El perfil biogràfic d’Antoni Gelabert Massot apunta a l’arquetip del mauditisme fin de siècle. D’una sensibilitat innata i una intuïció artística notable, va haver de compatibilitzar la seva vocació amb l’ofici de barber. Aquesta dualitat no en va facilitar ni el reconeixement artístic ni l’acceptació social.
La mort del seu pare el 1892 li exigeix posar-se al capdavant de la barberia amb quinze anys. Poc després, assisteix a l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Palma (1894-1897), on destaca com a dibuixant (1896-1897) i rep un premi extraordinari en dibuix del natural i anatomia pictòrica (1895-1896), classe que impartia Ricard Anckermann. Les primeres obres juvenils són retrats, paisatges, marines i vistes urbanes, temàtiques que seran habituals posteriorment.
S’ha de fer una menció particular a la cronologia de les seves obres, siguin dibuixos o pintures. Es tracta d’un conjunt en què les obres solen estar signades, però les datades suposen una raríssima excepció i, per tant, l’aproximació cronològica es fa a partir d’altres referències, menys precises.
La primera etapa, d’influències diverses, s’estén entre el 1900 i el 1904. L’amistat amb Joaquim Mir, que era a Mallorca el 1900, el posaria en contacte amb els pintors joves que es reunien a Els Quatre Gats (Pablo Picasso, Eveli Torent i Carles Casagemas). Les obres de Gelabert al canvi de segle acusen la proximitat de Mir i, més tard, la de Santiago Rusiñol, que en reforça la identitat artística i l’influx del corrent modernista. En aquest període apareixen les primeres obres significatives, com és el cas de Mollet (1901; figura 1) i de Can Binimelis (1901, Museu de Mallorca), amb la qual va obtenir una menció honorífica a l’Exposició Nacional de Belles Arts el 1901.
La faceta de dibuixant és extensa i abasta tota la biografia. Els dibuixos, particularment els retrats, a llapis, carbó o pastel, són nombrosos. Gelabert retrata els periodistes Joan Torrendell, José Vives Verger i Gabriel Alomar i, més tard, els pintors Francisco Bernareggi i Pedro Blanes Viale, entre d’altres, durant el primer lustre del segle XX. El dibuix també es converteix en una eina essencial d’assajos de la composició, que sol abordar amb perspectiva estudiada.
El suport de Santiago Rusiñol va ser decisiu en l’afermament artístic de Gelabert; afavoriria el seu debut a la Sala Parés el setembre del 1902, que va crear un inusual i ampli desplegament informatiu a Palma i va molestar un sector. Es produïa en paral·lel amb les primeres exposicions de pintura moderna a Palma durant aquell any; la de Degouve de Nunques, al gener, i la de Santiago Rusiñol al setembre, que tenien lloc a l’espai social més elitista de Palma: el Cercle Mallorquí. La repercussió mediàtica i l’enrenou que van provocar aquestes mostres convertirien Gelabert en el referent local de la renovació artística, però també patiria les conseqüències d’encarnar-se a l’emblema del debat antagònic amb el sector més intransigent de la tradició, que es va mantenir durant dos anys.
Durant la primera meitat del 1903, Gelabert fa una estada docent a París, sufragada per l’Ajuntament de Palma, de majoria republicana. S’instal·là inicialment al taller de Pedro Blanes i s’havia d’inscriure a l’Academie Julian, un requisit perquè el professor Marcel Baschet sol·licités l’autorització per assistir a les classes de perspectiva i d’anatomia a l’École Nationale de Beaux Arts. A París troba amics i coneguts i també coincideix amb Rusiñol. D’aquesta època, juntament amb nombrosos dibuixos del natural i dibuixos de motius urbans a color, es coneixen dues vistes de la catedral de Notre-Dame i una dels jardins de Luxemburg.
Després del viatge, el gener del 1904, realitza una mostra individual al Cercle Mallorquí. Gelabert compensaria l’ajut municipal amb Murada i catedral a l’entrada de fosca (1903, Ajuntament de Palma), l’obra de format més gran de la seva producció i de la qual farà posteriorment altres versions. Aquesta exposició al Cercle va intensificar les protestes del sector més radical, que en forçaria el tancament anticipat. Representava un enfrontament artístic i social per al jove barber i pintor i va marcar el punt d’inflexió de l’aspre debat mantingut durant dos anys, en el qual Rusiñol va tenir un paper decisiu.
