Luis Causarás Tarazona va nàixer el dia 24 de juliol de 1902 al carrer de Benedito i Coll de la ciutat de València. Fou l’únic descendent del matrimoni format pel polifacètic i polièdric artista plàstic Ricardo Causarás Casaña (València, 1875 - Barcelona, 1953) i Antonia Tarazona Serra. També era net de Luis Causarás Andreu (Torrent, Horta Sud, 1845 - Castellnovo, Alta Palància, 1922), que va ser un reconegut mestre d’obres relacionades amb l’arquitectura rural i urbana, a més d’un famós constructor de ximeneres, inventor i financer de patents i projectes industrials.
Luis va passar els primers anys de vida jugant amb els seus cosins i també mirant com treballava el seu pare en l’estudi d’escultura del número 36 del carrer de Baix, de València. Aquesta relació primerenca amb l’art de les tres dimensions marcaria l’existència del més jove dels Causarás, atès que prompte va demostrar bons dots i facilitat en el dibuix i a l’hora d’acaronar el fang amb les seves mans menudes. Segons les darreres investigacions, és bastant probable que Luis Causarás començara els estudis primaris en alguna de les diverses escoles instaurades pel llavors republicanisme blasquista anticlerical, en el qual militava el seu distingit pare. Segurament, assistí al col·legi que hi havia al número 5 de la plaça de la Santa Creu, ja que el domicili familiar estava en el número 2 de la mateixa plaça del gremial, febril i cèntric barri del Carme de la ciutat del Túria.
El dia 5 de setembre de 1909, Luis Causarás Tarazona va assistir al costat dels seus pares, ties i cosins a la inauguració oficial del primer vol de l’aeroplà civil espanyol Brunet-Olivert, que va ser pilotat pel seu oncle Juan Olivert Serra. La prova va tenir lloc al terme municipal de Paterna, un municipi de la comarca de l’Horta Nord estretament vinculat amb la família materna de Luis.
D’altra banda, el fet que el seu pare aprovara les oposicions docents de 1914 a Madrid i que l’any següent fora destinat a l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts (Casa Llotja) de Barcelona, calaria profundament en l’estat anímic de Luis, ja que en un primer moment Ricardo se’n va anar tot sol a la Ciutat Comtal. No obstant això, el suport emocional de la seva mare marcaria, en part, el seu futur temperament escultòric, vist que al llarg de la seva carrera artística la figura femenina és bastant recurrent. Es tracta d’una mena de leitmotiv que apareix en diverses de les primeres obres que componen el seu catàleg escultòric.
Al cap de poc temps, aquella situació familiar canviaria de manera definitiva, perquè l’any 1916 Luis i la seva mare es van traslladar fins a la ciutat de Barcelona. Concretament, s’instal·laren a l’habitatge on ja estava domiciliat el seu pare, al carrer de n’Aglà, número 3 i 5, pis principal i taller, respectivament. Gairebé de manera immediata, en el curs acadèmic 1916-1917, l’alumne Luis Causarás Tarazona es va matricular a l’assignatura de dibuix artístic en la seu central de la Casa Llotja de Barcelona. Durant el període 1916-1931, el jove dels Causarás apareix matriculat en aquesta escola, encara que no de manera consecutiva, perquè en els cursos 1920-1921 i 1921-1922 també va cursar algunes assignatures a l’Escola Superior de Pintura, Escultura i Gravat de València per a les especialitats de pintura i escultura.
En observar les qualificacions obtingudes per l’alumne Luis Causarás Tarazona, hem pogut comprovar que es tractava d’un estudiant aplicat, vist que un bon nombre de les seves notes estan compreses entre les qualificacions de notable i excel·lent. De fet, en el curs 1922-1923 va obtenir primer accèssit en l’assignatura Teoria i història de les belles arts, i també se li va concedir el certificat d’aptitud en l’especialitat d’escultura. Així mateix, en el curs següent, va obtenir un segon accèssit en l’assignatura Escultura del natural.
