Frederic Marès Deulovol va néixer a Portbou l’any 1893. Era el segon dels tres fills del matrimoni format per Pere Marès Oriol, que exercia de funcionari de duanes i era aficionat als llibres de vell i als objectes antics, i per Soledad Deulovol Vergés. El 1903, la família es va traslladar a Barcelona, on el seu pare va obrir una llibreria d’antiquari que no va prosperar, però que li va deixar un fons important de llibre antic. Un cop tancada, va mantenir el negoci al domicili familiar, on el visitaven nombrosos intel·lectuals.
Frederic Marès es va matricular a l’assignatura de dibuix artístic a l’Escola Superior d’Arts i Indústries i Belles Arts l’any 1905, mentre encara cursava estudis bàsics. No va ser fins al cap de tres anys, després d’assistir a un curs a l’Acadèmia Baixas, que va iniciar oficialment els estudis artístics a l’Escola, on va tenir com a professors, entre d’altres, Agapit Vallmitjana Abarca i Lluís Folch i Torres, de qui l’any 1919 va realitzar el bust. Durant aquest període d’aprenentatge, va treballar al taller del reconegut escultor modernista Eusebi Arnau, on va coincidir amb Pau Gargallo, Rafael Solanic, Enric Monjo, Josep Viladomat i Josep Dunyac, entre d’altres. Al taller d’Arnau, també va conèixer diversos arquitectes amb els quals col·laboraria posteriorment, així com futurs clients (Eusebi Güell, Joan Antoni Güell, Josep Bertran i Musitu o Juan Claudio Güell, per exemple).
Un cop finalitzats els estudis artístics, l’any 1913 va aconseguir una beca de l’Ajuntament de Barcelona per estudiar art durant uns quants mesos a París (França). A la capital francesa va compaginar els estudis artístics amb la feina de representant de comerciants d’antiguitats, col·leccionistes i llibreters de vell (comprava en subhastes en nom d’ells). Paral·lelament, va començar a adquirir obres per a la seva incipient col·lecció. També hi va conèixer Auguste Rodin, que, segons el testimoni del mateix Marès, el va marcar profundament. De nou a Barcelona, l’any 1914 va començar a exercir professionalment d’escultor. L’obra primerenca de Marès combina les influències de l’escultura de Rodin, del Modernisme d’Eusebi Arnau i del moviment noucentista. Els ferms coneixements artístics i escultòrics adquirits a l’Escola i al taller d’Eusebi Arnau i l’experiència francesa estintolen la seva obra en la tradició escultòrica hereva del segle XIX, que no va abandonar mai. La influència de l’obra de Rodin és ben evident en les seves obres primerenques, com el bronze Rodio o el Retrat de Jaume Pahissa, mentre que la del moviment noucentista s’anirà fent més present al llarg dels anys. El resultat dels coneixements artístics adquirits i de les diverses influències rebudes es tradueix en obres escultòriques equilibrades, elegants i consistents que van proporcionar a Marès nombrosos encàrrecs. Pel que fa a tècnica escultòrica, Marès va treballar al llarg de tota la seva carrera artística modelant les seves obres en una matèria tova que traslladava amb mitjans de reproducció mecànica al material i amb les mides definitives.
A partir de la segona meitat de la dècada del 1910, va començar a rebre encàrrecs públics i privats de manera més continuada. També va col·laborar amb arquitectes en l’elaboració de l’escultura aplicada a les seves construccions.
El 1915 va ser nomenat ajudant meritori de l’Escola de Belles Arts. La seva vinculació amb l’Escola, en la qual va ocupar càrrecs diversos —fins i tot, el de director—, es va prolongar fins que es va jubilar (1964). El mateix any va ingressar al Reial Cercle Artístic, on va tenir diversos càrrecs de responsabilitat al llarg dels anys. La seva implicació infrangible en les més destacables institucions culturals de Catalunya i d’Espanya constituirà una constant en la seva vida que anirà en paral·lel amb la feina d’escultor, la vocació docent i la pulsió col·leccionista. També l’any 1915 va rebre la seva primera comanda d’escultura pública: el Monument al canonge Rodó.
