Agustí Rigalt i Cortiella, artista format en l’òrbita del natzarenisme, es va dedicar a la pintura —decorativa, religiosa, de paisatge, d’història, i costumista—, a les arts decoratives, fonamentalment dins el camp de la metal·listeria i els vitralls, a la docència i també va col·laborar com a il·lustrador en algunes publicacions.
Seguint l’estela del seu pare, el gran paisatgista Lluís Rigalt i Farriols (Barcelona 1814-1894), i del seu avi, el també pintor i decorador Pau Rigalt i Fargas (Barcelona, 1778-1845), va iniciar estudis de belles arts a l’Escola Llotja de Barcelona, el curs 1850-1851, quan la institució acabava de passar a ser dirigida per la recentment creada Acadèmia Provincial de Belles Arts i el seu pare era el professor de la classe de Perspectiva i paisatge des de la mort del seu avi. Però Agustí va fer un recorregut inusual pels cursos de l’Escola, allargant-se molt en el temps i amb buits de difícil interpretació, passant també per l’Escola de Pintura de Madrid. Aquestes peculiaritats ens ajuden a establir dades sobres les relacions del pintor i sobre la seva trajectòria.
Si bé els dos primers cursos començà amb les classes reglamentàries de Principis d’ombra, de Peus i mans —on es troba també matriculat Antoni Caba, que serà el seu company durant anys— i de Caps, el curs 1852-1853 no hi apareix inscrit. Els anys següents continuà els estudis a la classe de Dibuix de l’antic i de Teoria i Història de les Belles Arts, que impartia Pau Milà i Fontanals, i a la d’Anatomia. Al curs 1854-1855 es reflecteixen als llibres de matrícula dades importants com que va ser donat de baixa per faltes d’assistència o que no es va presentar a algun dels exàmens; absències que coincideixen amb el viatges que realitzà el seu pare, a Madrid al febrer del 1855 i a París al mes d’abril, informació que bé ens podria indicar que Agustí viatgés amb ell. El 1856-1857 consta matriculat a la classe de Dibuix del natural, igual que Caba i Marià Fortuny, entre d’altres, la qual cosa demostra que la relació d’Agustí amb Fortuny no sorgeix a Madrid ni a Roma, com apunten alguns dels estudis publicats sobre el gran pintor de Reus, sinó a Barcelona, dins de l’etapa de formació dels artistes. De fet, els dos van participar al manifest publicat pels alumnes al Diario de Barcelona del 22 de desembre del 1856, quan el seu mestre Pau Milà renuncià a la càtedra i al seu càrrec d’acadèmic, i l’any següent els dos participaren també, juntament amb altres companys de les classes de Llotja, a l’àlbum de dibuixos que van dedicar i regalar a Milà.
El curs 1857-1858 es matriculà a Dibuix del natural, a Perspectiva i paisatge i a Colorit i composició, igual que van fer tant Antoni Caba com Tomàs Padró. Mentre que Fortuny guanyava aquest any el concurs per anar pensionat a Roma, Agustí sol·licità al setembre l’ingrés a l’Escola de Pintura de Madrid, on va marxar amb Caba, i s’hi matriculà el curs 1858-1859 a les assignatures de Colorit i composició i de Natural de nit. És important destacar que allà es van relacionar amb altres artistes del cercle català i madrileny que tindran posteriorment una rellevància notable, com és el cas de Francesc Sans Cabot, Josep Tapiró, Alejandro Ferrant o Raimundo de Madrazo, fill de Federico, qui havia tingut molta relació amb els mestres natzarens d’Agustí (Claudi Lorenzale i Pau Milà) i amb el seu pare, Lluís, i era llavors professor a l’Escola madrilenya. El curs 1859-1860 Agustí no consta matriculat ni a l’Escola de Barcelona ni a l’Escola de Madrid. Per això, i perquè hom diu que anà a Roma en diverses ocasions, pensem que aleshores podria haver viatjat a la capital italiana, probablement visitant Fortuny; de fet, existeix una fotografia de Fortuny dedicada al seu amic Agustí i signada a Roma el 26 de maig del 1859 (col·lecció particular). És probable que quan Fortuny passà per Madrid de tornada de Roma estigués amb el nostre pintor i fora aleshores quan Fortuny coneix Madrazo, precisament a través d’Agustí i de Francesc Sans Cabot, com apunten algunes fonts, fet que finalment desembocà en el matrimoni de Marià amb Cecília, filla de Federico.
