Carlos Armiño Gómez va néixer l’any 1906 a Estepona, al si d’una família de tradició militar, originària de Castelló de la Plana. El seu pare era capità de carrabiners i estava destinat temporalment en aquesta població malaguenya. A l’edat de dos anys, el nen ja va anar a viure a Castelló de la Plana, on van transcórrer tota la seva infància i adolescència i, per tant, on va rebre la formació bàsica. De caràcter introvertit, de ben jove, Carlos demostrava les seves aptituds pel dibuix i la pintura i ja va expressar la vocació de ser escultor.
L’artista i el professor
Armiño va fer els primers estudis artístics al taller del pintor castellonenc Vicent Castell. Després, va anar a Madrid per estudiar a la famosa Escuela de Bellas Artes de San Fernando, on va coincidir amb Salvador Dalí, Josep Lluís Florit i altra gent de l’art, i va ser deixeble de reconeguts pintors, com ara José Moreno Carbonero i Julio Romero de Torres. Després de la formació a Madrid, Armiño ja feia escultura i s’hi dedicava (figura 1). Però ell volia seguir aprenent i accedir als nuclis en què es coïa la creació artística i la seva renovació. L’any 1925 va obtenir una beca de la Diputació de Castelló per cursar estudis a Barcelona i també va anar a París (França). Tenia dinou anys i un cor ple d’il·lusions per adquirir nous coneixements i connectar amb artistes, galeristes i gent de l’art. En aquells moments, els seus referents eren els grans escultors Josep Clarà, Enric Casanovas, Joan Rebull, Pau Gargallo, Manolo Hugué…, i figures històriques tan importants com ara Auguste Rodin i el català del nord Aristides Maillol, que seria, en definitiva, el pare dels noucentistes, de tots, amb la seva obra Mediterrània (1909) com a referent, que es troba exposada públicament a Perpinyà (figura 1).
Coincidint amb l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, Armiño va centrar tota l’atenció en la Ciutat Comtal, on va continuar estudiant i fent una definitiva immersió en el Noucentisme en uns moments en què aquest moviment registrava un nou impuls. L’artista havia decidit mantenir-se vinculat a la tradició, seguint els cànons que a primers de segle s’havien estès pel país, impulsats per Eugeni d’Ors, Joaquín Torres-Garcia, Josep Carner i, com a capdavanter polític, Enric Prat de la Riba. El crític terrassenc Josep Boix explica que «des de la joventut Armiño admirava el mediterranisme grec transmutat en el llenguatge noucentista». Boix afirma que Carlos Armiño s’enamorà de l’esperit del període, que és civilitzat, assenyat, culte i elegant. Aquests valors coincidien amb el caràcter de l’escultor: serè, educat i estable, la qual cosa el portà a admirar les obres escultòriques dels artistes abans esmentats. «Tot facilitarà», indica Boix, «que Armiño generi figures impregnades d’un modern classicisme senyorívol, portadores d’una idiosincràsia molt serena i peculiar.» Tot i mantenir-se en la tradició, no rebutjava l’avantguarda: la respectava i la valorava positivament i, en diferents obres, es perceben canvis vers als nous temps. Però no va voler anar més enllà. Va ser sincer i va fer el que sentia, cosa que l’enalteix com a artista; contràriament al que pensava, per exemple, Apel·les Fenosa, que des d’un inicial classicisme, ràpidament va evolucionar cap a figures desdibuixades, d’una pàtina aspra i granulada, com en metamorfosi, també expressat de manera sincera i honesta. Armiño mantenia relació amb Ángel Ferrant, un escultor molt destacat de l’avantguarda, que el gener del 1933 va presentar una exposició titulada «Objectes» a les Galeries Syra, organitzada per l’associació Amics de l’Art Nou (ADLAN). Justament en aquell temps, Armiño i Ferrant mantenien més contactes i col·laboració.
