Va ser el crític d’art Raimon Casellas a inicis del segle XX qui recuperà i feu valer la figura de Joseph Bernard Flaugier. Reivindicà també el paper de pintors contemporanis que formaven part d’un període menystingut de la història de l’art català, com els germans Tramulles, Francesc Pla (el Vigatà) o Pere Pau Muntanya. En la línia de transmissió que va dibuixar Casellas unint mestres i deixebles partint d’Antoni Viladomat, Flaugier fou l’introductor més distingit dels preceptes estètics del Neoclassicisme. Fou la baula d’una cadena ininterrompuda, marcada per una inclinació comuna cap al classicisme, que conduïa la pintura catalana fins a les escoles modernes.
Posteriorment, estudiosos com Santiago Alcolea, Rafel Benet o Francesc Quílez, matisaren aquesta interpretació inicial tractant d’encaixar l’obra de Joseph Flaugier dins els corrents artístics a cavall dels segles XVIII i XIX; aleshores, tots coincidiren a qualificar d’eclèctica la producció pictòrica del provençal. La hibridació estètica, evident per la coexistència de distintes fórmules figuratives, es pot explicar mitjançant el context artístic en què el pintor va desenvolupar la seva darrera etapa formativa i l’activitat professional posterior. La Barcelona del darrer quart del segle XVIII i la primera dècada del segle XIX era un marc de confluència artístic condicionat, sobretot, per la inauguració de l’Escola Gratuïta de Dibuix l’any 1775 i l’existència d’un sector de la societat barcelonina sensible a les noves orientacions dels gustos i passatemps francesos. Integrat en aquest escenari, la plàstica de Flaugier va madurar en funció dels mitjans i les capacitats artístiques que ell posseïa. A més, Flaugier va acomodar el seu art a les exigències dels encàrrecs o comitents, un aspecte que de ben segur fou determinant si tenim en compte que Barcelona no era el principal epicentre artístic del regne ni tenia una acadèmia formal i reconeguda com sí que hi havia en altres ciutats.
Tot i les limitacions, el procés creatiu desplegat per Flaugier, fonamentat en l’estudi del dibuix i la repetició d’uns estereotips de figures properes a l’ideal de bellesa clàssica, evidencia una proposta artística que cercava, com a fi últim, assolir els preceptes neoclàssics. Així doncs, allò que podem percebre com a contradiccions en la trajectòria de Flaugier són, en realitat, els rastres de les temptatives d’un pintor que pretenia abandonar un llenguatge retardatari per assolir noves cotes, esforçant-se mitjançant la pràctica acadèmica del dibuix per refinar un llenguatge plàstic d’acord amb els nous ideals estètics. El llenguatge figuratiu eclèctic desplegat per Flaugier combinava elements de distintes naturaleses, com les fórmules heretades de les composicions religioses d’Antoni Viladomat, els ressons de la pintura francesa del Grand Siècle, l’ideari del classisme acadèmic propugnat per Johann Joachim Winckelmann i materialitzat per Anton Raphael Mengs, que buscava en els models de l’estatuària grega els ideals de bellesa, així com el ressò d’un nou llenguatge provinent de la França del tombant de segle.
Joseph Bernard Flaugier va néixer a Martigues, població de l’actual departament provençal de les Boques del Roine, el 10 de desembre de 1757. Orfe de pare i mare als onze anys, Flaugier s’inicià com aprenent al taller del seu oncle matern Joseph Blaÿ (1741-1795), un artífex que cobria les necessitats d’encàrrecs menors de les parròquies properes a Martigues i l’entorn de l’estany de Berra. El primer mestre de Flaugier va ser un pintor de recursos plàstics més aviat escassos que sustentava les seves composicions sota la crossa de les estampes del Barroc tardà i el classicisme acadèmic italià. L’any 1775 Flaugier apareix ja consignat al Llibre de matrícula de l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona. Es va traslladar a Catalunya a causa de les perspectives professionals que oferia la ciutat l’últim quart del segle XVIII, especialment afavorides pel creixement de la indústria i el comerç, així com per l’oportunitat de formar-se a l’escola emparada per la Reial Junta Particular de Comerç i, sobretot, l’assentament familiar de Pierre Flaugier, oncle patern del pintor, a Mataró (Maresme).
