Maria Josepa Colom i Sambola
Retrat fotogràfic de Maria Josepa Colom i Sambola al seu estudi (1963).
Font: Biblioteca de Catalunya.
Obra - Obres destacades - Exposicions - Bibliografia
Maria Josepa Colom i Sambola va ser una artista que va gaudir d’una reconeguda vàlua per part de la crítica d’art coetània —fou tractada i/o glossada per crítics d’art com Ramon Xuriguera, Antoni Ollé Pinell, Àngel Marsà, Sebastià Gasch, Joan Cortés, Lina Font, Modest Rodríguez-Cruells, José Corredor Matheos o Rafael Santos Torroella, entre molts d’altres— i que va tenir una important projecció internacional. Això no obstant, el paper que va tenir Maria Josepa Colom en l’escena artística catalana aviat caigué en l’oblit en uns anys en què les noves tendències de finals del segle XX començaven a copar l’interès del mercat artístic i d’una nova crítica sovint embadalida pel culte a la instal·lació i la performance. No va ser integrada en el relat historiogràfic fins a partir dels anys vuitanta, amb algunes aportacions sòlides i rellevants que destacaven, sobretot, el seu paper com una de les gravadores més representatives de la Nova Figuració, sorgida de la postguerra espanyola. Així, crítics i historiadors de l’art com Alberto del Castillo, Carlos Antonio Areán, Antonio Gallego, Juan Carrete Parrondo o Francesc Fontbona feren una justa valoració i contextualització dels seus treballs i del seu paper en el gravat contemporani: en destacaren la seva vàlua com a gravadora en les diferents tècniques i la situaren en l’òrbita d’artistes com Teodoro Miciano, Antoni Gelabert, Montserrat Casanova o Joan Vilacasas, entre d’altres; és a dir, entre la tradició figurativa i la modernitat. Cal esmentar també que el mateix Areán i Josep Maria Garrut la inclogueren en les seves monografies sobre pintura espanyola i catalana, respectivament. Des del 2018 i gràcies al donatiu que el seu hereu, Miquel Espot Vives, va fer a la Biblioteca de Catalunya (BC) de bona part de la seva obra gràfica i dibuixada —juntament amb una compra addicional dels seus dibuixos el 2019—, s’han publicat noves aportacions a la seva biografia artística que han incidit en el seu paper com a artista gravadora, exlibrista i professora de gravat. A més d’exemplars de moltes de les seves estampes, aquest donatiu inclogué algunes matrius, proves d’estat, proves d’artista, quaderns d’esbossos, etc., per la qual cosa constitueix, en certa manera, una lliçó mestra de l’art del gravat.
Maria Josepa Colom i Sambola va néixer a Cervera el 2 d’agost de l’any 1927; la seva mare era filla de Verdú (Urgell), i el seu pare, de Cervera. De ben jove exhibí habilitats innates per al dibuix del natural, que plasmà en retrats familiars, escenes quotidianes, etc., tot deixant testimoni d’algunes de les misèries derivades de la Guerra Civil espanyola i que de nena va poder presenciar. Un cop acabada la guerra, es traslladà amb la seva família a Barcelona, on va finalitzar el batxillerat artístic i, a continuació, va ingressar a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona (EAOAB), des d’on, i gràcies al seu talent, va poder fer el salt a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (EBAB) en un sol curs dels tres requerits. A l’EBAB va tenir com a mestres: Frederic Marès, Enric Monjo, Llucià i Miquel Oslé —la influència dels quals es farà palpable en la volumetria que confereix a bona part de la seva figuració—; Josep Puigdengolas i Ernest Santasusagna, en pintura, i Antoni Vila Arrufat, en gravat —sens dubte, una influència cabdal, junt amb la de Miciano, en la seva formació com a gravadora.
