Josep Pascó i Mensa va néixer a Sant Feliu de Llobregat el 1855. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, coneguda popularment com la Llotja, amb l’escenògraf Josep Planella, amb qui treballà, i també freqüentà el taller del pintor Simó Gómez. De fet, els seus inicis estan lligats a l’escenografia. Les poques dades biogràfiques que en coneixem procedeixen de l’anuari del Foment de les Arts Decoratives del 1922, que dedicà unes pàgines d’homenatge a «El professor En Josep Pascó y Mensa» dotze anys després de la seva mort, que J. Francesc Ràfols aprofità per al seu diccionari el 1951. Sembla que l’any 1878 va marxar a Madrid, on treballà al taller d’escenografia del Teatre Reial. Sol·licitat per pintar al Teatre Nacional de Mèxic s’hi instal·là, i l’any 1881 va pintar un dels decorats de l’òpera Carmen, que s’hi estrenà. Però el clima no li provava i, per qüestions de salut, va haver de tornar a Barcelona cap al 1883, on, des d’aleshores, amb grans dots de dibuixant, es dedicà especialment a la il·lustració de llibres i revistes, al dibuix industrial i a la decoració d’interiors, especialitats que va compaginar amb la seva remarcable tasca docent.
Va ser professor de l’Escola Superior d’Arts i Indústries i Belles Arts de Barcelona —nova denominació de l’Escola de Llotja— i en va obtenir la Càtedra de Dibuix i Composició Decorativa. Des d’allà va desenvolupar una metodologia molt avançada des de l’òptica pedagògica, lluny de la còpia tradicional, que, segons Joaquim Folch i Torres, seguia el mètode Tadd anglosaxó. Folch recordava el mestre d’aquesta manera: «Era pèl-roig i portava una barbassa esborrifada i els pocs cabells que tenia rodaven esbullats damunt de les orelles i la calba. Tenia un aire tossut i farreny que imposava; però també tenia, dessota de les celles peludes i darrera dels vidres de les ulleres vorejades d’un filet d’or, uns ulls blaus, amb una nineta plena de dolçor riallera.»
Però Pascó morí prematurament amb només cinquanta-cinc anys el 22 de juny de 1910, d’un atac de feridura mentre era a l’Ateneu Barcelonès. El seu fill, Patrici Pascó i Vidiella, va ser també dibuixant projectista i es va especialitzar en estampats tèxtils.
Josep Pascó va ser un artista plural, capaç d’integrar diverses arts en un mateix projecte, un fet característic del món artístic de l’Esteticisme, l’etapa prèvia al Modernisme, en què inicià la seva carrera. La seva obra —sigui gràfica, industrial o decorativa— es caracteritza pels temes florals, els insectes i el món del bosc, de to simbolista i japonitzant, propis de l’Esteticisme, en què Pascó coincideix amb el caràcter decoratiu d’Apel·les Mestres i Alexandre de Riquer. Però, en el seu cas, els motius florals i vegetals que hi sol emprar sovint remeten a les ornamentacions dels teixits antics, dels quals va ser un gran i expert col·leccionista, que va tenir un lligam molt estret amb la Junta de Museus, tal com queda recollit en la veu corresponent del Repertori de col·leccionistes i col·leccions d’art i arqueologia de Catalunya, de l’Institut d’Estudis Catalans.
La vessant artística més coneguda de Pascó va ser la seva labor com a dibuixant, especialment com a il·lustrador de llibres i projectista d’enquadernacions, que dugué a terme per a algunes de les principals editorials barcelonines del moment, com ara Henrich, Espasa, Salvat i Montaner y Simón. Pascó va ser un dels dibuixants de la col·lecció «Biblioteca Arte y Letras», una «biblioteca il·lustrada» que era un projecte editorial del 1881 encapçalat pels germans Domènech i Montaner —Lluís en fou el primer director artístic i Enric n’era l’administrador. A més, com a obsequi als subscriptors de la col·lecció, s’editava la revista mensual Arte y Letras, que es publicà només des del juliol del 1882 fins al desembre de 1883. El mateix 1883 van vendre la col·lecció a l’impressor Francesc Pérez i el nou director artístic va ser el crític Josep Yxart. Pérez, poc després, la va vendre a Daniel Cortezo, que la va continuar fins al 1890. Va ser durant aquesta etapa quan hi col·laborà Pascó.
