L’aparició de la pintura en la vida i l’obra de l’escriptora Mercè Rodoreda
Mercè Rodoreda i Gurguí, una de les figures més destacades de la literatura catalana del segle XX, va néixer el 1908 al barri de Sant Gervasi de Barcelona, en el si d’una família de la burgesia il·lustrada catalana. Durant la seva infantesa, va créixer en un entorn familiar culturalment ric i, a la vegada, molt restringit, format pels seus pares i el seu avi matern, amb qui va mantenir una relació molt propera. Aquesta etapa va ser feliç fins que, als dotze anys, va patir la mort de l’avi, un esdeveniment que va marcar el final de la seva infantesa i l’inici d’una vida adulta plena de dificultats.
A causa dels problemes econòmics de la família, als setze anys es va comprometre amb el seu oncle matern, que havia fet fortuna a l’Argentina i havia retornat poc abans de la mort de l’avi. Es van casar el 1928 (Rodoreda tenia vint anys, i ell, trenta-quatre) i d’aquesta unió va néixer el seu fill, Jordi Gurguí Rodoreda. Aquest matrimoni, però, es va convertir en una presó per a ella i la parella es va separar el 1937.
Amb l’objectiu d’aconseguir la independència —tant personal com econòmica—, Rodoreda va començar a col·laborar en diverses revistes literàries i va formar part d’institucions com el Centre Català del PEN Club i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. No obstant això, el 1939, en acabar la Guerra Civil espanyola, es va veure obligada a exiliar-se a França i a deixar enrere el seu fill, amb l’esperança que la separació seria temporal. A França, va iniciar una relació amb l’escriptor Joan Prat, conegut amb el pseudònim Armand Obiols, i va començar un llarg període d’exili, marcat per la pobresa i la incertesa, que la portaria per diverses ciutats franceses, com Perpinyà, Tolosa, Bordeus o París, on va establir-se el 1946.
Durant els anys en què va estar instal·lada a la capital francesa, Rodoreda va intentar seguir escrivint, especialment articles, contes i, fins i tot, poesia. A finals dels anys quaranta, però, va patir un bloqueig, una paràlisi possiblement psicosomàtica al braç, que li impedia escriure, especialment novel·la. Va ser en aquest moment, que podem situar entre els anys 1949 i 1957, quan Rodoreda va trobar en la pintura una via alternativa d’expressió artística, especialment amb la producció d’aquarel·les, collages i aiguades. Aquesta datació es corrobora sobretot a partir de les cartes que l’escriptora va enviar a Obiols l’estiu de l’any 1953, conservades a l’Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda. En les cartes, Rodoreda parla de la seva producció pictòrica, amb descripcions força minucioses sobre què hi plasma, i de les visites que fa al Museu del Louvre, per exemple, on descobreix les pintures d’artistes com Leonardo da Vinci, Paolo Uccello, Ticià, Peter Paul Rubens o Rembrandt, i on es passeja per les sales d’art antic i hi contempla les obres de l’antic Egipte i els frescos pompeians.
Tot i això, Mercè Rodoreda no només visitava el Louvre durant els seus anys a París, sinó que la seva activitat cultural anava molt més enllà. Cal tenir en compte que vivia al número 21 del carrer Cherche Midi, una ubicació privilegiada a prop del jardí de Luxemburg, al cor d’un dels centres artístics i intel·lectuals més dinàmics de l’època. Aquest emplaçament li va permetre entrar en contacte amb les avantguardes artístiques que marcaven tendència a l’Europa del moment, un entorn creatiu que hauria estat inaccessible a la Barcelona sotmesa a la repressió cultural del franquisme.
Durant aquests anys, Rodoreda va sovintejar les galeries d’art del seu barri i va quedar fascinada per les obres d’artistes com Vassili Kandinski i Paul Klee, així com per les exposicions de Joan Miró a la galeria Maeght. Això no obstant, van ser sobretot Jean Dubuffet i Henri Michaux qui més influència van tenir en el seu desenvolupament artístic. Dubuffet, amb la seva teoria de l’art brut, va alliberar Rodoreda de les restriccions tècniques i temàtiques de la pintura tradicional i li va permetre explorar un art primitiu, sincer i allunyat dels convencionalismes estètics. D’altra banda, Michaux va suposar una manera de recórrer a l’art visual com a mitjà per expressar les seves obsessions i explorar territoris en què l’escriptura resultava insuficient. Val a dir que molta de l’obra dels artistes d’avantguarda del moment, Rodoreda la va poder conèixer a través de publicacions de l’època i de museus d’art contemporani que podia visitar a la capital francesa, com el Jeu de Paume.
