Joan Baptista Porcar va néixer a Castelló de la Plana el 8 d’abril de 1889. Els seus pares, uns modestos llauradors que conreaven terres en règim d’arrendament, li van inculcar una educació tradicional profundament catòlica, de la qual ell mai no va renegar. Des de la infància, va exercir com a acòlit en l’església de la Sang, pròxima al domicili familiar, al mateix temps que col·laborava en les tasques del camp quan les circumstàncies així ho exigien. Les seves aptituds artístiques en el dibuix i el modelatge de l’argila o la cera van ser estimades pels seus superiors, que el van introduir en l’estudi del pintor Vicent Castell l’any 1905. Aquest va ser el mestre que el va preparar en el dibuix d’acadèmia per a l’ingrés en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València, després d’haver obtingut una beca de la Diputació Provincial de Castelló.
Allà va començar els estudis de belles arts, fins que en 1909 es traslladà a Barcelona, a l’Escola de Llotja, on va compatibilitzar la formació amb el servei militar, gràcies a la protecció del seu superior militar. En aquell moment, seguint el consell del seu primer mestre, Vicent Castell, Joan B. Porcar es va inclinar per l’escultura. Paral·lelament, feia els preceptius treballs de l’escola, així com diversos retrats per encàrrec, entre els quals destaca el del famós general Weyler, que aleshores era capità general de Catalunya.
Llicenciat de l’Exèrcit, en 1914 va tornar a Castelló de la Plana, on va fundar l’Agrupació Ribalta, junt amb altres pintors locals, a qui ell mateix va iniciar en l’art de la pintura i el cultiu del paisatge de la Plana. La realitat és que en aquest moment no aconseguí situar-se professionalment a la seva ciutat. No obstant això, gràcies a l’ajuda del banquer barceloní Agustí Valls, qui el va acollir al seu domicili emprant-lo com a preceptor de la seva nombrosa prole, Porcar pogué concloure la seva formació acadèmica i entrà en contacte amb el món artístic català. L’acció del mecenes de Valls es perllongà fins a la seva mort (1920).
En aquesta etapa, Porcar renuncià a la seva vocació d’escultor i optà per la pintura. En la seva dispersa producció d’aquests anys, es poden detectar les influències de Joaquim Sorolla i de les diverses tendències del paisatgisme català, així com les dels mestres del Noucentisme, especialment en les seves escenes de nens. Però, per sobre de tot, és el moment en què Porcar pretén crear un estil propi. Per aquest motiu, li va servir com a model el que llavors s’anava a imposar —l’anomenada generació de 1917— enfront de la tendència que havia estat predominant al Principat. Va ser aquest grup de pintors els que van reaccionar contra l’idealisme dels noucentistes i es van decantar per temàtica deliberadament anodina, contrària a tot el que fins aleshores es considerava »pintoresc».
Porcar, sense identificar-se ideològicament amb aquest grup, va veure en el conreu d’aquests temes l’oportunitat de cercar un estil propi, sense precedents. Fins i tot en les seves memòries pòstumes (Trencs, moradures i verducs, 1975) va voler donar a aquesta actitud una dimensió religiosa, segons l’espiritualitat de sant Francesc. Al mateix temps, va participar en exposicions col·lectives a Barcelona i, en 1927, va fer la seva primera exposició individual de paisatges i nens, que tingué lloc a La Pinacoteca. Així, amb aquesta sala barcelonina, va establir una relació que es prolongà fins a 1955.
Quan ja fregava la quarantena, l’èxit d’aquestes mostres li permeté viure exclusivament de la pintura instal·lat en el seu Castelló de la Plana natal. En aquest període, es va poder dedicar a una altra de les seves aficions: l’arqueologia, sobretot a partir del descobriment de les pintures rupestres de la Gasulla, al municipi d’Ares del Maestrat (Alt Maestrat).
L’estiu de 1936, l’alçament militar el va sorprendre, i la revolució que provocà allà on no va triomfar la rebel·lió el feu témer per la seva vida a causa de la seva condició de catòlic fervent. A més, va presenciar la destrucció de la major part del patrimoni artístic religiós del seu entorn, incloses les obres que ell mateix havia fet. Al llarg de la Guerra Civil, va haver de subsistir amb productes conreats a l’hort de Victorino, la propietat de la seva esposa i la seva futura residència i estudi.
Finalitzat el conflicte, amb la col·laboració d’un grup d’escultors, pintors i artesans, es lliurà a la recuperació d’imatges destruïdes per la revolució. A banda, tornà a la seva vocació d’escultor i realitzà una imatge de sant Antoni de Pàdua, que rebé una medalla d’or en el certamen de Vitòria (País Basc) l’any 1940, i, també, un cor de Jesús de dimensions considerables per als germans carmelites del monestir del Desert de les Palmes, a Benicàssim (Plana Alta).