D’altra banda, el jove Causarás va ser un estudiant que aviat va començar a triomfar en el món artístic. En efecte, en el curs 1917-1918, ja apareix com un dels alumnes de l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona que van obtenir un premi en metàl·lic. Respecte a aquesta distingida institució d’ensenyances artístiques i en el curs 1924-1925, cal comentar que es van lliurar les conegudes com a borses d’estudi i viatge amb un premi de 1.000 pessetes. Els premiats en aquella convocatòria van ser els escultors Luis Causarás Tarazona, Juan Cardellá Crusells i José Sánchez Lozano.
Des del punt de vista artístic, tant la inspiració com el temperament escultòric de Luis Causarás Tarazona van fer eclosió en els baixos del número 5 del carrer de n’Aglà, de Barcelona. Per a un estudiant de belles arts com ell, l’extraordinària circumstància de disposar d’un taller sota el seu habitatge li va facilitar en gran manera la seva trajectòria artística. Fins i tot, en la dècada dels anys vint, els dos Causarás, pare i fill, comencen a compartir projectes d’escultura. Això no obstant, i igual que li va passar al seu progenitor, en els primers anys, la pintura suscità en ell un gran interès, sobretot, les natures mortes, encara que, després i seguint el deixant patern, seria l’escultura la que desplaçaria la seva vocació pictòrica inicial. De fet, va ser a partir de l’any 1921 quan va començar a donar-se a conèixer en l’Exposició de Belles Arts de Barcelona, en la qual va exposar la seva obra de manera periòdica.
En l’índex d’obres de Luis Causarás d’aquells primers anys s’aprecia un anhel que en ell motiva l’escultura moderna que, fins i tot essent figurativa, segueix les línies marcades pel seu predecessor quant a l’escultura d’un cert biaix academicista. Siga com siga, la veritat és que a partir d’aquest moment els reconeixements i premis per al novell escultor Causarás no deixen de succeir-se. En 1924, per exemple, ja va aconseguir el tercer premi de l’Excm. Sr. Comte de Lavern, amb un import de 150 pessetes.
Un any més tard, amb motiu del lliurament de les Medalles José Masriera, l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona va concedir els guardons del curs anterior i Luis Causarás Tarazona va ser el premiat amb la medalla de plata per a la modalitat d’escultura del natural. De fet, és en aquest període on trobem algunes obres de la seva collita que ja plasmen un dels temes preferits per aquest autor. Tal com s’ha dit, un motiu recurrent que l’acompanyà al llarg de la seva carrera artística és el nu del cos humà. En aquest sentit, són un bon exemple dues escultures buidades en guix de l’any 1925: Tors de dona (figura 1) i Tors d’home, en les quals aporta una bona mostra del seu cànon de bellesa i del seu domini de la massa, el volum i l’espai. A més, en elles s’observa una certa predilecció per les figures dinàmiques, en moviment.
Continuant amb els primers èxits i guardons aconseguits, el dia 3 de maig de 1926, el secretari de la Casa Llotja de Barcelona va notificar a Luis Causarás Tarazona que havia obtingut una «bolsa de viaje» de 1.000 pessetes. Així mateix, el dia 26 de juny de 1927, l’Acadèmia Provincial de Belles Arts li va fer lliurament del Premi Excm. Sr. Comte de Lavern de la convocatòria de l’any 1926 (figura 2), però en aquesta ocasió l’import va ascendir a 500 pessetes. Novament, el dia 28 de maig de 1928 tornaria a guanyar una altra beca en forma de «bolsa de viaje»: en aquest cas, la d’Alfons XIII. En realitat, es tractava d’un accèssit de l’Excma. Diputació Provincial de Barcelona, que va rebre al costat de l’escultor i pintor valencià Juan Cardellá Crusells pels notables treballs presentats per tots dos.