I va decidir quedar-se a Terrassa (Vallès Occidental). Històricament, el caràcter industrial i la dinàmica cultural d’aquesta ciutat han atret artistes i professionals. Armiño era nascut fora de Terrassa, però també eren nascuts a fora altres reconeguts escultors de l’època, com ara Cèsar Cabanes, Miquel Ros i Ferran Bach-Esteve, que van anar a la ciutat i s’hi van quedar. Qui sí que va néixer a Terrassa era Josep Armengol, un altre escultor noucentista molt apreciat en l’àmbit estatal, que va morir l’any 1918 quan només tenia vint-i-set anys. No es van poder conèixer personalment, però de segur que Armiño va veure en algun moment obres d’Armengol. Tots dos tenien un estil amb similituds. Terrassa era considerada un nucli noucentista molt dinàmic, juntament amb Girona (Gironès), Sabadell (Vallès Occidental), Vilanova i la Geltrú (Garraf) i Sitges (Garraf), i es complia així la voluntat que el Noucentisme fos un projecte de modernitat descentralitzat i d’abast nacional. Terrassa oferia, doncs, a l’escultor Armiño un entorn noucentista profund, una potencial xarxa de possibles clients interessats en l’art i un territori amb un important patrimoni artístic i arquitectònic (figura 2).
L’extensa formació acadèmica de Carlos Armiño va facilitar la seva orientació professional cap a la docència, paral·lelament a la seva faceta d’artista plàstic. Així, a l’edat de vint-i-cinc anys, va guanyar unes oposicions a la plaça de professor de dibuix artístic i lineal de l’institut elemental de segon ensenyament de Terrassa. En el curs acadèmic 1931-1932, va començar a exercir de professor i aviat va ser qualificat d’home seriós, exigent i comprensiu. En els successius anys va assolir prestigi en la comunitat educativa per les seves capacitats i mètodes de treball. Dins de les activitats educatives, va ser també tutor de cursets de selecció de professors de segon ensenyament. En l’acte d’inici dels cursets, el juliol del 1933, Armiño va comptar amb la col·laboració d’Ángel Ferrant, que es va dirigir als assistents. Aquest institut de segon ensenyament disposava d’un equip docent molt bo, en el qual figurava Santiago Sobrequés, professor de geografia i història, que després va tenir una carrera fulgurant com a investigador, acadèmic, catedràtic i autor de nombrosos llibres i publicacions d’història de Catalunya, sobretot de l’època medieval. Armiño i Sobrequés eren els més joves de la colla i es van fer molt amics. Tots dos residien a l’hotel Victòria del carrer de Sant Pere de Terrassa.
Carlos va deixar uns manuscrits, datats entre juliol i agost del 1933, en plena activitat docent. Els textos estan simplement fotografiats en el llibre Carlos Armiño (1906-1989), sense cap anàlisi ni comentari. Llegir-los, seguint la seva particular cal·ligrafia, és tot un descobriment. Em van sorprendre, i molt! Em permetran que en reprodueixi uns quants exemples pel seu interès.
Un vespre, en arribar a l’hotel, l’escultor escrivia: «Si mañana logro inculcar a mis alumnos que la creación de una obra de arte provoca inquietud e interés por los goces espirituales que produce; si es así, la satisfacción de que mi labor no haya sido estéril me compensará la fatiga de la difícil tarea que me propongo.» I seguia escrivint, ara sobre la missió del mestre: «El valor de los profesores es inmenso, pues su misión debe ser la de despertar el alma del alumno.» Tot seguit, continuava escrivint, ara sobre l’alumne i el professor: «El profesor debe ejercer una acción viva sobre el espíritu y el trabajo del discípulo. Descubrir en sus garabatos su sensibilidad, cuidar su emoción y cuidar su proceso de capacidad para que no se malogre es una tarea básica.»
En relació amb el dibuix, deia: «El Dibujo [n’escriu la inicial en majúscula] tiene grandísima importancia no sólo como valor técnico, sino también como valor de humanidad, social y educativo. El Dibujo posee una capacidad inmensa de expresión en sus diversas manifestaciones (pintura, escultura, etc.).» A continuació, plantejava una pràctica per als alumnes: «Hacer una inversión de Dibujo; desarrollar y completar con la mano izquierda lo que se ha iniciado con la mano derecha. Por ejemplo, dibujar medio capitel y luego completarlo con la otra mano. Esto provocará reacciones de imaginación y habilidad por parte del alumno.»