L’any 1948 va interrompre els seus estudis durant un curs per contreure núpcies amb Celestino Vives. El 1954 va aconseguir el títol de professora de dibuix i, aquell mateix any, debutà a la Exposición de Pintura Joven de l’Ajuntament de Barcelona, on assolí un accèssit. A finals d’aquell any es traslladà al Pakistan per negocis del seu marit i hi romangué fins a principis del 1956. Tant el viatge en si mateix —amb vaixell i fent escales en llocs exòtics, com el port d’Aden (Iemen), on va fer una extraordinària sèrie de dibuixos portuaris— com l’estada al Pakistan obriren la inspiració de la cerverina vers un nou món de figuració oriental, amb el qual encetarà la seva vessant com a gravadora en tornar a Barcelona l’any següent. Des d’aquell país, a més, pogué posar a prova les seves habilitats com a professora, a l’Sketch Club de Karachi, i com a directora, a l’Acadèmia de Belles Arts pakistanesa. Allà va pintar a bastament, sobretot retrats i tipus i costums orientals, i va fer dues exposicions individuals (la segona, a principis del 1956, just abans del seu retorn a Catalunya, i en la qual va vendre tota l’obra).
Els dibuixos i esbossos pakistanesos, dèiem, li serviran com a camp d’experimentació inicial en el gravat, on aviat destacarà amb el gravat a la manera negra (o mezzotinto), tècnica de la qual extraurà uns matisos i subtileses atmosfèriques que apuntalaran a la perfecció bona part de la seva particular figuració banyada d’ensomni i record. Aquesta tècnica tingué una gran tradició al Regne Unit i al món anglosaxó —sobretot per fer i difondre retrats de personalitats i reproduccions d’obres pictòriques— i és possible que Colom la conegués al Pakistan, ja que havia estat un protectorat anglès (feia poc que s’havia independitzat quan ella hi va arribar). Val a dir que al Pakistan també va poder conèixer l’obra de l’antiguitat de la regió: és possible que troballes arqueològiques d’escultures cerimonials, amb ulls grans i de cànon desproporcionat i sintètic per simbòlic —com les fetes a principis del segle XX a Mohenjo-daro, al nord del país— l’haguessin inspirat en els seus assoliments entre un cert tipus d’arcaisme i academicisme.
L’any 1956 Colom es va matricular al Conservatori de les Arts del Llibre de Barcelona (CALLB) per aprofundir en els seus coneixements de gravat. Allà va tenir com a professor Jaume Pla i Pallejà; Colom va arribar a ser professora assistent del CALLB abans que Pla es jubilés el 1961. Aquell mateix any, Colom prengué possessió de la seva plaça, recomanada tant pel mateix Pla com per Marès, mentors ben conscients de les seves capacitats. De fet, Pla va comptar amb ella en diversos treballs per a les Edicions de la Rosa Vera.
El 1957 rebé una medalla de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (RABASJ) per la xilografia Sant Jordi, composició que convertí en un dels exlibris de l’entitat i en el primer del seu catàleg. Aquell mateix any començà a relacionar-se amb l’Associació d’Exlibristes de Barcelona (AEB), entitat de la qual fou membre activa des que hi va ingressar, tant com a artista gravadora i col·leccionista com des dels seus òrgans de govern. De fet, va ser representant de l’entitat a escala internacional en diversos congressos europeus d’exlibrisme. Colom va realitzar exlibris per a propietaris i col·leccionistes com Pepita Pallé, Rafael Masó, Pere Bohigas o per a la mateixa AEB.
El 1958 obtingué una menció honorífica al Premio Nacional de Grabado, el primer premi del qual fou per a Miciano. Dos anys més tard, Colom va aconseguir el primer premi en aquest certamen amb Vent, un gravat a la manera negra. Poc després, Colom va veure interrompuda la seva activitat per un greu accident i, fins i tot, va haver de posposar dues importants exposicions ja concertades a Stuttgart (Alemanya) i a París (França). La represa, però, fou d’una intensitat inusitada: encetava, doncs, la seva millor i més productiva etapa com a artista. Així, debutà en una mostra individual a Barcelona l’any 1961 a l’Ateneu Barcelonès i, durant aquella dècada, va participar en moltes exposicions col·lectives catalanes i d’arreu del món, de manera que es va forjar una notable carrera artística autogestionada per decisió pròpia. Això darrer potser llastrà la seva projecció en uns anys en què l’informalisme copà l’atenció de gairebé tota la crítica d’art i en què, fins i tot, l’art abstracte figuratiu havia de nedar a contracorrent arreu.