Canviant d’assumpte, en 1927, Ricardo Causarás es va posar en contacte amb el seu amic Blasco Ibáñez, qui des de 1923 residia a la vil·la de Fontana Rosa, a Menton (França). Després de comprovar el delicat estat de salut de l’escriptor, Ricardo va decidir perpetuar-lo en una de les seves obres, però al final seria el seu fill Luis qui hi plasmaria la seva signatura. En efecte, el jove dels Causarás acabaria d’executar un magnífic alt relleu del perfil esquerre de l’efígie del novel·lista. Tot això amb la intenció de regalar-lo a Blasco Ibáñez, perquè, com a record, el col·locara en el xalet que encara mantenia a la platja de la Malva-rosa, de València. La peça metàl·lica titulada Vicente Blasco Ibáñez, que en origen es va muntar amb un marc de roure envernissat i el relleu pintat en color negre, es va presentar en la Casa de València de Barcelona a principis de l’any 1929 i, alhora, en l’Exposició Universal de Barcelona, que es va prolongar fins al gener de 1930.
Una vegada finalitzat aquell memorable certamen internacional, la vida artística de l’escultor Luis Causarás Tarazona va començar a ser prolífica i destacada. De manera ininterrompuda a partir de l’any 1929, Luis Causarás va començar a exposar una sèrie d’obres que li atorgarien un més que notable prestigi. Entre elles hi havia un Cap d’home, buidat en guix, patinat i inspirat en la testa del seu amic i pintor Carmelo Davalillo, i, també, un Cap de nena, executat amb el mateix procediment i materials, presentat en les Galeries Laietanes de Barcelona el gener de 1930. En els mateixos locals, Luis Causarás va aportar al costat de l’associació Art Vivent alguns estudis sobre nus femenins que van tenir molt bon acolliment i crítica, i entre els quals hi havia l’escultura recolzada i sedent en el terra titulada Dona nua. No debades, el nu i sensual cos femení va ser la temàtica per excel·lència de la renovació mediterraneista del classicisme en els anys trenta.
També en 1930, Luis Causarás es va trobar per primera vegada amb Filomena Castelló Lloret, la dona que anys més tard acabaria sent la seva esposa. Coneguda artísticament com a Filo, va ser una cantant lírica de l’època, que va arribar a actuar amb el destacat tenor Emili Vendrell Ibars. En els seus inicis va ser alumna del compositor i pianista Joaquín Rodrigo Vidre i, quan va conèixer Luis, solia actuar en el Teatre de la Casa de València, el Teatre Principal i el Teatre Romea, tots ells emplaçats entre les artèries de l’urbanisme de la ciutat de Barcelona.
L’any 1931 seria un dels més importants en la carrera artística de l’escultor Luis Causarás Tarazona. Ja el mes de gener i, de nou, agrupats com a Art Vivent, diversos artistes joves van tornar a mostrar les seves obres en les conegudes Galeries Laietanes de Barcelona. No obstant això, i, sobre els seus companys, es va deixar per escrit que un dels escultors que destacava era Luis Causarás, per la solidesa que imperava en les seves obres. El 23 de març d’aquell any, el ja consagrat escultor Causarás va aconseguir la borsa de viatge del Patronat de la Fundació R. Amigó Cuyás, per la seva obra La Pau (figura 3), un premi de segon grau dotat amb 8.000 pessetes i un any de durada, amb el qual va poder visitar els països de Portugal, França, Bèlgica i Anglaterra. La borsa va ser concedida per oposició celebrada a la Casa Llotja de Barcelona corresponent al curs 1930-1931.
Durant l’estada de Luis a París (França) en el mes d’agost de 1931 va conèixer Giselle, una jove de La Rochelle (França) que es va convertir en la seva parella i musa. Va inspirar l’escultor a l’hora de modelar la figura titulada El bany d’Afrodita, per exemple.