Seguidament, reflexionava sobre una poma i l’art: «El arte no se enseña por la misma razón que una manzana no se fabrica. El arte y la manzana son dos productos naturales; la manzana brota del árbol, como el arte brota de nosotros. Ambas cosas se cultivan, nada más.» Més endavant, es referia a l’art com un fi de la vida: «Voy a deciros alguna cosa que considero primordial. El arte no es, en rigor, un medio de vida, sino un fin de la vida. No podemos admitir que se haga arte para vivir, sino para sentir que se vive. De ahí su inclusión en el conjunto de asignaturas del bachillerato, con lo que se pretende una cultura de carácter general.»
També parlava sobre la missió formativa: «En la esfera de las artes, sobran técnicos y faltan espíritus y a vosotros os corresponderá la misión de corregir ese desequilibrio; vuestra posible misión futura no ha de consistir en la formación de profesionales del arte —de técnicos como ahora se dice— sino en despertar a las más nobles y desinteresadas emociones del vivir.» A més, reflexionava també sobre la bellesa d’un teorema: «La misma belleza hay en un cuadro inmortal, que en el teorema, la suma de los ángulos de un triángulo cualquiera es igual a dos ángulos rectos.»
De forma inesperada, ens hem trobat amb una versió d’Armiño, molt interessant, com a pensador i teòric. I és destacable que el contingut d’aquestes notes sigui més de sentiments i d’emocions que no pas d’aspectes tècnics, la qual cosa demostrava l’anàlisi objectiva de la realitat i les seves posicions avançades en la formació de les arts. Fins i tot, Ángel Ferrant, en la seva intervenció, va dir que «en una mà està el pols que us dirà com batega un cor».
L’escultor vivia un bon moment: tenia tranquil·litat i estabilitat a la feina i creativitat. El seu treball escultòric també era reconegut (havia obtingut un premi al Saló de Barcelona de l’Exposició de Primavera de l’any 1935), però les coses es van complicar de manera inesperada. L’esclat de la Guerra Civil va comportar moments molt durs per a ell. El retaule de l’església del Sant Esperit de Terrassa —des del 2004 és una catedral—, considerat un dels retaules barrocs més importants del país, va ser destruït el juliol del 1936 per un grup d’eixelebrats en un moment de barbàrie. Es tractava d’una obra majestuosa, d’una alçada d’uns vint-i-dos metres, en talla de fusta d’estil barroc, que era obra del mestre imaginaire Joan Monpeó i Jou, que hi va treballar durant més vint-i-cinc anys des de 1699, i, en pocs moments, tot va quedar reduït a cendres. Quina tristor, quina gran pena, quina angoixa tan insuportable viure aquells moments!
L’historiador Jordi Garreta, en el seu llibre Per amor a l’art, apunta el tema, completat amb altres fonts d’informació. A mitjan 1938, Salvador Salvatella, històric president de l’associació Amics de les Arts, va ser detingut i empresonat perquè se’l va acusar de col·laborar amb els feixistes. Carlos Armiño mantenia bona relació amb Salvatella i s’havia allotjat a casa d’aquest algunes vegades. Carlos tenia un germà, Luis Armiño, que era militar suposadament vinculat als revoltats. La policia republicana, que li seguia la pista, va detenir Carlos, acusat de còmplice d’encobriment, i va ser empresonat a la Model. El nebot Miguel Bernat Armiño explica en el llibre Carlos Armiño (1906-1989) que el seu oncle «va patir interrogatoris per les txeques, amb enormes pallisses, fins i tot va ser condemnat a mort i va arribar a cavar la seua pròpia fossa». Carlos va ser alliberat a finals de gener del 1939, després de passar uns set mesos entre reixes. Tot plegat, un cas estrany i complex, amb unes accions policials salvatges, magnificades i injustes contra l’escultor, segons la informació de què es disposa.
