Jacint Morera Pujals va néixer a Terrassa el 16 de novembre de 1915 i ens va deixar a Calonge l’1 de juliol de 1989, després de més de cinquanta anys dedicat a diverses disciplines artístiques. Va estudiar el batxillerat als Escolapis, on de seguida va demostrar les seves facultats artístiques, dibuixant en tot moment. Posteriorment, va estudiar teoria de teixits, seguint la línia professional del pare, que es dedicava a la indústria tèxtil. Però a ell li interessava el dibuix i l’art en general. Era feliç dibuixant i volia ser artista. Va passar per les aules de Tomàs Viver a fi de perfeccionar l’aprenentatge, fins que el 23 de febrer de 1935, a l’edat de vint anys, va obrir la primera exposició: una trentena de caricatures exposades a la seu de la Joventut Catalanista. Baltasar Ragón, a l’anuari sobre l’art i els artistes de Terrassa, escriu amb dificultat, però amb tota la voluntat que les obres «hacían gala del buen gusto en el colorido y de una agudeza y un don de síntesis bien moderno en el dibujo». Va assistir a la inauguració de la mostra el dibuixant i humorista Valentí Castanys, que va parlar de l’humorisme enfront del cinema, l’esport i la caricatura política. L’exposició va tenir un gran èxit i hauria d’haver significat un impuls per als seus plans, però aquests es van veure estroncats pels esdeveniments posteriors. També va iniciar les col·laboracions amb el diari local El Dia, per al qual feia il·lustracions que igualment avançaven el trist esdevenidor.
El daltabaix de la guerra
El 1935, Jacint Morera va ingressar com a soci d’Amics de les Arts de Terrassa, mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil, que va representar l’inici d’un període de dificultats de tota mena per a l’entitat i per als seus associats. Primerament, va patir els efectes del moviment revolucionari per part d’anarquistes i forces d’esquerra proletària, que van confiscar edificis i propietats de la burgesia. L’associació Amics de les Arts, en principi, no se’n va veure afectada, però com explica l’historiador Jordi Garreta en el seu llibre Per amor a l’art, «la repressió que es va desencadenar contra els sospitosos de donar suport a l’aixecament militar o simplement els integrants de les classes altes o de l’estament religiós, sí que va colpejar directament alguns membres de l’entitat». Com a mínim, sis socis van ser assassinats durant les primeres setmanes de la guerra per patrulles de milicians incontrolats. Enmig d’aquestes tensions, les activitats es van paralitzar i únicament es van mantenir en funcionament el bar, els tallers d’artistes i les tertúlies d’associats. Jacint Morera, en el seu llibre sobre el pintor Ramon Cortès, explica: «Era un refugi amable en aquells temps tràgics i sòrdids. Allà ens aplegàvem al vespre, sortint de les nostres ocupacions, un grup no gaire extens d’amics amb gustos comuns, conversàvem, pintàvem o fèiem música elemental, i així ens oblidàvem per unes hores de les “tenebres exteriors” fins que entrava un nou contertulià a tirar-nos la galleda d’aigua freda, que era la notícia d’un nou assassinat.»
El 1936, Morera va ser mobilitzat i destinat al front de guerra, a l’Aragó. Ell era prudent, sabia cuidar-se i alleugeria amb art aquelles hores interminables. D’aquest període és la sèrie Al Front, un conjunt de dibuixos fets al llapis plom i alguns al pastel, sensibles i molt apreciats perquè són testimonis d’aquells moments tràgics. Sortosament, va sortir sa i estalvi del conflicte, tot i que posteriorment va haver de complir un any més de servei militar a Mataró (Maresme). Mentrestant, en aquest període de conflicte, Amics de les Arts es mantenia a mínims, amb constants canvis a la directiva i una activitat que va anar caient fins a la paralització el novembre del 1938. Sis mesos després, el maig del 1939 es va reobrir l’entitat que passà a anomenar-se Amigos del Arte (després hi posarien l’afegit de Educación y Descanso). Resulta impactant «el manifiesto oficial» de l’entitat, que diu: «Restablecida la paz y vuelta a la normalidad, Amigos del Arte reanuda sus actividades en el mismo local gracias a las gestiones que fueron inmediatamente atendidas por el dignísimo señor coronel, Comandante militar de la Plaza, que saluda cordialmente a los artistas y Asociados.» Més endavant, hi afegeix: «Amigos del Arte reclama su puesto en el nuevo Estado Nacional de Franco para realizar con fervor y entusiasmo su obra de ambiciones artísticas y, por consiguiente, altamente cultural.»