Així mateix, a París, Rodoreda es va involucrar activament en la vida cultural de la comunitat catalana expatriada, especialment a través de la seva col·laboració amb autors com Just Cabot. Cabot, juntament amb Víctor Hurtado i Lluís Montanyà, va fundar el 1948 la galeria d’art i llibreria Mirador a la plaça Vendôme, un projecte que evocava la revista del mateix nom, compromesa amb la modernitat i dirigida a Barcelona abans de l’exili. Aquesta galeria va esdevenir un centre de referència per a artistes catalans exiliats com Joan Miró, Emili Grau Sala, Apel·les Fenosa i Antoni Clavé.
El 1953 es va planificar una exposició de l’obra pictòrica de Rodoreda a la galeria Mirador, fet que demostra l’interès de Rodoreda per donar a conèixer públicament la seva producció artística, més enllà de l’esfera privada. No obstant això, aquest projecte no es va concretar, probablement a causa de la sortida de Cabot de la galeria el 1951 per fundar, amb la seva esposa Rosita Castelucho, la Librairie Artistique et Latino Américaine, situada al bulevard de Montparnasse. Aquesta circumstància no va ser un fet aïllat, ja que el 1957 també va valorar la possibilitat d’exposar la seva obra a Barcelona, a la Galeria Syra o a les Galeries Laietanes, dues prestigioses institucions d’avantguarda. Syra acollia artistes republicans amb un públic burgès il·lustrat, mentre que les Laietanes, dirigides per l’historiador i marxant Josep Gudiol, oferien un espai més innovador i atrevit, amb artistes com Antoni Tàpies, Modest Cuixart o Leopold Pomés. Tot i l’interès creixent pel seu treball artístic, Rodoreda va abandonar en gran manera la pintura per centrar-se novament en la seva carrera literària a partir del final de la dècada dels cinquanta.
Va ser d’aquesta manera com el vessant artístic de Mercè Rodoreda va romandre pràcticament desconegut fins que va morir, el 1983, quan la seva jove va descobrir algunes de les seves obres durant el procés de desmuntar la casa de l’escriptora. Aquestes obres van ser exhibides poc després i per primera vegada a Molins de Rei (Baix Llobregat), però no va ser fins al 1991 que la dimensió plàstica de Rodoreda va guanyar visibilitat de manera més clara. En aquest any, es va organitzar una exposició al Casal d’Altarriba de Calldetenes (Osona), on es van presentar gairebé un centenar d’obres cedides per la família de l’escriptora.
L’exposició va generar un considerable interès entre el públic i la premsa, que destacava la «coherència» de les seves obres plàstiques amb la seva producció literària. Fruit d’aquesta mostra merament comercial, es va editar un primer catàleg amb textos de Montserrat Casals i Francesc Miralles, publicació que ha permès conservar les imatges de bona part de les obres de Rodoreda, que es van vendre majoritàriament a col·leccionistes privats dels quals ben entrat el segle XXI encara es desconeix la identitat.
Després d’aquesta exhibició, l’obra plàstica de Rodoreda va quedar en un segon pla, només esmentada en algunes exposicions generalistes, com «Mercè Rodoreda, una poètica de la memòria» (va començar a Madrid el 2002 i, després, es va mostrar en diverses localitats catalanes entre el 2004 i el 2008) i «Joc de miralls» (exposició virtual creada el 2007 per la Universitat Oberta de Catalunya i el projecte lletrA). Va ser l’Any Rodoreda, celebrat el 2008 per commemorar el centenari del seu naixement, que va permetre un nou retrobament amb la seva obra plàstica gràcies a l’exposició «L’altra Rodoreda: pintures & collages», comissariada per Mercè Ibarz. Aquesta exposició, amb una trentena d’obres i un acurat catàleg raonat, va oferir una panoràmica completa de la seva producció artística i va permetre conèixer la col·lecció privada amb més obra plàstica de l’escriptora, la de la família Borràs-Gras, seguida, en quantitat d’obra, per la col·lecció que es conserva a la Fundació Mercè Rodoreda (Institut d’Estudis Catalans). Algunes de les mostres més recents on s’ha exposat l’art de l’escriptora han estat «Fi de partida: Duchamp, els escacs i les avantguardes», a la Fundació Joan Miró de Barcelona (2016-2017), i «Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966)», al Museu Nacional d’Art de Catalunya (2023-2024).
