Ricardo Causarás Casaña va nàixer a la ciutat de València el 23 de febrer de 1875. La infància de Ricardo va estar marcada pel patrimoni artístic i la inventiva que li va transmetre el seu pare, Luis Causarás Andreu (Torrent, Horta Sud, 1845 - Castellnovo, Alta Palància, 1922), que va ser un reconegut mestre d’obres relacionades amb l’arquitectura rural i urbana, a més d’un famós constructor de ximeneres, inventor i financer de patents i projectes industrials.
Segons anotacions manuscrites del seu pare, Ricardo es va matricular motu proprio en els estudis elementals de dibuix de l’Acadèmia de Sant Carles en el curs 1886-1887. A Sant Carles, Ricardo va ser condeixeble de Boví, Stolz, Fillol, Benedito, Blesa, Vizcaíno… Fins al curs acadèmic 1893-1894, Ricardo va tenir el privilegi de poder assistir a les classes impartides per una plantilla docent distingida i multidisciplinària destinada en els estudis superiors de l’Escola de Belles Arts de València.
Al començament de 1894, Causarás es convertiria en soci cofundador del Cercle de Belles Arts de València. Amb el pas dels anys, també ho seria d’altres institucions i associacions valencianes, com Lo Rat Penat i l’Antigor Societat Humorística Valensiana.
D’altra banda, durant els primers anys d’estudi i de formació en l’Acadèmia, el jove Causarás es va interessar per la disciplina de la pintura, encara que prompte es decantaria per l’especialitat d’escultura. No obstant això, l’art de la paleta i el cavallet sempre el va atraure i el va acompanyar al llarg de tota la vida. Com a mostra d’això, direm que, a l’edat de quinze anys, va realitzar una interessant còpia del llenç La Ciociara en la feina de casa, obra que en origen havia pintat el seu mestre Vicente March Marco. Gràcies a aquest treball acadèmic, Causarás va poder ingressar com a únic deixeble en el taller del mestre escultor, marfilista i medallista Francisco Pallás Puig. El novell escultor treballaria en aquell distingit obrador fins a l’any 1908, però no ho va fer de manera continuada.
A partir de l’any 1895, Ricardo Causarás Casaña va participar en algunes de les exposicions organitzades pel Cercle de Belles Arts en companyia d’altres artistes destacats. Així mateix, cal dir que, en els primers anys com a jove promesa de l’escultura, Causarás es va interessar pel modelatge de màscares i ninots per a les falles i també pel disseny de disfresses per a les festes de Carnestoltes i per a cavalcades en les quals ell solia participar activament. De fet, ho va fer en algun concurs de Carnestoltes en companyia de la seva esposa, Antonia Tarazona Serra, i hi va aconseguir diversos primers premis.
En 1896, amb tan sols vint-i-un anys, Ricardo Causarás es va presentar per primera vegada a la pensió d’escultura de la Diputació Provincial de València. Va arribar al tercer exercici, en el qual va exhibir l’obra en guix Aquil·les moribund. L’estímul que va suposar per a Ricardo participar en el pensionat d’escultura a Roma (Itàlia) d’aquella convocatòria va fer que, l’any següent, el novell escultor participara també a l’Exposición General de Bellas Artes e Industrias Artísticas de Madrid. Tant fou així que, en el catàleg il·lustrat que es va editar del certamen de 1904, s’indica que va ser premiat amb menció honorífica en la convocatòria de l’any 1897.
