Barcelona (Barcelonès), 9-5-1879 - Barcelona (Barcelonès), 30-9-1938

Emili Fontbona Ventosa es formà a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona entre el 1889 i 1892, va estudiar amb Eduard Pagès i, més tard, amb Eusebi Arnau. Assistí també a l’acadèmia de Pere Borrell, a la Ciutat Comtal. Justament a l’Acadèmia Borrell és on conegué Marià Pidelaserra, Pere Ysern i Xavier Nogués, amistats que perduraren en el temps.

Probablement, una de les primeres obres de la seva trajectòria artística fou Àngel (c. 1896), que, anys més tard (1987), la seva família va fer fondre en bronze. El guix original fou donat per la mateixa família a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Emili Fontbona col·laborà a la revista Il Tiberio entre el novembre del 1896 i el juliol del 1897. Aquesta revista quinzenal manuscrita, que es pot consultar digitalment a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, fou realitzada pels membres del grup El Rovell de l’Ou, que en publicaren 38 números. Emili Fontbona fou l’autor de la coberta del número 9 (15 de març de 1897), així com de diverses pàgines d’anuncis satírics. La ironia de la revista i dels seus impulsors s’expressà també amb el sobrenom Cames, que empraven per referir-se a Fontbona, ja que tenia les extremitats llargues.

A més de dibuixar, també modelà escultures en fang cru, tot i que mai no va arribar a fer-ne la fosa en bronze, cosa que s’aconseguí dècades després. El 1899, Marià Pidelaserra, Emili Fontbona i Pere Ysern —«dos artistas de pintura y uno de barro», tal com va dir Ramon Riera—, emprengueren el camí cap a França. Des de l’abril del 1899 fins al 1901, Fontbona visqué a París (França), compartí taller amb Pidelaserra i Ysern —és a dir, amb dos dels membres del grup El Rovell de l’Ou— al carrer Saint-André des Arts, i emprengué nova formació a l’Académie Colarossi, cosa que compaginà amb treballs d’orfebreria. També freqüentà el grup d’artistes que formaven Manolo Hugué, Jaume Sabartés, Mateu Fernández de Soto i Pablo Picasso, que es reunien al cafè La Lorraine i a la cerveseria Zut.

Quan el primer grup d’amics ja havia marxat de París, entre l’estiu i la tardor del 1901, coincidí amb Picasso. Aquesta relació està documentada i evidencia que, durant una època, tots dos artistes es van influir mútuament. Fontbona freqüentà el taller de Picasso i el seu cercle, del qual formaven part Max Jacob i Manolo Hugué. Fou un any intens per a tots dos i, en tornar a Barcelona, el 1902, l’escultor Emili Fontbona va introduir Picasso en la tècnica volumètrica de l’escultura a la casa d’estiueig que tenia al carrer de Pàdua, al barri de Sant Gervasi, municipi que havia estat agregat a Barcelona pocs anys abans (1897). L’any 1902 serví també per integrar Fontbona a les tertúlies d’Els Quatre Gats.

Tant Pidelaserra com Eusebi Arnau van retratar Fontbona en diverses ocasions, cosa que ens aporta informació rellevant sobre la seva imatge vista per artistes. Així, la caricatura de Fontbona feta per Joan Comellas Viñals —per il·lustrar un text satíric dedicat a l’escultor a Il Tiberio (1897)— i els retrats fets per Picasso s’afegeixen a algunes fotografies de la vida i l’entorn familiar que es conserven. Una obra molt destacada i certament desconeguda sobre el personatge és l’oli Retrat d’Emili Fontbona a Montmartre (c. 1901), que pintà Rodolphe Louis Fornerod i que pertany a la Col·lecció Lynne i Mark Hammerschlag.

De l’any 1901 a París també existeix un full amb dedicatòria de Max Jacob a Mañach —el conegut marxant de Picasso—, en el qual hi ha dibuixos de Picasso i les signatures d’Emili Fontbona, Manolo Hugué, Jaume Sabartés i un dels germans Soto.

El 1901, el Diario de Barcelona publicà un text sobre el retorn de l’escultor des de París; per tant, ja era un artista conegut. Això no obstant, fou l’acadèmic Francesc Fontbona de Vallescar qui dedicà al seu besoncle escultor un article revelador a Estudios Pro Arte (Fontbona, 1975). A aquesta obra cal afegir l’exposició monogràfica que el Museu Frederic Marès presentà el 1999, per a la qual publicà el volum Emili Fontbona, 1879-1938. Escultor, que recollí les dades sobre la vida i el catàleg d’escultures i dibuixos d’Emili Fontbona. Així, podem asseverar que aquestes dues publicacions són les grans aportacions sobre Fontbona dels darrers cinquanta anys. De fet, l’anàlisi detallada d’aquesta catalogació d’escultures, d’àlbums, de dibuixos a Il Tiberio o d’apunts m’ha permès identificar una encara incògnita Teresina com a protagonista de la Dona d’Amposta (figura 1) i, també, dels rostres femenins de La poesia èpica i la poesia mística (figura 2), que Fontbona va fer en homenatge a Jacint Verdaguer.

