Molins de Rei (Baix Llobregat), 7-11-1923 - Molins de Rei (Baix Llobregat), 1-2-2004

Josep Maria Madorell i Muntané és un dels més importants dibuixants de la generació de la represa catalana i, dins del còmic, el primer. L’afició li venia de lluny. De menut dibuixava com tots els infants, però ell ho feia amb passió i consciència. Signava, datava i guardava ordenats els seus dibuixos. No deixà mai ni aquest ordre ni la disciplina de treball, que palesen l’alt concepte que tenia de la pròpia obra. Malgrat excel·lir, no va tenir un camí fàcil: s’hi interposaren la Guerra Civil, la repressió franquista i la pobresa en què la postguerra sumí el país.

Es considerava autodidacte, ja que només va rebre classes de dibuix i pintura de Carme Sala, com altres infants de Molins de Rei, durant la guerra. Llavors ja tenia com a referents els dibuixants d’En Patufet (sobretot, Joan Junceda). Inventava historietes, que il·lustrava i enquadernava, i escrivia i il·lustrava llibres tot imitant el format de les col·leccions d’En Patufet.

La dictadura de Franco silencià les revistes en català. Emmudits els referents, el jove Madorell s’emmirallà en Urda i Moreno, que dibuixaven a TBO i Pulgarcito, setmanaris que ocuparien el buit deixat per En Patufet. Com calia esperar, el cinema i els còmics de Disney, omnipresents a l’Europa de postguerra, l’influïren. Madorell s’adaptà a la situació, imposada a sang i foc, i, quan creà Tito Bola, un nen que jugava a futbol, com ell, Tito parlava en castellà. La pràctica esportiva fou la seva altra gran passió. A més del futbol, Madorell practicava el ping-pong, l’alpinisme i l’esquí i, si es presentava l’ocasió, també altres esports. El seu personatge més emblemàtic, Jep de Cavall Fort, feia el mateix.

El jove es prenia seriosament la professió. Convertí la seva habitació en una redacció i la retolà com a tal. Feu publicitat de Mil Sinfonías (figura 1), la revista que creà i, volent-la donar a conèixer, n’exposava una pàgina cada setmana a l’aparador de Can Muntané, la botiga de l’àvia. Els infants de Molins de Rei anaven a mirar-la i esperaven la continuació la setmana següent. Així, feia créixer l’afició dels menuts pel còmic i s’adonava de com la seva obra agradava als infants.

Desitjava ser dibuixant de còmic, però, quan seguí estudis universitaris, continuà la tradició de la família, vinculada a la indústria tèxtil, i optà pel peritatge. Professional del tèxtil, excel·lí com a dissenyador, activitat creativa i més propera a la vocació de dibuixant. Entretant, publicava acudits i historietes on podia i feia auques, cartells i dibuixos per a associacions locals i per a amics. Aquesta activitat no deixà de fer augmentar l’anomenada que ja tenia. La primera col·laboració professional fou a Zas, publicació madrilenya d’Acció Catòlica, el 1945, on publicà aventures de Tito Bola. Des del 1947 i durant més de deu anys, contribuí a la revista Llobregat; més tard, col·laborà a Llaç d’Unió entre el 1961 i el 1985, quan ja s’havia professionalitzat plenament. Creà personatges infantils, com Peret Blanc o la Pona, que protagonitzarien acudits i tires còmiques fent una crònica crítica dels esdeveniments molinencs.

Mentrestant, creava el seu personatge més emblemàtic: Jep (diminutiu de Josep), amb qui se l’ha identificat. Jep va viure una llarga gestació. El 1942, apareix com a comparsa de Tito Bola (figura 2), tot i que duia el nom de Ranita (Granoteta en les il·lustracions fetes per al Club 21, un grup d’amics). Jep, o Ranita, és porter de futbol i va cofat amb la característica gorra de porter, idèntica a la que duia Madorell quan jugava a l’equip local. Jep és, doncs, la seva personificació, arrodonida quan, el 1947, apareix Fidel, el seu contrapunt. Fidel, discret i reflexiu, li completa la personalitat. Les aventures seguiran apareixent el 1951 a Tintín. Suplemento Infantil del Diario Español. El 1952, Ranita, acompanyat per Fidelio (Fidel), es converteix en Fanfarrón i és protagonista de la revista del mateix nom. El 1957, a Parque, suplement de Solidaridad Nacional, Ranita és un esportista integral, que practica tots els esports. De fet, Madorell redibuixarà les millors historietes de Ranita per publicar-les a Cavall Fort.

