Juan Adsuara Ramos va néixer a Castelló de la Plana el 31 de juliol de 1891 i va ser el quart fill d’una família de sis. Els seus pares, José Adsuara i Mariana Ramos, eren uns modestos artesans, sense cap relació amb l’art. Malgrat això, el seu germà Emilio, set anys major que ell, gaudia d’aptituds artístiques, que van ser apreciades pel seu mestre de primària Joaquín Castelló i per Eduardo Laforet, catedràtic de l’Institut General i Tècnic, i, seguint el seu consell, es va instal·lar a Madrid per cursar estudis de belles arts.
Quan era jove, Juan també va aconseguir cridar l’atenció d’aquests mestres i, després d’obtenir una beca de la Diputació Provincial en 1906, va marxar al costat del seu germà per ingressar a l’Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando. Per aprovar l’examen d’ingrés, Juan Adsuara va freqüentar el Museo Nacional de Reproducciones Artísticas, a Madrid.
Superada la prova d’ingrés, cursà els cinc anys de la carrera entre 1907 i 1911, amb brillants qualificacions, i obtingué el títol de professor de dibuix. Això no obstant, no va aconseguir l’anhelada ampliació d’estudis a Roma (Itàlia) o París (França): la Diputació Provincial li va negar l’extensió de la beca per a estudis a l’estranger i tampoc no va rebre les oportunes ajudes per a estudis a Roma ni de la Fundació Piquer ni de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. La pèrdua de la beca l’obligà a fer treballs per a mantenir-se i ho aconseguí fent medalles per a la Casa Feu de Madrid. En 1912 va concórrer a l’Exposición Nacional de Bellas Artes amb dues obres: Maleït i Estudi. Aquesta última peça va obtenir una medalla de tercera classe, cosa que li permeté ser considerat, finalment, una ferma promesa dins el panorama artístic espanyol.
No obstant això, la incorporació a files per a anar a l’Àfrica va interrompre la seva carrera fins a 1915 i, quan va tornar a Madrid sense recursos, es va veure obligat a abandonar la ciutat i traslladar-se a Castelló de la Plana, on feu diversos treballs, entre ells un bust per a un senzill monument al guitarrista Francesc Tárrega, que encara es troba en aquesta ciutat. Com desenes d’escultors i arquitectes de tot Espanya, Adsuara participà en el concurs per al gran monument a Cervantes a Madrid, que definitivament s’adjudicà a Lorenzo Collaut Valera. Tampoc no obtingué recompensa en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de 1917, on havia presentat dues obres: Bust i Segadors.
Adsuara, davant aquesta situació, va recórrer a una ocupació en els tallers Granda, dedicats a l’art sacre, en els quals havien treballat importants escultors, com Marià Benlliure. Allí hi col·laborà també el valencià José Capuz, amb qui va establir una amistat que perdurà tota la vida. Entre altres tasques va fer els relleus del sepulcre de sant Joan de la Creu, ubicat a Segòvia (Castella i Lleó).
En 1919, la sala de festes Parisiana convocà un concurs nacional de figures amb vestit regional. Adsuara es presentà sota el lema de Calixta i vencé amb una figura amb abillament de lagarterana (n’hi ha una rèplica en talla de fusta policromada al Museu de Belles Arts de Castelló). A partir d’aquest moment, Juan Adsuara començà de forma brillant la seva carrera professional. El gener de 1919 signà el contracte amb la companyia d’assegurances Aurora Polar per a l’erecció d’una obra monumental que remata la seu d’aquesta entitat en el passeig de Recoletos madrileny. Es tracta d’una quadriga amb la figura mitològica d’Aurora com a auriga. Les àmplies perspectives que oferia aquest grup en l’emplaçament més destacat del centre de la capital foren un repte que Adsuara superà molt favorablement i, des d’aleshores, abandonà els treballs en els tallers Granda i s’instal·là en el seu propi estudi. Per a completar els èxits, en la convocatòria de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de 1920 obtingué una segona medalla per a l’escultura Sant Joan Baptista. Aquesta obra, de la qual es desconeix la localització, és, en realitat, l’estudi d’un nu masculí.
Durant aquests anys, Adsuara conreà en el grau més alt de factura les figures femenines: Banyista (figura 1), Dona de la capa o les maternitats, de les quals presentà dos models en la XVI Biennal de Venècia. Per a una d’aquestes —La càrrega (figura 2), conservada en el Museu Nacional d’Art de Catalunya—, obtingué un primer premi.
Aquests èxits li permeteren dur a terme —sense el suport econòmic oficial— el seu anhelat viatge d’estudis a l’estranger, en companyia d’un jove paisà, el també escultor Tomás Colón Bauzano. Tots dos visitaren França, Itàlia, Alemanya i Grècia. A més, hi obtingué un dels tres primers premis que s’atorgaven als participants del concurs per a erigir un monument al Sagrat Cor a Bilbao (Biscaia, País Basc), encara que l’execució definitiva correspongué de nou a Lorenzo Collaut Valera, amb la col·laboració de l’arquitecte Pedro Muguruza.