Dues exposicions l’any 1962 a la seva terra natal (Lleida i Cervera) i la seva tasca per a les Estampas Taurinas (1963), amb exposició inclosa a la Sala Gaspar, la situaren a l’epicentre de l’actualitat artística d’aquells anys. Amb aquestes estampes, considerades una de les seves fites, Colom ens lliurà una obra que entronca amb el millor de la tradició taurina, amb dotze maneres negres molt ben calculades tant en el ritme com en la composició i l’entonació; una sèrie delicada per a un tema dur, en què l’autora recorre més al record que ella tenia dels toros de quan era jove que no pas a la seva actualitat (figura 1). L’any 1963 també va debutar al VII Salón de Mayo, certamen anual en el qual va seguir exposant fins al 1969 (amb algunes interrupcions).
Ollé Pinell, un dels seus mentors, fou el primer que va escriure una breu monografia sobre l’artista des d’un dels butlletins de l’AEB l’any 1961, on el balaguerí destacà especialment el particular expressionisme de Colom i el gran domini que la cerverina tenia del gravat i l’estampació. Molt reconeguda i valorada a Madrid, va exposar gravat i pintura a l’Ateneo de Madrid (1964), moment en què Del Castillo —el seu biògraf oficial— va redactar una monografia sobre ella, que, a més, fou publicada com a catàleg de la mostra. Per la seva banda, Areán la inclogué entre els vint-i-cinc artistes espanyols (onze dels quals catalans: Joan Brotat, Modest Cuixart, Josep Guinovart o Josep M. Subirachs, entre d’altres) més destacats del moment per a una exposició itinerant. Cal també remarcar la seva presència a la mostra «7 gravadors catalans» (1968), junt amb Joan Brotat, Josep Grau-Garriga, Josep Hurtuna, Concha Ibáñez, Josep Pla-Narbona i M. Assumpció Raventós, una tria d’artistes que la insereix de ple en la modernitat del moment. L’any 1968, l’Asociación de Artistas Actuales (AAA), de la qual era membre societària, la nomenà presidenta de la 1.ª Muestra Internacional de Grabado y Litografía, que se celebrà la tardor del 1969 a Barcelona. Aquesta iniciativa pretenia, en certa manera, compensar que no s’inclogués el gravat en el certamen anual de l’AAA (Salón de Mayo), on Colom només presentava pintures. Malauradament, però, la iniciativa no tingué continuïtat.
A principis dels anys setanta, Colom enceta una nova fase en la seva carrera, en la qual no queda pas enrere respecte als nous corrents figuratius sorgits de les cendres de l’abstracció. Se li dedicà una mostra retrospectiva a Cervera l’any 1971 i una altra d’ampliada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (Garraf). Aquests reconeixements culminaren amb la seva gran exposició retrospectiva —fou també la darrera de la seva carrera— d’obra gràfica al Museu d’Ovar (Portugal), on presentà una norantena de les seves estampes. L’any 1971 rebé el premi de gravat de l’Ajuntament de Barcelona per l’aiguafort i aiguada Temps, un primer premi que feia temps que se li resistia. Aquesta obra la connecta tant amb les noves tendències com amb la tradició en una sort de composició abstracta figurativa que tindrà la seva versió pictòrica i en la qual es nota una certa influència de l’art nipó. Colom admirava l’obra de Yoshitoshi Mori des que va exposar a la Sala Gaspar l’any 1961 (va ser premiat a la mostra de gravat del 1969) i, poc després, el va poder visitar al seu taller del Japó.
D’aquells anys, però, cal destacar la seva suite de sis aiguaforts i resines sobre el circ realitzada amb interrupcions entre el 1976 i el 1984, en bona part dipositada a la Calcografía Nacional de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (RABASF), així com diverses sèries entorn dels elements de la naturalesa i les estacions, en les quals arribà a experimentar amb la manera negra a tres colors. Són unes obres de maduresa d’una alta qualitat tant tècnica com plàstica.
L’any 1987 Colom es va jubilar com a docent del CALLB, però no va deixar de crear en l’àmbit particular fins ben entrat el segle XXI, pintant i dibuixant a bastament arran dels seus múltiples viatges pel món. Tanmateix, a principis dels anys vuitanta, Colom havia establert la seva segona residència a Aiguablava (Baix Empordà), on tingué estudi i treballà amb profusió temes marins en tota la seva diversitat. Des d’Aiguablava va començar a fer memòria de la seva vida com a artista, repassant els seus incomptables viatges per a un llibre que es publicà durant la primera dècada del segle XXI segle en forma d’unes poques maquetes autoeditades: Con los pinceles alrededor del mundo, on Colom ens dona una certa idea de la seva trajectòria, de la seva passió per l’art i per conèixer i representar altres latituds. A partir dels anys noranta també freqüentà Puerto de la Cruz (Tenerife), on va descobrir i conrear la pintura sobre seda. Així, durant els darrers anys de la seva vida, va fer estades alternatives entre Barcelona, la Costa Brava i aquesta ciutat canària.
