Antoni Saló i Marco
Obra - Bibliografia
D’Antoni Saló i Marco se sap molt poca cosa. No ha rebut l’interès de cap monografia ni cap més estudi de referència que el situés en algun lloc de la història de l’art català, a excepció del de Francesc Fontbona a l’enciclopèdia Summa artis (2000) i del d’Aitor Quiney (2012), els quals el situen dins de l’òrbita del grup refinat i decadentista que formaven Ismael Smith, Mariano Andreu, Laura Albéniz i Néstor cap al 1911. Absent de totes les exposicions col·lectives se’l coneix únicament com a il·lustrador de llibres i d’exlibris i, de manera puntual, alguns historiadors l’esmenten com a dissenyador de rajoles industrials i de puntes. Coneixem les dates de naixement i mort gràcies a l’entrada que Josep F. Ràfols li dedicà en el seu Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, en el qual se’l descriu com a decorador i dibuixant arribat a Barcelona de ben jove. Diu Ràfols que estudià en acadèmies d’art de Viena (Àustria), Múnic (Alemanya), Londres (Regne Unit) i París (França) i que la seva especialitat era la decoració d’interiors, tot i que també es dedicà a l’aquarel·la i als exlibris. En aquesta mateixa entrada es recull que fou l’autor del projecte de la medalla Premio Callicó de Numismática que gravà F. Socies. Efectivament, per a aquesta medalla, Saló dibuixà una representació al·legòrica de la justícia i l’abundor, que era una figura femenina clàssica amb una balança i una cornucòpia a cada mà.
Una de les facetes que conreà Antoni Saló, que fou la més important, va ser la d’historiador de les arts decoratives. Saló va escriure manuals tècnics d’art aplicada a la indústria en general i va aprofundir en tres temes principals: les arts tèxtils, les arts del moble i les arts del llibre. En els seus inicis (des del 1907), va ser col·laborador esporàdic a la premsa diària: va publicar alguns articles, cròniques o crítiques en diversos mitjans, com ara La Publicidad o La Veu de Catalunya, i en revistes tècniques especialitzades.
Fou acceptat com a membre del Foment de les Arts Decoratives (FAD) en la sessió del dia 11 d’octubre de 1911 i, a partir d’aquesta data, en fou un membre molt actiu. L’octubre del 1912 tingué lloc a Barcelona l’Exposició Internacional del Moble, sobre la qual Saló escrigué diversos articles a La Publicidad, La Tribuna i La Veu de Catalunya, amb els quals va crear polèmica amb Joaquim Folch i Torres, que havia escrit anteriorment a La Veu de Catalunya sobre la mateixa exposició. Per a Saló, organitzar aquesta exposició havia estat prematur, ja que considerava que, en aquell moment, els ebenistes catalans no estaven a l’altura de presentar cap escola ni cap estil que no fos importat de l’estranger. Afirmava la conveniència d’una recopilació de l’art tradicional, amb la qual, lentament i per evolució, s’arribaria a una característica peculiar de l’art català de guarnir l’interior dels habitatges.
L’any 1912 fou comissionat pel FAD per organitzar un cicle de conferències dedicades a l’art aplicat a la indústria que es faria a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Per a aquestes conferències, celebrades durant els mesos d’abril i maig del 1913, Saló impartí els cursos «De l’ornat i il·lustració del llibre» i «Concepte sobre aquesta art», en els quals estudià els aspectes del llibre des del segle XVIII; el curs «Aspecte tècnic i artístic dels mobles industrials», i «Conceptes de les arts tèxtils». Com a colofó d’aquestes conferències, Saló publicà a La Veu de Catalunya l’article «Extracte de les conferències sobre l’ornat i il·lustració del llibre». Al cap d’uns quants mesos (concretament, el novembre) i en el mateix lloc, Saló impartí la conferència Aspecte tècnic i artístic del mosaic industrial, que incloïa una visita a la fàbrica de mosaics F. Escofet, del Poblenou. Saló havia estat un dels artistes contractats per Josep Pascó, antic director artístic d’aquesta empresa, per dissenyar diversos projectes de mosaics industrials abans del 1910. Posteriorment, Saló elaborà, per exemple, el frontispici del catàleg de l’empresa de l’any 1919. Anteriorment, però, ja havia dissenyat arrambadors i paviments hidràulics per a la fàbrica de productes ceràmics Hijo de Jaime Pujol i Bausis. L’any 1916 es donà de baixa del FAD i, tal com s’indica en l’acta de la Junta de l’1 de desembre, fou a causa d’un accident.