En finalitzar la Guerra Civil, l’institut d’ensenyament de Terrassa, creat per la República, va ser clausurat, i tots els professors, acomiadats. I així es va quedar Carlos Armiño en sortir de la Model: sense títol, sense alumnes i sense feina, tot i les qualitats professionals demostrades.
Per refer l’altar major del Sant Esperit es va convocar un concurs, al qual es va presentar Armiño com a escultor, acompanyat pel pintor Santiago Padrós i pel decorador Eduard Blanxart. La proposta va obtenir el segon accèssit. El jurat va reconèixer el mèrit del projecte, titulat Spiritus Domini replevit orbem terrarum, ben treballat i documentat, però no hi va haver sort i, com a bons competidors, van superar ràpidament el desencís. De fet, el concurs havia quedat desert perquè cap de les deu propostes presentades reunia totalment les condicions d’adaptació al temple. Però, finalment, l’execució del nou altar i retaule major, després dels corresponents ajustos, s’adjudicaria a l’equip guanyador del primer accèssit, format per l’arquitecte Lluís Bonet, l’escultor Enric Monjo i el pintor Antoni Vila Arrufat. Després de l’incendi, es van fer obres urgents de consolidació i de reconstrucció de la façana i de les portalades de l’església. Aquests treballs van comptar amb la participació d’Armiño, que es va encarregar de fer el nou timpà, dedicat a la Santíssima Trinitat.
En la represa de les activitats als Amics de les Arts, va tenir lloc una exposició col·lectiva, a finals de maig del 1939, en què van participar, entre d’altres, Carlos Armiño, Mateu Avellaneda, Ramon Cortès, Jacint Morera, Joaquim Vancells, Tomàs Viver, Isidre Òdena, etc. En el llibre Per amor a l’art, hi consta un sopar homenatge que un grup de companys d’Amics de les Arts van tributar l’octubre del 1939 a Carlos Armiño i Santiago Sobrequés (aquest darrer marxava de la ciutat en tancar l’esmentat institut on treballava).
Carlos havia patit molt quan va ser detingut i empresonat i continuà patint durant la postguerra. Segons explica Francesc Torrella, va ser una etapa molt dura, en què va passar autèntiques necessitats. «Visqué pràcticament ignorat pels terrassencs», explica Torrella, «es mostrava desenganyat, tenia la sensació d’incomprensió i que Terrassa no l’havia valorat suficientment.» Certament, la gent estava molt preocupada i centrada en els seus problemes i les seves dificultats per tirar endavant. L’escultor feia algunes classes particulars de dibuix i venia obres a preus irrisoris per obtenir alguns ingressos. Diu Torrella que «es mostrava molt angoixat per la situació, que afectava el seu caràcter, tancat en ell mateix i poc comunicatiu». De fet, acabada la guerra, es va plantejar seriosament el retorn a Castelló de la Plana, però després de reflexionar-ho va continuar creient en Terrassa i s’hi va quedar molts més anys (figura 3).
Sortosament, la seva situació va anar millorant de mica en mica. Van augmentar els encàrrecs de particulars i la producció escultòrica, i va continuar fent classes. També va tenir el suport del pintor Isidre Òdena, que el va acollir al seu estudi taller del carrer de Sant Pere. Es van fer molt bons amics. A partir del 1940, va anar retrobant el suport de famílies terrassenques amb les quals ja havia tingut una relació estreta, que havia quedat interrompuda per la guerra. Es tractava de Josep Maria Samarra, Joan Segués, Ramon Morral, Josep Pous, Josep Barceló, Salvador Salvatella… Tots tenien una especial amistat amb l’artista, en valoraven el treball i la fidelitat, i feien trobades i festes junts.
A més de crear i vendre la seva pròpia obra, Armiño també afrontava projectes de més envergadura destinats més aviat a espais públics. És el cas d’un crucifix monumental que es troba a la capella de Sant Valentí, de les Esglésies de Sant Pere de Terrassa. L’escultura, realitzada l’any 1940, és una talla de gran realisme de Crist mort a la creu. L’autor va aconseguir reflectir en el rostre una expressió molt autèntica de dolor. Aquesta crucifixió té també una funció processional i està adaptada per facilitar la mobilitat en la processó.
