Pasqual Pere Moles Corones fou, sens dubte, el gran renovador del gravat calcogràfic català a partir de la segona meitat del Set-cents. Tanmateix, i com a primer director de l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona, impulsà la modernitat artística del seu temps perquè va desenvolupar una notable tasca de formació associada a la reforma il·lustrada i a l’ideari acadèmic. Àdhuc, cal destacar el seu mestratge a una generació de gravadors de gran vàlua, entre els quals destacà Blai Ametller Rotllan (1768-1841).
Tot i haver gaudit d’un reconegut prestigi entre els seus contemporanis va caure, com tants altres, en el més trist oblit històric. No obstant això, i gràcies a una excel·lent troballa documental, vam poder recuperar el fil de la seva vida i obra, alhora que se’n va restituir la vàlua. Es tracta d’un important inventari post mortem dels seus béns, molt ric en referències de tota mena al llarg de més d’un centenar de folis. La transcripció i l’estudi posteriors d’aquest document formà part de la nostra tesi de llicenciatura, guardonada per l’Institut d’Estudis Catalans (amb el Premi Puig i Cadafalch 1986) i publicada el 1990 per la Biblioteca de Catalunya.
Pasqual Pere fou el quart i darrer fill del llibreter Salvador Moles i de Teresa Corones, una família modesta establerta a la capital de València. Va néixer el 23 d’octubre de 1741 i l’endemà fou batejat pel vicari de la parròquia de Sant Martí amb els noms de Pasqual Pere Visent Salvador. Ben segur, la professió paterna degué afavorir les relacions amb l’àmbit cultural de la ciutat, motiu pel qual als deu anys el trobem inserit en l’aprenentatge artístic, mentre que els dos germans nois van seguir el camí de la religió, probablement sota la protecció del seu oncle patern, el prevere Francesc Moles (?-1767), de qui Pasqual Pere heretà l’únic patrimoni familiar. El germà gran, Joaquim (1730-1805), es decantà per les lletres, i el segon, Joan-Baptista (?-1787), s’aficionà a les belles arts i en reuní una col·lecció selecta, algunes peces de la qual llegà al nostre artista.
Cap al 1751, Pasqual Pere Moles inicià l’aprenentatge de dibuix i pintura a València amb Josep Vergara Gimeno (1726-1799). El seu caràcter inquiet el portà a Sogorb (Alta Palància), on fins al 1753 continuà formant-se sota el mestratge de Josep Camaron Bonanat (1731-1803). De retorn a València va començar a interessar-se pel gravat i va obrir pel seu compte algunes làmines al burí i a l’aiguafort.
Val a dir que Josep Vergara fou un dels impulsors de la Real Academia de las Tres Bellas Artes, Pintura, Escultura y Arquitectura de Santa Bárbara, fundada el 17 de gener de 1753 (futura Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles). Entre el seu professorat primigeni hi figuraren, com a acadèmics de mèrit, Vergara i Camaron. Malgrat això, quan Moles hi ingressà com a alumne optà per continuar formant-se en la seva darrera inclinació artística i, fins al 1758, es mantingué sota la direcció del gravador Vicente Galcerán Alapont (1726-1788), amb qui realitzarà diverses calcografies basades en dibuixos dels seus anteriors mestres.
Amb visió de futur, Moles decidí traslladar-se a Barcelona en un moment en què la ciutat, tant en l’àmbit econòmic com cultural, estava en plena ebullició. D’altra banda, la proximitat amb França, país que segurament ja aspirava a visitar —atret per la fama dels seus gravadors—, degué ser una motivació decisiva. Entre el 1759 i el 1762 continuarà els estudis a l’acadèmia dels germans Manuel i Francesc Tramullas i, més concretament, seguirà les directrius de Francesc (1720-1773), amb qui col·laborarà fins al 1766, moment en què, gràcies a una pensió de la Real Junta Particular de Comercio de Barcelona, podrà marxar a París (França) a perfeccionar els seus coneixements. Això sí, es comprometé a tornar i a «establecerse en esta Ciudad y en ella enseñar el arte del gravado, â quantos Discípulos tuviere bien la Junta destinarle para perpetuhisar tan noble arte». És a dir, en contraure aquest compromís, renuncià a la llibertat d’acció i vinculà el seu futur professional a les disposicions de la Junta.
