Manuel Tramullas va néixer a Barcelona el dia de Nadal del 1715. Fill gran del també artista Bru Tramullas (ant. 1704 - 1730), Manuel va dur a terme projectes com a pintor i escenògraf en territori català, on va esdevenir un dels pintors més destacats del període.
Els primers anys de formació els va passar segurament sota la protecció del seu pare, que va ensenyar l’ofici a Manuel i al seu germà petit Francesc (1720-1773) fins al seu traspàs. Probablement, ambdós germans van continuar el seu aprenentatge a l’obrador del cèlebre Antoni Viladomat (1678-1755), un punt de trobada de nombrosos pintors i diletants, on, sota la guia d’un dels pintors més consolidats del moment, Manuel va progressar tècnicament. Així, doncs, malgrat la poca informació que conservem sobre els seus inicis, cal considerar la col·laboració dels germans Tramullas amb el seu mestre en la realització de grans cicles. De fet, és molt probable que, sota la direcció de Viladomat, Manuel participés en projectes d’especial envergadura durant la primera meitat del segle XVIII, com la decoració de la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró (1708-1755), la sèrie sobre la vida de sant Bru de la cartoixa de Montalegre (1731-1748) i el grup de pintures per a l’església de Sant Salvador a Breda (1740-1747).
El període que passà sota la protecció del mestre degué ser breu, però fonamental per a l’afirmació de la seva personalitat artística. Una de les primeres notícies documentals que fan referència a l’activitat del pintor data del 1742, any en què va sol·licitar al Col·legi de Pintors poder disposar de deixebles, tot i no tenir la mestria. El descontentament de Manuel amb relació al control que exercia el gremi sobre l’ofici es va posar de manifest en diverses ocasions al llarg de la seva trajectòria artística. Per tal de regularitzar la seva situació, el setembre del mateix any va fer la prova de llicència, acreditació que li permetia l’exercici de la pintura sense comptar, però, amb la col·laboració de cap aprenent.
L’inconformisme de Manuel es va fer sentir pocs anys després, quan entre el 1750 i el 1751 va ser multat per tenir com a deixebles Bonaventura Miraguelo (ant. 1750 - post. 1802) i Jaume Carreras (ant. 1749 - 1765). Manuel Tramullas va posar fi als inconvenients amb el gremi el 1754, quan va superar la prova de mestria acompanyat pel seu padrí, el pintor Francesc Vives (1695-1755). El seu obrador va créixer exponencialment aquests anys, ja que hi trobem documentats com a deixebles Josep Casas i Aixelà (? - post. 1815), Gabriel Duran (1749-1806), Francesc Pla (1743-1805) i Manuel Lacoma (ant. 1757 - 1814), que el 1758 van formalitzar novament la seva situació. Tot i les diferències amb el Col·legi de Pintors, Manuel hi va ocupar diferents rols administratius al llarg de la seva trajectòria, com ara el de cònsol segon el 1761 i el de clavari el 1765.
Manuel Tramullas va compaginar l’activitat a l’obrador amb les lliçons de pintura a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, projecte que va iniciar juntament amb el seu germà al voltant del 1747 amb l’objectiu d’establir una acadèmia a la ciutat per poder acompanyar amateurs i artistes en la seva formació artística. La iniciativa, que va presidir Pere Costa (1693-1761), acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, comptava amb Carles Grau (1714-1798) i el mateix Costa com a professors d’escultura, amb Ignasi Valls (c. 1704 - post. 1764) com a professor de gravat, Ramon Esplugas (1700-1771) i Josep Martí i Amat (1705-1762) com a encarregats de les classes d’arquitectura, i els germans Tramullas eren els encarregats de les lliçons de pintura.
Segons la documentació conservada, l’escola es va establir inicialment al carrer dels Vigatans, on Manuel Tramullas residia i tenia l’obrador, però més tard es va instal·lar a la plaça de la Boqueria, on el mateix pintor es va traslladar cap al 1785. Entre tots els col·laboradors del projecte, sembla que Manuel va tenir un paper cabdal com a professor de les classes de dibuix al nu, les quals devien començar a mitjan segle XVIII, abans, per tant, de la creació de l’Escola de Dibuix (1775). El pintor exerciria de professor de dibuix fins a la seva mort, l’any 1791.
El primer encàrrec de gran envergadura que va dur a terme Manuel Tramullas es documenta l’any 1747, quan va decorar la volta de l’església de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, on possiblement va rebre l’ajuda de Bonaventura Miraguelo i Jaume Carreras. Posteriorment, Manuel va treballar repetidament com a escenògraf al Teatre Principal de la ciutat. Trobem l’autor citat per primera vegada en el llibret d’òpera d’Arianna e Teseo (25 d’agost de 1754) i va ser l’autor de les escenografies de les temporades compreses entre el 1760 i el 1767. A més, la direcció del teatre va confiar a Manuel l’organització, l’administració i les construccions de les noves escenografies després de l’incendi que va cremar l’edifici el 1787.