A les acaballes del segle, Causarás va estretir la seva amistat amb Joaquim Sorolla, la qual duraria fins a l’òbit del pintor valencià més important de la contemporaneïtat. La seva fou una relació sincera i amb complicitat entre els dos artistes valencians que s’originà durant els anys a l’Acadèmia de Sant Carles. Així mateix, ambdós van coincidir en l’Exposició Universal de París (França) de 1900, ja que Causarás va anar a vendre peces d’ivori als antiquaris francesos en companyia de Pallás, el seu mestre. Nogensmenys, fou durant els mesos previs a les festes de Nadal d’aquell any i, gràcies a les fotografies aconseguides d’Antonio Garcia Peris, però, sobretot, a la memòria visual que li van proporcionar les diverses tertúlies amb Sorolla, quan Causarás va modelar motu proprio un magnífic bust del pintor, titulat Retrat de Sorolla (figura 1). I ho va fer al marge de l’objectiu inicial que s’havia marcat: modelar una escultura de Joaquim Sorolla dret i treballant per presentar-la en el pròxim certamen madrileny. Va ser una mena de rara avis si tenim en compte que, en aquells moments, Sorolla ja era un pintor premiat i molt sol·licitat i, per tant, també haguera tingut l’oportunitat de ser perpetuat per algun dels escultors coetanis amb més renom, com ara Benlliure o Capuz, que alguns anys més tard també ho farien. De fet, aquesta seria la primera obra que Causarás dedicaria a l’universal pintor valencià, perquè aprofitant les sessions en les quals Sorolla va fer de model el mes de gener de 1901, l’escultor modelaria, a més, l’obra La mà de Sorolla (figura 2) i la figura Sorolla (figures 3 i 4).
En les albors de la nova centúria, Causarás continuà viatjant a París, però ja no ho va fer amb el seu mestre Pallás, sinó amb el seu bon amic i pintor Antonio Fillol Granell, a qui sempre anomenava Toni. En el mes d’abril de 1901, Ricardo Causarás va presentar la seva figura Sorolla a l’Exposición General de Bellas Artes de Madrid, on va obtenir la consideració de medalla de tercera classe. A partir d’aquell any es va iniciar una relació epistolar entre Causarás i Sorolla. Tot i això, arran de les successives visites a la ciutat del Sena, Causarás també va començar una estreta relació amb el pintor Camille Pissarro, atès que aquest es relacionava amb el cercle dels republicans valencians que envoltava l’àmbit literari dels escriptors Émile Zola i Vicente Blasco Ibáñez.
El 30 d’octubre de 1901, Ricardo Causarás Casaña i Antonia Tarazona Serra van contraure matrimoni a l’església parroquial de Sant Martí de València. La residència de la jove parella en aquell temps fou al número 2 de la plaça de la Santa Creu, encara que al cap de pocs anys es traslladarien al número 36 del carrer de Baix del cèntric i febril barri del Carme de la ciutat del Túria. El darrer domicili també feia d’estudi d’escultura. El juliol de l’any següent, Causarás va participar en la confecció del primer dels coneguts com a trenes botijo (en aquest cas, amb trajecte entre les estacions de València i Calataiud). Igualment, l’escultor va col·laborar en els emotius i multitudinaris actes d’homenatge a Émile Zola, als quals va aportar quatre relleus que ornamentaren el teatre de Pizarro de València i un bust en guix del dramaturg francès.
Al cap d’uns quants mesos, va nàixer Luis Causarás Tarazona (València, 1902 - Madrid, 1985), únic descendent del matrimoni Causarás-Tarazona, que també arribaria a ser un artista plàstic guardonat i destacat. No debades, Luis Causarás fou un dels escultors amb més activitat i èxits aconseguits durant el període de la Segona República a la ciutat de Barcelona. N’és un bon exemple la seva majestuosa escultura La Pau (1931), la qual va rebre el primer premi anual de la Fundació R. Amigó Cuyás.
Continuant amb Ricardo, cal dir que en 1902 tornaria a presentar-se a la pensió d’escultura de la Diputació Provincial de València. Aquesta fou una convocatòria polèmica, que es va prolongar fins al 1904 i de la qual fou exclòs pel tribunal junt amb altres escultors reconeguts com Ballester, Serra i Hueso. Per al segon exercici, Causarás va presentar la seva obra Dolor, una escultura carregada de bellesa, sensibilitat i tendresa que fou molt ben acollida per la premsa valenciana de l’època. Així mateix, en el mes d’abril de 1904, el ja notable escultor valencià va presentar a Madrid aquell magnífic nu de dona que va titular Dolor, i també l’obra El bes, un bust modernista amb forta expressivitat i sensualitat.
