Alfred Monrós Julià fou un pintor i dibuixant encara poc conegut a Catalunya, perquè s’exilià a França als anys quaranta i, a inicis dels cinquanta, s’instal·là al Canadà, on visqué fins a la seva mort. La distància física amb l’artista i la manca de dades contrastades ha posat en dubte la data del seu naixement, ja que en algunes fonts consta 1900. La publicació de la necrològica a la premsa americana, però, esdevé del tot fiable a l’hora de fixar-lo el 1910. També s’han produït confusions en relació amb el seu cognom, perquè en alguns articles apareguts en diaris canadencs hi ha escrit Monroe.
Segons recull una crònica sobre l’artista publicada a La Patrie de Montreal, Monrós s’inicià al món de l’art per mitjà del seu pare, que era professor d’escultura a Llotja. La mateixa crònica esmenta que en aquesta entitat seria també on començaria la seva formació acadèmica cap al 1924. Les referències esmentades, però, no són prou fiables donada la manca de concreció i perquè no s’han pogut verificar en els arxius que es conserven de la institució.
Monrós fou un home discret, culte i de fortes conviccions socials. Durant l’exili estigué molt vinculat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i és molt probable que ja tingués contacte amb els moviments àcrates de la Barcelona dels anys trenta. L’afinitat amb la ideologia llibertària, doncs, l’acompanyaria al llarg de la seva trajectòria vital i artística. Amb les diferències pertinents i desconeixent quin fou el possible activisme de l’artista amb l’anarquisme català, seria factible situar-lo en la línia d’altres artistes més coneguts i compromesos com Gustavo Cochet o Helios Gómez.
Testimoni de la seva disposició per col·laborar amb la causa republicana durant la Guerra Civil és el cartell propagandístic Ajut català. Ajudeu la nostra obra, una crida per cooperar amb les tasques de cura de les víctimes de la contesa que dispensaven les dones d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tot i que no coneixem cap altre treball propagandístic de l’artista, la signatura A. Monrós impresa en aquest cartell deixa poc marge de dubte en relació amb la seva autoria. Es tracta d’un disseny d’estil molt tradicional i de colors vius amb la imatge principal d’una pubilla catalana que mostra una actitud protectora.
D’aquesta mateixa època i d’una factura que s’intueix acadèmica són els dos treballs (Lectura plaent i Autoretrat) que va presentar a l’Exposició del Dibuix i del Gravat, celebrada a Barcelona el novembre del 1938. Un altre dibuix, datat del 1938, és el titulat Retrat de l’amic Francesc Rosell (figura 1), de fisonomia exhaustiva. Aquest dibuix recorda l’obra d’altres il·lustradors de l’època de traç també realista, com Ferran Callicó o David Sansalvador, mort prematurament al front. El mateix estil suggereixen dos retrats més, un de la seva esposa i un altre d’identitat desconeguda, mostrats a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona del 1944. En el catàleg d’aquest esdeveniment consta com a adreça de contacte de l’artista els baixos del número 97 del carrer de Béjar, al barri de Sants. És una dada que el vincularia a Barcelona, tot i que aquest any ja el situem a l’exili.
La fi de la Guerra Civil i la repressió posterior a la qual s’enfrontava conduïren Monrós a abandonar el país i a instal·lar-se a París (França), tot i que també faria estada durant un temps a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). Segons la premsa quebequesa ja esmentada, a París treballà en l’àmbit de l’edició i, per mediació de l’escriptor Ferran Canyameres, conegué Pablo Picasso, de qui feu un minuciós retrat el 1943. També es relacionà amb altres artistes i intel·lectuals catalans com Antoni Clavé, Emili Grau Sala i el crític Sebastià Gasch, de qui li coneixem un altre retrat realitzat l’any 1947 (figura 2). En aquest gènere, l’artista destacà especialment pel rigor tècnic amb què plasmava les característiques físiques del model, a més de distingir-ne trets de la personalitat.