Amb tot i amb això, el triomf aclaparador rebut per l’escultor Luis Causarás Tarazona per la seva obra La Pau no va deixar de recollir reconeixements dins i fora de la Ciutat Comtal. Entre ells, cal destacar el del president del Reial Cercle Artístic de Barcelona d’aleshores, qui li va remetre una carta amb data 1 d’abril de 1931. En la missiva se’l felicitava efusivament per tan alta i merescuda distinció, de la qual havia estat objecte per part de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, desitjant-li que continuara perseverant pel camí de l’art. De fet, la colossal escultura (1,70 m d’altura i una base de 80 cm) va quedar en propietat de l’esmentada acadèmia i es va instal·lar en el saló principal de la institució durant aquells anys. Tanmateix, a partir de l’estiu de 1936, les dues estàtues que s’havien fet de La Pau, la de grandària acadèmica en guix i la definitiva en marbre blanc, van quedar amagades a les golfes de l’edifici de la Casa Llotja, on van romandre fins a 1963. A partir de llavors, d’acord amb el relat familiar, ambdues obres van desaparéixer en estranyes i nefastes circumstàncies.
D’altra banda, dos dies després de la proclamació de la Segona República espanyola, es va celebrar el primer homenatge a l’escultor Luis Causarás Tarazona, organitzat per l’Escola Llotja, el Reial Cercle Artístic de Barcelona, la Fundació R. Amigó Cuyás i la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. En aquest mateix acte, l’escultor va poder tractar i compartir taula amb personalitats distingides, com la pintora Teresa Condeminas Soler o l’arxiduquessa d’Àustria Margarida d’Habsburg-Lorena Borbó, qui havia estat també alumna de la Casa Llotja. Novament, les diverses mostres d’admiració cap al nostre biografiat van continuar el dissabte 25 d’abril en forma d’un segon homenatge. Cal assenyalar alguns dels assistents al sopar de gala, perquè, a banda del seu pare, hi havia la cantant lírica María Muñoz Raga (Cora Raga), entre altres celebritats de les arts i la cultura catalana. Evidentment, tot això va ser motivat pel fet d’haver-se-li concedit la borsa de viatge de la Fundació R. Amigó Cuyás. Un any després, la mateixa institució també li va concedir la qualificació honorífica pel treball escultòric Forma, un premi extraordinari que implicava la concessió de sis mesos de pròrroga de la pensió de viatge per Europa que havia obtingut el passat 23 de març de 1931, gràcies a la qual va establir preferentment la seva residència a Anglaterra i França.
Durant l’any 1932, Luis Causarás es va presentar a diverses exposicions, entre les quals cal esmentar la que va tenir lloc al Palau Nacional de Montjuïc amb el nom Exposició de Primavera, constituïda pel Saló de Barcelona i el Saló de Montjuïc, en els quals van quedar exposades totes les tendències clàssiques i les d’avantguarda de l’art català modern. També va participar en les mostres celebrades a la Casa de València a Barcelona, on va presentar el bust Primer marqués del Túria, així com en la que es va organitzar a les Galeries Laietanes.
A la fi del mes de maig de 1933 i amb motiu de la visita dels presidents d’honor de la Casa de València a Barcelona a l’Ajuntament de València a fi de lliurar els pergamins de presidents honoraris de la institució catalana, van aprofitar també per fer donació al senyor Sigfrido Blasco d’un alt relleu fos en bronze. L’obra metàl·lica, de grandària natural, amb el bust de l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez, era una ofrena de la Casa de València al fill de l’il·lustre republicà valencià. En aquell mateix any, el govern central de la Segona República espanyola va nomenar Luis Causarás Tarazona comissionat de Belles Arts per a la Conferència Econòmica Internacional de Londres, que se celebraria entre els dies 12 de juny i 19 de juliol.
Una vegada conclòs aquest esdeveniment, Causarás va haver de deixar la capital anglesa i desplaçar-se fins a la ciutat travessada pel Sena, ja que allí l’esperava Giselle i també el seu bon amic i pintor Trallero, a qui va dedicar un acurat modelatge del seu cap passat a bronze, que va exposar —al costat de la figura El bany d’Afrodita— en el Gran Palau de Belles Arts de París. Veritablement, aquell any 1933 va ser un dels més importants per a la trajectòria artística de l’escultor Luis Causarás Tarazona. No debades, per a ell l’any artístic va finalitzar el dia 12 de desembre, pel fet que, a més, exerciria de comissionat en l’Exposició del Nu, que va organitzar el Reial Cercle Artístic de Barcelona.