Tot desgranant l’obra plàstica de Mercè Rodoreda
Arran de la publicació el 2016 de l’últim catàleg d’obra plàstica de Mercè Rodoreda, signat per Daniel Giralt-Miracle i Maria Rosa Villanueva, es coneixen un total de 229 peces de l’escriptora. Totes estan fetes sobre paper, un material que l’autora podia aconseguir amb facilitat durant el seu exili a París i a Ginebra (Suïssa), on possiblement també va dur a terme algunes de les seves obres quan s’hi va instal·lar, l’any 1954. Tot i això, es conserven mostres de l’art de l’escriptora fetes durant els anys d’infantesa i adolescència que ja donen indicis d’algunes de les temàtiques que ella conrearà més endavant. Val a dir que, de les obres de Rodoreda que s’han conservat, molt poques estan datades i duen títol al revers —tots ells en francès— i, a més, n’hi ha moltes que no s’han pogut estudiar amb detall perquè no se sap on són.
Les seves primeres mostres artístiques daten d’entre el 1913 i el 1918, quan l’autora tenia entre cinc i deu anys. Tot i la senzillesa i l’evident traç infantil d’aquests dibuixos, es pot percebre ja la seva necessitat d’expressar-se mitjançant l’art. La temàtica d’aquestes obres inicials és quotidiana: hi destaca la presència de flors, animals i, de manera especial, cases, algunes de les quals apareixen acompanyades de creus sobre turons. Entre el 1919 i el 1921, Rodoreda va començar a dibuixar retrats femenins en cartes, de rostre prim i coll gruixut, característiques físiques que divergeixen de les que presenten les figures femenines de la seva etapa madura, en què les cares s’eixamplen i les sostenen colls més aviat estrets.
Una gran part de l’obra plàstica de Rodoreda se centra en la figura humana, especialment en rostres. Els seus retrats presenten un estil característic, amb cares ovalades, ulls grans i oberts, un nas triangular i uns llavis dibuixats amb pinzellades gruixudes. Els retrats femenins tenen un pes especialment rellevant en la seva obra, sovint interpretats com a autoretrats, que reflecteixen l’estat emocional de l’artista, tal com s’observa en l’obra Femme souriante à la robe en damiers noirs et verts (figura 1). També va experimentar amb formes més esquemàtiques i una paleta cromàtica limitada, així com amb composicions amb múltiples personatges, en les quals sovint es pot observar la influència dels artistes d’avantguarda. Una de les sèries d’obra destacades en què la figura humana és la protagonista és Egipcis, en què els personatges que hi ha llueixen un claft, un atribut típicament egipci. També és rellevant la sèrie Claus, que presenta personatges amb una clau o diverses claus al cap, com es pot veure en l’obra Dame charive assise avec clé sur la Tête (figura 2).
Les figures humanes de cos sencer que s’observen en les obres d’art de Rodoreda són força diverses, tot i que bona part presenten una sèrie de trets comuns, com l’ús de cercles concèntrics per als ulls i braços esquemàtics amb musculatura marcada. Rodoreda sovint no inclou mans en aquestes figures i, en el cas dels personatges femenins, les seves cabelleres s’allarguen més d’un costat que de l’altre. El seu estil es basa en la simplicitat de formes i colors, però aconsegueix transmetre una gran complexitat emocional, des de l’alegria fins a l’angoixa. Una de les sèries més emblemàtiques en què s’observen figures humanes de cos sencer és Camps de Concentració, que destaca per la seva estètica lúgubre i angoixant, amb colors grisos i marrons i figures que remeten a la temàtica dels camps, tal com indica el títol (figura 3).
