Josep Oriol Jansana i d’Anzizu fou un pintor format a l’acadèmia particular de Nolasc Valls i, després, a l’Escola de Llotja, de Barcelona. Fill de la mitjana burgesia, el permís patern per dedicar-se a l’art no li arribà fins que el pintor Josep Mompou no avalà les seves possibilitats.
Una de les primeres obres de Jansana foren les vinyetes avantguardistes del llibre Poema, d’Eugeni Peidro-Miró (1934; figura 1). La seva primera exposició individual tingué lloc el 1934 a les Galeries Syra, de Barcelona, on també exposaria el 1935 i el 1936. En relació amb l’exposició del 1935, Rafael Benet s’hi referí així: «Art ambiciós el seu i propi d’un home no gens vulgar. Pintura bona, malgrat la verdositat de les obres, tot just establertes. Gravetat de tons, densitat de matèria i agudesa simplificadora es troben reunides en aquestes teles tan ben començades. (No s’ha d’oblidar mai que únicament aquells que comencen bé poden acabar bé.)» I, en relació amb la de l’any següent, el mateix crític escriví: «es fa admirar en la seva actual producció, que ha guanyat moltíssim, sobretot per haver entès que la llum és la matèria de la pintura». En aquella etapa inicial de la seva carrera, Jansana també mostrà obra a l’Exposició de Primavera de Barcelona del 1935, enquadrada al Saló de Montjuïc.
La Guerra Civil interrompé la seva carrera més que incipient i, ja en plena guerra (març del 1937), participà en l’Exposició d’Art Pro-Ajut Permanent a Madrid, organitzada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya a l’antiga seu d’Els Quatre Gats.
Durant la postguerra, Jansana tornà a Llotja i mantingué freqüents trobades —juntament amb altres pintors joves, com Teresa Vilarrúbias o l’encara més jove Ignasi Mundó— amb Marià Pidelaserra i el seu company fraternal, el també pintor Pere Ysern, que aleshores acabava de tornar de la seva llarga etapa de residència a París (França). Tot i que d’una manera informal, Pidelaserra esdevingué el mestre de Jansana. En aquest sentit, el 1942 Pidelasserra va signar la presentació d’una nova exposició individual de Jansana a les Galerías Españolas. En el text, deia que el jove pintor estava «dotado con largueza para la pintura» i el definia com un pintor «de sana sensibilidad, diversa en la unidad de su obra, suma honradez pictórica, emotivo, ingenuo, místico a veces». Seguidament, afegia: «su pintura no es anécdota, es visión de dentro a fuera; su arte es noble ambición; sus lienzos, exacerbados unos (ultramares y rojos): otros plácidos (grises, plata y rosa); en todos ellos palpitando la misma trémula emoción, el mismo deseo de amar, de bien amar la Naturaleza en su total magnificencia» (figura 2).
Al taller que Jansana tenia a Barcelona s’organitzaven aleshores concerts informals de músics com el compositor i pianista Frederic Mompou, la pianista Giocasta Corma o el violoncel·lista i director d’orquestra Ernest Xancó (els dos darrers aleshores eren matrimoni). Aquests concerts eren privats i s’orientaven només al cercle d’amics.
En obtenir una beca quan Europa estava en guerra, Jansana se n’anà al Marroc (1944), on fou influït per la intensa llum de l’Àfrica (figura 3). Fins al 1947 faria noves exposicions individuals a la Sala Vinçon, del marxant Jacint Amat, a qui Jansana sempre recordà amb admiració i gratitud. La mostra del 1945 fou conjunta amb el jove Ignasi Mundó. En aquesta època, el pintor formava part del curiós grup, que no era pas gaire homogeni, de la Campana de Sant Gervasi. També n’eren membres pintors com Domènec Olivé Busquets, Jaime Colson, Bernat Sanjuan, Gabino Rey i Josep Maria de Sucre o escultors com Manolo Hugué i Josep Busquets. També exposà individualment a la prestigiosa Galería Studio de Bilbao, del número 23 del carrer Correo, en una data desconeguda, ja que el catàleg només indica que va ser del 21 al 31 d’octubre, però no n’especifica l’any.
Una greu crisi d’esquizofrènia interrompé dramàticament la carrera de Jansana, que estigué prop de quinze anys apartat de la circulació. Estigué ingressat en una institució psiquiàtrica i fou sotmès als durs mètodes de tractament de les malalties mentals agudes que s’estilaven encara en aquell temps.