La Penya dels Ximples
En la represa, es va preparar un programa d’exposicions amb la participació de Jacint Morera, que s’hi va implicar activament per contribuir al ressorgiment dels Amics. Tenia clar que s’havia d’anar endavant i seguir lluitant a favor de la cultura i les arts, amb independència de la nova situació política. L’any 1939 ja va fer dues exposicions de dibuixos i caricatures a la seu d’Amics de les Arts. També es van reprendre les tertúlies nocturnes, que continuaven sent espais de llibertat. L’historiador Jordi Garreta explica que «la tertúlia del cafè era el principal espai de tolerància i permissivitat, i potser un dels pocs, per no dir l’únic que es podria trobar a la ciutat». En aquestes tertúlies tenia un gran protagonisme la Penya dels Ximples, un grup amb esperit irònic i transgressor, del qual Morera era un dels puntals o, més encara, era el promotor i l’ànima, segons afirma la historiadora Adela Farré. Dibuixava, recitava, cantava, tocava la guitarra i el piano —era anomenat «el manos ligeras». L’escriptora Paulina Pi de la Serra va qualificar d’admirable la Penya dels Ximples i va destacar Jacint Morera com «un dels nostres primers pintors, literat i poeta» (figura 1).
Jacint Morera tenia un posat més aviat tranquil i calmós, però dins dels Ximples es transformava. D’aquesta penya, hi ha com a testimonis artístics diversos dibuixos en què Morera caricaturitza els seus components; peces històriques, genials, entre les quals figuren dos grans pastels datats el 1941 i el 1949. També hi ha de record alguns discos de vinil sobre Romanços, versos i cançons de la Penya dels Amics de les Arts de Terrassa (en el títol es va ometre la paraula Ximples).
Morera no va deixar mai de dibuixar i de fer art, cosa que va intensificar acabat el conflicte bèl·lic. El crític d’art del Diari de Terrassa, Josep Boix, en un reportatge del 27 de gener de 1990, explica l’estada a Terrassa de José Francés, reconegut crític d’art, literat i dramaturg, que hi va anar a veure una exposició col·lectiva al Casino del Comerç, dins dels actes de la festa major. José Francés observava cada peça quan, de sobte, es va aturar un moment per posar més atenció a les obres de Jacint Morera, que llavors feia principalment caricatures. Boix explica que Francés va sentenciar amb aplom i autoritat: «Estamos ante un gran y prometedor artista.» Això va passar a primers dels anys quaranta.
Poc temps després de rebre aquest elogi —com si fos el darrer impuls que li faltava—, el 1944, Jacint Morera, quan tenia vint-i-nou anys, va decidir deixar la seva feina de tècnic al sector tèxtil per dedicar-se exclusivament a l’activitat artística. Era una decisió que trencava els esquemes de la societat local tradicional. Entrar en una vida més de caràcter bohemi era, com «marchar del redil», com deia la burgesia industrial pròspera i catòlica del Gran Casino, segons explica Josep Boix. Tampoc no faria la pintura típica de decoració, els anomenats «paisatges de menjador» de Sant Llorenç i la Mata. Diu el crític Boix que s’uniria amb la gent que de la nit fa dia i amb els despreocupats en el vestuari, les barbes i els cabells llargs.
