Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans

Joan Figuera

testimoniat entre els anys 1455 i 1477 -

Art gòtic Pintura gòtica

El pintor Joan Figuera va néixer a Cervera (Segarra) i no sabem res de la seva formació ni de la seva activitat artística a Catalunya. El 1455 es va traslladar a Sardenya (Itàlia), on va romandre fins a la seva mort i on es conserva l’únic testimoniatge de la seva producció pictòrica: el retaule de Sant Bernardí (figura 1), pintat en col·laboració amb Rafael Tomàs; el retaule dels Sants Pere Màrtir i Marc Evangelista (figura 2), i la predel·la de Sant Llucifer (figura 3), l’única taula supervivent d’un retaule perdut.

No sabem exactament on Joan Figuera va conèixer Rafael Tomàs, que ja estava testimoniat a Sardenya des del 1454. Els dos artistes apareixen en el contracte signat el 22 de febrer de 1455 amb el guardià del convent dels Frares Menors de Càller (Sardenya) per a la comissió del retaule de Sant Bernardí de Siena, que els franciscans i alguns comerciants de la ciutat volien destinar a l’església de Sant Francesc d’Estampatx (Sardenya). Els dos pintors es van establir a Càller, es van posar a treballar i van posar-se en contacte amb un ajudant de taller per col·laborar amb ells. El retaule es va acabar en el temps pactat d’un any i la societat entre els dos pintors es va dissoldre a finals del 1456, quan Rafael Tomàs, acabada l’obra, va abandonar Sardenya. Joan Figuera, en canvi, es va quedar a Càller, on probablement es va casar i va aconseguir encaixar en la ciutat, que, en clara recuperació econòmica, s’anava obrint a importants encàrrecs artístics en els camps de la pintura i l’orfebreria. Certament, va pintar altres obres de gran importància a la ciutat, però el retaule de Sant Bernardí li donà tanta fama i benestar que el 1463 era propietari d’una gran casa al carrer dels Mariners del castell de Càller. Malauradament, després d’aquesta data, no tenim més notícies d’ell. Ja sigui perquè la fortuna se li va girar en contra o per causes desconegudes per a nosaltres, però aviat va caure en la pobresa. De fet, va morir a Càller entre el 1477 i el 1479 i la casa del carrer dels Mariners va ser subhastada per pagar els seus deutes.

El retaule de Sant Bernardí (figura 1), situat originalment a la perduda església de Sant Francesc d’Estampatx i, posteriorment, conservat a la Pinacoteca Nacional de Càller, és considerat un dels exemples més interessants de la iconografia del sant en el segle XV. En la taula central, sant Bernardí està representat dempeus, flanquejat per dos àngels, mentre abandona la Terra, segurament segons una tradició oral relacionada amb un episodi de levitació, d’aixecament del cos. Vestit amb l’hàbit franciscà, com un vell esvelt, porta a la mà un disc d’or amb la inscripció «IHS», el monograma que representa el nom de Crist, amb un sol que irradia vint-i-quatre raigs, dels quals dotze són de foc i simbolitzen els apòstols. Amb la mà esquerra sosté un llibre obert amb la inscripció: «PATER / MANI / FESTAVI / NOMEN / TUUM / HOMI / NIBUS». Als seus peus, tres mitres simbolitzen tantes denegacions oposades a l’ofici de bisbe de les ciutats italianes de Siena, Ferrara i Urbino. Als panells laterals i a la predel·la es representen miracles i escenes de la vida del sant, mentre que als panells no aparellats (probablement, parts del guardapols perdut) hi ha nou profetes.

En relació amb aquest retaule, és interessant constatar com la temàtica iconogràfica vinculada a la figura del sant franciscà es va estendre en moltes de les regions on van arribar les influències de la pintura gòtica tardana catalana, i com els diferents artistes, encara que atents als valors iconogràfics més recurrents, van aconseguir caracteritzar les seves pintures amb els trets estilístics típics de les produccions estrictament mallorquines, valencianes, catalanes o napolitanes. La imatge del sant, recolzada per dos àngels que sostenen la seva levitació, per exemple, s’estén simultàniament a l’Aragó amb Martín de Soria, a Catalunya amb Pere Garcia de Benavarri, a Sardenya amb Figuera i Tomàs, i a Nàpols amb el mestre de Pere Roig de Corella. En tots aquests exemples, l’esquema és el mateix i, per tant, el retaule de Càller es pot considerar un emblema de la participació plena i actualitzada de Sardenya en els circuits artístics mediterranis.