Quan portaven ja deu anys d’estudi, el curs 1860-1861, tant ell com Antoni Caba tornaren a estar matriculats a l’Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona, en concret a l’Ensenyament professional de dibuix, pintura, escultura i gravat, a la classe de Dibuix del natural de Claudi Lorenzale. Però Agustí es donà de baixa per trasllat de matrícula, apareixent llavors matriculat de nou a l’Escola Superior de Madrid, a la classe de Colorit i composició i a la de Natural. El curs 1861-1862 Agustí no consta a cap llistat de matrícula. És probable que continués aquest any a Madrid —o potser marxà a Roma—, ja que no en tenim notícies fins que tornà a aparèixer matriculat a Barcelona el curs 1862-1863, de nou a la classe de Dibuix del natural de Claudi Lorenzale. Pensem que aquestes matriculacions puntuals a l’Escola, quan ja havia acabat el cicle formatiu, es van produir per altres tipus d’interessos, com participar a l’oposició a la plaça de pensionat de pintura a Madrid costejada per la Diputació (1863), la qual cosa devia requerir estar cursant estudis oficials. Agustí es va retirar de l’oposició per no estar d’acord amb l’assignació dels membres del tribunal i el concurs el van guanyar Antoni Caba i Josep Nin i Tudó. No obstant, no podem descartar que el nostre pintor decidís viatjar a Madrid pel seu compte acompanyant Caba, i que fins i tot viatgés a Roma de nou, ja que no tenim notícies seves dels anys immediatament posteriors, fins que el curs 1866-1867 apareix de nou matriculat a Dibuix del natural, donant-se de baixa al mes d’abril. Creiem que aquesta última matriculació es degué perquè Agustí va voler presentar obres a l’Exposició Nacional del 1867 amb la intermediació de l’Acadèmia Provincial de Barcelona.
Probablement va ser a partir de la tornada dels artistes a Barcelona, cap al 1867, i abans del 1870 —quan es produeix la reforma de l’edifici—, quan compartí estudi amb els seus companys Tomàs Padró i Antoni Caba al cèlebre espai situat en alguna de les dependències de la casa de l’Ardiaca, que havia estat dividida i reformada a mitjan segle xix. I és probable també que en tornar ara a Barcelona es casés amb Emília Buxeres, a qui, segons apunta Josep Portabella, havia conegut anys enrere en visitar Martorell amb el seu pare i amb la qual prometé casar-se quan tornés de Roma. Portabella informa que com l’estada fora de Barcelona es va allargar, l’Emília es va casar amb Josep Viader i Janer, però enviudà als pocs anys i es casà amb l’Agustí quan tornà, establint-se a Barcelona. Aquest matrimoni no va tenir descendència.
La seva trajectòria com a professor de Llotja va ser també força peculiar i gens fàcil per al nostre artista. A l’octubre del 1877 la junta de professor de l’Escola Llotja li nomenà auxiliar de la classe de Metal·listeria i ceràmica, a la mort del professor Jaume Serra Gibert, càrrec que ja exercia des del 12 de setembre i que ocupà en solitari deu anys, fins al 6 de desembre del 1887. Al mes de març d’aquest any sol·licità participar al concurs del Ministeri de Foment per obtenir en propietat la càtedra de Metal·listeria i ceràmica, que continuava vacant i que portava anys atenent com a auxiliar, però no ho aconsegueix, malgrat les gestions que feu el seu pare a Madrid. Al seu lloc es nomenat Lluís Franco Salines. Aleshores Agustí va ser substitut de Franco Salines des del juliol del 1887 fins al juliol del 1894, per les repetides baixes o absències del professor numerari, a més d’actuar com a auxiliar d’altres classes; de fet, el 1892 atenia també la classe de Dibuix de l’antic i del natural. Finalment, pocs anys abans de morir, arribaren els nomenaments oficials quan el 1894 fou nomenat ajudant amb caràcter interí de Colorit i composició, càrrec que va exercir fins 1895, any en què arribà també el nomenament d’ajudant numerari de Dibuix lineal i d’adorn de la mateixa Escola, càrrec que ocupà fins al 25 de juny del 1897. A la mort de Franco Salinas, passà finalment d’ajudant a professor de la classe de Metal·listeria i ceràmica per Reial Ordre del 10 de juny, prenent possessió del càrrec el 25 de juliol del 1897.