En iniciar la professionalització, l’artista va diversificar les tècniques, que abraçaven el dibuix, la pintura a l’oli, al temple i al tremp, l’acrílic, l’aquarel·la, el collage, la pintura mural, l’escultura… També optà per múltiples gèneres, com ara paisatge, marina, bodegó, retrat, pintura religiosa… Els primers encàrrecs van ser pintures murals que va fer en domicilis particulars i en el convent dels Carmelitans de Terrassa. Utilitzava la tècnica del tremp damunt la paret enguixada i preparada amb cola i diluïa molt els pigments. Morera va ser un noucentista que va treballar al mur i el va defensar amb contundència. Va ser una època històrica de grans muralistes, com ara Josep Obiols, Xavier Nogués, Francesc Galí, Joaquín Torres-García, Francesc Labarta, Antoni Vila Arrufat…, una llista en la qual s’incorporà Morera amb llum pròpia. En una entrevista a la revista Destino el 24 de juliol de 1954 explica: «Primerament la pintura va ser mural. Ho va ser durant molts segles fins a l’adveniment del quadre de cavallet, que va posar la pintura a l’abast de la burgesia i va trair la primitiva i veritable destinació de la pintura que és el mur. Un quadre és un pegat a la paret perquè trenca la seva arquitectura. El que s’ha de pintar és la paret.» El periodista li va preguntar si el mural seria la pintura del futur i Morera va contestar: «Sí, n’estic segur». Aquestes paraules demostraven la il·lusió del moment, però els desitjos del seu cor no es van fer realitat. La pintura mural, molt afí al Noucentisme, va acabar després d’una etapa intensa i profitosa, i Morera es va centrar en la pintura de cavallet. Estava convençut que treballant al mur havia après molt. Va ser la seva escola. En l’entrevista, el periodista informava que, fins llavors, l’artista havia pintat set pintures murals i havia dut a terme projectes per a vidrieres, forja i marqueteria.
Avantguardista per temperament
Marc Molins, pintor i historiador, autor del primer estudi sobre Morera, en referir-se a la seva personalitat artística, manifesta: «Ell és racionalment un noucentista, però és un avantguardista per temperament.» En fer-se professional de l’art, va prendre una decisió cabdal, que marcaria tota la seva vida artística com a pintor contemporani: va adoptar la geometria com a base estructural de l’obra, assumint la influència de la pintura cubista. Aquesta base geomètrica té la seva primera aplicació en la sèrie de pintures fetes al tremp, que delimitarà aquest període dels anys 1946-1953. Es caracteritzen per l’harmonia, la calidesa cromàtica, la suavitat i la pintura plana. Són figures, marines, paisatges, natures mortes que, des d’una concepció noucentista, ens porten a la modernitat, i ens transmeten una sensació de pau i serenitat, com si l’autor volgués contrastar aquestes obres amb la llarga foscor de la guerra. Josep Corredor Matheos (1996) qualifica aquest període com d’un realisme molt depurat i transparent com el cristall, que té com a principal exponent el quadre El Nin (1949), d’Amics de les Arts (figura 2).
Morera estava en el seu millor moment creatiu. Les obres posaven en relleu unes qualitats extraordinàries de l’artista, sobretot en el domini del dibuix. Tenia dots innats. A més, hi posava una actitud d’innovació constant. Això també l’obligava a estar amatent a l’evolució de l’art, que llavors vivia la constitució de Dau al Set, el primer moviment d’avantguarda de la postguerra. En aquest marc, Morera va tenir relació amb el grup Riutort de Sabadell (Vallès Occidental), que editava una revista de gran qualitat, amb el lema «Riutort pretén ser un símbol d’aquesta època confusa, trepidant, però verídica, tanmateix nostra». En el número 6 (1958), Jacint Morera va publicar un article sobre la pintura jove terrassenca, en què expressava la satisfacció que els joves comencessin a superar els temes dels pallers i de les muntanyes de Sant Llorenç.
Els salts artístics
Després de l’etapa «transparent com el cristall», es van encadenant els salts artístics, que així eren anomenats els canvis que experimentava el pintor. A primers dels anys cinquanta, va tenir un període d’influència surrealista. En l’àmbit formal, l’etapa es va reflectir en figures estilitzades o simplificades, una certa abstracció i un colorisme viu. En algunes obres es perceben també les influències de Joan Miró, amb taques de color disperses sobre paper o tela.
Jacint Morera era molt actiu pintant, dibuixant, preparant exposicions i empenyent camins de modernitat. Així, el 1948 va participar en la creació del Saló d’Octubre a les Galeries Laietanes de Barcelona. En opinió d’Alexandre Cirici Pellicer, l’aparició d’aquest saló representava la fidelitat a les recerques de la vella avantguarda d’avantguerra. «En pocs anys», en paraules del crític Cesáreo Rodríguez-Aguilera, «l’art aparatós, grandiloqüent i fals va ser arraconat, i l’art nou i creador va acabar imposant-se.» A la segona edició del Saló va saltar la polèmica. Jacint Morera va presentar unes peces que es titulaven Composició i Enterrament de Crist, la primera de les quals va ser acusada de plagi d’una obra de Botticelli. Inicialment, li volien retirar les obres, però al final van reconsiderar la decisió després d’escoltar els arguments del pintor. Els crítics Rafael Manzano, Rafael Santos Torroella i Sebastià Gasch li van donar suport en tot moment, però el mal ja estava fet. El pintor es va enfadar molt i no va tornar a participar en el certamen fins al 1957. Com un impuls a l’art nou, es va crear també el Saló de Maig, una altra aportació d’aire fresc al moment artístic, en què va participar Morera.