L’any 1917 va ser premiat amb una tercera medalla a l’Exposició Nacional de Belles Arts. A partir d’aquestes dates va començar un període d’una gran activitat artística, que feu que, a partir de la segona meitat de la dècada del 1920, fos ja un escultor reconegut i sol·licitat. D’aquest període daten escultures representatives de la seva obra com Tres joves, Joventut-Ritme, Nu d’home, Tors femení, Retrat de Lluís Folch i Torres o Bust de dona amb mantellina.
El 1925 es va presentar la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau, de Barcelona. L’any següent, el Salón Nancy, de Madrid, va organitzar la seva segona exposició individual, que, un any més tard (1927), es va poder veure a la Sala Parés, de Barcelona, amb alguns canvis. No es va tornar a organitzar una exposició individual de l’obra de Marès fins a la seva primera exposició retrospectiva als anys vuitanta.
L’any 1926 va exercir de delegat dels artistes catalans que van presentar obres a l’Exposición Nacional de Madrid i també va ser delegat del Foment de les Arts Decoratives (FAD) a l’Exposició Internacional de Barcelona, institució per a la qual l’any següent va modelar la medalla.
El 1927 va fer dues de les escultures guanyadores del concurs per a la decoració escultòrica de la plaça de Catalunya de Barcelona —Barcelona i Emporion—, així com les escultures d’infants damunt sengles peixos de la font que es troba a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb la rambla de Catalunya de Barcelona. Marès rebrà nombrosos encàrrecs per a la realització d’escultura pública a finals dels anys vint, coincidint també amb la celebració de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Frederic Marès va ser un dels escultors d’art públic més prolífics i representatius del segle XX a Catalunya. Només a la ciutat de Barcelona es comptabilitzen més d’una cinquantena d’escultures i de conjunts signats per ell.
L’any 1930 es va inaugurar Monument a Francesc Soler i Rovirosa, una de les obres més celebrades de Marès, que s’inscriu en els paràmetres del Noucentisme. Segons el seu testimoni, Eugeni d’Ors li va comentar que la figura del monument, una dona seminua oferint a l’escenògraf la flor del triomf i la immortalitat, era la que millor representava l’escultura noucentista. D’altra banda, a partir de l’any 1931, va participar en l’organització de les exposicions d’art promogudes per l’Ajuntament de Barcelona, tasca en què es va involucrar intensament al llarg de les diverses edicions.
La solidaritat de Marès amb els companys artistes es va posar de manifest en diverses ocasions. Per exemple, el 1933 va renunciar a un premi d’escultura de l’Exposició de Primavera d’aquell any a favor de l’adquisició d’obres d’altres companys. També va participar activament en l’entitat Ajut als Artistes Pintors i Escultors de Catalunya.
Algunes peces representatives de l’obra de Marès fetes abans de l’esclat de la Guerra Civil espanyola són: la Minerva que presideix la façana de l’edifici de l’antic Banco de Vizcaya a la plaça Catalunya de Barcelona (c. 1929), el Sagrat Cor del Tibidabo (1935, destruït el 1936), Bust femení —també anomenat Serenitat— (c. 1925), Nu —també conegut com a Plenitud o Primavera— (c. 1936) o Monument a Francesc Layret (inaugurat l’any 1936).
Durant la Guerra Civil espanyola, Marès va col·laborar amb la Generalitat de Catalunya en la salvaguarda del patrimoni participant activament en la protecció de l’edifici del Seminari Conciliar i en la de la basílica de Santa Maria del Mar, on la seva tasca es va perllongar fins ben entrada la postguerra. Finalitzat el període bèl·lic, la realització d’escultura religiosa o la restauració de la que havia sofert danys durant la guerra va ocupar Marès i el seu taller durant la major part dels anys posteriors al conflicte. La recreació dels panteons reials del monestir de Poblet (1944-1952), saquejat i espoliat en el segle XIX, és, però, la feina de restauració que li va comportar més prestigi, tot i que ha estat força qüestionada al llarg dels anys —també ben entrada la segona dècada del segle XXI— pel seu intervencionisme.