Les biblioteques il·lustrades, que van ser molt populars durant el darrer quart del segle XIX, eren unes col·leccions de llibres de format de butxaca, il·lustrats generalment amb zincografies, fotogravats, cromolitografies o galvanotips, que reproduïen composicions dels artistes més reconeguts del moment, locals o bé europeus, raó per la qual sovint hi havia també gravats d’importació. A més, les noves enquadernacions industrials que les caracteritzaven solien ser molt acolorides, amb temes gofrats daurats o platejats obtinguts mitjançant l’estampació en calent sobre tela, i obra també d’il·lustradors reconeguts. Acostumaven a ser novel·les, biografies o narracions extraordinàries d’autors nacionals i autors estrangers traduïts al castellà que es venien mitjançant subscripció i que tenien un preu molt assequible. Van col·laborar a l’esmentada «Biblioteca Arte y Letras» els dibuixants i artistes més destacats: Apel·les Mestres —n’il·lustrà el primer volum—, Alexandre de Riquer, Josep Lluís Pellicer, Josep Pascó, Arturo Mélida i el mateix Lluís Domènech, entre d’altres. Pascó hi destacà especialment pels dibuixos d’algunes enquadernacions, molt representatives de l’Esteticisme, de gust japonitzant.
Així mateix, Pascó va ser un dels col·laboradors de la «Biblioteca Universal», de Montaner y Simón, una col·lecció concebuda com a regal per als subscriptors de la revista La Ilustración Artística (1882-1916). Pascó és l’autor del disseny de les enquadernacions dels volums La última sonrisa (1891), Misterios del mar (1891), Si yo fuera rico (1896) i La atmósfera (1902), totes estampades al taller d’enquadernació industrial d’Hermenegild Miralles, amb qui col·laborà sovint en diversos tipus de treballs gràfics.
Una altra de les especialitats més destacades de Miralles fou el taller de litografia, que va arribar a ser un dels més importants de Barcelona, amb la maquinària més moderna i amb una gamma extensa de productes: calendaris, targetes postals, cromos, etiquetes, cartells i les seves reconegudes rajoles d’imitació, que patentà el 1892. Justament va ser Pascó qui el 1893 va dissenyar la coberta del catàleg d’aquestes rajoles de cartó pedra, amb una composició neomedieval a partir d’un plafó de rajoles amb escuts diversos i unes llegendes manuscrites que feien referència als avantatges d’aquest material.
Els tallers Miralles van sobresortir també en el camp editorial, especialment en l’edició de la revista Hispania, una gran revista il·lustrada, que es publicà del 1899 al 1902, en ple Modernisme, i amb la qual Hermenegild Miralles pretenia fer publicitat de la modernitat de la seva empresa. El número 1 data de l’1 de gener de 1899 i hi consten com a directors artístics Francesc Miquel i Badia i Josep Pascó. Inicialment, la revista era mensual, però a partir del número 4 va passar a ser quinzenal. De fet, com resseguí Jordi Castellanos (1982), Pascó ja no constava com a codirector artístic del tercer número, tot i que hi va continuar col·laborant, i Miquel i Badia va morir sobtadament el 28 de maig d’aquell any, raó per la qual el nou director artístic passà a ser Raimon Casellas. Pascó projectà una revista profusament il·lustrada, amb ornamentació floral i simbòlica, molt del gust art nouveau (figura 1).
De fet, Pascó, com havíem apuntat, ja havia col·laborat en altres revistes. El 1891, mentre col·laborava a la «Biblioteca Universal» de Montaner y Simón, havia dissenyat la nova coberta de La Ilustración Artística (figura 1), presidida per una figura femenina asseguda com si estigués entronitzada, amb una corona de llorer i una gran palma sostinguda amb les dues mans, en un requadre central de fons negre i tota ella daurada, i al voltant una ampla faixa de fons vermell, amb una gran orla de cards, molt característica de l’autor, i el títol de la revista i l’anagrama de l’editorial estampats en or, negre i vermellós fosc. En resum, una composició de gust esteticista, propi d’aquells anys. A més, hi col·laborà amb molts dibuixos, signats amb el pseudònim Brisa.