A mitjan anys cinquanta, Jacint Morera va obrir un nou període pictòric en què, tot mantenint els esquemes geomètrics, va incorporar textures i gruixos en la matèria, mitjançant l’ús de l’estuc sintètic sobre fusta, material fet de marbre polvoritzat, guix, calç i pigments naturals. Alhora, l’artista va donar més protagonisme a la figuració humana, amb temes històrics i religiosos, com ara diverses versions del sant sopar, el calvari, la nativitat, etc. És d’aquest període la pintura titulada Odissea (figura 3), amb la qual Morera va guanyar l’any 1957 la biennal de pintura Ciutat de Terrassa, organitzada per Amics de les Arts. Per la seva modernitat, el premi es va convertir en un dels més prestigiosos de l’Estat, perquè era un aparador dels nous corrents artístics, segons va valorar la professora Mireia Freixa.
De Terrassa a Calonge
El 1961 es va produir un fet transcendental en la vida de l’artista: va deixar el seu domicili de la Font Vella de Terrassa per anar a viure a Calonge, complint així el desig de canviar la ciutat per una caseta en plena natura al costat del mar (figura 4). La vida al camp va propiciar una sèrie d’escultures realitzades amb objectes del terra, que va generar l’exposició «Pedres, arrels, troncs i suros de Calonge», presentada el desembre del 1961 a la seu d’Amics de les Arts de Terrassa. També es va generar una nova etapa pictòrica en què va predominar el paisatge, caracteritzat per l’exaltació del color (utilització de colors primaris) i per una pinzellada curta. Es percebien influències fauvistes. La geometria pràcticament havia desaparegut i s’apreciava un fort trencament respecte a etapes anteriors. Aquest salt artístic es va iniciar a mitjans dels anys seixanta i va durar fins a les primeries dels setanta. Es veia clar, però, que aquest estil no seria el definitiu i que aviat hi hauria un «retorn a l’ordre», que no significaria venir del desordre, sinó de fer una pausa, de fer balanç de les coses bones experimentades, de recuperar el millor de cada etapa i de tot allò en què se sentís més identificat. En qualsevol cas, era un home inquiet per naturalesa i la innovació estaria sempre present en la seva trajectòria.
Però abans d’aquest retorn, encara va rebre els impactes d’uns moviments amb els quals decididament es va voler enfrontar: el conceptual i el minimalisme. Aquest va ser un altre salt artístic de Jacint Morera, en què va començar a despullar el quadre, va reduir al mínim el color, va suprimir les formes i les textures i es va quedar amb ben poca cosa. L’exhibició d’obres d’aquest estil a Amics de les Arts de Terrassa va produir una forta sorpresa i una divisió d’opinions (figura 5).
El retorn
La vida artística de Morera presenta un recorregut ampli i complex, que Marc Molins defineix molt bé en el seu llibre, amb les paraules i frases encertades: «De la seva pintura construïda, meditada, austera i aspre, ha passat als gruixos i les textures, als colors prims, apastelats; després al tosc tacte de les arrels, els troncs i les pedres, a la meditació dels materials pobres. L’ha enlluernat la llum tensa del Mediterrani, però aquesta seducció no li ha durat gaire. L’exasperació del color ha fet esclatar la pintura en mil trossos, pinzellades curtes i gruixudes com esquitxos. El dibuix i la composició tornen a jugar fort, i reconstrueixen la intenció primera. “Cal canviar-ho tot perquè tot segueixi igual”, deia el príncep. És el retorn a l’ordre, el seny ordenador de la forma, la primera instància noucentista.»
