedor d’èxits nacionals i internacionals. La seva etapa d’esplendor creativa correspon als anys 1918-1933, en què fou reconegut a Catalunya i molt més enllà. Entre l’esmentada primera exposició a les Galeries Laietanes (gener del 1918) i la darrera que hi va fer (octubre del 1933), se’n compten una cinquantena, fet que mostra la seva integració en el món cultural contemporani i el seu marc de relacions. No sols en va fer moltes a Barcelona, Girona, Vic (Osona), Sitges (Garraf), Olot (Garrotxa), Lleida, Igualada (Anoia), Mataró (Maresme)…, sinó que també va exposar en diverses ocasions a Madrid i un cop a Buenos Aires (Argentina) el 1922, mostres que van reportar-li una gran fama.
Fargnoli, a més, participà en algunes destacades exposicions internacionals. A París (França), el 1925, amb el Foment de les Arts Decoratives (FAD), participà en l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes, amb cinc obres, una de les quals, una creu, va ser venuda i, a més, hi va guanyar una medalla de bronze. De fet, aquesta mostra li obrí un nou món, ja que, quan encara estava en marxa l’exposició de París, va rebre una oferta de la Fuller Gallery de Nova York (Estats Units) per comprar-li peces, tal com recollí la premsa. A més, li proposaren fer una exposició als Estats Units —Nova York, Chicago, Hollywood—, a «Iankilàndia», com explicava Fargnoli a Carles Rahola en algunes cartes. Durant uns quants anys, el viatge a Nova York va ser una fita important, de la qual la premsa continuà donant notícia de tant en tant, però, malgrat que hi va vendre peces, personalment no hi arribà a anar mai i tot quedà en una il·lusió.
El 1927 exposà quatre peces, dins de la secció espanyola, a la III Exposició Internacional d’Arts Decoratives de Monza (Itàlia), per dues de les quals va rebre un guardó. El 1936 participà amb el FAD a la Triennal de Milà (Itàlia), amb tres capsetes i un marc. L’any anterior havia participat també en el Concurs Nacional d’Art Decoratiu, en què va guanyar un primer premi de mil pessetes per una gran arca tallada, que només es coneix per una fotografia.
Fargnoli, a més de ser un bon projectista i tallista de capsetes i creus de fusta i metall i de gerros ceràmics, era també un bon coneixedor de les arts gràfiques i la tipografia. Els catàlegs de les exposicions fins al 1933 i la publicitat de la marca D’Annali, que creà posteriorment, en són bons testimonis. Els catàlegs de les primeres mostres encara deixen entreveure l’empremta de Rafael Masó, tan característica del Noucentisme gironí, amb l’ús de gravats xilogràfics antics. Però, de mica en mica, sobretot del 1924 ençà, Fargnoli s’encaminà cap a una nova línia gràfica ornamental art déco, per arribar des del 1929 a les tipografies de caràcter racionalista, lligades a l’avantguarda gràfica europea (figura 6). Tot plegat —juntament amb alguns treballs i proves d’impremta que s’han conservat— ens fa pensar que Fargnoli coneixia bé aquest món i s’hi movia amb facilitat.
Tanmateix, després d’uns quants anys plens d’exposicions i reconeixements, a partir del 1932 s’instal·là a Barcelona. Si bé mai no va deixar el taller del carrer de la Força i anà sovint a Girona a veure els pares i el fill, que vivia a Anglès (Selva) amb una dida, estava convençut que Barcelona li obriria nous horitzons.
De caràcter bohemi, deslligat de les normes socials i cada cop més lluny dels èxits de l’etapa gironina, a Barcelona el 1933 va viure un fort tràngol emocional, que el portà a una crisi profunda. Mentrestant, oblidà les capsetes i l’artesà es convertí en dissenyador i creà la marca D’Annali, per bé que no se n’acabà sortint. Va abandonar la peça única tallada amb tota cura per dedicar-se al disseny de creacions de bijuteria femenina de gust art déco, i la Girona de l’escola de Masó quedà superada per la modernitat, l’estètica de Hollywood i el somni americà, que l’enlluernà.
