Francesc Torrescassana Sallarés va ser un pintor que va viure entre la segona meitat del segle XIX i inicis del segle XX i que, juntament amb tota una generació d’artistes formats al taller de Ramon Martí Alsina, parteix del realisme i caracteritza la pintura moderna catalana.
Va néixer a Barcelona el 5 de setembre de 1845 en el si d’una família d’artesans. Era el primer fill de Ramón Torrescassana Lluch, fuster de professió, i de Maria Mercedes Sallarés Domenech, filla d’una família de barreters. Amb catorze anys va iniciar la seva formació a l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona, i en va ser alumne des del 1859 i fins al 1865. Allà va establir una relació especialment propera amb un dels seus mestres, Ramon Martí Alzina, qui amb la seva voluntat de canvi i renovació va marcar el jove pintor.
Torrescassana, probablement insatisfet amb l’ensenyament rebut a la Llotja, va deixar progressivament els estudis oficials per convertir-se en un dels deixebles més notables de Martí Alsina al seu taller. Sota el guiatge del seu mestre, es va formar en la tendència realista i va contribuir a la consolidació d’aquest nou estil d’arrels franceses. Seguint aquesta tendència realista renovadora des de la seva joventut, sempre va estar molt vinculat al paisatgisme i al retrat, que foren els gèneres que més va cultivar. Tal com va fer el seu mestre, va treballar majoritàriament amb la tècnica de la pintura a l’oli i, en alguns casos puntuals, va optar per l’aquarel·la.
Torrescassana no només va destacar com a deixeble de Martí Alsina, sinó que també va esdevenir algú del seu cercle de confiança. L’any 1865, gràcies a la correspondència entre Martí Alsina i la seva muller, sabem que, malgrat la seva joventut, va agafar un cert rol de mà dreta al taller. Tal era la confiança entre ambdós que, en absència del mestre, es va encarregar de l’educació artística del seu fill Camil, va fer pagaments de deutes en nom seu i, fins i tot, va dormir a casa de la seva família. Són d’aquesta època els dos retrats de joventut que Martí Alsina va fer al seu deixeble predilecte. Es tracta dels olis sobre tela titulats El pintor Francesc Torrescassana (c. 1858, Museu Nacional del Prado) i Retrato del pintor Francisco Torrescassana (s. d., Real Academia de Bellas Artes de San Fernando).
Amb dinou anys, Torrescassana va ser premiat a l’Exposición General de Bellas Artes de Madrid (1864), en la qual va rebre la medalla honorífica especial, fet que va marcar la seva projecció professional. Entre els vint i els vint-i-un anys, la seva obra va ser adquirida en més d’una ocasió per formar part de les col·leccions més rellevants del moment. En són exemples els dos paisatges de primera època conservats al Museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i al Museu Nacional d’Art de Catalunya, ambdós del 1864, en els quals veiem un naturalisme rural sense connotacions nacionalistes ni romàntiques. Un altre paisatge seu també va formar part de la col·lecció de Sebastià-Anton Pascual i Inglada, un dels protectors de Martí Alsina.
A la dècada del 1860 va fer alguns viatges. Algunes biografies comenten que va anar a Roma (Itàlia) pensionat per la Llotja i, tot i que el viatge segurament és cert, no en tenim constància documental. Per aproximació de calendari podria haver marxat el 1867, any en què també va presentar dues obres a l’Exposició Universal de París. L’any 1869, Torrescassana va anar en comissió amb un grup d’artistes com a reporter gràfic a Suez (Egipte) per assistir a la cerimònia d’inauguració del canal i retratar el pas de la fragata Berenguela travessant el canal per primera vegada. Arran d’aquest viatge, el maig del 1870 va presentar diverses obres de paisatgisme exòtic a l’exposició celebrada a l’edifici de la Sociedad para Exposiciones de Bellas Artes, a Barcelona. D’aquest mateix any es conserva la imatge d’un paisatge egipci (Paisatge d’Egipte, 1870). Tot i ser un dels primers artistes que va pintar un paisatgisme orientalista i obtenir bones crítiques per la novetat d’aquestes obres, no hi va treballar gaire més. Malgrat això, va exposar obres d’aquesta temàtica el 1876 a l’establiment de Francesc Bassols i el 4 de març de 1877 a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona.