El 1952, Monrós s’establiria definitivament a Montreal, on es dedicaria a la docència i a la creació artístiques. Durant el seu periple col·laborà estretament amb la CNT i va formar part de la Solidaritat Internacional Antifeixista posant el seu art al servei de la lluita antifranquista per relatar amb vehemència gràfica els desastres succeïts durant la Guerra Civil i testimoniar els efectes letals que havia tingut.
Tot i tractar diferents registres temàtics en les seves il·lustracions, inclosos alguns de caràcter lúdic dirigits a infants i joves que curiosament signava com a Al Ros, la producció per la qual més se’l coneix és la vinculada a la denúncia política. Col·laborà en publicacions com Umbral, editat entre el 1937 i el 1939 a València i Barcelona; Cenit, aparegut a Tolosa el 1951, i Tierra y Libertad, en la seva edició mexicana. En aquest àmbit, cal destacar especialment l’àlbum de guerra que va titular Reflejos de España, editat el 1963 per la Federació Local de la CNT-AIT a Montreal. Amb pròleg de Ramón J. Sender, periodista i escriptor exiliat als Estats Units, el recull aplegava dotze estampes que rememoraven episodis succeïts durant la guerra i imatges simbòliques referides a la repressió que exercia impunement el règim franquista. Amb títols tan eloqüents com «En nombre de Dios», «El azote de España» o «Muertos para mi valle» (figura 3), el conjunt de làmines va copsar la mort i el dolor de les víctimes, la tirania opressora de la dictadura i l’esperit viu de lluita amb una cruesa exempta de subtilesa que feia evident una fonda ferida col·lectiva i personal difícil de cicatritzar. Quant a l’estil, Monrós seguia el fil d’un realisme a vegades de filiació socialista amb un dibuix segur, i utilitzava la mina de plom combinada amb oportuns ombreigs al carbó quan l’efectisme de l’escena així ho requeria.
Seguint la mateixa línia de Reflejos de España, Monrós també il·lustrà amb setze dibuixos el poemari Momentos. Compendio poético, del militant anarquista Federico Arcos Martínez, publicat el 1976. I l’artista també fou autor del dibuix Spain today (o Garrote Vil; figura 4), en el qual apareix la despietada imatge d’un condemnat al garrot amb el seu botxí, imatge que fou usada per difondre l’atrocitat de les execucions signades per Franco, entre elles la de Salvaldor Puig Antich el 1974.
Menys coneguda és la dilatada trajectòria pictòrica (figura 5) que l’artista desenvoluparia i de la qual tenim notícia principalment per la premsa montrealesa. En aquesta vessant aplicà de nou el patró acadèmic amb retrats de perfil impol·lut, alhora que s’immergia en un avantguardisme simbolista fet a mida amb el qual recreava escenes oníriques habitades per personatges d’anatomia estilitzada i d’identitat indefinida o formes de la natura, com branques d’olivera, a les quals humanitzava. En aquestes composicions de maduresa, l’expressionisme plàstic era combinat amb la fantasia daliniana i l’empremta giacomettiana. En la gamma cromàtica també se succeirien etapes en les quals la foscor amb degradats envaïa la tela amb d’altres en les quals les tonalitats uniformes de verd ocupaven tot l’espai (figura 6).
A més del dibuix, la pintura a l’oli i l’aquarel·la, Monrós treballà el gravat, l’escultura i l’esmalt. Juntament amb Bruno Valvesia, un pintor italià també emigrat, fou autor del Via Crucis de l’església de Notre-Dame-de-Pompéi de Montreal, fundada per la comunitat catòlica italiana el 1961. De fet, l’obra religiosa també ocuparia un lloc en la producció de l’artista.
Monrós presidí el Centre Cultural Català del Canadà, on va decorar l’estatge del carrer Fleurimont, dins la Salle Méditerranée, que acollia les trobades de la comunitat catalana resident a Montreal.