Terrassa-Calonge-Cadaqués
En finalitzar la Guerra Civil, Morera va prendre contacte amb Cadaqués (Alt Empordà), una localitat molt important en la seva trajectòria artística, que completaria el triangle creatiu i de relació humana al llarg de la seva vida.
Josep Pla, en el seu llibre La Costa Brava, escriu sobre Cadaqués: «la vida, el ambiente, el color de Cadaqués, los blancos furiosos, enardecidos, de este pueblo son célebres y sobre el color de las pizarras son insuperablemente bellos… luego, el silencio, la calma, el reposo de sus calles solitarias… Los alrededores estan sumidos en una paz y una quietud palpitante y viva… Y todo esto amasado en un aire de lejanía, de callada y grave soledad, de reconditez casi secreta, de sonora melodía.» Són paraules sàvies que defineixen una atmosfera i un entorn inigualable per a la concentració i la ment creativa de moltíssims escriptors, pintors i artistes en general, entre els quals hi havia Jacint Morera, que s’hi va enamorar i hi va fer llargues estades a la tardor i a la primavera durant molts anys. Aquestes paraules tan potents de Pla vull que serveixin també d’homenatge a aquest poble, que ha acollit tants i tants creadors plàstics i intel·lectuals i tots aquells entusiastes que han anat a captar la llum i els colors dels seus paisatges.
La Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial ho van paralitzar tot. L’activitat artística a Cadaqués, com a tot arreu, va caure en picat i es va produir una fugida de pintors que s’estaven a les costes de l’Empordà. Cadaqués era considerada zona fronterera i calia un salconduit per circular. De mica en mica, però, es va normalitzar la vida i un grup d’artistes catalans va fer un pas endavant per contribuir a dinamitzar el poble. Com explica Joan Josep Tharrats en el seu llibre Cent anys de pintura a Cadaqués, l’any 1946 es va celebrar una gran exposició col·lectiva en reconeixement dels convilatans de Cadaqués, que havien estat molt trasbalsats. Hi van participar els terrassencs Jacint Morera i Ramon Cortès, juntament amb Salvador Dalí, Josep Lluís Florit, Josep Maria Mallol Suazo, J. M. Mascort, Enric Planasdurà, Josep Maria Prim, Rafael Ramis, Vial Hugues, etc.
Bona part del retorn a l’ordre, Morera el va fer des de Cadaqués. I un fet molt important: va ressorgir la geometrització, que serà definitivament la base de l’arquitectura dels seus quadres. Cirici Pellicer el valorava com un dels millors «postcubistes», una etiqueta que Morera acceptava amb resignació, però no la rebutjava (figura 6).
La geometria, definitivament
Jacint Morera s’ha sentit sempre molt atret pel cubisme. En l’entrevista a la revista Destino, fa erudició i va molt més enllà de Pablo Picasso: diu que el cubisme s’entronca amb la tradició d’Angélico, de Giotto, d’El Greco, d’Ingres. «Els primers cubistes», afirma Morera, «van tendir a perpetuar l’obra dels seus mestres pugnant per domar la natura, sense humiliar-se davant el seu caos i les seves amables contradiccions. El cubisme va tornar a considerar el quadre com a quadre. La seva influència ha estat enorme. Gairebé tota la pintura posterior a l’inici del cubisme porta la seva empremta. Fins i tot els pintors que no són pròpiament cubistes s’han aprofitat de la revaloració de la geometria i de la creació d’una nova perspectiva.»
El cubisme va ser una característica, expressada amb intensitat variable al llarg de la seva carrera artística. I és en la darrera etapa pictòrica quan es fa més evident. L’artista va recuperar aquella transparència com el cristall; va aplicar la pintura plana, fluida i austera en olis i acrílics; va aportar una paleta colorista i va introduir una pinzellada lliure que, en alguns casos, podia comportar més simplificació i una certa abstracció. Els seus paisatges i les marines presentaven una coloració viva, atractiva, en què dominava sobretot el blau, però també hi tenien una presència rellevant els verds, els grisos, els blancs i els tocs de vermell. En molts casos, hi incorporava la figura humana en un simple esbós. Un altre fet destacat era la llum, que omplia de claredat i d’optimisme tot el quadre, no solament en paisatges o marines, sinó també en altres gèneres. Tot era matèria viva, que seguia aportant pau, serenitat, equilibri. De nou, apareixen els conceptes del Noucentisme, que, de fet, no han marxat mai. Marc Molins, el gran estudiós de Morera, explica que l’artista «deixa que la pinzellada actuï sense cap mena de complex, sempre que respecti el model constructiu…, la matèria pictòrica s’aprima…, el color s’obté per transparències sumant diverses capes…, i s’arriba al punt de síntesi».
