Francesc Tramullas va néixer el 1720 a Perpinyà, ciutat on el seu pare, el pintor Bru Tramullas (ant. 1704 - 1730), residia temporalment. Pintor, gravador i escenògraf, Francesc Tramullas va treballar sobretot a Catalunya, especialment a Barcelona, i, malgrat la seva prompta mort, la seva trajectòria es caracteritzà per una gran varietat i riquesa de projectes.
La seva formació artística es va iniciar sota el guiatge del seu pare i va prosseguir a l’obrador del consolidat pintor Antoni Viladomat (1678-1755), on, juntament amb el seu germà, Manuel Tramullas (1715-1791), va progressar tècnicament. Punt de trobada per a amateurs i pintors, el taller de Viladomat va suposar per a Francesc el primer contacte amb el context artístic de la ciutat, i és molt plausible que ambdós germans col·laboressin en els grans cicles que Antoni Viladomat va pintar durant la primera meitat del segle XVIII, com podrien ser la decoració de la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró (1708-1755), la sèrie sobre la vida de sant Bru de la cartoixa de Montalegre (1731-1748) i el grup de pintures per a l’església de Sant Salvador a Breda (1740-1747).
Els seus inicis són poc clars i, al marge de possibles suposicions, sabem que el 1745, a l’edat de vint-i-cinc anys, Francesc Tramullas va obtenir la llicència de pintor, la qual l’habilitava per exercir l’ofici, sense disposar, però, de deixebles. És molt probable que el control sobre l’activitat artística de la ciutat per part del Col·legi de Pintors acabés propiciant que aquell any Francesc marxés a Madrid. En aquell moment, a imatge i semblança d’altres acadèmies europees, a Madrid s’estava forjant la primera institució artística oficial del país, la futura Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (RABASF).
Així, entre el 1745 i el 1748, el pintor va deixar Barcelona per traslladar-se a Madrid i a París. Aquestes experiències van consolidar, indubtablement, la seva formació artística i van permetre a Francesc conèixer en persona el funcionament de la Junta Preparatoria de Madrid i l’Académie Royale de Peinture et de Sculpture de París, dues institucions que superaven el model gremial establert fins aleshores. Aquests anys degueren servir de gran estímul en la recerca de nous llenguatges i l’establiment de contactes per tal de determinar l’estil, el pensament i la trajectòria de l’artista. Tanmateix, pel que fa a la seva producció artística durant aquestes estades, només tenim notícia dels llenços que va pintar per a la capella de la misericòrdia de l’Hospici de Sant Joan de Perpinyà (desapareguts).
El seu retorn a la Ciutat Comtal no devia passar desapercebut, ja que va ser un dels pocs artistes que va sojornar fora de Catalunya quan encara no hi havia una institució de referència que promogués el viatge formatiu mitjançant concursos i les despeses anaven a càrrec dels mateixos interessats. Les discrepàncies amb el gremi de pintors es van posar de manifest el 1747, quan Francesc, juntament amb el seu germà Manuel, van fundar l’Escola de Nobles Arts, acadèmia en què els estudiants podien dibuixar la figura humana amb models en viu.
Els principis d’aquesta escola entraven en contradicció amb les bases del Col·legi de Pintors i, com a director, tenia l’escultor Pere Costa (1693-1761), aleshores l’únic acadèmic de l’Academia Real de Bellas Artes de San Fernando. Entre els professors de l’acadèmia hi havia Manuel i Francesc Tramullas, els quals van dirigir els estudis de pintura; Carles Grau (1714-1798) i Pere Costa es van encarregar dels d’escultura; Ignasi Valls (c. 1704 - post. 1764) es va ocupar dels de gravat, i Ramon Esplugas (1700-1771) i Josep Martí i Amat (1705-1762) van estar al capdavant dels d’arquitectura. Amb el suport de diletants com el comte d’Aranda, el marquès de Sarrià i el marquès de Villafranca, i sota la presidència de Luis Álvarez Navas, sembla que l’acadèmia va arribar a reunir uns trenta-cinc alumnes i va mantenir la seva activitat aproximadament fins al 1764, abans de la fundació de l’Escola Gratuïta de Dibuix (1775).
L’interès per una pràctica artística fora dels cànons del gremi de pintors s’evidencia el 1761, quan Francesc va ser nomenat acadèmic de mèrit i director honorari per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Per a l’ocasió, el pintor va presentar Al·legoria de la infància de l’Acadèmia de Tres Nobles Arts de Barcelona (1761; figura 1), quadre conservat al museu de la RABASF i que, juntament amb un dels pocs gravats conservats de Francesc, Al·legoria de les nobles arts (1745-1761), fa al·lusió a les diverses peticions per establir una acadèmia a Barcelona.