Continuant amb la seva especialitat de disseny d’enquadernacions industrials, entre les col·laboracions que va fer amb Hermenegild Miralles sobresurten tres àlbums de gran format: A los toros (1893), Panorama Nacional I-II (1896) i Montserrat (1896). El primer consta de 27 cromolitografies signades per Daniel Perea, però la coberta, en què predomina l’or sobre un fons vermell brillant i que és presidida per un ventall que conté el títol manuscrit ple d’ornamentació vegetal (el ventall és brodat amb motius al·legòrics dels toros i envoltat per clavells grocs), és obra esteticista de Pascó. La coberta de Panorama Nacional I-II està presidida per un lleó i l’escut d’Espanya i el títol té una caplletra goticitzant, tot estampat en or i plata sobre un fons marró, que dona color a l’animal protagonista. Montserrat, com l’anterior, és un àlbum de fotografies, en aquest cas del fotògraf Audouard. Presenta una coberta més delicada amb les muntanyes al fons i amb una composició vegetal amb motius d’heura i llorer que envolta els marges, complementada amb elements al·legòrics de la Moreneta, com ara un rosari i uns escapularis de la Verge, en tons crema i torrats. Altres enquadernacions seves són les que va fer per al Diccionario geográfico argentino (1892), de R. Espasa y Cía., i Los Pirineos (1891), de Víctor Balaguer, gravades als tallers Roca Alemany, que es conserven al Museu del Disseny de Barcelona (Col. Roca Alemany).
Un treball equivalent, però en format de calendari, va ser l’editat per la casa Henrich y Cía., per a l’any 1892. Pascó dissenyà l’enquadernació industrial en relleu daurat sobre pergamí, amb la seva característica grafia i els motius decoratius vegetals. Els fulls interiors eren cromolitogràfics.
Com a dibuixant, Pascó va ser l’autor de les il·lustracions del llibre Colón. Poema histórico (1887), editat per Espasa, i també el responsable d’una edició excepcional d’El liberalismo es pecado (1891), de F. Sardà i Salvany, un volum monumental, en vuit llengües, les orles decoratives del qual eren obra seva del 1889. Així mateix, fou l’autor de la coberta de la primera novel·la modernista, Els sots feréstecs (1901), de l’esmentat Raimon Casellas, que serví també per al cartell publicitari del llibre. Per a Casellas, el 1893 havia fet la capçalera del conte «Ànimes de l’altre món» (figura 2). Aquest dibuix formava part de la seva col·lecció de dibuixos que va ser adquirida per la Junta de Museus el 1911 i que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Altres especialitats de Pascó van ser la pintura de pergamins, com els que presentà a l’Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona el 1907, un camp en què va sobresortir; el cartellisme, i les targetes postals, com les de caràcter nacionalista de la Unió Catalanista (1903), impreses per la impremta Tobella, segons explica Eliseu Trenc (1977). Com a cartellista, tot i no ser la seva dedicació principal ni més reeixida, també feu unes quantes obres. El seu treball més conegut és el cartell de la commemoració del quart centenari del descobriment d’Amèrica, del 1892, estampat als tallers Henrich. Es tracta d’un cartell de grans dimensions (300 × 150 cm), fet per a les festes de la Mercè i presidit per una gran imatge de la caravel·la de Colom, a la qual se superposen els textos informatius de l’esdeveniment, tots ells manuscrits, com acostumava a fer l’artista. De dates posteriors, se n’hi coneixen alguns altres, com el del concurs hípic organitzat per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre el 1902, també estampat per Henrich; un cartell calendari de l’any 1898, de la Litografia Miralles, i un del 1899 per a l’empresa asseguradora La Catalana, amb una composició bigarrada, que juga amb les flames que emmarquen l’escut de la casa i el nom, signada per Pascó el 1898, i realitzada als tallers Miralles.
En reconeixement de la seva obra gràfica, va obtenir alguna medalla de segona i tercera classe en exposicions dels anys 1880 i 1890. L’any 1888 o 1889 va rebre la medalla d’or a les exposicions universals de Barcelona i París, respectivament, per projectes d’enquadernacions industrials, l’especialitat per la qual va ser més reconegut.
