Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans

Laureà Barrau

Barcelona (Barcelonès), 27-12-1863 - Santa Eulàlia del Riu (Eivissa), 21-10-1957

Gravat Pintura del segle XIX Pintura del segle XX

Laureà Barrau i Buñol va ser un pintor català que s’establí de gran a Eivissa. Va néixer al carrer de Xuclà de Barcelona, ben a prop de l’aleshores prou conegut museu particular d’art de Sebastià-Anton Pascual. Fill d’un negociant que morí quan el futur pintor era encara molt petit, es formà a l’Escola de Llotja de Barcelona, amb Claudi Lorenzale i Antoni Caba. Als divuit anys anà a copiar obres de Diego Velázquez al Museu Nacional del Prado, a Madrid.

Exposà el seu primer quadre a Girona el 1880. Tres anys després anà a París (França) i assistí a l’Académie Colarossi, on fou deixeble de Jean-Léon Gérôme, qui, malgrat el seu academicisme, havia absorbit en part elements de la teoria impressionista. Tornà d’allà amb Ramon Casas i junts anaren a Granada (Andalusia) on conegueren els pintors australians Tom Roberts i John Russell, en els quals influïren. Tot i això, la sintonia de Barrau amb el nucli dur de la pintura modernista catalana no esdevindria gaire afinada. D’aquell moment daten ja alguns aiguaforts seus, art que, si bé practicaria poc —havia estat deixeble de Joaquim Furnó—, ho faria amb una gran excel·lència (figura 1) i, fins i tot, en presentaria diverses peces a París el 1893.

El 1884 exposà a Barcelona Una feria en Granada i competí, entre d’altres, amb Casas per la pensió Fortuny, que li fou concedida per unanimitat. Seguidament, partí cap a Roma (Itàlia). Allà assistí a l’acadèmia Gigi i treballà febrilment, molt més del que exigia la pensió concedida: copià La Sagrada Família de Giovanni Battista Tiepolo i feu un Davallament de la creu influït per Carlo Dolci (ambdues peces es van exposar a Barcelona el 1886), així com l’al·legoria La glòria del treball i el quadre de grans dimensions La capitulació de Girona el 1809 (figura 2), inspirat en Édouard Détaille, que exposà a Roma i a la Sala Parés de Barcelona (1888). El seu tractament menys gesticulant i més realista del gènere d’història dotà l’obra d’un èxit multitudinari, contundent —malgrat haver tingut també detractors sorollosos—, i se celebrà un gran banquet d’homenatge al pintor.

Poc després marxà a Tànger (Marroc), on pintà, encara amb el mite de Fortuny ben viu, temes marroquins a l’oli, aquarel·la —en fou un practicant excel·lent— i pastel, que exposà a Barcelona el 1889. De nou a París, assistí a l’Académie Carrière i, des d’allà, feu estades estiuenques a Olot (Garrotxa), on s’inspirà per pintar La benedicció de les palmes (1892). A París feu amistat amb el pintor valencià Francesc Miralles i freqüentà el cercle cultural que s’aplegava al seu voltant. Com a cosí del financer i col·leccionista Pablo Bosch Barrau, a qui sovint feia de secretari, des de la capital francesa, el 1894 actuà com a intermediari en la venda que aquest va fer dels dos olis d’El Greco que Santiago Rusiñol entronitzaria al Cau Ferrat de Sitges (Garraf) en una autèntica performance modernista multitudinària. La seva concurrència a exposicions de París fou molt freqüent i esdevingué associé del Salon du Champ de Mars (1894), que seria el seu salon preferit. Fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Barrau exposaria als Salons de París trenta vegades i hi mostraria un total de 79 obres: després de Claudi Castelucho, va ser el pintor català més assidu a les exposicions parisenques del seu temps. Allà, el 1899, es casà amb una francesa, Berthe Vallier, que, a la mort del pintor, esdevindria la seva primera biògrafa.

El 1901 s’instal·là a Caldetes (Maresme), prop del seu cosí Pablo Bosch, fet que introduí en la seva obra una nova temàtica de mar i platja (figura 3), que es refermà a Tossa de Mar (Selva), on llogà una casa induït pel pintor Joan Brull, que era un bon amic seu. Una interessant composició seva sobre la manufactura de taps de suro que s’hi feia guanyà la segona medalla de l’Exposición Nacional de Madrid del 1904 (figura 4), i no va ser l’única vegada que abordà aquest tema d’un aspecte de la vida laboral de la dona ben viu encara aleshores. El 1909 viatjà a Buenos Aires (Argentina), on exposà amb èxit, i el 1912 s’instal·là a Eivissa, sense deixar però del tot el Maresme fins al 1931.

