Roc Alabern Borrull va néixer a Terrassa el 24 de gener de 1945, en una família amant de la música: el seu pare tocava el violí, i l’oncle, la viola. Més endavant, el destí portaria a gaudir al si familiar d’una altra de les branques artístiques: la plàstica. El pare, Roc Alabern, era tècnic d’una fàbrica tèxtil a Terrassa i la mare, Àngela Borrull, era perruquera i mestressa de casa. El fill Roc va estudiar als escolapis de Terrassa fins que hi va acabar el batxillerat. A l’escola sempre dibuixava i dominava el llapis amb gran facilitat. Mentre els seus companys eren al pati, ell seguia dibuixant.
Roc va tenir el mestratge de Floreal Soriguera, un pintor i un mestre estimat per generacions d’artistes. Amb el grup que Soriguera va crear al seu entorn, feien sortides els diumenges al matí a la rodalia de Terrassa per a la iniciació a la pintura de paisatge. El mestre, a partir d’unes indicacions bàsiques, donava la màxima llibertat als alumnes perquè fossin ells mateixos a l’hora d’expressar-se. I Alabern, un jove adolescent, es mostrava molt observador i aplicat. Gaudien dels paisatges i de la rica gamma de verds d’aquesta zona de Sant Llorenç de Munt i l’Obac; dibuixaven i pintaven, i caminaven per indrets que al seu dia havia trepitjat el gran intèrpret d’aquestes muntanyes, el pintor Joaquim Vancells. «Els diumenges eren gratament omplerts amb la sessió matinal de pintura i possiblement amb una pel·lícula del Príncipe valiente a la tarda», va dir Roc Alabern, que va participar en aquestes sortides didàctiques des del 1958 fins al 1961.
Inicialment, doncs, l’obra de Roc Alabern era dins del paisatgisme naturalista que havia viscut i assimilat des dels inicis. El seu gran amic, el pintor Ignacio Valle, fent una retrospecció, explica que els paisatges ja eren de ben jove d’una maduresa sorprenent i que sabia reflectir les impressions de la natura amb taques i pinzellades plenes de matisos de color.
Alabern es va continuar formant fent un curs a l’Escola Industrial de Terrassa, amb una experiència gens bona: «l’Escola de Pèrits Industrials a Terrassa és inhòspita i absurda». I després va anar a escoles d’especialització de Barcelona (Barcelonès): va estudiar dibuix a l’Acadèmia Baixas («Tres anys submergit entre la Venus de Milo i el David de Miquel Àngel») i va assistir a classes de model al natural al Cercle Artístic de Sant Lluc. També va estudiar disseny a IADE i gravat a l’Escola de les Arts del Llibre. Roc Alabern sabia dibuixar molt bé, ho portava a la sang, cosa que li va permetre ampliar l’activitat al camp de la cultura visual. Va començar a dibuixar historietes per a editorials, va treballar en una empresa de cartells de cinema i, posteriorment, en una agència de publicitat de Madrid, on va fer guions il·lustrats (storyboards) per a Coca-Cola. Als dinou anys, explica que se’n van anar a Torremolinos (Màlaga, Andalusia) amb un amic i «ens vam guanyar la vida meravellosament fent pintura totalment comercial». Allí, a Torremolinos, es tractava de fer diners, no de crear, i n’era ben conscient.
L’any 1965, Roc Alabern i un amic seu, el pintor Isidre Vilaseca, van exposar conjuntament al Casino de Cadaqués (Alt Empordà), alhora que treballava per a Amèrica copiant quadres suaus d’autors centreeuropeus. De nou, tampoc no es tractava de crear, sinó simplement de copiar, d’enviar els quadres i esperar la transferència, tan simple i tan important com «fer bullir l’olla». El 1966 va exposar a la Galeria Barbara Sheridan, de Cadaqués, i l’any següent ho va fer a Londres (Regne Unit), a la galeria del seu germà Ian Sheridan. Finalitzat el servei militar, va presentar la seva obra a la sala Arte Moderno del carrer de Petritxol de Barcelona i va treballar com a decorador muntant estands per a la Fira de Mostres de Barcelona. Posteriorment, en els anys seixanta i setanta, va iniciar una època hippy fent pintura psicodèlica, per treure allò que l’artista tenia més interioritzat en la seva psique, en la seva ànima. En aquesta etapa va viatjar de nou a Londres i va estar tres mesos a Suècia, on va treballar en el disseny de pòsters psicodèlics. Fora d’hores, pels carrers d’Estocolm (Suècia) feia la seva particular acció contra el règim espanyol, venent caricatures que ridiculitzaven les figures de Francisco Franco i del clero.
Deixa de pintar durant tres anys
Del 1971 al 1973 va paralitzar la seva producció pictòrica, moment que va qualificar de teòrica mort de l’art. Volia reflexionar sobre el fet pictòric i la seva utilitat i va substituir la pintura per altres activitats, com ara environaments, fabricació d’escultures efímeres, experiències conceptuals postdadaistes… En aquesta etapa, va col·laborar amb l’artista Lluís Jové, un lleidatà establert a Terrassa, expert en art alternatiu (happenings, performances…), que en una entrevista al Diari de Terrassa (9 de març de 1991) va explicar d’on van sorgir els environaments dels anys setanta: «En una trobada als Amics de les Arts, Roc Alabern, Toni Verdaguer, jo mateix i un seguit de gent vam decidir fer alguna cosa diferent els diumenges per no avorrir-nos. Un dia vam lligar moltes bosses de plàstic que havíem comprat i el vent les va enlairar, i vam continuar amb l’escampada de plats des d’un edifici alt, el llançament de globus sobre un llac, l’embolicament de la roca Cavall Bernat de la serralada de Sant Llorenç, les hissades de grans banderes fetes amb bosses de plàstic des de la xemeneia de la bòbila Almirall, la plaça Vella de Terrassa i la serralada de Montserrat. I també a Montserrat es va produir l’apoteosi final, quan un gran estel de milers de plàstics de colors es va enlairar des de la muntanya; va ser espectacular.» Aquestes iniciatives es podien interpretar també com a accions de llibertat: ho feien perquè volien, sense haver de demanar permís a ningú. Perquè els donava la gana i punt!