D’aquesta mateixa temàtica, Armiño va modelar un nou pas per a la processó de Dijous Sant: el misteri La Verònica, compost per dues figures en talla de fusta policromada, que es va obsequiar l’any 1952 a la confraria del Sant Crist de Terrassa. Va ser un encàrrec que li va fer Amics de les Arts, entitat a la qual estava associat i participava en les seves activitats, tertúlies, conferències i en tot allò que s’organitzava. En els moments d’esbarjo, també tocava la guitarra i feia algunes interpretacions. En les trobades, era tradició beure Picon —també en deien «la medicina»—, que Armiño prenia rebaixat amb sifó, com explica Salvador Alavedra (figura 4).
Noucentista avançat
Armiño es va refer i va anar creixent en l’activitat que tant estimava —l’escultura—, amb noves creacions, nous modelatges, que ell anomenava monigotes. L’obra se centrava principalment en un classicisme poètic, recreant la figura femenina, però també treballava altres temàtiques. Les dues darreres exposicions retrospectives celebrades a Terrassa i a Castelló de la Plana són representatives per conèixer amb aproximació les singularitats del seu art i del seu ofici. Les escultures tenen una alçada d’entre 14 i 67 cm (la majoria de les peces fan entre 30 i 40 cm). La tècnica majoritària és la terra cuita, però també hi ha guixos, escaioles, bronzes, plates, fusta, fusta policromada, caobes, xiprers, pedra i relleu. Les figures femenines presenten, en general, formes estilitzades (en especial, les escaioles blanques), però també algunes peces tenen formes més arrodonides, que ens recorden l’estètica de Manolo. Hi figuren algunes verges, vestides amb les túniques clàssiques que presenten plecs a tot el vestit, en què Armiño demostrava un gran domini del modelatge i la precisió tècnica. Les escultures tenen ritme i fan accions, com ara recollir un cistell, dur en braços un nadó, donar el pit, abraçar un infant, portar una safata de fruites, tocar el contrabaix…, però l’escultor també aconsegueix el ritme per mitjà del simple gest, solt, lliure, que és moviment pur. Hi ha escultures que revelen contacte amb l’avantguarda: hi apareixen línies rectes i una certa geometrització. En la creació de les cares, es percep una simplificació de les formes i traços curts i prims que aporten un aire de modernitat. En canvi, en el gènere del retrat, els bustos de persones tenen un realisme extrem en els detalls i els matisos, per aconseguir acurades similituds amb les persones retratades. Era un professor de dibuix que en sabia molt. I ho demostrava dia a dia (figura 5).
Rafael Benet, pintor i un dels teòrics i historiadors de l’art més importants del segle XX, va considerar sempre la figura d’Armiño. En el llibre La escultura moderna y contemporánea (1949), Benet indica les distintes direccions de la seva obra i posa com a exemple dues peces. «D’un estil arquitectural, és el relleu de la Trinitat del timpà de la façana del Sant Esperit de Terrassa, i d’un estil més purament mediterrani és el nu femení Repòs, fet en bronze, exposat en el Saló de Barcelona l’any 1935; una obra intensa», afirma Benet, «que pel seu bell estil està dins del cercle serè de Maillol.»
En aquesta segona etapa artística (després de la Guerra), el dibuixant i escriptor Salvador Alavedra veia en Armiño un home molt flemàtic, molt desimbolt, com si no patís, dotat d’un sentiment estètic formós i exultant del cos humà. «Jo veia», diu Alavedra, «que els ulls de l’Armiño, darrere dels vidres de les ulleres, sempre eren profunds, pàl·lids, a voltes insondables, gairebé il·legibles en el taller» (figura 6).
Armiño també va deixar empremta del seu art al carrer, amb obres aplicades a l’arquitectura, instal·lades en edificis de Terrassa. En són exemples: l’escultura relleu La filadora (1942) de la façana de la fàbrica de filats La Magdalena; el relleu Al·legoria del déu Mercuri (1941), a la casa del número 197 de la rambla d’Ègara; els relleus al·legòrics a l’entrada de l’antiga oficina de Caixa de Terrassa, al carrer de la Rutlla, i els relleus de la façana interior de la Llar de l’Ancianitat. També va dissenyar l’any 1942 la medalla de la ciutat de Terrassa, plenament vigent, que és la màxima distinció que atorga l’Ajuntament.