Seria en l’any següent quan Causarás començaria a mantenir una estreta relació amb Marià Benlliure, vist que el genial escultor va demanar la seva col·laboració quan, en el seu estudi, estava treballant en el conjunt escultòric per al monument a Cervantes de la ciutat de València. En 1905, Causarás tornaria a visitar la capital francesa. De nou, el viatge el va fer amb el seu amic Toni Fillol, encara que, en aquesta ocasió, anirien en companyia d’altres artistes valencians. A la ciutat del Sena es van trobar amb Sorolla i amb el militar espanyol Alfredo Kindelán Duany, qui s’havia fet amic dels tres artistes esmentats en coincidir amb ells en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de 1901 a Madrid.
No obstant això, el fet que va motivar Causarás a l’hora de dur a terme aquella estada va ser, sobretot, la presentació fora d’Espanya de la seva obra El bes i, també, la possibilitat de continuar venent peces d’ivori als coneguts antiquaris de la Ciutat de la Llum. Entre aquestes vendes destacava un bell tríptic neogòtic amb una al·legoria central dedicada a l’Epifania del Senyor. Causarás va aprofitar la seva estada a París per assistir a la Primera Conferència Internacional d’Aeronàutica, que es va celebrar el 12 d’octubre de 1905. En aquella reunió fou quan va rebre de mans del capità Alfredo Kindelán Duany l’encàrrec d’inventar, dissenyar, construir i fer volar una màquina aeronàutica a la qual, en un futur no llunyà, patentaria amb el nom Aeroplà-Monoplà «Causarás» (figura 5).
Entre els anys 1906 i 1908 i en l’obrador del seu mestre Pallás, Causarás va continuar llaurant barnillatges d’ivori per a ventalls filigranats, com ara el de Sa Altesa Reial la Infanta Maria Teresa de Borbó Habsburg-Lorena i el de la família Lliberós de València. De nou, amb el mateix material primigeni, Causarás també llauraria diversos tríptics neogòtics amb estructures de fusta policromada. Fins i tot, arribà a modelar els relleus i les cartel·les de les quatre columnes una mica eclèctiques que flaquegen la gran balconada de l’Ajuntament de València, i presentà el bust retrat dedicat al caricaturista Fernando Marco Díaz-Pintado.
El mes de desembre de 1907, Causarás va presentar novament la seva obra Aquil·les a l’Exposición de Bellas Artes celebrada a Madrid, la qual va ser mereixedora d’una menció honorífica. Per a l’Exposició Hispano-Francesa de Saragossa de 1908, Causarás i el pintor Stolz van presentar un àlbum fotogràfic ornamentat, una magnífica peça que va ser regalada al rei Alfons XIII de Borbó i d’Habsburg. A partir del mes de maig de 1908 i fins a l’octubre de 1911, Ricardo va exercir amb força regularitat d’ajudant meritori amb destinació a la Secció Artística en l’Escola Elemental d’Arts i Indústries de València.
En l’Exposició Regional de València de 1909 —amb posterioritat, passà a ser nacional—, Causarás va presentar Retrat de Sorolla (figura 1) i la figura Sorolla (figura 3). Tanmateix, el que més va destacar de l’escultor fou, sense cap mena de dubte, la presentació del seu Aeroplà-Monoplà «Causarás» (figura 5). La sol·licitud de la patent va ser signada i presentada per Ricardo Causarás Casaña i el seu pare el dia 20 de juliol de 1909 en la Delegació de Foment i Govern Civil de València. A aquest invent —dissenyat, construït i volat—, se li va assignar la patent número 46.026.