Aquesta crisi en la pintura va coincidir també amb canvis en l’art conceptual i minimal. Precisament, el mateix any 1971, en què Roc va desar temporalment els pinzells, un altre terrassenc, Francesc Abad, que era un destacat artista conceptual, va reduir al mínim la pintura en les seves obres, fins que van quedar desmaterialitzades totalment, fet que es va identificar amb els corrents que defensaven un art més mental i menys material, segons explica el crític i historiador Daniel Giralt-Miracle (ABC de las Artes, 1996).
Salvant les distàncies, tot això em recorda aquelles paraules de Joan Miró que el 1927 va dir que volia assassinar la pintura per trencar amb estereotips i cercar noves idees i suports. No la va assassinar, però va introduir en el seu treball novetats substancials. Roc Alabern va prendre una posició de rebel·lia, fent coses diferents de les habituals; estava convençut que calia avançar més artísticament, ser més valents, i que des de la cultura i l’art es podia contribuir més a les llibertats. El final d’aquesta aturada pictòrica va coincidir amb la mort de Pablo Picasso, esdevinguda l’any 1973 a Mougins (França), a qui Roc Alabern situaria com un dels referents principals que el va influir en la seva orientació cap a la geometria.
El disseny i l’interiorisme van tenir també un espai en la vida de Roc Alabern, que va exercir professionalment a la històrica empresa terrassenca Casamitjana, creada l’any 1918, on va treballar des del 1974 fins al 1977. Alabern tenia una visió àmplia del concepte de l’art, que aplicava al disseny d’interiors, amb uns criteris de rigorosa avantguarda. En la seva filosofia, dissenyar i decorar interiors era també una acció artística, no era una activitat únicament tècnica: s’hi havia d’aportar creativitat per fer una feina de valor adaptada al canvi. Des de l’empresa, el gerent Santi Casamitjana el recorda per la genial aplicació de la modernitat a tots els projectes que portava. Els seus coneixements, sempre al dia, tenien com a font i punt d’atenció la Fira de Milà (Itàlia), la més important del sector, que visitava en representació de l’empresa. En les reunions de treball, informava i plantejava els seus criteris i, alhora, no parava de dibuixar. La ment raonava idees i les mans creaven imatges.
L’any 1974 va reprendre l’activitat pictòrica en un marc de profunda crisi política, econòmica i social a Catalunya i a l’Estat espanyol. Amb el pas dels dies, es veia clar que estàvem a les acaballes d’un règim i el futur es veia ple d’incerteses. L’any 1976, Alabern va fer la primera exposició a Terrassa, als Amics de les Arts. El 1977, va exposar a la Galeria Soler Casamada i, a partir d’aleshores, va passar a ser artista de la sala terrassenca amb una programació d’exposicions periòdiques.
Sèrie de figures humanes deformades, amb angoixa i patiment
L’obra d’Alabern en aquest període és d’un realisme molt impactant, amb imatges en primer pla de figures humanes deformades, degradades, en posicions eròtiques, mostrant el sexe, i amb expressions d’angoixa i patiment (figura 1). Són quadres de grans dimensions, d’una sola figura o en grup, com la peça titulada Mascle, un oli sobre tela de 150 × 90 cm, que conté una imatge nua, deformada, d’un gran patetisme. Pilar Parcerisas parla «d’expressió d’angoixa i retrat psicològic d’una època en què l’home i la dona esdevenen éssers deformes en constant metamorfosi». La qualitat pictòrica de la sèrie és extraordinària i palesa la valentia i la sinceritat del pintor, que va mostrar aquelles dures imatges del gènere humà, allò que sentia en aquells moments. Però com i d’on va sorgir aquesta obra? Segons s’explica en una publicació específica de la sèrie, la gènesi es produí en un llac a l’interior d’una cova a Menorca: «Entre capbussada i capbussada, veia uns personatges eteris, ara situats en un espai, ara en un altre… Al cap d’un moment, vaig tenir la certesa que no eren ni aquí ni allà, sinó a tot arreu. I també vaig prendre consciència que el seu temps no era el meu. Definitivament, havia trobat el que buscava, encara que sols fos per un instant.» Aquesta gènesi i les obres successives desprenen una visió surrealista i psicodèlica que inclou tant al·lucinacions com experiències i imatges fantàstiques. Com a concepte, aquestes obres ens recorden —amb les diferències òbvies— el Picasso de les deformacions, de les metamorfosis i de les desconstruccions de la figura humana i els seus aspectes caricaturescs.
