Pau Antoni Béjar i Novella va nàixer el 7 d’octubre de 1869, al número 2 del carrer de la Canuda de Barcelona, en el si d’una família modesta de procedència diversa. El pare, Luis María Béjar O’Lawror, tenia avantpassats irlandesos i era originari de Maó (Menorca); la mare, María Concepción Novella i Carrascal, era d’ascendència italiana i natural de Madrid.
Luis M. Béjar O’Lawror va ser un distingit enginyer i inventor en el camp de les noves tecnologies aplicades al telègraf. Se sap que el 1876 era a Londres posant a prova una eina que detectava l’aproximació entre trens per evitar accidents i que l’any següent, a la mateixa ciutat, assitia a la reunió de la societat d’enginyers de telègrafs per donar a conèixer un dels seus invents: el telègraf per a incendis. Es desconeix si en aquestes estades l’acompanyava la família o hi anava sol. No obstant això, el 2023, la descoberta d’una carta escrita el febrer del 1883 pel cap de la prefectura de policia de París dirigida a l’ambaixador d’Espanya a la capital francesa ha revelat que Béjar O’Lawror vivia a París des del 1880 juntament amb la seva esposa i vuit dels seus fills, entre els quals hi havia Pau Antoni. El document contextualitza les raons i com es va produir el trasllat de la família a Cuba, on el jove pintor va residir durant tota l’adolescència. El seu pare, que aleshores feia diverses feines relacionades amb l’electricitat al Palau de la Indústria de París, va sofrir una paràlisi que li impossibilitava continuar treballant i, per tant, tampoc no podia mantenir la seva família. D’altra banda, la seva mare, que feia poc que havia donat a llum el seu últim descendent, patia els inicis d’una peritonitis. Aquesta desafortunada circumstància va fer que demanessin ajuda per traslladar-se a Pinar del Río (Cuba), on, tal com explica el cap de policia de París, treballava el seu fill gran (concretament, en el sector de l’administració financera).
Dos mesos després de remetre’s l’escrit, l’abril del 1880, els Béjar i Novella partien des del port de Le Havre (França) cap a l’Havana (Cuba), on, a banda del seu primogènit, vivien familiars de la branca materna. Al llarg de la travessia, abans d’arribar a Nova York (Estats Units), ciutat on feien escala, María Concepción Novella va morir i va deixar vidu Béjar O’Lawror. A principis del segle XXI, encara es desconeixen molts detalls de la vida de Pau Antoni Béjar i Novella a Cuba, però el que sí que se sap és que allà es va iniciar en l’art de la pintura. Un dels treballs més destacats d’aquesta etapa —i amb el qual es va guanyar l’admiració de tothom— va ser el retrat de l’inventor del submarí, Isaac Peral, amb motiu de l’homenatge que se li feu al municipi de Matanzas (Cuba). Aquesta representació li va merèixer optar a una beca per estudiar a l’Academia de San Alejandro, a l’Havana, i li va permetre, posteriorment, anar pensionat a Madrid.
El curs 1891-1892, Pau Antoni Béjar estava matriculat a l’Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado (Real Academia de Bellas Artes de San Fernando) a la capital espanyola. El 1892 va obtenir l’accèssit per l’assignatura de paisatge. En aquest temps, s’especula que es va beneficiar d’una pensió per anar a estudiar a la Real Academia de España a Roma (Itàlia); no obstant això, a l’acadèmia romana no existeix cap expedient que corrobori aquesta informació. Possiblement, va obtenir una beca per continuar els seus estudis en una altra institució, va marxar a Itàlia a aprendre pel seu compte o probablement Alejo Vera i Luis Madrazo (professors que l’artista assegura que va tenir) l’instruïssin en alguna altra acadèmia o associació. També es pensa que, durant l’estada a Roma, va nàixer el seu primogènit, fruit de la relació amb Celia López Armar. En qualsevol cas, cap al 1894, una publicació de l’època, una espècie de directori de contactes per establir relacions laborals, el situa al número 145 del carrer Alcalá de Madrid, any en què probablement ja havia nascut la segona i única filla que va tenir amb Celia López.