A més de gravadora i estampadora de la seva obra, Colom tingué una notable activitat com a pintora i excel·lí com a dibuixant. Gaudia de traslladar els seus gravats més reeixits a l’oli, tot i que també exercitava el procés invers de fer una versió gravada i estampada d’alguna pintura seva. La seva és una pintura de colors vius i contrastats, de pinzellada gruixuda i empastada, molt expressiva. Pel que fa a les seves aquarel·les i dibuixos a l’aiguada, excel·leixen pel domini de les transicions cromàtiques que l’inherent joc de transparències dels pigments li permetien. Especialment amb les aiguades, arribà a unes síntesis exquisides, de traç vigorós i sintètic en algunes de les seves sèries, properes tant a una certa gestualitat de l’escriptura japonesa com a la mesura òptica de la figuració.
Els gèneres i temes que conreà foren diversos, amb preeminència dels de figura: els religiosos relatius tant a la litúrgia i la iconografia com a la història sagrada cristiana —i que la insereixen com a artífex de certa renovació de l’art religiós de postguerra—, els orientals en tota la seva amplitud, els tipus i costums d’arreu, el retrat, el paisatge, les natures mortes, les flors, etc. La mitologia grega també fou un dels seus temes predilectes i recurrents, amb obres destacades com Europa, Leda o Penèlope. Altres temes del seu repertori foren la dona, la infantesa, el pas del temps, les estacions, la llum —com a força extraordinària de la naturalesa, devastadora i a la vegada il·luminadora—, la Guerra Civil espanyola —com a inspiració i pes a les espatlles de molts artistes catalans, i que ella va plasmar de manera genèrica des d’una plàstica punyent (feu obres contra la guerra, com Per què I)—, l’amenaça de l’apocalipsi nuclear —amb els seus genets—, etc. Algunes d’aquestes són obres poc conegudes, però la situen de ple en el seu moment.
Colom no parteix d’una complexitat iconogràfica o temàtica susceptible de segones lectures, ans al contrari: el seu és un art d’un marcat caràcter popular, directe, que apel·la als sentits, la qual cosa no vol dir que no faci ús de la metàfora visual o el sentit simbòlic adient a moltes representacions. Aquest tarannà seu, d’una manifesta humilitat, també es fa palesa en la seva producció per a diverses tipologies d’ephemera, com nadales, esqueles, felicitacions diverses, menús, etc. Val a dir que també va dissenyar els cartells, els catàlegs de mà i les invitacions de les seves exposicions i va fer una trentena de treballs com a il·lustradora de llibres i publicacions periòdiques. Va il·lustrar, per exemple, novel·les de Maria Rosa Buigas (L’aranya roja), Maria Assumpció Torras (La serpentina dels dies) i, també, va fer alguns projectes que, finalment, no es materialitzaren, com els dibuixos per a alguns relats de Liberata Masoliver. Cal esmentar, a més, la seva participació en la cerverina Revista Segarra, per a la qual realitzà un bon nombre de portades.
L’obra de Colom encaixà en tants corrents com no ho feu en tants d’altres, la qual cosa la fa excepcional: fa el seu camí, no pas al marge d’aquests, però sí sense concessions en la complexa i rica escena catalana, tant indefinida per la crítica del moment com poc fixada encara per la historiografia, tot i notables excepcions que comencen a aparèixer aquests darrers anys. El seu art, de manifesta voluntat universal, també agafarà una certa influència nòrdica, sobretot gràcies a les coneixences que va poder fer des de l’exlibrisme, la qual cosa fou del gust de centres d’art i mostres col·lectives alemanyes, franceses, suïsses, austríaques (a Viena era molt apreciada) o txeques, on exposà a bastament. Colom conreà una figuració a mig camí entre el costumisme amable i una certa perplexitat per estar vivint temps difícils, que, ja durant els seus primer anys com a artista, tenia una entonació propera a la de la incipient avantguarda figurativa covada a Catalunya a la immediata postguerra per artistes gravadors com J. Fin o Alberto Fabra —que aviat anaren a fer carrera a París—, així com a l’obra d’artistes que, com ella, romangueren a Catalunya i que es projectaren des dels Salons d’Octubre, com Ramon Rogent o Pere Tort. Aquests darrers eren artistes amb tendències dispars tant cap a un cert primitivisme postfauvista com cap a un cert tipus de constructivisme protoabstracte, en uns anys en què ella, però, encara no havia fet el salt com a artista.