El 1979 va decidir fer una exposició conjunta a totes les sales de Terrassa (Galeria Soler Casamada, Amics de les Arts i Arxiu Tobella), anomenada «El Gran Reveillon», que va recrear un sopar d’amics en una nit de Cap d’Any a Banyoles (Pla de l’Estany). El pintor capta la síntesi de la festa, que després trasllada a pintura. El resultat final és una sèrie d’obres que esdevenen una explosió de dinamisme, a partir d’una cal·ligrafia molt gestual que inunda les teles segons defineix l’autor. Escollim una de les pintures per explicar-ne el contingut (figura 2). El punt d’atenció és una taula envoltada de figures humanes al final de l’àpat: una taula amb deixalles, copes tombades, regalims de begudes, cigarrets, ampolles per terra…, i uns comensals… Un s’aguanta com pot assegut i fumant… Un altre va endarrere perdent l’equilibri… Un altre ja és de genolls a terra… Un altre té el cap cot sobre la taula. L’autor clava la realitat. El pinzell va molt lliure i ràpid, els traços són curts i prims. Les cal·ligrafies i les pinzellades de color es creuen. No s’atropellen, no es fan nosa. El pintor les col·loca amb seguretat, allà on toca. Genial.
Modernisme versus contemporaneïtat
«A l’estiu de 1981», escriu l’artista, «descobreixo en un viatge per Europa que tot està agonitzant i que l’art té un paper d’autèntica urgència per a l’ànima de la gent.» A més, aquell any es produïa l’intent de cop d’estat del 23F, cosa que va provocar una nova atmosfera de preocupacions. Tot i l’ambient enrarit, la resposta personal de Roc Alabern va ser un nou impuls a l’activitat, ja que va iniciar la preparació d’una exposició sobre reflexions entorn de l’arquitectura modernista del recinte de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, que el 1997 va ser declarat patrimoni mundial per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). Des de l’hospital, l’any 2009, es deia que Modernisme i modernitat es donaven la mà per la innovació arquitectònica i tecnològica aplicada al procés de rehabilitació del centre. Però gairebé trenta anys abans ja s’havien donat la mà, llavors per confrontar el Modernisme de Lluís Domènech i Montaner i la contemporaneïtat de Roc Alabern, que va pintar una sèrie de grans peces inspirades en l’arquitectura de l’hospital, una recreació a mig camí entre la figuració i l’abstracció dels bells espais i detalls del Sant Pau, pintures que es van exposar l’any 1982 al mateix centre hospitalari.
El 1981 va continuar sent intens per a Alabern, que va rebre l’encàrrec de l’Ajuntament de Terrassa d’environar o engalanar els carrers del centre de la ciutat amb motiu de la festa major, amb un resultat que l’artista va qualificar d’insòlit i estimulant. L’octubre d’aquell mateix any va celebrar a la Galeria Soler Casamada, de Terrassa, una exposició de dibuixos dels anys setanta i vuitanta molt interessant, formada per una seixantena de peces, amb un to surrealista, en què la figura humana era protagonista: figures degradades, interiors amb persones, cares femenines, detalls d’edificis inacabats…
Al final, Alabern creia que havia patit un desgast i que havia exhaurit les possibilitats creatives. Tenia la sensació que el dipòsit de benzina seguia molt baix i la reserva era poca. «Les mateixes cal·ligrafies!», deia l’artista, «els mateixos gestos!… No puc més! Abandono!» I va dir adeu. Definitivament, donava per acabada aquesta etapa intensa, plena de contingut, però mentalment esgotadora.
Roc Alabern va donar resposta als desitjos de canvi i de llibertat fent un viatge als Estats Units l’any 1983, on va romandre dos mesos acompanyat de la seva parella, la psicòloga Montserrat Soler. Per ajudar a sufragar els costos del viatge va organitzar una llumineta cega, que va consistir en una exposició rifa de cent obres als Amics de les Arts. Ja a Nova York (Estats Units), es va trobar amb l’amic artista suec Olle Bonniér, que li va llogar l’estudi, on va pintar un mural inspirat en els grafits del metro de Nova York, d’11 × 1,46 m. Va ser el testimoni principal de l’obra pictòrica realitzada en aquesta capital mundial de l’art. Roc Alabern coneixia també l’artista Kima Guitart, especialitzada en pintura sobre seda, que el va introduir en el grup de catalans que llavors es movien en aquesta ciutat, entre els quals hi havia el pintor Perico Pastor i l’escriptor Quim Monzó. Així mateix, l’activista cultural terrassenc Jaume Canyameres, que va propiciar la tornada de l’exili de Josep Bartolí, Agustí Bartra i Anna Murià, els va posar en contacte amb l’exiliat Josep Bartolí, gran dibuixant, caricaturista, pintor i escenògraf. Els seus dibuixos d’humor i de crítica social i política a la premsa novaiorquesa eren molt seguits i valorats. Cada dimecres, Roc i Montserrat es trobaven amb ell per prendre cafè.
Veient en conjunt l’obra d’Alabern, es podia comprovar la variabilitat d’estils i temàtiques, així com la realització de canvis constants, que ja de jove demostraven l’afany de recerca. Com explica la historiadora i crítica Pilar Parcerisas en el llibre de l’exposició homenatge, «l’obra de Roc Alabern és un viatge d’anada als orígens de la modernitat i de tornada a la contemporaneïtat més absoluta». L’artista podia fer un salt del Modernisme a l’art contemporani i a l’inrevés, perquè les dues opcions formaven part del seu univers creatiu. L’atreien els valors ornamentals del Modernisme gaudinià i, alhora, sentia fascinació per Paul Klee, Vassili Kandinski, Piet Mondrian o els cubistes.