Des de 1941, recuperà la relació amb La Pinacoteca i, al mateix temps, exposà a Madrid i a València. A partir de 1950, també mostrà obra a Castelló de la Plana. Fou durant aquests anys quan, ja a la vora la vellesa, es decidí a participar en les exposicions nacionals de belles arts, certàmens que ell mateix havia menyspreat en la seva joventut, però que ara li podien servir per promocionar-se els últims anys de la seva carrera. D’aquesta manera, obtingué una segona medalla en 1950 i una primera medalla en 1954.
A partir de 1955, Porcar, arran de desavinences sorgides per la troballa d’un suposat quadre de Manet, trencà amb La Pinacoteca i interrompé per uns quants anys la seva relació amb el públic barceloní. No obstant això, es dedicà a complir amb el primer i únic gran encàrrec oficial de la seva carrera: la decoració de l’escala d’honor de l’Ajuntament de Castelló de la Plana i, de pas, recuperà el gènere de la pintura de figures, representant temes al·legòrics i d’història de la capital de la Plana. En el seu retorn a la pintura, en els paisatges que pintà s’aprecia un canvi d’estil, tal vegada influït pel triomf definitiu de les noves tendències artístiques i per una progressiva pèrdua en la visió. Amb tot, no deixà de treballar de manera febril gairebé fins a l’últim moment de la seva vida, l’octubre de 1974.
En el conjunt de la seva producció artística, cal distingir diversos gèneres, així com diverses etapes. Els quadres de nens, pels quals va ser comparat amb un modern Murillo, pertanyen en la seva major part als primers anys, encara que va tornar a fer-ne alguns en la segona meitat dels anys cinquanta. En realitat, més que als nens murillescs, els petits murris evoquen escenes idíl·liques de Poussin o Tintoretto, tal com ell mateix afirmà, la qual cosa estaria més conforme amb l’estètica noucentista, segurament grata a la burgesia catalana dels anys trenta, però que el pintor anà abandonant davant algunes crítiques adverses.
Quant al paisatge, cal destacar una constant al llarg de totes les etapes, que va ser la temàtica. D’una banda, pintà l’entorn de la ciutat de Castelló de la Plana, amb un radi de pocs quilòmetres, amb el port, els passos a nivell, la pineda del Grau i, en els últims anys, el seu propi jardí. I, de l’altra, les muntanyes del Desert de les Palmes i llocs del Maestrat, Ares, Benassal o Catí, pròxims als jaciments arqueològics.
Les seves perspectives són àmplies, molt superiors a la visió de l’ull humà, amb l’horitzó baix, de manera que el cel porcarià ocupa la major part del llenç. Així, aconsegueix l’expressivitat amb els celatges i la inclinació de les verticals. En la seva primera etapa, encara són descriptius (Via de l’hospici; figura 1), incloent-hi nombrosos detalls. A partir dels anys quaranta, s’hi simplifiquen els detalls. Els quadres, amb independència de la seva grandària, els realitzà sempre del natural, la qual cosa li permeté transmetre un efecte de realitat (Fugas; figura 2), gràcies a un hàbil ús de la llum i la perspectiva. En els anys seixanta i setanta, el canvi d’estil va ser més radical, segurament pels motius que s’han apuntat, ja que hi hagué una aproximació clara a les tendències de l’Expressionisme germànic (Via morta; figura 3).
A part dels retrats acadèmics que es conserven de la seva etapa juvenil, no és aquest un gènere en el qual es bolqués. Els que va realitzar són una prova d’amistat i de reconeixement al personatge: Carlos G. Espresati, Josefina Salvador, Gonzalo Puerto… La semblança —fins i tot, en la personalitat dels retratats— és ben palesa. Porcar té una major preocupació pel color que per un dibuix rigorós, i es manifesta lluny del retrat complaent amb el model, com és el cas de Manuel Benedito, Julio Moisés o Rafael Sanchis Yago, el seu company de joventut.
El mateix cal dir dels autoretrats, que, en realitat, només comença a fer en una edat molt madura i constitueixen un veritable gènere dins de la seva producció, que ofereix en les seves exposicions al costat de paisatges o flors. Sobretot en els darrers, l’esmentada tendència expressionista l’aproxima a la pintura del seu coetani Oskar Kokoschka.
L’escultura, la seva vocació en els primers anys, va ser després una activitat secundària. D’aquella època es conserven petites peces realitzades sota influències diverses, encara que sempre amb la seva empremta personal: Llauraoret, El cabanenc o Nu daurat. En canvi, en les imatges religioses dels anys quaranta ja presenta un estil ben definit i només cal lamentar que no es prodigués més en un gènere que va defensar en la conferència del Cercle de Sant Lluc, enfront de la imatgeria industrial d’Olot. Els exemples de Sant Antoni de Pàdua i Cor de Jesús anticipen, amb vint anys d’avantatge, el que seria l’estètica postconciliar.