Atenta al ritme i la composició de les seves creacions, la seva figuració transità des del realisme acadèmic dels seus inicis, que no bandejarà com a recurs al llarg de la seva trajectòria, fins a l’assoliment d’una «veu» pròpia, amb figures que omplen el marc de la composició, d’un cànon sovint distorsionat, exagerant-ne trets adients (ulls, extremitats, etc.), una figuració lligada tant a la tradició clàssica acadèmica com integrada en els corrents contemporanis d’entreguerres. Això la va fer diferenciar en un moment en què l’art figuratiu pretenia ser arraconat o exhaurit per l’art autre. Tanmateix, les seves pròpies derivacions estilístiques dels anys setanta i vuitanta, que miren tant enrere com endavant —anant de l’abstracció sintètica a la figuració més bigarrada, sovint amb tendència a un horror vacui propera als dessins automatiques d’una Yolande Fièvre o a l’entonació d’un Aristide Caillaud—, van fer de la seva plàstica una proposta més que vàlida —i ja madura— després de la ressaca informalista.
Com a gravadora —i més enllà de la manera negra—, destacà com a aiguafortista, sobretot en grans formats, tècnica amb la qual ens ha deixat veritables peces mestres. Admiradora de grans aiguafortistes de la història de l’art com Rembrandt o Goya, Colom tenia en molt alta consideració artistes propers com Vila Arrufat, de qui heretà un cert gust per una experimentació continguda, així com un cert pathos pel que fa a obra de temàtica religiosa, o com Miciano, de qui pren, sobretot, la seva deliqüescència atmosfèrica, que tendeix a l’esfumat. En aquest punt, val a dir que Colom gaudia especialment de l’aiguafort amb aiguatinta o les resines i el vernís tou, tècniques de les quals va extreure potents matisos expressius.
Pel que fa a la talla dolça, tècnica en la qual no treballà gaire, es deixa notar la influència de Pla. Colom va recórrer a aquesta tècnica per a uns pocs petits formats d’escenes costumistes dels seus inicis —en la tradició noucentista que la precedí— i, posteriorment, per a l’exlibrisme. Com a xilògrafa, no foren poques les obres que va fer: unes estampes que tendeixen a la síntesi formal i iconogràfica que tan bé dominava la cerverina; també en va fer diverses a color —en la tradició d’Ollé Pinell—, algunes de les més notables de les quals foren per a uns quants exlibris.
Fou el seu un camí de caràcter tècnic integral, de treball a l’entorn de l’excel·lència que cercava tant com a artista com des de l’absolut domini de les tècniques calcogràfiques que havia d’ensenyar als seus alumnes. Molts d’ells han estat artistes de reconeguda vàlua, com Concha Ibàñez, Francesc Artigau, Carles Mensa, Daniel Argimon, Xavier Serra de Ribera, etc.
Maria Josep Colom té obra dipositada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a la RABASJ, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, a la Biblioteca Nacional espanyola, a la Calcografía Nacional de la RABASF, així com a col·leccions com la Gelonch-Viladegut o la d’Areán. El 2022 es va celebrar una exposició a la BC que va permetre fer honor a una artista encara pendent de la seva rehabilitació dins el panorama de l’art figuratiu català del segle XX. Una taula rodona arran d’aquesta exposició, amb la participació de Rosa Vives, Marià Casas i Miquel Vilà, serví com a primera baula per recordar i reivindicar el seu paper transcendental en l’art i, especialment, en el gravat català del segle XX.
Obra Gràcies als fitxers de l’obra de Maria Josep Colom —confeccionats per ella mateixa al llarg de tota la seva trajectòria i amb l’ajut del seu marit, qui fotografià gairebé totes les obres—, hom pot quantificar amb força precisió l’abast de la seva producció. Bona part dels seus gravats i dibuixos pertanyen al gran donatiu que feu Miquel Espot a la BC, per la qual cosa n’obviarem la localització, excepte en alguns casos en què s’indica una localització addicional d’algun exemplar de les estampes conservat en altres col·leccions o institucions.