Tornà a l’Amèrica del Sud el 1913 i el 1919, i anà a Nova York (Estats Units) el 1922-1923. El 1929 esdevingué sociétaire de la Société Nationale des Beaux-Arts de París, on tornaria per darrer cop el 1935. Reclòs a Eivissa, pintà fins que greus problemes amb la vista, tot i una operació, l’obligaren a deixar la pràctica de l’art el 1954.

Barrau es caracteritza bàsicament per la gran solidesa de la seva tècnica, motiu pel qual obtingué un cert ressò internacional. Destaca, també, per la seva tardança a adoptar una línia coherent i decidida. El 1883, amb només vint anys, ja havia exposat en una mateixa mostra un quadre minuciós al costat d’un d’esbossat. L’èxit insospitat de La capitulació de Girona el va fer famós de sobte i la crítica aguditzà la seva exigència. La seva gran Fugida a Egipte (1889), que hom relaciona amb Mihály Munkácsy, fou acusada de manca d’unitat estilística. En les obres africanes hom detectà la influència de Giovanni Morelli. Amb els temes d’Olot (des del 1890) adoptà decididament un pleinairisme en què la figura continuava tenint un paper bàsic, però no renuncià a la realització de grandes machines, que adaptà a noves temàtiques. Era més a prop de Pascal Dagnan-Bouveret, Jules Bastien-Lepage o Jules Breton que no de Claude Monet, Alfred Sisley o Pierre-Auguste Renoir (Escardadoras, 1891; figura 5). En definitiva, fou un pintor típic d’allò que es va dir «pintura del juste milieu».

L’eclecticisme apareix també en temes de carrer parisencs —Arretez! (1893) o Els boulevards de París (1897)—, de concepte una mica degasià, però factura preimpressionista. No deixà de conrear també alguns temes del castissisme hispànic (bailaores, toros, etc.) i feu igualment algun plafó decoratiu i pintura de tema literari (Don Quixot, 1895).

El realisme social de moda en la pintura oficial de l’època fou abordat també per Barrau en obres com Els repatriats (1899), a més dels quadres de tema laboral tossencs. En exposicions del 1900 i el 1901, ja introduí els temes de platja amb efectes virtuosístics de llum solar, que el situaren en l’òrbita que Joaquim Sorolla començava a imposar. Continuà en aquesta línia (pescadors, banyistes i, després, temes eivissencs) fins al final de la seva carrera (figura 6).

Feu alguna incursió en el camp del cartell (Cigarrillos París, 1902) i, en la seva maduresa, tornà esporàdicament a la pintura d’història en acomplir l’encàrrec de la dictadura primorriverista de fer el mural La batalla de las Navas de Tolosa (1928) per al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona (retirat el 2024). I, malgrat ser obres menys ambicioses, potser les més reeixides siguin els caps i les figures femenines que pintà al llarg de tota la seva carrera.

El 1960 s’inaugurà al Museu Municipal d’Art de Terrassa (Vallès Occidental), ciutat on Barrau tenia amics i on pintà a temporades, una sala monogràfica dedicada a l’artista. Tres anys més tard, el 1963, s’obrí a Santa Eulàlia del Riu un modest museu que, un cop remodelat, s’ha batejat amb el nom de Sala Barrau.

Obra

La capitulació de Girona el 1809 (1886-1888, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); La glòria del Treball (1884, MNAC); Escardadoras (1891, Museu Nacional del Prado); Els repatriats (1899, en comerç); Taponeras del Ampurdán (1904, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia); La batalla de las Navas de Tolosa (1928, magatzems de la Generalitat de Catalunya).

Hi ha obres seves també al Museu Nacional de Belas Artes de Rio de Janeiro (Brasil), al Cau Ferrat de Sitges, a la Fundació Rafael Masó de Girona i al Museu Municipal de Tossa de Mar.

Exposicions

Exposicions individuals

Barcelona, Sala Parés (novembre del 1889, gener del 1891, novembre del 1897, maig del 1899, desembre del 1900, novembre del 1901, novembre del 1903, desembre del 1905, novembre del 1906, desembre del 1908, 1915 i febrer del 1931); Buenos Aires, Galería Moretti y Catelli (1909); Buenos Aires, Galería Witcomb (1913); Montevideo (1913); Rio de Janeiro (1913 i 1919); Barcelona, Galeries Laietanes (febrer del 1916, febrer del 1918, febrer del 1919, novembre del 1921, abril del 1924, desembre del 1924, novembre del 1925, desembre del 1926, abril del 1928 i novembre del 1935); Madrid, Galería Vilches (1917); Buenos Aires (1919); São Paulo, Club Comercial (1919); Nova York, Reinhardt Gallery (novembre del 1923); París, Galerie Charpentier (1935); Palma, Galerías Costa (març del 1939); Barcelona, Sala Busquets (octubre del 1943, novembre del 1945, 1947, 1950 i novembre del 1954); Barcelona, Reial Círcol Artístic, homenatge pòstum (juny del 1959); Eivissa, Sa Nostra (1996); Terrassa, Centre Cultural (2003).