En aquest sentit, són d’especial interès els dibuixos de tema costumista, teatral i religiós atribuïts a Manuel Tramullas, conservats al Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i provinents de la col·lecció de Raimon Casellas. Els estudis d’autors com Marià Carbonell i Bonaventura Bassegoda sobre aquest fons reconeixen la mà del pintor en alguns dibuixos a llapis i ploma, que són un dels pocs testimonis gràfics relacionats amb el seu catàleg.
La seva habilitat com a escenògraf també es va evidenciar en l’escenificació de celebracions de caràcter públic i oficial de la ciutat, com la decoració de la catedral de Barcelona amb motiu de les exèquies de la reina Maria Amàlia de Saxònia el 1761. El projecte, dissenyat per Manuel i Francesc Tramullas, va ser l’únic treball documentat en què van col·laborar directament ambdós germans. Nomenat pintor de la ciutat el 1784, Manuel també va ser l’autor dels ornaments del túmul de Carles III i va dissenyar el programa decoratiu que el 1789 va engalanar la ciutat durant la proclamació de Carles IV.
Al llarg de la seva trajectòria artística, Manuel va obtenir un reconeixement especial com a escenògraf, però també com a pintor de temàtica religiosa, retratista i decorador de residències privades. Entre les obres més importants pel seu valor històric, artístic i documental, cal citar les pintures del retaule del convent de trinitaris calçats de Barcelona (1762), la Presa del canonicat de Carles III (1770; figura 1) a la catedral de Barcelona —l’única pintura d’història del seu catàleg—, el Retrat del marquès de la Mina (1760-1764) i la decoració i els llenços de la capella de Nostra Senyora de l’Esperança de la basílica de Santa Maria del Mar (1772). A diferència del seu germà, van ser escasses les ocasions en què Manuel Tramullas feu pintures al fresc o va dur a terme dissenys que s’haguessin de traduir a gravat. Fins ara només es coneixen Al·legoria de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1756), Mare de Déu de Montserrat i sants. Vista de la ciutat des del mar (1756; figura 2) i el Túmul funerari del comte de Peralada (1756), on va col·laborar amb Ignasi Valls, Francesc Boix (c. 1731 - post. 1806) i Pasqual Pere Moles (1741-1797).
Tot i no conservar-se, un dels projectes més rellevants del seu catàleg va ser la decoració de la residència del duc de Sessa, al carrer Ample de Barcelona, duta a terme entre el 1776 i el 1778. Segurament l’envergadura d’aquest encàrrec va consolidar la fama del pintor en aquest tipus de gènere, si tenim en compte que el 1787 la família Mercader també el va contractar per encarregar-li diferents treballs decoratius per a la seva residència. També cal esmentar els retrats commemoratius en honor dels nous monarques que tant institucions com comitents privats van confiar al pintor. Malgrat la gran demanda d’aquest tipus d’obres, només conservem la parella de retrats de Carles III i Maria Amàlia de Saxònia del Museu d’Història de Girona (1760), el Retrat de Carles III del Saló Daurat del Palau de la Generalitat (1759) i el retrat homònim conservat a l’Espai Ermengol de la Seu d’Urgell (1759).
Tradicionalment, la historiografia ha associat l’estil de Manuel Tramullas al del seu mestre, Antoni Viladomat, amb qui sobretot en un primer període s’evidencien certs punts de contacte, particularment en els retrats i en les composicions organitzades mitjançant diversos registres cromàtics. En general, la seva pintura es caracteritza pel predomini del dibuix sobre el color i pels personatges amb ulls petits, rodons i de rictus marcat que el mateix artista va reutilitzar en diverses ocasions. A grans trets, el pintor utilitzava colors freds i poques variacions tonals, que conferien una certa imatge bidimensional als quadres. A diferència de Francesc Tramullas, Manuel evitava l’ús de clarobscurs i tractava amb un detall especial les carnacions dels personatges i els ornaments del vestuari. La majoria de les obres conservades presenten la seva firma —«Emanuel Tramulla Delin» o «EManl . Tramullas del.»—, que, en el cas dels retrats, forma part integrant de la composició, a manera d’inscripció entre els elements representats.
Manuel Tramullas va estar en actiu fins pràcticament un any abans de defallir i la seva última obra va ser la decoració del cambril i la Glòria de la capella de sant Narcís a l’església de Sant Fèlix de Girona (1790). A les seves últimes voluntats, Manuel va confiar el seu material artístic al deixeble i col·laborador Pere Bofill i al pintor Tomàs Solanes (ant. 1775 - 1809), marit de la seva primogènita Maria Francisca. Al llarg de la seva activitat artística també va establir una fàbrica de teixits de seda pintats, que possiblement devia prosseguir el seu fill Bru Tramullas, qui per un període va comerciar amb teixits.