Obra gràfica
L’obra gràfica de Colom consta d’aproximadament uns tres-cents vuitanta gravats (inclosos els seixanta-cinc exlibris en diverses tècniques, uns quants monotips i uns pocs gofrats en bronze), majoritàriament calcogràfics (dels quals només una quinzena foren talles dolces o burins).
Escena de camp i Cavalls al prat (c. 1948), burins; Encantador de serps i Alfarera pakistanesa (1956), vernissos tous; Refugiada pakistanesa i Carreta amb zebús (1956), aiguaforts; Cap de pakistanès (1956), manera negra (figura 2); Ofèlia (1956), aiguatinta; Desembre, publicat a Els mesos de l’any, d’Edicions de la Rosa Vera (1956), aiguatinta (Col·lecció Gelonch-Viladegut); nadala per a les Edicions de la Rosa Vera Dona i gall (1957), manera negra (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi [RACBASJ]); Gimnasta i clown, publicat a Dotze temes de circ, d’Edicions de la Rosa Vera (1958), manera negra; Noia i coloms (1958), xilografia a tres colors; Pescadors del Cantàbric (1958), manera negra (figura 3); Cap de noia (1958), aiguafort; exlibris per al Congreso Europeo de Ex-libris (Asociación de Exlibristas de Barcelona) (1958), aiguatinta (Associació Catalana d’Exlibristes [ACE] i Reial Acadèmia de Bones Lletres [RABLL]); Visita dels pastors (1959), manera negra; Finestra (1959), litografia; Fira de Sant Ponç (1960), manera negra; Desembre (1960), litografia (RACBASJ); L’home dels coloms (1960), litografia (RACBASJ); Vent (1960), manera negra; Puntaires i Nen i coloms (1961), maneres negres; Mater (1961), aiguatinta i resina (RACBASJ); Oreneta (Asociación de Exlibristas de Barcelona) (1961), vernís tou i aiguafort (ACE); exlibris per a Colom-Nart (1961), xilografia; exlibris per a A. Ollé Pinell (1961), manera negra; Noia de la capa (1961), litografia; Christmas (Asociación de Exlibristas de Barcelona) (1961), aiguafort (ACE); Nen amb gall (1962), aiguatinta; Venedor de càntirs (1962), manera negra; Dona i nen amb espelma (1962), litografia (RACBASJ); dotze gravats Estampas Taurinas (1963), maneres negres; Nen amb globus (1963), aiguafort i aiguatinta; Aprenent a caminar (1963), litografia; Descans del peregrí (1964), aiguafort i aiguatinta; Gravador (1964), aiguafort (figura 4); Noia cega (1964), litografia (Col·lecció Areán); Des de la barrera (1964), aiguatinta; Primer miracle (1964), xilografia; exlibris per a Rafael Masó (1964), manera negra (RABLL); Diumenge al xalet suís (1965), xilografia; La gata i Mur de llum (1965), litografies; Nena Chole (1966), aiguatinta; L’espera (1966), linòleum al foc (figura 5); Europa (1966), manera negra; Nen jugant amb coloms (1966), xilografia; Rostre d’home (1966), xilografia a dos colors; exlibris per a Hans Laut (1966), xilografia (RABLL); Neu (1967), xilografia; Estel i colom (1968), aiguafort i resina (RACBASJ); Pentinadora (1968), xilografia (RACBASJ); Intimitat i L’home i la bèstia (1969), aiguaforts i resines; Penèlope (1969), aiguafort i aiguatinta a tres colors; Estel i colom (1969), aiguafort; Equilibri de la pau (1969), aiguatinta; Com un vendaval (1969), gofrat; Retrat de Carles