Al llarg del temps, pel fet de ser artista decorador i historiador i tècnic de les arts decoratives, Saló participà com a director artístic i literari en algunes col·leccions de manuals tècnics i enciclopèdies, com ara l’Enciclopedia de los estilos decorativos, publicada als anys vint, però de la qual es feren nombroses edicions posteriors; l’Enciclopedia del pintor decorador. Biblioteca de artes y oficios, o la Biblioteca técnica de preparación profesional. Una de les més reeixides, l’Enciclopedia de los estilos decorativos, editada per la casa editorial Feliu y Susanna de Barcelona, publicà els cinc volums en gran format d’El estilo del Renacimiento español, que contenia textos, decoracions i dibuixos de Saló i que es dividia en cinc grups: «Techos artesonados», «Orfebrería y platería», «Bordados y tejidos, cueros repujados», «Interiores» i «Mobiliario».
Malgrat que en els seus inicis no es coneixen gaires textos seus, va publicar en revistes especialitzades alguns articles destinats a reivindicar la necessitat de dotar la indústria catalana de les eines artístiques necessàries per assolir el grau de bellesa necessària. En un article a la revista Cataluña Textil, fent referència a aquesta art industrial, Saló escrigué: «Esa condición, que eleva una cosa de lo vulgar a lo bello, eleva el tejido de la categoría de objeto vulgar a la altura de objeto de arte. Nuestros antiguos tejedores, compenetrados con tan bello ideal, cuidaron al mismo tiempo que de la parte material, de comunicar este sentimiento a sus obras.» Com que no s’esmenta cap època històrica en concret de la indústria catalana però es parla del temps gloriós en què es feien joies artístiques de domassos, tapissos, banderes i paños, hom pot pensar en temps del Renaixement català en un moment (1907) en què l’art mirava cap al passat cercant l’ideal del romànic i del gòtic. Sílvia Carbonell, especialista en art tèxtil català, situa Antoni Saló dins de la generació d’artistes dibuixants que van projectar dissenys per a teixits durant l’època del Modernisme a Catalunya, juntament amb Josep Pascó, Jaume Llongueras o Josep Palau i Oller, entre d’altres.
Com a il·lustrador i dibuixant, Antoni Saló s’especialitzà bàsicament en dues vessants artístiques: la il·lustració de llibres i la creació d’exlibris. Sabem per l’historiador Santi Barjau que l’any 1908 participà com a membre de l’Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL) en l’Exposició de Projectes de Tarjetes de Visita y’ls seus Similars, en la qual va ser l’artista que més projectes va aportar.
Quant a llibres infantils, il·lustrà les Fabulas de Esopo (c. 1912-1913) per a l’editorial Araluce amb una il·lustració per a la coberta i vuit d’interiors a la ploma i a l’aquarel·la. Més endavant, Antoni Saló treballava com a director artístic de l’editorial Joventut, que publicà, dins la col·lecció «Sèrie Recreativa», el llibre Peter Pan i Wendy. El nen que no volgué créixer (c. 1935-1936) en format d’acordió i amb il·lustracions fixes i escenes mòbils (pop-up). Saló s’encarregà d’onze il·lustracions interiors fetes amb la tècnica de l’aquarel·la i la tinta (figura 1). L’estil d’aquestes dues obres s’allunyarà molt del decadentisme decoratiu que usarà en les il·lustracions per a llibres clàssics, a excepció de «La Walkiria del Vallès», una narració simbolista apareguda a La Rondalla del Dijous del 1909. Les quatre il·lustracions de Saló, fetes amb ploma, segueixen el text del conte i s’emmarquen dins del moviment simbolista que, a principis del segle XX, seguien alguns artistes catalans com Lluís Bonnín, Adrià Gual, Guillem Perés (Billy), Joan Brull o Josep Triadó.