Aquell grup de joves artistes exemplificaren la voluntat de superació del Modernisme i de l’atracció de París com a principal fita. L’escultura catalana del primer terç del segle XX deixava enrere el Modernisme per introduir el Noucentisme, però Fontbona i els seus amics no hi van combregar. L’escultor es va mantenir allunyat dels cànons simbolistes que imperaven el moment. Es mantingué lligat a la idea del retorn als orígens, segurament influenciat per Paul Gauguin a París, i defensà aquell arcaisme i barbarisme que el caracteritzaren amb unes obres d’alternativa insòlita —segons Francesc Fontbona— al Modernisme - art nouveau, elecció que elogià el crític Eugeni d’Ors.

A començaments del 1902, Picasso es representà amb Fontbona en un dibuix en el qual apareixen entaulats com a contertulians a Els Quatre Gats, acompanyats de Pere Romeu, Josep Rocarol, Àngel Fernández de Soto i Jaume Sabartés. Com hem apuntat, l’obra que podem considerar el nexe d’unió entre Picasso i Fontbona és Dona asseguda (figura 3), que fou la primera escultura de Picasso, realitzada el 1902 a la casa d’estiueig d’Emili Fontbona, al barri de Sant Gervasi de Barcelona. L’original en fang cru és al Museu Picasso de París, i la fosa en bronze, feta a la foneria Alexis Rudier de la capital francesa el 1962, es troba al Museu Picasso de Barcelona. En aquesta mateixa època (1902), Picasso dibuixà dos retrats de Fontbona (figura 4) i va oferir l’oli La flor del mal al doctor Josep Fontbona Ventosa, metge i germà de l’escultor, en agraïment a l’atenció mèdica i al tractament que li proporcionà (la família Fontbona conservà aquesta pintura del 1902 al 1957 i, des del 2002, és al Museu de l’Art Pola, a Hakone, Japó).

Així, tal com apunten Palau i Fabre i Francesc Fontbona, Emili Fontbona es trobava entre les amistats de Picasso quan aquest s’inicià en l’escultura, compartint experiències i vivències també amb Pau Gargallo, Mateu Fernández de Soto i Jaume Sabartés. Segons Jaume Sabartés, Emili Fontbona seguí sempre fent escultures, fins i tot de filferros. Tanmateix, no va deixar mai de dibuixar. N’és un exemple és el dibuix titulat Mite de la mort i la donzella, signat i datat el 1902.

De l’any 1903 hi ha dues obres de Fontbona en bronze: Cap de gitana i Cap de nen. Aquestes dues peces les van fer fondre Xavier Nogués i Marià Pidelaserra i cadascun se’n van quedar una i van donar l’altre joc a la família. Amb els anys, Francesc Fontbona Vázquez, metge i pare de l’historiador, adquirí l’exemplar que tenia Nogués. Pel que fa al que tenia Pidelaserra, la seva filla Teresa Pidelaserra el regalà a l’historiador Francesc Fontbona de Vallescar a principis dels anys setanta.

L’any 1904, Fontbona s’integrà a l’Associació de Pintors i Escultors Catalans, des d’on organitzà una exposició el 1905. L’any següent, a l’exposició que va fer a la Sala Parés, Fontbona presentà obres d’acabat arcaic, tosc i auster, fet que va ser elogiat pel crític Carles Junyer Vidal a El Liberal (14 d’abril de 1905) amb aquestes paraules: «Hi ha fermesa i serenor i refinament que suggestiona i atrau», fent referència a la peça que realitzà inspirada en la poesia de Jacint Verdaguer. En aquella mateixa exposició i continuant amb la caracterització de personatges d’una sobrietat arcaïtzant i de reminiscències rurals, hi havia dos fangs —Dona d’Amposta i Mariner de Tarragona (figura 5)— que Carles Junyer Vidal ja havia vist al taller de l’artista el 1902. Octavi de Romeu (1905), pseudònim d’Eugeni d’Ors, enlairà les creacions de Fontbona: «Són obres d’una sinceritat bàrbara, d’una aspror popular, d’expressió espiritual. Són grandioses en les seves proporcions petites.»

El 1906, en companyia dels seus amics Xavier Nogués i de Josep Lleonart, patí una nova i forta crisi, que comportà la seva reclusió en un centre psiquiàtric, on traspassà l’any 1938. Xavier Nogués explica, en una carta inèdita adreçada a Llorens Artigas que es troba a la Biblioteca de Catalunya, que Fontbona es va dedicar a treballar el fang perquè treballar en matèries dures no li permetia concretar. Tot i això, el seu Cap de faune (figura 6) de 1905 —un tema que el Picasso de maduresa reprendria molt sovint—, és treballat directament en alabastre i amb una brutalitat encara inhabitual aleshores en l’escultura. Per tant, podem deduir que el seu treball era volgudament precís en detalls que compatibilitzava amb aquell arcaisme o barbarisme esmentat.

