Barcelona (Barcelonès), 25-8-1814 - Barcelona (Barcelonès), 18-4-1894

Art del segle XIX  Arts escèniques  Dibuix  Gravat  Il·lustració  Pintura del segle XIX 

Lluís Rigalt i Farriols fou un dels primers pintors catalans que es dedicaren gairebé en exclusiva a la temàtica paisatgística, contribuint decisivament a la consolidació del paisatge com a gènere independent, sòlid i reconegut. Exercí també altres activitats professionals que anaven vinculades als pintors —sobretot paisatgistes— com són la d’escenògraf, decorador o il·lustrador, així com la de docent o teòric de les Arts Aplicades.

Va pertànyer al grup d’intel·lectuals i artistes romàntics que desenvoluparen l’ideari de la Renaixença, basat en la revaloració de la Catalunya física, de la llengua, la història i els orígens, tornant la mirada cap a la natura i la reivindicació de l’art medieval, enfront dels principis de l’estètica neoclàssica que havia imperat fins aleshores. Per això, juntament amb alguns artistes dels anomenats natzarens, com Claudi Lorenzale, Pau Milà i Fontanals o Pelegrí Clavé, companys d’estudis i professió a la Llotja, va ser un dels responsables dels canvis de mentalitat i sensibilitat artística en l’àmbit acadèmic.

Nascut en una família de llarga tradició artística originària de Sabadell, començà la formació amb el seu pare, Pau Rigalt i Fargas (Barcelona, 1778-1845), pintor, paisatgista i escenògraf, que fou des del 1825 el primer director de la classe de Perspectiva i paisatge de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, coneguda com a Escola de Llotja. El 1827 es matriculà en aquesta escola on va ser alumne també d’Antoni Celles, Francesc Rodríguez, Damià Campeny, Bonaventura Planella o Salvador Mayol. Mentre acabava els  estudis, l’any 1835 es casà amb Anna Cortiella amb qui tindria tres fills: Agustí (1836-1899), que es dedicaria també a la pintura i a les Arts Aplicades; Matilde, morta molt jove, i Júlia, de la qual arrenca tota la descendència del pintor. El 1838 viatjà a Madrid a completar la formació amb Genaro Pérez Villaamil (1807-1854) i s’hi establí a casa del seu cosí Bonaventura Carles Aribau. El 1840 obtingué el títol d’acadèmic de mèrit per la Perspectiva i el paisatge de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, títol imprescindible per a exercir la docència en qualsevol escola oficial de belles arts de l’Estat. De fet, a partir de 1841 fou autoritzat a substituir eventualment el seu pare com a professor de la classe de Perspectiva i paisatge de la Llotja. Després, el 1844 fou nomenat tinent de director supernumerari i el 1845, a la mort del pare, fou ascendit a director d’aquesta classe. Exercí el càrrec fins al final de la seva vida, la qual cosa li permeté tenir una influència i un paper decisius en la formació de la majoria dels artistes de les generacions posteriors que foren els seus deixebles, entre els quals es troba el  fill, Agustí Rigalt i Cortiella, el nebot Antoni Rigalt i Blanch, o reconeguts artistes com Ramon Martí Alsina, Enric Ferau, Josep Tapiró, Antoni Caba, Francesc Torrescasana, Eliseu Meifrén, Baldomer Galofre, Simó Gómez, Dionís Baixeras, Marià Vayreda, Josep Llimona o Antoni Gaudí, entre d’altres.

Sabem també que cap al 1848 va exercir de professor de dibuix d’ensenyança primària al Col·legi Barcelonès, agregat a la Universitat Literària, i al Col·legi Carreras, fundat per Carles Carreras de Urrutia el 1835.

Coneixem que viatjà de nou a Madrid el 1850, 1855 i 1858, entre altres coses per presentar-se a l’oposició a la càtedra de paisatge de la Real Academia de San Fernando (1855) i que a la capital va conèixer el paisatgista belga Carlos de Haes. Així mateix el 1855 anà a París per a assessorar el comissionat del Govern en la col·locació dels objectes procedents de l’Estat espanyol destinats a l’Exposició Universal francesa, on conegué de primera mà els nous corrents realistes de la pintura europea que es van presentar en una mostra independent paral·lela a l’oficial.

Va arribar a dirigir l’Escola de Belles Arts de Barcelona entre el 1877 i el 1886 —càrrec que intentà deixar sense èxit el 1880— i va ser un personatge influent en l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, entitat que entre altres funcions dirigia l’ensenyament, de la qual en formava part des de la creació de la corporació el 1850. Arribà també a ser membre d’altres entitats importants en el món de l’art com la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, des de 1879, o el Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona, com a membre d’honor des de 1893.