Morera va pintar un gran mural de dimensions extraordinàries (234 × 410 cm), un acrílic sobre tela damunt de plafons de fusta, titulat La cargolada (1975), que li va encarregar una empresa metal·lúrgia de Terrassa que fabricava cargols. Per la seva grandiositat i qualitats pictòriques, aquesta pintura ben bé es considera el punt de partida de la darrera etapa geomètrica.
Dins del treball de Morera, el retrat mereix també una atenció especial, perquè és un exemple de mestratge i d’una tasca que practicava sovint. Amb una fidelitat excepcional de cada perfil, va fer retrats geomètrics, en olis i dibuixos, de persones famoses i reconegudes com ara Antoni Gaudí, Velázquez, Goya, Carles Riba, Joan Miró, Joaquim Vancells, Pablo Picasso, Pau Casals, Salvador Dalí, Montserrat Caballé, Josep Pla, etc. També són magnífics els autoretrats, els retrats de la Sole —la seva dona— i de tots dos junts.
La pintura de Jacint Morera és singular dins de la construcció geomètrica. Des dels inicis com a pintor, va trobar un estil propi, que l’ha diferenciat en l’art contemporani. Es va posar en relleu en les pintures al tremp i es va refermar amb l’obra obertament geomètrica de la darrera etapa, un treball personalíssim que l’identifica. Els salts pictòrics es vivien amb normalitat i expectació i no feien més que enriquir el seu bagatge. No eren provatures ni salts al buit. No imitava ni copiava res. Morera creava. I les seves obres minimals, conceptuals, surrealistes o informals eren ben acabades i presentaven les seves pròpies qualitats reflectint el pensament de l’autor.
A més d’artista pintor, Morera va ser un intel·lectual que tenia amplis coneixements de la història de l’art, sempre autodidacte, sobretot mitjançant la lectura, molta lectura, especialment dels clàssics. Màrius Samarra, amic seu i company de la Penya dels Ximples, va manifestar que «la formació intel·lectual del Jacint era molt sòlida, avançada per a l’època, una erudició que portava sense arrogància amb molta discreció i humilitat». Era una persona amb esperit crític, que no solament feia art, sinó que el divulgava com a articulista i conferenciant. Als anys cinquanta i seixanta va fer articles sobre arts plàstiques a la premsa de Terrassa i va pronunciar conferències, amb títols com ara Humorisme i caricatura, A on va la pintura, Elogi de l’art abstracte, Aproximació a l’art actual o Problemàtica de l’art actual.
Col·laborava amb activitats musicals, explicava art, escrivia poesia, participava en jocs florals, promovia representacions teatrals, musicava poemes… Eren accions d’activisme cultural a favor de la gent, de les quals gaudia moltíssim. Li agradava escriure i ho feia molt bé. El 1954 va publicar el llibre A toc de pito i altres coses, que estava inspirat en dites de la indústria tèxtil. L’autor combinava els textos amb uns dibuixos fets amb línia negra, de molta expressivitat i modernitat. Morera deia en el pròleg que aquest llibre era un modest homenatge a uns homes que, cada un des del seu lloc, van fer possible convertir una vila humil en un dels primers focus d’immigració del país. Una dita, a tall d’exemple: «Té mala tela al teler: No lluita més. La tela es trenca i fa carreres contínuament. Malalt, espera l’hora de fer-hi creu.» L’any 1981 va escriure també el llibre dedicat al seu amic i pintor Ramon Cortès.
«Sempre va pintar el que sentia»
Jacint Morera era un home modest i senzill, li interessava l’art en la seva essència i no perseguia títols ni reconeixements. La seva dona, Sole, en una entrevista al Diari de Terrassa (22 de maig de 1999), va recordar com era Morera: «Sempre va pintar el que sentia. Deia el Cinto que l’art no es pot fer per guanyar diners.»