Torrescassana va tenir diverses passions i inquietuds més enllà de la pintura. Era amant de la música i les lletres, col·leccionava llibres i tenia exlibris propi. A més, va ser un petit col·leccionista de ceràmica i d’objectes antics i curiosos (sentia un gran interès pels objectes egipcis i hindús, potser arran dels seus viatges de joventut).
En plena joventut, Torrescassana discrepava de l’actitud immobilista de l’acadèmia i mostrava inquietud per fer un art viu i actual. Va ser un dels fundadors i accionistes de la Sociedad para Exposiciones de Bellas Artes, constituïda l’any 1868. Aquesta societat, iniciada per Martí Alsina, gestionava el Palau d’Exposicions, construït de nova planta a la cruïlla entre el passeig de Gràcia i la Gran Via de les Corts Catalanes, que oferia un espai d’exposició per als artistes catalans més enllà de la institució. L’any 1870 també es va sumar a un document anomenat «Al Público», en el qual un grup d’artistes joves es mostraven contraris al programa d’oposicions publicat per l’acadèmia per una pensió de pintura. Hi denunciaven les incoherències de l’acadèmia en els criteris d’avaluació i de selecció i defensaven que l’art havia de ser fill de la seva època, i no representar únicament un passat idealitzat. Aquest argument els portava a concloure que la pintura d’història hauria de tenir menys rellevància en els exàmens, fet que ens mostra les seves ganes de canvi, renovació i modernitat.
Va compartir taller amb Francesc Miralles a partir del 1870 i, com a mínim, fins al 1872. Durant aquests anys, apareixen inscrits al número 17 del carrer del Call en els catàlegs de les exposicions en què presenten obra. Els dos pintors eren amics íntims i l’any 1871 se’n van anar a Madrid, on van ser inscrits en el llibre de copistes del Museu Nacional del Prado el dia 12 d’octubre. Van entrar amb la targeta d’expositors, ja que aquell any se celebrava l’Exposición Nacional de Bellas Artes. Ràfols comenta que aquell mateix 1871 Torrescassana va guanyar la segona medalla per l’obra Marina de Monjuich en l’Exposició d’Agricultura, Indústria i Belles Arts de Barcelona, celebrada a la Ciutat Comtal aquell setembre. Va ser un expositor habitual a la ciutat de Barcelona, però també va participar en algunes exposicions universals fora del país, com ara l’Exposició Universal de París del 1867 i l’Exposició Universal de Viena del 1873.
El 12 d’agost de 1874 va contraure matrimoni amb Júlia Detx Vallmitjana, deu anys més jove que ell. Detx, que també era pintora, havia començat a exposar amb tan sols setze anys a la ciutat de Barcelona i, un cop casats, ho va seguir fent fins al 1888. El matrimoni va tenir dos fills, Juli Torrescassana Detx, nascut el 29 de maig de 1875, i Edita Torrescassana Detx, nascuda el 10 de març de 1879.
El 1875 Torrescassana va començar a treballar a l’Escola Municipal de Cecs i Sordmuts, on va exercir de professor interí prop d’un any. Més endavant, el 1880, va opositar per una plaça a l’Escola de Dibuix del districte, que depenia de l’Escola Oficial de Belles Arts, però no la va aconseguir. El més probable és que no arribés a treballar mai a l’acadèmia i que la major part dels ingressos provinguessin de la venda d’obra en salons i per encàrrec.
Tot i no impartir classes en un entorn oficial, sí que es va dedicar a la tasca pedagògica. Sabem que oferia lliçons particulars de dibuix i pintura des de la dècada del 1870. Els seus primers deixebles coneguts van ser Bonaventura Casas Pàmies i Pau Audouard, que aprendrien al taller del número 43 del carrer de la Riera de Sant Joan o, a partir del 1876, al taller del número 6 del carrer del Pi. Vora el 1885, es va traslladar al número 6 del carrer de la Font de Sant Miquel, on van estudiar Joaquim Renart, Miquel Llobet, Pau Roig, Paco Morros, Pepito Garcia i Anita Risueño. Uns quants anys més tard, també va ensenyar a Miquel Soldevila, l’alumne més tardà de qui tenim constància.
