Barcelona (Barcelonès), 1-4-1830 - Barcelona (Barcelonès), 3-9-1919

Art del segle XIX  Art del segle XX  Escultura del segle XIX  Escultura del segle XX 

L’escultor Venanci Vallmitjana i Barbany ocupa un lloc destacat en la nostra història de l’art recent. Al costat del seu germà Agapit, se’l considera artífex del canvi de rumb que experimentà l’escultura catalana en el darrer terç del segle XIX. Els especialistes sovint presenten l’obra dels germans com l’alternativa a l’academicisme que havia imperat a Catalunya des de finals de l’època neoclàssica, i els assenyalen com a responsables de la introducció del naturalisme en la pràctica escultòrica del seu moment.

Molt probablement, Venanci Vallmitjana inicià els seus estudis reglats el curs 1847-1848 a l’antiga Escola de Nobles Arts, encara depenent de la Junta de Comerç. S’hi formà cinc anys, fins al curs 1852-1853, moment en el qual la docència estava ja supervisada per l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona, posada en funcionament el 1849. Es matriculà als estudis d’escultura dictats per Damià Campeny i Estrany (1771-1855), però també a assignatures teòriques complementàries, com ara Teoria i història de les belles arts, impartida per Pau Milà i Fontanals (1810-1883), i Anatomia, en què el professor era el metge i col·leccionista de gravats Jeroni Faraudo i Condeminas (1823-1886). Cursà estudis al costat del seu germà Agapit, el qual consta inscrit en el centre des del curs 1849-1850 fins al 1852-1853. La trajectòria de Venanci Vallmitjana com a alumne d’escultura fou brillant i obtingué diversos premis i reconeixements en el decurs dels anys a Llotja. Segurament per aquesta raó, el juliol del 1856, tan sols tres anys després de finalitzar la formació al centre, se’l designà ajudant dels Estudis Menors. Com a tal, la seva funció consistia a assistir els docents de la classe de Dibuix de figura i substituir-los en cas que fos necessari. Mesos més tard, el novembre del 1857, fou nomenat acadèmic. Desenvoluparia la tasca d’ajudant durant uns quinze anys, fins que el 1872 passà a ser professor de l’assignatura Talla en dibuix, modelat i buidat, també dels Estudis Menors, matèria de nova creació més vinculada a la seva activitat professional, i de la qual ocupà la càtedra fins que es jubilà l’any 1912.

Venanci i Agapit Vallmitjana i Barbany treballaren conjuntament durant una trentena d’anys, des del seu establiment com a escultors professionals, a mitjan dècada del 1850, fins al 1883, any en què decidiren separar els seus tallers. Tot plegat explica les concomitàncies que presenten llurs estils i permet entendre millor per què certes tipologies apareixen tant en l’obra de l’un com en la de l’altre. Un bon exemple del que indiquem aquí és el Crist jacent, obra mestra d’Agapit concebuda vers el 1869, motiu que descobrim també en el portafolis de Venanci i que presenta una proximitat formal molt acusada respecte a la del seu germà. Convé precisar, però, que la imatge devocional ocupa una part més important en la producció d’Agapit que en la de Venanci. Aquest darrer conreà més obra de caràcter al·legòric i retrats, amb major diversitat tipològica i un pathos menys exacerbat. Ambdós germans reeixiren en el camp de l’escultura funerària, una vessant de la seva producció de la qual es conserven exemples de gran qualitat als cementiris catalans.

Seguint una tendència pròpia de l’escultura francesa de mitjan segle XIX, produí terracota de temàtica anecdòtica, la qual gaudia de gran popularitat entre la seva clientela burgesa. Tal com relaten les fonts del moment, també explorà les possibilitats creatives de la ceràmica vidriada, tot analitzant i perfeccionant la tècnica de l’esmalt. El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva diverses obres de l’escultor acabades amb esmalt blanc, com ara la Mare de Déu de la Paloma (1887), Maja (1890) o Trinitat (1880). Aquesta darrera obra l’adaptà després al format d’escultura funerària per als panteons de J. Niqui, al cementiri del Poblenou, i per al de J. Arnau i Presas, al d’Arenys de Mar (figura 1).

La trajectòria de Venanci Vallmitjana es desenvolupà essencialment a Catalunya, però amb alguna incursió en el context internacional. A principis de la dècada del 1870, participà en un concurs per decorar la nova seu del diari francès Le Figaro, a París. L’objectiu del concurs era escollir una imatge per decorar la façana i sis escultures per guarnir el vestíbul d’accés a l’edifici de la seu del diari. Totes elles havien de representar Fígaro, el personatge literari de Pierre-Augustin de Beaumarchais. Vallmitjana fou l’únic estranger dels set escultors guanyadors. És possible que aquest èxit permetés a Vallmitjana incrementar la seva presència en el mercat artístic francès. El seu Fígaro es col·locà al vestíbul i pensem que hi romangué fins al 1932, quan es va traslladar de nou la seu del diari. Vallmitjana representà Fígaro, barber i majordom sevillà, dempeus amb la cama dreta avançada, amb una actitud enjogassada i informal, vestit a l’espanyola i amb la bacina que ajuda a identificar-lo (figura 2).