El projecte de la marca D’Annali, volgudament deslligada de la firma Adolfo Fargnoli de les capsetes, mostra un Fargnoli organitzat, previsor, que fa estudis de mercat i crea estratègies comercials per poder fer realitat el seu somni. Deixà de ser l’artesà mític del carrer de la Força per convertir-se, com en diríem ara, en un dissenyador, que projectà no sols unes creacions seriades, sinó també un sistema de difusió i venda, atès que també va dissenyar-ne la imatge gràfica i els impresos publicitaris. El nom D’Annali, venia de Anna, l’esposa difunta, a qui mai no va oblidar, i de li, de Fargno-li. Volia crear un catàleg de peces de bijuteria, totes amb noms poètics, com ara un misteriós «talismà de simpatia», un penjoll per lluir al coll, uns braçalets, unes peces denominades «el petó», «la perla del teu rostre» o «l’estrella del pensament», els «peixets de colors», etc., de les quals no en coneixem cap, per bé que l’anunci de les seves novetats sembla que va despertar certa curiositat a Barcelona. Encara que sembli estrany, l’única peça que es coneix amb la marca D’Annali és un marc de fotografies cromat, conservat a la col·lecció familiar.
A Barcelona compartia taller, al carrer de la Riereta, amb el seu germà Benito. Arran d’un bombardeig que afectà el taller, es quedà sense eines ni materials. Aquest fet devia ser clau per al seu futur. Tot i que ben aviat es traslladaren al número 12 del carrer de l’Aurora, la dura postguerra el portà a replegar-se i fins al 1945, aproximadament, no tornà a les seves creacions en fusta, una petita revifalla, mentre es dedicava a escriure incansablement, amb una personal prosa poètica, pensaments, reflexions i anècdotes, que volia convertir en una sèrie de llibres, que mai no foren realitat. A tall d’anècdota, cal dir que Fargnoli aprofitava tots els papers que trobava per escriure-hi, des dels minúsculs bitllets de tramvia o el dors dels números de loteria, a la qual era molt afeccionat, fins a calendaris i impresos publicitaris de tota mena. Alhora, començaren a sortir alguns imitadors de la seva obra, un fet que va trasbalsar-lo molt.
Va tornar a fer alguna exposició. Poc després de la mostra retrospectiva celebrada el març del 1950 a l’Institut de Cultura Italiana de Barcelona, presentada per Joan Estelrich, que feia la semblança de l’artesà gironí de personalitat inconfusible i capaç d’elevar les seves creacions a la categoria d’art, moria a Barcelona el 17 de març de 1951. Cal recordar que, si bé Fargnoli sempre va estar profundament enamorat de la ciutat de Girona, dit amb les seves paraules, mai no va renunciar als seus orígens italians.
Tot i que Fargnoli va viure els darrers anys barcelonins molt lluny de l’esplendor de l’etapa noucentista gironina, quan va morir el seu nom va desaparèixer de mica en mica, ja que, malgrat la seva desaprovació, va tenir una sèrie d’imitadors, o dit d’una altra manera, va «fer escola». Lluís Rodríguez Torrent, col·laborador i amic seu, va fer algunes peces semblants a les seves. Però el primer veritable imitador de Fargnoli va ser Santiago Rodríguez Saltó, fill seu, que en va arribar a copiar la forma i els motius decoratius, i a dotar-les de noms propis, com feia Fargnoli. El 1933, ja a Barcelona, havia decidit no fer més exposicions perquè tenia molts imitadors. Però el disgust més profund va tenir-lo després de la guerra quan Santiago Rodríguez va exposar a Girona el gener de 1941. En realitat, Fargnoli no vivia a Girona des de feia anys i en les col·leccions locals es conserven capses i creus d’altres autors gironins, com els Rodríguez o Joan Gironella. Aquest darrer treballava amb fusta d’arbres fruiters o de pi, més toves; la talla i el pirogravat solen ser menys refinats; les aplicacions metàl·liques són de llautó, i la signatura, pirogravada o sovint pintada en vermell a la base. Per tant, era impossible confondre les seves peces amb les de Fargnoli, que generalment eren de fusta de noguera, tallades amb motius ornamentals geomètrics i amb plaques de coure treballat, sovint amb aplicacions de nacre o bé pintades, amb l’interior folrat de seda i tancades amb una claueta, d’un gran refinament.
Més enllà de Girona, a Sabadell (Vallès Occidental), on Fargnoli exposà a l’Acadèmia de Belles Arts el 1925 i el 1929, també hi ha alguns artífexs de capsetes, com ara Frimari Burguès, ebenista i tallista, fill de Marià Burguès, fundador del Faianç Català, que podia haver vist les seves exposicions, igual que Marcel Centellas i M. Pilar Fatjó Turull, de la qual el mateix Fargnoli va presentar el catàleg d’una exposició a les Galeries Laietanes. A Barcelona, en algunes botigues d’objectes de regal, es venien també capses —com a joiers femenins o com a tabaqueres masculines— ja força allunyades de la manera de fer de Fargnoli. D’aquest tipus de creacions, signades per Fogués, J. Gómez, Sumsi, J. García o Josep Sarró, se’n troben en subhastes digitals.