La representació d’animals en l’obra de Rodoreda és limitada, amb tan sols deu obres identificades que els tinguin com a tema principal. Els ànecs i els peixos són els protagonistes d’aquestes obres, sovint pintats en grup sobre fons de colors diversos. A més d’animals, Rodoreda també va explorar el món vegetal, particularment les flors i els fruits, una passió personal que es reflecteix tant en la seva obra plàstica com en la literària. Va pintar flors amb una gran varietat d’estils, des de representacions figuratives fins a d’altres que s’acosten a l’abstracció, sovint amb títols descriptius que en reflecteixen el contingut. També va crear natures mortes que suggereixen una metàfora de les relacions humanes, amb gerres i altres objectes que evoquen simbolismes de gènere.
Una de les tècniques que Mercè Rodoreda va experimentar amb més llibertat va ser el collage, una tècnica que li permeté combinar materials i textures diverses amb una estètica atrevida. Molts dels seus collages se centren en la figura humana, amb rostres que presenten trets geomètrics com ulls formats per cercles concèntrics i boques fetes amb formes rectangulars o semicirculars. A més, alguns collages evoquen l’«art negre», ja que recorden les màscares africanes que van inspirar molts artistes d’avantguarda (figura 4).
El seu treball també inclou abstraccions que combinen estils diversos. Algunes obres presenten figures animals esquemàtiques, mentre que d’altres utilitzen formes geomètriques com cercles, quadrats i triangles, sovint en contrastos de blanc i negre, però també amb l’ús de colors vius com el vermell o el groc.
Finalment, la influència dels artistes d’avantguarda és evident en l’obra de Mercè Rodoreda, especialment la de Pablo Picasso, Joan Miró, Paul Klee i Vassili Kandinski. En alguns casos, la influència és tan evident que podem parlar directament d’imitacions, especialment de Picasso i Miró, fins al punt que en algunes ocasions va signar les seves obres amb els seus noms com a joc. La capacitat de Rodoreda per captar els estils d’aquests artistes va ser notable i en va saber integrar elements com els trets facials picassians o els personatges de les Constellations de Miró. També va explorar la vibrant paleta cromàtica de Klee i les formes geomètriques de Kandinski (figura 5), de manera que va consolidar un llenguatge artístic propi influenciat per les grans figures de l’avantguarda.
En definitiva, Rodoreda va explorar un ampli ventall temàtic que va des de la representació simplificada de personatges amb expressions que habitualment resulten angoixants fins a la creació de collages plens d’espontaneïtat. Aquesta varietat de tècniques i enfocaments subratlla la seva constant experimentació artística, influenciada per grans noms com Kandinski, Picasso o Miró, però amb una evolució pròpia que es manifesta al llarg de la seva producció artística.
Les seves obres no poden deslligar-se de la seva experiència vital, especialment del seu exili i de les tensions emocionals que va viure. Els rostres que pinta, amb ulls esbatanats i expressions torbadores, remeten directament al desconcert que sovint també trobem en els seus personatges literaris. Aquest paral·lelisme entre les seves dues facetes creatives fa que l’obra plàstica de Rodoreda sigui una extensió natural de la seva escriptura, un mitjà alternatiu per expressar emocions que potser les paraules no podien transmetre completament, especialment quan va patir la paràlisi del braç.
Aquesta intersecció entre l’art plàstic i la seva obra literària revela una Mercè Rodoreda multidimensional, que utilitzava diferents mitjans per explorar el seu univers creatiu, però sempre amb una coherència profunda. La seva obra plàstica, igual que la seva literatura, és una manifestació de les seves preocupacions internes, inquietuds i estats emocionals, amb una gran càrrega simbòlica i psicològica. Així, doncs, l’art de Rodoreda no pot ser comprès plenament sense tenir en compte la seva vida i les seves experiències personals, que impregnen tant la seva escriptura com la seva pintura.
En Rodoreda es fa difícil parlar sobre obres antològiques, però sí que se’n pot fer una selecció basada en la catalogació que es va fer a Mercè Rodoreda. Obra plàstica (els títols en francès que s’esmenten es plasmen tal com l’artista els va escriure al revers de les obres en qüestió).