De l’examen del retaule es desprenen clarament la presència i col·laboració de tres pintors diferents: Figuera, Tomàs i un tercer ajudant, el menys capaç (potser Antonio de Badia). S’hi aprecien les influències i els suggeriments de la pintura flamenca, que trobem en l’atenció al detall i la tranquil·litat dels interiors de les escenes. Els apartats i els personatges es defineixen segons gustos pròxims als exemples il·luminats per Jean Fouquet. També es detecten influències catalanovalencianes en la pràctica de les rajoles pintades en el paviment del panell central i en l’esvelta estructura dels personatges que fan referència a exemples catalans amb esments indubtables a les primeres obres de Bernat Martorell i Jaume Huguet.

En els darrers estudis de l’obra, sorgeix quelcom nou pel que fa a la conformació del retaule. De fet, alguns estudiosos consideren que els compartiments de la Crucifixió i la Lamentació s’haurien d’excloure dels políptics, ja que pertanyen a un altre retaule desconegut. Principalment, hi ha tres arguments a favor de l’exclusió de les dues cases del carrer central. El primer, de caràcter estilisticoformal, es resumeix en la incongruència donada per la presència de la taula de la Lamentació, a més del tradicional compartiment de la Crucifixió, als carrers mitjans superiors del retaule, un unicum en el context sardocatalà, un excedent no expressat en el contracte i de difícil justificació econòmica, iconogràfica i iconològica. El segon argument el donen els documents d’arxiu que assenyalen que els dos compartiments que s’exposen a la Pinacoteca Nacional de Càller no constaven en els registres de les obres desmuntades de l’església franciscana i lliurades al Museu Reial (1879), sinó que van sorgir en uns papers del 1911, amb números d’inventari diferents de la resta del retaule, i inclosos en un catàleg més ampli d’obres sardes que s’havien de restaurar. Per acabar, el tercer argument és el fet que el retaule complet —amb els plafons de la Crucifixió i la Lamentació presents en la configuració del políptic amb què es pot veure a la pinacoteca— no es va poder col·locar físicament a l’altar de la contrafaçana sota la tribuna de l’església de Sant Francesc d’Estampatx, perquè és més gran que els espais disponibles a la paret de la capella a la qual estava destinat.

Per tant, tenint en compte tot això, alguns estudiosos creuen que la disposició estructural més correcta per a una restitució rigorosa del retaule de Sant Bernardí, sota l’aparença del 1456, és la incompleta, sense els actuals panells de la Crucifixió i la Lamentació.

El retaule dels Sants Pere Màrtir i Marc Evangelista (figura 2) va ser encarregat a Càller, entre el 1456 i el 1477, pel gremi dels sabaters. S’havia de col·locar a la capella del claustre del convent de Sant Domènec, al barri de Vilanova, on va romandre durant més de quatre segles. A finals del segle XIX, a causa de l’alienació de béns propietat dels ordes religiosos, els dominics també es van veure obligats a cedir una gran part dels seus béns a l’Estat. Només van poder conservar els que hi havia a l’interior de l’esmentada capella, ja que era considerada propietat del gremi dels sabaters, que n’ostentava una possessió centenària. L’any 1893, el políptic es va separar definitivament del mur de la capella i va ser venut i exportat de Càller a Venècia (Itàlia). Més endavant, va arribar als Estats Units, probablement després de passar per Roma. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, el retaule va tornar a Europa, concretament a l’Estat espanyol. El març del 2016 va marxar cap als Països Baixos per ser subhastat per la Colnaghi Gallery a la prestigiosa fira d’antiguitats TEFAF, de Maastricht, on el va comprar un col·leccionista privat.