Reeixirà d’establir-se a la capital francesa amb una pensió de tres anys, que aconseguirà allargar fins a vuit (del 1766 al 1774). Durant aquest període clourà la seva formació i ho farà, en un primer moment, perfeccionant el dibuix amb Noël Hallé (1711-1781), qui l’introduí en els àmbits socials i acadèmics de la ciutat, tal com ho testimonia el delicat dibuix del 1769 basat en una obra d’aquest artista, Le doux repos (c. 1748). Moles el va regalar i dedicar a Manuela Pignatelly Gonzaga, filla del comte de Fuentes, ambaixador d’Espanya a París del 1764 al 1773, i esposa de Juan Pablo de Aragón, duc de Villahermosa, un dels aristòcrates més rics i influents del moment. La dedicatòria de l’obra és prou explícita en aquest sentit (figura 1). No obstant això, el seu principal objectiu l’assolí exercitant el gravat amb Nicolas-Gabriel Dupuis (1698-1771) i, a la mort d’aquest, amb Charles-Nicolas Cochin (1715-1790), que eren dos artistes de prestigi. Amb ells adquirí el coneixement de la tècnica del gravat de traducció i plasmà sobre el metall cèlebres pintures d’autors i tendències diverses. Així, conformà un eclèctic reguitzell d’obres que van des del classicisme romà de Guido Reni (1575-1642) i l’academicisme de Carle van Loo (1705-1765) fins a l’exotisme oriental —tan de moda aleshores— de François Boucher (1703-1770) o el gust sensible i emotiu, paral·lel a novel·la sentimental de l’època, de Jean-Baptiste Greuze (1725-1805). En definitiva, un rellevant catàleg productiu que acabà proporcionant-li nova clientela, a més d’interessants ofertes d’altres països, com Suïssa, per passar-hi a gravar importants col·leccions de pintura. Malauradament, però, no va poder acceptar aquests oferiments a causa del compromís adquirit amb la Junta de Comerç de Barcelona.
Són evidents les seves qualitats de sociabilitat i de sagacitat per a les relacions socials, com ho mostren les peces a les quals va tenir accés per dibuixar i gravar, així com les persones que retratà del natural o a les que dedicà estampes. Els resultats fan pensar que aprofità al màxim l’oportunitat rebuda. Talment ho corroboren el seu ingrés com a membre de la Royal Académie Française, el 29 de gener de 1774, i el títol de gravador de cambra del rei de França.
La dignitat acadèmica s’havia convertit en una fita comuna per a tots els artistes i, lògicament, en una fita per a Pasqual Pere Moles. Aquesta titulació comportava la concessió del privilegi de noblesa personal amb immunitats, prerrogatives i exempcions, dret a portar espasa i a exercir lliurement el seu art sense pertànyer a cap gremi. Així, ja l’any 1765, quan era gravador oficial de la Reial Junta de Comerç de Catalunya, presentà a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando les tres làmines d’encapçalament que havia gravat per a la Màscara Reial dedicada a Carles III, amb les quals només aconseguí la nominació de membre supernumerari (figura 2). Haurà d’esperar fins al 1769 per obtenir el primer grau d’acadèmic de mèrit per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, i l’any següent ho aconseguirà, també, a la de San Fernando.
Considerem les obres de l’etapa parisenca no només com les de millor qualitat, sinó també les de major envergadura. El nivell tècnic l’assolí plenament. Hàbil dibuixant, expert amb l’aiguafort i amb un gran domini del burí, aconseguí donar a algunes de les seves làmines uns acabats gairebé perfectes. Els ombreigs violents i les delicades gradacions tonals de negres i grisos, les perspectives, les diverses textures dels materials, les carnacions… ho resol tot magníficament amb el simple i, alhora, difícil contrast de la llum i l’ombra, del blanc i del negre. Els diferents solcs a les làmines es creuen, s’ajunten o se separen amb una gran precisió, o bé es dilueixen de tal manera que s’acaben convertint en petites insinuacions resoltes amb subtils tocs de burí. És, en conjunt, una manera de fer clarament deutora de l’escola francesa, la influència de la qual es tornarà a reflectir en els seus deixebles.
Amb aquests antecedents és realment frustrant el panorama que ens ofereix la tercera i darrera etapa de la producció artística de Pasqual Pere Moles. Fou un gravador que havia triomfat i evidenciat amb escreix la seva vàlua traduint autors i obres importants. S’atreví a obrir làmines de creació pròpia, com ho ratifica l’extraordinària qualitat del Retrat de Fernando Silva Álvarez de Toledo, XII duc d’Alba (figura 3), i aconseguí un exquisit lluïment tècnic amb el Retrat del conseller d’estat Jean Baptiste François, comte de La Michodière (figura 4), segons l’original de Joseph Siffred Duplessis (1725-1802), ambdues del 1772 i veritables joies del nostre gravat. En aquest sentit, no podem deixar de citar del 1774 la magnífica La caça del cocodril (figura 5), segons una pintura del ja esmentat François Boucher. Fou la darrera làmina de Moles a París com a pensionat de la Junta de Comerç, entitat a qui la dedicà. Fent un símil amb l’àmbit universitari, considerem aquesta peça com la seva tesi doctoral. És trist observar com, a partir del seu retorn a Barcelona i a causa del compromís establert amb la Junta, les tasques requerides com a primer director de l’Escola Gratuïta de Dibuix li manllevaren temps de dedicació a la seva primera professió i el confinaren a la simple traducció d’obres d’autors poc reeixits amb les quals difícilment es podia lluir. La documentació ens proporciona les reiterades queixes de Moles en aquest sentit, totes adreçades als membres de la Junta. Tornà a manifestar aquest descontentament quan, amb motiu del trasllat de l’Escola a les noves sales de l’edifici de Llotja el gener del 1787, proposà decorar les parets de les noves dependències amb una exposició permanent de les obres realitzades pels professors, tal com acostumaven a fer les acadèmies. És molt significativa la relació de les que ell podia oferir: «...seis de las que hizo en París mientras la Junta lo tubo allí, y una de las muy pocas q. le han permitido dar â luz las tareas â q. la Junta le tiene destinado de doze años â esta parte». Creiem que fa referència al gravat titulat Naixement de Jesús i adoració dels pastors (figura 6), que feu segons una composició de Pere Pau Muntanya (1749-1803) de la «Vera efigies de la Imagen del Divino Niño Jesús» venerada al convent dels franciscans de Barcelona. Ens ho fa pensar el fet que figuri a l’inventari dels seus béns que guarneixen les parets de les seves habitacions, semblantment a les estampes que ell més apreciava, la major part de l’etapa de París.