D’altra banda, després de la Guerra Civil, Marès va rebre nombrosos encàrrecs per a la restauració i recreació d’obres d’art per a l’espai públic de Barcelona, com és el cas de les estàtues dels monuments a Antonio López —retirada l’any 2018—, a Joan Güell i Ferrer, al general Prim o al pintor Viladomat, entre d’altres. Així mateix, durant els anys de postguerra, el taller de Marès va rebre força encàrrecs d’escultura aplicada a l’arquitectura. En aquest sentit, cal destacar els relleus per a l’edifici de l’Antic Banco Hispano Americano (1953-1957) al passeig de Gràcia de Barcelona, que, des del 2009, acull un hotel.
L’escultura de grans dimensions El timbaler del Bruc, inaugurada l’any 1952 al municipi del Bruc (Anoia), va tenir tant d’èxit que van encarregar a Marès que en fes més còpies. Se’n va col·locar una còpia al castell de Montjuïc, una al carrer de Corint de Barcelona i una altra al pati del Govern Civil de Barcelona. També n’hi van sol·licitar còpies per a diverses casernes situades, fins i tot, fora de Catalunya.
Durant la postguerra, va ser també el creador d’una gran quantitat de medalles encarregades per institucions diverses, com ara la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, de Madrid, o l’Ajuntament de Barcelona. La Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1940) i la Medalla al mèrit científic, artístic i cultural (1953), també de la Ciutat Comtal, que s’entreguen des d’aleshores són encara models dissenyats per Marès.
Cal destacar que la major part de les obres fetes per Marès un cop finalitzada la Guerra Civil no van aconseguir els nivells d’excel·lència d’algunes de les obres anteriors. Això es deu, potser, a la gran quantitat d’encàrrecs que rebia al seu taller, a una voluntat d’adequar-les a les peticions rebudes o a les seves tasques de docent, agent cultural i col·leccionista, que no li deixaven més temps.
Més enllà de la seva feina d’escultor, la seva passió col·leccionista va esdevenir una prioritat. A Marès se li atribueix la frase: «Faig escultures per poder comprar escultures.» Als anys quaranta del segle XX, la col·lecció d’art que va iniciar quan era jove havia adquirit un volum considerable. Veient la impossibilitat de mantenir-la en un espai propi —segons va recollir en el seu llibre El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades. Memorias de la vida de un coleccionista (1977)—, va decidir fer donació d’una part important de la col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona, que va rehabilitar diversos espais del Palau Reial Major per mostrar les obres. L’any 1948 es va inaugurar oficialment el Museu Frederic Marès, al qual, al llarg dels anys, va fer noves donacions d’obres de la seva col·lecció personal, que continuava enriquint, i d’obres realitzades per ell mateix. Més concretament, els anys 1979, 1988 i 1991 va fer copioses donacions al museu que portava el seu nom i que dirigia des que s’havia inaugurat. El Museu Frederic Marès de Barcelona no va ser l’únic que es va beneficiar de la seva passió col·leccionista. Deuen també part dels seus fons a Frederic Marès: el Museu de l’Empordà de Figueres (Alt Empordà), el Museu Frederic Marès de Montblanc (Conca de Barberà), el Museu Marès de la Punta d’Arenys de Mar (Maresme), el Museu d’Història de Sabadell (Vallès Occidental), el Museu del Llibre Frederic Marès de la Biblioteca de Catalunya de Barcelona i el Museo de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. En menor quantitat, també van rebre donacions de Marès altres museus municipals de Barcelona i el Museo Arqueológico Nacional de Madrid. Per a més informació sobre la faceta de col·leccionista de Marès, podeu consultar la seva biografia en el Repertori de col·leccionistes i col·leccions d’art i arqueologia de Catalunya.
Frederic Marès va ser un escultor molt prolífic i la seva obra es troba repartida per tota la geografia espanyola i arriba, fins i tot, a Amèrica del Sud. La seva participació activa al llarg de tota la seva vida en associacions culturals, acadèmies, artístiques i escoles d’art és també remarcable. Va ser membre del Reial Cercle Artístic, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, de la Junta de Museus de Barcelona, de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi —la presidí entre els anys 1963 i 1989—, de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, de l’Academia de Bellas Artes de Santa Isabel de Hungría de Sevilla (Andalusia), de l’Academia del Faro de San Cristóbal, de la Hispanic Society of America de Nova York (Estats Units), de l’Officier de l’Ordre des Arts et des Lettres de la República francesa, entre altres institucions. També fou membre d’un gran nombre de comissions i patronats. En moltes d’aquestes institucions va arribar a tenir càrrecs de màxima responsabilitat. Va rebre molts homenatges i medalles per part de les més variades associacions i institucions. Aquests reconeixements es van intensificar al final de la seva carrera. Frederic Marès va morir a Barcelona l’any 1991, un mes abans de poder celebrar el seu noranta-novè aniversari.