Dins d’aquesta línia decadentista i abarrocada tant en les il·lustracions com, sobretot, en les decoracions, va fer força llibres. En alguns casos, com ara en el llibre Arte redentor (1912), hi ha una gran diferència d’estils entre les il·lustracions pròpiament dites, que evoquen el text amb un estil realista, i les decoracions, amb puttis de carns voluptuoses molt barrocs. Malgrat això, Saló sempre serà un artista heterogeni i el seu estil anirà canviant depenent de l’obra per a la qual treballi. A vegades, s’apropa a les obres escultòriques d’Esteve Monegal o a les il·lustracions mediterraneistes de Manuel Fontanals. Amb tot, però, i en relació amb el llibre i l’exlibrisme, el seu estil abarrocat i classicista, de refinada artificiositat, no canvia: fa unes il·lustracions i una decoració properes a obres de Billy, Mariano Andreu, Xavier Güell, Franz von Bayros o Aubrey Beardsley. L’any 1913, per a l’editorial Paluzie de Barcelona, il·lustrà el llibre Chopin. Sus obras, de Vicente M.ª de Gibert, seguint una línia marcada per Beardsley o Bayros en què els dibuixos i les decoracions mantenen un mateix estil decadentista amb puttis abillats amb grans barrets de plomes i amanerats com els del frontispici (figura 2). Saló s’encarregaria també de la decoració d’una edició en castellà, amb traducció de Rafael Marquina, de La bien plantada, d’Eugeni d’Ors, publicada per Unión Editorial Hispano-Americana cap al 1913. Serà a partir d’aquest any quan comença a treballar com a director artístic i il·lustrador d’alguns títols de l’editorial Ibérica, de Barcelona, per a la col·lecció econòmica en castellà «Los Grandes Autores». Entre el 1913 i el 1915 il·lustra, com a mínim, set llibres: La Eneida (1914), només amb decoracions; Romancero del Cid Ruy Díaz (c. 1914); Mireya (c. 1914), de Mistral; La novia de Lammermoor (1914), de Walter Scott; El bandolero (c. 1915), de Tirso de Molina; La divina comedia (c. 1915), de Dante Alighieri, i Hamlet. Romeo y Julieta (1915), de William Shakespeare dins d’un mateix volum, amb decoracions i il·lustracions. Tota aquesta col·lecció tenia, a més a més, una relligadura industrial il·lustrada per Saló que era diferent en cada llibre. Les decoracions d’aquests llibres són les mateixes per a tots els títols —segueixen un estil art déco—, però varia absolutament l’estil de les il·lustracions, que són majoritàriament a dos colors o tricromia.
Amb una barreja de les decoracions per a Mireya i Hamlet, l’any 1914 il·lustra una de les obres més reeixides d’aquests anys, el calendari Dodecaminos. Florilegio de los meses del año de MCMXIV. Aquest calendari, editat per la impremta La Neotipia, volia emular l’aleshores mític Almanach dels Noucentistes, publicat per Joaquim Horta l’any 1911, dirigit per Eugeni d’Ors i amb obres de nombrosos artistes. En aquest cas, però, el Dodecaminos, la direcció literària del qual estava en mans d’Alexandre Plana, només conté il·lustracions i decoracions d’Antoni Saló. Artistes com ara el canari Néstor, Ismael Smith, Mariano Andreu o Ermengol Alsina Munné sembla que inspiressin aquesta obra de Saló amb un estil propi i de gran força. La diferència principal d’aquestes il·lustracions consisteix en l’audàcia de la tècnica per a les composicions a tota pàgina i fora de text de quatre mesos del calendari republicà francès: Nivoso, Floreal, Prairial (figura 3) i Fructidor. Les quatre composicions, recarregades de colors sobre fons blaus i ocres, són cridaneres: quant a la tècnica d’impressió, els colors es juxtaposen i les figures, algunes, no tenen contorns i estan delimitades únicament pels canvis de colors amb temes clàssics i al·legòrics. La il·lustració per a Fructidor, per exemple, s’assembla molt a algunes figures de Néstor o a l’esmalt de Mariano Andreu a La Madona de la fruita, de traç sinuós, exquisit i inversemblant. La il·lustració per a Prairial es reprodueix en el volum XXXII d’Historia del arte, en el text de Francesc Fontbona