Cavall Fort

L’aparició de Cavall Fort, revista per a infants i joves, propicià la definitiva professionalització de Madorell. Sota l’empara del bisbat de Vic (Osona), del de Girona (Gironès) i del de Solsona (Solsonès), sortia Cavall Fort, una revista innovadora. A diferència d’altres revistes per a infants i en català, que aparegueren durant la dictadura franquista i que falliren, aquesta tingué èxit. L’empara de l’Església hi contribuiria, però ho feu, sobretot, la capacitat d’empatitzar amb els joves lectors, allunyant-se del model d’En Patufet, la publicació per a infants més exitosa de la història de Catalunya.

El desembre del 1961, doncs, sortia el primer número de Cavall Fort. Corrien nous aires per Europa, que deixaven enrere els horrors de la guerra. El creixement econòmic propiciava el consum, el lleure i el gaudi del benestar; noves corrents filosòfiques s’obrien camí, es produïren canvis pedagògics i el lleure prenia formes innovadores. El creixement de la població infantil augmentà la demanda de jocs i publicacions. Catalunya, sotmesa a la grisor ominosa de la dictadura franquista, hauria quedat fora de tan venturosa evolució si no hagués estat per la decidida resistència d’una supervivent elit cultural republicana, a la qual s’afegiren noves generacions, desitjoses de llibertat i renovació. En aquest context, es produeix la recuperació de la il·lustració catalana i de l’edició per a infants, en la qual Cavall Fort tingué un paper fonamental.

La revista afavorí la renovació artística i literària i la formació d’infants i de joves en valors com la democràcia, la llibertat i un cristianisme obert. Josep M. Madorell hi col·laborà des del primer número. Compartí el seu ideari i hi influí. Lluny del riure barroer i fàcil de l’època, oferia diversió clara i neta, educació en el lleure, estima per la natura i per Catalunya. La contribució de Madorell mai no hi mancaria. De fet, s’hi continuaren publicant dibuixos seus després de la seva mort sobtada, perquè ell, treballador incansable i complidor, tenia sempre feina avançada. A Cavall Fort Madorell il·lustrà portades (figura 3), contraportades amb les aventures de Jep i Fidel (figura 4), contes, articles de divulgació, jocs, cançons, concursos, acudits­… Hi creà nous personatges: Jordi i Núria, els Galifardeus, Kanibalin o Peret Blanch. Amb tan intensa col·laboració, Madorell va contribuir a l’èxit de la revista.

Cavall Fort es convertí en el centre de la vida professional de Madorell, que li proporcionava un públic constant i fidel i, també, reconeixement. No ambicionà més. A causa de la crisi del tèxtil del 1969, deixà la feina de dissenyador i es dedicà plenament al dibuix. Com que no s’havia casat mai, vivia lliure de càrregues familiars i es va permetre ser un professional del còmic en exclusiva.

Pere Vidal i l’aventura africana

A Cavall Fort, Josep M. Madorell feu amistat amb Joaquim Carbó, un col·laborador assidu. Carbó començà a publicar contes i narracions a la revista i aviat va esdevenir un dels principals escriptors catalans per a infants i joves. La casa sota la sorra el popularitzaria i Madorell va veure en aquella novel·la d’aventures l’oportunitat d’il·lustrar àlbums, com havia fet el seu admirat Georges Remi (Hergé), el seu somni i un camí inexplorat. Entusiasta de l’esport i l’aventura, Madorell va copsar la potència dels personatges de Carbó, de bona factura, empàtics i ben treballats. També s’adonà de les múltiples possibilitats que el continent africà oferia. L’encertà. Carbó feu el guió del còmic i Madorell donà rostre al rebel i imprevisible Pere Vidal, a l’assenyat Henry Balua, a l’honest Hans i al dolent senyor Ti. La casa sota la sorra (figura 5) es publicà a la revista i en forma d’àlbum i va assolir un gran èxit. Joaquim Carbó escrigué set novel·les més i també les adaptà a còmic. Es feren moltes reedicions dels àlbums (en català, les editorials Unicorn, Casals i Base; aquesta darrera en té una reedició en curs el 2024) i es traduïren a diverses llengües.