Cada vegada més, la seva atenció artística se centrava en l’exposició anual d’Amics de les Arts. Quan s’acostava el dia de la inauguració, els seus seguidors, crítics i periodistes estaven expectants per les possibles sorpreses, que sempre n’hi havia: «Quines novetats ens presentarà enguany el Cinto?» Era la pregunta recurrent. El dia de l’obertura es transformava en una festa social a Terrassa, que acaparava tot l’interès artístic. A més de l’exposició, s’inaugurava el pessebre de l’entitat que cada any feia Morera, en què destacaven, en especial, les petites escultures modernes.
«Anar tirant i fora», una frase que sovint havíem escoltat en boca seva, que reflectia el seu tarannà discret, lluny de les promocions. Ell volia continuar innovant i fer-ho cada vegada millor, però no li interessava personalment promocionar-se, més enllà dels llocs habituals. Havia tingut oportunitats d’exposar fora de Catalunya i, fins i tot, a l’estranger, però hi va renunciar. Amb el pas dels anys, es va anar formant un grup de seguidors i col·leccionistes, el més singular dels quals fou el britànic Roger Noel Smith, que es va entusiasmar tant amb la seva pintura que va editar un llibre en anglès sobre el pintor.
Visita a la caseta de Calonge
Un dia vaig anar a visitar el matrimoni a la seva caseta de Calonge, o «la barraca», com l’anomenaven també. No em va ser fàcil trobar el carrer de Puigventós, sense navegador! Després de fer unes quantes voltes, hi vaig arribar, una mica acalorat, en una tarda càlida de diumenge del mes de juliol. Era un lloc preciós, amb una caseta molt bonica i ben arreglada. El Cinto, com l’anomenaven els amics, i la Sole eren unes persones entranyables que em van rebre amb molta cordialitat. Vam compartir una bona estona de conversa sobre la vida, l’art i la situació del país, amb companyia de la música clàssica de fons, que tant els agradava. El Cinto de seguida em va portar beguda fresca i va preguntar a la Sole si hi havia alguna cosa per rosegar. Aquest verb, poc habitual, em va cridar l’atenció. I sí, vam rosegar i rosegar. I ens ho vam passar molt bé veient i parlant d’art. Em va ensenyar la casa, el jardí, el taller de treball, amb pintures acabades i d’altres en curs, escultures fetes amb materials trobats al camp i centenars de dibuixos dels anys trenta als vuitanta, que guardava en unes carpetes. Un autèntic tresor. A la mort del Cinto, aquests dibuixos van passar a la Col·lecció Soledat Orriols i, posteriorment, el desembre del 2005, se’n va fer una exposició a Amics de les Arts. La família va donar l’oportunitat als seguidors de l’artista de poder adquirir obres sobre paper de diferents temàtiques i tècniques.
Experimentació, modernitat, ofici, sinceritat, senzillesa… Són paraules aplicables a aquest personatge que ha esdevingut una figura cabdal de l’art terrassenc i ha estat reconegut per historiadors i crítics. La professora Mireia Freixa l’ha considerat un dels puntals de la pintura terrassenca contemporània i la historiadora Alicia Suárez ha destacat el dinamisme de Morera i la seva plural recerca. L’historiador Miquel-Àngel Codes, autor de la monografia més important sobre Morera, ha manifestat que es tracta d’un dels artistes més singulars de l’art català del segle XX, malgrat que no es prodigués gaire fora de la seva ciutat natal. L’historiador Josep Corredor Matheos l’ha qualificat d’artista extraordinari que mereix ser més valorat en la història de l’art català. Alexandre Cirici Pellicer ha afirmat que Morera ha estat possiblement el més netament postcubista dels joves pintors que prenien com a punt de partida els moviments de l’escola de París. Durant la seva carrera artística, va fer més de seixanta exposicions individuals i unes seixanta-cinc de col·lectives.
I per acabar, reproduïm unes definicions expressades l’any 1954, reveladores del Morera artista i intel·lectual. Així era la seva pintura, segons el seu parer: «Puresa i serenitat. Contorns precisos i colors nets. Un quadre ha de posseir un ordre arquitectònic.» I deia que només hi havia dues classes de pintura: «La intel·lectual, en la qual la intel·ligència dona forma a allò que és “in-forma” (falta de forma), organitza el caos i ordena el desordre. I la pintura sensual o sensitiva, que s’abandona a la visió.»