L’any 1880, va assistir al Primer Congrés Catalanista, convocat per Valentí Almirall, i es va vincular, així, al fenomen de la Renaixença catalana. Un cop fundat el Centre Català (1882), va formar part del seu Consell General com a secretari de la secció 8, dedicada a les belles arts i belles lletres. D’aquesta manera, va participar en la formulació d’unes línies catalanistes i va contribuir a la revalorització de la cultura catalana. De fet, Torrescassana va fer confluir la tendència pictòrica realista amb una ideologia afí a la Renaixença catalana mostrant paisatges autòctons i escenes de costums catalans, com poden ser les obres Vol d’alba o Tema de pescadors, on veiem la classe treballadora feinejant. Aquesta confluència també es troba en obres com Hilandera dormida (se’n conserva només una fotografia del 1949, feta per Francesc Serra, a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona), en què ens retrata de manera naturalista una filadora adormida i hi incorpora indumentària típica catalana, o bé en diversos idil·lis, inspirats en el poeta grec Teòcrit, però ambientats en porxades de masies catalanes, amb pubilles típicament vestides a la catalana, com és el cas de l’obra Idili, publicada a La Ilustració Catalana el 10 d’agost de 1881.
L’activitat professional de Torrescassana tenia lloc a Barcelona. Al llarg de les dècades dels anys setanta i vuitanta del segle XIX, havent adquirit una bona reputació a la ciutat, el pintor es va integrar i moure dins dels circuits de la burgesia, que eren la seva clientela principal. Rebia els encàrrecs que li feien i responia als seus gustos, de manera que la seva obra va passar a formar part de les col·leccions privades del moment. En ple auge de la Febre d’Or, va ampliar l’espectre temàtic de les seves produccions. Tot i que el paisatge va continuar sent un gènere transversal, va treballar sovint amb la pintura anecdòtica i de costums catalans. D’aquesta manera, unia la tradició realista de Martí Alsina amb la pintura anecdòtica que es posava de moda en aquell moment. En aquests anys, va mostrar obres a les exposicions oficials i, més ocasionalment, als salons i les botigues de la ciutat, com ara l’establiment de Francesc Bassols, la Sala Parés, el Cercle del Liceu o l’establiment de Francesc Vidal.
Un encàrrec que rebé habitualment van ser els retrats. Entre els més coneguts, trobem una còpia d’una obra del rei Alfons XII (1875), però també cal destacar els retrats del joier Antoni Buxó (1877), del senyor Joan Güell a l’Ateneu Barcelonès (1878), del rector de la Universitat de Barcelona Pablo González Huebra (s. d., conservat a Galeria de Retrats dels Rectors de la Universitat de Barcelona), de Calderón de la Barca (1881, per a la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País) i, més tardanament, el del folklorista Cels Gomis (1897). Ocasionalment, va treballar amb els gèneres de pintura d’història i religiosa, com és el cas de l’obra Sor Sanxa (1894), i, en alguna ocasió, també va treballar com a decorador de cases benestants. El 1874 va presentar a l’edifici de la Sociedad para Exposiciones de Bellas Artes, a Barcelona, l’obra Motivo de decoración para comedor, que li havia encarregat D. S. A. P. y R. (no s’ha pogut identificar a qui correspon aquesta sigla), i l’any 1880 es va ocupar de la decoració interior de l’estudi del fotògraf Pau Audouard.
Al llarg de la dècada del 1880 trobem algunes il·lustracions i reproduccions d’obres seves a la premsa, principalment a La Ilustració Catalana i a La Ilustración. Gràcies a algunes d’aquestes publicacions, sabem que Enric Batlló i Manuel Vicens i Montaner tenien obres seves en possessió. De fet, encara el 2024, la Casa Vicens (1883-1888) conserva el conjunt més nombrós d’obra de Torrescassana. Es tracta de 32 obres autògrafes que decoren el menjador de la casa, amb marcs dissenyats a mida per ocupar aquell espai. No se sap amb certesa de què es coneixien Francesc Torrescassana i Manuel Vicens, més enllà que freqüentaven les principals associacions i entitats del moment, però Vicens podria haver desenvolupat un rol de protector del pintor.