Precisament, a mitjans del segle XVIII, l’activitat del pintor va començar a esdevenir prolífica i els encàrrecs que va dur a terme van consolidar la seva personalitat en el context artístic català. Entre el 1750 i el 1754 va dissenyar les escenografies per al Teatre Principal de la ciutat. Va ser durant aquesta dècada quan es documenta l’entrada al seu obrador de Josep Estruch (1754), Salvador Fulquet (1756) i Joan Roca (1757), els quals van formalitzar la seva condició el 1758, juntament amb Josep Casafont, Joan Casanovas i Manuel Esplugues.
La seva faceta com a gravador correspon aproximadament a aquest període. Entre les poques obres firmades i datades, cal esmentar Mare de Déu de Montserrat (1753). Va ser al voltant del 1750-1765 quan va col·laborar amb altres gravadors actius, entre els quals hi ha Ignasi Valls, Benet Monfort i Francesc Boix (c. 1731 - post. 1806), alguns d’ells també presents en el projecte de l’Escola de Nobles Arts.
El principal traductor al burí dels seus gravats va ser l’artista valencià Pasqual Pere Moles (1741-1797), el qual es devia formar a l’obrador de Francesc els primers anys que es va establir a Barcelona, just abans de la seva partença a París. Del rellevant conjunt format per composicions de caràcter religiós i al·legòric, és d’especial interès l’àlbum commemoratiu de dibuixos i gravats de la Màscara Reial (1764), dedicat a l’entrada a Barcelona de Carles III i la reina Maria Amàlia de Saxònia el 1759. La sèrie de gravats fets per Moles i el gravador francès Defehrt (1723-1774) és de gran valor històric i artístic, ja que mostra les diverses comparses de temàtica mitològica que van donar la benvinguda als monarques i que es descriuen a la Relació històrica anònima del 1759. Aquest conjunt artístic és una de les sèries conservades més completes concebudes per Francesc; ens permet estudiar el traç del pintor en els dibuixos preparatius i ens endinsa en el llenguatge figuratiu que caracteritza gran part de la seva obra pictòrica.
Entre les obres més rellevants del seu catàleg, cal esmentar la Glòria de la capella del Sant Crist de la basílica de Santa Maria d’Igualada (1752; figura 2); Al·legoria de la infància de l’Acadèmia de Tres Nobles Arts de Barcelona (1761); els diversos quadres preservats a la catedral de Barcelona, entre els quals es troben Prendiment i martiri de sant Marc (1763; figura 3), Sant Marc escrivint l’Evangeli (1763; figura 4) i Martiri de sant Esteve (1763-1773; figura 5); la decoració de la capella de la Immaculada Concepció de la catedral de Tarragona (1764-1770), i el projecte de decoració de la residència de Francisco de Copons Prous (1770), que no s’ha conservat.
L’estudi del seu catàleg determina que l’estil de les primeres obres de Francesc té consonàncies amb el del seu mestre, Antoni Viladomat, com en el cas de Crist amb la creu camí del Calvari (1740-1745), conservat a l’Argentina, o la Maria Magdalena (1752-1753) de la capella del Sant Crist d’Igualada. Un altre punt en comú amb l’obra del mestre és la diversificació dels registres per mitjà de la gradació cromàtica. Amb aquest recurs, Francesc organitzava les diverses narracions de la composició i conferia dramatisme a les escenes amb l’ús del clarobscur. El domini del color i del dibuix van marcar l’obra de Francesc, ja que les figures resulten gràcils, de lineaments delicats i ulls petits, que evoquen la influència de l’estètica rococó, corrent que el pintor devia conèixer de primera mà durant la seva estada a França. Els dibuixos preparatius per a la Màscara Reial del 1764 són l’exemple de l’evolució estilística vers un llenguatge personal que evoca la pintura italiana barroca de Jacopo Amigoni (1682-1752) o de François Lemoine (1688-1737) sense, però, fer-ne una citació directa.
Tècnicament, Francesc va demostrar ser un hàbil dibuixant i pintor, ja que utilitzava una pinzellada discreta, únicament visible en elements decoratius o secundaris, com les vestidures i les joies. L’aplicació del color concedia volum a les figures, però també temps, i les dotava d’un caràcter expressiu i complementari a la narració. Les seves obres resulten singulars pels tons vermellosos i freds i per l’aplicació de punts de llum sobre les escenes principals.
Mentre l’activitat del pintor va quedar en gran part testimoniada en la documentació de l’època i, fins i tot, a vegades trobem la seva signatura als gravats que formen part del seu catàleg («Franco Tramullas», «Francs.Tramullas Delint», «Frans Tramullas inv.», «F.Tramullas delt» o «Franciscus Tramullas Fecit»), la seva biografia és encara parcialment coneguda. Francesc Tramullas va morir imprevistament el 1773, a l’edat de cinquanta-sis anys, i fou enterrat al convent de Sant Francesc de Barcelona.