Com a paisatgista, inicialment va rebre la influència del seu pare, així com la de Pérez Villaamil i la d’una sèrie de paisatgistes suïssos, fonamentalment Alexandre Calame (1810-1864), a través de les litografies i els gravats dels paisatges alpins que arribaven a Barcelona, o Alphonse Robert (1807-1880), amb qui va mantenir amistat al voltant del 1850. Aquestes influències probablement li serviren per afirmar el sentit d’unitat de tots els elements de la natura, la integració en ella de l’ésser humà, i el gust per les perspectives obertes i les vistes muntanyoses de gran impacte visual accentuat per la força dels efectes atmosfèrics. Les seves composicions inicials van reflectir una visió molt més romàntica i escenogràfica del paisatge, on la ruïna i els efectes lumínics impactants i teatrals són els protagonistes, que la que desenvolupà posteriorment. De fet, a partir del 1855, després de les experiències a Madrid i París, va fer un tomb en la seva concepció pictòrica, en un intent de ser més naturalista i sensible a l’hora de copsar els efectes atmosfèrics i la llum que aprofundí gradualment amb el pas dels anys. No obstant això, la tendència a retratar la natura en els moments més brillants i des de perspectives espectaculars l’acompanyarà d’una manera constant. Realitzà paisatges, vistes urbanes, rurals o d’interiors, que exposà habitualment en les exposicions celebrades a Barcelona, com les de l’Associació d’Amics de les Belles Arts de Barcelona, les de la Societat per a les Exposicions de Belles Arts de Barcelona, les de l’Acadèmia, les Exposicions de Belles Arts de Barcelona o les de la Sala Parés. Participà només, però, en una de les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes, de Madrid, la de 1858, a la qual presentà cinc olis.

A Lluís Rigalt se’l pot considerar també un dels primers artistes catalans que dedicà al dibuix la part més important de la seva producció artística. Mentre que coneixem l’existència d’aproximadament un centenar d’olis, són milers els apunts, dibuixos i aquarel·les dels quals en tenim constància. Dibuixava amb llapis, ploma i tintes aiguades i també va fer dibuixos aquarel·lats, la major part de vegades en papers de petit format (entre 5 i 30 cm), abordant la pràctica creativa amb una gran diversitat formal, amb diferents concepcions temàtiques i tècniques, fins i tot treballades en el mateix moment. Acostumava a aplegar els dibuixos en àlbums, que es troben molt repartits en col·leccions públiques i privades, encara que en la majoria dels casos els apunts s’han anat separant d’aquests quaderns al llarg dels anys. El conjunt més important de dibuixos del pintor es troba a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona; altres col·leccions públiques on el Rigalt dibuixant té una presència important són la del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya, la de l’Arxiu Històric de la Ciutat i el Museu d’Història de la Ciutat, la de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, o els importants fons Rigalt conservats als museus de Martorell.