El retorn de Massagran

L’èxit d’aquesta col·laboració entre dibuixant i escriptor, en propicià una altra: Madorell treballaria amb Ramon Folch i Camarasa per ressuscitar una novel·la molt popular quan es publicà l’any 1910: Aventures extraordinàries d’en Massagran, de Josep M. Folch i Torres, il·lustrada per Junceda. Tot i ser una obra antiga, van veure que tenia una gràcia immarcescible. Ramon Folch en feu el guió i Madorell es lliurà, entusiasta, a donar vida i moviment a un personatge dibuixat pel seu gran referent: Junceda. En publicaren la continuació, Noves aventures d’en Massagran (figura 6), i, per satisfer la demanda, crearen fins a quinze aventures més. Massagran també ha estat editat en diferents països i ha parlat diverses llengües. En català, hi ha edicions de les editorials Casals, Magrana i Combel i, també, els dibuixos animats de 3Cat.

Un estil inconfusible

Josep M. Madorell estimava tant la seva obra que no es desprenia ni de l’esborrall més menut ni dels dissenys fracassats. La donació a la Biblioteca de Catalunya, que posa l’obra a l’abast dels investigadors, ens permet conèixer-lo bé. Coneixem els seus interessos i l’exigència a l’hora de representar, sabem que des dels inicis es decanta per la línia clara i que té com a model la catalana i la francobelga. Qui opta per la línia clara, reveladora, que no amaga res, es compromet al rigor representatiu i a l’estilització. Madorell es documentava, perquè la línia clara obliga a la concreció, la transparència i la veracitat. Dels volums de la seva biblioteca, sorgien centenars de punts, que assenyalaven les imatges que volia; era un interès anava més enllà de la simple documentació. A ell l’empenyia el goig de l’aprenentatge. A més, els animals i els entorns naturals que dibuixava són d’una perfecció que va més enllà de la precisió i són plens d’elements evocadors.

Creador precoç, dominava el dibuix figuratiu, com es palesa en el llapis que pintà al peu dels seus personatges (figura 2), però trià el còmic. Prengué models, en va treure les millors lliçons i creà el seu propi estil molt aviat. Quan el tingué, evolucionà poc: només el cànon de les figures es fa més esvelt. En Tito Bola es veu la influència d’Urda i Moreno, però el cànon menut, la rodonesa del cap, les mans i els peus, i les extremitats corbes fan pensar en el Mickey Mouse, de Disney. Com a rerefons, hi ha Junceda i Hergé. Va compartir amb aquests el sentit de l’humor, la nitidesa de la vinyeta i els personatges definits, identificables i divertits. En homenatge a aquests il·lustradors, inclogué en aventures de Massagran alguns dels seus personatges en una funció diferent. El que feia no és còpia, és homenatge. La còpia la feu de jovenet incorporant les lliçons d’Hergé i de Junceda. Amb Junceda, compartí l’exigent representació del moviment, un fi sentit de l’humor, humor blanc i innocent, adient per a tota la família. Igual que ells, es dedicà totalment i plena al dibuix. I, sobretot, tingué la mateixa consideració envers el públic lector que aquests dos il·lustradors, cosa que el portà a superar-se fins a l’extrem i a mantenir el nivell de qualitat i destresa.

Obra

El conjunt d’historietes Jep i Fidel, publicades a Cavall Fort, els àlbums de Les aventures de Pere Vidal i els de Massagran són les obres fonamentals de Madorell. Els originals es conserven a la Biblioteca de Catalunya, i la revista i els àlbums, a les biblioteques. A més, se’n continuen fent reedicions.