Rostres
Femme souriante à la robe en damiers noirs et verts (s. d.), aquarel·la sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); Sense títol [rostre emmarcat i ratllat] (1955), aquarel·la sobre paper (família Borràs-Gras); Femme souriante (s. d.), aquarel·la sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); General en état de décomposition (1955), aquarel·la sobre paper (família Borràs-Gras); Sense títol [figura disfressada d’egípcia en blanc i negre] (s. d.), aquarel·la sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); Jeune homme deguisé en égyptien (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Dame charive assise avec clé sur la Tête (s. d.), aquarel·la sobre paper (família Borràs-Gras); Sense títol [figura amb cinc claus al cap] (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Femme bleue à la bouche triste (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular).
Figures humanes
Fillette bleue encerclée de blanc (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); J’aimerais savoir… (1955), aquarel·la sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); Amour sorcier (s. d.), aquarel·la sobre paper (família Borràs-Gras); Sense títol [home amb els braços i les cames oberts] (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Jeune homme au milieu du jour (s. d.), aquarel·la sobre paper (família Borràs-Gras); Sense títol [ballarina rosa] (s. d.), aquarel·la sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); Dame jaune et noir (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Sense títol [esquelet] (s. d.), aquarel·la sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); Sense títol [personatge amb barret, barba i els braços alçats] (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Sense títol [personatge amb peus d’ànec] (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Sense títol [nena amb cabellera asimètrica i clau al cap] (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Sense títol [personatge amb cos d’insecte acompanyat d’ocell i gos] (s. d.), tècnica mixta sobre paper (col·lecció particular).
Animals
Sense títol [ànec de gran plomatge] (s. d.), aquarel·la sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); Trois curieux (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Sense títol [tres peixos blaus sobre fons gris] (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Sense títol [peix escamat sobre fons marró] (s. d.), aquarel·la sobre paper (família Borràs-Gras).
Flors i fruits
Sense títol [margarida] (s. d.), aquarel·la sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); Fleur étrange bleue-rouge (s. d.), aquarel·la sobre paper (família Borràs-Gras); Coupe et cerises (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular).
Natures mortes
Sense títol [gerra i pinta] (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Sense títol [dues gerres amb fletxes i cercles] (s. d.), aquarel·la sobre paper (família Borràs-Gras).
‘Collages’
Sense títol [cap sobre fons vermell] (s. d.), collage sobre paper (família Borràs-Gras); Sense títol [cap sobre negre i vermell] (s. d.), collage sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); Sense títol [figura sense mans i amb sabates vermelles] (s. d.), collage sobre paper (col·lecció particular); Sense títol [figura amb els braços alçats] (s. d.), collage sobre paper (família Borràs-Gras); Sense títol [interior amb maniquí i campanar al fons] (1953), collage sobre paper (col·lecció particular).
Abstraccions
Sense títol [animal abstracte] (s. d.), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Sense títol [abstracció de tres cercles sobre línies negres] (s. d.), aquarel·la sobre paper (família Borràs-Gras); Sense títol [abstracció geomètrica multicolor] (1953), aiguada sobre paper (col·lecció particular).
Influències i imitacions
Sense títol [dona geomètrica de tons blaus i verds] (s. d.), aquarel·la sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); Dame aux mains coupées (1953), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Sense títol [dona que crida] (s. d.), aquarel·la sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); Le quai (s. d.), aiguada sobre paper (col·lecció particular); Sense títol [personatges mironians II] (s. d.), aiguada i grafit sobre paper (col·lecció particular); Sense títol [tres personatges II] (s. d.), aquarel·la i aiguada sobre paper (família Borràs-Gras); Bateau et deux personnages avec lances (s. d.), aiguada i guaix sobre paper (col·lecció particular); Cheval et chevalier (s. d.), llapis i guaix sobre paper (família Borràs-Gras); Sense títol [composició I] (s. d.), aiguada sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); Sense títol [composició VII] (s. d.), aquarel·la sobre paper (Fundació Mercè Rodoreda); Sense títol [composició IX] (1954), aiguada sobre paper (família Borràs-Gras); Sense títol [composició X] (s. d.), llapis i guaix sobre paper (família Borràs-Gras).