L’adeu definitiu a Terrassa
Després de gairebé vint-i-set anys de viure i de treballar a la ciutat, Alavedra explica que Armiño va decidir marxar-ne quan l’èxit l’estava acaronant, quan tenia nombrosos clients, quan era conegut per tothom i la seva obra estava en plenitud. «No, no ens va fer cap consulta ni confidència», afirma Salvador Alavedra. «Quan ens en vam adonar ja era a Castelló, fent costat a sa germana i ja donant classe de dibuix a l’Institut de segon ensenyament de Tortosa, en ser-li restituït el títol de professor que li van usurpar en acabar la guerra. I tot això talment com si no hagués passat res. No ho sé, no puc explicar què va passar.» Però abans va «trencar motlles» no en el sentit figurat, sinó real. Com explica Alavedra, «va trencar els motlles de veritat i van quedar fets a miques escampats per l’estudi en una situació de greuge íntim que ni el seu company de taller Isidre Òdena ho va acabar de pair del tot».
Va ser un final dur a Terrassa; segurament en aquells instants li van venir a la memòria i el van superar els mals moments, els desenganys i els patiments, per sobre de les coses positives, com ara la seva creació escultòrica tan bona i la feina vocacional de mestre i teòric de l’art. Per això, es va produir aquella reacció virulenta en el comiat. I se’n va anar per sempre més. En l’etapa final, de professor a Tortosa (Baix Ebre) va passar a ser professor de dibuix a l’institut femení de Castelló de la Plana fins que es va jubilar. A Catalunya no ens consta que hagués fet cap exposició individual, però sí que va participar en algunes de col·lectives. La primera mostra en solitari va ser l’any 1958 a la galeria Estilo de Castelló de la Plana.
El 1989 va morir a Castelló de la Plana, a l’edat de vuitanta-tres anys. Vint anys després del seu traspàs, el 30 de juny de 2009 es va fer a l’Ajuntament de Terrassa un acte de donació a la ciutat, per part de la família, de vint-i-nou obres de Carlos Armiño (vint-i-cinc dibuixos i quatre escultures), que van incrementar els fons de l’artista al Museu de Terrassa.
Carlos Alonso de Armiño y Gómez, nom amb el qual es presentava també personalment, era originari de Castelló de la Plana, però va estar sempre vinculat amb Terrassa i amb Catalunya. En aquesta ciutat, va deixar empremta de la seva bonhomia, de les seves belles escultures i dels seus ensenyaments artístics, que sintetitzem amb aquestes paraules manuscrites per ell mateix: «El arte afina la sensibilidad del hombre haciéndole más apto para captar las delicadas emociones y los más puros goces del espíritu.»
Des de principis dels anys noranta, s’ha recordat aquesta figura de l’art català i valencià (o castellonenc) amb importants esdeveniments celebrats a Terrassa i a Castelló de la Plana. Primerament, l’any 1991 va tenir lloc una exposició homenatge al Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de Terrassa, a iniciativa d’un grup de terrassencs, l’Ajuntament, la Fundació Caixa Terrassa i Amics de les Arts, que es constituïren en Comissió Homenatge per proclamar la vàlua d’aquest artista. Amb motiu de la mostra, s’edità un catàleg que contenia escrits sobre la persona, l’artista i l’obra, a càrrec de Francesc Torrella, Salvador Alavedra i Josep Boix (tots tres havien tractat Armiño personalment i coneixien la seva tasca a Terrassa). L’any 2007 se celebrà la commemoració del centenari del seu naixement, en què la Diputació de Castelló va editar un llibre sobre Armiño que és la monografia més àmplia publicada fins ara sobre l’escultor. Paral·lelament, va tenir lloc una exposició retrospectiva, durant els mesos de març i d’abril del 2007, al Centre Cultural Les Aules de la Diputació de Castelló.