Exposicions col·lectives

Girona, Foment de les Belles Arts (1880); Barcelona, Sala Parés (gairebé anualment entre 1882 i 1902, 1906, 1907, 1911, 1932, 1934); París, Salon Champs Élysées (1884 i 1889); Barcelona, Sala de Conferències de l’Ajuntament (1886); Barcelona, Círcol Artístic (1888); Barcelona, Exposició Universal (1888 —hi obtingué una segona medalla—); Roma, Circolo Artistico (1888); Barcelona, Exposició Oficial de Belles Arts (1891, 1894, 1896 —hi obtingué una segona medalla— i 1907 —hi obtingué una segona medalla—); París, Salon Champ de Mars (1891, 1892, 1893, 1894, 1895, 1896, 1897, 1898, 1899, 1901, 1902, 1903, 1904, 1905, 1906, 1907, 1908, 1909, 1910, 1911, 1912, 1913, 1929 i 1935); Madrid, Exposición Nacional de Bellas Artes (1892 —hi obtingué una tercera medalla— i 1904 —hi obtingué una segona medalla—); Sant Feliu de Guíxols (1892); París, Salon des Indépendants (1893); Barcelona, Saló Robira (1900); Olot, Exposició Regional (1900 i 1903); Barcelona, Lliga Regionalista (1906); Barcelona, Cercle Artístic de Sant Lluc (1907); Barcelona, Exposició de Retrats i Dibuixos Antics i Moderns (1910); Barcelona, Sala Parés (Agrupació d’Aquarel·listes, 1926); Barcelona, Galeries Laietanes (1927, 1928, 1929, 1930, 1931 i 1933); Barcelona, Exposició Internacional (1929); Barcelona, Exposició de Primavera (1932 i 1933); Barcelona, Sala Parés, diverses subhastes (entre 1928 i 1933); Barcelona, Exposició del Nu (1933); Barcelona, «Obres salvades per la CNT/FAI» (1937); Barcelona, Exposición Nacional de Bellas Artes (1942); Madrid, Museu Nacional del Prado, «Arte y transformaciones sociales en España (1885-1910)» (2024).

Bibliografia

Monografies

Berta Vallier, Vida de Laureano Barrau (Terrassa, Ayuntamiento de Tarrasa, 1960); Francesc Fontbona, «Laureà Barrau, coetani reticent del Modernisme», a Laureà Barrau, catàleg de l’exposició (amb textos d’Enric Jardí, Mariano Planells, Pilar Ortega, Joana M. Palou i Fina Terrasa; Eivissa, Obra Social i Cultural de Sa Nostra, 1996, p. 13-19); Laureà Barrau 1863-1957. L’artista i el seu llegat a Terrassa (Terrassa, Centre Cultural, 2003); Isabel Coll, Laureà Barrau (Barcelona, Caixa Terrassa i Lunwerg, 2003); M. Immaculada Socias Batet, Pablo Bosch y Barrau. Col·leccionista d’art (1842-1915). La seva donació al Museo del Prado (Barcelona, Base, 2024).

Articles

Luis de Llanos, «Laureano Barrau» (La Ilustración Artística, Barcelona, núm. 343, 23 juliol 1886, p. 242-243); «Nuestros gravados» (La Ilustración Española y Americana (Madrid, any 32, núm. 37, 8 octubre 1888, p. 194 i 201); «Exposición Parés. Cuadros de Laureano Barrau» (La Vanguardia, Barcelona, 3 novembre 1889); R. Casellas, «Bellas Artes. Salón Parés» (La Vanguardia, Barcelona, 7 juliol 1892); R. Casellas, «Bellas Artes. Salón Parés» (La Vanguardia, Barcelona, 15 novembre 1897); A. Opisso, «Salón Parés» (La Vanguardia, Barcelona, 5 novembre 1900); C[asellas], «Gaseta de belles arts» (La Veu de Catalunya, Barcelona, 6 desembre 1900); A. O[pisso], «Exposición Barrau en el Salón Parés» (La Vanguardia, Barcelona, 2 novembre 1901); [Raimon Casellas], «Saló Parés» (La Veu de Catalunya, Barcelona, 18 novembre 1903); XXX, «Iviça. Exposició Laureà Barrau a les Galeries Laietanes» (Vell i Nou, Barcelona, núm. 18, 1 febrer 1916, p. 2-5); M. Rodríguez Codolá, «Notas de arte» (La Vanguardia, Barcelona, 3 febrer 1916); Ignacio Orovio, «Inspiració, esposa i biògrafa» (La Vanguardia. Cultura’s, 27 agost 2012, p. 22); Sebastià Sánchez Sauleda, «Ramon Casas i Laureà Barrau: crònica d’un viatge a Granada i d’un retrat de Tom Roberts (1883-1884)» (Emblecat, Barcelona, núm. 4, 2015, p. 49-60).