Finalment, va aconseguir la consagració definitiva en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de 1924, en la qual obtingué una primera medalla per a Pietat (figura 3), que, adquirida per l’Estat, va estar durant anys exposada en el vestíbul del Palau de Biblioteques i Museus de Madrid (des de fa anys, però, se’n desconeix la localització). Posteriorment, no consta que Adsuara tornés a participar les successives convocatòries d’aquest certamen; en canvi, sí que hi hagué obres seves en altres exposicions d’Espanya o de l’estranger, en algunes de les quals obtingué importants premis. El més rellevant és el Premi Nacional d’Escultura, concedit pel Ministeri d’Instrucció Pública, en concurs convocat per a l’execució de les al·legories Les Arts i Les Ciències per a la façana de la seu del Ministeri, en el madrileny carrer Alcalá, on romanen.
En 1932, el mateix Ministeri convocà una oposició per a cobrir la vacant deixada per Julio Romero de Torres en la càtedra de dibuix de vestidures i del natural a l’Escola Superior de Belles Arts de San Ferrando. L’obtenció d’aquesta plaça, a part d’assegurar-li uns ingressos regulars, li obrí el camí de la docència, que des de llavors representà una part important de la seva activitat i era, per descomptat, compatible amb la realització d’importants encàrrecs artístics. La seva dedicació fou constant i no l’abandonà fins a la seva jubilació en 1961 (a partir de 1958, ocupà la direcció d’aquesta escola, que cessà a petició pròpia en 1963).
L’estiu de 1936, el colp militar el sorprengué a Castelló de la Plana. Allà, suspès temporalment de la seva càtedra, es lliurà a la recuperació del tresor artístic, amenaçat per la revolució que seguí l’alçament, i fou nomenat delegat oficial de la Junta del Tresor Artístic. Les obres d’art rescatades sota els treballs de salvament d’Adsuara s’instal·laren al Museu Provincial de Belles Arts, creat poc abans i que ell mateix dirigí.
En 1938, en qualitat de vocal tresorer de la Junta Central del Tresor Artístic, es traslladà a Barcelona i custodià nombroses obres d’art, entre les quals hi havia les pintures de Museu Nacional del Prado. En 1939, després d’una estada al castell de Figueres, partiren fins a Ginebra (Suïssa), on el govern vencedor de la contesa es feu càrrec de l’ingent tresor i procedí a la seva repatriació, prèvia celebració d’una històrica exhibició en el Museu d’Art i Història d’aquella ciutat.
En la consciència de mancar de responsabilitats polítiques, malgrat la seva filiació republicana, tornà a Espanya custodiant la valuosa col·lecció. L’agost de 1939 fou detingut a Castelló de la Plana i sotmès a un procediment judicial, que pel fet de comptar amb avals del nou alcalde de Castelló de la Plana, l’arquitecte Vicente Traver, i del pintor Fernando Álvarez de Sotomayor, fou sobresegut. Un any més tard, havent superat el procediment de depuració dels funcionaris públics, Adsuara va ser reposat en la seva càtedra.
Encara que no va arribar a realitzar un conjunt d’imatges de Setmana Santa, tan abundant com els de Marià Benlliure, José Capuz o José Ortells, la tasca d’Adsuara en imatgeria religiosa en aquell temps de postguerra fou important. Entre d’altres, va fer imatges per a la confraria de la Puríssima Sang de Castelló de la Plana i va participar en la reconstrucció del monument al Sagrat Cor al Cerro de los Ángeles, a Getafe (Comunitat de Madrid).
També va participar en el projecte de restauració de la Ciudad Universitaria de Madrid l’any 1943, al costat del grup més important d’escultors de l’època, com Clarà, Capuz i Fructuoso Orduna. A Adsuara se li va encarregar un monument a José Antonio Primo de Rivera, que no va arribar a dur a terme.
Però l’encàrrec més destacat —tal vegada el més destacat de tota la seva carrera— és la part escultòrica de l’església de l’Esperit Sant de Madrid, formada pel retaule amb tres relleus en pedra, talles en fusta i fusta policromada i relleus en bronze. La capella, projectada per l’arquitecte Miguel Fisac, va ser pintada al fresc per Ramón Stolz. Aquest conjunt, que va finalitzar l’any 1947, va proporcionar a l’escultor el major reconeixement i va resultar decisiu per al seu ingrés a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, on va ocupar la vacant deixada pel valencià Marià Benlliure. Amb aquesta dada, es pot afirmar que culminà, almenys en l’àmbit oficial, la seva carrera com a escultor.
Per descomptat, no li faltaren encàrrecs ni a Madrid ni a la seva ciutat natal ni tampoc en altres llocs, com Vigo (Pontevedra, Galícia), on s’encarregà de concloure el monument als Herois de la Reconquesta, que estava pendent des de principis de segle i al qual incorporà sengles escultures, una victòria i un mariner. També rebé encàrrecs de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on tallà el monument a Manterola, i de Pamplona (Navarra), amb un crucifix per a la basílica dels Caiguts.