D’altra banda, entre els mesos de setembre i octubre de 1910, l’Acadèmia de Sant Carles va programar i organitzar l’Exposición Nacional de Bellas Artes y Artes Aplicadas de la Industria, que es va celebrar a Ciutat de Mèxic. Ricardo hi va participar presentant la monumental escultura La República Mexicana, una obra per la qual va obtenir la tercera medalla. Gràcies a aquesta convocatòria, l’escultor Causarás va veure la possibilitat d’exportar les seves figures de cera policromada a aquest país nord-americà. Va descobrir, així, una nova línia comercial que li va aportar grans beneficis, així com èxits en la seva trajectòria artística (principalment, gràcies al seu amic i important marxant rus, Mr. Costantino Miteff). De fet, Ricardo amb els anys patentaria un procediment relacionat amb el tractament de la cera i al qual denominaria paracera, que consistia a aplicar unes pàtines de color al material orgànic que és propens, fins i tot, a l’oxidació.
Durant els anys 1911 i 1912, Causarás també conrearia altres vessants de les arts plàstiques: el món de les falles, en el qual va aconseguir premis importants, i l’art funerari. Des d’aleshores, la vida del nostre biografiat feu un gir bastant significatiu, ja que en 1914 va aprovar les oposicions docents a Madrid. La destinació aconseguida fou l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts (Casa Llotja) de Barcelona, on havia d’ocupar una plaça de professor de l’assignatura de modelatge i buidatge. En els seus inicis com a docent a Barcelona, Causarás va exercir d’auxiliar dels professors de terme Emili Calandín Calandín i Venanci Vallmitjana i Barbany.
Ricardo Causarás Casaña es va establir al domicili dels números 3 i 5 del carrer de n’Aglà, de Barcelona, un habitatge on, a més a més, va muntar el seu primer estudi d’escultura just al barri Gòtic de Ciutat Vella. Una vegada ubicada tota la família Causarás-Tarazona a la Ciutat Comtal, fet que es va produir en 1916, l’escultor Causarás va obrir la coneguda com a «Primera Casa en Art en “Paracera” d’Espanya». Fou en aquell establiment on va comercialitzar les seves escultures i maniquins articulats de cera policromada, com la Nina Parisenca, la Nina Musical o les diverses escultures de famosos mestres de la tauromàquia que havien perdut la vida tràgicament a la plaça de bous.
La quasi exclusivitat que demandava la tasca docent va fer que Ricardo se centrara pràcticament en les seves classes de modelatge i buidatge. Tanmateix, sempre va mantenir una bona relació amb els amics de València. Un exemple fou el cas de Vicente Blasco Ibáñez, amb qui tingué ocasió de contactar en 1927. Gràcies a aquesta amistat, Ricardo va decidir fer un relleu del perfil esquerre de l’escriptor, encara que, al final, l’obra va ser signada pel seu fill, Luis. Aquell detall emotiu i sentit per part de Ricardo Causarás cap al seu amic Blasco Ibáñez pretenia manifestar i corroborar el seu antic compromís amb el republicanisme blasquista finisecular a la ciutat de València.
La mort de Joaquim Sorolla Bastida el 10 d’agost de 1923 va fer que l’escultor Causarás organitzara de manera quasi immediata el primer homenatge pòstum al «pintor de la llum». Així ho va exposar en una carta dirigida als artistes valencians amb data 23 d’agost. Mentre aquell noble detall es va fer realitat, Ricardo va decidir donar a l’Ajuntament de València la seva figura Sorolla (figura 3), la qual havia quedat exposada al saló principal del Cercle de Belles Arts de València des de l’any 1908, una donació que el llavors alcalde de la ciutat va certificar el dia 4 de febrer de 1925. Cal afegir que, després de moltes discussions i controvèrsies, el consistori valencià va decidir col·locar la figura de guix Sorolla en l’anomenada gruta dels jardins de Vivers.