Durant la dècada del 1780, Flaugier va fer treballs principalment a les poblacions del Camp de Tarragona (Montblanc, Reus, Poblet i Tarragona). D’aquest període daten les grans decoracions de tema mitològic, com el sostre del saló noble de la Casa Castellarnau de Tarragona, on Flaugier va representar la Caiguda de Faetó (1784-1786), i la desapareguda pintura del sostre del saló noble de la Casa Miró de Reus, on va pintar La fugida de Prometeu auxiliat per Atenea després de robar el foc als déus de l’Olimp (c. 1789-1792; figura 1). A finals de l’any 1789, Flaugier es trobava al monestir de Poblet treballant en les pintures de la sagristia nova encarregades per l’abat Agustín Vázquez Varela (1722-1794): les dues grans teles, cremades l’any 1835, representaven el Martiri de sant Bernat d’Alzira i la Mare de Déu de la Misericòrdia emparant l’orde del Cister.
L’esclat de la Guerra Gran (1793-1795) entre el Govern francès de la Convenció i la Corona espanyola va coincidir amb el retorn de Flaugier a Barcelona. Els primers treballs a la ciutat van ser obres de tema religiós encarregades per obreries i confraries laiques com el Rapte de sant Ignasi (1794; figura 2) per a la sagristia de l’església de Betlem o els sis quadres del beat Josep Oriol encarregats pels obrers de Santa Maria del Pi l’any 1795. El 21 de març d’aquell mateix any va morir Joseph Blaÿ, el primer mestre de Flaugier, que no tenia descendents; Bläy va llegar una part dels seus béns a Joseph Flaugier i la seva germana Rosalia. La formalització de l’herència de Joseph Blaÿ va ser el motiu principal del viatge fet per Flaugier a Marsella i Martigues l’estiu del 1797. El bloqueig de la via terrestre provocat per la Guerra Gran fins a mitjans del 1795 i els perills d’emprendre un viatge marítim en el context de la guerra amb Anglaterra a partir de l’estiu del 1796, havien retardat el viatge del pintor. Finalment, el 8 de juny, Flaugier ja es trobava a Martigues i, un cop resoltes les gestions administratives del llegat, va tramitar el passaport necessari per desplaçar-se a través de França. Flaugier va prolongar la seva estada transpirinenca i va viatjar fins a París, on sojornà del 10 de juliol al 20 de setembre.
A París, Flaugier s’hostatjà a la cèntrica rue du Chantre, molt a prop del vell palau del Louvre i l’oratori de Saint-Honoré. La seva estada va coincidir amb la gran exposició de dibuixos provinents de la col·lecció reial celebrada a la Galerie d’Apollon del Musée Central des Arts, un esdeveniment artístic excepcional que va reunir més de quatre-cents dibuixos de grans mestres com Agostino i Annibale Carraci, Giulio Romano, Miquel Àngel, Rafael, Rubens, Le Brun, Le Seur o Poussin. Durant la seva estada a París, Flaugier va tenir l’oportunitat de contemplar multitud d’obres artístiques de primer ordre, unes obres que li suggeriren noves possibilitats figuratives i que li van servir per empeltar-se d’un nou impuls artístic.