A partir del 1904, les obres de Gelabert revelen l’influx del corrent simbolista i també l’efecte de la docència rebuda a París: la faceta de dibuixant es refina en els retrats i en l’ús de la perspectiva com a recurs compositiu. L’amistat amb l’uruguaià d’ascendència mallorquina Pedro Blanes i l’argentí Francisco Bernareggi, d’edats similars, que han estat a París i comparteixen ideals artístics, afavoreix una mena de retir pictòric a la costa del nord de Mallorca. Fou una estada de sis mesos durant els quals pinten a diversos escenaris del litoral i de l’interior de la zona de Peguera (Calvià). L’octubre del 1905 va presentar al Cercle de Belles Arts una exposició individual de nou olis, en què mostrava part del treball fet a Peguera: Platja de Peguera (Cercle de Belles Arts de Palma), Camp de Mar, Cala Fornells i Illes dels Malgrat, entre d’altres.
La vida de Gelabert transcorre habitualment a la barberia, situada a l’epicentre de Palma, davant de l’Ajuntament, una circumstància que Josep Pla resumia irònicament més tard afirmant que Gelabert havia muntat la barberia per poder continuar pintant. El lloc de treball és proper als centres de decisió i informació locals i també proper i accessible als motius de la majoria de les seves pintures, en general referents arquitectònics d’una ciutat que, cap a aquestes dates, es trobava en plena transformació urbana. Aquesta ubicació permet a Gelabert estar atent dels pintors forans que recalen a Mallorca, a qui assisteix, informa i ajuda i amb qui manté relacions d’amistat i d’intercanvi artístic. Gelabert fou col·leccionista de ceràmica i d’antiguitats i, al llarg de la seva vida, va aconseguir reunir una àmplia col·lecció d’obres de pintors autòctons i també de forans: P. Picasso, L. Graner, C. Casagemas, S. Junyer, J. Mir, R. Casas, E. Torent, O. Junyent, M. Urgell, E. Meifrèn, S. Florensa o H. Anglada, entre d’altres.
El 1906 concorre a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid amb Murada i catedral a l’entrada de fosca —cedida per l’Ajuntament— i obté una nova menció honorífica. L’any següent va participar en la V Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona amb l’obra Cales de Peguera (1905, Centre de Belles Arts de Palma). El maig d’aquell 1907 va presentar al saló del Cercle de Belles Arts de Palma la tela Dona asseguda (c. 1906-1907; figura 2).
Després de les primeres influències, són els dos viatges a París durant el primer decenni del segle XX els que l’impacten i el marquen estilísticament. A finals d’abril del 1906 hi viatja novament i hi roman fins a mitjans de juny. L’influx de l’escola de Pont-Aven, aleshores d’una gran actualitat, es reflectirà en la dinàmica posterior. Identificat amb els postulats bàsics del sintetisme, l’accent simbolista de les seves obres transitarà cap a un divisionisme pictòric amb un accent notable del color, que perdura fins a finals del primer decenni.
Entre el 1906 i el 1909 aborda una sèrie de paisatges urbans de Palma que inclouen diverses perspectives de la muralla renaixentista, com Sa Murada i Palau de l’Almudaina (Cercle de Belles Arts), i vistes de la badia. En aquestes obres destaca l’enquadrament del motiu i les grans masses de color delimitades, d’accent sintetista, juntament amb d’altres de més convencionals. El 1909 exposa un variat conjunt d’obres (52) al Cercle de Belles Arts de Palma. Moltes són de petit format i han estat resoltes amb un marcat cloisonnisme, com és el cas de La Seu des del Jonquet (c. 1907), Seu de Palma (c. 1907, Museu Municipal de Valldemossa), Porto Pi, nocturn o Pont de sa Riera (c. 1907-1908; figura 3). Aquestes són algunes de les que mostren més clarament la línia sintetista, juntament amb moltes altres d’accent postimpressionista més genèric.