Canviant d’assumpte, el 1927 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs limitat per decorar la plaça de Catalunya i Montjuïc. Pel que fa a l’escultor Ricardo Causarás Casaña, hi va presentar tres obres buidades en guix: Dona amb flors, Figura al·legòrica i Aiguadera, que eren uns magnífics relleus amb un marcat aire neoclassicista i acadèmic.
Arribats a l’any 1929, Ricardo Causarás va participar en la magna Exposició Universal de Barcelona amb la seva obra Retrat de Sorolla (figura 1), la qual es va poder contemplar en el Palau de les Arts. Això no obstant, segons les darreres investigacions, fou arran d’un accident fortuït quan l’escultor hagué de fer-se càrrec de reparar i restaurar huit gerrons amb belles al·legories relacionades amb la cultura oriental, unes magnífiques peces de porcellana ricament ornamentada que, suposadament, van quedar exposades en el departament corresponent a la denominada Secció Internacional i Pavellons Estrangers.
Al marge de la seva reconeguda i admirada faceta docent a la Casa Llotja de Barcelona, Ricardo Causarás continuava amb les seves escultures de cera policromada i algunes de bronze que recordaven malmeses figures de la tauromàquia. Tot i això, Causarás no va deixar de pensar en aquell gran homenatge que encara era pendent al seu amic Sorolla. De fet, en aquells anys i gràcies al compromís i la mediació de la Casa de València a Barcelona, es va organitzar una subscripció popular amb la noble intenció de recollir diners per fondre el seu buidatge en guix de La mà de Sorolla (figura 2). L’acte solemne de la donació d’aquesta delicadíssima peça de plata oxidada en l’interior d’un estoig fet ex professo al llavors alcalde de València va tenir lloc el dia 5 d’agost de 1930 (figura 6). Aquesta assenyalada efemèride es va fer coincidir amb el dia en què va quedar inaugurat el nou saló de sessions del consistori valencià. Així doncs, fou tot un emotiu i sentit reconeixement cap a la memòria del pintor tres anys abans de l’esperat monument a Sorolla, encarregat per l’Ajuntament de València a l’arquitecte Francisco Mora Berenguer el 1925, però que s’inauguraria finalment el 31 de desembre de 1933 a la platja del Cabanyal. És a dir, deu anys després de la mort d’un dels membres més destacats de la coneguda com a edat de plata de l’art valencià.
Amb tot, Causarás va aprofitar la seva estada a València per visitar la figura Sorolla (figura 3), que es trobava a la gruta dels jardins de Vivers. En trobar-la abandonada i amb alguns desperfectes, l’escultor i l’alcalde de la ciutat van acordar portar-la al taller que Causarás tenia a Barcelona per reparar-la allà i, a continuació, fondre-la en bronze i tornar-la a València. Tanmateix, sembla que durant les operacions de càrrega de la figura al vaixell en el port de València, l’estàtua va caure a l’aigua i, des d’aleshores, no s’ha sabut res més d’aquella extraordinària escultura que fou premiada a l’Exposición General de Bellas Artes de Madrid en 1901. Sense cap mena de dubte, una damnatio memoriae sobre l’autor i la seva obra que es remunta al 1930.
Aquell succés fatídic va marcar per sempre la vida de Ricardo Causarás Casaña. No debades, la desídia per part del llavors equip de govern municipal va provocar una gran tristesa i depressió en l’artífex de l’estàtua, juntament amb la cruel indiferència mostrada per una bona part del col·lectiu d’artistes valencians del moment. De fet, després del lamentable i penós desenllaç de la figura Sorolla, la relació de Causarás amb la seva ciutat natal va canviar de manera inexorable. Amb certesa, però, sabem que va participar en algun esdeveniment rellevant, com en l’homenatge que es va fer a Sorolla en 1933 davant la seva tomba al Cementeri General de València.