Tot i haver format part de les tendències pictòriques més innovadores de Catalunya durant les dècades anteriors, l’arribada del Modernisme va marcar un canvi de gust i la pintura de Torrescassana es va començar a considerar antiquada. Per primera vegada en tota la seva carrera artística, una obra seva va ser rebutjada a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1898. Un dels seus deixebles, Joaquim Renart, recorda a les seves memòries aquell moment i explica com, temps enrere, Torrescassana havia tingut prou influència en les exposicions de Barcelona per fer que s’acceptessin algunes obres rebutjades dels seus deixebles i, en canvi, ara veia com rebutjaven una obra seva.
Segurament buscant un espai adequat on continuar desenvolupant-se com a artista, va vincular-se al Cercle Artístic de Barcelona, que en aquell moment era un espai eclèctic en el qual confluïen artistes de tendències variades. A partir del 1898, Torrescassana va començar a participar en les juntes generals del Cercle Artístic de Barcelona, tot i que n’era soci des del 7 de juny de 1888. El 30 de juny de 1899, va ser elegit membre de la Junta Directiva del Cercle Artístic, com a bibliotecari, i el 29 de desembre del 1900 en va ser elegit vocal. Torrescassana va exposar a la Junta la necessitat de dur a terme un Monte Pío que formés una germandat per als socors econòmics de tots els artistes espanyols i la idea va ser acceptada per unanimitat el 1899. En van crear l’àlbum o llibre d’or (1901), en el qual havien de constar els autògrafs de tots els socis protectors, i la recaptació inicial de fons va ser un èxit. Tot i això, la unanimitat es va anar trencant i l’any 1902 encara no s’havia fundat el Monte Pío. Finalment, superant les desavinences, el Monte Pío va ser fundat l’any 1905, i Torrescassana en va ser el president. Alguns dels signants més destacables del llibre d’or van ser Alfons XIII i l’alcalde de Barcelona.
L’esposa de Torrescassana, Júlia Detx, va patir una insuficiència cardíaca, fet que va afectar molt el pintor, que, a més, passava per moments econòmics difícils, en què l’art no era suficient per aconseguir un sou. Es va veure obligat a vendre’s llibres i obres preuades, com ara uns aiguaforts de Rembrandt que conservava des dels anys de formació. Júlia Detx Vallmitjana va morir el dia 14 d’agost de 1902 a l’edat de quaranta-set anys.
Des que el van rebutjar, Torrescassana no va tornar a participar en exposicions oficials fins a l’any 1907 i, des d’aleshores, va tornar a exposar tant dins dels cercles oficials com fora. Va exposar al Cercle Artístic el 1913 per últim cop. L’any 1915 és l’última vegada que se l’esmenta als diaris de la ciutat abans de morir (1918).
Malgrat que durant els últims anys de la seva vida va anar sent oblidat, gràcies a l’ajuda econòmica del seu gendre, Enric Imbert, es va poder despreocupar de vendre obra com a mitjà de subsistència i va poder pintar el que volia. En els seus darrers anys de trajectòria, la paleta de Torrescassana es va anar tornant lluminosa i impressionista, de manera que mostrava una voluntat de modernització. Conservem poques obres datades d’aquesta última època: només hi ha un parell d’autoretrats de tècnica molt més lliure i informal, amb una pinzellada més solta i acolorida, un d’ells del 1915, i l’altre, sense data, fou publicat al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona el febrer del 1935. Ja des de la dècada del 1890, Francesc Gimeno, bon amic de Torrescassana, freqüentava sovint el seu taller. A la seva obra hi podríem detectar una certa influència de l’obra d’última època de Torrescassana; per tant, en certa manera, el podem considerar hereu de la pintura d’última època del pintor.
Francesc Torrescassana va morir l’1 de març de 1918, amb setanta-dos anys, al segon pis del número 4 de la baixada de Sant Miquel, on vivia des dels volts del 1898. Després de la seva mort, es van dur a terme dues exposicions pòstumes de caràcter monogràfic de l’obra del pintor: una a les Galeries Syra (1934) i l’altra a la Sala Parés (1941-1942).