D’altra banda, el dia 23 de maig de 1934 i en els palaus d’exposicions d’El Retiro de Madrid, va començar l’Exposición Nacional de Bellas Artes d’aquella convocatòria. Luis va participar en aquell certamen amb l’obra Nova Aurora. El dia 1 de juny es van publicar en algunes revistes de belles arts de Barcelona i Madrid notícies que lloaven aquesta escultura. Referent a l’estàtua titulada Nova Aurora, és un altre exemple notable emmarcat en el nu femení dintre del catàleg escultòric de Causarás, que, encara que executat sota una gran dosi d’inspiració artística, no deixa de revelar una certa bellesa teutona (tal vegada, propiciada per la conjuntura sociopolítica i artística dels tumultuosos i vertiginosos anys trenta).
Entre els anys 1935 i 1936, Luis Causarás tornà a matricular-se en l’Escola Superior de Pintura, Escultura i Gravat de València, atès que el seu pare volia que fora en aquesta ciutat on el seu fill aconseguira el llavors preuat títol de professor de dibuix. Durant l’estada a la seva ciutat natal, Luis modelaria alguns grups escultòrics com Al·legoria naval (figura 4) i Nens jugant a la platja, el primer dels quals va ser exposat en l’esmentada escola. Del seu últim any acadèmic destacarem l’obra La Malva-rosa, una figura femenina nua amb una suggeridora càrrega eròtica, que apareix asseguda i recolzada sobre una mena de monticle de pedres mentre amb les mans s’acarona el coll, com una bella sirena de les mars. La peça ens torna a reivindicar el leitmotiv que va repetint-se al llarg del seu extens corpus d’obres: el sinuós i sensual nu femení.
En esclatar la Guerra Civil espanyola i de manera immediata i abrupta, Luis va haver de tornar a Barcelona, però, abans i per mandat exprés del seu pare, va destruir tots els documents que el podien acusar d’artista republicà compromès. A la Ciutat Comtal va ser reclutat i ascendit a sotsoficial de l’Exèrcit de Terra de la Segona República (concretament, va ocupar el càrrec en el cos de carabiners). Com a tants altres artistes de la seva generació, la contesa minvaria les seves aspiracions artístiques. La seva ja consagrada projecció escultòrica —res a veure amb una futura promesa de les arts plàstiques— quedaria paralitzada per la conjuntura bèl·lica, però, sobretot, per la luctuosa i interminable postguerra afavorida pel nacionalcatolicisme emergent.
Amb tot i amb això, el dia 25 de setembre de 1937, el matrimoni format per Luis Causarás Tarazona i Filomena Castelló Lloret quedaria registrat en la secció de matrimonis del Registre Civil de Xeresa (Safor). Uns dies més tard i mentre les bombes dels avions feixistes queien sobre la capital catalana, els jovençans es van traslladar a un domicili del número 123 del carrer del Comte Borrell, del barri de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona. No seria fins a l’any 1939, coincidint amb el naixement d’Amparo Causarás Castelló, quan tota la família tornaria a un habitatge del barri residencial de les Tres Torres. A partir de l’any 1941, es van instal·lar al domicili del carrer homònim número 40, principal segona.
Per als artistes dedicats a la plàstica figurativa, en la majoria dels casos, els primers anys de la dècada dels quaranta es resumeixen en els múltiples encàrrecs d’escultura, imatgeria i estatuària religiosa. Fins i tot, eren encàrrecs de restauració de les innombrables imatges mutilades i de reposició de tota aquella peça destinada al mobiliari litúrgic o religiós que va ser pastura de les flames de les moltes fogueres que es van provocar conscientment en el fatídic estiu de 1936. Per a la majoria dels artistes plàstics d’aleshores, era conegut el dit que resava: «si vols viure de l’escultura, no pots fugir de la imatgeria religiosa».