Aquest retaule està dedicat a sant Pere de Verona, màrtir dominic i a sant Marc Evangelista, protector dels sabaters, un important gremi al voltant del qual es reunien tots els implicats en el processament de la pell. Està format per dotze compartiments i li manca el guardapols, del qual no queda cap rastre, i la predel·la, que consta documentada en el seu emplaçament original. A la part superior del compartiment central, hi ha la tauleta amb la Pietat sobre el Crist deposat. El panell central acull la Verge amb el Nen al tron. La Verge, que s’asseu en un banc sense respatller, col·locat en una tarima baixa, i que està gairebé recolzada contra la paret ennoblida pel ric fons daurat, té a la falda el Nen, que, nu i parcialment cobert per un vel, té un caderner a les mans. Al costat esquerre del retaule veiem el plafó amb la figura completa de sant Pere Màrtir. El sant, que està dret davant d’un alt parapet, sosté la palma, símbol del martiri, i un llibre obert en què llegim la frase «Nos praedicamus Christum crucifixum» (Primera carta als Corintis, 1, 23). Al cap i a l’espatlla del sant, vestit amb l’hàbit dominicà, hi ha els ganivets amb els quals va ser assassinat. Al costat dret del retaule, sant Marc Evangelista apareix en figura plena, dret davant d’un alt ampit, amb una ploma a la mà dreta i un llibre obert al palmell de la mà esquerra. La figura elegant i esvelta, ennoblida per l’aurèola amb nimbe concèntric, troba plena correspondència estilística en la cura de les delicades decoracions del fons daurat i en els refinats dissenys de les rajoles de València del paviment. En canvi, les escenes de les taules laterals representen episodis de la vida i els miracles dels dos sants i, en gran part, estan extretes de les històries de la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze. També en la creació d’aquest retaule, Joan Figuera va comptar amb el suport d’un altre pintor, menys dotat, que es va encarregar específicament, presumiblement, de completar la tauleta de la Deposició i alguns detalls menors de les històries dels dos sants.

L’última obra adscrita per unanimitat a Joan Figuera és la predel·la de Sant Llucifer (figura 3), que es troba a la Pinacoteca Nacional de Càller. Formava part d’un retaule perdut i desconegut que suposadament estava situat a l’església de Sant Llucifer de Càller o, potser, a la de Sant Baldiri. La predel·la està dividida en set compartiments en els quals apareixen representats a mitja figura: sant Pere, sant Miquel, sant Joan Baptista, Crist en misericòrdia, sant Antoni Abat, sant Jordi i sant Pau. Considerant la qualitat pictòrica de la predel·la, la seva creació es pot situar a la dècada del 1470, corresponent a la trajectòria més madura de l’activitat de Figuera.

Obra

Retaule de Sant Bernardí (1455-1456, Pinacoteca Nacional de Càller); retaule dels Sants Pere Màrtir i Marc Evangelista (1456-1477, col·lecció particular); predel·la de Sant Llucifer (1456-1477, Pinacoteca Nacional de Càller).

Exposicions

«Exhibition 1938. Early Spanish art» (Museu d’Art de Saint Louis, 26 de març - 30 de setembre de 1938); «Mostra bernardiniana nel V° centenario della canonizzazione di S. Bernardino» (confraria de Sant Bernardí, Siena, maig-octubre del 1950); «Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti» (claustre del convent de Sant Domènec, Càller, 26 de novembre - 20 de desembre de 1983); «Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti» (Ciutadella dels Museus, Càller, 26 de desembre de 1983 - 20 de gener de 1984); «La Corona d’Aragona: un patrimonio comune per Italia e Spagna. Sec. XIV-XV» (Ciutadella dels Museus, Càller, 27 de gener - 31 de març de 1989); TEFAF (Colnaghi Gallery, Maastricht, 11-20 de març de 2016).