La seva pintura va seguir avançant i, del 1983 al 1986, es van anar succeint temàtiques figuratives, com ara el del pintor i la model i la dels paisatges i marines de Cadaqués. El 1984 va tornar temporalment al còmic, publicant historietes en tres números de la revista Rambla. Els seguidors de Roc Alabern esperaven amb expectació cada nova exposició, perquè sempre hi havia sorpreses i novetats. Per exemple, en la mostra presentada el març del 1985 a la Galeria Soler Casamada, de Terrassa, i titulada «Papers», la cosa nova era precisament el paper, que va fabricar amb les seves mans d’una manera artesana i creativa alhora. Alabern explicava que l’aplicació de l’aquarel·la sobre un suport de cotó sense premsar feia que la pintura es mogués amb total llibertat per allà on volia. El resultat: uns paisatges naturals que es caracteritzen per una extraordinària força de color i pel volum que s’ha generat en treballar l’espai tridimensional en unes peces que en principi tenien dues dimensions. Després d’aquestes obres, ja va centrar l’atenció en el cubisme i en la geometria que tant l’interessava.
El dinosaure en acció
L’any 1986 va ser especialment brillant en creativitat. Roc Alabern va dur a terme el disseny d’una obra d’art espectacular, que va causar ressò a Terrassa i a l’exterior: una escultura realitzada amb 24 carrosseries de vehicles recuperades del desballestador, que l’artista va acoblar per crear una figura en forma de dinosaure (figura 3). Va ser una altra sorpresa d’un artista sempre sorprenent, que va donar art i vida a ferralla per mitjà del reciclatge. La nova genialitat d’Alabern es va presentar com un dels environaments de la festa major de Terrassa de l’any 1986. Passats molts anys, el dinosaure és present encara en periòdiques activitats sobretot al centre educatiu que porta el nom de l’artista, l’Escola Roc Alabern, de Terrassa, un col·legi públic modern i innovador, en consonància amb l’ideari de l’artista. L’escultura es troba embellint una rotonda de l’entrada a Terrassa per la carretera N-150, i el dibuix d’aquest rèptil és la imatge corporativa de l’escola. Curiosament, l’any següent es presentava a Barcelona una instal·lació conceptual del terrassenc Francesc Abad titulada Dinosaurios, que fou una simple coincidència de títols i de dos amics terrassencs. De fet, va ser una circumstància casual i anecdòtica, però la «moguda» podríem dir que la va iniciar Roc Alabern amb el seu particular «park» als carrers de Terrassa mostrant el seu dinosaure. Posteriorment, ja va venir la pel·lícula Jurassic park, de Steven Spielberg, i més films, i tota la moda del dinosaure i la «dinosauremania». Sense pretendre-ho, l’artista sovint anava per davant de realitats que apareixien a la societat. La seva mirada llarga i inquieta hi tenia molt a dir.
Aquell mateix any 1986, Alabern va emprendre una altra iniciativa per no «avorrir-se» —utilitzant la seva ironia— a fi d’aprofundir en la investigació. Es tractava de la creació de Trajecte, una associació per a la recerca artística, impulsada per Roc Alabern, pintor; Joan Ramon Aromí, ceramista; Sílvia Beliveau, actriu de dansa; Pep Busquet, artista visual; Jacint Comellas, ceramista; Joan Ignasi Ros, escultor, i Gabriel Verderi, pintor. El novembre del 1986 va obrir portes la seu situada en una antiga fàbrica, de 3.301 metres cúbics d’aire fabril, com deien els promotors, al número 17 del carrer Portal Nou, de Terrassa. Era un centre multidisciplinari, on els membres fundadors tenien el taller i disposaven d’espais comuns per fer exposicions, performances i altres activitats.
Trajecte es mostrava molt actiu com a centre de creació plàstica. El crític d’art de La Vanguardia, Francesc Miralles (11 d’agost de 1987) el va descriure com la idea més aguda d’interpretació artística a la ciutat i va afirmar que exercia una notable i interessant activitat. A part de creacions a la seu de Terrassa, també se’n van fer a Vic (Osona), l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), Girona (Gironès) i Barcelona. Una de les accions que va tenir més notorietat, en la qual va participar Roc Alabern, es va produir el juliol de 1987 al Dipòsit Municipal de Vehicles de l’Hospitalet, situat a la cruïlla de la rambla de Marina i l’avinguda del Carrilet. La iniciativa consistia en la reinstal·lació elèctrica dels fars i la il·luminació interior de diversos cotxes, cosa que pretenia trencar la monotonia emocional d’aquest indret urbà. La foscor de la nit, amb els llums dels vehicles encesos, creava un ambient fantasmagòric, amb l’expectació i sorpresa dels veïns de la zona. Es podia interpretar també com l’evidència d’un lloc degradat, deixat i inapropiat, envoltat d’edificis en el nucli urbà. Dins de les activitats de Trajecte a l’estranger, el 1989 Roc Alabern va exposar a Denver (Estats Units), on va fer patent la seva geometria més pura amb la presentació d’una important selecció d’obra. Ell i els seus companys de Trajecte, van exposar també a París (França, 1988) i a les ciutats alemanyes de Ratingen i Düsseldorf (1989). Després de tres anys d’activitats, l’octubre del 1989, Trajecte va donar per finalitzades les seves accions artístiques.
En els moments de pausa, Alabern reflexionava (Trajecte, 1986): «He perdut la pretensió de crear com un Déu i m’agrada crear com un home. M’agrada la geometria perquè penso que per entendre la geometria divina solament ho puc fer a través de la geometria humana. M’agrada passar hores perdut entre els plànols analítics d’un Picasso de l’any 1911. M’agrada contemplar la genuïnitat d’un Giacomo Balla [pintor i escultor italià, un dels fundadors del moviment futurista]. M’agrada reflexionar sobre les especulacions estètiques dels pintors americans. M’agrada ser un especialista de l’art modern i de moment no vull saber res de Miquel Àngel, perquè també soc de l’opinió que l’art modern no és un simple canvi en el context general de l’art, sinó una total mutació.»