Pascó sobresortí igualment com a projectista industrial, terreny en què és conegut sobretot pels dissenys de paviments hidràulics de la Casa Escofet (figura 3), capdavantera en el sector. A més, en va ser el director d’art, una figura que va començar a introduir-se aleshores en algunes empreses europees pioneres en la incorporació del disseny en la seva estratègia productora. Va realitzar un gran nombre de paviments florals, recollits en els catàlegs cromolitogràfics d’Escofet, entre els quals en sobresurt un de gran format, dirigit per ell el 1900, que ha esdevingut un referent editorial del tema (figura 4). Del primer que es té notícia és d’un del 1891, que correspon a la societat Escofet Fortuny, en què Pascó ja participà amb diversos dissenys, la majoria de colors terrosos, molt propis del moment, llevat d’un de molt original que té com a motiu la fulla de margalló, de color verd blau clar. L’àlbum de 1895 ja correspon a la firma Escofet, Tejera y Cía., i inclou models anteriors, alguns de Pascó i d’altres de nous. El següent és l’esmentat del 1900, veritablement excepcional des del punt de vista gràfic i editorial. De format apaïsat, molt més gran que els altres, tots els models, molt acolorits i brillants, són d’autor (Josep Pascó, que en fou el director artístic; Alexandre de Riquer, Jeroni F. Granell, Antoni Rigalt, Josep Vilaseca, Lluís Domènech i Montaner, Joan Fabré i Oliver, Antoni Gallissà, Arturo Mélida o Josep Puig i Cadafalch, entre d’altres, molts dels quals eren arquitectes); cap d’aquests dissenys, però, no va tornar a formar part dels catàlegs posteriors. De fet, com remarquen Maribel Rosselló i Nicolau (2009), en el seu estudi sobre els mosaics de la Casa Escofet, fou l’àlbum que la firma va editar com a carta de presentació per a l’Exposició Universal de París del 1900. Pascó seguí present en els àlbums del 1904, del 1908 —amb nous models florals de colors més alegres— i, fins i tot, del 1912 —havia mort el 1910, però els models d’anys anteriors es continuaven produint.
A més de ser dissenyador de paviments hidràulics, Pascó va ser també un gran decorador. Entre els seus projectes de més ressò hi ha la decoració de la façana de la botiga Escofet (1890), situada al número 8 de la ronda de Sant Pere de Barcelona, que després va ser traslladada al número 20 de la ronda de la Universitat (figura 5). Tancada fa uns quants anys, la façana, però, encara es conserva. El revestiment és fet amb plafons de pedra artificial amb motius florals emmarcats amb fusta, les matrius i motlles dels quals es conserven al Museu del Disseny de Barcelona (donació Escofet 1886, 2020). Així mateix, participà en la decoració de parets i sostres del saló del Cau Ferrat, per al qual va dissenyar un estendard.
Ara bé, els seus dos grans conjunts decoratius són la decoració de la sala del Cercle del Liceu coneguda popularment com la Peixera (1901-1903) i el domicili de Ramon Casas al passeig de Gràcia (1902). El projecte del Liceu, en realitat, era una reforma iniciada el 1901 que la Junta de Govern de l’entitat encarregà a Pascó, com va encarregar altres sales a Alexandre de Riquer o Ramon Casas. Pascó començà per eliminar la columna central de ferro i engrandir el finestral de la façana per donar més llum i amplitud a l’espai. A la Peixera sobresurt la xemeneia de ceràmica, mosaic, bronze i fusta, amb un vitrall emplomat de colors, presidit per una caravel·la del segle XV amb les banderes catalana, espanyola, de Sicília i el Rosselló (figura 6), el mosaic romà del paviment i un original sostre de fusta i vidres que simulen gira-sols. Les pintures murals són obra d’Oleguer Junyent.
El 1898, el pintor Ramon Casas va instal·lar el seu estudi i la seva llar al número 96 del passeig de Gràcia. Pascó es va encarregar de la decoració del pis. Un dels motius més rellevants del conjunt és també la xemeneia monumental en pedra i metall del menjador, a la qual se sumen els mosaics del terra, els enteixinats i la decoració en fusta de sostres i parets, així com les columnes salomòniques annexes a la galeria. Cal afegir que aquest pis aixoplugà anys després el taller de costura d’Assumpció Bastida; posteriorment, la botiga Vinçon, i, des del 2016, una botiga de moda de la marca Massimo Dutti. Els elements esmentats, però, es conserven en molt bon estat.
En resum, l’obra de Pascó —gràfica, industrial o de decoració d’interiors— s’avança al Modernisme, especialment per la qualitat artística dels ornamentals florals i vegetals, que són presents en tots els seus projectes.