Bibliografia

Giovanni Spano, Guida della città e dei dintorni di Cagliari (Càller, 1861, p. 169-174, 274 i 291-292); Guida pratica di Cagliari (Càller, 1902, p. 180, 229); J. Sanpere y Miquel, Los cuatrocentistas catalanes. Historia de la pintura en Cataluña en el siglo XV (Barcelona, 1906, vol. I-II, p. 144-150); Enrico Brunelli, «Appunti sulla storia della pittura in Sardegna. Pittori spagnoli del Quattrocento in Sardegna» (L’Arte, núm. X, 1907, p. 359-364); Carlo Aru, «Storia della pittura in Sardegna nel secolo XV» (Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, núm. IV, 1912, p. 156-157); Walther Biehl, «Die Meister von Castel Sardo. Ein Beitrag zur Geschichte der sardischen Malerei im 15 bis 16 Jahrhundert» (Mitteilungen des Kunsthistorischen Instituts in Florenz, vol. II, 1912-1917, p. 129); Antonio Taramelli, Guida del Museo Nazionale di Cagliari (Càller, 1914, p. 156-157); Adolfo Venturi, Storia dell’arte italiana (Milà, 1915, vol. VII, part 4, p. 110-113); Carlo Aru, «Raffaele Thomàs e Giovanni Figuera pittori catalani» (L’Arte, núm. XXIII, 1920, p. 136-150); Enrico Brunelli, «Giovanni Barcels e Giovanni Figuera» (L’Arte, núm. XXIII, 1920, p. 284-288); Enrico Brunelli, «L’Ancona di Tuili» (L’Arte, núm. XXIII, 1920, p. 116-118); Carlo Aru, «La pittura sarda nei secoli XV e XVI», a Atti del X Congresso Internazionale di Storia dell’Arte in Roma «1912» (Roma, 1922, p. 265); Georgiana Goddard King, Sardinian painting, vol. I: The painters of the gold backgrounds (Bryn Mawr et al., Bryn Mawr College i Green Longmans and Co., 1923, p. 67-76); Carlo Aru, «La pittura sarda nel Rinascimento» (Archivio Storico Sardo, núm. XV, 1924, p. 4-11); Gertrud Richert, Mittelalterliche Malerei in Spanien. Katalanische Wand- und Tafel- Malerein (Berlín, 1925, p. 66); Carlo Aru, «La pittura sarda nel Rinascimento, II. I documenti d’Archivio» (Archivio Storico Sardo, núm. XVI, 1926, p. 161-223); Raffaele di Tucci, «Le Corporazioni Artigiane della Sardegna» (Archivio Storico Sardo, núm. XVI, 1926, p. 33-85); Raimond van Marle, The development of Italian schools of painting (la Haia, 1927, vol. VIII, p. 486-487); Carlo Aru, «Un documento definitivo per l’identificazione di Giovanni Barcelo» (Annali della Facoltà di Lettere e Filosofia dell’Università di Cagliari, núm. III, 1931, p. 169-170); Raimond van Marle, The development of the Italian schools of painting (la Haia, 1934, vol. XV, p. 455-458); Chandler Rathfon Post, A history of Spanish painting (Cambridge i Massachusetts, 1935, vol. VI, p. 457-458); Enrico Brunelli, «Arte. Sardegna», a Enciclopedia italiana di Scienze, Lettere e Arti (Roma, 1936, vol. XXX, p. 866); Antonio Taramelli i Raffaello Delogu, Il R. Museo Nazionale e la Pinacoteca di Cagliari (Roma, 1936, p. 38 i 41); «Masterpieces in the art market. Part I: The old masters» (Art News, vol. 35, 19 desembre 1936, p. 2 i 10); Carlo Aru, Architettura, scultura e pittura in Sardegna (Sàsser, 1937, p. 464); M. R. R., «An Hispano-Moresque interior. Of the late Fifteenth century» (Bulletin of the City Art Museum of Saint Louis, vol. XXIII, 1938, p. 21); Chandler Rathfon Post, A history of Spanish painting (Cambridge i Massachusetts, 1938, vol. VII, p. 315-332); Dionigi Scano, «Avanzi e ricordi in