L’arrencada del segle XIX —fins a l’esclat de la Guerra del Francès (1808-1814)— va ser el període de major consideració de la figura i l’art de Flaugier a Barcelona. D’una banda, el seu prestigi s’incrementà fruit de l’admiració que despertava la seva proposta artística materialitzada en encàrrecs realitzats per a destacats personatges o institucions barcelonines. Entre els comitents d’aquest període destaquen membres de la noblesa local (Alfarràs), rics fabricants i comerciants d’indianes (Rull), comunitats religioses (Paüls) o institucions públiques (Ajuntament de Barcelona). De l’altra, aquesta porció de temps coincideix també amb la mort de pintors que havien dominat el panorama pictòric barceloní o que estaven destinats a fer-ho, com Pau Muntanya Cantó (1802), Pere Pau Muntanya (1803) o Francesc Pla (1805). D’aquesta manera, per una suma de mèrits i oportunitats, Flaugier esdevingué una de les personalitats artístiques més destacades de la ciutat i, per a alguns, la figura principal en l’àmbit de la pintura. El baró de Maldà va descriure al seu dietari l’impacte que van causar les pintures de Flaugier realitzades l’any 1799 per al palau dels marquesos d’Alfarràs, un dels casals més luxosos d’aquell moment i que comptava amb les magnífiques pintures murals de Mariano Illa o els relleus de Manuel Oliver. Flaugier pintà a l’alcova la parella de quadres formada pel Crist camí del Calvari i La Mare de Déu dolorosa amb sant Joan i santa Maria Magdalena. El lloat Rapte de Prosèrpina, que feu al saló noble del casal, és una pintura carregada de sensualitat en què la nuesa de les deïtats olímpiques evoca el bell ideal clàssic.
Del març al setembre del 1801, Flaugier va pintar la seva obra més ambiciosa: els frescos de la cúpula i les petxines de l’església dels Paüls. A la cúpula, Flaugier va pintar una glòria celestial amb la Glorificació de sant Vicent de Paül, i a les petxines, quatre dels doctors de l’Església en grisalla (figura 3). El conjunt destaca per la varietat de les figures i la individualització dels personatges, un riquíssim mostrari de gestos i atributs iconogràfics que caracteritzen els sants, apòstols, patriarques, profetes, fundadors d’ordes religiosos i altres figures celestials. L’impagament de l’obra va provocar que l’any 1803 Flaugier interposés un plet contra Tomàs Sellarrach, qui encarregà en primera instància la decoració, i la Congregació de la Missió de Barcelona. El litigi s’allargà més enllà de la mort del pintor i, finalment, l’any 1840 es va rescabalar els seus descendents d’una part del cost.
L’agost del 1802, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar a Flaugier els retrats dels monarques Carles IV i Maria Lluïsa de Parma. Aquestes pintures havien de presidir la façana del consistori durant la visita reial a la ciutat amb motiu de la celebració del doble casament dels fills dels monarques espanyols, Ferran i Maria Lluïsa, amb els seus cosins italians, Maria Antònia i Francesc Genaro, respectivament. Els retrats reials es consideraven perduts fins que l’any 2014 va sortir a subhasta el Retrat de Maria Lluïsa de Parma (1802). Flaugier va representar la reina vestida a la moda Imperi i la fesomia de la retratada evoca un dels models pintats per Francisco de Goya (1799) àmpliament difós per mitjà de l’estampa. L’any 1807, Flaugier va pintar diferents treballs relacionats amb les festes de beatificació de Josep Oriol celebrades a Barcelona del 6 al 23 de juny. Entre aquests encàrrecs destaquen el Retrat del beat Josep Oriol (1807), situat al carrer de Petritxol dins d’una arquitectura efímera goticitzant, i el quadre del Miracle de sant Josep Oriol guarint el ferrer Pere Cristóbal (1807), col·locat en una cantonada del carrer de Regomir.
L’esclat de la Guerra del Francès l’any 1808 i l’ocupació ininterrompuda de Barcelona per part dels exèrcits napoleònics va suposar un episodi traumàtic que aturà en sec l’activitat artística. A finals del 1809, després de fugides, renúncies i suspensions de vocals i professors de l’Escola Gratuïta de Dibuix, els responsables del nou govern intrús nomenaren Flaugier director de Llotja. L’activitat del pintor al capdavant de la institució va estar condicionada pel tancament de les aules i l’absència dels professors nomenats. D’aquesta manera, el darrer tram de l’activitat artística de Flaugier està inevitablement condicionat per la guerra i la situació que es vivia a Barcelona, una ciutat empobrida i que es despoblava any rere any. El context i l’encaix de Flaugier en l’organigrama de la nova administració local van limitar el tipus de treballs que feu a encàrrecs oficials i obres encomanades per personalitats del nou govern. Per aquest motiu no és gens estrany que les dues pintures més significatives que va realitzar el pintor durant la Guerra del Francès siguin el Retrat del rei Josep I (1808-1809; figura 4), pintat a partir d’una làmina francesa i destinat a presidir l’Audiència de Barcelona, i la Batalla de Molins de Rei (1809; figura 5), encarregada pel general Joseph Chabran, governador militar de Catalunya.