Ara s’escau mencionar una feliç coincidència artística. El període cubista de Roc Alabern (del 1986 al 1988), influenciat per Picasso i Georges Braque, va coincidir amb la presència d’excel·lent obra de Picasso a Barcelona. Els mesos de maig i juny del 1987 es presentava «Picasso cubista, 1906-1920», amb olis i dibuixos excepcionals de la col·lecció de Marina Picasso. L’any següent, el 1988, s’exposava al Museu Picasso de Barcelona la pintura Les demoiselles d’Avignon, obra emblemàtica precursora del cubisme i exponent de la influència de l’art primitiu, una temàtica que era objecte de treball i d’estudi per part del creador terrassenc. Tres anys després, Kandinski creava l’abstracció, que el crític i historiador Juan Eduardo Cirlot ens apropava amb aquestes paraules, en referència al pensament de l’artista rus: «Profundament intel·lectual, Kandinsky anunciava la seva gran troballa del seu temps, quan el 1910 va arribar a la pintura no figurativa, advertint que en l’abstracció de la forma i del color hi podia haver una gran i suggestiva bellesa subjacent fins a aquell moment inèdita per a l’artista d’Occident.» L’art representatiu, com a creació, ja estava superat i no tenia sentit per a Roc Alabern, que el 1989 s’estava submergint de ple en la pintura abstracta. I sí, efectivament, hi va trobar la suggestiva bellesa, com apuntava Kandinski.
Evolució massa de pressa: marxa enrere
El 1990 va ser un any transcendent per al pintor arran d’una exposició que narrava l’evolució dels tres darrers anys. «Mai a la meva vida», afirmava Roc al Diari de Terrassa (3 de febrer de 1990), «no havia experimentat d’una manera “tan total” com en aquests darrers tres anys». La seva evolució seguia la història de l’art modern i, en aquesta ocasió, el seguiment semblava que transcorria més en el caos que en l’ordre, que era el leitmotiv de la seva pintura. En les darreres peces havia utilitzat quitrà, vidre, fusta i altres materials i havia arribat a la total abstracció. «Estic en un cul-de-sac, noto que he tocat fons», va afirmar, «i he de fer un replantejament.» Aquell moment era important perquè reconeixia que havia evolucionat massa de pressa. «Trobo a faltar una mica de plaer a l’hora de crear», deia en l’entrevista, «i fa dies que estic treballant en altres coses que signifiquen una marxa endarrere.»
Per superar aquesta crisi, va decidir ampliar horitzons i sortir de nou a l’exterior. Es veia clar que necessitava un canvi. I així va sorgir el 1990 el viatge als Estats Units, concretament a l’estat de Nou Mèxic. D’una Terrassa grisa va saltar a l’Oest americà, amb els deserts i les muntanyes Rocoses, que oferien uns paisatges espectaculars i únics (figura 4). Roc i la seva parella, Montserrat, van anar a Taos, que era conegut als Estats Units com un nucli potent de creativitat artística, una població amb més de mil anys d’història, on perviuen tribus índies amb tradicions ancestrals. Allí van ser rebuts pel patriarca indi, que els va fer la seva particular benedicció. Hi van romandre durant sis mesos en dos períodes durant la primavera i l’estiu. Roc Alabern va crear una obra pictòrica, bàsicament paisatges, d’un abstracte constructiu amb molta vivesa de color, que va tenir oportunitat d’exposar a la galeria Elena del mateix poble de Taos. La crítica Pilar Parcerisas va destacar «la dinàmica lluminosa en els colors que transmetien la força i l’energia d’aquella natura». Es va relacionar amb gent de la cultura i artistes establerts a Taos i va conèixer de prop l’autenticitat del seu art primitiu, que també el va influir. Estaven a punt de retornar a Terrassa quan un vespre es va concentrar mirant el cel, gaudint de l’espectacle i l’endemà ho va expressar per escrit: «Ahir al capvespre estava meravellant-me davant els rínxols daurats d’una de tantes postes de sol a l’Oest americà; la meva veneració per tal meravella em demanava fer un homenatge pictòric, encara que fos a la meva ment.» Després de Taos, l’any 1992 l’artista va tornar un altre cop a Nou Mèxic, llavors per exposar a la capital de l’estat, Santa Fe, concretament a la Rettig Martinez Gallery.
Acabades les experiències a Nou Mèxic, en un any 1992 molt actiu —amb Jocs Olímpics inclosos—, Roc Alabern va ser escollit pintor per a la Galeria de Terrassencs Il·lustres. Quan Manuel Royes era alcalde de Terrassa, l’Ajuntament li va encarregar el retrat de l’escriptora i professora Paulina Pi de la Serra, una intel·lectual terrassenca que va ser secretària del polític Francesc Cambó. Era una oportunitat per demostrar de nou les capacitats de l’artista en qualsevol gènere, en aquest cas el retrat. Acabada la feina, el quadre mostrava una Paulina asseguda dins d’una composició en geometria abstracta amb molt color, típic de l’estil de l’artista. La cara presentava un disseny realista, acadèmicament perfecte, per poder ser reconeguda. Era la primera dona que accedia a la galeria d’il·lustres i el seu retrat es va col·locar al saló de plens el 3 de juliol de 1992.