Cagliari di un insigne monumento francescano» (Palladio, núm. XVI, 1938, p. 126); Raffaello Delogu, «Primitivi spagnoli nella Pinacoteca di Cagliari» (Le Vie d’Italia, núm. XLVIII, 1941, p. 1236-1238); Chandler Rathfon Post, A history of Spanish painting (Cambridge i Massachusetts, 1941, vol. VIII, p. 377, nota 1); Raffaello Delogu, «Il “Maestro di Olzai” e le origini della Scuola di Stampace» (Studi Sardi, vol. VI, 1945, p. 5); Chandler Rathfon Post, A history of Spanish painting (Cambridge i Massachusetts, 1947, vol. IX, p. 379); Raffaello Delogu, «Contributo a Giovanni Figuera» (Belle Arti, núm. 5-6, 1948, p. 260-271); Mostra Bernardiniana nel V° centenario della canonizzazione di S. Bernardino, catàleg de l’exposició (Siena, 1950, p. 66-70, figures XXXIII-XXXV); Chandler Rathfon Post, A history of Spanish painting (Cambridge i Massachusetts, 1950, vol. X, p. 379-380); Touring Club Italiano, Attraverso l’Italia, vol. XX: Sardegna (Milà, 1954, p. 26, n. 24); Josep Gudiol i Ricart, Ars Hispaniae, vol. IX: Pintura gótica (Madrid, 1955, p. 292); Costantino Devilla, I frati minori conventuali in Sardegna (Sàsser, 1958, p. 178-179); José Anton Gaya Nuño, La pintura española fuera de España (Madrid, 1958, Cat. 743-745); Joan Ainaud de Lasarte, «Les relacions econòmiques de Barcelona amb Sardenya i la seva projecció artística», a VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón (Sardenya, 1957), actes del congrés (Madrid, 1959, p. 641-645); Corrado Maltese, Arte in Sardegna dal V al XVIII secolo (Roma, 1962, p. 203-204, Cat. 47-48); Gabriella Olla Repetto, «Contributi alla storia della pittura sarda nel Rinascimento» (Commentari, núm. XV, 1-2, 1964, p. 123); Corrado Maltese i Renata Serra, Episodi di una civiltà anticlassica (Venècia, 1969, p. 270-272); «J. Figuera», a Gran enciclopèdia catalana (Barcelona, 1974, vol. VII); Agustí Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història (Barcelona, 1975, vol. III, p. 62); Renata Serra, «La Pinacoteca del Museo Nazionale» (Almanacco di Cagliari, 1975); «J. Figuera», a Gran enciclopèdia catalana (Barcelona, 1980, vol. XIV); Renata Serra, Retabli pittorici in Sardegna nel Quattrocento e nel Cinquecento (Roma, 1980, p. 22, 39-43, fitxes 3 i 4); Mario Alberto Pavone, «L’iconografia bernardiniana dal 1444 al XVI secolo», a Enciclopedia bernardiniana (l’Aquila, 1981, vol. II, p. 43); Joaquin Arce, La Spagna in Sardegna. Apporti culturali e testimonianze della sua influenza (a cura de Luigi Spanu; Càller, 1982, p. 110, 332); Renata Serra, «Pittura e scultura in Sardegna dal Medioevo all’Ottocento» (La Sardegna, núm. I, 1982, secció III, p. 88); Joan Ainaud de Lasarte, «La pittura sardo-catalana», a I Catalani in Sardegna (Cinisello Balsamo, 1984, p. 111-122); Joan Ainaud de Lasarte, «La pittura sardo-catalana», a Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti, catàleg de l’exposició (Càller, 1985, p. 27); Antonino Caleca, «Pittura in Sardegna: problemi mediterranei», a Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti, catàleg de l’exposició (Càller, 1985, p. 35-36); Gabriella Olla Repetto, «La società cagliaritana nel ‘400», a Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti, catàleg de l’exposició (Càller, 1985, p. 22-23); Daniele