Com a part de la seva tasca a l’Escola sabem que l’any 1881 va donar, en diverses entregues, una col·lecció de cinquanta exemplars de dibuixos trets d'objectes espanyols per utilitzar-los en l'ensenyament de la seva assignatura, Metal·listeria i ceràmica, i que entre 1889 i 1892 l’Escola de Nenes i Adultes depenent de l’Escola Llotja va adquirir diversos lots de dibuixos d’Agustí, de fruites i flors, com a models d’estudi per a les classes. Suposem que els divuit dibuixos de l’autor d’arts decoratives conservats avui a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi provenen de la primera entrega.
Al marge de la tasca docent, crida l’atenció la gran diversificació de la seva feina, perquè Agustí no només realitzà pintures o dibuixos de diversos gèneres, que presentà en nombroses ocasions a les Exposicions Nacionals de Belles Arts i a les mostres més importants de Barcelona, sinó que també entrà de ple en el terreny de les arts decoratives i aplicades, amb projectes d’interiors, de vitralls, dissenys per a brodats o d’objectes d’arts sumptuàries, assumint molts encàrrecs d’institucions i particulars.
Les primeres obres que coneixem són els dibuixos d’escenes religioses i històriques que realitzà el 1855 i el 1856 per a l’àlbum dedicat a Pau Milà pels seus alumnes, sis dels quals conservats avui a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. De primera època són probablement també cinc petits olis atribuïts al pintor de còpies de pintures del Museu del Prado de Velázquez: Menipo, Bufó amb llibres, Bufó Calabacillas i Nan amb un gos, i una curiosa composició amb el Retrat de Carles II de Juan Carreño de Miranda i La Verge i el Nen adorats per Sant Lluís rei de França de Claudio Coello, que es conserven al Museu Vicenç Ros de Martorell i que hi cap la possibilitat que els realitzés Agustí quan marxà a estudiar a Madrid el curs 1858-1859. Més endavant, mentre finalitzava els estudis, va participar en la nova decoració del teatre del Liceu, després de l’incendi del 1861, juntament a Josep Mirabent, Ramon Martí Alsina, Joan Vicens i Antoni Caba, amb dues pintures dels plafons al·legòrics del sostre de la sala que van desaparèixer a l’últim incendi del teatre. El 1862 participà com a il·lustrador a l’Historia de Cataluña de Víctor Balaguer amb els dibuixos de les estampes d’Ausiàs March llegint les seves poesies al príncep de Viana (vol. 1862) —a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer es conserva un oli de l’autor de la mateixa escena—, i d’algunes còpies de pintures històriques d’artistes catalans (vol. 1863).
La primera Exposició Nacional de Belles Arts en la qual participà és la del 1867 amb dos quadres a l’oli, Cantaire florentí i la Verge i el Nen Jesús —obra que probablement realitzà per a la parròquia de Sant Jaume de Barcelona—, on obtingué una menció honorífica de segona classe al grup d’Història i Gènere Històric.
Del 1869 és la pintura Sant Llorenç i la Verge davant la Santíssima Trinitat que Agustí realitzà per encàrrec de Trinidad de Fontcuberta, i de la qual coneixem una fotografia (RACBASJ) i un petit esbós que es troba al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. Participà després a les mostres celebrades per la Societat per a Exposicions de Belles Arts de Barcelona i a les barcelonines organitzades per José Monter, entre els anys 1870 i 1876. Així mateix, l’any 1876 tornà a presentar-se a l’Exposició Nacional de Belles Arts amb tres vistes d’interiors: Arxiu de la Casa Dalmases, Avantsala de la sala Capitular de la Catedral de Barcelona i Capella de Sant Jordi de l’Audiència de Barcelona; a l’Exposició artístico-industrial de Barcelona, organitzada pel Centre de Mestres d’Obres de Catalunya, i a l’Exposició de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, amb un oli, Estudio, i cinc aiguades. Pel catàleg d’aquesta mostra coneixem que Agustí vivia aleshores a la mateixa adreça del seu pare, carrer Escudellers, 82, on probablement compartien taller.