L’activitat de Joan B. Porcar com a arqueòleg és inseparable de les seves tasques artístiques. En el conreu d’aquesta disciplina, coincidia a principis de segle amb altres persones alienes al món de la ciència paleontològica o històrica. Publicà els seus treballs inicials duts a terme a l’Anglesola del Cid (Maestrat) o al barranc de la Joquera de Borriol (Plana Alta), entre d’altres, en el butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i tenen l’interès de ser els únics testimonis que romanen d’unes restes totalment perdudes. En 1934, però, amb la troballa de les pintures rupestres en el barranc de la Gasulla, la seva experiència com a arqueòleg va fer un tomb.
En 1917, ja s’havien descobert les pintures de la Valltorta, en Tirig (Alt Maestrat), de manera que en companyia d’Eduardo Codina, Porcar va cridar els eminents arqueòlegs Pere Bosch Gimpera i Hugo Obermaier. Tots dos van confirmar la transcendència de les noves troballes i, llavors, la tasca de Porcar va consistir en l’execució dels calcs que van ser valorats pel mateix Obermaier com els millors que es feren en l’art rupestre llevantí. Des d’aquest moment, publicà les seves conclusions al butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i participà en simposis internacionals, com el celebrat en 1960 a Wartenstein (Àustria), al qual va assistir Henri Breuil, i, posteriorment, en el Congrés Internacional d’Etnologia, a París (França).
La peculiaritat de les seves recerques en aquest camp, a part de l’esmentada qualitat de les seves pintures, és que en els escrits d’interpretació que publicava no se centrava en aspectes científics (com la cronologia o la classificació d’aquelles cultures), sinó en la visió personal d’un pintor sobre l’obra d’altres pintors. En relació amb això, una part de la seva creació artística personal s’inspirà en els calcs que havia realitzat, a partir dels quals feia unes versions més o menys lliures, que també presentà en les seves exposicions.
Cal valorar Porcar com el més destacat dels pintors castellonencs del segle XX. És més: descartada, des de fa dècades, Castelló de la Plana com la pàtria de Francesc Ribalta, tal vegada caldria considerar-lo el més destacat dels pintors de la Plana.
D’altra banda, la seva figura no resulta fàcil d’enquadrar entre els seus contemporanis. Des de molt aviat, va renunciar a seguir la petjada de Joaquim Sorolla, perceptible en alguna de les seves pintures de joventut. Malgrat que va ser permeable a la influència dels mestres catalans coetanis o que els seus primers èxits es deuen a la clientela barcelonina, Porcar tampoc no pot ser integrat a cap grup concret de pintors d’una escola o una altra. És per això que ha estat classificat com un «vers solt».
Fa uns quants anys, la Fundació Bancaixa va organitzar una mostra que va agrupar els pintors Porcar, Genaro Lahuerta i Francisco Lozano com a renovadors del paisatge en la pintura valenciana. En vista del que s’ha exposat, de les diferències d’edat entre aquests pintors i de les seves trajectòries, es pot considerar que aquesta agrupació és una mica arbitrària.
Porcar, per la seva part, va ser efectivament un renovador, però en ell l’evolució d’estil resulta coherent i incorpora cada novetat sense renunciar a res del que havia fet fins llavors. Per als valencians —i, especialment, per als castellonencs—, Porcar va ser el creador d’un paisatge —el seu— que no havia descobert fins a aquell moment cap altre artista, per la qual cosa es va convertir en un signe d’identitat irrenunciable. Cal afegir que encara que diverses generacions de pintors castellonencs van imitar el seu estil, Porcar no va tenir veritables deixebles. Mai no es va dedicar a la docència i, probablement, entenia la creació artística com una qüestió personal i intransferible.
Excepte en les exposicions antològiques, la contemplació directa de les obres de Porcar resulta difícil, ja que es troba de forma gairebé exclusiva en mans de col·leccionistes particulars o, en alguns casos, d’institucions que tampoc no les exposen al públic. El Museu de Belles Arts de Castelló exposa tan sols dos paisatges (Espacial i Fugas) i dos autoretrats, propietat de la Diputació Provincial. A més, Pas a nivell i Portuària s’exposen en qualitat de dipòsit, procedents del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid. El Museu Nacional d’Art de Catalunya disposa de tres paisatges notables —Marjal de saó (figura 4), Via de l’hospici (figura 1) i Crestes triàsiques (figura 5), tots ells en el magatzem— i al Museu de Belles Arts de València hi ha Salnitres —exposada— i les teles Pineda i Portuària —totes dues en el magatzem.