Pescarmona, «Considerazioni in margine ad alcuni problemi offerti in discussione dalla mostra», a Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti, catàleg de l’exposició (Càller, 1985, p. 42, 46, 48); Renata Serra, «Joan Figuera», a Cultura quattro-cinquecentesca in Sardegna. Retabli restaurati e documenti, catàleg de l’exposició (Càller, 1985, p. 114-119 i 149-150); Daniele Pescarmona, «La pittura in Sardegna nel Quattrocento», a La Pittura in Italia. Il Quattrocento (a cura de Federico Zeri; Milà, 1987, vol. II, p. 492 i 624); Pinacoteca Nazionale di Cagliari (Càller, 1988, catàleg I, fitxes PI 4 i PI 5 —a cura de Roberto Concas—, p. 22-25 i 26-27); Renata Serra, «La posizione della pittura nel panorama culturale sardo aragonese», a La Corona d’Aragona: un patrimonio comune tra Italia e Spagna (a cura de Gabriella Olla Repetto; Càller, 1989, secció XIV-XV, p. 87-88); La Corona d’Aragona: un patrimonio comune tra Italia e Spagna, secc. XIV-XV, catàleg de l’exposició (a cura de Gabriella Olla Repetto; Càller, 1989, p. 390, fitxes 676 i 678 —a cura d’Adriana Gallistru—); La Corona d’Aragona: un patrimonio comune tra Italia e Spagna, secc. XIV-XV, catàleg de l’exposició (a cura de Gabriella Olla Repetto; Càller, 1989, p. 391-392, fitxes 677 i 679 —a cura de Marcella Serreli—); Renata Serra, Pittura e scultura dall’età romanica alla fine del ‘500 (Nuoro, 1990, p. 97-105, fitxes 41-43 —a cura de Roberto Coroneo—); Francesca Segni Pulvirenti i Aldo Sari, Storia dell’arte in Sardegna, architettura tardogotica e d’influsso rinascimentale (Nuoro, 1994, p. 30); Sylvette Angenard, La peinture des retables en Roussillon aux XVe et XVIe siècle: le diocèse d’Elne, d’Arnau Gassiès à Jaume Forner (tesi doctoral; Montpeller, Universitat de Montpeller III, 1998, p. 70-71, 79-81 i 94); Maria Rosa Padrós i Costa, Francesc Ruiz i Quesada i Maria Rosa Manote i Clivilles, «Italia e Catalogna. Chiavi per l’avvicinamento alla pittura e scultura gotiche», a Bagliori del Medioevo. Arte romanica e gotica dal Museu Nacional d’Art de Catalunya (Milà, Leonardo Arte, 1999, p. 38); Roberto Coroneo, Pittura sarda del Quattro-Cinquecento (Nuoro, 2000, p. 79-91); Aldo Pilittu, «Figuera, Joan», a Allgemeines Künstler-Lexicon (Múnic i Leipzig, vol. XXXIX, 2003); Françoise Robin, «Retables de bois sculpté à Perpignan au XVe siècle» (Materia, núm. 3, 2003, p. 169-171); Filippo Melis, «I pittori catalani in Sardegna», a Comunicazione presentata all’VIII Convegno AISC (Nàpols, 2005, p. 1-12); L’art gòtic a Catalunya, vol.: Pintura II. El corrent internacional (Barcelona, 2005, p. 227); L’art gòtic a Catalunya, vol.: Pintura III. Darreres manifestacions (Barcelona, 2005, p. 249); Caterina Limentani Virdis, «Dipinti fiamminghi e sardo catalani in Sardegna», a Nord/Sud. Presenze e ricezioni fiamminghe in Liguria, Veneto e Sardegna (a cura de Caterina Limentani Virdis; Pàdova, 2007, p. 157-159); Rafael Cornudella i Carré, «”Mestre Johannes, lo gren pintor del illustre duch de Burgunya”: la risposta valenzana a Jan Van Eyck e la sua diffusione in altri territori della Corona d’Aragona», a Nord/Sud. Presenze e ricezioni fiamminghe in Liguria, Veneto e Sardegna (a cura de Caterina Limentani Virdis; Pàdova, 2007, p. 31); Maria Grazia Scano, Storia