Antoni Rigalt i Blanch va ser dibuixant i vitraller. Fill del sastre Pau Rigalt i Farriols (1815-1881) i d’Antònia Blanch Torres (?-1882), va créixer rodejat d’un ambient artístic, ja que provenia d’un llinatge de reputats dauradors i pintors catalans que es remuntava al segle XVIII. El seu oncle era el destacat artista romàntic Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894), i el seu cosí germà, el pintor Agustí Rigalt i Cortiella (1836-1898).
L’any 1872 va contraure matrimoni amb Leonor Corbella Fernández, amb qui va tenir quatre fills: Jaume (1873-1890), Adelina (1875-1940), Antònia (1881-1915) i Lluís (1888-1960). Aquest darrer va continuar amb l’ofici familiar de vitraller.
Entre els anys 1861 i 1869 es va matricular a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on es va formar com a dibuixant. Paral·lelament, va completar la seva preparació amb classes particulars de dibuix al taller del pintor Antoni Caba i Casamitjana (1838-1907), que també era professor de l’Escola de Belles Arts, i del dibuixant Tomàs Padró i Pedret (1840-1877). En la dècada del 1860 aquests dos artistes, juntament amb Agustí Rigalt, compartien taller a la casa de l’Ardiaca de Barcelona.
Un cop acabada la formació, Antoni Rigalt va dirigir la seva trajectòria professional com a dibuixant, principalment en el ram de l’ensenyança. Va ser professor de dibuix de la Casa Provincial de la Caritat (c. 1870) i de l’Escola de Sordmuts de Barcelona (1875). També va formar part del claustre docent de tres escoles: la de Santo Tomás de Barcelona (1879-1880); la segona escola de dibuix del districte de Ciutat Vella, situada al carrer dels Mercaders, dependent de la Diputació de Barcelona (1882-1886), i l’Escola d’Hostafrancs, que depenia de l’Escola de Belles Arts (1886-1901).
La docència la compaginava amb la seva feina com a corresponsal artístic de diverses publicacions, com ara La Ilustración Española y Americana, La Ilustració Catalana, La Academia i La Llumanera de Nova York.
L’any 1883 Rigalt fou nomenat acadèmic de la secció d’art de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, apadrinat pels germans Frederic i Josep Masriera. L’any 1884 va llegir el seu discurs d’entrada, que portava per títol Las vidrieras de colores en la decoración del templo cristiano. Al llarg dels anys va llegir diversos treballs més, com ara el que va presentar el primer de maig del 1889: De lo útil que sería dar carácter esencialmente nacional a las artes suntuarias españolas. El 29 de desembre de 1897 va publicar una memòria que portava per títol Presentación de algunas muestras de vidrieras de color, y explicación de los procedimientos seguidos para pintar y construir las mismas, desde la aparición de este arte, hasta nuestros días.
A la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona va ocupar diversos càrrecs, com els d’encarregat del ganivet de la Secció d’Arts (1884), secretari d’aquesta secció (1888), director de la Secció Cinquena (1898-1902) i secretari de la Secció Cinquena (1903-1905).
El que distingeix Antoni Rigalt de la resta de vitrallers contemporanis és la seva gran formació. Per a ell no eren exclusivament importants els avenços i procediments tècnics dins del món del vitrall, sinó que també n’importava el desenvolupament teòric. Dels textos que signa es desprèn la gran admiració que tenia pels vitralls gòtics, per la puresa tècnica i la bellesa de les composicions, principalment per les del segle XIII. També va ser membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País.
Antoni Rigalt va destacar principalment pel seu treball com a vitraller. De fet, fou l’artífex capdavanter del vitrall modernista català. Segurament, la seva professió de dibuixant el va portar a treballar al taller d’Eudald Ramón Amigó, el mestre vitraller més important del segon quart del segle XIX de Barcelona, en què està documentat que ja hi treballava el 1872. Tant el seu cosí Agustí Rigalt com el seu mestre de dibuix, Tomàs Padró, col·laboraven habitualment amb aquest taller com a dibuixants de projectes per a vitralls i molt probablement foren els que l’introduïren en aquest camp de l’art. En un inici, la seva funció al taller devia ser la de dibuixant de projectes, però a poc a poc s’hi va anar implicant fins a aprendre l’ofici de vitraller.
Les referències més primigènies del seu treball com a vitraller es remunten al 10 de març de 1884, quan va entrar com a soci comanditari de l’empresa F. Vidal y Compañía, on treballà com a projectista i encarregat de la secció de vidriera artística i de gravat. A partir del 1887, paral·lelament a la seva feina a les indústries Vidal, també va començar a atendre encàrrecs pel seu compte, amb domicili i taller al número 72 del carrer de Bailèn de Barcelona.
En aquestes obres primerenques encara predominen les antigues tècniques de construcció de vitralls, amb un domini de la pintura sobre el vidre, seguint els models clàssics. La major part de la producció d’aquests anys és de caràcter religiós i inspirada en el període medieval.