A l'avantguarda dels anys setanta
Aquest mateix any, Roc Alabern va tornar a ser notícia amb motiu de l’exposició «Terrassa, 100 anys d’art i cultura», celebrada al Centre Cultural Caixa Terrassa, on va ser considerat un dels pintors destacats de les avantguardes dels anys setanta que van obrir nous camins en la renovació de les arts. D’ell es va seleccionar la pintura titulada Tango, un oli sobre tela de 162 × 130 cm, que simula una parella nua ballant. Datada l’any 1978, era continuació d’aquella sèrie de figures humanes degradades. La varietat d’estils i canvis experimentats en la seva obra fan difícil situar Roc Alabern en un lloc determinat dins de la història de l’art. L’historiador José Corredor-Matheos (1996) s’enfronta amb aquesta dificultat i opta per escollir tres paraules com a síntesi: un llenguatge plàstic «caricaturesc», amb certa exageració d’imatges i formes; una expressió «onírica», d’imatges surrealistes i de somnis, i una plàstica «abstracta», realitat estètica de bona part de l’obra.
Dins dels anys noranta, Alabern va fer també pintures de paisatge, en què es percebien influències de Joaquim Mir (figura 5) en temes de Mallorca (Illes Balears) i Tarragona (Tarragonès), dos períodes separats en el temps però clarament vinculats per l’avantguarda. Les peces de Roc Alabern són paisatges geomètrics que presenten un fort acoloriment, amb taques i pinzellades molt petites, simples tocs de pintura, que ens condueixen a una abstracció de color. El pintor terrassenc se sentia tan atret per Mir que li va fer un particular homenatge pintant una versió força fidel del quadre La joia (una vista de l’Aleixar, al Camp de Tarragona) d’unes mides de 71 × 90,5 cm, que s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No és un Mir fals, és un Alabern autèntic que fa un reconeixement a Mir, i així consta per escrit al costat de la signatura. Francesc Gimeno, una altra figura important de l’art català, va rebre també l’homenatge pictòric de Roc Alabern, que va reproduir en aquarel·la una obra de Gimeno d’una barca a la platja de l’Estartit (Baix Empordà), amb les illes Medes al fons.
En un dels habituals canvis d’estil, a la tardor del 1993, va deixar aparcada momentàniament la simetria i la geometria per endinsar-se en el terreny de la línia, que a partir dels gargots formava espais que s’obrien, es tancaven i es comunicaven. Alternava cal·ligrafies primes i gruixudes i masses de colors suaus amb altres de més intenses, que configuraven uns paisatges imaginaris de plena abstracció. Aquestes pintures de línia, gargot i color van formar una sèrie molt pròpia en la pràctica del pintor durant la seva carrera.
Sopar dins una obra d’art
Després de Trajecte, Roc Alabern va dur a terme el seu darrer gran projecte a Terrassa: una instal·lació tridimensional en forma de cub de parets de fusta entelades, que Roc va pintar formant una composició espectacular a partir de franges geomètriques i cal·ligrafies amb una potent riquesa cromàtica de blancs, grisos, negres, taronges, vermells, grocs, liles… Era un espai de 8,40 × 8,40 × 3,15 m i, al centre, hi havia una taula de disseny per a vuit comensals. Tot això estava acompanyat per una il·luminació que donava calidesa a l’espai i notorietat a les pintures que envoltaven els assistents (figura 6). Mai no s’havia vist a Terrassa una instal·lació contemporània d’aquestes característiques, de tanta originalitat i bellesa.
Després d’un any de treball, el 16 de setembre de 1994 es va fer el primer sopar. Sopar dins d’una obra d’art va ser una experiència única que, personalment, vaig tenir l’oportunitat d’experimentar i de submergir-m’hi, gaudint del diàleg, dels silencis, de la contemplació… L’autor va explicar que aquesta instal·lació proposava una altra manera de mirar: «un mirar relaxat, un mirar sense mirar, que no és mirar menys, el mirar de l’enteniment assossegat, que deixa sortir les coses de dins i entrar les de fora». Deia Roc Alabern: «jo invito a sopar dins d’una pintura, com l’arquitectura que no serveix per anar a mirar-la, sinó per habitar-la». Va ser una iniciativa important, costosa, tota a càrrec d’ell, que va ser molt meritòria per a la cultura i l’art de Terrassa. Tot per amor a l’art.
Roc Art Studio a la Bisbal d’Empordà
Roc i Montserrat es van plantejar tornar a Taos. Allí s’hi van trobar bé i tenien records entranyables de la gent i de la cultura. Però, al final, per diferents circumstàncies, van decidir quedar-se a Catalunya i establir-se a la zona de la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà), un territori culte que era la capital de la ceràmica. El 1995 van obrir la galeria estudi a Vulpellac, un poble a tocar de la Bisbal. Dos anys després de l’arribada a l’Empordà, es va produir un nou canvi en l’obra de Roc per les influències del primitivisme. «Vaig descobrir uns pintors primitius, aborígens australians, absolutament genials, que m’estan influenciant moltíssim», va manifestar al Diari de Terrassa. Un tret característic d’aquest art primitiu era la utilització de multitud de punts, línies i sanefes en les seves pintures, signes que després van aparèixer en obres del nostre artista.