A partir del 1910, en un nou cicle que perdura fins al 1915, participa en la VI Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona (1911) i en la Primera Exposició General de Belles Arts de Maó (maig del 1911). El 1912 acudeix a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid amb Platja de Peguera (1905), sense obtenir recompensa. De Madrid viatja a París (1912), encara que aquest tercer i curt viatge produeix canvis impactants però sense aprofundir en la línia postimpressionista apuntada.
L’interès de Gelabert pel paisatge abraça el litoral i l’interior rural de Mallorca, però molt particularment la façana marítima i el centre urbà de Palma, que són escenaris propers a la barberia i que continua explorant entre el 1910 i el 1915. El nou cicle finalitza amb l’exposició que realitza al Veloz Sport Balear (gener-febrer del 1915) que titula «Impressions de Mallorca». En bona part reflecteix escenaris urbans i referents arquitectònics de la ciutat: Claustre de Sant Francesc, Plaça Quadrado, Can Formiguera, Jonquet, Porta del Camp, Pont de Santa Caterina, Carrer Palau, Mollet, Badia de Palma i Son Catlaret (el Terreno). També aborda motius de fora de Palma: Hortènsia de sa Coma (Valldemossa), Alqueria (Bunyola), Raixa, Sa seu (Sóller) o Valldemossa (Cercle de Belles Arts de Palma).
En aquesta mostra es pot distingir una nova etapa (1916-1921), durant la qual la paleta s’aclareix en una sèrie d’obres de motius urbans en hores de ple sol, que contrasten amb crepuscles d’altres motius, tractats amb una síntesi peculiar de la forma i del color que més endavant, fins i tot, l’acostarà a l’abstracció. Anglada, després d’una curta estada a Mallorca la tardor del 1913, regalaria un quadre a Gelabert (un parral de Pollença), al qual donaria preeminència en el seu estudi. Gelabert correspondria a Anglada anys després amb una pintura del mateix tema (figura 4).
Posteriorment, apareixen algunes pintures d’una pinzellada sinuosa i empastada, fruit de la proximitat d’Anglada, instal·lat a Mallorca des del 1914 amb el seu cercle de seguidors. Alguns exemples s’exposen el març del 1917 al Saló Reig, de Barcelona, i al novembre al Saló de Tardor de la societat La Veda, a Palma: Pi de Sóller, Costa de Can Berga i Ball de màscares al Teatre Líric. El 1918 va fer una exposició amb paisatges urbans i marines —incloent-hi obres exposades a Palma— a les Galeries Laietanes: Santa Caterina (Sóller), Molins del Jonquet, Carrer de l’Almudaina, Carrer del Palau, Catedral, Sant Francesc, Mercat, Glorieta, Murades, Badia de Palma, Barques del Jonquet, Mollet, Acàcies i pins (Bellver), Bonanova, Gènova i Cala Deià. També hi havia temes com Valldemossa, Sóller, Raixa, etc. Les obres exposades a les Galeries Laietanes posaven de manifest que el pintor havia recuperat la pinzellada rectilínia i allargada i que centrava de nou el seu interès en el paisatge urbà de Palma. Mereix un esment especial l’obra Corpus a Cort (figura 5), de data imprecisa (c. 1915-1918), que no es mostraria públicament fins al 1962. Es tracta d’una vista de la façana del consistori palmesà que mostra l’aglomeració ciutadana en una efemèride municipal, presa des del pis superior de la barberia.
Cap a finals de la segona dècada, entre les 36 obres que va exposar al Cercle Mallorquí el 1919 (poques eren recents), hi ha pintures en claus tonals crepusculars: Finestra de Jovellanos, Ametllers en flor, Efectes de lluna, Paisatge patètic o Torre picada de Sóller. En la mateixa tònica estilística, el maig del 1921 va exposar una nova sèrie a la societat La Veda (32 obres). Hi havia paisatges que reflecteixen majoritàriament la costa del nord, que era la principal font d’inspiració en aquestes dates —Plaça de Fornalutx, Camí de Fornalutx, Cas Don (Biniaraix), Parral de Can Coronat, Font dels Xiprers, Can Simó (Llucalcari) o Efecte de sol— i també els paisatges urbans de Palma —Palau de l’Almudaina, Jonquet o Carrer del Conqueridor. El 1921 va participar amb diverses obres en la II Exposició Regional d’Art, organitzada per l’Ajuntament de Palma.