El 1895 va participar, al costat d’altres artistes com Joaquim Sorolla, Ramon Casas o Santiago Rusiñol, en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, on va presentar la seva obra més emblemàtica: Guifré el Pilós, primer comte independent de Barcelona (figura 1). Es tracta d’una pintura històrica de grans dimensions realitzada a l’oli, que també es va poder veure a la III Exposició General de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona (1896), en la qual li van dedicar una menció honorífica. Tot i que Béjar es va educar en l’academicisme, el seu estil denota un vessant més pròxim a l’escola romàntica. Aquests trets propis del Romanticisme es fan palpables en el tracte de la pinzellada i en la manera de representar la seva particular versió de l’origen de l’escut de les quatre barres.
En aquest context, en unes condicions molt precàries, Béjar es va establir a Barcelona. A les acaballes del 1897, va col·laborar amb Álbum Salón (1897-1907), una revista setmanal amb la qual va estar vinculat com a il·lustrador d’històries curtes des dels inicis fins que es va deixar de publicar. El 1898 va prendre part en la IV Exposició General de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona amb un dibuix a llapis que portava com a títol Despertar.
Al voltant d’aquest període va ser quan va començar a rebre els primers encàrrecs, que també duia a terme mentre elaborava dibuixos per a la revista Iris (1899-1904). En la mateixa publicació es manifestava que «D. Pablo Béjar ha expuesto en el salón Parés un magnífico techo, encargo de una conocida familia, que ha llamado justamente en gran manera la atención del público» (Iris, núm. 8, 1899). L’any 1899 va ser clau en la vida del pintor: la seva esposa, Celia, amb tan sols vint-i-set anys, va morir de tuberculosi. Probablement, aquesta circumstància va ser el detonant que el va impulsar a prendre la decisió de marxar a Cervera (Segarra). En les estades intermitents en aquesta ciutat, va deixar patent la seva afició d’organitzar festes en què l’art era el centre de l’espectacle. Amb la cooperació de Lluís Lladó, es va dedicar a l’ornamentació de la reconstruïda església de Sant Agustí, per a la qual va fer sis pintures religioses de gran format per al presbiteri (només se n’han conservat tres). A més d’això, va rebre encàrrecs de diverses personalitats cerverines, per a les quals va decorar diferents estances dels seus habitatges, com ara la Casa Dalmases o la capella oratori de la Casa Duran i Sanpere. En aquesta època, a les cases de les famílies benestants catalanes, era habitual trobar pintures ornamentals —majoritàriament, al·legòriques— en els espais més concorreguts. Se sap també que, a la ciutat de Barcelona, Béjar va decorar la casa dels marquesos d’Alella o la dels marquesos de Marianao, entre d’altres. Mentre s’obria camí entre aquells que serien la seva clientela predilecta, les pintures i els dibuixos d’aquesta etapa anticipaven el seu talent quant al tractament de la figura, el retrat i l’escenografia.
El 1901, a la llista de revistes per a les quals il·lustrava se li’n sumava una altra: Pèl & Ploma (1899-1903), on va col·laborar durant els dos anys següents. A principis del mes de novembre d’aquell any, va contraure matrimoni amb la seva segona esposa, Maria Calbé Segura, a la qual havia conegut pocs mesos abans i amb qui tindria dos fills (en realitat, tres, ja que se sap que el primer va traspassar només nàixer) i dues filles, que se sumaven als de la relació anterior.
Del 1902 destaca la participació de l’artista en la publicació dels vuit volums d’Historia de España en el siglo XIX, de Francesc Pi i Margall i Francesc Pi i Arsuaga, com a dibuixant de retrats de personalitats i d’esdeveniments històrics. En aquest cas, foren unes il·lustracions molt convencionals, fetes amb aquarel·la, publicades a pàgina sencera i en color.
El maig del 1904 va presentar tres pintures a l’Exposición Nacional de Bellas Artes que va tenir lloc a Madrid, on va obtenir una altra menció honorífica. En aquest moment, l’artista, conscient de les valoracions positives, es va decantar per la retratística, gènere pictòric que el va captivar i el va posicionar com un dels millors del seu temps. A finals d’any va exhibir, a la Sala Parés de Barcelona, cinc retrats fets amb la seva tècnica predilecta: el pastel. Rarament, els artistes feien servir aquest procediment en obres finals. És una tècnica que va assolir el seu punt més àlgid durant el segle XVIII; després, pràcticament va desaparèixer fins que va ressorgir a finals del segle XIX. Per les seves característiques, era més habitual practicar-la en esbossos i en proves de color. Probablement, Béjar va tenir preferència per aquesta tècnica per la rapidesa de l’execució, la vivacitat dels colors, la lleugeresa i per la novetat del seu redescobriment.