Rigalt va viatjar assíduament, aprofitant cada moment lliure per prendre apunts i fer dibuixos de tot el que li descobria l’entorn, que en molts casos li serviren per a desenvolupar posteriorment composicions pictòriques. Va visitar, pintar i dibuixar fonamentalment localitats catalanes i del sud de França i, si bé dels viatges es tenen poques notícies documentades, fins a l’última etapa es poden reconstruir per les inscripcions que l’autor anotava en molts dels dibuixos, identificant i datant les obres. Per contra, el pintor no acostumava a signar els dibuixos; alguns papers dels inicis apareixen signats «Rigalt» i ja al final de la seva trajectòria es poden trobar amb el monograma «LR», afegint-hi habitualment la data, però als anys centrals de la seva producció és difícil trobar cap signatura als dibuixos. El llistat de llocs que dibuixà és interminable. Coneixem dibuixos de moltíssimes localitats catalanes, entre les quals: Alella, Arbúcies, Arenys de Mar, Argelaguer, Argentona, Banyoles, Besalú, Blanes, Caldes de Montbui, Cadaqués, Calella, Campdevànol, Canet, Cervera, Camprodon, Cardona, Castellfollit de la Roca, Esparreguera, Figueres, La Garriga, Girona, Granollers, Hostalric, Lloret de Mar, Manlleu, Manresa, Martorell, El Masnou, Mataró, Molins de Rei, Montgat, Olesa, Olot, Piera, Ribes de Freser, Ripoll, Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Sant Hilari Sacalm, Sant Joan de les Abadesses, Sant Miquel del Fai, Sant Pol de Mar, Santes Creus, Sitges, Solsona, Súria, Tarragona, Terrassa, Torelló, Tortellà, Tossa o Vic. Així mateix, sabem que va dibuixar els Pirineus, Lió, Marsella, Montpeller, Nimes, París, Perpinyà o Madrid. Els dibuixos de Barcelona prenen un protagonisme especial en la producció rigaltiana, sobretot a partir de la dècada dels seixanta. En uns casos els seus apunts són la crònica d’una ciutat que ja no existeix, transformada per les grans obres d’urbanisme o per les destruccions produïdes per les diferents desamortitzacions eclesiàstiques i el desmantellament de convents i esglésies de la ciutat; en d’altres, són el testimoni de com el pas del temps gairebé no ha deixat empremta. Podem dir que aquestes peces són fragments d'un gran valor testimonial i documental, perquè encara que la intenció de l’artista fos simplement omplir la necessitat de dibuixar i d'investigar en el terreny artístic, amb la seva obra es va convertir en testimoni i cronista del seu temps, permetent-nos avui veure com eren paisatges, monuments, pobles i viles catalanes fa més d’un segle i  constatar-ne la transformació. Com a escenògraf i decorador, faceta molt més desconeguda que la de paisatgista, sabem que el seu pare ja s’hi dedicava i que és molt probable que, de la mateixa manera que va succeir amb l’ensenyament, Lluís l’ajudés des de molt jove. De fet, les obres conegudes de Lluís Rigalt en aquest terreny semblen estar realitzades fonamentalment durant els primers anys de la seva professió, aproximadament fins als anys seixanta. Hem de destacar que l’any 1850 es convertí en escenògraf del nou Teatre de Gràcia, amb unes representacions escenogràfiques que són les obres més romàntiques de tota la seva producció. A més, hi ha paisatges anteriors al 1850 on es manifesta una interpretació bucòlica de la natura de tradició setcentista o bé un apropament al regne de la imaginació, de la interpretació desbordada i del sentiment sublim del Romanticisme més pur que, encara que no ho podem assegurar, bé podrien ser composicions realitzades per a escenografies teatrals.

Entre els treballs complementaris de la seva labor com a paisatgista hem de destacar la participació en el projecte decoratiu de la Casa Xifré de Barcelona el 1839; l’elaboració dels plànols i alçats del convent barceloní de Santa Caterina el 1841, per la demolició imminent de l’edifici; la col·laboració amb l’arquitecte Josep Massanès i Mestres en el projecte d’urbanització del Pla de Palau i en la reforma del Palau del Virrei de Pla de Palau (c. 1844); la col·laboració com a organitzador i expositor en la primera gran mostra realitzada a Barcelona, l’Exposición Pública de Productos de la Industria del 1844; la decoració de les habitacions que havia d’ocupar Isabel II en el seu viatge a Barcelona el 1845; la participació en el projecte decoratiu del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el 1849, o el disseny del conjunt de mobles i decoracions de fusta per al despatx d’Isabel II i altres dependències al Palau Reial de Madrid entre 1850 i 1852. També se li coneixen diversos projectes de retaules i altars i de decoracions efímeres, com la realització el 1844 del disseny de l’arc de triomf per a l’entrada a Barcelona de la reina mare, situat al Pla de les Comèdies; l’encàrrec de decorar i ornamentar el saló d’actes de la Casa Llotja per a la cerimònia de repartiment de premis de la primera convocatòria de pensions a Roma (1857); el projecte d’ornamentació i pintura del presbiteri de l’església de Sant Agustí Nou de Barcelona, juntament amb Claudi Lorenzale (1860); la decoració de Barcelona amb motiu d’una nova visita d’Isabel II (1860), o la decoració de la catedral per a les exèquies fúnebres del dramaturg i polític Francisco Martínez de la Rosa (1862).

Rigalt va participar també en projectes editorials, com a dibuixant i gravador, sempre relacionats amb el paisatge, com en el volum Cataluña de la sèrie España. Obra pintoresca... (1842) de Francesc Pi i Margall, on col·laborà com a dibuixant d’una gran part de les estampes, que van ser gravades al burí o bé xilografiades per Antoni Roca, Ramon Alabern o Ramon Sáez entre altres, i també com a gravador a l’aiguafort de les seves pròpies composicions, peces excepcionals ja que són considerades com uns dels primers aiguaforts artístics que es van publicar a Espanya. Així mateix, participà com a dibuixant de sis de les il·lustracions, gravades després per Antoni Roca, en Las delicias del claustro, tercera part d’una trilogia de Ferran Patxot i Ferrer (1858), paisatges urbans i interiors d’edificis, alguns dels quals, amb lleugeres variacions,  ja havien aparegut al volum Cataluña de Pi i Margall.