Roc Alabern feia art i, alhora, es mantenia connectat al món, especialment preocupat per la problemàtica ambiental, a propòsit d’estudiar la cultura aborigen, que era molt sensible a la protecció del medi natural. En un dels seus quaderns (estiu del 1995), explica que l’home primitiu se sent integrat a la natura, mentre que l’home actual es mira la natura com si aquesta no tingués res a veure amb ell, el que és un allunyament de la realitat. En aquest sentit, Alabern es pregunta: «És possible substituir l’entorn natural per un d’artificial? A vegades dona la impressió que sí que és possible, però jo ho trobo totalment alarmant.» Les seves paraules iròniques pretenien ser una denúncia social davant la inacció. En el quadern d’hivern del mateix any tornava a incidir en la seva denúncia pública: «Cada vegada ens anem desconnectant més de la naturalesa, i no sols això, sinó que cada vegada l’anem atacant més.» Aquest artista i pensador, Roc Alabern, exclamava molts anys endarrere la necessitat urgent d’entendre la naturalesa. S’explica bé la natura? Encara hi ha dubtes?
En els darrers anys de la seva vida, Alabern va estar estudiant, amb constància, l’art aborigen, sobre el qual va escriure força en els seus quaderns, i va viure amb entusiasme el contacte amb artistes australians i, anteriorment, amb l’art aborigen de Taos. Doncs bé, el 2004 en complir-se el primer aniversari del seu traspàs i com si fos també un record de gratitud a ell per la dedicació a aquest art, s’obria al Centre Cultural Caixa Terrassa una important exposició titulada «Porta oberta al Dreamtime. Art aborigen contemporani australià». En el llibre que es va editar, s’explica com un grup d’artistes contemporanis d’Austràlia mantenen encesa la flama dels seus avantpassats aborígens i interpreten el seu llegat des d’una visió dels nostres temps.
L’any 1999, Roc Alabern va consolidar la presència a l’Empordà traslladant l’exposició a un local més ampli i cèntric de la Bisbal, amb el nom de Roc Art Studio, que va comportar un nou impuls a la seva activitat i promoció artística. Allí va instal·lar també el seu taller, amb portes obertes perquè tothom pogués veure com treballava, com creava imatges, com lluitava per trobar coses noves. Roc i Montserrat van ubicar la seva residència a Fonteta, un poble encantador i idoni per gaudir de la pau i la tranquil·litat en plena natura i assolir bons graus de la inspiració que tot artista necessita.
Explica en un dels seus quaderns que un dia va simular que començava de nou: es va comprar un cavallet caixa i un tamboret i va sortir a pintar paisatge a plein air. En un dels seus experiments, volia transformar i traslladar a la contemporaneïtat esbossos fets al natural. Buscava noves imatges, noves realitats, però, segons va reconèixer ell mateix, no se’n va sortir. En la seva producció, va anar alternant geometria amb pintures de molt color sobre la natura. També va incorporar la fotografia com un recurs més per a la creació plàstica. Els anys 2002 i 2003 va fer nombroses creacions amb infografia digital i va treballar el disseny simètric per ordinador de figures femenines amb un cert erotisme. En la introducció al món digital, va comptar amb el suport del seu . Però el que va causar més impacte va ser l’aplicació de l’art a nous suports: pintura sobre taules de centre o, per ser més exactes, baixos relleus pintats en situació horitzontal, com deia l’autor, i pintura sobre portes i marcs de miralls. Aquesta versió d’art en objectes de la casa va sorprendre i va interessar sobretot el públic estranger, que en va ser el principal client.
En l’etapa de la Bisbal va dedicar temps al pensament i a la reflexió, que va escriure en els seus quaderns, dels quals va fer partícips un conjunt de subscriptors. Es van editar 43 originals, on plantejava les seves teories artístiques i feia exercicis amb les formes, els colors, la geometria, els grafismes…, en una permanent lluita intel·lectual a la recerca de l’essència de l’art… «Allò perquè una cosa és el que és», com defineix el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
Alguns pensaments de Roc Alabern extrets dels seus quaderns
Els escrits i la documentació dels quaderns, tan ben fets, se sustenten en una formació sòlida, sempre autodidàctica. Era un home intel·ligent. No va estudiar història de l’art en cap facultat universitària, però en sabia un pou. Llegia constantment llibres i manuals de les diferents èpoques i llibres de filosofia sobre les arts. Sempre estava investigant i experimentant. I ho completava amb l’observació de prop de les obres que més l’interessaven a museus i centres d’art de París, Londres, Lisboa (Portugal), Amsterdam (Països Baixos), Suècia, Berna (Suïssa), Madrid, Venècia (Itàlia), Nova York, San Francisco (Estats Units), Istanbul (Turquia)… A continuació, recollim alguns dels pensaments que l’artista va plasmar en els seus quaderns.
«El motiu més important d’utilitzar la geometria en la meva pintura és que aquesta és el principal mitjà ordenador de la forma.»
«Si Mondrian aixequés el cap probablement s’enfadaria amb mi. Primer perquè odiava les diagonals, ja que deia que feien una sensació tràgica, i segon, perquè considerava que la simetria era avorrida.»
«Jo seguiré apostant per les simetries. En art modern encara no s’ha donat suficient dedicació a les seves possibilitats.»
«L’art abstracte és evidentment decoratiu i ornamental. Tot i que en general l’artista abstracte no accepta la funció decorativa de la seva obra, mai acceptaria aquest tipus de servilisme que coaccionaria la seva llibertat creativa.»
«Moltes coses tendeixen a canviar. Una d’elles és el destí que jo dono a les meves obres: l’ornamental (el meu “sacrilegi”).»
«Una manera molt comuna de recrear una pintura no figurativa, sense deixar de banda ni la intuïció, ni el gust, ni tan sols la capacitat d’al·lucinar, és utilitzar el raonament, l’anàlisi i també el coneixement, producte d’una pràctica més o menys prolongada en la recreació.