Algunes fonts assenyalen que el 1905 va prendre part en el Salon de l’Académie organitzat per la Société des Artistes Français de París. Aquell any també va exposar a la Sala Parés, aquesta vegada, segons les revistes de l’època, una col·lecció de retrats de personalitats de l’aristocràcia.
Augmentada la seva popularitat i amb una clientela que ja se situava dins dels més alts estrats de la societat, entre el 1905 i el 1906, juntament amb la seva família, es va traslladar al carrer Velázquez de Madrid. Durant la primavera del 1906, el ja anomenat «laureado artista», inaugurava una exposició a la Sala Amaré de la capital espanyola de la qual eren protagonistes retrats com els de la reina Victòria Eugènia, Isabel II, la infanta Maria de la Mercè, les filles del comte de Mejorada, el compte de Torre-Arias o la marquesa de Moraga. Pablo Antonio Béjar Calbé, fill de l’artista, explica a les seves memòries que la relació del seu pare amb la reialesa espanyola es va enfortir arran d’una exposició en la qual ell va participar i en la qual la reina Victòria Eugènia va quedar tan fascinada pel seu talent que el va cridar perquè es personés a palau. La consideració de la monarca va ser tal que, fins i tot, el va convidar a assistir al seu casament amb Alfons XIII.
En els anys següents, a Madrid, el pintor va gaudir d’un reconeixement consagrat entre l’aristocràcia i la reialesa. Propugnava un tipus de representació —el retrat— i un ofici —pintor de la cort— que, a principis del segle XX, amb la fotografia i l’art de les avantguardes, estava en ple declivi. També va tenir detractors, sempre va haver-hi algú que desaprovava les seves tendències. Hi ha qui criticava la seva disposició i la forma en què retratava aquests personatges; d’altres posaven en qüestió si la tècnica del pastel s’havia de considerar un «gran art». Tot i això, en general, la premsa l’afavoria. Va ser congraciat com a retratista de dones i de nens. L’exquisidesa en el tracte cap al gènere femení feu que rebés diversos elogis per part de la comunitat feminista recolzada per Carme Karr, i, per la mateixa benevolència en la manera de representar la canalla, va ser distingit com a pintor d’àngels.
El maig del 1908, un article de premsa deixa constància d’una exposició (es desconeix el lloc on es va dur a terme) en què, segons el text, les obres del pintor havien estat injustament oblidades. En aquesta ocasió, l’artista hi va presentar sis peces. A l’octubre, diferents fonts el situen a Londres lliurant diverses pintures a la princesa Beatriu de Battenberg, entre les quals hi ha un retrat de la seva filla, la reina Victòria Eugènia. Béjar va aprofitar aquest viatge per visitar la National Gallery i estudiar els grans retratistes anglesos que més tard van influenciar el seu estil. En tornar, la seva obra es va revalorar.
A principis del 1909, va exposar a la Casa Suárez de Madrid una sèrie de retrats i les còpies que va fer a Londres, com ara el retrat Mrs. Siddons, de Thomas Gainsborough, i L’edat de la innocència, de Joshua Reynolds. L’exposició va ser molt comentada en diverses i variades revistes; la difusió va ser tal que el ressò va arribar fins a l’Argentina. A causa d’això, es considera que aquell any va viatjar a Amèrica, malgrat que no hi ha cap prova d’aquest viatge. Cap al març, l’artista ja havia instal·lat el seu habitatge a Londres per rebre la clientela londinenca, a la vegada que estudiava l’art de l’escola anglosaxona. La temporada a Anglaterra i l’estudi de la pintura anglesa del segle XVIII, amb referents com Reynolds o Gainsborough, va acabar de donar el toc elegant i psicològic i, fins i tot, una certa estètica barroca a les seves obres. Un dels retrats que havia fet de la reina Victòria Eugènia, seguint aquest model de representació (figura 2), es va exposar a la Royal Academy de Londres. El juny, un diari de Madrid anunciava que Béjar havia estat l’escollit d’entre uns trenta aspirants per realitzar la còpia del retrat de la duquessa de Milà de Hans Holbein destinada a suplir l’original, que feia poc que s’havia posat a la venda. Finalment, la National Gallery va comprar l’obra i l’artista va conservar la reproducció que n’havia fet per exposar-la al seu estudi de Londres.