El seu primer treball en solitari fou una sèrie de vitralls per a la basílica del monestir de Montserrat, com ara el vitrall amb la representació de les noces de la Mare de Déu amb sant Josep (1884), que embelleix la capella de Sant Josep, obra de l’arquitecte Enric Sagnier, o els vitralls del cambril de la Mare de Déu de Montserrat, seguint el projecte de l’arquitecte Francesc de Paula del Villar y Lozano (1884).
Va participar en les obres de construcció dels edificis de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, en què va executar vitralls per al cafè restaurant de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner —encara se’n conserven alguns—, per al Saló de Congressos —amb diversos vitralls decoratius— i per al Palau de Ciències. Pels treballs exposats en aquesta exposició —un vitrall de temàtica japonesa i un altre a imitació dels vitralls del segle XVI— va ser mereixedor d’una medalla d’or. L’any 1888 va col·laborar amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i amb les indústries de Francesc Vidal en les obres de reforma de l’edifici de l’Ajuntament de Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal, en què es va encarregar del tancament amb vitralls de motius heràldics dels arcs del pati gòtic de l’edifici consistorial.
Des del seu establiment per compte propi l’any 1887, va treballar per a grans personalitats de les arts i l’arquitectura en les construccions més importants del moment.
L’any 1890 es va associar amb l’arquitecte Jeroni F. Granell i Manresa i crearen l’empresa Antonio Rigalt y Cía., que es consolidà com un dels tallers més importants de la seva època tant a Catalunya com a Espanya, a l’altura de les millors empreses estrangeres.
Aquesta primera societat la conformaren Antoni Rigalt, que era el soci industrial i director artístic del taller; Jeroni F. Granell i Manresa, que en aquell moment encara no tenia el títol d’arquitecte; la seva mare, Josefa Manresa, i les seves germanes Teresa i Mercè, que foren les sòcies capitalistes. La seu social era el taller i domicili de Rigalt, al carrer de Bailèn de Barcelona.
Entre els anys 1890 i 1903 fou una època de grans produccions religioses. Van construir vitralls per a diferents esglésies i catedrals de tot Espanya, com els de la catedral de Barcelona (1892), l’església parroquial de Santa Maria de Cervera (1895), la catedral d’Almeria (1895), la catedral d’El Burgo de Osma, a la província de Sòria (1896), l’absis de la catedral de Palència (1901-1911) i l’església de Santa Maria de Montealegre de Barcelona (1899). També van elaborar els vitralls del Col·legi de les Dominiques de la Presentació (1889) i el Col·legi de Sant Ignasi de la Companyia de Jesús a Sarrià (1893-1896), tots dos a Barcelona, o els vitralls destinats a ornamentar la capella del Sagrat Cor de la basílica del Voto Nacional de Quito (Equador, 1892-1909).
En aquests anys, Antoni Rigalt s’encarregà tant d’obres de nova construcció com de la restauració de vitralls. Una de les seves restauracions més destacades, per la qual va obtenir grans elogis a l’època, va ser la dels vitralls de la catedral de León, seguint les directrius de l’arquitecte Juan Bautista Lázaro.
Va ser un període en què Rigalt també va rebre importants encàrrecs per a edificis institucionals, com ara les obres que va construir per a l’edifici de la Diputació de Biscaia (1899) seguint el dibuix del pintor Anselmo Guinea, o la lluerna del Palau de Justícia de Barcelona (1886-1911). Així mateix, va rebre encàrrecs importants de rellevants famílies burgeses catalanes, com el de la casa de Josep Peypoch, les cases d’Alexandre i Isidra Pons i Serra (1890-1891) o la casa de Josep Portabella (1895-1896). En aquests anys, en els vitralls per a edificis particulars predominava la temàtica figurativa inspirada en els models renaixentistes del nord d’Europa, a diferència dels vitralls religiosos, en què predominaven les figures d’estètica neogòtica. Més endavant aparegueren noves temàtiques, com ara els motius inspirats en els dissenys japonistes, com els que ornamenten el Palau Montaner de Barcelona (1885-1893).
Al llarg dels anys, el taller dirigit per Antoni Rigalt va participar en nombroses exposicions nacionals i internacionals amb obres per les quals va ser guardonat amb diverses distincions.
L’any 1903, es creà una nova societat, Rigalt, Granell & Cía., per a la construcció de vitralls. S’hi va incorporar un nou soci, Josep Bartomeu, cunyat de Granell, i en van desaparèixer els membres femenins. Antoni Rigalt continuà exercint el càrrec de director artístic, però la gerència passà a mans dels altres dos socis. Aquesta nova societat funcionà vint anys, entre el 1903 i el 1923, que fou el període d’esplendor del taller. És quan van rebre els encàrrecs més rellevants i quan van treballar amb els arquitectes i artistes més importants del moment, com ara Enric Sagnier, Rafael Masó, els germans Bonaventura i Joaquim Bassegoda o August Font i Carreras, entre d’altres. De tots, cal destacar les obres executades per a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, com ara la Casa Lleó Morera (1905), el Palau de la Música Catalana (1905-1908), l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (1902-1930), la Casa Navàs o l’Institut Pere Mata de Reus (1908).
Quan Antoni Rigalt va morir, el 1914, el seu fill Lluís es va fer càrrec de la direcció artística del taller.