Riba (1969), manera negra; Els genets de l’Apocalipsi (1970), aiguafort i aiguatinta; Cap a nous mons (1970), aiguafort i resina; Llum de Nadal (1970), punta seca i aiguafort; Nena de l’estel (1970), xilografia (RACBASJ); Marona (1970), manera negra (RACBASJ); Sota l’aigua (1970), xilografia a tres colors; exlibris Manuel Perdigó. Diputación Provincial de Barcelona. Biblioteca Central (1970), manera negra (RABLL); El país de l’esperança (1971), xilografia a tres colors; Temps (1971), aiguafort i aiguada (Museu Nacional d’Art de Catalunya); Per què I (1971), aiguatinta i vernís tou; Un miracle (1971), aiguafort i estampació tipogràfica; Love (1971), litografia; Las hijas de Bernarda Alba (1971), xilografia; Chapati (1971), xilografia; Integració I-II (1971), aiguaforts i resina; Petites ballarines (1971), xilografia; Llum de Nadal (1971), manera negra; Dona (1972), aiguafort i resina; Autoretrat (1972), xilografia; Fantasia (1972), punta seca; Irene per a La serpentina dels dies (1972), aiguafort i punta seca; Parell de coloms (1972), aiguafort i aiguatinta; «Remolí» i «Terra» per a la sèrie Elements (1973), aiguafort i burí; Sisè continent (1973), manera negra; Parvulari Bethlem (1973), xilografia; Mare (1973), linòleum (RACBASJ); Embolic (1973), aiguafort (RACBASJ); «Aire» per a la sèrie Elements (1973), aiguafort i burí; El noi de la mare (1973), xilografia; exlibris per a J. M. Caussà i per a Soteras Gutiérrez (1973), burins (RABLL); Evocació Parc de Lisboa (1974), punta seca; Hivern (1974), xilografia (RACBASJ); Crit del bosc (1975), aiguafort; «Tardor» per a la sèrie Estacions - Cicle del Temps (1975), manera negra a tres colors; Superació (1975), linòleum (RACBASJ); exlibris per a J. M. Garrut (1975), burí (RABLL); sis gravats de la sèrie Circ (1976-1984), aiguaforts i resines (RABASF i CN; figura 6); cartell per a l’exposició d’Ovar (1977), xilografia; Auguris (1978), fusta i linòleum a tres colors; Benarés (1978), xilografia tres colors; Massai i Sopetes (1978), xilografies; Mare i filla (1979), xilografia; Simfonia (1979), aiguafort en relleu; Nadal (1980), xilografia; exlibris per a Alma Petz (1980), xilografia a tres colors (RABLL); Vent del Nord. Tramuntana (1981), xilografia a dos colors (RACBASJ); Tahití (1982), xilografia (RACBASJ); Pol (1982), aiguafort; Superació II (1985), linòleum; Estímul (1985), xilografia (RACBASJ); Nou sol I-II (1985), aiguatintes i resines; Nin (1986), burí; Recordatori de Rosa Sambola (1988), linòleum (RACBASJ); Tres reis (1989), xilografia; Branca d’olivera (1995), litografia.
Olis sobre tela
Alguns olis sobre tela pertanyen als seus hereus, altres foren donats o venuts —tal com l’artista fa constar en les fitxes corresponents— i d’altres —com succeeix amb peces de l’obra gràfica i els dibuixos— es poden trobar en el mercat d’art. El total d’olis sobre tela que va fer Colom ascendeix a uns cinc-cents d’acabats i uns altres dos-cents d’esbossats o inacabats. A continuació, recollim una selecció dels acabats i datats amb precisió a partir dels fitxers de l’artista (presentem agrupats per anys).