No obstant això, en els últims anys, malgrat no sofrir greus problemes de salut, les seves forces es van afeblir i li complicaren la realització de tasques especialment dures, com el modelatge de l’argila o la talla de fusta o pedra. Així, sense voler dependre gaire d’ajudants, va anar restringint l’acceptació d’encàrrecs. En 1971, es retirà a viure a Castelló de la Plana, la seva ciutat, on va morir el 17 de gener de 1973. Abans de morir, havia llegat el conjunt dels seus models d’escaiola i altres obres en matèria definitiva (en bronze o marbre) a la Diputació Provincial de Castelló amb destinació al Museu de Belles Arts de la ciutat.
Valoració de la seva obra
Juan Adsuara Ramos pertany a una generació d’escultors que pot afirmar-se que van constituir una veritable edat de plata. S’ha pretès agrupar-los en escoles regionals, amb major o menor fonament. Ell, però, ha estat classificat dins del realisme castellà.
Per descomptat, encara que ell mateix es va proclamar deixeble de Miquel Blay, es va formar i va fer tota la seva obra a Madrid. També va manifestar la seva admiració per Alonso Berruguete, però cal indicar que en aquells anys de formació podia rebre influències múltiples, tant de la resta d’Espanya com de l’estranger.
L’estil no podia ser el mateix en les obres de caràcter religiós que en les de caràcter profà. Tampoc no podia ser el mateix en l’escultura de lliure execució i petit format que en les obres monumentals (especialment, si eren destinades a complementar l’arquitectura). Això no obstant, com a tret general en l’obra d’Adsuara, destaca la renúncia a la influència dels artistes de la generació anterior, en particular del més fecund de tots ells: Marià Benlliure. Pel mateix motiu, hi ha una cerca del que és purament escultòric, aliè a tot el que és pròpiament pictòric. Sempre hi ha una preocupació pel volum i la forma, així com per la matèria definitiva, especialment la talla en fusta. En la seva evolució, no s’aprecien canvis radicals. Si en principi l’artista es va incorporar a la renovació estètica de l’escultura, no va succeir el mateix en l’acceptació de les avantguardes, que, per exemple, poden representar personalitats com Alberto Sánchez o Julio González.
Ja s’ha distingit entre les figures de lliure creació i petit format, d’una banda, i les obres per encàrrec, monuments o escultura arquitectònica amb un apart a la imatgeria i l’escultura religiosa, de l’altra. En el primer grup, Adsuara conreà de manera aclaparadora el tema femení amb una mena de dona de formes fortes, gairebé sempre en tensió. Quan no és nua, les vestidures són molt simplificades, cosa que deixa endevinar les formes del cos. De vegades, hi representa tipus castissos, però sense recrear-se en detalls de l’abillament: Calixta, Madrilenya i Formentera. Les maternitats són un tema recurrent: sovint hi ha una mare juvenil amb llur xiquet grassonet en les postures més variades, com a La càrrega.
En els monuments o en l’escultura arquitectònica, Adsuara mostrà una especial preocupació per l’espai urbà. Les seves fonts d’inspiració van des de l’anomenada escola castellana fins a Victorio Macho i, també, fins a Ivan Meštrović, però amb un estil més suavitzat que no renuncia a la influència del classicisme grec, més arrelat en la tradició mediterrània.
Les obres religioses sempre van ser objecte de la seva atenció, però, de vegades (com ara en les peces Sant Joan Baptista o Pietat, que foren guardonades), semblen més un estudi de composició que obres de devoció. Aquesta última s’aparta de la iconografia tradicional en presentar la figura de Maria d’una manera molt secundària, amb un abillament que repeteix en la majoria de les seves composicions religioses. També feu una important sèrie de relleus funeraris, on és evident la petjada del seu admirat Berruguete.
Altres obres destacades
A part de les obres ja citades, cal destacar les següents: el monument a Francesc Ribalta (1926; figura 4), que fou encarregat per l’Ajuntament de Castelló de la Plana i que és considerat la seva obra mestra; els relleus de les victòries (1932; figura 5), per a l’antiga seu del Banc de Biscaia a Madrid, que acompanyen dos grups escultòrics de José Capuz; la font dels Artistes (1936), destinada al jardí del nou Museu de Belles Arts de Castelló (posteriorment, es va instal·lar en una plaça d’aquesta ciutat); el monument a Francisco d’Aguirre (1952) per a La Serena (Xile); el monument a la Llaurança (1959) a Castelló de la Plana, i el monument a Carles III (1965) per als jardins de Sabatini de Madrid.
Entre les personalitats que va retratar Adsuara, destaquen Manuel Azaña i Ramón Menéndez Pidal.
El nou Museu de Belles Arts de Castelló, dipositari del llegat que l’artista va deixar a la Diputació Provincial, encara que no ha complert la voluntat del donant de dedicar-li una sala amb les seves obres, com a mínim, ha passat a bronze la major part de les escaioles i les exposa disperses en diferents sales. El 2021, els hereus de l’escultor van dipositar l’important fons documental de Juan Adsuara a la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana. El fons conté correspondència, contractes, nomenaments, etc., però també és rellevant la documentació sobre la intervenció de Juan Adsuara en les tasques de recuperació del tresor artístic en 1936-1939.