La requisa de quadres dels convents barcelonins, destinada a millorar i ampliar la pinacoteca de Llotja, va ser l’episodi més destacat que va protagonitzar el pintor durant el seu període al capdavant de l’escola. El felipó Raimundo Ferrer, testimoni directe de l’espoli a l’oratori de Sant Felip Neri, va recollir la notícia a la seva crònica. Les requises en esglésies i convents barcelonins continuaren fins als darrers mesos de vida del pintor. Una de les últimes adquisicions va ser el cicle de la Vida de sant Francesc, d’Antoni Viladomat, provinent del convent de framenors situat al capdavall de la Rambla.
El cicle de sis pintures amb episodis de la vida de santa Eulàlia pintat per Flaugier que Raimon Casellas va poder veure l’any 1898 a la Col·lecció Carreras del Palau de la Virreina es conserva al fons del Museu d’Història de Barcelona, on va ingressar per mitjà d’una donació l’any 2019. Es desconeix la datació d’aquest magnífic conjunt dedicat a la compatrona de Barcelona: malgrat que el tema de les pintures suggereix una execució anterior al conflicte, podria ser un encàrrec tardà pintat durant l’ocupació napoleònica de Barcelona. Pertanyen al darrer tram de l’activitat artística de Flaugier un conjunt de pintures i dibuixos que s’inscriuen dins del gènere costumista. Es tracta d’obres protagonitzades per personatges populars, com Al·legoria de l’amor (c. 1808-1812) o Escena de dansa espanyola (1808-1812), i que situen el pintor altre cop al capdavant de la introducció de nous temes en el panorama pictòric català. Aquestes obres formen part de la mateixa tradició d’obres anteriors, però d’artistes espanyols, que s’inicià durant la dècada del 1770 amb la publicació de Colección de trajes de España tanto antiguos como modernos (1777), de Juan de la Cruz Cano, i que continuà amb els cartons per a tapissos realitzats per Goya o José del Castillo, entre d’altres, fins a arribar a la sèrie d’estampes «Seguidillas boleras» (c. 1790), de Marcos Téllez. Més enllà de Flaugier, aquestes escenes costumistes tingueren la seva continuació immediata en l’àmbit català en la figura de Salvador Mayol (1775-1834), el pintor que probablement millor va saber empeltar-se del caràcter i la sensibilitat desplegada per Flaugier.
La situació familiar de Flaugier va fer un gir inesperat els darrers anys de la seva vida: el 27 de febrer de 1810, el pintor es va casar amb la seva cosina Manuela, filla de Pierre Flaugier i Maria Lacosta. Tres mesos després, el 18 maig de 1810, va ser batejada a la catedral Lluïsa Flaugier, la primera filla del matrimoni, que va morir prematurament. La parella va tenir un segon fill l’any 1812, a qui anomenaren Joseph. Flaugier va morir el 2 de gener de 1813 al seu domicili del carrer de n’Arai. En primera instància, va ser enterrat al cementiri de l’antic convent de Santa Maria de Jesús, dels franciscans observants, situat extramurs. Però, el 19 de setembre d’aquell any, les tropes franceses van saquejar el cementiri de Jesús; els soldats van obrir les tombes per inhumar les despulles dels difunts i robar els objectes de valor. Raimundo Ferrer explica a la seva crònica que després d’aquest episodi alguns familiars van decidir traslladar les despulles dels seus difunts a altres cementiris més protegits. Manuela Flaugier traslladà llavors el cos del pintor al cementiri del convent dels Josepets de Gràcia.