A principis del 1922, amb la demolició dels edificis annexos que formaven l’anomenada illeta de Cort, va desaparèixer la barberia. L’establiment es va instal·lar en un nou local a la mateixa plaça, però tot indica que el pintor ja no va exercir-hi de barber. La indemnització pel desallotjament del local li va proporcionar uns ingressos que va poder dedicar, a més, a la compra de Son Fonc, una petita casa amb terreny a Deià, que retrataria diverses vegades. El gener del 1923, organitzada pel mallorquí Gaspar Homar al seu establiment (Ca l’Homar) de Barcelona, va exposar una sèrie d’obres (Emparrats) al costat de Pilar Montaner, Francesc Rosselló i Bartomeu Ferrà.
La nova situació no sembla produir efectes positius en el pintor, que se submergeix en una crisi anímica profunda. A mitjan 1925 està instal·lat a Pollença (Mallorca), a Can Castelló, el domicili de la seva germana Francisca i de Pere Riera, cap de Correus de Pollença i del Port. El període de convalescència a Pollença es prolonga amb estades freqüents que li proporcionen motius per a una llarga sèrie d’obres, com Sequera a la clastra de Ca l’Administrador (1925-1927), i altres motius d’emparrats de l’horta de Pollença. A partir del 1925 va signar articles d’opinió sobre pintura, música, arquitectura monumental i el paisatge de Mallorca a L’Almudaina i, ocasionalment, a La Última Hora.
El novembre del 1927, la Junta Directiva del Foment del Turisme el va distingir nomenant-lo delegat general. El juny del 1928 va exposar al costat de Bernareggi, Ferrà, Montesinos i Pizà a la botiga d’antiguitats de Margalida Mateu, a Palma. L’octubre d’aquell mateix any va presentar una exposició individual de 24 obres a l’associació Patronal de Pollença: Poema de mar i cel, La Lluna, la Pruna, El meu Calvari o La tomba de Costa i Llobera, entre d’altres. El novembre va formalitzar el seu matrimoni amb Clara Lucena Sagrera, amb qui convivia des del 1909.
Del 24 de desembre al 6 de gener de 1928 va exposar a Galeries Costa, la primera galeria privada a Mallorca, que s’havia inaugurat feia poc. Titulada «Emparrats de Mallorca», es considera la mostra més transcendental quant a reconeixement. La temàtica de les obres exposades li permetia reflectir contrastos de color i efectes de llums filtrats. Havia arribat, així, a una afirmació pública que fins aleshores se li havia negat.
Tres anys després, va exposar una sèrie de 26 obres a les Galeries Costa (febrer-març del 1931): deu nous temes d’emparrats, juntament amb notes urbanes de Deià i vistes del Jonquet i Porto Pi (Palma). Alguns motius apareixen en hores centrals del dia, mostren noves gammes de color i un gran contrast de llum i, en part, una evident fragmentació de la pinzellada a manera de mosaic.
L’agost del 1931 va ser nomenat delegat a Deià de l’Associació per la Cultura de Mallorca, a la fundació de la qual havia participat i de la qual era soci, d’acord amb la seva ideologia regionalista, regeneracionista i liberal.
Deduïm que l’èxit mediàtic que es desprenia de les dues darreres mostres a Palma no reflectia la realitat i, encara menys, la situació socioeconòmica del pintor, que veuria com es frustraven altres projectes, com la conservadoria del castell de Bellver, que afavoria i recolzava un grup d’intel·lectuals propers. Sumit en un període depressiu, se suïcidaria el 22 de gener de 1932, a Son Fonc, la casa que posseïa a Deià.
El cicle vital de Gelabert inclouria més d’una vintena de mostres, individuals i col·lectives. Les referències bibliogràfiques, els articles de premsa, els textos publicats per l’artista i la documentació del seu arxiu apareixen recollits en el catàleg raonat Antoni Gelabert. Pintor i dibuixant, publicat el 2002.