La retratística fou un dels gèneres per excel·lència de Venanci Vallmitjana, en el qual desplegà tota la seva sensibilitat artística i perícia tècnica. Els seus retrats de dames de l’alta societat catalana són elegants i sobris; en ells s’equilibra la necessitat de representar amb justesa la fesomia dels rostres amb un sentit de les proporcions i l’harmonia que tendeix sempre a l’ideal (figura 3). La versatilitat del gènere en mans de l’escultor es fa palesa en peces com el Retrat del banquer Evarist Arnús i de Ferrer (figura 4), obra que encarregà el mateix financer i filantrop vers el 1870, on se’l representa en una dimensió més íntima i informal. Molt probablement, aquest retrat estava pensat per ser produït seriadament per poder emprar-lo com a obsequi, fet que explicaria el volum tan significatiu d’exemplars de l’obra que s’han conservat.

Malgrat que sovint Venanci és més recordat per l’obra de petit format, també fou responsable d’una producció d’escultura monumental i aplicada a l’arquitectura de gran interès. L’estàtua original d’Antonio López y López, destruïda durant la Guerra Civil i substituïda per una rèplica de Frederic Marès, fou creació seva. Tant el segon marquès de Comillas com el primer comte de Güell foren promotors destacats de l’obra dels germans. D’altra banda, la Font de Diana és segurament un dels projectes monumentals més coneguts de Venanci Vallmitjana, atès el seu emplaçament en un indret cèntric de la ciutat de Barcelona (figura 5). Parteix d’un projecte de font ornamental que l’escultor havia presentat a la IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona, el 1898. Semblantment, les al·legories de l’Agricultura i la Marina (1883-1884), que flanquegen un dels accessos al parc de la Ciutadella, són també peces emblemàtiques de Venanci Vallmitjana. Dialoguen amb les que feu el seu germà, les al·legories del Comerç i la Indústria, col·locades a l’altra porta principal del recinte del parc. Les quatre al·legories dels germans Vallmitjana, enteses com a conjunt, esdevenen una bona mostra de la seva col·laboració de l’època en què treballaven plegats. Seria el cas també de les figures d’Averrois, de Ramon Llull i de Sant Isidor de Sevilla que Venanci esculpí per al vestíbul de la Universitat de Barcelona en la dècada del 1870 i que acompanyen les cisellades per Agapit.

Venanci Vallmitjana deixà un volum molt significatiu d’obra a Montserrat. A la façana de la basílica, hi ha els tres timpans historiats amb els relleus Proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya, Nativitat i Dormició, i a l’interior del temple, l’estàtua del papa Climent. A més, fou responsable del relleu Assumpció de la Verge, al Quart Misteri de Glòria, i de la imatge del Calvari de Crist, al Quart Misteri de Dolor.

Un dels set fills de Venanci, fruit del seu matrimoni amb Carolina Abarca i Dalmau (c. 1834-1879), fou el també escultor Agapit Vallmitjana i Abarca (1850-1915). Exercí de docent a l’Escola de Belles Arts, primer com a auxiliar interí sense sou de la classe de talla, a partir del curs 1889-1890, i més tard com a professor de dibuix de la primera escola de districte. Compartí obrador amb el pare a partir del 1883, primer al número 5 de la plaça de la Universitat i al número 4 del carrer de Pelai i, posteriorment, s’establí a diverses adreces de l’Eixample: al número 106 de la rambla de Catalunya, al número 584 de la Gran Via de les Corts Catalanes i, finalment, al número 250 del carrer de València. Al taller de Venanci Vallmitjana hi completaren la seva formació —o hi col·laboraren professionalment— bona part dels escultors catalans més destacats de la següent generació, com ara Eduard Batiste Alentorn, Rafael Atché, Josep Llimona, Damià Pradell i Josep Reynés.