Amb l’obra El luxo i l’art fan lliga a part guanyà el Premi de pintura decorativa de l’Ateneu Català del 1877 de l’apartat «Projecte d’una sala amb xemeneia per a la casa d’un ric comerciant o industrial», i amb una gerra amb el lema «La casa amb art adornada, és amb més gust habitada», guanyà també un dels premis de l’apartat de ceràmica del Premi de l’Ateneu Català del mateix any.
El 1878, juntament amb Antoni Caba i Joan Roig, edità l’opuscle Estètica Infantil de Pau Milà i Fontanals, en el qual apareix una nota preliminar signada pels tres artistes com a editors. Aquest any també va participar amb diverses il·lustracions a la revista La Acadèmia, almenys als retrats d’Arsenio Martínez Campos i de Joaquín Jovellar, i a les vistes d’un antic carrer de Cardona i del castell i muralles de Cardona.
Cosí del vitraller Antoni Rigalt i Blanch, Agustí va realitzar també diversos treballs de disseny de vitralls. L’any 1880 la catedral de Barcelona va pagar a Agustí els projectes de les dues últimes vidrieres de l’absis, les llancetes de la vidriera de la capella de Sant Miquel, una vidriera amb les imatges de Sant Agustí i Sant Domènec, les vidrieres amb els Quatre Evangelistes i els calats del finestral d’una de les capelles del costat sud. D’aquests projectes només se n’han conservat els dels dos darrers vitralls de l’absis, i els dos vitralls de la capella de Sant Josep amb dos evangelistes cadascun. Els vitralls de l’absis, que havien estat tapiats fins aquell moment, són els de Santa Tecla i Sant Jordi i el de Sant Pere i Sant Pau. El 1894 realitzà per a l’església de Santa Maria del Mar el disseny del vitrall de Sant Pere Màrtir i del Beat Lluís Beltran i del de Sant Miquel dels Sants i del Beat Domènec Castellet, l’obra definitiva del qual malauradament no s’ha conservat. Així mateix, tenim notícies de què va treballar al disseny dels vitralls de Santa Maria del Pi i de la capella dels Dolors de l’església del Bonsuccés de Barcelona.
Segons s’apunta a El Siglo futuro (núm. 1.393, 25 de juny del 1880) va participar també en el disseny dels ornaments sagrats que es van confeccionar i brodar al convent de les Adoratrius de Barcelona, per a la capella d’una important família de Barcelona en una localitat de Santander. I a l’Exposició Nacional del 1881 presentà sis obres, dibuixos de metal·listeria i ceràmica i una aquarel·la. Tenim notícies d’aquest any que corroboren que Agustí tenia un taller o estudi on assistia a joves artistes, com és el cas de Manuel Puig i Genís.
Cap al 1882 va realitzar els retrats d’Ausiàs March i del cardenal Cisneros pel fris de medallons amb retrats d’espanyols cèlebres del Paranimf de la Universitat de Barcelona, i La Il·lustració Catalana (17 de juliol del 1882) dona notícia que dissenyà una casulla de seda blanca brodada pel barceloní Gaietà Ros. Un any després, participà a l’Exposició Nacional de Mineria, Arts Metal·lúrgiques, Ceràmica, Cristalleria i Aigües Minerals de Madrid (1883), on obtingué una medalla de bronze al grup K (Metalls llaurats) pels seus dibuixos de peces metàl·liques.
A la secció de Gravat i Dibuix de l’Exposició Nacional del 1884 presentà cinc projectes de metal·listeria i fou premiat amb una tercera medalla per l’obra Metalistería y cerámica. Original para la enseñanza de las artes decorativas. A la del 1887 tornà a presentar-se amb cinc dibuixos a l’aiguada i participà també a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1888. El 1890 van ser set les obres presentades a l’Exposició Nacional: Decoración del techo del claustro del derruido convento de Montesión, Proyecto de jarrón, Jarro, Proyecto de lámpara, i Proyecto de corona. I a la del 1892 participà amb quatre: Aiguades i Dibuixos originals, i va obtenir una segona medalla. Així mateix, aquest any el veiem com a expositor i com a vocal del jurat de recompenses de la Primera Exposició Nacional d’Indústries Artístiques i Internacional de Reproduccions.