dedicat al gravat dels segles XIX i XX. Un altre dels llibres més importants il·lustrat i decorat per Saló l’any 1915 va ser el Bernardo del Carpio o La victoria de Roncesvalles, de Bernardo Balbuena, editat en dos grans volums per Octavi Viader, de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), que fou un altre dels grans impressors catalans del Modernisme. La direcció artística s’encarregà a Saló, que dissenyà una mateixa decoració per a totes les planes del llibre, orlades en vermell, amb decoracions barroques estilitzades de cornucòpies, garlandes i puttis exquisits en els començaments de capítols, capçaleres, capitulars, vinyetes i colofons, així com un retrat de l’autor en el frontispici i un exlibris universal. Les sis làmines que il·lustren el text, tirades a tota plana en negre sobre un fons groguenc, aconsegueixen un efecte impactant, sumptuós i impregnat de l’esperit decadent segons el qual l’arquitectura és un element de vital importància en la concepció de totes les il·lustracions. Una de les obres més exquisides de Saló foren la direcció artística i les decoracions i il·lustracions per a La vita nova (figura 4) publicada com a edició d’homenatge a Dante Alighieri a Barcelona el 1924. Les decoracions foren concebudes com a enquadraments de les planes amb el llibre obert de tal manera que les orles decoratives són diferents en cada pàgina amb una gran presència de petits elements decoratius que, sens dubte, fan del llibre una de les grans fites de la impremta catalana del moment.
Al voltant del 1930, Saló treballa per a l’editorial Orbis de Barcelona com a director artístic d’edicions de luxe. En coneixem almenys tres títols. En primer lloc, l’any 1930 Saló dirigeix i il·lustra l’edició monumental en edició bilingüe anglès i castellà del Hamlet de William Shakespeare editada a Barcelona pel propietari de l’editorial Orbis, Reinhold Wetzig, en dues edicions, una sobre paper i una altra sobre papers de suro. A banda de les decoracions, Saló recupera el retrat de Hamlet de l’edició del 1915, un retrat idealitzat que s’inspira en el retrat que el pintor Néstor va fer del seu besavi Alberto Federico de Cominges. Per a aquest llibre, Saló realitza dos aiguaforts de dos escuts diferents (figura 5). En segon lloc, el 1933 Saló dirigeix, il·lustra i ornamenta les Novelas ejemplares, de Miguel de Cervantes, amb unes figures semblants a les de les xilografies populars. En tercer lloc, l’any 1946 il·lustra l’Armorial de los Arzobispos de Tarragona, de José Agramunt. Saló dibuixa les armes dels arquebisbes tarragonins i ho fa sempre donant una mirada personal al tractament del fons, que és diferent en cadascun dels 67 escuts d’armes dibuixats.
Quant a les arts gràfiques en general, Saló fou l’autor de l’espectacular coberta industrial de la Geografia general de Catalunya (1908), de Francesc Carreras i Candi. També se li coneix un cartell del 1936, el del Dia del Llibre, encarregat per la Cambra Oficial del Llibre (figura 6).
Potser és en els primers exlibris que va fer amb la tècnica de l’aiguafort (segons Santi Barjau, va aprendre aquesta tècnica a l’ICAL), que daten d’entre el 1912 i el 1914, on es veu més clarament la influència que el decadentisme de Bayros tingué en la seva obra (figura 7). Saló s’incorporà a aquest moviment, l’exlibrisme, en un moment en què a Catalunya hi havia uns quants col·leccionistes importants a escala internacional, com ara Joseph Fabregat, Bartolomé Sigalés o Antoni Dalmau. Quant als temes, Saló en farà servir d’espanyols molt en voga, com les «Manoles», que són figures rococó sofisticades i decadents, o bé els coneguts puttis, idealitzats amb formes arrodonides plenes d’arabescs que recorden els de Mariano Andreu.
Obra Llibres infantils il·lustrats
Fabulas de Esopo (Barcelona, Araluce, c. 1912-1913 [ant. 1914]); il·lustracions fixes i escenes mòbils a Peter Pan i Wendy. El nen que no volgué créixer (Barcelona, Joventut, c. 1935-1936).