Obres generals

Louis Enault, Paris-Salon 1893 (París, Libr. E. Bernard & Cie, 1893, p. 71-72); Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana (Barcelona, José Espasa e Hijos, s. d., vol. VII, p. 906); M. Nogueira da Silva, Artistas de hoje (Rio de Janeiro, Lux, 1925, p. 159-168); Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana (Bilbao, Madrid i Barcelona, Espasa-Calpe, 1930, apèndix vol. I, p. 1345 i tricromia); J. F. Ràfols, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña: desde la época romana hasta nuestros días (Barcelona, Millà, 1951, vol. I, p. 91); Josep Selva, «La pintura», a Joaquim Folch i Torres (dir.), L’art català (Barcelona, Aymà, 1961, vol. II, p. 391); F. Marès Deulovol, Dos siglos de enseñanza artística en el Principado (Barcelona, Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, 1964, p. 252); Emmanuel Bénézit, Dictionnaire critique et documentaire des peintres, sculpteurs, dessinateurs et graveurs de tous les temps et de tous les pays (París, Librairie Gründ, 1966, vol. I, p. 415); Robert Hughes, The art of Australia (Harmondsworth, Penguin Books, 1970, p. 53-54); E. Sa[ura], «Barrau i Buñol, Laureà», a Gran enciclopèdia catalana (Barcelona, Edicions 62, 1971, vol. III, p. 263); José María Garrut, Dos siglos de pintura catalana, XIX y XX (Madrid, Ibérico Europea de Ediciones, 1974, p. 268-269 i 292); Joan A. Maragall, Història de la Sala Parés (Barcelona, Selecta, 1975); M. Ossorio y Bernard, Galería biográfica de artistas españoles del siglo XIX (Madrid, Librería Gaudí, 1975 [1a ed., c. 1883], p. 712); Bernardino de Pantorba, Historia y crítica de las Exposiciones Nacionales de Bellas Artes celebradas en España (Madrid, Jesús Ramón García-Rama, 1980, p. 373); Francesc Miralles, El concurs dels Cigarrillos París. Buenos Aires 1901 (Barcelona, Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Madrid, 1983); Francesc Fontbona i Francesc Miralles, Història de l’art català, vol. VII: Del Modernisme al Noucentisme. 1888-1917 (Barcelona, Edicions 62, 1985); Francesc Fontbona (dir.), Sílvia Flaquer Revaud i M. Teresa Pagès Gilibets, Inventari d’artistes catalans que participaren als Salons de París fins l’any 1914 (Barcelona, Diputació de Barcelona i Biblioteca de Catalunya, 1986); Francesc Fontbona (dir.), Repertori d’exposicions individuals d’art a Catalunya (fins l’any 1938) (compilació a cura d’Antònia Montmany, Montserrat Navarro i Marta Tort; Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1999); Francesc Fontbona (dir.), Repertori de catàlegs d’exposicions col·lectives d’art a Catalunya (fins l’any 1938) (compilació a cura d’Antònia Montmany, Teresa Coso i Cristina López; Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2002); Francesc Fontbona (dir.), El Modernisme (Barcelona, L’Isard, 2003-2005, vol. 3 i 5); Susana Vilches Crespo, Salón Vilches. Galerías de arte con historia (Segòvia, Imprenta Rabadán, 2016, p. 122-123); Ignasi Domènech i Vives (coord.), Museu del Cau Ferrat. Catàleg de pintura i obra sobre paper = Painting and works on paper catalog (text de Susanna Portell; Sitges, Museu del Cau Ferrat, 2019, p. 81-83); Arte y transformaciones sociales en España (1885-1910) (Madrid, Museo Nacional del Prado, 2024).

Francesc Fontbona
Informació sobre l'autor