Escultura de lliure creació, encàrrecs privats, art públic, medalles, màscares mortuòries, escultura aplicada a l’arquitectura… La producció escultòrica ingent de Frederic Marès, repartida gairebé per la totalitat del segle XX, representa un llegat artístic imprescindible per conèixer i entendre l’escultura del segle XX a Catalunya.
Rodio (1914, Museu Frederic Marès [MFM]); Retrat de Jaume Pahissa (1917, MFM); Monument al canonge Rodó (1917-1919 [destruït durant la Guerra Civil], plaça del canonge Rodó, Barcelona); Davallament de la creu (1921, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia); Enterrament de Crist (1924, MFM); Nu d’home (c. 1925, MFM i altres); Joventut-Ritme (1920-1925, MFM); Bust de dona amb mantellina (c. 1926, MFM i altres); Barcelona (1927, plaça de Catalunya, Barcelona); Emporion (1928, plaça de Catalunya, Barcelona); L’Aigua i La Terra (1928, mirador del Palau Nacional, Barcelona); medalla Foment de les Arts Decoratives (1927, MFM i altres); decoració del Palau de l’Agricultura [Teatre Lliure] (1928-1929, Barcelona); decoració del Pavelló de la Ciutat de Barcelona (1929, Barcelona); Monument a Francesc Soler i Rovirosa (1930, Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona); Minerva (1930, MFM i altres); Crepuscle o Joventut (c. 1932, MFM); Paravent marí (c. 1934, MFM); Bust femení o Serenitat (c. 1935, MFM); Monument a Francesc Layret (1936, plaça de Goya, Barcelona); Nu ajagut o Plenitud o Primavera (c. 1936, MFM); Monument a la Victòria (1939-1941, Museu d'Història de la Cituat de Barcelona [originalment a la plaça del Cinc d'Oros], Barcelona); Immaculada Concepció o Mare de Déu del Fanalet o Mare de Déu del Born (1939, basílica de Santa Maria del Mar); medalla Ciutat de Barcelona (1940, MFM i altres); decoració de l’església de Sant Esteve de Parets del Vallès (1941-1946, Parets del Vallès); reconstrucció del panteó reial de l’església del monestir de Poblet (1944-1952, monestir de Poblet); Àngel custodi (1945, MFM i altres); panteó reial de la catedral de Mallorca (1946-1947, catedral de Mallorca, Palma); Monument a Antoni de Capmany (1947, Museu Marítim de Barcelona, Barcelona); Monument a Alfons, comte d’Ègara (1947-1950, Terrassa); Monument a Alfons III (1948-1950, Maó); El timbaler del Bruc (c. 1952, diversos exemplars); Monument a Joan Maragall (1958, monestir de Montserrat); Monument a Francisco de Goya (1959-1960, Saragossa); Monument a Damià Campeny (1963, Mataró); Sancho de Mallorca (1964-1965, Perpinyà); Jaume I (1965, Montpeller); Monument al doctor comte d’Arruga (1965, Madrid); Monument a Segundo Ruiz Belvis (1965-1967, Hormigueros, Puerto Rico); conjunt decoratiu del jardí de Jaume Vicens i Vives (1966-1967, Barcelona); Monument a Ignasi Barraquer (1967, Barcelona); Monument a Jaume I (1968-1969, Figueres); Monument a Ramon Muntaner (1969-1970, Figueres); Monument a José Salvador Brau (1970-1975, Cabo Rojo, Puerto Rico); Monument a Minerva (1972-1973, Tossa de Mar); Sant Jordi (c. 1975, MFM i altres); Monument a Alexandre de Riquer (1976, Calaf); Exaltació de la Santa Creu (1976, catedral de Barcelona).