dell’arte moderna in Sardegna. Introduzione allo studio (Dolianova, 2008, p. 28); Enrico Pusceddu, «Il retablo di san Bernardino, per uno sguardo alla Sardegna ai tempi del tardogotico catalano», a Art i devoció a l’edat mitjana (a cura de Rosa Alcoy i Pere Beseran; Barcelona, 2011, p. 147-162); Renata Pintus, «Il Retablo di San Pietro Martire e San Marco Evangelista di Joan Figuera da Cagliari a New York» (Polittico, Pisa, núm. 6, 2012, p. 185-207); Enrico Pusceddu, «Il retablo di san Pietro martire e san Marco evangelista di Joan Figuera (1456-1477): un caso emblematico di pittura catalana “desplaçada”», a Rosa Alcoy (ed.), Art fugitiu: estudis d’art medieval desplaçat (Barcelona, 2014, p. 225-256); Enrico Pusceddu, Joan Barceló II (già Maestro di Castelsardo): questioni di pittura in Sardegna intorno al 1500 (tesi doctoral dirigida per Rosa Alcoy; Barcelona, Universitat de Barcelona, 2014, p. 81-97 i 122-145); Aldo Pilittu, «La civiltà artistica catalana in Sardegna», a Sardegna catalana (a cura d’A. M. Oliva i O. Schena; Barcelona, 2014, p. 323-326); Maria Vittoria Spissu, «Un oltremare diffuso. Il navegar sardesco fra Mediterraneo di Ponente, echi dell’Impero e italianismi», a Il capitale culturale. Studies on the Value of Cultural Heritage (Macerata, 2014, vol. 10, p. 283-286); Francesc Ruiz i Quesada, Joan Figuera. The Retable of ‘The Virgin, Saint Peter Martyr, and Saint Mark’ (Madrid, 2016); Maria Vittoria Spissu, «Rinascimento mediterraneo. Triangolazioni, effetto-koinè e alternative, tra artisti-frontiera e protagonisti costieri» (Intrecci d’Arte, núm. 2/2017, p. 90-92); Aldo Sari, I retabli in Sardegna dal XIV al XVI secolo. Storia e iconografia (Ghilarza, 2017, p. 35-36); Maria Vittoria Spissu i Caterina Limentani Virdis, La via dei retabli. Le frontiere europee degli altari dipinti nella Sardegna del Quattro e Cinquecento (Sàsser, 2018, p. 180-185); Maria Vittoria Spissu, «Permeabilità e specificità, appropriazioni e identità (1455-1515 ca.). L’affermazione del linguaggio flandro-mediterraneo nel regno catalano-aragonese di Sardegna», a Elisabetta Scirocco i Gerhard Wolf (ed.), Convivium, vol. 1: The Italian South: Transcultural perspectives (2018, p. 184-201); Marcel Pujol i Hamelink, «Les barques de pas i el retaule de Sant Bernadí de Siena (1455-1456) de l’església de Sant Francesc d’Estampatx (Càller, Sardenya)» (Matèria. Revista d’Art, núm. 14, 2019, p. 29-43); Alessandra Pasolini, «Dialogo tra le arti nei retabli sardi», a La Sardegna medievale moderna contemporanea. Storia e materiali (Pescia, 2021, p. 89); Silvia Seruis, «Le disposizioni testamentarie di Masetto Mele mercante cagliaritano di Villanova (1441)», a Studi in memoria di Renata Serra (a cura de Luisa d’Arienzo; Càller, 2023, vol. II, p. 43); Maria Grazia Scano, «Intorno alla statua lignea di Nostra Signora di Bonaria», a Studi in memoria di Renata Serra (a cura de Luisa d’Arienzo; Càller, 2023, vol. II p. 113,135); Pierluigi Leone de Castris, «Rotte marittime e traffico di opere d’arte fra Napoli e la Sardegna nel XVI secolo – Una traccia sarda per la “preistoria” di Francesco Curia» a Studi in memoria di Renata Serra (a cura de Luisa d’Arienzo; Càller, 2023, vol. II, p. 310).

Enrico Pusceddu
Informació sobre l'autor