Així doncs, i davant tantíssim patrimoni religiós destruït, espoliat i mutilat, l’escultor Luis Causarás Tarazona, des de l’any 1939 fins al 1947, entraria a treballar en el taller de pompes fúnebres del cementeri de les Corts de Barcelona. A la vesprada, i, en aquell fecund obrador dedicat a l’art religiós i funerari, Luis va dibuixar i va modelar nombrosos esbossos que després acabarien sent escultures cisellades i llaurades en marbre blanc o pedra per a panteons i làpides funeràries. Entre les obres que Luis Causarás va poder modelar allà són dignes d’esment la coneguda amb el nom de L’enterrador i el grup escultòric La vida i la mort.
Així mateix, coincidint amb aquest període i fins a l’any 1973, Luis Causarás també va treballar en qualitat d’oficial escultor per a altres tallers i empreses, com la de Rius-Nassagué, SL i la de Josep Espelta Graciot, i també per al comerç conegut com a Art Religiós, que regentava Jaume Satorras Capell. Simultàniament, però, entre els anys 1953 i 1963, va fer encàrrecs per a la Selva del Camp (Baix Camp), on estava domiciliat un altre dels obradors que dirigia Satorras. Just en els mateixos anys de la dècada següent, ho faria per a l’empresa Art Sacre Castellanas, el gerent de la qual era Claudio Castellanas Garrich.
La formació i l’ofici que acreditava el més jove dels Causarás —principalment, a l’hora de modelar en fang les diferents imatges i conjunts processionals— va fer que aviat fos un dels escultors més sol·licitats per part d’alguns dels tallers d’estatuària religiosa més distingits de la ciutat de Barcelona. Amb tot i amb això, Luis Causarás es va allunyar del recurrent neobarroquisme imperant en la luctuosa etapa de postguerra, vist que els seus esbossos modelats en argila mostren unes línies compositives modernes, amb plans rectes i suaus, encara que sense arribar a l’escultura religiosa expressionista que ja es començava a albirar en els anys previs al Concili Vaticà II (1962-1965). A més, Luis Causarás és parc en ornaments i floritures. De fet, els seus models són senzills, però no per això deixen de tenir un refinat acabat i alguna cosa més que un correcte tractament en la composició dels traços, plans, masses i volums, sense negligir la part iconogràfica i iconològica a representar en les respectives imatges i grups escultòrics. N’és un bon exemple l’esbós en fang per al conjunt La presa de Jesús (figura 5), que constitueix un magnífic preàmbul de l’encàrrec sol·licitat a l’escultor Jaume Satorras Capell per la confraria de Pescadors de la Setmana Santa de Tarragona per al seu pas processional homònim de l’any 1955. Es tracta d’un grup de cinc figures en què la dolça expressivitat de la seva imatge titular recull a la perfecció el missatge del passatge bíblic representat en l’escena. En aquest sentit, hem de recordar que una imatge religiosa hauria de respectar aqueixa simbiosi perfectament equilibrada que hi ha d’haver entre una obra d’art i una peça de culte i devoció. Pel que fa al corpus d’obres de temàtica religiosa de l’escultor Luis Causarás, segons fonts familiars, els seus models es compten per centenars, per la qual cosa només n’hem volgut esmentar alguns dels més significatius.
El fet excepcional que va suposar per a l’escultor Luis Causarás Tarazona dedicar-se al camp de la imatgeria durant la prolífica etapa de postguerra va fer que la seva obra siga bastant més fecunda que la del seu pare, encara que també menys reconeguda que la del seu brillant progenitor quant a l’àmbit escultòric. Cal recordar que l’escultor Ricardo Causarás Casaña mai no es va dedicar a aquest vessant de la plàstica figurativa. Així doncs, la comesa artística a la qual majoritàriament es va haver d’acollir Luis a partir dels anys quaranta no va ser una pràctica recurrent en aquest escultor. El compromès, difícil i dur procés imatger tenia diverses fases (acoblar, premsar i encolar taulons de fusta, escalabornar, tallar…). La participació de Luis, però, es limitava, tal vegada, a algunes de les fases de major compromís artístic —és a dir, el dibuix i el modelatge en argila de la idea o idees a plasmar en tres dimensions— per, a continuació, deixar els esbossos en un suport definitiu, com el guix.