I com a teòric va realitzar tres obres de referència en el camp de les arts aplicades. El 1857, probablement imbuït per les idees vistes i viscudes a París, publicà el primer dels dos volums de l’Álbum enciclopédico-pintoresco de los Industriales, el segon dels quals veuria la llum el 1859, obra dedicada a l’estètica aplicada, on presenta elements decoratius, en estampes litografiades, que reivindiquen l’aprofitament de tot tipus de repertoris usats al llarg de la història de l’art i la seva combinació adequada, una proposta de marcat eclecticisme que distingeix la seva generació romàntica. El 1863 publicà un altre repertori, el conegut com a Cartapacios de dibujo para uso de las escuelas de instrucción primaria i, finalment, el 1884, l’Álbum Gráfico de Artes i Oficios, que consta de cinc carpetes amb unes cent làmines.

La seva consideració del paisatge com a gènere independent el portà des del començament de la seva docència a demanar a l’Acadèmia en nombroses ocasions la separació de les assignatures de Perspectiva i paisatge, tal i com s’impartien a Madrid. Malauradament, morí el 18 d’abril de 1894 sense arribar a veure com només al cap d’uns dies se separaven les classes i s’encarregava la de Paisatge a Modest Urgell i la de Perspectiva, a Francesc de Paula del Villar.

 

Obra

Molts del olis que realitzà van ser titulats per l’autor País o Paisatge, per la qual cosa és molt difícil identificar-los amb peces concretes.

Pintures

Paisaje nocturno con incendio de un palacio (1840, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando); Paisatge amb castell (c. 1840, Casa Museu Duran i Sanpere, Museu Comarcal de Cervera); Paisatge amb ruïnes (1848, Col·lecció Banco Santander); Montserrat des de la Roca Dreta (1852, Museo Nacional del Prado); Paisatge del país càtar (1858, Museo Nacional del Prado); Vista de Montgat (1858, Museo Nacional del Prado); Paisatge de Corbera de Llobregat (c. 1860. Col·lecció Carmen Thyssen); Paisatge (1865, RACBASJ-MNAC); Efecte de pluja a Montserrat (c. 1870, localització desconeguda); La costa barcelonina des del Morrot (1875, Museu Vicenç Ros, Martorell); Paisatge de Bellvitge (1876, L’Enrajolada, Martorell)

Dibuixos

Col·lecció de 703 dibuixos a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi; Paisatge amb ruïnes (c. 1848, Museo Nacional del Prado); Gran finestral gòtic obert a un parc (1850), escenografia (MNAC); Vista del pont del Diable i de Montserrat des del Congost (1851, L’Enrajolada, Martorell).

Dibuixos i estampes

Modesto Martí de Solá, Barcelona y su provincia. Guía-Itinerario descriptiva, estadística y pintoresca, Barcelona, La Academia, 1888; Ferran Patxot i Ferrer, Las delicias del claustro, 3a part de Las ruinas de mi convento. Barcelona, Imprenta de Cervantes, 1858; Francesc Pi i Margall, España: obra pintoresca en láminas ya sacadas con el daguerrotipo, ya dibujadas del natural grabadas en acero y en boj. Cataluña, Barcelona, Imprenta J. Roger, 1842-1845; Manuel Saurí i José Matas, Manual Histórico-Estadístico y Administrativo o sea Guía General de Barcelona, Imp. M. Saurí, Barcelona, 1849.

Repertoris d’arts decoratives

Luis Rigalt, Álbum enciclopédico-pintoresco de los industriales. Colección de dibujos geométricos y en perspectiva de objetos de decoración y ornato en los diferentes ramos de Albañilería, Jardinería, Carpintería, Cerrajería, Fundición, Ornamentación mural, Ebanistería, Platería, Joyería, Tapicería, Bordados, Cerámica, Marquetería etc. Con una serie de adornos de todas las épocas del arte, aplicables a las varias secciones anteriores, para la correspondiente aclaración y estudio de las mismas acompañadas de texto descriptivo y esplicativo, Barcelona, Ed. de la Litografía de la Unión de F. Campañà, 1857-1859, 2 vol; Luis Rigalt, Paisaje: Colección de muestras dibujadas y ordenadas por Luis Rigalt, (Cartapacios de dibujo para uso de las escuelas de instrucción primaria), Barcelona, Litografía de la Unión, 1863; Luis Rigalt, Álbum Gráfico de Artes y Oficios. Proyectos de Decoración para varias artes, Barcelona, Librería de Juan y Antonio Bastinos, Editores, 1884. 

Obres destacades