El 25 de gener de 1910, a la seu del diari ABC de Madrid s’inaugurava una exposició que tenia com a objectiu subhastar obres en benefici dels afectats per la guerra de Melilla (Espanya), en la qual es va comptar amb la participació de Béjar. La premsa anunciava que un tal Ramírez Arellano —probablement, l’historiador Rafael Ramírez Arellano— va licitar la suma de 800 pessetes per una de les seves obres, malgrat que es desconeix si finalment la va adquirir.
En tornar a la capital espanyola, l’artista va treballar sense descans al mateix temps que exhibia al seu taller tot el que havia fet a Londres. Aleshores, la premsa posava en relleu els avenços progressius i destacava la influència que havia exercit sobre ell l’estudi de la pintura anglesa. En aquesta època va ser quan va començar a tenir relació amb el guitarrista Emili Pujol. En assabentar-se que era deixeble de Francesc Tàrrega (1852-1909), que feia poc que havia traspassat, el va convidar a fer un concert al seu taller la primavera del 1910. El maig va participar en l’Exposició de Retrats i Dibuixos Antics i Moderns que es va celebrar al Palau de Belles Arts de Barcelona amb l’obra Retrat de D.ª Araceli Dorda (1906), fet al pastel. A finals de mes inaugurava una altra exposició a la Casa Suárez de Madrid, aquesta vegada dedicada exclusivament als seus retrats, en què es va poder veure la còpia del retrat de la duquessa de Milà de Holbein. Després d’uns mesos de molta activitat, en acabar l’any, tornava a ser a Londres.
En el transcurs del primer trimestre del 1911, va anar a Madrid per continuar elaborant diverses comandes. Segons els mitjans, al seu estudi es van exhibir diversos retrats, com ara Francisca Aparicio Mérida, marquesa de Vistabella (Museu Nacional del Prado, D007441). Al llarg de l’any, tot i que Béjar era a la capital del Regne Unit des del maig, la revista Feminal va il·lustrar diverses portades amb obres seves i li va dedicar alguns articles (figura 3).
Després d’una dilatada estada a Londres, la primera notícia del seu pas per Vinaròs (Baix Maestrat), lloc natal de Maria Calbé, ens arriba el febrer de 1912, quan es dirigia amb la seva esposa a Madrid. Després d’atendre uns quants encàrrecs i d’organitzar vetllades musicals al seu taller per mostrar la seva obra, novament va emprendre el camí cap a la capital anglesa per quedar-s’hi la resta de l’any. En aquests mesos, va mantenir una correspondència assídua amb Emili Pujol per aconseguir-li concerts; va actuar com una mena de mecenes de les joves promeses de la música. A Anglaterra, l’artista gaudia d’una vida social molt activa i sovint era convidat a festes i esdeveniments. El desembre del 1912 un diari londinenc anunciava la inauguració d’un gran cinema a Kings Street i l’assistència de la seva senyora i una de les seves filles. Béjar, a més d’haver-se encarregat de la decoració interior del nou cinema, en va ser un dels principals accionistes.
El març del 1913 presentava les seves novetats en una exposició a Madrid. Se sap també que aquell mes ingressava a l’Orde Civil d’Alfons XII, un orde honorífic que premiava els mèrits en el camp de l’educació, la ciència i la cultura, entre d’altres. El maig, a la Casa Suárez inaugurava una altra mostra de retrats; un cop acabada, va tornar a Londres. El pintor no tan sols va ser notícia a Espanya, sinó que també ho va ser a Anglaterra. En els espais dedicats a l’activitat de l’aristocràcia i la reialesa es troben notícies com la que li va dedicar el diari The Mail el 22 de maig de 1914, en què es llegeix que la reina Amèlia d’Orleans es va presentar a una vetllada organitzada per Merry de Val, esposa de l’ambaixador d’Espanya a Londres, per veure els retrats de Béjar.
El juny del 1914, el Museu de Brighton (Regne Unit) va organitzar una exposició dedicada a l’art espanyol. Les obres es van agrupar en dues grans temàtiques: els vells mestres i les noves tendències de l’art espanyol modern. Béjar hi va participar en la categoria de retrat. El juliol d’aquell mateix any, abans que esclatés la Primera Guerra Mundial, l’Orfeó Català va oferir una sèrie de concerts a la capital anglesa. Aficionat a la música com era, el pintor va aprofitar l’ocasió per organitzar un àpat al seu estudi —també hi va assistir el seu bon amic Emili Pujol— en homenatge a la coral catalana. Durant la tardor, la mateixa exposició que s’havia pogut veure a Brighton es traslladava a la Grafton Galleries de Londres. En aquesta ocasió, l’ambaixador espanyol va ser l’encarregat d’inaugurar la mostra, en què s’exposava un retrat de la seva esposa, Merry de Val, pintat pel nostre artista. De l’octubre es conserva una carta dirigida a Agustí Duran i Sanpere en la qual li expressa el seu condol en assabentar-se de la mort del seu pare.