D’altra banda, l’extraordinària capacitat de treball de Luis Causarás Tarazona li va permetre compaginar la seva prolífica faceta artística dedicada a la plàstica figurativa de temàtica religiosa amb la tasca docent. De fet, va ser el dia 14 de novembre de 1940 quan seria nomenat ajudant meritori d’escultura a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona. En relació amb aquest lloc de treball com a professor, és interessant assenyalar que van ser els anys en què va poder compartir espai i vida acadèmica amb el seu distingit pare, l’escultor Ricardo Causarás Casaña. L’estabilitat econòmica que la docència proporcionava a Luis li permetia que, de manera més o menys esporàdica, es poguera dedicar a l’escultura tant de caràcter religiós com profà. Així va ser com en 1944, coincidint amb el naixement prematur del seu fill José Luis Antonio, modelaria un bust del nounat amb set mesos de vida i, també, l’obra coneguda com a Neptú nen (figura 6), un grup escultòric que seria presentat en l’Exposició de Belles Arts de Barcelona en la tardor d’aquell mateix any. El conjunt definitiu, llaurat en marbre blanc, seria emplaçat en l’estany del palau dels comtes de Godó a Teià (Maresme) en l’any 1947.
A partir de 1947, i per expressa petició del director de l’Escola Superiors de Belles Arts de Barcelona, Luis Causarás seria seleccionat per ajudar el cèlebre escultor Josep Clarà Ayats en el seu taller del número 27 del carrer de Calatrava, un estudi d’escultura que estava molt a prop del domicili de la família Causarás-Castelló. Amb tot i amb això, després de diverses promocions i ascensos, durant el mes d’abril de 1953, Luis va rebre el nomenament de professor de terme interí de dibuix artístic, a proposta de la susdita direcció.
En 1957, després de la fatídica riuada del Túria del mes d’octubre, Luis Causarás a través de la Casa de València a Barcelona també va col·laborar en innumerables mostres d’ajuda i solidaritat amb els seus paisans valencians. La dècada següent marcaria el final de la carrera docent del professor Luis Causarás Tarazona. Nogensmenys, a partir de l’any 1966 i fins a la seva jubilació, continuaria dedicant-se al seu quefer escultòric als matins i a les classes a les vesprades i nits. De fet, el 15 d’abril de 1966, per ordre del director de la ja denominada Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, fou nomenat secretari de la secció quarta de la seu central de la Casa Llotja de Barcelona. Igualment, fins a l’any 1972, continuaria modelant figures en argila i buidades en guix per al taller Rius-Nassagué, SL (totes elles de temàtica religiosa, tal com hem pogut llegir amb anterioritat). El 17 de novembre de 1972, amb motiu de la seva jubilació com a professor de dibuix artístic i com a secretari, el claustre de professors i l’associació d’alumnes de l’esmentada institució d’ensenyances artístiques li van organitzar un emotiu i sentit homenatge en companyia de la seva dona, Filomena, i dels seus vells amics francesos, entre els quals també hi havia Giselle i el seu espòs.
A partir de 1982 i després de la mort de la seva esposa, Luis Causarás va compartir domicili en tres llocs diferents: a la tardor, Barcelona; a l’hivern, Madrid, i a la primavera i l’estiu, la localitat valenciana de Xeresa. Una vegada complerts els vuitanta-dos anys, Luis va deixar de visitar la Ciutat Comtal. L’escultor Luis Causarás Tarazona, després de patir certes complicacions de l’aparell digestiu, va morir el 12 de maig de 1985 en un hospital de Madrid. Posteriorment, les seves restes mortals van ser traslladats fins a Xeresa, d’on és oriünda la família de Filomena, perquè foren inhumades en un nínxol conjunt al de la seva esposa en el cementeri municipal d’aquesta localitat valenciana de la comarca de la Safor.