Obra

Obra escultòrica en museus (selecció)

Retrat masculí (c. 1851-1900), argila (Museo Lázaro Galdiano); Nena nua (c. 1855-1860), terracota (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Sant Jordi (1856), terracota amb restes de pàtina (MNAC); Bust de Pròsper de Bofarull (1860), escaiola (Museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi); Retrat de Rosa Sans de Bofarull (1861), marbre (MNAC); Santa Isabel d’Hongria (1862), marbre (Museu Nacional del Prado); Nena amb una creu (1865), marbre (Museo Nacional del Romanticismo); Ecce Homo (c. 1870-1890), guix (MNAC); Retrat masculí (1871), marbre (MNAC); Fígaro (1873), pasta ceràmica (MNAC); Fígaro (1873), terracota (MNAC); Fígaro (1873), escaiola pintada (Museu Frederic Marès [MFM]); La Bellesa dominant la Força (1875), escaiola (MNAC); dues escultures La Bellesa dominant la Força (1875), escaiola i terracota (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Amoret (c. 1875-1900), marbre (MNAC); Bust de Bacus (c. 1875-1900), terracota (Museu Abelló); Bust de Pròsper de Bofarull (c. 1875-1900), terracota patinada (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); La Bellesa dominant la Força (1876), terracota (Museu Nacional del Prado); El nen de l’ocell de paper (c. 1877), terracota (MNAC); Retrat del banquer Evarist Arnús i de Ferrer (c. 1879), terracota (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Retrat del banquer Evarist Arnús i de Ferrer (c. 1879), terracota (MFM); Jesús de Monasterio (1880), terracota (Museo de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando); Pietat (1880), terracota (MNAC); Noia a la font (c. 1880-1890), terracota (MNAC); Trinitat (c. 1880), terracota esmaltada (MNAC); Retrat d’Antonio López (1881), marbre (Palau Moja); Mare de Déu de la Paloma (1887), terracota esmaltada (MNAC); Cupido (c. 1887), terracota (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Nena asseguda en una cadira (c. 1887), escaiola (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); La reina regent Cristina d’Habsburg i Alfons XIII (1888), terracota (MNAC); Retrat de Camil·la Fabra (1890), marbre (MNAC); La Caritat (c. 1890), terracota (MNAC); La reina regent Maria Cristina i Alfons XIII nen (c. 1890), bronze (Museu Marítim de Barcelona); Mare de Déu amb l’Infant (c. 1890), terracota (MNAC); Retrat del banquer Evarist Arnús i de Ferrer (c. 1890), terracota (Museu de Mataró); Sant Venanci (c. 1890), terracota policromada (MNAC); Maja (c. 1890-1896), terracota esmaltada (MNAC); Maja (c. 1890-1896), terracota (Museu Nacional del Prado); Majo (c. 1890-1896), terracota (Museu Nacional del Prado); La reina regent Maria Cristina i Alfons XIII nen (1891), marbre (Museu Nacional del Prado, en dipòsit al Palau de Pedralbes); Mignon (1893), terracota (MNAC); Crist jacent (finals del segle XIX), terracota patinada (MFM); Figura del Rei Mag (Gaspar?) (atribució; finals del segle XIX), escaiola (MFM); Figura del Rei Mag (Gaspar?) (atribució; finals del segle XIX), terracota (MFM); Santiago Matamoros (atribució; finals del segle XIX), terracota (MFM); Diego de Silva y Velázquez (c. 1900), argila (Museo Lázaro Galdiano); Medalla (1900), coure (Museo Lázaro Galdiano); dues marededeus (atribució; c. 1900), terracota (MFM); Mare de Déu amb l’Infant Jesús (atribució; c. 1900), terracota (MFM); Mare de Déu de la Palma amb l’infant Jesús (atribució; c. 1900), terracota (MFM); Noia amb gerra a la mà (Samaritana?) (atribució; c. 1900), terracota (MFM); Pietat (atribució; c. 1900), terracota (MFM); Sant Pasqual Bailón (atribució; c. 1900), escaiola patinada (MFM); Musa de la Música (Terpsícore) (1902-1903), terracota (MFM); Diana caçadora en repòs (1912-1913), terracota (MFM).

Obra escultòrica en espais de culte (selecció)

Els Evangelistes per a l’església de Santa Maria de Pons (c. 1852), fusta (desapareguda); Àngels orants per al santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar (1857), fusta policromada (desapareguda); figures de Judit, David, Isaac, Dalila, Salomó i Moisès per al santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar (1858), escaiola policromada (desaparegudes); Estàtua jacent d’Antonio López y Bru (c. 1880), marbre (Comillas, capella panteó del palau de Sobrellano); Sant Jeroni penitent (1887), terracota esmaltada (catedral de Barcelona); Assumpció de la Verge del Quart Misteri de Glòria (c. 1898), relleu en pedra (Montserrat); Calvari de Crist del Quart Misteri de Dolor (c. 1898), pedra (Montserrat); Sant Josep Oriol curant el Bergant (finals del segle XIX), terracota (Santa Maria del Pi, Barcelona); Proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya, Nativitat i Dormició de la façana de la basílica de Montserrat (c. 1901), relleus en pedra (façana principal de la basílica de Montserrat); Papa Climent (c. 1901), marbre (basílica de Montserrat); Sant Josep Oriol per a Santa Maria del Pi de Barcelona (1909), fusta (desapareguda); Àngel del Judici Final (atribució; sense data), marbre (façana principal de la catedral de Santiago de Cuba).