Els efectes de la guerra no van trigar gaire a fer-se evidents. El 1915, un article de premsa fixava l’atenció en les obres de temàtica bèl·lica exposades a la Royal Academy, una d’aquestes era el retrat que Béjar feu de Maurici de Battenberg, germà de la reina Victòria Eugènia, que feia poc que havia mort a la guerra. El gener del 1916, cridat per la sobirana, Béjar es va personar a palau per efectuar l’entrega del retrat; la monarca, fascinada pel quadre a l’oli, li’n va demanar una còpia. Probablement, aquesta va ser la peça que estava pintant quan va rebre al seu estudi de Madrid la visita del violoncel·lista Josep Ricart i Matas i la seva mare, la pianista Carme Matas i Aurigemma, amb els quals posteriorment va restar unit per una estreta amistat. Per primera vegada, aquell estiu, l’artista va passar unes quantes setmanes a Vinaròs, on va fixar la seva residència estival. A l’octubre, prenia part, amb una pintura al pastel, en l’exposició organitzada a la Sala Parés de Barcelona a la memòria de la pintora Pepita Teixidor (1862-1914).
Amb el temps, la relació amb el petit municipi de la Comunitat Valenciana —Vinaròs— es va fer cada vegada més memorable (figura 4). Les festes que organitzava van ser recordades i comentades entre la gent del poble que, en alguna ocasió, havia tingut l’oportunitat d’assistir-hi. El 1917 participava en els Jocs Florals de Vinaròs per atorgar el premi al tema «Poesia dedicada al malmès poeta Agustí Safón Durán», que havia traspassat feia poc i que havia estat homenatjat per l’artista mitjançant l’encàrrec de la seva làpida. També va prendre part, amb un ajut econòmic, en la construcció d’un monument en honor de l’arquebisbe Josep Domènec Costa i Borràs, natural de Vinaròs. Els mesos següents, va treballar alternant estades a Madrid, Londres i Vinaròs.
Del 1918 destaca la realització del retrat de la infanta Isabel al seu taller de Madrid, fet que ha quedat immortalitzat en una fotografia que encara es conserva (figura 5).
El primer quadrimestre del 1919 va ser força actiu: el febrer va participar en un concert benèfic, el març assistia a una festa a l’hotel de la comtessa de la Casa València i a l’abril organitzava una soirée al seu estudi —amb J. Ricart i Matas al violoncel i C. Matas i Aurigemma al piano— per presentar les seves últimes obres. En aquestes dates, s’elucubra que va enviar un dels seus quadres a una mostra que va organitzar el Cercle de Belles Arts de València. Al maig inaugurava, a la coneguda Casa Suárez de Madrid, una exitosa exposició de retrats que es va haver de prorrogar.
En la correspondència dels primers mesos del 1920, Béjar deixava constància del fet que tenia una gran càrrega de treball. A causa d’això, aquell any van marxar a Vinaròs a finals de juny. El juliol, una de les seves obres es va poder veure a l’Exposició d’Art celebrada al Palau de Belles Arts de Barcelona. El setembre va tornar a Madrid per emprendre rumb a Londres. En acabar l’any, després d’exposar a la Royal Academy, Béjar planejava passar les festes de Nadal amb els seus fills i filles a Madrid. El 12 de desembre, mentre carregava el cotxe amb què ell i la seva esposa havien d’arribar a l’estació, va patir un atac de cor que el va portar sobtadament a la mort. Poc després, seguint els seus desitjos, l’artista va ser enterrat a Vinaròs. El seu comiat es va dur a terme en un acte solemne improvisat a la casa del seu condeixeble Joaquín Sanjuán.
Amb el pas del temps, Pau Antoni Béjar i Novella ha passat inadvertit per la història de l’art espanyol i català. Possiblement, això ha estat perquè gran part de les seves obres s’han disgregat, es conserven en col·leccions particulars en localitzacions desconegudes i moltes romanen sense identificar, fet que afegeix dificultat al seu estudi.