Pintura mural
Caiguda de Faetó i episodis mitològics (1784-1786), tremp sobre mur (Casa Castellarnau, Tarragona); Episodis de la història de Prometeu, de l’antiga Casa Miró de Reus (c. 1789-1792), tremp sobre mur i oli sobre tela (desapareguts); Glorificació de sant Vicent de Paül i quatre doctors de l’Església (1801), pintura al fresc (església de Sant Pere Nolasc, Barcelona).
Pintura de cavallet
El judici de Paris (c. 1789), oli sobre tela (Saló Carles III de l’Ajuntament de Barcelona, cedida pel Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); El rapte d’Helena (c. 1789), oli sobre tela (MNAC); L’incendi de Troia (c. 1789), oli sobre tela (MNAC); Martiri de sant Bernat d’Alzira per a la sagristia nova del monestir de Santa Maria de Poblet (1789-1790), oli sobre tela (destruïda); Mare de Déu de la Misericòrdia emparant l’orde del Cister per a la sagristia nova del monestir de Santa Maria de Poblet (1789-1790), oli sobre tela (destruïda); Anunciació (1790-1795), oli sobre tela (MNAC); El naixement de la Mare de Déu (1790-1795), oli sobre tela (MNAC); Les esposalles de la Mare de Déu (1790-1795), oli sobre tela (MNAC); Sant Josep Oriol (1794-1795), oli sobre tela (Museu Diocesà de Santa Maria d’Eivissa i Formentera); Retrat d’Eustaquio de Azara y de Perera (1794-1797), oli sobre tela (Museu d’Història de Barcelona [MUHBA]); Autoretrat (1795-1800), oli sobre tela (MUHBA); Mare de Déu llegint (1795-1805), oli sobre tela (Museu Episcopal de Vic); Crist camí del Calvari (1799), oli sobre tela (localització desconeguda); La Mare de Déu dolorosa amb sant Joan i santa Maria Magdalena (1799), oli sobre tela (localització desconeguda); Rapte de Prosèrpina (1799), oli sobre tela (col·lecció particular); El sacrifici d’Isaac (1800-1805), oli sobre tela (col·lecció particular); Judith i Holofernes (1800-1805), oli sobre tela (Castres, Museu Goya); Samsó i Dalila (1800-1805), oli sobre tela (col·lecció particular); Susanna i els vells (1800-1805), oli sobre tela (col·lecció particular); Els amors de Rinaldo i Armida (1800-1808), oli sobre tela (Barcelona, Gothsland Galeria d’Art); Erminia entre els pastors (1800-1808), oli sobre tela (col·lecció particular); Erminia retroba a Tancredo ferit (c. 1800-1808), oli sobre tela (col·lecció particular); Rinaldo evita el suïcidi d’Armida (1800-1808), oli sobre tela (Barcelona, Gothsland Galeria d’Art); Al·legoria de la Pau de Basilea (1802), oli sobre tela (Madrid, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando); Jesús al Calvari (1807-1808), oli sobre tela (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi [RACBASJ]); Naixement del Nen Jesús (1807), oli sobre tela (RACBASJ); Retrat del rei Josep I (1808-1809), oli sobre tela (MNAC); Crucifixió de santa Eulàlia (1808-1812), oli sobre tela (MUHBA); Flagel·lació de santa Eulàlia (1808-1812), oli sobre tela (MUHBA); Martiri de santa Eulàlia (1808-1812), oli sobre tela (MUHBA); Santa Eulàlia amb els seus pares (1808-1812), oli sobre tela (MUHBA); Santa Eulàlia conduïda al martiri i miracle de la neu (1808-1812), oli sobre tela (MUHBA); Santa Eulàlia davant del cònsol Dacià (1808-1812), oli sobre tela (MUHBA); Al·legoria de l’amor (c. 1808-1812), oli sobre tela (Barcelona, Artur Ramon Art); Escena de dansa espanyola (1808-1812), oli sobre tela (Barcelona, Artur Ramon Art); Batalla de Molins de Rei. Episodi de Sant Vicenç dels Horts (1809), oli sobre tela (Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, cedida pel MUHBA).
Dibuixos
El Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC conserva més de cent cinquanta dibuixos de Joseph Bernard Flaugier.