D’altra banda, és comprensible que la Junta, satisfeta dels mèrits acumulats pel seu pensionat, li hagués confiat la direcció de l’Escola. Tan bon punt ocupà el nou càrrec el 1775, Pasqual Pere Moles sol·licità al monarca espanyol els títols i els honors de gravador del rei, tal com ho havia aconseguit a França. La corona va demanar un informe a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando per conèixer l’opinió dels seus dirigents, el qual va ser negatiu, ja que valoraven més dignes els serveis dedicats a l’ensenyament dels joves a l’Acadèmia que tot l’esforç fet per un particular a fi d’obtenir el seu progrés personal. Afortunadament, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles fou més equànime amb el seu compatriota i no dubtà a fer un reconeixement públic dels seus mèrits nomenant-lo director honorari. Així mateix, fou membre de l’Acadèmia de Tolosa, des del 1779, i soci de mèrit de les reials societats de Jaca (Osca, Aragó) i Saragossa (Aragó).
A l’Escola es va fer càrrec dels aspectes de gestió i administració de la institució: el proveïment de material; el control de despeses diverses i de les destinades a festes, monuments efímers i decoració de l’edifici de Llotja; el seguiment de les oposicions a pensions; la distribució de premis i certificats d’assistència; el control d’incidències entre deixebles o trifulgues amb el professorat, entre molts altres afers vinculats a la direcció. Si hi sumem les hores dedicades a la formació dels alumnes a l’aula i a la correcció dels treballs, ens podem fer una lleugera idea del poc temps de què podia disposar per dedicar-se a la seva veritable professió, la qual cosa li privava, també, de rescabalar de l’escàs sou que percebia de la Junta. Únicament el compensava, en certa manera, el fet de no haver de pagar lloguer per l’habitatge.
Quan va tornar de París, no tenia diners. Tres anys després signà capitulacions matrimonials amb una jove de Vic (Osona) a qui triplicava l’edat i a qui només pogué aportar el sou i la categoria social com a director de l’Escola. Engendraren tres fills, dues noies i un noi. Amb el pas dels anys, el seu estat d’ànim s’anà deteriorant. Sensible com era, a la decepció de veure estroncada la seva trajectòria com a gravador i als mòdics ingressos percebuts, s’hi afegiren diferents problemes relacionats amb gestions i personal de l’Escola. Tot plegat, després d’anar reclamant a la Junta una solució econòmica per a la família en cas de faltar ell, pocs mesos després d’obtenir-ne una garantia decidí posar fi a la seva vida llençant-se al buit des d’una de les finestres del pati de Llotja en hores de classe. Aquest fet trasbalsà la societat de l’època.
Amb tot, cal valorar molt positivament la labor portada a terme per Pasqual Pere Moles a la primera Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona, així com la seva implicació amb l’ideari, sobretot per la repercussió que tingué en la història posterior de la nostra cultura artística. Durant la seva estada a París s’havia integrat plenament en els cercles il·lustrats, dotat d’una considerable biblioteca que procurà anar enriquint, alhora que s’imbuí dels postulats acadèmics. Tota aquesta metodologia la plasmà en la redacció dels estatuts fundacionals de l’Escola. La seva direcció fou vehiculada cap al funcionament acadèmic i, en aquest sentit, s’ocupà de cercar les relacions oportunes amb les institucions acadèmiques, així com d’incrementar una selecta col·lecció d’obres d’art com a model per a l’alumnat. Malgrat els anteriors i frustrats intents dels artistes locals per fundar una acadèmia a Barcelona, des del seu inici conduí l’Escola Gratuïta de Dibuix pels mateixos paràmetres d’aquests tipus d’institucions. És a dir, amb la seva actuació Pasqual Pere Moles gestà el nucli acadèmic i institucional que acabaria heretant l’actual Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, establerta a Ciutat Comtal a partir del 1850 (primer amb el nom de Academia Provincial de Bellas Artes).
