Mario Verdaguer de Travesí va ser abans de res, en tant que personatge públic, un escriptor. Era fill de l’humanista i literat vigatà Magí Verdaguer i Callís, que era cosí del gran poeta mossèn Jacint Verdaguer. Va néixer a Menorca i es va formar a Segòvia (Castella i Lleó), perquè aquestes ciutats van ser destins professionals del seu pare, que hi va ser successivament catedràtic d’institut, de lletres. Tanmateix, aquesta formació infantil seva a Castella va ser decisiva en l’adopció de la llengua castellana en la seva carrera futura d’escriptor.
Un nou destí del seu pare, ara a Palma (Mallorca), el vinculà amb aquesta illa des del 1893. Atret inicialment per les arts plàstiques, estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Palma, on rebé un primer premi el juny del 1903 i continuà el seu aprenentatge en els anys següents. Hi feu molta amistat amb el pintor Pere Barceló, que gairebé era coetani seu (amb el temps diferirien força estilísticament), i va tenir l’ocasió de tractar a fons un pintor tan valuós com Antoni Gelabert, amb qui integraria una informal però rica Casa dels Poetes, freqüentada per artistes i escriptors forasters de primer ordre.
Tanmateix, les seves visites a Barcelona li donaren l’oportunitat de conèixer l’ambient de la taverna artística d’Els Quatre Gats, situada a la mateixa casa on tenia el despatx el seu oncle advocat —i polític— Narcís Verdaguer i Callís, que tingué una influència important en la definició de l’ideari de la Lliga Regionalista. Establert definitivament a la Ciutat Comtal el 1912, Mario Verdaguer acabà la llicenciatura en dret (1914). Va treballar un temps de passant del seu oncle Narcís, però s’encaminaria professionalment cap a la literatura, on destacà com a novel·lista, autor teatral, memorialista i, ocasionalment, com a poeta. A més, va ser un gran traductor de l’alemany i de l’italià al castellà. Així, en lloc d’exercir d’advocat, es dedicaria al periodisme: va escriure a Las Noticias, a El Dia Gráfico i, especialment, des del 1920, a La Vanguardia, gràcies a Miquel dels Sants Oliver. En aquest darrer diari va acabar esdevenint un crític literari prestigiós, ja en temps de la direcció de Gaziel.
Dirigí l’editorial Lux des del 1924 i fou un membre destacat del grup avantguardista de l’Ateneillo de l’Hospitalet, entre els anys 1925 i 1928, al costat de Rafael Barradas, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Josep M. de Sucre o Juan Gutiérrez Gili. És l’època en la qual dirigí també la revista Mundo Ibérico (1927-1928), vinculada a tot aquest món cultural d’una certa avantguarda iberista.
En els anys trenta redescobrí la seva vocació artística i, sense deixar la literatura en cap moment, començà a dibuixar de nou i a rescatar vells dibuixos seus extraviats, però sense voluntat de donar publicitat a la seva obra. En cartes al seu germà Joaquim, també escriptor, es debatia entre les seves dues vocacions, però per a ell la pintura seria un art inferior i impur, tot i que, alhora, el considerava meravellós. Potser les úniques obres que donà a conèixer foren cobertes, com ara La isla de oro (1926), de rerefons cubistoide (figura 1), o il·lustracions —sovint només projectes— per a llibres seus, com El sonido 13 (1930). Tanmateix, si signava aquestes composicions, ho feia amb pseudònim. Totes aquelles obres plàstiques seves, l’artista les observava gairebé com si fossin fetes per una altra persona i les caracteritzava com filles del cerebralisme i la imaginació.
Tot i això, durant els anys trenta es plantejà fer-ne una exposició, que al final no celebrà, perquè l’absorbí la traducció de La montaña mágica, de Thomas Mann, que després fou molt reeditada. Va traduir aquesta obra a casa del seu deixeble, el crític literari Juan Ramón Masoliver, a Vallensana. L’obra de Mann inspirà Madame Chauchat, un intens retrat imaginari de la seva protagonista (març del 1934; figura 2).
La seva obra artística és molt original: són figures, nus femenins, escenes populars idíl·liques o sòrdides —mai costumistes— i literàries (una expressionista Fantasia sobre Dostoievski, 1938), en les quals se sol apreciar una certa influència japonesa —Verdaguer col·leccionava estampes d’aquell país i, fins i tot, n’aprengué l’idioma. Per a les seves obres havia ideat una tècnica pròpia en què la tinta o l’aquarel·la eren aplicades a un paper de seda molt fi que adheria girat al suport (sovint, de cartró), de manera que les composicions es veuen per transparència i tenen totes un aire nebulós molt peculiar.
Durant la Guerra Civil, Mario Verdaguer, que perdé un fill en combat, continuà a La Vanguardia, en temps de la direcció de María Luz Morales. Per aquest motiu, en acabar la guerra, el nou règim franquista el castigà amb nou mesos de presó i el forçà a desterrar-se, cosa que ell va fer establint-se de nou a Mallorca. Hagué d’interrompre la seva activitat literària i periodística i passà estretors, tot i que pogué treballar en una companyia d’assegurances. El llibreter i editor barceloní Joan Balagué, de l’editorial Lux, tenia un excés d’originals i, el 1946, animà l’escriptor a reprendre l’activitat artística, ja que ara també regentava la Sala Vilumara, de Barcelona, on creia que podria vendre-hi obres de Verdaguer. Les obres originals que aquest envià a Balagué, signades amb el pseudònim Kasian, que ja havia utilitzat esporàdicament abans, no van tenir gaire sortida i l’artista hagué d’acabar dedicant-se a fer imitacions de pintures vuitcentistes o anteriors. Ja n’havia venut algunes a Mallorca mateix i, com que es venien molt millor, l’ajudaven a pal·liar la penúria en què vivia amb la seva segona dona i col·laboradora, Maria del Carme Llompart, que feia de venedora de llibres. Amb tot, cap a l’any 1949 aquest modus vivendi s’acabà, no sense haver generat tibantors entre artista i empresari. Encara que no aconseguís vendre-la, Verdaguer no deixà de fer obra pròpia original, dins una tònica semblant a la d’abans (figura 3).
El 1958 tornà a Barcelona i, a partir d’aquell moment, s’intensificaren en el seu estil els trets expressionistes i angoixants, que més d’un cop s’empeltaven d’una religiositat gens convencional. Pel que fa a la seva carrera literària feliçment represa, hi incorporà títols memorialístics com La ciudad desvanecida (1953), sobre Palma, o Medio siglo de vida íntima barcelonesa (1957), on evocà, entre altres coses, el que havia conegut de prop sobre l’època transcendental d’Els Quatre Gats, en un moment en què renaixia l’interès pel Modernisme, que prèviament havia estat denigrat.
Els seus manuscrits i el seu arxiu anaren a parar a la Biblioteca de Catalunya, de Barcelona. El doctor Amadeu J. Soberanas, que era el conservador de manuscrits de l’entitat quan hi arribaren els documents, en va reivindicar el valor.