Llibres il·lustrats
«La Walkiria del Vallès» (La Rondalla del Dijous, vol. I, núm. 11, 1909, p. 162-170); Arte redentor, d’Alfonso Arteaga Pereira (edició dirigida i ornamentada per Saló; Barcelona, R. Tobella, impressor, 1912); Chopin. Sus obras, de Vicente M.ª de Gibert (edició il·lustrada i ornamentada per Saló; Barcelona, Hijos de Paluzie, c. 1912-1913); La Eneida, de Publi Virgili Maró (Barcelona, Ibérica, 1914); calendari Dodecaminos. Florilegio de los meses del año de MCMXIV (Barcelona, La Neotipia, 1914); La novia de Lammermoor, de Walter Scott (Barcelona, Ibérica, 1914); Romancero del Cid Ruy Díaz (Barcelona, Ibérica, c. 1914); Bernardo del Carpio o La victoria de Roncesvalles, de Bernardo de Valbuena (nova edició il·lustrada per Saló; Sant Feliu de Guixols, Octavio Viader, 1914); Mireya, de Federic Mistral (Barcelona, Ibérica, c. 1914); Hamlet. Romeo y Julieta, de William Shakespeare (Barcelona, Ibérica, 1915); El bandolero, de Tirso de Molina (Barcelona, Ibérica, c. 1915); La divina comedia, de Dante Alighieri (Barcelona, Ibérica, c. 1915); La vita nova, de Dante Alighieri (edició d’homenatge preparada i dirigida per Saló; Barcelona, 1924); Hamlet. Prince of Denmark, de William Shakespeare (Barcelona, Reinhold Wetzig, 1930); Novelas ejemplares, de Miguel de Cervantes (direcció artística de Saló; Barcelona, Orbis, 1933); Armorial de los Arzobispos de Tarragona, de José Gramunt (il·lustracions de Saló; Barcelona, Orbis, 1946).
Exlibris
Ex-Libris. Plana & Dorca : Dr. (1912), aiguafort; Ex-Libris Enriqueta Vilanova (c., aiguafort; Ex-Libris J. Freixas (s. d.); Ex-Libris A. Plana (s. d.); Antoni Dalmau, 1914, Exlibris (s. d.); Joseph Fabregat. Ex-Libris (1914), aiguafort; Ex-Libris Joseph Fabregat (1917); Ex Libris. Joseph Batlle (1919; fins a vuit exlibris destinats al mateix posseïdor); Bartomeu Sigalés (1920); De la Biblioteca n’Antoni Badia i Martí (s. d.); Ex-Libris Conchita Batlle (s. d.); Ex-Libris Angel Batlle (s. d.); Ex-Libris del Doctor Rodríguez Chaves (s. d.); Ex-Libris Manuel López Flores (c. 1920).
Articles publicats per Saló
Antoni Saló, «El arte en la industria» (Cataluña Textil, Badalona, gener 1907, p. 97); Antoni Saló, «De arte decorativo. Exposición Internacional del Mueble» (La Publicidad, 4 agost 1912, p. 2); Antoni Saló, «De art decoratiu» (La Veu de Catalunya, 22 agost 1912, p. 6); Antoni Saló, «Extracte de les conferències sobre l’ornat i il·lustració del llibre» (La Veu de Catalunya, 15 maig 1913, p. 6).
Llibres tècnics publicats per Saló
El estilo del Renacimiento español (Barcelona, Feliu y Susanna, c. 1920, col·l. «Enciclopedia de los Estilos Decorativos»); Teoría y estética del dibujo y entonaciones en la pintura decorativa (Barcelona, Feliu y Susanna, c. 1930); Manual de perspectiva (Barcelona, M. de los Cuetos, 1931, col·l. «Biblioteca de Artes y Oficios»); Prácticas de dibujo para las artes decorativas: lecciones graduadas para la enseñanza completa del dibujo aplicado a los oficios del arte (Barcelona, Feliu y Susanna, 1931); Geometría plana. Estudio de las figuras y los cuerpos (Barcelona, F. González Rojas Editor, 1942, col·l. «Biblioteca Técnica de Preparación Profesional»); Tratado de ebanistería moderna (Barcelona, Serrahima i Urpi, 1943); Manual práctico del pintor decorador (Barcelona, José Montero Editor, 1951).
|