D’altra banda, l’escultor es va centrar en la seva labor docent a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts (Casa Llotja) de Barcelona, de la qual arribaria a ser director en funcions en 1935. Tanmateix, després de l’ocupació franquista de la ciutat de Barcelona la vesprada del 26 de gener de 1939, tots els professors i professores de terme, així com el personal auxiliar de l’Escola d’Arts i Oficis Artístic i Belles Arts de Barcelona, van perdre les seves respectives places com a funcionaris públics. Eixe rígid i dràstic articulat emès pel govern del nou règim dictatorial va obligar tots els titulars a renunciar als seus nomenaments, ocupació i salari anual que havien adquirit amb anterioritat i durant els anys de la Segona República espanyola. A més, ho van haver de fer per escrit, amb signatura i rúbrica, i sota una forta pressió governamental.
El fet excepcional que va suposar per a Ricardo perdre el lloc de treball i el sou de professor no el va condicionar a l’hora d’acollir-se a la nova indústria artística emergent: la dedicada a la reposició i restauració del patrimoni artístic religiós destruït durant el trienni bèl·lic, una àrdua labor afavorida pel nacionalcatolicisme instaurat pel nou règim dictatorial. Nogensmenys, Causaràs va ser un artista plàstic que es va mantenir fidel al seu concepte sobre l’escultura. A ell mai no el va atraure aquell art sacre atemporal al servei de l’escultura, la imatgeria i l’artesania religiosa al servei del culte i la devoció popular. Aquest vessant de la plàstica figurativa tampoc no el va motivar ni estimular en els seus anys com a novell escultor en el barri del Carme de València (tal com va deixar per escrit el seu amic Fillol en un article publicat en premsa el dilluns 25 de juny de 1906) i això que el taller de Ricardo d’aleshores compartia urbanisme amb alguns dels més reeixits obradors d’imatgeria de la València d’entre segles, com van ser els regentats pels germans Pastor, els Tena, Ureña, Mollar, Romero Tena o Ponsoda. Eren tota una plèiade de mestres de la gúbia i de les arts aplicades que van originar l’«escola» d’imatgeria més jove i nova de l’època a Espanya: la valenciana.
Així doncs, en el cas particular del professor Ricardo Causarás Casaña, fou el dijous 6 de juny de 1940 quan va rebre la notificació oficial en què s’indicava que era restituït com a professor de terme de l’assignatura Composició decorativa (escultura) en la prestigiosa Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona. A partir d’aquell moment, la rutina diària de l’escultor Causarás es va normalitzar a poc a poc. En primer lloc, ho van fer les seves classes, però també la pràctica del modelatge de les seves figures de cera policromada i algunes de foses en bronze. Igualment, va ajudar i orientar el seu fill, qui amb el temps també formaria part de la plantilla docent multidisciplinària de l’esmentada institució dedicada als ensenyaments artístics, encara que ell sí que va haver d’acollir-se als nombrosos encàrrecs destinats a la reposició del patrimoni artístic religiós que va quedar destruït, espoliat o mutilat durant la contesa.
En els darrers anys de la seva vida, l’escultor Ricardo Causarás es va dedicar a dibuixar, pintar i modelar. També va tenir ocasió d’assistir i participar en el XXXV Congrés Eucarístic Internacional de 1952, celebrat a la catedral de Barcelona durant el pontificat del papa Pius XII.
L’escultor, pintor, marfilista, artista faller, professor i pioner inventor aeronàutic Ricardo Causarás Casaña va morir el 26 d’octubre de 1953 en el seu pis i estudi d’escultura del número 40 del carrer de les Tres Torres, de Barcelona. Va morir treballant, quan comptava setanta-vuit anys, dels quals en va viure la meitat justa a la ciutat de València, i la resta, a Barcelona. Fou en el seu taller, entre les seves obres, quan de manera sobtada el va sorprendre una embòlia vascular cerebral que acabaria amb la seva apassionant i irrepetible existència. Les restes mortals del brillant, polifacètic i polièdric artista valencià Ricardo Causarás Casaña descansen per a l’eternitat en un nínxol columbari del cementeri de Montjuïc.