El meu primer oli (1944); Carrer de Sabaters i Molí de Fillol (1945); Natura morta de la perdiu, Camí de la Cardosa, Carnaval, Claustre de la catedral de Barcelona, Crisantems i Roses de te (1946); Bosc de Vallvidrera, Gitano, La tavernera, Madame Josef al piano, Retrat de M. Rosa Seix i Riera de Rubí (1947); Retrat de Rosa Sambola (1948); Dolç demà i Natura morta amb verdures (1949); Església de Sant Antoni, Lectura i Molí d’Eivissa (1950); Els Encantats, Llac Negre i Teulades d’Espot (1951); Des del meu balcó, Retrat de M. Vives i Teulades del barri Gòtic (1952); Verge dels Tarongers (1954); Drigh Road, Guarda de búfals, Jardí del Beach Luxury Hotel i Lectura (1955); Ballarina, Cap de noi jove, Grup pakistanès, Home resant, Jove fumador de Hookah i Sant Sopar (1956); Tànger (1957); Adam i Eva i Xarxes (1959); Berna, Flors d’eucaliptus, Maternitat, Nen del molinet, Pescadoras i Puntaires (1961); La gata, Lluna, Mar i vent, Noia amb vel, Nen i cavall, Poble de Lleida, Visitació i Parella a taula amb pa i vi (1962); Moxaina i La cuadrilla (1963); Escacs, Caramel, Dues dones, Molinets de paper, Mur de la llum, Nena amb fanalet, Ocell vermell, París Sacre Coeur i Titellaires (1964); Cap a la llum i Segador (1965); Passeig pel parc (1966); Noia al balcó (1967); Paisatge nevat (1970); Pla de Torre de la Mora (1972); Lisboa, Port de Barcelona, Autoretrat i Jardí des del meu estudi (1974); Mandala i Primavera (1975); Arrossars balinesos, Nu femení, La darrera flor, Laberint, Les Cíclades des de Santorini, Ocell de paper dins la gàbia i Ulisses (1976); Al peu de les piràmides i Colomar a Ankara (1977); Zebres, Guerrer masai, Mercat flotant de Bangkok, Noia de Hong Kong i Sant Jordi (1978); Mimosa i Nena a la butaca blava (1980); Cova de Gispert (Aiguablava) i Dona i nen a la platja (1981); Noies de Bora Bora, Iris i Leda (1982); A la platja i Somieig (Aiguablava) (1983); Tarda a la platja (1984); Home de mar (1987).
Dibuixos, aquarel·les i guaixos
Colom realitzà gairebé vuit-cents dibuixos a tinta (ploma, canya, aiguada, bolígraf o retolador); uns cinc-cents a llapis, carbonet i/o sanguina, i una quarantena amb ceres i pastels. A tots aquests dibuixos hem de sumar multitud d’esbossos solts o en quaderns. També va fer unes dues-centes cinquanta aquarel·les i una trentena de guaixos. En recollim uns quants títols a continuació.
Partida d’escacs (1943), llapis; Somriure (1943), pastel; Nen jugant (1944), llapis; Estibador (1945), tinta i aiguada; Figura asseguda i Pescador a la platja (1947), tintes amb ploma; Gitanet (1947), tinta amb canya; Moros (1948), llapis; Canó i Pau (c. 1948), llapis; Nu femení (c. 1950), llapis; Reis d’Orient (c. 1950), llapis; El barber a casa (1951), tinta amb ploma; Dibuixant (1953), tinta amb ploma; sèrie Port d’Aden (1954), llapis; Elisa (c. 1954), carbonet; Apunts de Karachi i Astròleg pakistanès, Mr. Hoopwood (1955), tintes amb ploma; Zebú, Mico (1955), llapis; Ballet (I-XV) (c. 1955), sanguines; Nadal (1956), llapis i sanguina; Pallasso (1956), tinta amb ploma; Glòria a Déu (1956), llapis; Tànger (1956), llapis; Autoretrat (c. 1956), pastel; A Laura Pla (c. 1956), llapis; Cap de gall (c. 1956), aquarel·la; Niça (1957), retolador; Nen assegut a la falda (c. 1957), sanguina; Catedral de Barcelona (1958), retolador; Pescadors (1958), llapis; Sesta del pastor (c. 1960), llapis; Sirena (c. 1960), sanguines; Cavall desbocat (c. 1960), guaix; Nens i coloms (1961), llapis; El meu taller (1963), retolador; esbossos i estudis per a les Estampas Taurinas (1963), llapis, carbonet i tinta; Descans al bar (1964), bolígraf; Noia cega (1964), tinta; Camí a la neu (1965), tinta amb ploma; Des del balcó a Suïssa (1965), tinta i aiguada; Berenar a la vora del Danubi (c. 1965), tinta; Al gravador Ollé (1968), aiguada; Retrat del Comte de Casas Rojas (1968), bolígraf; Torre de la Mora (c. 1970), pastel; A la platja (I-XII) (1971-1972), bolígraf; Bikinis a la platja (1973), tinta; Estudi de rostres birmans (1975), tinta amb ploma; Sant Jordi a la Capadòcia (1978), sanguina; il·lustracions per a contes de Liberata Masoliver (c. 1980), aquarel·les; Nu a la platja (1981), tinta; Marràqueix (1983), tinta amb ploma; Escullera de Puerto de la Cruz (1993), tinta; Els tau-tau de Sulawesi (1996), aquarel·la; Nen del cabell arissat, Ritmes (2004), tinta amb ploma.
Obres destacades
|