Més que informalista, Antoni Tàpies és molt formalista. La utilització de la simetria en un 70 o 80 per cent de la seva obra ja és un fet prou contundent per reafirmar la meva opinió.»
«Per fer obres de les tendències més abstractes no fa punyetera falta saber dibuixar acadèmicament… Joan Miró era un dels pitjors alumnes de la seva promoció de Belles Arts… Es va trobar molt a gust dins l’art modern. Se sentia lliure, com deia ell mateix.»
«Els impressionistes són els pioners de l’abstracció. Les pintures a diferents hores del dia de la catedral pintada per Monet, tenen molt més valor com a abstracció que no pas com a representació.»
«Crec que no hi ha res tan ric com la naturalesa. Molts dels invents no figuratius d’esquena a la naturalesa acaben essent freds. Antoni Gaudí va tenir en compte la realitat natural que ens envolta en la seva arquitectura i, ara més que mai, se li reconeix la seva actitud.»
«Els artistes contemporanis tenim l’estrany sentiment que la pintura i l’escultura pertanyen a la història, com si la història s’hagués apropiat de totes les possibilitats d’innovació artística.»
«Per a l’ésser humà quan quelcom està totalment equilibrat ens sona a silenci, ho veiem blanc, ho sentim buit, ens sembla res. Res i tot. L’art ornamental, el més funcional de les arts, moltes vegades gaudeix d’aquestes característiques; per aquest motiu m’interessa tant.»
«Fa uns quants segles, el pintor era un artesà al servei de l’arquitecte. A mesura que el pintor va guanyar en consideració, va guanyar en llibertat. El quadre es va començar a marginar de l’arquitectura. I a la fi, ens trobem tancats i encasellats en un reducte limitat per a sensibilitats exquisides.»
Divertit, mai avorrit
L’any 2002 trobem un Roc novament inquiet amb ànims d’endegar nous projectes. «Per primera vegada a la meva vida estic especulant llargament en un projecte de proposta, i espero que no sigui un més; hauria de ser una aposta definitiva per “jugar” fins al final; un únic projecte, el definitiu, que sempre em diverteixi i mai m’avorreixi.» Ho va escriure decidit, entusiasmat. Talment semblava un artista que lluitava com si encara tingués pendent de fer la seva millor obra. Pensava en la seva futura línia creativa, que concebia com la culminació del seu art i de la seva carrera. Però no va ser possible. El seu temps es va acabar. El 12 de novembre de 2003, a l’edat de cinquanta-vuit anys, ens va deixar, inesperadament, sobtadament.
«Quan pintava s’emocionava, s’excitava i aquesta vegada l’emoció va poder més i va caure fulminat, abans de donar l’última pinzellada. Molt poc abans. Se’n va anar sense més, sense afegir res, com els valents, amb les botes posades, no podia ser d’altra manera.» Aquestes són paraules d’Ignacio Valle, amb qui va compartir una gran amistat des que es van conèixer en un viatge en tren a l’estranger. La seva mort va produir un fort impacte en els ambients culturals i artístics de Terrassa i de més enllà. Se’ns n’havia anat per sempre un dels artistes i pensadors més significants de l’avantguarda i de l’art contemporani. En vam perdre un dels bons, un dels millors. El crític d’art Josep Maria Cadena el va definir com «un jove inquiet, un creatiu contestatari, dotat de tanta simpatia com imaginació» (El Periódico, març del 2007). Com a persona, era empàtic, noble, divertit, irònic i, en certa manera, reservat. I com a treballador, era imaginatiu, valent i molt pencaire. Hi ha registrades un miler de peces principals, que ell mateix va documentar en fitxes; són, bàsicament, pintures sobre tela (grans i mitjanes), instal·lacions i objectes. A més, va fer nombrosa obra de dimensions més petites sobre tela, fusta i paper (dibuixos, aquarel·les…).
Terrassa va tributar a l’artista una exposició homenatge titulada «Roc Alabern, repàs al procés», celebrada els mesos de febrer i març del 2007. La mostra, que va reunir més de cent obres, es va distribuir en tres espais: la Sala Muncunill de l’Ajuntament, Amics de les Arts i Joventuts Musicals i el Centre Cultural Caixa Terrassa. El comissari de l’exposició va ser Ignacio Valle Garagorri. L’any 2019 es va produir un retrobament entranyable: la pintura de Roc Alabern i la pintura d’Ignacio Valle, un català i un madrileny, units per una forta amistat, van compartir exposició als Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que es va presentar també al castell de la Bisbal. Aquestes mostres de record van ser comissariades per les parelles dels artistes finats.
Un home de cultura i d’art, un home reconegut en el món del cinema, Antoni Ribas, director de cinema i guionista, va escriure el pròleg del catàleg d’obres titulat Síntesi obra (1976-1977) i va dir entre altres coses: «Crec que la pintura és més viva i necessària que mai, i si algú en dubte que tracti d’introduir-se sense cap mena de prevenció dins el món pictòric de Roc Alabern… En Roc és un surrealista… Un surrealisme molt seu, molt particular i distint, que va més enllà de l’etiqueta generalitzadora… La seva pintura, segons com, desagrada, inquieta i fins i tot provoca. Aquesta és una altra de les seves grans virtuts…» En aquest sentit, en un dels seus quaderns d’art, Roc Alabern afirmava: «El que jo pinto no és bonic ni és lleig, és senzillament això que he raonat.»