A la Tercera Exposició de Belles Arts i d’Indústries Artístiques, celebrada el 1896, presentà diverses obres, entre elles el projecte de rehabilitació d'una de les reixes gòtiques del claustre de la catedral de Barcelona, possiblement la de Sant Sebastià i Santa Tecla, per la qual li donen una medalla de bronze. Finalment, el 1898 guanyà una medalla de tercera classe a la secció d’aquarel·la, dibuix, gravat i pastel de l’Exposició de Belles Arts i Industries Artístiques de Barcelona amb la seva obra Fruites, i una altra de segona classe, a la secció de pintura i escultura decoratives, per un projecte de tapissos.
Agustí, del qual no coneixem la pertinença a cap entitat o associació de renom, excepte a l’Associació Artístico-Arqueològica de Barcelona –almenys des de l’any 1886–, va morir al gener del 1899 als 62 anys. Malgrat la seva prolífica activitat encara es desconeixen dades de la seva vida i sospitem que una part important de la seva producció. Si bé hi ha obres de l’autor de les quals en tenim notícies però que no en coneixem la localització, es conserva obra seva en nombroses col·leccions privades i institucions com els museus de Martorell, la Universitat de Barcelona, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, el Museu d’Història de Barcelona, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya, la Catedral de Barcelona o l’església de Santa Maria del Mar, entre d’altres.
Pintures
Orfeu amansint les feres amb la lira i Palestrina tocant a l'orgue la Missa del papa Marcel (c. 1862, Teatre del Liceu, Barcelona, pintures desaparegudes); Ausiàs March llegint les seves poesies al príncep de Viana (c. 1862, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú); La Verge i el Nen Jesús (c. 1867, parròquia de Sant Jaume, Barcelona); Cantaire florentí (c. 1867, col·lecció particular); Sant Llorenç i la Verge davant la Santíssima Trinitat (1869, localització desconeguda, fotografia a la RACBASJ, esbós al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona); Mort de tres sants (1871, localització desconeguda, fotografia al Museu de l’Enrajolada de Martorell); Arxiu de la Casa Dalmases (c. 1876. Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona); Avantsala de la sala Capitular de la Catedral de Barcelona (c. 1876, MNAC); Capella de Sant Jordi de l’Audiència de Barcelona (c. 1876, localització desconeguda); Santa Isabel d’Hongria (1871, col·lecció particular); Retrat d’Ausiàs March i Retrat del cardenal Cisneros (c. 1882, Paranimf de la Universitat de Barcelona).
Dibuixos i aquarel·les
Sant Pau predicant a l'Areòpag (1856, RACBASJ); Mercedaris atenent un moribund (1856, RACBASJ); Sant Pere (1856, RACBASJ); Segona pesca miraculosa (c. 1856, col·lecció particular); Moble del cor de la catedral de Saragossa (1859, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona); Lliurament del guant de Conradí de Sicília al rei Pere el Gran (1868, Biblioteca de Catalunya); Assassinat de Ramon Berenguer II (1867, RACBASJ); Vaixell a alta mar (1868, MNAC); Oliera (trobada al convent de Sant Joan de Jerusalem) (c. 1870, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona); Racó de l’hort (1875, Museu de l’Empordà, Figueres); Paisatge (apunt del natural) (1876, MNAC); Projecte dels Vitralls de Santa Tecla i Sant Jordi i de Sant Pere i Sant Pau (1880, catedral de Barcelona); Gerro (1890, RACBASJ); Projecte d’Àmfora de ceràmica policromada sobre trespeus (c. 1884, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona); Projecte de Corona de llum (c. 1890, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona); set dibuixos del Sostre del convent de Montsió (c. 1890, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona); Projecte dels vitralls de Sant Pere Màrtir i del Beat Lluís Beltran i de Sant Miquel dels Sants i del Beat Domènec Castellet, per a l’església de Santa Maria del Mar (1894, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona); Detall de la reixa d’accés a la trona de la catedral de Barcelona (c. 1896, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).
Vitralls conservats
Vitralls dels quatre Evangelistes (1880, capella de Sant Josep de la catedral de Barcelona); Vitralls de Santa Tecla i Sant Jordi i de Sant Pere i Sant Pau (1880, catedral de Barcelona).
Dibuixos d’estampes
Víctor Balaguer, Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, 5 vols., Barcelona, Llibreria de Salvador Manero, 1860-1863; Revista La Acadèmia, Madrid, editorial de José Gil Dorregaray, 1878, t. III.