Feliçment, acabà superant aquell gran entrebanc de salut, bé que sempre li’n quedarien seqüeles, tot i que estaven prou ben controlades —mai més no s’aguditzaren fins al punt d’haver-lo d’internar de nou. El seu retorn a l’activitat artística va estar marcat per una nova exposició individual (1963-1964) a la Sala Rovira, de Barcelona (figura 4). En aquesta ocasió, el catàleg tornà a incloure una presentació escrita, que signà Rafael Benet, que hi feia una el·lípticament elegant al·lusió a la desgràcia que acabava de superar Jansana: «la dolor de la vida no ha marcit les [seves] condicions innates, sinó que —un cop recobrat— les ha esmolades». Benet situava l’obra d’aquell Jansana en la línia que venia d’Isidre Nonell, passant per Les Arts i els Artistes, l’Agrupació Courbet, Els Evolucionistes o el saló Nou Ambient. Era la mateixa línia, doncs, en la qual s’inseria l’obra del mateix Benet, antic puntal de la Courbet. Cal dir que aquesta havia estat la línia central en l’evolució de la pintura catalana del primer terç del segle XX, fortament pressionada ja aleshores, però, per l’avantguardisme triomfant, que, si abans de la guerra tenia entre nosaltres una presència més aviat llunyana —la de Miró i Dalí era a París més que no aquí—, a la postguerra ja s’estava imposant amb total rotunditat. Per això, Benet reconeixia en Jansana el fet de ser actual sense «haver abdicat mai del món visible» i no haver caigut «en la davallada de la moda», en allò que Benet qualificava de «gregarisme internacional». Segons el crític, Jansana havia restat en aquella línia que ell considerava «de llibertat i de modernitat»: era el tipus de modernitat que el mateix Benet havia abraçat militantment des de la seva joventut davant de l’academicisme aleshores encara ben viu, però també de les reminiscències modernistes i, fins i tot, de l’idealisme del Noucentisme més oficial.
El 1966 i el 1968, Jansana tornà a exposar individualment a les Galeries Syra (la darrera fou presentada per Joan Cortès). Lluny de Barcelona, el 1969 exposà a la sala Arthogar de Bilbao, presentat per Rafael Santos Torroella. Rafael Benet va fer la presentació d’una nova mostra individual seva a la Sala Vayreda el 1971.
Entre el 1971 i el 1972, feu un viatge per Itàlia, tot sol, en moto. Durant aquesta estada, guanyà inesperadament una medalla d’or del IV Concorso Nazionale di Pittura «Cadorago-Lario», de Como, l’octubre del 1971. També li foren adquirits quadres als museus d’art modern de la Fondazione Pagani de Milà i al de Montecatini. Exposà els fruits del viatge també a la Sala Vayreda la tardor del 1972, en una mostra individual titulada «Italia por Jansana», que fou patrocinada per l’ENIT, l’entitat oficial de turisme italiana.
Juntament amb altres artistes, col·leccionistes i crítics com Benet, Cortès i Santos, Jansana formà part de la penya La Punyalada, que es reunia al restaurant homònim del passeig de Gràcia. Aquest col·lectiu, que havia estat instituït el 1964 —amb voluntat de continuar l’antiga penya homònima creada per Rusiñol— i que va estar actiu fins als anys setanta, va crear, també, un premi de pintura amb aquest nom el 1965.
Amb motiu dels seus quaranta anys de carrera, celebrà una àmplia exposició individual antològica a la Galeria Subex (1974), presentada per Francesc Fontbona. També faria exposicions personals a la Galeria Clariana de Vic (1977) i a la galeria d’art Madei, de Barcelona (1977).
El tipus de pintura que practicà Jansana no afavoreix singularitzar gaires obres. Fou un continuador no mimètic de la línia dels pintors de la generació del 1917 i, en la seva personalitat artística, la marca del Fauvisme hi és evident, així com el traç enèrgic i un cert expressionisme. Va ser essencialment un paisatgista i no renuncià a fer paisatge urbà. La seva època del nord d’Àfrica (Tetuan, Tànger, Larraix, Xauen) té un vigor molt diferent de l’africanisme tradicional de la pintura catalana postfortunyista. Pintà Tossa de Mar (Selva), on s’integrà en el grup d’artistes que refeia com podia l’esplendor artística de la vila als anys trenta, i la Costa Brava en general, el Vallès i el Maresme. Defugint tòpics i pintoresquisme, també pintà Barcelona ciutat, especialment el parc de la Ciutadella, la Rambla i els carrers de l’Eixample o de Gràcia, on no evitava incloure els elements més prosaics, com automòbils, mobiliari urbà o anuncis publicitaris. Els motius suburbials també entraven en el seu ventall de possibilitats temàtiques. Per a ell, eren tan generadors de valors pictòrics com els aspectes més «nobles» de la realitat. Això mateix ho feia als seus paisatges d’Itàlia (Florència, Como, Venècia, Roma, Pàdua, Pisa, Milà…). Pintà també el País Basc, Andorra, París o Màlaga (Andalusia).
La figura va ser també una de les seves especialitats i, quan feia retrats, preferia trobar-hi el caràcter que no pas afalagar el model (figura 5). Ocasionalment, abordà la temàtica religiosa, però deixant de banda l’estètica d’estampeta massa freqüent aleshores. Feu també desconcertants experiments d’arrel simbolista i, fins i tot, no figurativa, bé que de manera esporàdica i deslligats de cap escola concreta. Un col·leccionista, de cognom Galindo, aplegà molta obra seva de totes les èpoques, però les pintures es dispersaren quan va morir.