Emili Fontbona era un artista que mostrà una permanent inquietud i reflexió creativa amb dibuixos, escultures i diverses col·laboracions com, per exemple, a la Sagrada Família, amb Antoni Gaudí. Era l’any 1905 i mentre preparava la seva pròpia exposició feia de modelista per a la Sagrada Família. Precisament, va ser Gaudí qui afirmà que el desequilibri que patia Fontbona era causat per la manca de disciplina. L’escultor patí diverses crisis nervioses que, inevitablement, li provocaren les consegüents crisis artístiques. A partir dels testimonis que ens han arribat, podríem concloure que Emili Fontbona era bondadós i idealista. Tal com afirmava Pidelaserra, Fontbona era l’àngel que els guardava a tots.

A la revista Joventut (1905) coincidiren imatges de les obres Capvespre de Picasso i Dona d’Amposta de Fontbona, al costat de l’Abatuda d’Isidre Nonell. Aquestes peces posen en relleu la coincidència d’una tipologia de dones que mostren una certa decadència, encorbades, allunyades de l’ambient frívol i festiu parisenc. Són obres que manifesten una certa malenconia i introspecció, sentiments que, en aquells anys, probablement eren comuns per a aquests artistes.

Emili Fontbona morí a l’Institut Frenopàtic de les Corts després d’una forta crisi seguida de repetides manifestacions de desestabilització psicològica. La seva salut s’agreujà amb el pas del temps. Francesc Pujols afirmà que aquella aspiració que Fontbona tenia de transfigurar tota l’escultura era justament el que defensava Feliu Elias, «una necessitat cega de retorn al barbarisme». Així, Emili Fontbona fou un noucentista fora del Noucentisme, que feia escultures com a pretext per modelar i no pas per reivindicar activament un moviment

Les exposicions presentades ja al segle XXI reten homenatge a Emili Fontbona, perquè incorporen a la producció artística i patrimonial les peces que a la seva època no es van arribar a exposar en públic o que poques persones van contemplar. Alhora, recorden l’amistat que va mantenir amb Picasso i com el va acompanyar i guiar en els seus inicis escultòrics. Entre els anys 2014 i 2023, Josep-Joan Sabaté Ramón i Núria Gil Duran impulsaren i codirigiren un projecte historicoartístic amb l’objectiu de transformar en bronze una producció artística que partí del fang cru. En el marc d’aquest projecte, es feren edicions en bronze d’obres de Fontbona. Això permeté que diversos museus d’art d’arreu de Catalunya rebessin en donació les escultures en bronze, s’hi impartissin conferències sobre l’escultor i es poguessin visitar exposicions que mostraven les obres Dona d’Amposta, Mariner de Tarragona i La poesia èpica i la poesia mística, entre d’altres.

Obra

Selecció

Àlbum de 32 pàgines amb tapes de tela i coberta estampada en relleu i amb lletres daurades (c. 1893, col. Fontbona); Retrat de Francesc Fontbona i Elias [pare de l’artista] (c. 1895, col. Fontbona); Nen Jesús (1896, col. Fontbona); Cap de nen de perfil [a la manera renaixentista] (c. 1896, col. Fontbona); Dona vella de mig cos amb un mocador al cap (1896, col. Fontbona); Àngel (c. 1896, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi); croquis humorístic que il·lustra l’escrit «No t’estrañis», publicat al número 3 d’Il Tiberio (15 de desembre de 1896, Biblioteca de Catalunya); Figura alada asseguda i campana, publicada al número 8 d’Il Tiberio (febrer del 1897, Biblioteca de Catalunya); Figura femenina coronada amb flors, publicada al número 9 d’Il Tiberio (15 de març de 1897, Biblioteca de Catalunya); pàgina d’anuncis publicada al número 17 d’Il Tiberio (15 de juliol de 1897, Biblioteca de Catalunya); Venus negra (1897, localització desconeguda); Noia demanant caritat portant del braç la seva germana (1897, localització desconeguda); Idil·li trist (1902, localització desconeguda); Un noi (1902, localització desconeguda); Dona d’Amposta (1902, col. Fontbona); Mariner de Tarragona (1902, col. Fontbona); medalló La poesia èpica i la poesia mística (1902, col. Fontbona); El mite de la mort i la donzella (1902, Madrid, Subastas Segre); Cap de gitana (1903, col. Fontbona); Cap de nen (1903, col. Fontbona); Cap de faune (1905, col. Fontbona).

Obres destacades