Escultura laica aplicada a l’arquitectura i a l’espai públic (selecció)

Al·legoria del Comerç i la Indústria (obra dels germans Vallmitjana; 1859), pedra (antic edifici del Banc de Barcelona, a la rambla de Santa Mònica); Al·legoria de Barcelona (obra atribuïda als germans Vallmitjana; 1861-1862), pedra (façana lateral de l’estació del Nord, Barcelona); Sant Isidor de Sevilla, Ramon Llull i Averrois (1871), pedra (vestíbul de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona); model per a El naixement de Venus executat per E. Batiste Alentorn (obra dels germans Vallmitjana; c. 1872-1881, cascada del parc de la Ciutadella, Barcelona); medallons amb les efígies d’Alfons V d’Aragó i Isabel II (1876), pedra (façana principal de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona); Antonio López i López per a la plaça d’Antoni López de Barcelona (1883), pedra (desapareguda); al·legories de l’Agricultura i la Marina (c. 1883), pedra (accés per l’avinguda del Marquès de l’Argentera al parc de la Ciutadella, Barcelona); Alfons X el Savi i las Siete Partidas (c. 1891), relleu en pedra (façana del Palau de Justícia, Barcelona); Font de Diana (1898), marbre (Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona); dos lleons (atribució; finals del segle XIX), marbre (jardins de Joan Maragall, Barcelona); bustos de Damià Campeny, Benet Mercadé i Lluís Rigalt (1915), pedra (façana del Parlament de Catalunya, Barcelona).

Escultura funerària (selecció)

Cronos del panteó Ricart (c. 1862), pedra (cementiri del Poblenou); Crist redemptor i àngel del Judici Final del panteó Jover Serra (obra dels germans Vallmitjana; 1863), marbre (cementiri del Poblenou); medallons amb les virtuts cardinals del panteó de Francesc Permanyer (obra dels germans Vallmitjana; c. 1864-1868), pedra (cementiri del Poblenou); escultures jacents de Francesca Vilarasau i de Manuel Jordà i Vilarasau per al panteó Jordà-Vilarasau (1868-1869), marbre (cementiri del Poblenou); escultura jacent d’Andreu Arnús Oliveras per al panteó Arnús (1869), marbre (cementiri del Poblenou); àngel del Judici Final del sepulcre Bofill Pintó-Martorell (c. 1870-1875), marbre (cementiri del Poblenou); verge del panteó de Clotilde Sixto (1873), marbre (cementiri del Poblenou); verge del sepulcre de Clotilde Sixto de Borràs (1873), marbre (cementiri del Poblenou); Pietà del panteó de Francesc Llagustera Baguer (1880), marbre (cementiri de Sant Feliu de Guíxols); Pietà del panteó Solà-Vinardell (1880), marbre (cementiri d’Arenys de Mar); escultures Àngel, Temprança i Esperança del panteó Òdena-Iglésias (c. 1880-1882), marbre (cementiri de Reus); Pietà del panteó Morera Calzada (posteriorment, panteó Socias-Monfort-Montple; c. 1898), marbre (cementiri de Montjuïc); figura femenina del Panteó dels Figuerencs Il·lustres (1900), marbre (cementiri de Figueres); Puríssima del sepulcre Belaunzaran Maturana (1902), marbre (cementiri de Montjuïc); escultures jacents de Maria Auter i de Rafael Garreta del panteó Garreta-Auter (1903 i 1906), marbre (cementiri de Figueres); figura jacent de Victòria Girona i Quintana del panteó de Daniel Girona i Llagostera (1905), marbre (cementiri de Montjuïc); àngel del panteó Estaper Cuyàs del Bosch (c. 1905-1910), marbre (cementiri del Masnou); Trinitat del sepulcre de J. Arnau Presas (1909), marbre (cementiri d’Arenys de Mar); Trinitat del panteó de Joan Niqui (c. 1914-1917), marbre (cementiri del Poblenou); escultura de Crist camí del Calvari del sepulcre de Josep Suñer Patxot (sense data), marbre (cementiri de Sant Feliu de Guíxols); Pietà del panteó Solà-Casanova (sense data), marbre (cementiri d’Arenys de Mar); Puríssima del sepulcre de Valentina Cros Vallmitjana i Domingo Baró (sense data), marbre (cementiri de Sant Gervasi, Barcelona); àngel abraçant la creu del sepulcre de Salvador Vidal (sense data), marbre (cementiri de Sant Feliu de Guíxols); escultura de sant Antoni de Pàdua del panteó de Baltasar Llorens Buxó (sense data), marbre (cementiri de Sant Feliu de Guíxols).

Obres destacades